Dues noticies del Periódico, una amb el titular “Espanya projecta obrir 36 nous centres comercials fins al 2028” signat per María Jesús Ibáñez i l’altra amb el titular “Pagar l’oci a terminis: una pràctica cada cop més estesa que pot portar a acumular deute” del periodista Jordi Grífol signat ara farà mig any.
Sembla que tinguin poca relació, però pensem-hi una mica, amb dos anys es preveu obrir a Espanya 36 centres comercials més, actualment segons he trobat a les xarxes n’hi ha quasi 600, es calcula que hi ha 16,8 milions de m² de superfície bruta per llogar, i com els hi agrada als del centre, comparativament son més de 2.300 camps de futbol.
Les comunitats autònomes que en tenen més sembla ser que son Andalusia i Madrid, que curiosament també son les que tenen previst obrir-ne més de nous. Curiosament dues províncies espanyoles no tenen centres comercials, Lleida i Terol, tot i que Lleida sembla ser que es una de les escollides per una de les noves obertures. També es curiós llegir que aquí, en aquest país, fins fa poc hi havia proporcionalment menys parcs comercials que a la resta d’Europa, no se que dir.
Això son botigues i mes botigues, moltes franquícies, poc comerç local i oblidem-nos d’allò del quilòmetre zero, no se si les vendes reals es corresponen amb les expectatives generades, els defensors dels parcs comercials diuen que aquests actuen com a catalitzador del municipi on estan ubicats, perquè la clientela forana també pot fer compres a les botigues del municipi. No se que dir, m’he passejat per un parell o tres de centres de renom de l’entorn de la ciutat comtal i he vist que hi ha forces botigues tancades, no si això es senyal de que funcionen be o no.
Però que passa si volem comprar de tot i per fer-ho financerament més suportable ho paguem a terminis? es molt fàcil d’entendre, tot i que en un principi sembli que podem accedir a més productes i serveis, l’ús continuat d’aquestes opcions generen compres compulsives caient ràpida e inconscientment en un sobrendeutament molt perillós amb el que el que realment fem es incrementar considerablement les despeses fixes pels mesos futurs, comprometent la nostra viabilitat econòmica a mig i llarg termini.
Com sempre dic, ens han creat una societat artificial suportada per unes potes clavades en una base totalment inestable, la del consum sense control, i el màxim reflex d’aquest consum el trobem en aquests macro parcs comercials on ho podem comprar tot, endeutant-nos un xic més a cada compra que fem via finançament, comprometen les nostres necessitats d’un futur immediat. El que financem aquest mes, no ens enganyem, ho tindrem de menys els mesos següents. Consumir sense control i amb endeutament, es fer anar el carro pel pedregar. Imatge generada amb IA de Gemini.