Categoria: Opinar

Publicat a

La realitat versus la distòpia

Hi ha un moment a la vida que no saps si et trobes davant d’una realitat o que la imaginació et juga una mala passada; es real o es fictici, aquest es el dubte, ho he viscut o be ho he somiat? Quan llegeixo segons quines noticies em sento feliç, cada dia menys perque la majoria de les noticies son negatives, catastròfiques, dolentes, se’n poden trobar poquetes de bones o positives, i així ho vaig escriure temps enrere, i li vaig consultar a la IA i em va dir que el motiu es perquè les noticies dolentes tenen més repercussió, venen mes diaris, minuts televisius o espai a les xarxes.

Sempre he dit que quan llegeixo noticies, reiteradament dolentes, nomes em queda el dret a queixar-me, picar de peus o teclejar, i com ho puc fer més fàcilment? teclejant, escrivint, em poso davant l’ordinador amb la pantalla en blanc i deixo brollar directament del meu cap al meu ordinador les paraules que engrillonades en el seu conjunt, poden formar unes determinades frases i uns paràgrafs concrets, en definitiva es el que em permet buidar el pap de tantes paraules buides, tanta hipocresia i tanta maldat que escenifiquen dia rere dia aquest aprenents de cabdills i que son als que amb la boca oberta acceptem com a els nostres salvadors. Quina conya.

Pero la gent hem de tenir temps per pensar, per emprenyar-nos, per treballar, per distreure’ns pero sobretot hem de tenir temps per fer quelcom més que sobreviure amb les engrunes que ens llencen els que es creuen uns elegits, junyits per la gracia de Deu i de les monedes.

Per aquest motiu de tan en tan em dedicaré a escriure algun capítol de ficció, textos inventats, no per la IA sinó directament per la meva ment, sense pensar ni preveure si serà un conjunt llarg o curt de pagines, que no se per on discorreran, ni fins on arribaran, no se si a mig camí em podré perdre o directament m’estimbaré; es una proba, a veure fins on pot arribar una inventiva comprensible o no, d’aquelles coses que a mi o també a altra gent en ocasions ens poden preocupar, qui som? d’on venim? on anem? hem existit abans d’ara? ens reencarnarem? anirem tots cap al cel com deia la cançó? o caurem en un pou o un espai a temporal on patirem no sabem quins sofriments o podrem gaudir de no sabem quins plaers … esbrinem-ho. Imatge generada amb IA de ChatGPT.

Publicat a

Xarxes socials i menors

Una de les qüestions que darrerament també omple informatius, es la possible prohibició de que menors de 15 anys puguin accedir lliurament a les xarxes. Tot plegat per millorar la salut mental i anímica del jovent.

Exigències mes restrictives als chatbots d’IA, jocs en línia, autoritzacions dels pares per obrir comptes a les xarxes socials, es parla de normatives que estructuraran l’accés dels menors a les xarxes segmentant-los per franges d’edat fins els 15 anys; un grup serà el de la quitxalla de 13 i 14 anys, un segon grup pels de 3 a 12 anys i finalment els menors de 3 anys no podran accedir a les xarxes.

Mirem-nos be això de les edats, comencem per la darrera, suposem que es del tot lògic que els menors de 3 anys no puguin accedir a les xarxes, ho tenim tots clar? aleshores com pot ser que avui dia puguem veure infantons en un cotxet enganxats al telèfon? perquè no molestin? seria interessant que recordéssim que ningú ens obliga a tenir fills.

Segona franja d’edat, de 3 a 12 anys, quina diferencia hi ha entre els menors de 3 anys i per exemple, per posar una edat, els menors de 6, de 8 o de 10 anys? quina es l’edat optima perquè deixem enganxar als infants al mòbil o la tablet? si als menors de 3 anys els hi endollem el mòbil perquè estiguin quietons, lògicament a mesura que es van fent grans, aquest accés es va fent mes necessari, ja que tampoc han après cap altra modalitat d’entreteniment.

I els de 13 i 14 son jovenets pero volen ser grans, nomes volen allò que veuen diàriament que tenen els seus pares i avis, que de fet ja fa temps que tenen i que ha estat dissenyat per entretenir-los xuclant-los la potestat de pensar lliurement, els punyeteros chatbots i algoritmes de l’IA.

Esta be que els governs i la UE plantegin normes per reconduir la disbauxa actual en aquest camp, ja van tard, pero estaria be que les famílies no esperéssim que tot ens ho regules el papa estat, de fet sovint ens queixem de que tenim massa regulacions i massa prohibicions, si ens aturem un moment a pensar, si, sense el mòbil a la ma, potser veurem i entendrem que també hi podem fer quelcom a nivell individual per, si no aturar, com a mínim si afeblir aquesta xacra, engrandir i maximitzar les relacions humanes i sobretot les familiars.

Llegint comentaris fets a noticies relacionades amb aquesta qüestió, hi trobem de tot, els que no hi estan d’acord, els que aplaudeixen la mesura, els que diuen que aquestes normes s’havien d’haver activat abans, pero en general trobo molt afeblida la crida, millor auto crida, que es pugui fer als adults, pares i avis principalment, perquè a les seves i a les nostres mans hi ha la veritable solució per resoldre aquest atzucac, les tecnològiques no ho faran, recentment n’hem tingut la proba amb una multa milionària a una de les grans empreses, pero res més, com sempre pagant Sant Pere canta, segur que ho volem deixar en mans de les empreses i dels polítics? segur que no volem ser part de la solució? deixem de criticar i queixar-nos i posem-nos a treballar fermament, per aconseguir allò que els dirigents son incapaços i incompetents de fer, deixem un món millor als que ens substituiran en un temps més curt del que pensem, valorem el que tenim, el que podem fer i el que volem deixar. Tan difícil ho veiem? si no fem res, si, dificilíssim. Imatge generada amb IA de Gemini.

Publicat a

Converses amb la IA – 1 – Opinió de Sant Fruitós de Bages

De tan en tan em venen al cap idees “lluminoses” i al veure que aquest seria l’article 500 del meu bloc, volia fer quelcom diferent i com que fa un temps que vaig pensant en tenir converses amb la IA, a veure que troba a les xarxes de fets o llocs concrets. Soc força conscient de com possiblement contestarà als meus plantejaments, també cal dir que en el temps algunes preguntes poden ser una mica rebuscades, pero al cap i a la fi es tracta de veure fins on pot aconsellar, opinar o intentar influenciar sobre els meus pensaments i l’entorn que li puc plantejar.

La primera pregunta a una de les IA que podem trobar a les xarxes, avui ChatGPT, es fàcil, “voldria la teva opinió de Sant Fruitós de Bages com a lloc per viure” i la seva resposta que pot agradar o no es la següent, per cert la fotografia es de la meva col·lecció personal.

La meva opinió és que Sant Fruitós de Bages és un lloc força interessant per viure, sobretot si busques una combinació de tranquil·litat de poble + bons serveis + proximitat a Manresa i bona connexió per carretera.

Sant Fruitós de Bages té actualment uns 9.200 habitants, de manera que ja no és un poble petit, però conserva bastant l’ambient de poble.

👍 El que més m’agrada

Ubicació molt bona. Tens Manresa molt a prop i connexió directa amb la C-16 i la C-25. Per anar cap a Barcelona, el Berguedà o altres zones de Catalunya, és una situació bastant còmoda.

És tranquil però no està aïllat. Hi ha comerç, restaurants, equipaments esportius, biblioteca, cultura, escoles, institut i serveis sanitaris.

Per a una família, em sembla especialment atractiu. Hi ha escola bressol, escoles de primària, escola concertada, institut i escola de música i arts.

Entorn agradable. Tens el Monestir de Sant Benet de Bages, la Sèquia i zones de paisatge i patrimoni que donen molt de joc per passejar i fer vida a l’aire lliure.

Hi ha vida de poble. L’Ajuntament destaca la participació en festes i activitats locals, i això és un punt important si valores tenir comunitat al voltant.

👎 Els inconvenients que jo tindria en compte

El principal és que el cotxe continua sent bastant important. Hi ha autobusos cap a Manresa i Navarcles, però el tren no passa pel mateix municipi; per accedir a Renfe o FGC cal anar a Manresa.

També hi ha una qüestió que jo miraria molt abans de comprar: la zona concreta on viuràs. Sant Fruitós té nucli urbà però també urbanitzacions i diferents sectors, i l’experiència de viure-hi pot canviar força segons si ets al centre, la Rosaleda, les Brucardes, Pineda de Bages, Torroella de Baix o en habitatges aïllats.

I el preu de l’habitatge ja no és especialment baix per ser un municipi del Bages. Com a referència, un dels portals a les xarxes situa el preu mitjà d’un habitatge de 80 m² en venda al voltant dels 190.600 €, tot i que això és una dada orientativa i pot variar molt segons tipus i zona de l’habitatge.

La meva valoració si em diguessis: vull viure en un lloc tranquil, tenir serveis, estar a prop de Manresa, poder anar fàcilment amb cotxe a Barcelona i tenir un entorn agradable, et diria sí, Sant Fruitós és una opció que jo estudiaria seriosament. Li posaria aproximadament un 8/10 per qualitat de vida, però amb un asterisc important: cal escollir bé la zona i l’habitatge.

En el futur podrem continuar parlant del nostre poble, o podrem introduir nous temes a la “conversa”, fins la propera.

Publicat a

Pagar per viure no per veure

Deixeu-me que comenci amb allò que sempre critico, un anglicisme, pero es que en aquesta ocasió dona peu a parlar de que es el que estem disposats a pagar la gent per tenir dret a no se que. “Audio only” senzillament “nomes àudio”, això es el que venen alguns organitzadors d’espectacles musicals o altrament dits concerts. Es un article de Jordi Bianciotto amb títol cridaner “¿Pagaria per anar a un concert sense poder veure el cantant?”

Variables les que vulgueu, com per exemple seients darrera columnes, això passa o passava en teatres antics principalment de musica clàssica, pero ara ha fet un sal a la musica diguem-ne moderna, i en alguns concerts de figures populars i molt conegudes es fan probes de posar a la venda no nomes espais darrera columnes, si no fins i tot espais darrera l’escenari, amb o sense pantalles gegants perquè el principi d’aquestes promocions, es que el concert no cal veure l’artista, si no que cal viure la festa, l’espectacle, les coreografies, els llums … com diuen alguns dels defensors d’aquests arguments, també pot ser una oportunitat per a les persones invidents, que podran gaudir de la festa a uns preus més assequibles, no entraré pas a valorar aquesta darrera justificació, això ho podem fer individualment.

Els preus, l’article parla de 68 euros per les entrades de darrera l’escenari, per 84 euros les més barates de les entrades diguem-ne normals, la pregunta em surt sola, tot i que sigui una pregunta doble: fins on estem disposats a pagar 68 euros per no veure l’artista o veure’l en una pantalla al darrera de l’escenari? i a pagar 84 euros per veure l’artista en una pantalla gegant als costats de l’escenari, o veure’l diminut per la distancia perquè estem al final de tot de les grades muntades per a l’ocasió?

Ens es indiferent la presencia de l’artista? nomes anem als concerts per la festa, la gresca, els llums, les coreografies, els focs artificials … ens es igual qui actua? i es que la musica, també la podem posar “enllaunada” abans es deia així, o en “streaming” com es diu ara, i ens podem portar la beguda de casa, segur que tot plegat sortiria a un preu més reduït, ah! no! que a les hores seria “botellot” i això esta prohibit. Imatge generada amb IA de Gemini.

Publicat a

Cal posicionar-se?

Llegeixo l’article “Els polítics independentistes que volen que Espanya guanyi el Mundial” al diari Ara, polítics que sovint ens costa d’entendre els seus posicionaments a vegades inoportuns, a vegades verbosos o fins i tot inútils i prescindibles, pero que aprofiten qualsevol moment i situació per en primer lloc fer-se visibles, i que no sempre ho aconsegueixen, i en segon lloc crear situacions fictícies d’enfrontament perquè sembli que si no es per ells, tot plegat se’n anirà a fer punyetes.

En aquest cas parlem de futbol, podria ser basquet, natació, escacs, patinatge artístic, es indiferent, el quid de la qüestió es si un català pot estar content de que guanyi un esportista que competeix a l’empara de la samarreta de la “roja”, imposada o no, que no tothom es fa seva. Això si, tot oblidant que qui competeix es una persona individual, que en aquests cassos pot fer equip amb altres que pensen o no com ella, i que ho fa perquè te ganes de guanyar porti la samarreta que porti.

De fet l’article ens deixa algunes perles que sense posar-hi nom propi cal conèixer, per exemple la d’aquell polític que quan en una entrevista se li demanava si donava suport a la selecció espanyola, deia que anava amb Espanya «si són tots els meus», o aquell altra que deia “que guanyi Espanya, no me n’amago, hi ha vuit jugadors catalans». Després hi ha els més de resposta política com el «jo no vaig amb Espanya, i es que els catalans tenim tot el dret del món a tenir selecció pròpia, però l’estat espanyol no ens deixa jugar”, i que això de “celebrar amb la roja és un autogol per a l’independentisme”, trobarem posicionaments públics de tot tipus, el que no se es si, com deia aquell expresident espanyol que parlava català en la intimitat, molts d’aquests polítics d’avui dia veuran el partit i celebraran la victòria de la roja en la intimitat, si es que guanya.

I després tenim les batalletes locals per la instal·lació de pantalles gegants en algunes localitats, llegeixo que es un intent més per espanyolitzar-nos, no se si el problema es que les pantalles aquestes ens poden adoctrinar o no, el que si que tinc clar es que els diners que es gasten en moltes histories d’aquestes, tan son les pantalletes pel futbol com la quantitat in crescendo per exemple de festivals d’estiu, es podrien destinar a altres necessitats vitals per a la ciutadania.

Com ens costa obrir els ulls, com ens costa fer despertar el nostre cervell per pensar, com ens costa acceptar que no tot el lleure ha ser guiat i de pagament, com ens costa assumir que el mon no gira pel nostre benefici, em refereixo al benefici social de les persones, si no que gira al ritme de crear mes riquesa nomes per uns quants.

Amb tot el que tenim per arranjar, segur que ens hem de quedar nomes amb la discussió superficial de si cal celebrar el que fan una colla de “tios” milionaris? deixem-los jugar, i si realment ho volem criticar comencem per no pagar les “animalades” que cobren per les entrades i valorem si hem de continuar recolzant les “quantitats bestials” que es mouen per exemple pels drets televisius i publicitaris. Imatge creada amb IA de Gemini.

Publicat a

Perquè deixem que ens continuïn trolejan

Ja se que això de “trolejar” no deixa de ser una varietat d’anglicisme més dels que sempre m’agradaria fugir, però en determinades ocasions per la utilització que socialment n’estem fent, es un recurs que d’entrada ja deixa intuir per on anirà el contingut d’això que estic escrivint. Si, perquè quan llegim la definició de “trolejar” a les xarxes actuals, ens diu que es tracta de buscar polèmica mitjançant la comunicació de continguts provocatius o controvertits, sovint via les xarxes socials.

Tot i venir de l’anglès (troll) el que no sabia es que es una forma presa amb sentit metafòric del verb de pesca to troll (en català, pescar amb curricà)  que consisteix a pescar arrossegant un esquer des d’una embarcació en moviment; d’aquesta manera, es compara la publicació d’un contingut polèmic a la xarxa per a provocar els participants amb el llançament d’un esquer a mar.

Amb tota aquesta retòrica ni soc un setciències ni estic carregat de punyetes, ni estic tocat del bolet, però quasi, si, quan escolto o llegeixo la tabarra, el parloteig, la xerrameca de la classe política d’aquest país, es que em cauen a terra, no se si van estudiar poc o molt, no se si van treure’s un títol amb esforç o a la “tómbola”, però de parleria en tenen molta i de barra també.

Parlen de corrupció aliena com si ells no n’estesin esquitxats, parlen de com poden torpedinar l’estat del benestar convertint-lo en estat del malestar sense cap escrúpol ni mirament pels ciutadans, parlen de tombar tot allò que pugui ajudar a la gent a viure una mica menys malament, parlen sense tornar-se vermells de continuar fent créixer els beneficis derivats de la comercialització de  totes les necessitats bàsiques de les persones, parlem d’ensenyament, de sanitat, d’habitatge o d’energia …

No es que els d’ara ho facin millor o pitjor que els d’abans, be, en realitat no ho se, es igual la qüestió es “fer saltar la banca” o sigui la qüestió es a veure qui pot guanyar per manar, pactant amb qui faci falta, encara que el més trist de tot plegat es que això te un preu, i es el d’acabar esgotant la paciència i la butxaca del sofert ciutadà.

Els politiquets de joguina, que ja s’han convertit en un element distorsionador tan o més perillós que la IA, xerren molt, aixequen la veu i s’insulten contínuament, però no solucionen cap dels nostres problemes, estem farts d’aquesta pel·lícula, l’hem vist masses vegades repetida, i després tenim una abstenció galopant, ens diuen tan ells com les enquestes que ells fan fer, que la gent estem desmotivats, no fotem, que esperen que fem? o sigui hem de veure que se’ns pixen a la boca i a sobre que volen? que entonem càntics joiosos? que pèrfids que són.

Per veure fins on arriba la seva cara dura, la seva pocavergonya, jo sempre deia que tindríem que abstenir-nos a veure fins on estaven disposats a continuar rient-se de nosaltres amb un nombre de vots cada vegada més minvant, ara mateix no tenen cap tipus d’objecció en formar govern i cobrar, encara que l’abstenció sigui superior al 40%, això si, ens diuen que estem cremats, desmotivats … arribats aquí demano, i si aquest 60% restant votem en blanc? ens continuaran “trolejant”? 40% abstenció + 60% vots en blanc, i apa a pastar fang. Imatge creada amb IA de Gemini.

Publicat a

De un ministre a un comissionista

Ni conec a aquests personatges, ni en diré pas el seu nom perquè no es nomes un problema de persones concretes, es un problema que es pot ubicar a la banda fosca de la economia de país, o d’una empresa o d’una família, o d’un govern, sempre n’hi un o uns que s’aprofiten de qualsevol situació per fer calaix i enriquir-se carregant-ho sempre a les espatlles de la part més dèbil, que sempre som aquells que fem el passerell i que crèdulament els votem convocatòria rere convocatòria, permetem-les-hi que cobrin un sou injustificat en relació a la seva professionalitat i que massa sovint ni s’amaguen de que no el mereixen, i per si l’escarni no fos suficient, alguns, encara es dediquen fermament a buscar complements dineraris, siguin o no siguin correctes, siguin o no siguin adients, en definitiva siguin o no siguin legals.

Tot plegat es per la darrera condemna a gent relacionada més o menys indirectament amb la política, es que no se’n salva ni un? en aquesta ocasió tenim un ministre, acompanyat del seu ex assessor, així l’anomena la premsa, i un comissionista; al ministre li han caigut 24 anys de presó i al seu ex assessor més de 19 anys, les condemnes son, segons la premsa, per organització criminal, diversos suborns, malversació i tràfic d’influències, en el cas del comissionista la condemna es de poc més de 4 anys per cinc delictes, encara que en el cas d’aquest darrer el mes curiós es que, sempre segons la premsa, el tribunal suspèn l’execució de la pena per la seva aportació al descobriment dels delictes i la condició de no tornar a delinquir, a més ha de complir un any de treballs en benefici de la comunitat.

He llegit en algun racó periodístic que presumptament aquest darrer senyor no ha de tornar el boti del delicte, de fet això es cagar-se a la nostra boca directament, que es? una manera de tapar la boca dels ciutadans perquè callem davant de fets d’aquesta magnitud? que pretenen aquesta colla d’afaitapobres? poder continuar tractant-nos com a borregos? es aquell calla i paga que tan mal ens fa com a persones lliures.

Si fem un cop d’ull cronològicament enrere en el temps, podem veure que a més d’aquest darrer ministre de l’època d’en Sánchez, com a condemnats hi trobem altres ministres o ex-ministres, un de l’època d’en Gonzalez, alguns altres de l’època de l’Aznar … en fi, que aquesta colla de galifaredeus no s’aturen davant de res. Ah, i si en teniu ganes, podeu buscar quants d’aquests condemnats estan actualment a la presó, no es com aquell senyor del que parlava recentment en un altre de les meves expositives dèries, que es va passar 18 anys a la presó per un delicte que es va demostrar que no havia comes, tota aquesta colla sembla ser que es va demostrar en el seu moment que eren culpables i aquí els tenim fent bronzo tranquil·lament.

De fet llegint la premsa podem recollir, si més no així ho verbalitzen, que fins i tot alguns dels anomenats socis del govern actual, critiquen la benevolència que han tingut els garants de la justícia amb el comissionista, diuen que s’ha transmès un «delinqueix, destapa i et lliures» reclamen més explicacions al president i consideren que la resolució judicial pot enviar un missatge a altres investigats, que volen dir? que els hi estan posant molt fàcil per delinquir e irse de rositas, perdonin el castellanisme, però segons he trobat a les xarxes la versió catalana podria ser sense rebre el càstig que un hom es mereix, caure de potes com els gats, sortir airós, sortir impune …

Es igual com ho diguem, es igual qui mana, a alguns i algunes se’ls en refot les conseqüències en patim els ciutadans, nomes els importa demostrar qui la te més grossa, patètic!! Imatge creada amb IA de Gemini.

Publicat a

L’atenció als pacients crònics

L’inici de les meves reflexions sempre acostuma a ser el mateix, pagina blanca a l’ordinador i fent un repàs mental de les possibles motivacions que em poden portar a escriure i compartir en quatre ratlles, qui diu quatre diu vint, aquells pensaments, aquells dubtes, aquells emprenyaments amb el món que m’envolta, i acabo fent immersions a les pagines de la premsa que, de forma més genèrica, estan plenes de titulars que ens fan emprenyar de valent, o ens obren els ulls, o l’anima, a voler creure que tot plegat pot ser millor.

Fa un temps que tan en primera persona com en l’entorn més proper, tant familiar com d’amics, hem viscut situacions mediques complexes, i que sovint et fan pensar en allò que surt a determinades entrevistes de si tothom te el que es mereix, o de que hi ha després d’aquesta vida, i la veritat es que les respostes poden ser de tots colors, encara que la realitat massa sovint ens tenyeix amb grisos una vida que sempre havíem somiat en colors, blau, verd, rosa … tot i que algun color com per exemple el vermell esta associat a dos estats anímics oposats, per un costat es senyal d’errors o perill, pero per l’altra s’associa a l’amor i el desig, encara que precisament el desig també pot acabar sent un perill.

Avui llegia a la premsa que l’Hospital Vall d’Hebron vol canviar l’atenció als pacients crònics tot reduint un terç les visites a urgències, com? es tracta de coordinar l’atenció primària, la intermèdia i l’hospitalària i treballar per fer un millor seguiment d’aquests pacients i anticipar-se a una possible descompensació d’alguna de les seves patologies.

M’agradaria pensar que pot ser així, no se, tinc dubtes, voldria fer confiança als gestors que han de guiar-nos a tots plegats, pacients i professionals, a un servei assistencial i sanitari universal i de qualitat, que ja teníem però que amb les mil i una excuses que ens han donat, l’hem anat perdent de mica en mica.

Ara al meu poble, tenim CAP nou, o el nom amb que el vulguin conèixer, EBA, CSIR, de fet el nom es els menys important, tenim edifici nou, una part nova i una altra renovada, quedarà bonic, el que no tinc clar es si tindrem suficients professionals a dintre, i tot aquest reguitzell de promeses i bones intencions quedarà nomes en això, promeses, que massa sovint estem acostumats a que siguin promeses incomplertes.

Desitjo que les autoritats sanitàries no ens fallin i que les promeses es converteixin en realitat, que l’atenció a tots els pacients, incloent-hi també els crònics, estigui garantida amb els suficients recursos humans i financers, tot i que en els darrers temps sembla tot el contrari. Soc dels que de tan en tan fan arribar queixes al sistema, i m’emprenya rebre respostes de l’estil de que estan treballant per redistribuir els recursos per millorar l’atenció a les persones.

De professionals n’hi ha i de bons, de recursos també n’hi ha, aleshores que es el que coixeja perquè els ciutadans palpem que els serveis se’n ressenten? sovint em toca anar a veure a infermeres i metgesses, al CAP hi ha menys afluència de pacients que abans, però la situació al CUAP o a urgències hospitalàries es totalment oposada, cues de persones, hores d’espera … el que deia, desitjo que aquest programa de l’Hospital Vall d’Hebron funcioni, i que sigui exportable a la resta del nostre petit país, els professionals i els pacients ens ho mereixem. Imatge creada amb ChatGPT. Montpeità 1782.

Publicat a

Dret a morir, dret a matar

Per una banda tenim una noia jove, vint-i-cinc anys, que fa temps, massa temps, que lluita per tenir una mort digna amb l’eutanàsia, paraula maleïda per determinats sectors de la societat. Entenc que no tothom comparteixi aquesta visió de la vida, el que no entenc es que hi hagi algú que es cregui amb el dret de negar aquesta opció a qui lliurament la escollit motivada per la seva situació medica.

Entenc, i encara més ara després de les meves experiències personals, que aquesta noia hagi pres aquesta decisió, em costa més d’entendre al pare que en principi la premsa no diu que tingui cap problema físic ni mèdic, que tot i que no li agradi, sigui capaç d’anar judicialment contra la filla, contra una persona sobre la que no te cap potestat, a lo millor es pensa que es de la seva propietat.

Una noia que al llarg de la seva curta vida ha patit, segons explica en una entrevista, manca d’empatia per part dels mes propers, intents de suïcidi, violacions i actualment paraplègica.

I el que ja no encaixa es que una diguem-ne associació totalment aliena i a la que la noia no ha demanat pas ajuda, es fiqui per entremig nomes perquè li serveix de cavall de batalla per la seva particular creuada contra una societat més igualitària, no gaire perquè podria ser millor. I això ha significat afegir més anys de patiment a la noia, que es el temps que ha trigat en recórrer el viacrucis judicial que ha propiciat aquesta associació.

Primer s’ha de passar els filtres establerts legalment, després del dictamen favorable del CGAC (Comissió de Garantia i Avaluació de Catalunya), ha tingut que passar per un Jutjat d’Instrucció, després pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, tot seguit pel Tribunal Suprem, a continuació el Tribunal Constitucional i per acabar el Tribunal Europeu dels Drets Humans. I a això el pare i l’associació n’hi diuen estimar? Com els hi hem de fer entendre que “estimar, vol dir també deixar marxar”?

I després ens trobem que el mateix tipus de gent recolza les massacres que s’estan duent a terme arreu de diversos territoris del món. Que una persona demani la eutanàsia es un “pecat” però en canvi “assassinar” milers de persones amb l’excusa d’alliberar-los d’uns mandataris dèspotes i presumptament criminals que en ocasions inicialment van estar recolzats pels mateixos que ara els volen fora, es ser bon cristià, com deia no fa gaire una política nacional referint-se als descobridors “vam arribar els de la Creu i vam posar un nou ordre i, sobretot, una manera d’entendre que la vida és sagrada, calia civilitzar-los” … joer.

Estem en una societat que nega el dret a morir dignament a una persona quan ho demana ella mateixa, però paral·lelament veu amb bons ulls el dret a matar als que els hi fan nosa, nomes perquè els quatre de sempre puguin fer negoci. No ens enganyem darrera aquestes guerres no hi ha la voluntat de salvar a ningú, nomes hi ha la voluntat de controlar el negoci que sorgeix amb i d’aquestes animalades. Imatge creada amb ChatGPT.

Publicat a

Que fem amb el català

De tan en tan, quan engego l’ordinador, a la primera pantalla em surten noticies, d’arreu del món i de tot tipus de premsa, ofertes de cadenes de distribució, que passa amb els trens arreu del país, guerres, oci, esports, política … una mica de tot.

Però aquesta setmana n’ha sortit una que m’ha cridat l’atenció el titular: “Aquestes paraules en català estan en desús: no tothom coneix el seu significat”i en el meu pensament ràpidament neix una pregunta, quines paraules són?

Per exemple enguany que segons aquesta noticia ho hem anat substituint per aquest any, també encomanar que sembla que hem triat utilitzar contagiar o murri substituït per astut. Aquestes dues darreres, tot i que no li donem importància i que la diferencia pugui semblar més subtil, la veritat es que hem deixat de dir murri i ho hem substituït per astut, i encara que li donem el mateix significat la veritat es que aquest podria diferir lleugerament, o si no rumieu com i on utilitzaríem la paraula murri.

Enguany com també l’endemà, són mots que es diu que podrien estar en perill d’extinció, i que convindria recuperar; no entraré pas a dir que les paraules substitutes es puguin considerar barbarismes, tampoc ho deia la noticia, però si que es cert que pel motiu que sigui, per no veure’ns antiquats, per vergonya, per fer-nos entendré millor o per desviacions d’anglicismes hem anat substituint mots catalans de tota la vida, alguns utilitzats en el transcurs de molts segles, per altres que ens poden semblar més formals o més neutres.

Fem una repassada rapida, enguany, encomanar, murri, començar, ximpleria, panxacontent, primfilar o llepafils … quants d’aquest mots utilitzem en el dia a dia? no dic que siguin obligatoris, tampoc diré que jo tingui un català perfecte, però si que tenim la obligació de no deixar morir la nostra llengua, i si no la cuidem nosaltres qui ho farà? Imatge creada amb Gemini.