Etiqueta: Consumir

Publicat a

Endeutar-nos per consumir, que trist

Dues noticies del Periódico, una amb el titular “Espanya projecta obrir 36 nous centres comercials fins al 2028” signat per María Jesús Ibáñez i l’altra amb el titular “Pagar l’oci a terminis: una pràctica cada cop més estesa que pot portar a acumular deute” del periodista Jordi Grífol signat ara farà mig any.

Sembla que tinguin poca relació, però pensem-hi una mica, amb dos anys es preveu obrir a Espanya 36 centres comercials més, actualment segons he trobat a les xarxes n’hi ha quasi 600, es calcula que hi ha 16,8 milions de m² de superfície bruta per llogar, i com els hi agrada als del centre, comparativament son més de 2.300 camps de futbol.

Les comunitats autònomes que en tenen més sembla ser que son Andalusia i Madrid, que curiosament també son les que tenen previst obrir-ne més de nous. Curiosament dues províncies espanyoles no tenen centres comercials, Lleida i Terol, tot i que Lleida sembla ser que es una de les escollides per una de les noves obertures. També es curiós llegir que aquí, en aquest país, fins fa poc hi havia proporcionalment menys parcs comercials que a la resta d’Europa, no se que dir.

Això son botigues i mes botigues, moltes franquícies, poc comerç local i oblidem-nos d’allò del quilòmetre zero, no se si les vendes reals es corresponen amb les expectatives generades, els defensors dels parcs comercials diuen que aquests actuen com a catalitzador del municipi on estan ubicats, perquè la clientela forana també pot fer compres a les botigues del municipi. No se que dir, m’he passejat per un parell o tres de centres de renom de l’entorn de la ciutat comtal i he vist que hi ha forces botigues tancades, no si això es senyal de que funcionen be o no.

Però que passa si volem comprar de tot i per fer-ho financerament més suportable ho paguem a terminis? es molt fàcil d’entendre, tot i que en un principi sembli que podem accedir a més productes i serveis, l’ús continuat d’aquestes opcions generen compres compulsives caient ràpida e inconscientment en un sobrendeutament molt perillós amb el que el que realment fem es incrementar considerablement les despeses fixes pels mesos futurs, comprometent la nostra viabilitat econòmica a mig i llarg termini.

Com sempre dic, ens han creat una societat artificial suportada per unes potes clavades en una base totalment inestable, la del consum sense control, i el màxim reflex d’aquest consum el trobem en aquests macro parcs comercials on ho podem comprar tot, endeutant-nos un xic més a cada compra que fem via finançament, comprometen les nostres necessitats d’un futur immediat. El que financem aquest mes, no ens enganyem, ho tindrem de menys els mesos següents. Consumir sense control i amb endeutament, es fer anar el carro pel pedregar. Imatge generada amb IA de Gemini.

Publicat a

El punyent canvi d’hora

Em sembla que en cada ocasió que es modifica l’hora surten moltes opinions, sortim un munt de gent que hi volem posar cullerada. Uns per recolzar aquests canvis, altres com jo per criticar-ho, i cada vegada que ho fan, es torna més incomprensible el motiu pel qual ho fan.

Aquí a Espanya com que som més “xulos” que ningú, com deia un conegut “pa xulo mi pirulo” no tenim un canvi, no, aquí en tenim dos, es allò de “no vols caldo, dues tasses”, es veu que necessitem sobresortir més que la resta, encara que sigui en estupidesa.

Tenim una raó per canviar l’hora, i es la imposició europea, quan arribem al mes de març avancem una hora i en arribar a l’octubre la tornem a endarrerir, i ens van dir que ho teníem de fer per estalviar energia, a més hores de sol, menys consum elèctric. El que passa es que jo que sempre he treballat en oficines, teníem el llum encès a totes hores, indiferent de l’horari que apliquéssim; i per exemple els paletes adapten els seus horaris a les possibilitats lumíniques naturals com han fet tota la vida els pagesos i ja esta. Si que es cert que a l’avançar l’hora ens quedava mes temps per sortir a gastar en oci i esbarjo fins al vespre, o sigui que no tinc molt clar això de l’estalvi energètic, ni el monetari … consumisme pur i dur.

I ara llegia que l’economista Niño Becerra explicava al HuffPost que l’estalvi per llar es pot calcular en uns 80 cèntims mensuals, el que significa aproximadament poc més de 4 euros durant els mesos que s’aplica aquesta mesura de contenció del consum energètic. Sembla que en fan un gra massa.

Si tan gran es la bondat de la mesura, jo sempre he dit que en lloc d’enganyar a la ciutadania modificant l’hora, ens ho poden mostrar amb la total claredat que significaria dir-nos que per estalviar energia a l’estiu, en lloc d’anar a treballar a les 8 del mati, hi hem d’anar a les 6, clar i concloent, no? així ens estalviaríem remenar els rellotges cada dos per tres.

I després, els espanyols tenim una altra mostra de “xuleria hispànica” a principis dels anys 40, hem de suposar que per fer la pilota als alemanys, aquí es va modificar el fus horari que ens pertocava, el de Greenwich, i van adoptar el de Berlin, ocurrències memorables que de moment cap govern de la “democràcia” ha restituït ni la lògica i ni el seny; així ens va. Imatge de raggio5 a pixabay.

Publicat a

Reunificar o refinançar

Dues noticies a la premsa en dos dies consecutius, m’han fet posar davant l’ordinador i teclejar una estoneta.

El primer dia parla de la reunificació de deutes, i el segon dia ens diuen que les compres a termini estan en creixement.

Parlem del primer titular, la reunificació de deutes, d’entrada si agafem el significat d’aquesta paraula, vindria a ser “tornar a unificar” la qual cosa no encaixa en el context en el que volem parlar, que es el de “reunificar” deutes. Quan parlem de deutes, d’entrada pensem que els nostres deutes mai havien estat unificats, mai s’han separat, per la qual cosa no cal que ho endolcim, no, els nostres deutes han anat creixent en base a la nostra capacitat de voler consumir sense solta ni volta, nomes perquè toca fer-ho, per que volem tot allò amb que som bombardejats per atiar un consum desbocat, amb la promesa de que aconseguirem el paradís, però sense fer-nos reflexionar quin es el preu que pagarem per aquest miratge.

Refinançament, aquesta es la paraula adient. Arribats a aquesta situació, toca parlar de “refinançar”, significa bàsicament un canvi, una modificació de les condicions dels nostres deutes. Podríem parlar d’alguns dels motius que poden empènyer a una persona a refinançar els deutes: reduir el tipus d’interès o l’import dels interessos que paguem, precisament els tipus estan enlairant-se; unificar les quotes, si les poguéssim pagar ni ens plantejaríem el refinançament; reduir el termini, si parlem de refinançar, no podem reduir els terminis de pagament; ens queda la realitat, al llarg del temps ens hem anat adaptant a comprar bens, serveis i fum a terminis, i afegint una quota sobre una altra, al final ens trobem amb un pilot de quotes que totes afegides, fan que no puguem pagar els deutes, o fins i tot podríem parlar de que amb totes les quotes acumulades, no podem continuar consumin ni fer veure als que ens envolten, que el nostre estatuts es superior al seu. No cal dir que entre mig, hi ha persones, hi ha famílies que l’entorn econòmic lliberal que ens han creat artificialment, les ha portat a tenir una reducció important o fins i tot total dels seus ingressos, aquestes persones no tenen un problema de refinançament, aquestes persones tenen un greu problema de subsistència, ja que no poden fer front ni a les despeses mínimes vitals per malviure.

 A la practica, refinançar vol dir agafar tots els deutes que tenim, sumar-los, situar-nos on som, quin es el total de deute que tenim, amb les seves corresponents quotes mensuals, e intentar trobar una sortida a l’atzucac on hem arribat, i això nomes passa per allargar el termini dels deutes. Això vol dir més anys per pagar el deute, allargar el termini per pagar una mica menys mensualment, tot i que actualment amb els tipus d’interès en escalada perillosa, que s’afegiran a la nova quota, ho tindrem que allargar encara més per obtenir una quota assequible a les nostres possibilitats, això si un canvi de feina o de condicions laborals no ha fet minvar els nostres ingressos, situació que també afegiria més carrega a la nova situació financera desitjada.

Si ens veiem forçats a agafar aquesta opció de refinançar, ha d’anar acompanyada de la de deixar d’adquirir bens innecessaris contínuament, ja que si un cop endreçada la nostra situació econòmica tornem a generar nous deutes i noves quotes, dintre poc temps tornarem a estar igual, no, en realitat estarem pitjor, ja que les noves obligacions econòmiques s’afegiran a les acumulades anteriorment, i anirem de mal en pitjor, fins que arribarà un moment en que no tindran solució.

Al proper escrit, ja parlarem de que les compres a termini que estan en creixement. Imatge de geralt a pixabay.

Publicat a

Allargar les hipoteques

Les dades econòmiques que afecten a la majoria de ciutadans empitjoren dia rere dia, un IPC de dos dígits, uns tipus d’interès que s’han quintuplicat i uns salaris que tot i la revisió del salari mínim, cada dia son mes insuficients per poder viure dignament.

I darrere d’aquestes quatre dades hi ha una realitat, i la realitat es que la cistella de la compra s’ha encarit molt, es a dir que anar a comprar i poder pagar es mes difícil, entenc que les coses supèrflues pugin de preu, son prescindibles, però les necessitats bàsiques s’han de controlar, les hem de poder pagar, es tracta de la nostra subsistència.

Aquí podríem debatre molt, que son necessitats bàsiques? menjar per alimentar-nos o menjar el que ens be de gust, sempre es una referencia malintencionada i mes quan hi ha famílies que el seu problema es saber quan podran menjar, i això s’agreuja en els casos extrems aquí i molt mes encara en els països anomenats “no desenvolupats” o en “vies de desenvolupament”.

Quan la situació es aquesta darrera, casos extrems, no acostuma a haver-hi problemes amb les hipoteques, hi ha famílies que mai han conegut aquest producte, ni es pot qualificar l’espai on viuen d’habitatge, o ja l’han patit amb tanta duresa que els hi ha canviat la vida radicalment, condemnant-los a situacions que en els anys ”pròspers” mai havien imaginat.

Però parlem una mica de les hipoteques. Primer cal començar sempre per l’ensenyament, anem esperant que la formació dels nostres fills i nets millori, que els hi serveixi per quelcom més que no pas per tenir un títol que no els garanteix res, però si volem que millori hi hem de posar una mica de la nostra part, tan difícil es formar-los en saber com viure i com millorar el seu entorn i la seva existència sense malmetre-ho tot?

Com deia parlem de les hipoteques. Ara, amb les pujades dels tipus d’interès, ens podem trobar en que la nostra quota mensual s’enfila fins a un llindar difícilment assumible. L’exemple que surt a quasi tot arreu, hipoteca de 150.000 euros constituïda a vint-i-cinc anys amb un interès referenciat a l’euríbor més un diferencial d’un punt, fins ara significava una quota de 534 euros mensuals; ara amb les pujades de tipus, les quotes poden arribar a ser de 713 euros mensuals, noteu la diferencia? Això vol dir que les persones afectades, tindran reduïdes enormement les seves possibilitats de comprar productes basics.

Una de les solucions proposades es la d’allargar el termini de les hipoteques vives, el mateix deute a més anys i a un interès superior, això vol dir acabar pagant molt mes d’interessos, i que la nostre inversió en habitatge serà molt mes elevada a la prevista inicialment, i això també vol dir que estarem molts mes anys sense poder disposar de capital suficient per a altres despeses, siguin necessàries o siguin d’oci, perquè no ens enganyem, no podem caure en l’error de reduir quota hipotecaria nomes amb la finalitat de continuar consumint sense control i sense incrementar la cobertura de les necessitats bàsiques. Ja se que ens han explicat que vivim en un món consumista, alguns, n’hi ha molts mes que no poden, però mirem on ens ha portat, mirem quina situació tenim nosaltres o te gent propera a nosaltres.

Allargar la vida de les hipoteques, es una solució molt a curt termini, però sabem quan durarà realment aquesta situació? mentre ho decidim, ensenyem a les generacions futures, que significa estar hipotecat tota la vida. No es plantar un arbre i esperar que creixi tot sol, l’hem de regar, però si no tenim aigua que passarà amb l’arbre? Imatge de mohamed Hassan a Pixabay.