Mes: febrer de 2007

Publicat a

Llibertat d’expressió

Aquest dies un ja no sap que pensar, ja no sap com ens mirem la nostra societat i cap a on la volem fer anar; hi ha molts motius per escriure aquestes paraules, però en concret el d’avui es per la anomenada “llibertat d’expressió”.
Per la premsa hem pogut seguir els estires i arronses que s’han produït amb la retirada per part de TVE del programa de Jesús Quintero en el que va entrevistar al periodista José Maria Garcia. El motiu, segons tinc entès, es perquè la cadena televisiva considera que aquesta, no pot ser una plataforma pels insults, que l’entrevistat va proferir contra determinades persones conegudes del país.
Ha sorgit una polèmica envers si en aquest cas, TVE te el dret a “censurar”, diuen, les imatges i continguts dels programes emesos per la televisió, ja que les opinions de les persones entrevistades son personals i lliures; i si algú les considera ofensives o fins i tot lesives per a les persones afectades, que per això hi ha la justícia.
Abans de continuar, he mirat el diccionari i he pogut llegir la següent definició:
Llibertat.- Estat o condició del qui no es esclau .-. Estat dels ciutadans, els drets dels quals són protegits per una comunitat civil organitzada.
A partir d’aquí ja ens podem centrar en la qüestió: on comença i on acaba la llibertat de cada persona, i la de cada col·lectiu. Jo crec que la llibertat de cada persona, que ha de ser total, acaba precisament on comença la llibertat d’una altra; i amb això que vull dir? es molt senzill, vull que pensem, que utilitzem el nostre coco i reflexionem envers si tenim el dret de dir el que vulguem sense que sempre en tinguem proves, tots sabem que en masses ocasions algunes qüestions estan fonamentades en rumors, o en el cas de que no tinguem proves, no tindríem que fer públics els nostres pensaments.
Anem una mica més enllà, si som coneixedors, amb proves lògicament, de fets que podríem qualificar com antisocials, o com a perjudicials per a una persona en concret o be pel conjunt de la societat, tenim que denunciar-ho o be per no ferir susceptibilitats ni deixar a ningú malament tenim que callar; estem legitimats a dir-ho? estem legitimats a callar-ho?
En aquest cas en concret, l’entrevistat, sembla ser que va fer afirmacions referents a determinades persones, que en el cas de ser certes, podrien considerar-se com a possibles delictes per part d’aquestes, si això es així, te dret un periodista callar-les tan de temps i no posar-les en coneixement de la justícia? tot plegat que vol dir? que les persones, quan assoleixen cert poder, ja no poden ser mereixedors de la nostra confiança perquè poden trair allò per la qual cosa precisament els hi vàrem dipositar en el seu moment la nostra confiança?
Crec que ja es hora de començar a informar, a ensenyar a tothom que vol dir i com ha de ser la llibertat, des de el més gran (inclosos polítics) fins el més petit (inclosos els infants) hem de conèixer que significa ser lliure i hem de conèixer també totes les limitacions de poder ser lliures. Com sempre crec que el millor es l’ensenyament, enfront de totes les demandes que puguem presentar per resoldre les confusions de una llibertat mal entesa.

Publicat a

Més habitatge

El els darrers temps hem llegit i rellegit un munt de informacions que fan referència a les pretensions de determinats organismes públics, de instaurar un gravamen per tots els habitatges vuits, la qual cosa segons ells, ha d’ajudar a que l’increment dels preus dels pisos es desacceleri i tots plegats puguem accedir a un habitatge amb més facilitat, ja que així serà més assequible.
En altres ocasions ja he comentat que en lloc de començar per gravar els pisos vuits que en moltes ocasions acabaran per ocupar familiars directes dels propietaris: fills, germans etc, la qual cosa seria una senzilla maniobra recaptadora per part dels organismes públics. Els anomenats governants, tenen que legislar tocant de peus a terra tot tenint present el problema real de l’habitatge.
Ara ens assabentem que la premsa publica que Adigsa te quasi 1500 pisos desocupats fa més de mig any, i que sis mesos enrera aquesta xifra era de quasi 2300 vivendes. Si això es cert, que passa, que es volen riure del poble, que al cap i a la fi som els que els votem?. A veure, si accedim a la web de gencat.cat ens diuen que en els darrers cinc anys a Catalunya s’han iniciat quasi 500.000 habitatges, i segons tinc entès del sol que s’ha considerat urbanitzable s’en ha de destinar un percentatge a vivenda protegida, si realment es així, només una pregunta: quina quantitat de vivendes protegides es poden construir encara a Catalunya, i que si sortissin al mercat ajudarien a regular els preus?.
I això no passa només aquí a Catalunya, no, a la web del diari “El Pais” s’hi pot llegir un article on es diu que a la zona sud, la comunitat de Madrid, te una bossa de terrenys per a construir-hi 200.000 habitatges.
Realment alguns dels nostres governants, encara ens volen fer combregar amb rodes de carro? Si-us-plau senyors, desenvolupin línies d’actuació series i reals, tocant de peus a terra, i no busquIn revolts ni justificacions per voler imposar un nou gravamen, que com sempre afecta majoritàriament a un munt de gent estalviadora, que tot pensant en la possible reducció futura de les pensions que vostès mateixos van predicant: ampliació del període contributiu, ampliació de l’edat de jubilació ….., encara que aquest tema ja l’anirem tocant més endavant, i amb tots els seus esforços han aconseguit alguna propietat que possiblement o be utilitzaran els seus descendents, els quals tindran que pagar l’impost de transmissions corresponent, o be els hi servirà per ajudar-se a passar una tranquil·la, merescuda i agradable jubilació.
Realment creuen que la solució a l’increment dels preus dels habitatges passa per posar un nou gravamen a tots els pisos vuits? Recapacitin senyors governants.

Publicat a

Nens soldats

Avui he llegit un reportatge d’en Lluís Uria, publicat a la Vanguardia referent a la Conferencia Mundial sobre els nens soldats, on es destaca un titular “Paris censura el reclutament de menors”, i en el que s’atribueixen les següents paraules a Douste Blazy, ministre francès d’afers exteriors: “Som uns quants els que pensem que a les escoles de guerra, inclòs a les grans democràcies com els Estats Units o la Gran Bretanya, els nois no tindrien que entrar-hi abans de la majoria de edat”
També parla de l’Ishmael Beah, que als dotze anys va ser reclutat a la força per lluitar a la guerra, i que va explicar les seves vivències als participants a la conferencia, els hi va deixar anar reflexions tan serioses i punyents com: “No hi ha excuses per a la manca d’acció” i també “Si no actueu ara amb aquests nens, en el futur tindreu problemes molt més greus”.
Per la seva part l’Unicef calcula que actualment hi ha al mon uns 250.000 nens soldats.
Fa pocs dies reflexionava sobre la fam al mon, lacra que afecta a milions de persones, entre els quals hi ha un munt de nens; aquests darrers dies també han estat noticia altres abusos als menors, ja hi aprofundirem en un altra moment, i em faig dues preguntes, que voldria que si algú llegeix aquestes ratlles, també se les faci seves: ¿realment creiem que es necessari tenir escoles de guerra, no ja de menors, sinó inclòs d’adults? i la segona: ¿que tenim en contra de la quitxalla, que primer la portem al mon, i desprès els hi oferim abusos i patiment?
Voleu dir que no comença a ser hora de que en lloc de demanar, o més be exigir, tantes mal enteses comoditats i satisfaccions materials, demanem el que senzillament podem denominar amb una senzilla paraula: “viure”. Si, si, viure, tan senzill que es d’escriure, no? i tan senzill que es de definir, he trobat una Enciclopèdia Catalana i defineix viure com: “tenir vida, ésser viu” i a més ens diu que “deixar de viure” es morir.
I em pregunto de nou, viure es fer que els nens del mon pateixin fam, viure es utilitzar aquests nens com a joguines pels adults, viure es fer que els nens matin i es matin per tal de que alguns personatges aconsegueixin més poder. Que ens passa que acceptem aquestes situacions i en canvi condemnem els arbitratges futboleros del cap de setmana, es que les nostres fites no son aconseguir un mon millor pels nostres fills, es que l’única meta que perseguim es el mal entès benestar que comprem amb els diners que pels quals hem de treballar més i més hores cada dia. Obrim els ulls, i demanem ja, als nostres governants, que senzillament volem “viure”, nosaltres i els nostres fills, i perquè no, també els fills dels nostres veïns, i els de l’altra punta de món.