Avui al capvespre, quan he plegat de treballar, com cada dia he agafat el cotxe i he enfilat els carrers de Manresa, per anar cap a casa; al arribar a la cruïlla dels carrers Sant Fruitós i Pujolet, on hi ha un pas de vianants, m’he trobat un home amb un parell de gossos aturats al mig del carrer, parlant amb una noia, també amb un gos, interrompent el transit. El primer que m’ha vingut al cap, ha estat un pensament gens positiu envers els dos xerraires aturats al mig del carrer, si es cert que estaven al pas de vianants, però també podien haver-se entretingut damunt la vorera, no? A continuació m’he fixat que l’home portava ulleres fosques, i com a mínim un dels gossos era dels coneguts com a llaurador, crec que es diu, i estava aturat davant l’home sense deixar-lo caminar; jo estava parat amb el meu cotxe, i no entenia perquè el gos no continuava el seu camí, tot i les insistències del senyor cec en qüestió i d’altres persones que intentaven atraure al gos perquè deixes lliure el carrer. Suposo que quan el gos ha estat tip de que li recriminessin la seva tossudesa, s’ha estirat del tot a terra, davant del cec, i no movia ni un pel, ni un peu tampoc, el que ja feia perdre els nervis fins i tot al mateix al cec. Després d’uns minuts en aquesta situació, els cotxes del meu darrera ja es començaven a posar nerviosos, be els que es posaven nerviosos eren els xofers, i la cosa no semblava pas que es soluciones aviat; però de sobte, ha arribat una senyora corrents, corrents, amb un noiet, i ha pujat en un cotxe mal aparcat, això si amb els quatre intermitents posats, com si amb això soluciones l’enrenou que havia provocat, i ha marxat esbroncada pels que ja havien entès el que passava. En aquell moment el gos s’ha aixecat i ha continuat travessant el carrer, i he entès el que passava, el gos al iniciar a creuar el carrer pel pas de vianants, ha observat un obstacle que podria ser un perill pel cec i no el deixava continuar caminant; al gos, en un principi, no l’entenia n i el cec, ni els vianants, ni els conductors dels cotxes, ni ningú, però tot i sentir-se ignorat, ell ha fet la seva feina, i es procurar pel benestar d’aquella persona que esta al seu càrrec, en aquest cas al cec. A la senyora possiblement tan li fa si pot molestar als altres o no amb els seus actes, si no fos així no hauria parat el cotxe damunt un pas de vianants, però tan ella com la resta dels que hem viscut aquest fet, crec que avui hem rebut una lliçó magistral, d’aquelles que sovint oblidem les persones, i ens l’ha donat un gos. Possiblement algú dirà que això que explico es una sensibleria, però actes tan senzills com aquest, es el que tindríem que cuidar i practicar per aconseguir un mon millor.
Qui decideix
Aquests darrers temps tothom parla d’independència, d’autogovern, de dret a decidir, uns ho recolzen i altres ho rebutjent; a qui correspon decidir-ho? Aquí a Catalunya una bona part de la població s’ha manifestat a favor, altres, la majoria, no s’han manifestat; però això no vol dir que no hi estiguin a favor o en contra, senzillament no ho han manifestat públicament. A la resta de l’estat espanyol, la majoria critiquen ja nomes el fet de parlar-ne. Hem sentit a parlar al president del govern espanyol de que valora molt el que ell en diu una majoria silenciosa, o sigui hem d’entendre que valora als que callen i paguen, valora als que no critiquen i valora als que assumeixen que les coses no poden ser diferents, als que creuen que no cal exigir més professionalitat i serietat als mandataris actuals. També hem sentit al secretari general dels socialistes espanyols, dir que no esta d’acord amb el dret a decidir que demanen els catalans, i parla de federalisme, tot afegint que no hi pot haver una comunitat que tingui privilegis; si es així, perquè quan governaven Espanya, mai van plantejar aquest federalisme que ara defensen? I si continuem llegint les frases que diuen altres representants del poble arreu del territori espanyol, trobem de tot; hi ha qui diu: “Catalunya demana, i altres comunitats paguen”, això ho va dir el president d’una comunitat, però es que el expresident també es va lluir quan va manifestar que “si Catalunya s’independitza, que torni les 150.000 persones de que es va apropiar”; una altra diu que la independència l’únic que faria seria empobrir a Catalunya, que reduiria dràsticament la qualitat de vida dels catalans i perjudicaria el benestar dels Catalans. I així podríem seguir buscant i trobant frases i més frases que reflecteixen el pensament de tots els que volen opinar del dret dels catalans a decidir el seu futur. Però com diu el títol, qui decideix?; crec que per demanar alguna modificació legislativa, es necessari recollir un mínim de 500.000 signatures; si es així, quan per recolzar alguna nova iniciativa es reuneixen a l’entorn de 1.500.000 persones, que vol dir?, no s’ha de fer cas al que demanen?, senyors governants espanyols, passats, presents i futurs, per a vostès que significa que una població superior als 7.500.000 d’habitants, com es el cas de Catalunya, debati el seu dret a l’autogovern?, no oblidin que quan parlem d’aquest nombre de població, estem parlant d’una xifra superior a les 6.973.000 persones que van votar socialistes a les darreres eleccions espanyoles, això no vol dir res per a vostès? El que es més greu, es que determinades persones manifesten que col•laborar en la fractura d’Espanya, es alta traïció; altres anaven dient que si això continua així, hi tindria que intervenir la Guardia Civil, i la replica no es va fer esperar, afirmant que els mossos farien el que digues la Generalitat; a veure, a veure, es que algun personatge d’aquest es creu que aquestes terres son el seu regne?, encara no han entès que ells son els operaris i el poble es qui mana?; be, el poble es qui ha de manar, i es veu que alguns sembla que ens vulguin negar aquest dret. Senyors polítics, facin allò que els hi hem encarregat, que no sempre es el que vostès volen, però que sempre ha de ser el que vol i necessita el poble que els ha donat la seva confiança amb els vots; i quan preguntem qui decideix, la resposta es senzilla, decideix el poble.
