La mobilitat nostra de cada dia

Es curiós, es una anècdota, es inusual … els polítics no s’han posat d’acord per aprovar allò que anomenen un “decret òmnibus” … res més lluny de la realitat, els polítics continuen demostrant que el que menys els preocupa es posar-se d’acord en benefici dels ciutadans; si no hi ha redit polític, cada un va a la seva.

No entraré pas a valorar qui te la raó o qui no la te, la veritat es que qualsevol excusa els hi es versemblant per seguir el seu camí, la seva creuada particular i en ocasions fins i tot personal, amb la finalitat de procurar que l’adversari polític no acumuli cap o poques accions positives, que puguin fer millorar la seva percepció per part dels ciutadans. Sembla allò d’aquella cançó que venia a dir, abans mort que donar peixet a l’altra bàndol.

Però avui toca parlar de la mobilitat, i una de les coses que l’afecta al no aprovar-se aquest famós decret, es la reducció o finalització de les ajudes al transport públic, cosa que feia que el cost per l’usuari fos més reduït i amb determinades condicions fins i tot gratuït.

El titular a InfoLibre es: “Els viatges en transport públic han augmentat un 21% després de les ajudes, però no redueixen l’ús del cotxe» i això ens tindria que fer reflexionar, que fa que tot i les ajudes publiques continuem utilitzant tan el cotxe? al mateix article de Daniel Lara, hi podem llegir que Juan Ortiz, director de Ecodes, manifesta que l’explicació, és que l’activitat econòmica a les ciutats ha crescut tant després de la pandèmia que el transport públic no ha pogut d’absorbir tota la nova demanda de mobilitat. El 2024 es va assolir un rècord d’ús de transport públic, i la demanda de gasolina es va disparar un 21% per sobre del 2019, abans de la pandèmia.

I com ens ho hem d’agafar això? sabem que el transport en cotxe te molts desavantatges i molts inconvenients, temps, cost, contaminació, nervis … però tot i així el continuem utilitzant molt, perquè? en quin moment la sensació de llibertat i de suposada comoditat ennuvola el nostre criteri? fem quatre comparatives, agafo el cotxe, vaig on vull i a l’hora que em dona la real gana … no, no es ben be així, si que es cert que agafo el cotxe i surto de casa quan vull, si no hi ha ningú aparcat davant la porta, i enfilo la carretera cap on calgui, però ai, no se pas a quina hora arribaré, tot depèn del que faci la resta de mortals, en sortiran molts de casa a la mateixa hora? aniran molts a la mateixa destinació? trobaré embussos, algun accident, faré tard, comencen els nervis … es igual cap on vagis, a la capital del Bages, a les capitals del Vallès, més d’hora que tard en trobes parat i no saps quan podràs continuar; motors engegats amb calefacció o aire condicionat a tot drap, contaminació, nervis, estrès, no se quan arribaré, més nervis, accions ja no diré il·legals, però si arriscades d’alguns conductors, cotxe o moto, que en ocasions acaben en alguna topada, potser sense conseqüències greus, però si amb paperassa, més nervis, discussions …

I l’alternativa, ai l’alternativa del transport públic, amb el bus a més de que en alguns horaris es va com les sardines, pots tenir les mateixes incidències que amb el cotxe, i amb el tren ja sabem com funciona rodalies … i com sempre tots els responsables miren i donen la culpa als altres, mani qui mani, imperdonable.

Exigim un transport públic coherent, un transport públic eficient, un transport públic que permeti deixar el cotxe a casa, encara que no sigui del tot gratuït, després ja arribarà el moment de comparar els costos entre ambdues opcions. Imatge de aled7 a pixabay.

Solucionar el problema de l’habitatge

Els principals partits polítics estatals, davant el problema de l’habitatge presenten les seves formules màgiques per solucionar-ho, recordem que sovint aquestes formules màgiques acaben perjudicant al contribuent en general i en particular als que pretenen aconseguir les ajudes promeses.

Repassem-ho, d’entrada manifestar que totes les ajudes son sempre benvingudes, llevat de les que es presenten nomes per omplir un expedient, omplir unes ratlles a la premsa i uns minuts als digitals. La primera dels populars, rebaixes fiscals per a compradors, llogaters i arrendadors, i reducció de l’impost de transmissió patrimonial del 10% al 4%, per als joves. Mirem números publicats per portals immobiliaris a les xarxes, el preu mitja dels pisos a la comunitat de Madrid es de 4.000 euros m2. el preu mitja a la capital es superior als 5.000 euros m2. A Catalunya el preu mitja el situen en els 2.500 euros m2, lluny dels madrilenys, tot i que a Barcelona es fa publicitat d’aproximadament 4.400 euros m2.

Referencia rápida, un habitatge de 80 m2 a Barcelona, el podríem valorar de mitjana en uns 350.000 euros, si calculem el diferencial de l’ITP promès, tenim un estalvi fiscal de 21.000 euros, o sigui totalment assumible pels joves, oi que si? No ens continuïn prenent el pel.

Una altra proposta dels populars: es posarà a disposició del sector immobiliari tot el sòl possible per a pisos de lloguer, un 30% més barat que la mitjana del mercat. El dubte, qui ho pagarà? I una proposta afegida: una nova legislació, amb la derogació de l’ actual llei d’habitatge i una nova llei del sòl. La pretensió es tornar a situacions de bombolla inmobiliaria com ja va succeir en anteriors governs dretans? recordem que moltes famílies del país van perdre els seus habitatges en benefici dels quatre de sempre.

Hi ha molta gent que ho diu, no nomes algun jubilat despistat com jo, no cal un embolcall bonic per a lleis o normatives que no solucionen els problemes reals de la majoria de ciutadans, el que cal son unes pautes realistes, amb beneficis socials reals, encara que vinguin sense embolicar en paper de lluentons, si ja se que les propostes dels polítics no sempre busquen el benestar de la societat, sovint busquen perpetuar-se en manar, en remenar les cireres, o busquen apartar als que les remenen ara per poder remenar-les ells.

Prou de fer volar coloms, prou de construir un relat vuit de realitats nomes per enlluernar als ciutadans, prou de jugar amb la vida, la salut i el benestar de la gent. Imatge de SpencerWing a pixabay.

Revertir la privatització

Arran dels problemes de Muface, que no sap com continuar donant cobertura medica als funcionaris, via convenis i acords subscrits amb asseguradores privades, recordem que de les tres més grans que tenien contractes fins ara, dues ha dit que ho volien deixar si no s’apujaben les quotes mensuals ja que hi estaven perdent diners. I com sempre dic, no qüestionaré pas la gestió i les directrius de les companyies, al cap i a la fi son empreses privades que tenen com a objectiu guanyar diners.

Dit això, el primer que toca revisar es el fet de que tota la gent que treballa en aquest país, ha de tenir la mateixa via d’assistència sanitària, es a dir tots a la seguretat social. Quan toques aquesta qüestió hi ha qui diu que la sanitat publica no pot absorbir tot el paquet que significa el gruix del funcionariat, que si ara anem malament després aniríem encara pitjor.

Discrepo, si tots els diners que l’estat en el seu conjunt d’entitats i organismes públics gasta en pagar mútues els posessin a la sanitat publica, podríem anar tots millor, i un afegitó, llegia a la premsa que la sanitat privada fa una advertència, i es que si es produís la possible supressió o caiguda de Muface podríem veure fins i tot el tancament d’hospitals privats. També discrepo, si ara tenim problemes de manca de personal a la sanitat publica perquè els professionals van a l’estranger o a la privada, podríem fer allò que sovint es diu “un canvi de cromos” o millor dit un “transvasament” i passem hospitals i professionals de la sanitat privada a la sanitat publica, revertim la privatització.

Al mateix rotatiu podem llegir: “aquestes companyies consideren que el model està infrafinançat i és econòmicament insostenible”, alguna ha estimat que, amb les condicions del nou concert, que suposen uns 4.500 milions d’euros fins al 2027, entre les dues que han manifestat que ho volen deixar, hi perdrien uns 350 milions. Tota aquesta milionada que la posin a la sanitat publica, seria una bona injecció per cobrir les necessitats de tots els treballadors, no? hi ha una tercera companyia en discòrdia, es una cooperativa, sembla que podria ser més fàcil que entenguessin que el millor per als treballadors del país, seria que s’integressin definitivament en la sanitat publica; diu que tenen 18 hospitals, 38 centres mèdics i uns 9.000 professionals. Imagineu si tinguéssim tot aquest paquet de centres d’atenció medica i de professionals a la publica?

Llegia també que el govern de Madrid, per les festes nadalenques, va aprovar pagaments per un import de 167 milions a quatre hospitals pertanyents a un mateix grup privat, per liquidacions endarrerides del 2021 i del 2023. No dic que tota aquesta milionada no s’hagi gastat, l’únic que dic es que aquest diner públic, es podria haver gastat en centres públics.

La veritat es que per un motiu o un altra, les administracions, tan la central com les de totes les comunitats i de tots els colors polítics, reparteixen diner públic entre diverses companyies privades de salut, i en aquest context, la sanitat publica va minvant dia rere dia. Ja ho he comentat anteriorment en altres articles, el servei que rebem els ciutadans cada dia es deteriora més, amb l’excusa que sigui, la pandèmia, la racionalització d’actius, el creixement d’usuaris per increment de la població, i el que més em fot, es quan et diuen que el que fan es redistribuir els recursos per poder oferir un millor servei a tothom, i el que nosaltres notem es que cada vegada tenim menys serveis i més mal gestionats … ah! i sempre que es tracta de buscar formules màgiques per millorar-ho, mai, mai han pensat en incorporar representació ciutadana als corresponents equips o comissions de treball que diuen que crean per estudiar la millora general del servei.

Revertim la privatització, com a mínim dels serveis basics. Imatge de sasint a pixabay.

Factòtum en solitari

Fa dies que aquesta idea dona tombs dintre el meu cap, i es que sovint acostumem a centrar l’atenció d’uns fets o d’una situació en una única persona a la que fem representativa de les nostres emprenyades i blanc dels nostres atacs lingüístics.

Vaig començar a donar forma, que no contingut, a una visió imaginativa referent a aquesta situació, al veure una imatge de la família que fins fa quatre dies manava als sirians, era una fotografia d’una família, no ho recordo amb claredat, de sis o set persones que marxaven a fora del seu país, ja que la situació política havia canviat, no els volien, van fugir i aquí va començar la meva reflexió personal a l’entorn d’aquestes vivències, d’aquests fragments de vida extrets del seu context original.

A veure, realment ens creiem que sis o set persones com es aquest cas, o solitàries en moltes altres ocasions, anomenem-los con recordem, però que han passat a la historia com a dictadors, avui en dia encara n’hi ha molts de vius, i que sovint se’ns explica que van començar la seva “carrera professional” arran o be d’unes eleccions o be d’un cop d’estat. Repeteixo, ens volem creure que ells tot solets ho van fer tot? realment creieu que ells solets ho van maquinar, ho van controlar, i ho van executar tot sense l’aquiescència dels que els envoltaven?

I ara, au va home, no siguem tan ingenus, perquè algú pugui tirar endavant un projecte ambiciós, bo o dolent, positiu o negatiu, beneficiós o perjudicial, necessita la col·laboració i participació d’altres elements humans que ho facin possible, altres executors, altres ideòlegs, que no queda clar si son col·laboradors o instigadors.

Que vull dir amb això, que no tinc clar si es tracta d’un individu amb una verbositat radical que aconsegueix engalipar a un munt de personatges amb interessos personals mal dissimulats, o talment es que hi ha un grup previ de personatges que escullen a algun individu que pugui ser la cara visible d’uns interessos personals dissimulats, i que ara li posen o ara el treuen si ja ha fet el camí programat, i un altra al seu lloc.

El que si que tinc clar, es que un projecte ambiciós, i controlar el món ho es, necessita d’un equip de treball cohesionat, necessita un equip que remin tots en la mateixa direcció, es cert que n’hi pot haver un que cridi, a proa o a popa, un que li sembla que dona ordres, però si no hi ha remers la barca no es mou, i ens hem de preguntar si aquell que brama, es el millor o li han posat per això, perquè brami i no emprenyi a l’hora d’executar el projecte previst. Pensem. Imatge de Mohamed_hassan a pixabay.

Res a celebrar

Llegia avui a la premsa, quin vici això de llegir, tot això que s’han muntat els del govern espanyol referent a la celebració del mig segle sense Franco, diuen que volen impulsar actes commemoratius, ja que la mort del dictador va significar la transició de la dictadura cap a la democràcia en aquest país.

Per la seva part, els populars, segons el mateix rotatiu, diuen que no hi ha res a celebrar, que ja n’hi ha prou amb la celebració de la Constitució, que si no recordo malament la tenim ubicada el dia 6 de desembre, oi? no se si aquesta colla també volen entendre el fet de que aquí a Catalunya es digui que el de 12 d’octubre no hi ha res a celebrar.

Quan es parla de la recuperació de la democràcia, suposo que intencionadament tots plegats es deixen al tinter el que va passar durant un pilot de dècades en aquest país, no se, quan voleu començar? el 1876, que segons enciclopedia.cat una Constitució de la monarquia espanyola signada per Alfons XII el 30 de juny de 1876, que fou preparada a requeriment de Cánovas, ja president del govern, amb la intenció d’ordenar el règim polític de la Restauració després del pronunciament de Sagunt el desembre de 1874, i que pretengué temperar els criteris conservadors amb el reconeixement de les llibertats i els drets individuals inclosos en les constitucions progressistes anteriors.

O anem al 1923, any en el que es va suspendre precisament aquesta constitució arran del cop d’estat del 13 de setembre, i que entrà de nou en vigor el gener de 1930, després de la caiguda de Primo de Rivera, i perdurà fins a la proclamació de la Segona República l’abril de 1931. A partir d’aquí entrem en una època que es parla primer d’un govern provisional, després passem als anomenats Biennis, comença amb el reformista, continua amb el conservador també conegut pel bienni negre i es tanca amb l’anomenat front popular, i en aquest punt arribem al 36 en el que tots ja sabem el que va passar.

En aquests períodes hi trobem de tot, cops d’estat, dictadures, nacionalismes, moviments obrers, fascisme, censura, repressió … diu l’Enciclopèdia de les Humanitats que després del cop d’Estat del setembre de 1923, el proclamat ministre únic va passar a ser assessorat per un directori militar, i que darrere del nou govern hi havia el mateix bloc de poder que havia dominat el país durant la Restauració: l’oligarquia de terratinents i industrials.

Tot plegat segueix com fa 150 anys, tot plegat segueix com estava en el segle XIX, tot i que entre mig diuen que es va passar de puntetes per un període conegut com la «dictablanda» en el qual sembla ser que es va intentar infructuosament tornar a la situació prèvia al 1923. El que dèiem al principi, els ciutadans no tenim res a celebrar. Imatge de Geralt a pixabay.

Objectius pel nou any

Després de finalitzar l’any vell escoltant a tort i a dret que tothom vol reconstruir, encara que quasi sempre aquesta voluntat es queda nomes en pronunciar la paraula, i de començar l’any nou parlant de que els responsables de gestionar pobles, països i la societat en general, no estan fent correctament la seva feina, la premsa ens deixa titulars que han de fer que tots els ciutadans ens posem a reflexionar en aquest Any Nou que comença.

Llegim que el principal objectiu del partit de l’oposició amb més vots, es fer caure el “mur” de la investidura; no es millorar la vida dels ciutadans, no es recuperar els serveis perduts en sanitat o en educació o en serveis basics, no, es fer caure el govern actual a qualsevol preu. Em repeteixo, ja ho se, però jo no defenso quasi mai als que governen, no es perquè en ocasions no s’ho mereixin, senzillament no els defenso per dos motius, primer si ho fan be, ja es el que van prometre, oi? així perquè els tenim que defensar i felicitar, al cap i a la fi fan allò que ens van prometre que farien?; i segon, massa sovint el seu objectiu no es el benestar de la societat, si no que com diu aquest titular de referencia, el seu objectiu es fer fora a qui governa ara per poder-se ficar ells en el seu lloc, i això malauradament per a nosaltres, ho fan la majoria de politiquets.

Per exemple, una cosa ben senzilla, jo demanaria que com a un dels objectiu que tindríem que tenir pel nou any, si més no els ciutadans, es que la gent que va tombar l’impost energètic, ens expliqui el perquè, a alguns ens costa d’entendre que algunes empreses que gestionen serveis basics, continuïn obtenint enormes beneficis, continuïn obtenint beneficis vergonyosos a costa de pagar menys impostos que la resta de mortals estatals. Recordem que tots nosaltres paguem pels nostres ingressos, arribem o no a final de mes, perquè les empreses han de ser diferents? Si ja se que ells amenacen dient que si tenen que pagar més impostos això fera que no puguin fer les inversions milionàries compromeses. Però es que fins ara no les han pas fet, i si dels seus beneficis milionaris han de pagar per impostos nous posem per cas 500, aquells milions en inversions que diuen que perillen, senzillament que en lloc de 4000, en facin 3500, però es que ara mateix les inversions que fan, no son per donar millor servei als usuaris, si en fan, son per aconseguir encara més beneficis.

Diguem prou a la gestió privada dels serveis basics, i diguem prou a l’enriquiment d’uns quants i que paguem la majoria de ciutadans. I recordin senyors polítiquets que l’explicació que esperem es saber perquè alguns partits anomenats nacionalistes van donar el seu suport a tombar l’impost a les energètiques. Be, hi ha tantes explicacions que esperem els ciutadans per part dels polítiquets, i que aquests sempre s’ho passem pel “forro” no donant-les mai. Imatge de PIRO4D a pixabay.

Ha començat un nou any

Tot just dimarts passat, acomiadava el 2024 amb un dels desitjos, una de les paraules, que havien de transformar-se en realitat aquest 2025, reconstruir.

Encara que llegint la premsa d’aquestes primeres hores del nou any, abans de posar-nos a reconstruir, seria adient que reflexionéssim profundament envers el que i el com volem reconstruir.

Una directora d’una capçalera que llegeixo digitalment, esmenta diferents personatges, diferents punts geogràfics i diferents fets o posicionaments, en els que tindríem que aprofundir per començar a reconstruir.

El nou president americà, la Xina, la I.A., les guerres de Gaza, Ucraïna o el Sudan, entre moltes altres, els extrems polítics o socials, l’economia, la crisi climàtica, els salaris minsos, l’amnistia, eleccions periòdiques, DANA, ètica …

Hi ha molt per triar, molt en que pensar, molt per reconstruir … com a ciutadans, com a integrants d’una societat cada cop més complexa, tenim molta feina per fer, no ens enredem en discussions superficials, no malgastem la nostra energia en voler demostrar als altres que la raó esta del nostre costat quan parlem de situacions superficials i que ens han anat inculcant per tenir-nos distrets, per tenir-nos atrafegats en morralles i que no puguem dedicar temps a pensar a aprofundir en allò que es realment important per a la societat en general, i que no es nomes sortir de festa i divertir-nos segons els canons establerts empresarialment.

No cal forfollar gaire per veure amb quines escomeses noticiables comencem l’any, una que esta omplint pagines de tinta i captures de pantalla de mòbils i ordinadors, es la de l’estampeta que es va treure de la màniga una presentadora del Cap d’Any d’una de les cadenes televisives estatals, infàmia, atac i ofenses als sentiments religiosos … no em posicionaré pas, el sentiment religiós es personal, l’hem de respectar i no cal riure’s ni de res ni de ningú, sempre he dit que abans de fer una “gracieta” o burlar-se d’algú o d’alguna creença, cal mirar-se al mirall i preguntar-se si nosaltres estem disposats a aguantar algun tipus de broma en concret o de burla en particular, si més no del tipus que ens fan riure que les fan o les fem als altres.

Això de l’estampeta es curiós, de fet es el reflex de la realitat social que acceptem viure avui dia, una persona ensenya una estampeta, hi ha qui s’ho agafa com una ofensa als sentiments religiosos del país, però que una part d’aquests mateixos son els que presumptament han comes o han tolerat la pederàstia, una altra part, o la mateixa no ho se, son els que cometen o presumptament encobreixen maltractaments i assassinats masclistes … be per avui no cal que continuï, acabaria els folis o acabaria amb la paciència dels lectors si es que algú s’ho llegeix.

No oblidem que estem en un país que s’anomena laic, estem en un estat que s’anomena aconfessional, i jo i tota la ciutadania podem creure o no, en el que vulguem, no sempre el Deu que ens venen es el que nosaltres percebem a títol individual, i crec que mai el Deu que ens venen, beneirà les aberracions que en mom seu s’han estat cometen al llarg dels anys, al llarg del segles. Reconstruir si, però desinteressadament, sense guiar-nos nomes per assolir quantiosos beneficis materials. Obrim els ulls d’una vegada. Imatge de RyanMcGuire a pixabay.