Atracament

Aquesta setmana al programa Crims de TV3 ens van parlar d’un atracament de l’any 1985 al Banc de Sabadell de Valls. Em vaig mirar el reportatge, no per morbo, es que em va fer reviure vells temps, la dècada dels 80, temps en que els atracaments eren una cosa que sovintejava, malauradament pels que treballàvem en oficines bancaries.

Si em permeteu explicaré una mica la meva experiència, per sort per a mi no va acabar amb sang, aquells moments, eterns, moments que com sempre dic, bons i dolents, son els que configuren la nostra vida, la nostra historia, la nostra existència.

Efectivament, em trasllado a la mateixa dècada, en un local a la sortida del poble direcció Manresa, en aquella època hi treballava jo tot sol, sense cap més companya ni company. No jutjaré ni la persona que em va atracar, ni les seves motivacions, ni el sistema social que vivíem en aquell moment. Nomes explicar en primera persona la meva experiència.

Era el mati d’un dia qualsevol, com sempre havia començat a treballar amb normalitat, i de sobte, al migdia, entra un individu amb el cabell grisos i ulleres, es treu una pistola, em posa el canó a l’alçada dels ulls i em deixa anar el típic “això es un atracament” no recordo si en català o en castellà, però ho vaig entendre perfectament, nomes tenia ulls pel forat del canó de la pistola. Tot seguit em deixa anar una frase complementaria dient, més o menys: “estem vigilant la teva família, fes el que et dic i no passarà res”, com podeu comprendre aquesta sentencia va fer que em tremolessin les cames i se’m regiressin totes les vísceres del meu cos.

Volia els diners de la caixa forta, li vaig dir que disposava d’obertura retardada, crec que eren 10 minuts, i em va dir que molt be, que s’esperava. Després de tancar amb clau la porta de la carretera, ens vam amagar a l’arxiu, fora de la visió d’algun client que pugues venir a fer gestions a l’oficina; i en aquell període de temps van trucar al timbre i nosaltres, l’atracador i jo, quiets, immòbils, silenciosos .. i jo pensant, aquest ximplet et fotra un tret, era qüestió de nervis i era qüestió d’un trist segon.

Quan qui trucava veia que no hi havia resposta, marxava, estaven acostumats que al estar sol, si tenia que fer alguna gestió a correus o a l’ajuntament, tancava la porta i sortia a fer-la.  Tot i que ara pugui semblar grotesc o xulesc, el que us diré ara era pura intuïció de supervivència, el retard d’obertura de la caixa forta portava incorporat un avisador acústic, i li vaig dir a l’atracador perquè vaig pensar que quan sones l’avisador es pensaria que era una alarma i em fotria un tret al cap.

Finalment vam escoltar l’avisador de la caixa forta, la vaig obrir, va ficar els diners en una bossa, i em va fer anar al lavabo dient-me que m’estes allà quiet i que no sortir fins passat 10 o 15 minuts, i així ho vaig fer.

Després trucades a tot arreu, a la direcció de la meva empresa, a la Guardia Civil, en aquella època no hi havia Mossos, l’asseguradora, i va començar el segon capítol de l’atracament, declaracions, identificacions, judicis … però d’això ja en parlarem en un altre moment.

Que hi queda en el record? passar-ho malament, molt malament, nervis, molts nervis, por, molta por, la que vaig passar jo personalment pensant que podria ser el final de la meva vida, i la que vaig passar patint per la meva família ens mans d’un ximplet, que finalment vaig saber que no era veritat, l’individu en qüestió “treballava” tot sol.

El que si recordo, es que en el moment que vaig veure la pistola i vaig sentir la fatídica frase, la meva vista i el meu cap es van ennuvolar, com si mi m’hagués pujat de cop la sang al cap, als ulls, al cervell, tot un garbuix de pensaments, idees, imaginacions, que no em deixaven pensar fredament i amb claredat. Sortosament en vaig sortir il·lès. Imatge de Thomas Breher en Pixabay

Riure per viure

Com dèiem setmanes enrere, tot va començar amb la Cultura, amb majúscula això si, perquè Cultura es el que fa la Mireia, es el que fa l’Esteve i no oblidem que també es el que fa també l’Armand. A les hores, pel següent capítol no podíem abandonar-la, no, no ho podíem fer, i per això aquesta sèrie de programes de converses va continuar amb una nova representació cultural, el teatre. El repte era interessant, volíem parlar seriosament amb uns pallassos, es possible fer-ho? … si, per aquest motiu vam encetar una conversa conduïda per en Marcel Gros, clown, bufó i showman amb Atilà Puig i Jordi Girabal de Teatre Mòbil sobre les seves vivències i inicis, els beneficis del riure i el seu punt de vista de la societat, de la gent gran i dels mes petits.

Ells ens deien que el riure ens fa ser mes humans i que realment a ells, el que els emociona es emocionar al públic. El que fa riure a la gent, al públic, en ocasions es un misteri. En definitiva, que si el públic ha de plorar, que plori de riure,

En aquesta gravació també ens va acompanyar en Toni Fontcuberta de RisoFonku, un santfruitosenc que cuida l’esperit i la ment de la gent amb tallers de riure, tallers en els que tots plegats ens podem deixar anar i fer un munt d’esclats de riure, en el fons si s’escapa alguna llàgrima, que sigui per riure molt.

També teníem la presencia d’en Jordi Julia, component del Col·lectiu de Recerca Històrica, que son part dels responsables de que el Museu de Sant Fruitós estigui viu i obri setmana rere setmana pels que vulguin conèixer la nostra historia. En Jordi va començar en el grup Rialles fa una pila d’anys, i ara col·labora en la gestió de Xarxa a Sant Fruitós, per tal de que la quitxalla pugui gaudir dels espectacles programats, Ens comenta que actualment l’edat de la quitxalla que va als espectacles ha baixat, en comparació amb anys erera, i que els imputs actuals que te la canalla no afavoreixen l’accés a determinats espectacles, quan creixen ja no van a veure als pallassos, tampoc al teatre. Aquesta colla d’amics, coincideixen en pensar que potser la canalla entre tots els fem grans massa aviat, salten de ser infants a consumir productes d’adults, diguem pantalles, diguem altres activitats d’oci.

Com a comiat de la conversa, la frase que ens deien en Marcel, l’Atilà i en Jordi: en definitiva el que som de debò, som tres tristos tigres.

No us perdeu res del que van dir, cal posar en valor les reflexions dels pallassos, reflexions serioses envoltades de somriures, com sempre al nostre canal de YouTube.

Quan s’acaba una guerra

Avui llegia a la premsa un article d’opinió signat per Josep M. Colomer, titulat “Quan s’acaba una guerra civil”? en el que fa una comparativa entre la guerra “civil” americana (1861-1865) i la guerra “civil” espanyola (1936-1939), i la primera dada de la comparativa, en ambos casos el nombre de víctimes va ser similar, aproximadament un 2,5% de la població del país; unes 750.000 persones als Estats Units i unes 540.000 (amb mes de 50.000 executats a la immediata postguerra) a Espanya.

De fet a l’article hi podem llegir que la gran diferencia es que als Estats Units els vencedors van restaurar la democràcia, mentre que a Espanya els vencedors van mantenir el país sotmès i reclòs durant quaranta anys.

No oblidem que als Estats Units tot I que es va restaurar la democràcia i diuen que es va abolir l’esclavitud, realment aquesta va ser substituïda per una llarga segregació racial, que no esta clar que ja s’hagi acabat, i si no, nomes cal seguir les noticies americanes.

Arribats aquí, crec que ens hem de plantejar, no tan quan s’acaba una guerra, si no quan, com i perquè comença una guerra? L’autor, fent referencia a ambdues histories bèl·liques, esmenta que als EEUU el congres, en el seu moment, va ser un camp de batalla verbal i físic; i que ara mateix a Espanya l’enfrontament verbal va a l’alça, amb agres enfrontaments partidistes, cridòries tertulianes en mitjans de comunicació i bronques al Parlament.

Tenim uns personatges que tenen, i han tingut, les regnes dels país a les seves mans, perquè no ens enganyem no se’n salva quasi cap, personatges que poques vegades han demostrat la seva vàlua professional, personatges que per garantir-se la seva perpetuació tan llarga com pugui ser al capdavant de l’executiu, no tenen miraments en mentir, si voleu repassem les promeses electorals de tots, no tenen miraments en aprovar normes que curiosament castiguen principalment als ciutadans.

Pensem una mica, a veure, tenim un sistema que periòdicament, aquí cada quatre anys, això si les noies i nois que manen no creuen que els hi convé convocar noves eleccions, ens “permet” diguem-ho així, escollir els nostres representants per conduir i guiar el país cap a un futur “millor”, a les urnes surt el que surt, i actualment el resultat esta prou fragmentat com perquè no pugui manar un sol partit i tinguin necessitat de negociar, fer pactes i fer aliances, algunes ens costa d’entendre, però be, així es la democràcia.

El problema es que quan son incapaços d’entendres, no voldria pas pensar que no es incompetència, perquè l’alternativa es fosca i de mala fe, com deia quan son incapaços d’entendres, en lloc de parlar de com fer evolucionar el país positivament, comencen a aixecar la veu, com si així tinguessin mes raó, i van traslladant al país un sentiment de confrontació, i acaba arrelant la creença de que la única sortida possible es una de violenta. I a nosaltres, als ciutadans, nomes ens deixen una opció, i es la de ser uns simples espectadors de com es carreguen la convivència. Ja n’hi ha prou, o fan la seva feina be, o marxin a casa, deixin-nos viure en pau i tranquil·litat, al cap i a la fi, ja es prou feixuga la llosa de l’esclavitud actual, l’esclavitud material de tenir més i més i més … per acabar no tenint res. Imatge de Alexas_Fotos a Pixabay

Metges, medicina i historia

Diuen que no n’hi ha dos sense tres, i en aquest cas també es va complir, després de gaudir de la companyia de la Mireia i de l’Esteve en les anteriors gravacions, ara era el moment de tenir nous convidats, i pas a pas es va construir una nova conversa, en aquesta ocasió amb l’Armand Rotllan, doctor en Medicina i Cirugia per la UB 1993, especialista en medicina del treball, familiar i comunitària. Membre de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya. Escriptor de diversos llibres relacionats amb la història de la medicina catalana, amb publicacions a la revista Dovella i Gimbernat, amb el President del COMB, el Dr. Jordi Aligué i la Dra. Àngels Puigdollers, parlem de com es va viure la pandèmia, tractament dels pacients i de la recerca històrica de la medicina del Dr. Rotllan. Tot en un context de màxima humanitat. Amb la col·laboració d’en Joan Barbé, periodista, guionista i autor teatral. Actualment també treballa a la Fundació AMPANS. Curiosament en aquesta trobada vam descobrir que amb el doctor Rotllan tenim unes arrels comunes, llunyanes, però que ens emparenta un parell de generacions enrere.

Entre tot el que va dir l’Armand, deixeu-me fer esment d’una frase seva … la vida es un viatge que esta ple d’emocions … be de frases remarcables n’hi podem escoltar de tots tres, es va parlar de la dimensió més humana de la medicina, una professió amb dedicació absoluta, com deia l’Àngels, o com deia en Jordi al sistema sanitari actual, no sempre es pot dedicar el temps que voldríem als pacients, a les persones …

En aquesta ocasió, també ens van acompanyar la Gisela Baraldes, llicenciada en educació física, encara que jo realment penso que es llicenciada en el benestar de les persones, també ens va acompanyar la Laia Feliu regidora de l’ajuntament i la Rosa Camprubí presidenta de Brogit.

Si voleu veure i escoltar aquestes magnifiques persones, aquestes magnifiques professionals, no deixeu de veure la conversa sencera al youtube.

Entitat de Base Associativa – capítol 2

Després del meu escrit d’ahir,  Regio7 ha publicat un nou article del mateix periodista, amb la versió de l’ICS, Salut afirma que a Santpedor no es crearà una entitat pròpia privada per gestionar el CAP referent a la possible EBA al CAP de Santpedor, aprofitant la creació de ABS Santpedor i Castellnou.

El departament de Salut diu que no hi ha previst crear cap organització empresarial nova, per gestionar el nou CAP de Santpedor, en el context de la nova Àrea Bàsica de Salut, assegurant que no hi ha previst cap forma jurídica per iniciar un procés de privatització d’aquest equip.

L’ICS, diuen, és qui gestiona actualment aquest àrea bàsica i qui l’ha de gestionar en un futur; per continuar dient que l’equip d’atenció primària de Santpedor ha de preparar una proposta d’organització interna per quan sigui ABS, un treball que es troba «en fase embrionària», i que el que es vol es que «els equips treballin de manera més autònoma i amb més capacitat de decisió».

Ara toca que la directora de l’Institut Català de la Salut a la Catalunya central  i la delegada territorial del Departament de Salut, tinguin una reunió amb els sindicats per aclarir tot això. Pregunta: qui te raó? l’ICS o els sindicats? ens ho pot aclarir algú?

I aquí es on hem de tornar a intervenir-hi nosaltres, els usuaris, els pacients, si més no ja que no ens conviden a les reunions, unes reunions en les que es decidirà el futur de la nostra salut, de la sanitat del nostre país, si que hem de demanar, hem d’exigir que ens tinguin informats del que pensen fer, al cap i a la fi, en reafirmo en el que deia a l’anterior escrit, no oblidem que som nosaltres el que paguem tot aquest “tinglado” i en som i en serem els perjudicats o els beneficiats.

Les meves preguntes, els meus dubtes ara, amb aquesta nova perspectiva, van més enllà de les que feia inicialment, s’està estudiant la possibilitat de crear una EBA més endavant i això d’ara es una proba? perquè als usuaris/pacients no se’ns consulta? hi ha algun interès en privatitzar o semi privatitzar la sanitat a Catalunya? si del que es tracta es de crear una nova línia de treball sanitari, un protocol actualitzat del que ha de ser la Salut a Catalunya, perquè ens deixen a nosaltres, als usuaris del servei, al marge? perquè no ens integren en els grups d’opinió i de treball? imatge josepsasa

Entitat de Base Associativa

Llegia aquest mati a la premsa, un article de l’Enric Badia al Regio7, La Intersindical afirma que Salut vol crear a Santpedor una gestió del CAP privada a través d’una Entitat de Base Associativa  que l’ICS ha convocat a tots els representants sindicals de la Catalunya Central a una reunió, amb la intenció de constituir, amb personal sanitari de Santpedor, una empresa perquè gestioni el Centre d’Asistencia Primària del municipi. 

Segons els sindicats, es tracta de crear un nou model d’empresa, constituïda majoritàriament amb personal mèdic, per gestionar el CAP, o sigui una proveïdora privada externa de serveis. Per la seva part el Departament de Salut va explicar que volia fer una prova pilot a Santpedor amb la intenció d’estendre-la posteriorment a més municipis.

Fins aquí el resum de l’article, i a partir d’aquí els meus neguits, les meves pors i també altres possibles propostes. Jo mateix, com moltes altres persones, estem en l’anomenada Àrea Bàsica de Salut (ABS) a la que estem integrades les poblacions de Sant Fruitós de Bages, Navarcles i Santpedor. Amb aquesta proposta, el que es pretén es dividir aquesta ABS en dues, la de Sant Fruitós-Navarcles i la de Santpedor, i sembla ser que amb el mateix pressupost; així en que quedem, es problema de pressupost?, es problema der gestió? i al darrera que vindrà, tornar a fer més divisions, Sant Fruitós i Navarcles separats? i tot plegat gestionat per equips o empreses diferents?, una EBA per a cada poble? 

Com sempre, els responsables de Sanitat ni es plantegen valorar ni tan sols recollir la opinió de la part més important dels CAP´s actuals, els usuaris, els pacients, els ciutadans … per cert nomes una petita referencia a la valoració que els usuaris, tenim actualment del funcionament del CAP: NEFASTA … agendes tancades, infermeria sobre saturada, mancança de metgesses i metges … no cal continuar, es el que ens trobem contínuament els usuaris.

La queixa NO es referent als professionals, que fan el que poden amb els minsos mitjans que tenen, no, la queixa es per a els dirigents de Salut, de l’ICS, i dels que siguin responsables de les barrabassades que contínuament fan, que conseqüentment fan minvar tan la qualitat com la quantitat del nostre servei sanitari. Un aclariment, encara que sembli que soc molt crític amb l’ICS, no es així, hi he col·laborat sempre que he pogut, la més recent en el programa Pacient Expert; el que passa es que soc de l’opinió que la gestió actual ha anat a la deriva i pot millorar molt, moltíssim.

I passem a una possible proposta: si es creu que la única solució per millorar el servei de l’atenció primària es constituir aquesta mena d’empresa, aquesta anomenada EBA, perquè no s’hi dona cabuda als pacients, que al cap i a la fi es qui paguem el cost de tot aquest “tinglado”? o com en tot allò que fan els dirigents, l’únic que volen es que paguem i que callem?

Reflexions finals, suposem que si l’ICS vol fer aquest canvi, es perquè creu que l’actual gestió no es la correcta, i jo pregunto, fins ara no ho han vist? mals dirigents tenim si no han vist que la gestió no es la correcta, fins que el servei al CAP ha arribat a ser NEFAST, si més no, parlo pel centre que m’afecta. Ah! Per cert, si volen tot això que dic ho podem parlar personalment, jo si estic disposat a escoltar-los a vostès. I ja per acabar, si algú pensa que per millorar la sanitat s’ha de privatitzar o semi-privatitzar, es que no te ni idea de fer gestió, ni de recursos humans, ni financera, ni de res. Si tenen dubtes, que ho entenc, com a mínim els hi recomano escoltar alguna de les associacions de sèniors jubilats que hi ha al nostre país, potser els ajudaran a veure la llum. Privatitzar s’ha demostrat que no es garantia de res, be si, es garantia de que la empresa adjudicatària busqui beneficis, i no precisament els dels usuaris. Imatge de josepsasa.

Revolving

Fa temps que es parla d’aquest sistema de pagament, com sempre utilitzem paraules americanitzades per denominar allò que es fa difícil d’explicar o que en el nostre idioma més proper no sona prou be, o no sona actual ni sona “cool”.

Si busqueu a les xarxes trobareu totes les descripcions o definicions possibles i encara més, d’aquesta parauleta, jo senzillament ho definiria, si el seu ús es constant, com pagar sempre o pagar tota la vida.

De si es barat o car el seu cost, de si es usura o no, ho deixo en mans de les autoritats, suposem que son intel·ligents i justes.

A mi m’agradaria parlar de l’ús quotidià que en fem les persones. Crec que conec una miqueta aquest sector. Les targetes “revolving” fa molts anys que existeixen, fa molts anys que les persones hem passat de l’estalviar per adquirir un be o un producte a comprar-lo amb crèdit, diguem-li targeta “revolving”, diguem-li préstec al consum, diguem-li hipoteca, diguem-li com vulguem, però la realitat es que hem fet un salt, jo diria que al buit, i hem deixat de comprar per gaudir, per endinsar-nos en el món dels deutes i els maldecaps, suposadament per tenir.

El problema no es el mitja que utilitzem per endeutar-nos, el problema, el gran problema es que l’endeutament es finit, te un límit, això no ens ho va explicar ningú, ni els bancs, ni els governs, ni les grans companyies que estimulaven i estimulen aquesta línia de negoci, tot i que la veritat es que també hi podíem haver posat una mica de la nostra part, ja que cada vegada estem mes formats i en sabem mes de tot.

El problema es que ens han incrustat en el nostre cervell que si consumim som més “xulos” som més importants, som més “cool” … i per això el consumisme ha de continuar. Al llarg d’aquests darrers temps en que hem començat a assimilar que el nivell d’endeutament de molts de nosaltres ja no es superable, han anat sorgint noves paraules, i paral·lelament al “revolving”, ens hem acostumat al “leasing”, al “renting” i a tot un seguit de denominacions amb arrel anglosaxona, per definir una situació, pagar per tot i per sempre.

Es possible que individualment, en aquell raconet de casa nostra on ens hi trobem be, això si, sense pantalles estimulants engegades, on podem dedicar uns moments a gaudir de nosaltres mateixos, reflexionem, pensem en si realment es tan “xulo” això d’endeutar-se per consumir sense solta ni volta, consumir per tenir més, perquè ens diuen que som més importants, perquè ens diuen que si no consumim no som res?. Tan important es per a tots nosaltres el que diran, com ens valoraran, sense pensar ni un moment en que ens endinsem en una nova formula d’esclavatge, si voleu esclavatge digital, monetari, de postureig, però esclavatge al cap i a la fi.

I si un dia, un trist dia, deixem de consumir i pensem? Imatge de Steve Buissinne a Pixabay

A cobert

Amb el primer enregistrament va néixer “A Cobert, la vida i la gent a SFB”, i això nomes va ser el principi, havíem de continuar amb més temes, amb més qüestions que poguessin ser d’interès general, i aquí va començar una tasca important, pensar en que es el que podíem programar per enregistrar de cara al futur.

Es van plantejar diversos temes … cinema, medicina, sentiments, experiències tan de caire personal com de caire social i global, i d’entre totes elles va néixer la voluntat de fer un programa referent al cinema, vam començar a treballar en una nova producció, que va acabar sent “El cinema, d’aquí al món” una conversa  amb l’Esteve Soler, dramaturg, director de Cinema, les seves obres s’han traduït a 17 idiomes. Director del Festival Internacional de Cinema Social de Catalunya – CLAM. Membre de l’Acadèmia del Cinema Català i membre de la Acadèmia de Cine Español. Gerard Quinto, director de cinema. Isabel Casanova, fotògrafa i videografa digital. Amb la col·laboració d’en Joan Barbé, periodista, guionista i autor teatral, com a conductor de la taula rodona.

A l’Esteve, la Isabel i el Gerard, els hi hem d’agrair la seva enriquidora conversa, molt ben conduïda i cuidada per l’amic Joan Barbé, i de tot allò important que ens van dir referent al cinema, m’agradaria destacar, entre moltes altres qüestions, una de les seves primeres respostes … “en el cinema pot haver-hi coses més o menys importants, però el que no pots descuidar es la emoció, que ha de ser sempre allà al mig”.

En aquesta ocasió, a més dels convidats protagonistes de l’enregistrament que també es va fer a les instal·lacions del Museu de la Vinya i el Vi de Sant Fruitós de Bages, que reitero una vegada més que es un espai encisador, ens van acompanyar la Laia Feliu regidora de l’ajuntament, la Rosa Camprubí presidenta de Brogit i en Jordi Julià en representació del Col·lectiu de Recerca Històrica.

Podria explicar-vos un munt d’anècdotes, o també us podria reproduir diverses frases de les que van dir ells tres, però tal i com ja vaig manifestar a l’anterior article, crec que el més interessant i el més important es que pugueu gaudir-ne personalment, i com ho podeu fer? … també trobareu aquesta entrevista a youtube.