Mes: octubre de 2010

Publicat a

Viure

Curiós títol per aquest escrit, ja que parlarem de morts; viure …. es una expressió que utilitzen algunes persones quan se’ls hi demana que es el que volen a la vida, i la resposta es tan simple com dir això: viure; i en aquesta ocasió voldria parlar en nom de tots aquells que ja no ho poden respondre, senzillament perquè son morts, i el que es pitjor, son morts perquè els han matat. D’entrada demanar disculpes a les víctimes i familiars per parlar en nom seu, disculpes a La Vanguardia per utilitzar el seu títol del suplement salmonat del dissabte, però es que era aquest suplement el que va propiciar aquest escrit, no es una critica al diari, al contrari, i es que aquest suplement parlava precisament dels darrers aconteixaments que han ocorregut a casa nostra i que estan relacionats amb la gratuïta delinqüència d’alguns individus.
El titular del reportatge: “Menys delictes, però més violents” ens endinsa en una realitat complexa i com sempre ens porta a parlar de la relació que hi pot haver entre desesperació econòmica i augment de violència en actes delictius; no soc cap expert i no puc demostrar la relació o no de la situació econòmica inestable que pateix una persona amb el fet de cometre un acte delictiu; el que si que queda pales, es el fenomen de que cada vegada hi ha més presencia d’armes de foc, siguin autentiques o simulades; i una cosa hem de tenir clara, si un individu es decideix a cometre un acte delictiu, pel motiu que sigui, quan agafa un arma de foc autentica, d’entrada ja demostra abans de cometre l’acte, que esta disposat a utilitzar-la perquè si no fos així agafant un arma simulada en tindria prou, perquè l’efecte per a la víctima es el mateix, us ho puc assegurar. Encara que les estadístiques que ens ofereixen els responsables politics, volent reflectir que els darrers anys s’ha produït una reducció dels actes delictius no podem obviar el que diu el criminòleg Vicente Garrido, quan apunta a que hi ha una tendència en els darrers deu anys a incrementar els robatoris que acaben amb morts. Vaig parlar de la delinqüència fa unes setmanes (Montpeita 1085), manifestant el que sentia jo com a víctima; puc dir-vos que no tinc cap simpatia pels delinqüents, ara be, dit això agafo de nou el fil de que pot ser el que incideix en una persona per convertir-se en delinqüent; el mateix reportatge parlava d’una dona, mare de família, que volia atracar una entitat bancària, per poder alimentar als seus fills, al quedar-se sense feina, dient que es poc freqüent; ho crec i això ens porta a una altra qüestió, si la crisi no es la principal causant de la delinqüència, quins motius fan que una persona faci aquest pas tan complicat i dur, com es el de delinquir, que quasi mai te marxa enrere? Un dels responsables de seguretat al nostre país, deia que els mossos persegueixen i fan la detenció dels delinqüents, tot portant-los davant la justícia; ho crec, però si els delinqüents son detinguts però amb posterioritat tornen a delinquir, tornem de nou al principi de la qüestió, que es el que falla en aquest sistema que empeny a les persones a fer actes d’aquest tipus? la crisi? ens podem creure que per cobrir les necessitats mínimes una persona matarà? suposem que si, quants atracaments farà per tenir teca per la família? perquè les noticies en ocasions, parlen de gent que ha fet un munt de delictes, i es quan ens podem preguntar on acaba la necessitat individual i on comença el resultat d’un tipus de societat, malaltissa, sense valors i que magnifica el fet d’enrriquir-se ràpidament, sense escrúpols, pagant-ne globalment un preu molt excessiu, desorbitat, i que ens encamina per un sender amb una meta, que per dir-ho amb suavitat, no es gens desitjable. En un mon, en el que ja no a molts i molts quilometres de distancia, que fa que tot ens quedi llunya, sinó que a casa nostra mateix, hi ha molta gent amb problemes, gent que te fam, gent que pateix agressions, pel que hem de lluitar amb totes les nostres forces, es per aconseguir canviar aquesta societat amb tants desequilibris i tantes injustícies. No ens oblidem que es feina de tots, aconseguir un mon millor, i no es retòrica. Imatge de Vika_Glitter a pixabay.

Publicat a

Burrades

Desprès de llegir la premsa, vaig tenir ganes d’escriure una mica, el motiu …. les diverses opinions que havien expressat alguns dels politics, tan catalans com espanyols, i es que a tot arreu a vegades es deixen anar al vent frases de tot tipus. Desprès vaig pensar en el títol més adient, i finalment vaig decidir aquest, ja que en ocasions el que diuen els politics, son veritables burrades.
La primera es del Sr. Jose Ramon Bauza, líder del PP a les balears, dient que si governés eliminaria la normalització lingüística que estableix el català com a llengua vehicular de l’ensenyament a les illes, i potenciaria el mallorquí, el menorquí, l’eivissenc i també el formenti, perquè el que vol es eliminar la imposició des de fora i que cadascú parli com vulgui. Les intencions son clares, la seva posició també, nomes necessita traslladar-les als seus col•legues de partit i que l’apliquin també a Catalunya; senyors politics de totes les terres d’Espanya, facin cas al seu company Sr. Bauza, i deixin que els catalans parlem el que vulguem, i deixin d’imposar des de fora, altres llengües que no son pròpies ni son les dels nostres pares, facin possible la eliminació d’imposicions.
La segona del Sr. Josep Maria Vila, alcalde de Vic, desprès de declarar-se “moralment exclòs” de la Constitució, va defensar la independència de Catalunya, va assegurar que li agradaria veure-la, afirmant que considerava procedent que en cas de trencar amb Espanya, un cop separades, es mantinguessin vius alguns llaços, com un exercit comú i la figura de la monarquia. A veure Sr. Alcalde de Vic, si vostè es vol declarar moralment exclòs de la constitució pot fer-ho hi te tot el dret, ara be el que tot seguit ha de fer es dimitir, perquè recordi, es alcalde de Vic d’acord amb la vigent constitució espanyola, i si aquesta no li sembla be, el que no pot fer es jugar a allò d’ara si que m’agrada, ara no m’agrada, i utilitzar els arguments que més li convinguin en cada moment, per mantenir el protagonisme i mantenir-se en el poder; encara que si rellegim l’esmenta’t article del diari, queda més evident que vol, i es que diu que vostè es va queixar amargament per figurar al lloc 12è de la llista de CiU al Parlament, i es que vostè volia el cinquè lloc. El que no acabo d’entendre, es que hi pinta la corona i l’exèrcit compartits en una Catalunya independent, es de suposar que estava de conya no, perquè en cas contrari ….
La tercera es de l’expresident del Govern espanyol, Sr. Felipe González, donant suport a l’endarreriment de la jubilació fins els 67 anys, argumentant que com que hi haurà mancança de població activa la demografia ens obligarà a prendre aquesta mesura, i va defensar la llibertat dels ciutadans per decidir quan volen deixar de treballar, ja que d’aquí a un parell de dècades hi heura menys joves en edat de treballar que adults amb dret a prestació. I perquè no fan una proba pilot d’aquesta idea, seria qüestió d’agafar una persona propera a la jubilació, no se, de la construcció o del transport mateix, agafem un expresident del govern i els intercanviem, i que tots dos continuïn amb la seva vida laboral, al cap i a la fi, per tal de poder mantenir el nivell de benestar social que ens van prometre fa anys, i que ara ja es veu inviable, no influirà pas qui fa cada feina no? alè senyors politics, ja saben, agafin la feina normal de qualsevol ciutadà, i escolleixint jubilar-se més tard, hi tenen tot el dret. De fet tots pensem que sempre tenim raó, que la nostra opinió es la única encertada, i això ens deixa tranquils, perquè en el fons tenim molt assumit que qui s’equivoca sempre son els altres i això fa que diguem frases que no sempre son encertades, però es el nostre dret, dret a expressar allò que pensem, ara be quan el que diem es fora de lloc, quan el que diem no toca, tindríem que saber rectificar, per això voldria demanar en primer lloc, al senyor del PP balear, que el que exigeix per les illes ho faci extensiu a la resta de països que també volen el mateix; en segon lloc, al senyor d’osona que es decideixi, si vol jugar amb la baralla espanyola, la catalana o amb la humana, una barreja de totes no val, no ens permetrà acabar la partida be si tenim cartes barrejades, en tercer lloc a l’ex li diria que ha de pensar que si endarrerim la edat de jubilació, i no fem res més, continuarem tancant el pas als joves a trobar feina, ja que feina per a tots continuarem no tenint-ne, i això fera inviable la jubilació futura dels grans, que ja seran vells, això si, els joves, a casa, aturats i sense cobrar.

Publicat a

Cop al Banc Central

Ahir a TV3, van emetre un treball que amb el títol de referència, va explicar els fets ocorreguts ara fa quasi trenta anys al bell mig de la ciutat comtal; el treball crec que es molt correcte, però si que vull fer-lo servir com a base per fer reflexionar a qui vulgui fer-ho. En el treball en qüestió, es va parlar dels motius que van propiciar el atracament amb hostatges, tots poden ser vàlids, però, i es aquí on vull introduir una altra visió dels atracaments, com deia tots els arguments poden ser vàlids per parlar-ne, però no per a tots els que pateixen ni per a tots els que hem patit atracaments, son convincents; jo no se que, ni qui hi havia darrera l’atracament al Banc Central, el que si que tinc clar, es que ho disfressin com ho disfressin, la realitat es que uns individus van entrar en un lloc de treball; pensem-hi, tots els que anem a treballar cada dia, ens hi podem trobar amb un fet similar, i més si acceptem que el fet en qüestió podia no tenir res a veure amb els diners; com deia uns individus van entrar en un lloc de treball armats fins a les dents, i fent possible que tot plegat s’acabés amb un brutal bany de sang, hi havien més de 300 persones, i no nomes hi eren els treballadors, també hi havien un munt de clients, o sigui que el fet del que parlo també podia haver passat en un super, en un parc, en una escola, en un teatre, o a qualsevol lloc imaginable.
En altres ocasions, ja s’han fet reportatges d’atracadors que per un motiu o un altre, diguem que s’han convertit en mediàtics, i es normal que qui fa el reportatge ho faci amb la lectura més adient per presentar un individu amb les característiques necessàries per a la finalitat que es vol aconseguir amb el reportatge en qüestió. La veritat però, pels que hem patit atracaments; val a dir que fa un cert temps que vaig ser víctima de diversos atracaments motivats per la meva feina, els problemes econòmics, delinqüents comuns, bandes armades, etc. de tot, hi va haver de tot; però com deia, la veritat es que en totes i cada una de les ocasions que m’hi vaig trobar, sempre era el mateix, uns individus que entraven al lloc on jo treballava, amb armes de foc, amb amenaces de mort, que en ocasions es feien extensives a la família, s’emportaven diners i en cada ocasió, també s’emportaven un xic de la meva vida; jo en cap moment vaig tenir necessitat de conèixer la motivació d’aquells delinqüents, i la veritat es que se me’n fotia, la realitat era que qui estava en perill era jo, tot i que la constitució ens garanteix el dret a la seguretat, ja. Ara em podria posar a criticar als politics de forma generalitzada, dient que possiblement alguns, amb les seves decisions el que fan es afavorir la marginació, cuna de la delinqüència, però avui no toca, avui nomes vull fer un exercici per tal de transmetre els sentiments i sensacions que davant d’un fet com aquest, jo personalment vaig sentir. Van ser diferents atracaments, i sempre em vaig acollonir; sempre vaig patir per la meva vida, pensant que tot podia ser qüestió de com estes anímicament l’atracador, i del que passaria el proper segon, que podia ser el darrer segon de la meva vida, i quan si barrejava la família, la situació era ja del tot desesperant, el temps passava lentament i es feia etern; i quan tot aquell patiment finalitzava, venien els formalismes policials, val a dir que del tot necessaris.
El següent patiment, es feia pales l’endemà, havies de tornar a la feina, sense excuses, sense cap tipus de garantía de que els fets ocorreguts no tornarien a passar; per això us deia que la visió dels atracats es molt diferent del que puguin presentar els reportatges gravats a l’entorn d’un atracador mediàtic, que com a pel•lícula pot estar molt be, però pel dia a dia dels treballadors que ho patien i ho pateixen, es a anys llum de la seva realitat personal i particular. Un altre dia ja aprofundirem en els motius que porten a la gent a delinquir.