Mes: juliol de 2022

Publicat a

Rutes segures

Es despisten, no tenen clar quina línia han de seguir a l’hora de tractar, regular i solucionar afers de convivència social, que impliquin problemàtica legal, és a dir activitats delictives. Em refereixo a la darrera proposta de la ciutat de Barcelona i segur que a d’altres també, de crear rutes segures entre les zones d’oci i els transports públics, per tal que les persones, principalment noies, sense oblidar altres col·lectius agredits, puguin sortir de festa amb menys possibilitats de ser agredides.

Com deia una de les noies, resulta que són elles les que han de modificar la vida, les costums i les rutines, per intentar que no les agredeixin, i en canvi els agressors  no sembla pas que els preocupi, al cap i a la fi les dades oficials que rebem continuament, diuen que aquests tipus de delictes continuen creixent. Ara si han afegit les ja famoses, penoses i perilloses punxades a zones d’oci.

Com els hem de demanar a tots els responsables de vetllar pel nostre benestar, que davant de qualsevol agressió s’ha d’actuar amb rapidesa i duresa? però quan a més hi ha agressions dures que comportin danys físics i psicològic, és a dir quan hi ha violència masclista, violència sexual, amb agressions, violacions i fins i tot assassinats, els responsables de locals, espais públics, policia i juristes, han d’estar al peu del canó, han de ser corresponsables per tractar, corregir i eliminar totes aquestes accions i activitats delictives. No podem continuar anant amb el lliri a la ma, no podem continuar valorant una violació o un assassinat, des d’una perspectiva nomes moral, dient o pensant allò que això no és correcte, això no és fa… no, hem de ser valents , ens hem de deixar de tonteries i dir prou,

Si els actes delictius superen la línia de la incorrecció moral, el càstig també ha de superar el llindar de la reprimenda de bon rotllo. Actuem amb contundència, els agressors han de saber que els seus actes indecents i criminals, tenen una conseqüència dura i irreversible sobre ells mateixos, no nomes sobre les víctimes. Imatge de S. Hermann & F. Richter a Pixabay

Publicat a

L’esbroncada

No sé si és un bon o un mal vici això de llegir la premsa, ja que quasi sempre trobes alguna notícia que et crispa els nervis, encara que avui que voldria parlar de crispació millor que esculli una altra paraula, per exemple indignació, com deia sempre trobes alguna notícia que et fa indignar.

Parlem dels polítics que es creuen un semideu, no arribin a ser Deu encara que ells s’ho pensin, i en aquesta ocasió el que s’ha cobert de glòria, segons diu tota la premsa, per una vegada tots els diaris que he llegit estan d’acord, és el noi que no li va agradar l’entrevista a la presidenta del Parlament, i cito textualment la nota: després de l’entrevista a la presidenta a TV3”, com deia el noi en qüestió, resulta que és diputat i vicepresidents del partit, i ha demanat disculpes a l’equip del programa FAQS per si algú s’ha sentit molest per la seva actitud, i fent èmfasi que ell et molt de respecte pels mitjans de comunicació públics de Catalunya.

A veure senyor, si vostè i el seu entorn polític no saben comportar-se, no busquen culpables entre els periodistes, quedin-se a casa i així no els incomodessin certes preguntes, recordeu que entre les seves obligacions hi ha la de ser transparents amb els ciutadans, encara que les preguntes periodístiques els puguin incomodar, per cert si sempre ho fessin be, no tindrien preguntes incomodes.

Es demana la seva dimissió, no hi estic d’acord, una dimissió és una sortida suau, ha de ser expulsat, com es deia abans amb deshonor, ha de ser expulsat com a diputat, ha de ser expulsat del Col·legi de periodistes i també del Grup Barnils de periodistes. Si com diu la premsa, suposadament intimidarà una periodista agafant-la pel canell i esbroncant-la en un camerino, com li anomenem a això?

Benvolgut diputat i periodista, si no sap comportar-se plegui, vagi a casa seva, plegui, sense vostè la vida també continuarà. Imatge d’Engin Akyurt a Pixabay.

Publicat a

Ensurt

Si, això és el que he patit aquest mati llegint la premsa, és un vici que tinc, al mati llegeixo, o fullejo una mica la premsa, normalment una ullada a tres diaris diferents, i és curiós com en ocasions tracten les mateixes noticies amb una òptica un mica diguem-ne diferent, però be, això és la premsa, ara, abans i sempre.

Com deia, he tingut un ensurt, en llegir un reportatge de “societat” envers el tracte o mal tracte, discriminacions i excés de paternalisme que pateixen les persones grans; i el meu ensurt s’ha produït en reflexionar que jo mateix m’estic apropant a aquesta edat de referència, a partir dels 70 anys.

Crec que cal reproduir les tres frases destacades: “Per poder comprar un cotxe finançant-lo, em demanen que m’avali un fill” la segona: “Caic dues vegades sense causa externa i el metge ho atribueix a l’edat, sense cap prova diagnostica” i la tercera perla; “Travessis tota la ciutat per comprar entrades d’un concert, i quan arribis a taquilla et diuen que ja ho han venut tot en línia”.

Això és un bon resum de com ens trobem les persones a mesura que fem anys. Estigmatitzats, som massa grans, vaja som vells i aixo ha de voler dir ineptes? això sí, es demanen residències per col·locar els vells i que no molestin. Sovint es diu que aquesta situació, la de posar els avis a residències és perquè els fills han de treballar i no els poden cuidar, ens ho criem en una societat amb quasi 3 milions d’aturats, això a Espanya, a Catalunya en tenim  més de 300.000? Això si, com diu un dels afectats en aquest reportatge, ningú vol reconèixer que sovint són aquest avis vells i molestos els que sustenten les famílies on alguns dels seus membres més joves estan aturats; per aixo si serveixen, oi? però que ho facin sense poder opinar ni participar de les decisions familiars, no fos cas que la “caguessin”.

Els grans, els que ens apropem a aquesta edat on les persones són considerades estupides, reflexionem, pensem si tot això és el que toca. Fa una pila d’anys, possiblement quan la gent moria abans dels 70, la societat podia tenir un plantejament de la vida, de la seva durada i de les mancances dels grans, dels vells; però ara els avenços a tots els camps, han propiciat que l’esperança de vida estigui crec que entre els 80 i 85 anys, edat a la qual sovint no arribaven els nostres avantpassats, i les valoracions que és fan de la vellesa no poden ser les mateixes abans que ara.

Expliquen al reportatge dues situacions que conec be, una per la meva feina al mon financer i l’altra per quan acompanyava el meu pare al metge, val a dir que ambdues situacions en el meu cas, ja no són vigents per raons obvies de l’edat. Be, com deia voldria comentar aquestes dues situacions; la primera una situació administrativa, si vols fer una gestió en persona, pel motiu que sigui, al banc o a l’aeroport o a l’estació de ferrocarril,  sempre n’hi ha algun que et diu allò que ara tothom ho fa “on line” i per no fer-ho on line sovint et pot significar un sobre cost, i en alguns casos com a la banca, després de les reiterades queixes han acabat posant assessors especialitzats perquè t’ajudin a fer les tasques habituals, vaja que ho plantegen com si et fessin un favor. L’altra situació és quan vas al metge, no sempre, però moltes vegades si, jo recordo haver anat amb el meu pare a algun especialista i quan li explicava el que li passava, si la primera pregunta de “l’especialista” era: “quina edat tens?” perquè quasi sempre et tutegen, jo pensava, comencem malament, perquè tenia la sensació que aquell o aquella “professional” no tenia interès a esbrinar que li passava al meu pare, només volia fer la visita ràpida per tenir temps per a totes les altres que tenia a la sala d’espera… però això ja és un altre tema a tractar en futurs escrits. Imatge de pasja1000 a Pixabay

Publicat a

Sempre contra l’usuari

Llegia a la premsa que per tal d’estalviar costos, una important cadena hotelera ha decidit digitalitzar el procés de recepció de clients, o sigui que tot i que, com sempre, es vulgui disfressar com un avenç tecnològic i millora del servei al client, ja que així no haurà de fer cua a recepció, la gran veritat com diu el mateix periodista, és que és penalitzarà lexperiència del consumidor.

Una mica d’atenció, a veure, que parlem, arribem a l’hotel, trobem un terminal col·locat idòniament perquè podem cercar la reserva, escanejar la documentació corresponent, després haurem d’introduir les dades que l’establiment no et , i finalment ens lliurarà la targeta per accedir a l’habitació, que possiblement encara no tindrem assignada i “el sistema” ens ho comunicarà via missatge tan prompte els corresponents algoritmes ho decideixin.

Ah, i les maletes, que en fem? tindrem una consigna tipus estacions de tren o aeroports o els deixem al cotxe? i el cotxe on el deixarem, podrem entrar al pàrquing de l’hotel o l’haurem d’aparcar a un pàrquing extern?

Pel que fa a aquestes novetats relacionals al sector de l’oci, dies enrere també llegia que cada cop mes, es comença a “parquimetritzar” no sé si la paraula existeix o no, disculpes, però amb ella intento transmetre que el que és vol, és controlar i acotar la durada de l’estada dels clients a les instal·lacions de determinats negocis, tot dependrà del que consumim… un refresc, uns minuts… una dinar, una hora? a mes del cada cop mes habitual torn cronometrat.

I aquí és on els clients consumidors tenim la potestat d’escollir, que volem servei de menjar ràpid a preu de restauració d’alta gamma? jo a casa meva puc convidar a fer una beure oa comer a qui a mi em sembli, però en alguns restaurants no, m’obliguen a menjar amb gent que no conec de res ia participar de les seves converses i ells de les nostres, i tot perquè posin les taules amb una separació d’uns escassos 10 centímetres els uns dels altres.

Si, ja sé que aplicar això que comento podria significar una de dues coses, o ajustar els beneficis de l’establiment, o encarir el preu del servei final, ambdues no desitjades pels gestors del local en qüestió, però a menudo si acceptades per nosaltres, els clients, aquells a qui aquest tipus de decisions ens poden molestar i sentir-nos menystinguts. Soc el que decideixo amb qui comparteixo taula i la durada de la vetllada, si això significa que he de pagar un preu mes elevat, també seré el que hauré de valorar si surto a gaudir de l’oci una vegada per setmana o em he de limitar a una vegada al mes. Imatge de Gioele Fazzeri a Pixabay

Publicat a

Hi volen vaques i no plaques

És curiós, be curiós no, podríem dir que una vegada més els interessos empresarials i comercials no van de la maneta amb els interessos socials i humans; darrerament molta gent s’ha omplert la boca i ha omplert munts de paper, diaris, revistes… , en aquest cas podríem dir que es refereix a aquelles persones que es creuen beneïdes per la possessió de la veritat absoluta, i que es creuen estar sota un estàndard «celestial».

D’entrada diré que mai he suportat que per dir que s’ha escrit alguna cosa s’utilitzi la construcció gramatical de “posar negre sobre blanc” que carai vol dir això? tan difícil és dir que hem escrit una redacció, una norma, unes opinions…

Però parlem d’energia solar, com deia al principi, ara molta gent, massa, ens vol fer partícips de les bondats d’utilitzar l’energia solar, i és cert, però fa anys que és cert, no és cap descobriment d’ aquest segle. Fa un pila d’anys, no és… trenta, cuaranta… amb un familiar que malauradament ja ens va deixar fa temps, ens interessarem per aquesta qüestió, i la veritat és que tot i que la tècnica no estava tan evolucionada com ara, el parent en qüestió ja era partidari d’estudiar amb més profunditat la utilització de l’energia fotovoltaica.

Però centrem-nos a l’actualitat, i com deia al principi, una notícia llegida a la premsa diu que una colla de veïns s’organitzen en contra del projecte d’un parc fotovoltaic, projecte que sembla ser ocuparia més de 8 hectàrees i tindria unes 9.500 plaques solars, i d’aquí el titular de l’escrit, que és el lema de la plataforma opositora al projecte: “A les pastures hi volem vaques i no plaques”.

No tinc cap intenció de qüestionar l’energia solar, Deu me’n guard, però sí que com a ciutadà puc qüestionar on es volen instal·lar aquests tipus de projectes. A veure, ara mateix no creiem que la ubicació més adequada per a aquestes quasi 9.500 plaques solars, siguin uns prats de pastura, i menys si valorem que en aquella zona ramadera no és on es gasta més energia. Si l’energia es gasta o malgasta principalment i lògicament a zones densament poblades com les grans ciutats i el seu entorn industrial, perquè hem de malmetre espais agrícoles i forestals, instal·lant un munt de plaques solars? perquè no els instal·lem a les teulades de la infinitat de naus industrials que hi ha a l’entorn de les grans i mitjanes ciutats?no ens deixem enganyar, aquest espais a què em refereixo, ja els van deixar malmetre els polítics del seu moment, tot havia de ser polígons industrials, ia molts llocs encara tenen o tenim aproximadament la meitat del sol industrial per construir, i del que aquesta construït algú és digna a explicar-nos quants metres hi ha buits? no, ni ho diran mai, fer-ho significaria acceptar que al llarg dels anys hem estat dirigits per una colla de persones que han optat per decisions inadequades.I una altra qüestió, quan aquestes plaques fotovoltaiques finalitzin la seva vida útil que farem? ningú ens explica com reciclarem tot aquest material, si és que es pot reciclar, ia quin preu. Però això ho deixarem per un altre dia. Imatge d’andrees160578 a Pixabay

Publicat a

Colau

Llegia a la premsa, i el titular d’una notícia publicada per la Vanguardia em va fer pensar, una vegada més, com funciona tot plegat en aquesta nostra societat, deia la notícia que és la décima denúncia arxivada contra Colau per falta de cas, i és referent a les subvencions concedides a entitats socials.

Jo no sé si la Colau ho fa be o no, no sé si és culpable d’alguna cosa, segur que per poc que treballi pot fer alguna errada, segur que fa alguna cosa malament, pensem que nomes els que no fan res no cometen molts errors, només fan un… no fer res. Però de tenir errades a tenir conductes suposadament delictives, hi ha una bona diferència, però segons els jutges que ha desestimat el cas, és veu que els denunciants no tenen clara aquesta diferència.

Com deia, no sé si la Colau ho fa be o no, però creix que la nostra societat o sigui el conjunt de tots nosaltres, no podem permetre que es presentin denúncies que no es poden jutjar i que els instigadors en surtin impunes. No pot ser que els autors d’aquesta denuncia, que segons la notícia no és la primera que presentin, surtin sense cap conseqüència, és més si el jutge considera que en els actes denunciats no s’aprecia cap delit, automàticament obrir diligències per denuncia falsa i esbrinar si aquesta denuncia en concret pot suposar un intent d’alteració de la normativa legal vigent en benefici d’uns quants.

Arribo que s’han presentat denúncies contra regidors de l’Ajuntament de Barcelona per demanar informes referents a empreses que desenvolupin la seva activitat en sectors vitals i de primera necessitat per als ciutadans, denúncies per prevaricació, frau en contractacions, malversació, tràfic d’influències i organització criminal… uff!!

Ja sé que el que escric no serveix per res, be si, per escafar-me’n una miqueta, ja sé que en moltes ocasions el que pensa la ciutadania no importa gens a molts politiquets, i per això nomes voldria demanar un par de cosetes , primera … si hi ha lleis ambigües, lleis que permetin   dubtar de quin és el camí clar per defensar correctament les persones, modifiquin-los, a la justícia no hi pot tenir cap mena d’ambigüitat; i segona … davant de denúncies on no s’aprecia conducta delictiva, que s’actuï d’ofici contra els que perjudicaran els ciutadans, la societat en general, no pot ser que les accions incorrectes s’instal·lin en una societat cada cop més debilitada per les males “decisions” d’uns quants. Imatge de Kevin Schwarz a Pixabay