Categoria: Treball

Publicat a

Escola inclusiva en el context del sistema educatiu actual

Es una qüestió recurrent, encara que potser podríem afinar una mica més i dir que es una malaltia endèmica, si perquè ja quasi ens hem habituat a que sovintegin problemàtiques diverses a l’entorn de l’ensenyament.

Els col·lectius que es mouen en aquest àmbit, principalment docents, sindicalistes i polítics, i dic principalment perquè els màxims perjudicats, jovent i famílies, com deia la consellera d’educació a l’entrevista d’avui a la Vanguardia , hi ha una “veu molt important que s’ha tingut poc en compte, la de les famílies”, i es cert perquè al cap i a la fi com passa en tots els sectors i en tots els col·lectius, discuteixen la jugada els treballadors i els responsables empresarials o com en aquest cas els responsables polítics, i els perjudicats aquí son la quitxalla i les seves famílies.

Tinc una edat, quan jo era petit, i no dic pas que allò era millor que lo d’avui, ningú parlava de ratis, d’escola inclusiva, de colònies, de PISA, d’assetjament, de protocols, i els més vells potser ni van poder estudiar allò que en deien les tres regles bàsiques, ja que molts amb prou feines podien anar a l’escola. eren un altres temps i per sort ha canviat, m’agradaria creure que per millorar, tot i que en els darrers temps sembla que retrocedim en formació pero sobretot retrocedim en drets i llibertats, a nivell de societat s’imposen els drets d’un quants per damunt de la majoria, i a nivell individual es recurrent que es vulgui imposar el dret personal al de la resta, en detriment de la convivència. O sigui estem en un punt en que tots volem fotre el que ens dona la gana sense mirar si molestem als que tenim al costat, això si a l’inrevés no ho tolerem gens.

I que te que veure això amb l’ensenyament? potser que d’una vegada per totes comencem a valorar tots plegats, famílies, docents, sindicalistes i polítics, que es el que volem transmetre al jovent. Volem transmetre valors? o volem transmetre coneixements de caire empresarial encara que malmetin la convivència entre les persones?  perquè no ens enganyem la majoria de dirigents actuals, siguin polítics, tècnics o funcionaris tenen estudis, tenen carrera, es van llicenciar, i de que ens serveix si anem de mal en pitjor en la majoria de camps? jo sempre demano al sector productiu de la societat i a les grans escoles de negocis o universitats de prestigi encara mes, que cony els hi ensenyem a les escoles, si quan passen a ser professionals de molts àmbits, ens foten a la societat cap per avall?

I quan revises coses com les que deia abans ho entens, ratis, inclusivitat, colònies, PISA, assetjament, i tot es vol solucionar incorporant protocols, protocols per a tot, i mentre s’omple la paperassa dels protocols, qui ensenya a la quitxalla?

Deia la consellera que la millora del sistema educatiu català passa per revisar l’escola inclusiva, com ens ho hem d’agafar això? fa temps em vaig endinsar una mica en aquesta qüestió, vaig parlar amb escoles, instituts, representants del departament, perquè hi ha un decret del 2017 que quasi no s’ha desenvolupat, sembla ser que no si han dedicat suficients recursos, per això deixeu-me fer una pregunta incomoda a polítics i a docents, en aquest deu anys que s’ha fet i com s’han posicionat al nostre país tots els implicats en aquesta mancança educativa que mereix un clatellot simbòlic per part de les famílies? i com sempre es fa, no valen les excuses de quedar be amb la vianda al plat. Imatge generada amb IA de ChatGPT.

Publicat a

Treballadors responsables

En una regió espanyola, tan es en quina, estic convençut de que podria ser qualsevol “convoquen a dues persones mortes i nou jubilades per a triar la seva plaça com a funcionaris”, no se si riure o plorar, crec que em pot explotar la poca matèria grisa que encara tinc al cervell, després s’intenta presentar una justificació “ho atribueixen a la lentitud a culminar els processos selectius de personal des de fa quasi una dècada”, i com no, en part també es culpa de la pandèmia.

A veure, reconec que sempre dono la culpa als polítics, pero en situacions com aquesta crec que la responsabilitat va més enllà. Es cert que hi ha un primer cap visible, el president de la comunitat autònoma, darrera seu hi ha també un conseller, no se si el de treball o el de noves tecnologies, pero es que si continuem amb la llista suposo que trobarem algun secretari de govern, algun cap de departament, fins arribar encara que sàpiga greu a algun funcionari.

En el decurs de tot aquest temps, i concretament “a finals del 2022 el Tribunal Constitucional va establir que el personal que adquireix la condició de funcionari ha d’obtenir un destí definitiu i no provisional, com succeïa fins aquell moment”. Cap problema, devien pensar els responsables de personal d’aquesta comunitat autònoma, recordem que això afectava a un munt de persones sense que tinguessin assignat encara un destí definitiu, les quals reclamaven feia temps per les demores existents, total que van posar fil a l’agulla i van convocar a unes quantes persones entre les quals hi havia les mortes i les jubilades, ole tu!!

De fet el titular d’avui es una excusa, podia ser qualsevol altre, per parlar de la ineficàcia del sistema polític/funcionarial establert al nostre país i que si comencem a rascar una mica, estic convençut que pot afectar a molts organismes públics i fins i tot possiblement també alguns de privats.

Encara que el que es més greu, no es tan la indolència d’un sistema creat, si volem ser benèvols sense solta ni volta, no cal entrar com fan alguns a valorar si es una estratègia per aconseguir vots captius, no, com deia el més greu es que aquest desinterès també el podem trobar en altres departaments amb riscos mes elevats, per exemple per dir-ne un, sanitat, i es que en ocasions han convocat per a una operació a una persona que ja havia mort.

I no es un problema, com alguns volen fer-nos creure, de dretes o d’esquerres, no se si uns o altres diguem que son més actius, o passius, en aquests afers, pero sempre que es detecta un mal funcionament del sistema que diuen que esta al servei de la població, recordo aquella sèrie anglesa emesa per TV3 ara fa quatre dècades, de fet molts no la coneixeu, si, no, ja veig que tinc una edat, uff!!

Us faré cinc cèntims del seu argument: a un bon senyor el van nomenar nou Ministre d’Assumptes Administratius, quin títol, oi? però als seus intents de fer canvis en el departament sempre hi trobava l’oposició dels funcionaris i del seu secretari permanent, que es el que es quedava quan el ministre de torn dimitia o el feien plegar. Quasi tots els capítols finalitzaven amb el mític «Sí, Ministre» que intentava remarcar la victòria o la derrota del secretari, que es qui realment prenia les decisions, davant el seu superior jeràrquic.

Les places laborals han de deixar de ser interines, provisionals, els treballadors han de poder anar a treballar sense la por de que al cap de un munt d’anys, com ha passat en ocasions, la seva plaça s’amortitzi, no es cobreixi i “al carrer”, i paral·lelament també els que siguin un negats, els que no serveixin s’han de poder substituir, tinguin el grau social o professional que tinguin, i els que fan be la seva feina, no cal que es sentin assenyalats. Si ens ho agafem seriosament entre tots ho aconseguirem. Imatge generada amb IA de ChatGPT.

Publicat a

Reinicialitzar el xip mental

Sovint llegeixo articles, noticies i cartes a la premsa, en les que la gent parla de la seva situació econòmica influenciats pel seu sou, que sovint consideren com a insuficient per viure dignament. No entraré pas a qüestionar la visió que cada persona te de la seva situació econòmica personal, tampoc on es el llindar de viure dignament, però si que m’agradaria poder crear una situació d’enfrontament de pensaments, envers el que es considera adient o inapropiat, i que cadascú reflexioni en quin món vol viure, i si aquest món ideal es el que deixem que per apatia o per desil·lusió ens el muntin els altres.

Llegia una carta d’una persona en la que deia que «practica el confinament econòmic per a poder estalviar i independitzar-se» i afegeix “que quedi clar que aquest confinament no el fa per voluntat pròpia: el seu sou mileurista no dona per a més”.

Centrem-nos, ens diu que “te 26 anys i viu a casa dels pares; estalviant la meitat del seu sou mileurista i destinant la resta a pagar-se la carrera universitària i algunes despeses” i finalitza dient que “no en te prou per a independitzar-se”; ho entenc, entenc la seva preocupació, però cal fer-se una pregunta, pot estalviar la meitat del seu sou i la resta a pagar la carrera universitària i algunes despeses, però quina part dedica a costeir les despeses familiars?

Quan jo era jove, ens vam independitzar quan vam poder ajuntar dos sous, un de sol no podia, a més independitzar-se era a mínims, es necessitàven dos salaris per fer camí i tot i així res d’estalviar i res de sortir els caps de setmana. Crec que ara mateix amb uns salaris precaris que s’han d’augmentar, també hem de tenir en compte que ha canviat l’estil de vida, ens l’han dissenyat i ens empenyem a que interioritzem que cal consumir més i més, perquè això es el que ens fa feliços, però malauradament no es així, no estem satisfets perquè contínuament ens empenyen a consumir, consumir, consumir … i la insatisfacció creix i creix.

A la carta d’aquesta persona l’han contestat un munt de gent amb opinions i formules més o menys màgiques de tots colors, com li diu algú no es poden donar consells, cada cas es singular i diferent, cada cas requereix d’una visió i un context explícit per poder opinar, i tot i així potser no tenim dret a opinar en referencia a la vida dels altres, ara be el que si que podem fer es opinar envers la vida que ens han proposat de viure, valorar si es adient, valorar si es el que volem, i si en tenim dubtes, valorar que podem fer per canviar-ho.

Fa poc escrivia de “l’endeutament per consumir” i no hi ha res més trist que el fet de consumir perque es moda, consumim perquè ens inculquen que així serem mes elitistes, que ens fa més importants, ens incrementa l’ego, però res més lluny de la realitat, un consum descontrolat a més de fer trontollar la nostra economia personal, ens fa cada vegada més esclaus, es va passar del viure per treballar al treballar per viure, i ara mica en mica ens aboquem a l’esclavatge de treballar per consumir.

Cal que reiniciem el xip mental, no deixem que ens bloquegin el més important que tenim, el lliure albir, som éssers amb voluntat, responsables, podem escollir i hem d’assumir les conseqüències de la nostra elecció. Imatge creada amb ChatGPT.

Publicat a

Endeutar-nos per consumir, que trist

Dues noticies del Periódico, una amb el titular “Espanya projecta obrir 36 nous centres comercials fins al 2028” signat per María Jesús Ibáñez i l’altra amb el titular “Pagar l’oci a terminis: una pràctica cada cop més estesa que pot portar a acumular deute” del periodista Jordi Grífol signat ara farà mig any.

Sembla que tinguin poca relació, però pensem-hi una mica, amb dos anys es preveu obrir a Espanya 36 centres comercials més, actualment segons he trobat a les xarxes n’hi ha quasi 600, es calcula que hi ha 16,8 milions de m² de superfície bruta per llogar, i com els hi agrada als del centre, comparativament son més de 2.300 camps de futbol.

Les comunitats autònomes que en tenen més sembla ser que son Andalusia i Madrid, que curiosament també son les que tenen previst obrir-ne més de nous. Curiosament dues províncies espanyoles no tenen centres comercials, Lleida i Terol, tot i que Lleida sembla ser que es una de les escollides per una de les noves obertures. També es curiós llegir que aquí, en aquest país, fins fa poc hi havia proporcionalment menys parcs comercials que a la resta d’Europa, no se que dir.

Això son botigues i mes botigues, moltes franquícies, poc comerç local i oblidem-nos d’allò del quilòmetre zero, no se si les vendes reals es corresponen amb les expectatives generades, els defensors dels parcs comercials diuen que aquests actuen com a catalitzador del municipi on estan ubicats, perquè la clientela forana també pot fer compres a les botigues del municipi. No se que dir, m’he passejat per un parell o tres de centres de renom de l’entorn de la ciutat comtal i he vist que hi ha forces botigues tancades, no si això es senyal de que funcionen be o no.

Però que passa si volem comprar de tot i per fer-ho financerament més suportable ho paguem a terminis? es molt fàcil d’entendre, tot i que en un principi sembli que podem accedir a més productes i serveis, l’ús continuat d’aquestes opcions generen compres compulsives caient ràpida e inconscientment en un sobrendeutament molt perillós amb el que el que realment fem es incrementar considerablement les despeses fixes pels mesos futurs, comprometent la nostra viabilitat econòmica a mig i llarg termini.

Com sempre dic, ens han creat una societat artificial suportada per unes potes clavades en una base totalment inestable, la del consum sense control, i el màxim reflex d’aquest consum el trobem en aquests macro parcs comercials on ho podem comprar tot, endeutant-nos un xic més a cada compra que fem via finançament, comprometen les nostres necessitats d’un futur immediat. El que financem aquest mes, no ens enganyem, ho tindrem de menys els mesos següents. Consumir sense control i amb endeutament, es fer anar el carro pel pedregar. Imatge generada amb IA de Gemini.

Publicat a

Una historia de trens

Ara que hi ha hagut molt d’enrenou amb les incidències dels trens, aquí i a la resta de l’estat espanyol, ara que per diferents causes hi ha hagut un nombre molt important de morts, ara els polítics ho aprofiten per dir-se de tot menys “guapos”, tots es foten la culpa els uns als altres, tots demanen dimissions d’alguns responsables, com si amb les dimissions polítiques n’hi hagués prou, no senyors i senyores això ha d’anar més enllà, amb dimissions els morts no tornaran.

Fixem-nos en el que diuen i en el que demanen, uns verbalitzen que les culpes poden ser del material, que si era de baixa qualitat o no, que si estava ben soldat o no, que si era material nou o no; altres posen el crit al cel per si es van fer les inversions necessàries o no, per si hi ha organització o desorganització a les empreses que gestionen la xarxa ferroviària, llegim Renfe i Adif.

De moment han fet fora dos alts càrrec d’ambdues companyies, la gent de la oposició com es habitual demana la dimissió o cessament del ministre de transports i alguns també la del president espanyol com a màxim responsable de tot el “cotarro polític”; com podeu veure no es tracta de millorar, es més fàcil poder atacar al polític oponent pel que passa ara, tot i que en masses ocasions el problema no es d’ara, no ens enganyem el problema be de lluny.

I quan girem la vista enrere, si volem ser honestos com a mínim amb nosaltres mateixos, però sobretot amb les víctimes, veurem que en el decurs de les darreres dècades al país hi ha hagut governants de tots els colors, i a cap d’ells se’ls hi trenca la cara de vergonya per tot el que no van fer, i que en algunes ocasions possiblement hauria evitat algun dels drames actuals.

He buscat informació a internet i he trobat això “la inversió a la xarxa ferroviària espanyola anava creixent al llarg dels anys, des del 2000 havia augmentat assolint el seu màxim històric el 2008, però va experimentar una caiguda significativa des de llavors, que es va anar recuperant lentament a partir del 2019, tot i que va patir un retrocés el 2021 a causa de la crisi provocada per la pandèmia”, i en aquest període podem veure que a la Moncloa hi ha viscut l’Aznar, en Zapatero i en Rajoy, actualment i des del 2018 hi tenim instal·lat en Sánchez.

O sigui que així d’entrada i políticament parlant, el que tindríem que fer es demanar explicacions als Aznar, Zapatero i Rajoy que son els que, diguem que dirigien el transatlàntic, com algú el va anomenar, que es o era Espanya, esperem que entre tots plegats no ens el converteixin en un caiac escatxarrat.

Però amb la dimissió d’un parell de responsables no n’hi ha prou, perquè darrera aquesta gent, i davant també, hi ha personatges que o no han fet be la seva feina o han fet els ulls grossos a les mancances professionals que mereix una infraestructura d’aquesta importància, que s’ha demostrat que amb la negligència o manca de professionalitat com a bandera, es converteix ràpidament en un esdeveniment dramàtic per als usuaris.

I després encara s’esforcen en discutir-se pel funeral o el reconeixement oficial a les víctimes, si tinguessin una mica de vergonya, si tinguessin una mica de decència, tota aquesta colla de galifardeus polítics ni s’hi acostarien als familiars de les víctimes, es mereixen, ens mereixem, una classe dirigent més sana, més professional i amb la cara menys dura, senzillament més humans. Imatge pròpia generada amb IA de Canva.

Publicat a

Desitjos pel nou any

Avui he llegit un article al diari Ara amb un titular cridaner a la meva vista “Parelles relleu: quan la família es gestiona per WhatsApp” en el que la Núria Bigas Formatjé ens parla de la problemàtica que per la incompatibilitat horària entre els progenitors, dificulta la logística familiar i comporta sobrecàrrega mental, manca de temps individual i un desgast profund en la relació.

Per motius laborals molt sovint no es pot coincidir en el temps per tenir cura dels fills, horaris estrafolaris, torns canviants que no sempre permeten gaudir de la tan cloquejada conciliació familiar, de la que tots plegats en parlem molt però que quasi mai es una realitat, en tot cas es una realitat paral·lela que esta a anys llum del que realment necessitem, i que no ens enganyem ni ens enganyin es una realitat que no és un cas aïllat, sinó el reflex d’un mercat laboral cada vegada més fragmentat.

Al llarg dels anys, abans també passava, s’ha anat imposant una realitat laboral que contempla principalment les necessitats empresarials, que no sempre coincideix amb les necessitats humanes i familiars, encara que abans les estructures familiars eren diferents i les necessitats també ho eren.

I amb tota aquesta historia la família acaba semblant una petita empresa, es parla de comunicació mal gestionada entre els seus membres, es parla de fer encaixar a nivell grupal decisions individuals, es parla de logística, de sobrecarrega, de desequilibri … i s’acaba per gestionar la família via WhatsApp, amb la fredor i manca de relació personal que comporta. I com transmet la Nuria en el mateix article, un afectat manifesta que “quan tot plegat realment no compensa, cal buscar una via per canviar de feina o d’horaris. L’estil de vida no pot ser una renúncia forçada, sinó un encaix pactat”.

I com redrecem aquestes situacions? cal buscar moments de connexió de la parella al marge de la feina i dels fills, moments per compartir plegats, però també moments per poder dedicar-los a un mateix, amics, aficions, cura personal tan física com anímica, allò de ei, soc jo, estic aquí … i això no ens enganyem, la globalització i deslocalització que ja no esta tan de moda però que encara existeix, fa que aquestes situacions familiars vagin in crescendo.

No tenim temps per a nosaltres, no tenim temps per a la família, i com que no tenim temps per cuidar als fills, els apuntem a un feix d’activitats extraescolars i així els tenim col·locats i podem dedicar més temps a la feina i als desplaçaments entre casa i treball. Ja se que avui dia viure val molts diners i hem de treballar per intentar aconseguir-los, però ens podem parar un moment a pensar si moltes de les despeses que tenim, moltes de les despeses que el tipus de societat ens ha imposat, les podríem revertir, o les podríem redistribuir.

Els meus desitjos per l’Any Nou i per escriure a la carta pels Reis d’Orient serien precisament aquests, conciliació familiar, feina i habitatge més propers, horaris més raonables i que a la llar familiar deixéssim d’utilitzar mots purament empresarials com logística, sobrecarrega, desequilibri … i tornem a adoptar un vocabulari i unes relacions més humanes, més familiars, més comunicació, més compartir temps i vivències, en definitiva desitjo que puguem canviar el nostre estil de vida i que aquest nou món pugui ser una realitat per a els nostres fills i nets. Ja se que son un il·lús, però desitjo a tothom un Feliç i Venturós Any Nou. Imatge pròpia generada amb IA de Canva.

Publicat a

Tornem-hi amb la jornada laboral

Fa pocs dies ja comentava això de la reducció d’hores de feina, al meu article “Això de la reducció de jornada …” però es que avui després de llegir el que diuen que ha dit el president de la CEOE, segons l’article publicat per la Cadena Ser “Garamendi desferma la polèmica amb la seva crítica a la reducció de jornada: Tu creus que l’Alcaraz treballa 37 hores i mitja a la setmana?» no puc quedar-me calladet, d’entrada no dubto pas que aquest bon senyor treballi, no se si molt o poc, suposem que ho fa, però segur que no cobra el salari mínim, no se pas perquè m’ho imagino.

Per altra banda al programa “Mañaneros 360” deien que actualment es fan milers d’hores extres no remunerades, o sigui que els treballadors treballen més hores de les que diu el conveni, i això agreujat amb el fet de que no les cobren, escoltin això no deixa en gaire bona posició a les empreses que ho fan. El presentador deia que a Espanya de mitjana es treballen 6 hores gratis cada setmana, diu també que més de 400.000 treballadors fan hores extres no remunerades, que significa el 47% de les hores extres treballades, la qual cosa equivaldria a uns 70.000 llocs de treball perduts.

Dues versions de la situació laboral al país, no se si les dades del programa televisiu estan allò que anomenem esbiaixades, el que si que tinc clar es que les manifestacions que presumptament ha fet el senyor Garamendi estan fora de lloc, ha pixat fora de l’orinal, perquè dir que els espanyols no volen treballar es una fal·làcia, i posar com a exemple al que crec que es el número del tenis mundial es una animalada, ha vingut a dir que “és la cultura de l’esforç, de patir, de saber què perds, què guanyes» home com diu el presentador de rtve el salari del tenista no deu ser el salari mínim, ni el del senyor Garamendi tampoc.

Entenc que aquest senyor ha de defensar els interessos d’allò que s’anomena la patronal, al cap i a la fi per això cobra, i no poc, ara be defensar quelcom amb fal·làcies com aquestes, crec que es enterrar una mica més la credibilitat tan la d’ell com la de la mateixa CEOE, perquè després d’aquestes burrades amb quins ulls ens hem de mirar a les empreses? i això sense oblidar que les empreses es muntem no com un servei social o obra social, es munten per guanyar diners, tan legítim com que els treballadors vulguin un salari digne i just. Imatge de Skibka d’ús gratuït sota la llicència de contingut de Pixabay.

Publicat a

Falsa felicitat a terminis

Article d’Andrei Boar envers “els perills de finançar les compres quotidianes” avui a l’Ara i que avui en dia es facilíssim, comprem allò que diuen que necessitem, alerta amb la publicitat, i com que se’ns fa feixuc o no podem pagar-ho trinco trinco, ens agafem amb els ulls clucs al finançament ajornat.

En ocasions acabem finançant coses que utilitzarem poques vegades, o nomes una vegada o fins algunes ni les acabarem utlitzant mai. Crec que el primer que s’ha de fer es valorar si allò que volem pagar a terminis es necessari o nomes es un caprici prescindible, no es fàcil decidir-ho, i més després de que publicitàriament ens han bombardejat amb el missatge de que es imprescindible per lluir més, més ser més o per sobresortir més que els altres.

Si finalment decidim que necessitem aquell producte o servei i el volem comprar, tot seguit hem de pensar be el que anem a fer, per una operació d’ajornar el pagament d’una compra no passa res, però quan ho fem una vegada i una altra, acabem ajornant el pagament via quotes mensuals de dues, tres o quatre compres supèrflues o no, perquè entremig de les necessitats imposades socialment, en ocasions n’hi hem d’afegir altres urgents sobrevingudes, i aquí es quan tot plegat es comença a convertir en un problema, ja que anem sumant quotes i d’una primera de per exemple 50 euros, acabem passant a unes afegides de 200 euros o més, i aquí comença el nostre calvari.

Finançament ajornat, si, però amb precaució, i valorant seriosament les necessitats i les possibilitats de cada persona o família; llegia no fa gaire que quan ens endeutem sovint cometem l’error de no valorar la possibilitat de que la nostra vida pot canviar amb el temps, ens podem trobar que incrementem els ingressos, perfecte, però també ens podem trobar amb entrebancs familiars que dinamitin les nostres finances, o també que l’empresa on treballem faci algun tipus de reducció que afectarà al nostre salari, o fins i tot ens podem quedar sense feina i sense els ingressos que teníem anteriorment, i en aquell moment com pagarem les quotes mensuals compromeses?.

I si ens trobem en aque sta situació, es possible que ens acostumem a una paraula complexa, refinançament, ajuntem quotes, allarguem terminis i tot solucionat … NO, això pot ser el començament del gran desastre que ens pot portar a una veritable ruïna, tan personal com familiar … es això el que volem? com que suposo que no, nomes diré el que havia dit durant  tota la vida laboral, inclòs abans de signar un finançament ajornat, pensem be que volem comprar, pensem be si ho necessitem, pensem be si ho podem pagar i pensem be quantes quotes afegides ja estem pagant.

Aquesta darrera podria ser allò del ruc que portava una carrega molt pesada i en travessar un riu un peix li va saltar al damunt i el ruc es va enfonsar per un excés de carrega, per un trist peix, i això es el que ens pot passar, anem afegint quotes de finançaments ajornats fins que n’arriba una que fa insuportable, inviable assumir el total de pagaments compromesos. No ens refiem de les facilitats de pagament, la nostra economia es finita. Imatge de Franz26 d’ús gratuït sota la llicència de contingut de Pixabay.

Publicat a

Això de la reducció de jornada …

Ahir a la radio i televisió, avui a la premsa escrita, un tema més en el disparador mediàtic dels partits, es una qüestió recurrent a les noticies, el govern central vol aprovar la reducció de la jornada laboral, i a part de la teòrica oposició, partits dels anomenats del grup d’investidura també s’oposen a aquesta nova regulació, i la pregunta es senzilla, perquè?

Diu un article de la Cristina Monge a infoLibre que “Yolanda Díaz aquest dies ha fet una aposta molt forta: fer realitat al Congrés dels Diputats la seva promesa de reducció de la jornada laboral que ja ha aprovat la societat. Guanyada al carrer, no està gens clar que superi la votació al Congrés”, es tracta de reduir les 40 hores de treball setmanals que es fan actualment a 37,5 hores de treball efectiu.

Diuen els del govern que més de 10 milions de persones es podrien beneficiar d’aquest canvi, treballadors a jornada completa del sector privat, principalment a la indústria i la construcció. En altres àmbits, educació, administració pública, activitats financeres, assegurances i altres sectors, així com País Basc, Navarra i Catalunya, la jornada laboral ja esta a l’entorn de les 37,5 hores.

Per altra banda un article de VilaWeb ens diu que Junts anuncia el vot contrari a la reducció de la jornada laboral, i abans de fer la pregunta del milió, aprofundim una mica més en aquest darrer article, la líder de Junts acusa el govern espanyol d’haver fet aquesta llei contra Catalunya i alerta que moltes petites i mitjanes empreses no podrien suportar-ne l’aplicació i critica el fet de que s’hagi impulsat aquesta llei tot i no haver arribat a cap acord amb els socis de govern.

Ara ja ens podem fer la pregunta, ara ja podem pensar solets sense la tutela de cap partit ni de cap govern, que coi diu la llei, perquè els impulsors ens venguin la moto de que es la hostia, i els detractors ens venguin la moto de que es una animalada, que diu exactament la llei? ambdós bàndols ho podrien publicar, no? si, ja se que tota aquesta parafernàlia legal i oficial el que fa es omplir pagines i pagines d’algun document excessivament gruixut i total per no dir gran cosa, però així sembla que treballen molt, ho fan be, i sobretot pretenen justificar el sou, tot i que la majoria de pagines son allò que s’anomena “palla”.

El que no acabo d’entendre es això de que moltes petites i mitjanes empreses no podrien suportar l’aplicació d’aquesta nova llei; aprofundim una mica en això, la llei en serà la culpable o es que determinat empresariat, actualment ja es troba en el llindar, si no hi es del tot, de la fallida tècnica? el problema es una reducció mitjana de 30 minuts diaris en alguns sectors? Podria ser que la gran majoria de treballadors beneficiats siguin de sectors amb llocs de treball poc qualificats i poc remunerats? si ens fem ressò del que diuen des de Junts, que el govern primer s’hauria de centrar a afavorir la productivitat i combatre l’absentisme laboral … la pregunta es evident, això quants anys fa que s’hauria d’haver fet i en canvi s’ha anat deixant en un cul de sac? perquè?

No se a la resta d’Espanya que en pensen n’hi que hi diuen, però els d’aquí ja es hora de que exigim als que s’autoanomenen representants nostres, coherència en els seus posicionaments, coherència no política, sinó coherència social, no se si tenen part de raó o no, però tinc un dubte raonable, que esperen a explicar-nos be als catalans que passa i que pensen fer per aportar solucions al problema creixent de jornades laborals interminables i salaris mínims, nomes cal deixar-se caure per determinats sectors. Imatge de Ludo-Photos  d’ús gratuït sota la llicència de contingut de Pixabay.

Publicat a

Mobilitat de la residencia al treball

Molts milers i milers de persones es mouen cada dia per anar del seu habitatge al seu lloc de treball habituals, alguns ho fan en un entorn local, es a dir viuen i treballen en el mateix municipi; altres ho tenen a priori més complicat, viuen en un municipi i treballen en un altra.

He trobat un estudi de la UGT.cat que anomenen fitxa de mobilitat, i que valora el temps per anar de casa a la feina a Barcelona i a fora   i fa una comparativa del temps que necessiten per anar de casa a la feina i viceversa, els que viuen i treballen a Barcelona i els que viuen a Barcelona però treballen principalment a la zona metropolitana o a l’inrevés.

L’estudi o fitxa ens presenta una forquilla temporal que pot anar dels 20 minuts pels que viuen i treballen a Barcelona fins als quasi 45 minuts, per trajecte, pels que tenen un dels dos punts a fora de la capital catalana, sense oblidar-nos de que els que tenen la llar o la feina més lluny de Barcelona, el temps es lògicament més dilatat. Pensem que per exemple els que viuen fora de Barcelona i han d’anar-hi a treballar a la ciutat, que no tenen cotxe particular, ni servei de tren i depenen completament del bus, poden trigar més d’una hora i tot en arribar a la feina o als centres docents en el cas dels estudiants.

Quan es parla de mobilitat laboral, no es parla pas dels que tenen la vivenda i la feina a tocar l’una de l’altra, aquests hi poden anar en cinc minutets, però quan la distancia comença a ser més gran, per exemple un parell o tres de quilometres hi ha més entrebancs, però quan anem a valorar unes distancies a l’entorn dels 50 quilometres la situació es molt més complicada, i no diguem com ho es de difícil compaginar les distancies superiors, i tinguem clar que aquests temps de desplaçaments no computen com a horari laboral, la qual cosa vol dir que realment el temps que dediquem en anar i tornar de la feina, més el temps treballat, pot ser molt més dilatat del que hom preveia en un principi, en el moment de decidir si veiem adient viure en un lloc i treballar en un altra.

Aquest estudi ens diu que un xic més de la meitat son desplaçaments interns, la resta son desplaçaments que van o venen en funció d’on tenen l’habitatge i la feina. I aquí es comença a valorar quin es el mitja de transport utilitzat, es mouen a peu? amb bici? amb moto o cotxe? o be amb transport públic, metro, taxi, bus? el temps i el cost poden ser molt divergents, i si no ho creieu podeu parlar-ne per exemple amb les persones que per diferents motius s’han de desplaçar de la capital del Bages a Barcelona.

La qüestió es conèixer perquè tanta gent viu en un lloc i treballa en un altra, les empreses es traslladen? el preu de l’habitatge es dispara a l’alça en determinades poblacions? viure en una gran ciutat es torna insuportable? viure en un poble te mancances sobretot de serveis? segur que cada persona afectada tindrà el seu motiu, però si es veu que ja fa anys que aixo passa, que s’espera a incorporar, per exemple en els convenis laborals, clàusules que puguin alleugerar o fins i tot neutralitzar aquest problema creixent?

No pot ser que per anar a treballar la gent tingui que malviure en habitacions compartides, en caravanes o en altres espais més o menys salubèrrims, com els hi passa en moltes de les feines d’aquelles anomenades no qualificades i que a ningú li agrada fer, tan pel tipus d’activitat com pel salari a percebre, que en masses ocasions no arriba ni pels lloguers que se’ls hi demanen. Si volem una societat millor, l’hem de canviar entre tots, i no nomes els que es veuen forçats a desenvolupar una tasca laboral en el context de les capes més baixes de la economia. imatge de píxels d’ús gratuït sota la llicència de contingut de Pixabay.