Mes: maig de 2025

Publicat a

Fang o femta

Fa temps que els nostres il·lustres polítics no deixen de parlar del “fang” que escampen els oponents, els adversaris, però cal aturar-se a llegir com defineix per exemple el diccionari.cat aquest adjectiu, “il·lustre: de gran renom per les seves qualitats i/o pels seus actes”, encara que ben pensat no se pas si la majoria dels nostres polítics han de tenir el privilegi d’afegir aquest mot, aquest adjectiu, a la seva professió, tot i que per exercir-la ningú els ha avaluat seriosament, i tot i així els hi fem confiança com si fossin uns “primeres espases” com si fossin els “nostres salvadors” … patètics, tan els polítics que no fan bon us de la seva qualitat de gestors socials, com de nosaltres per permetre que ens portin a una “hecatombe” global. Es curiós la definició que trobem d’aquesta parauleta “catàstrofe en què es produeix una gran destrucció, moltes víctimes i danys materials” us sonen alguns esdeveniments recents i de total actualitat?

I un cop situats en el context que volia, parlem d’això, del “fang” que tots els bàndols aboquen envers els polítics de la resta de formacions. Hem llegit i escoltat que han fet i fan molt de soroll, s’han dit de tot: violència verbal, comportaments mafiosos, govern il·legítim, dictadura, extorsió, corrupció, clavegueres … arribats a aquest punt, si parlem de clavegueres, siguem seriosos i taxatius, no podem parlar de fang, hem de parlar de “femta”.

Recordem que la “femta” son excrements, son deposicions pels desaprofitaments que genera tot esser vivent, i en aquest cas tot i que sigui de paraula o de fets, acaben fent pudor, molta pudor i sovintegen les lesions socials que provoquen. El comportament de molts polítics i polítiques “xulescos” ells i elles, possiblement amb algun títol acadèmic tot i que no es garantia de res, actuen com a veritables creguts, fanfarrons, fantasmes, perdonavides i sobretot provocadors, ja que quan els veus en un plenari oficial, o quan es posen davant les càmeres i els micros, sembla que el que més els importa es perpetuar i millorar la seva posició personal, i massa sovint obliden allò pel que els hem “llogat” i es per gestionar i millorar la societat de tots plegats. I es quan els deixem parlar, quan a alguns electes els hi surt la veritable bestia política, i per la seva boca acompanyat dels seus fets, no deixen d’escampar “femta” no deixen d’escampar “merda” contra tots aquells que ells creuen que els hi poden fer una mica d’ombra. Tot i que sempre els que acabem patint una “sèpsia”, els que acabem patint una greu infecció que causa danys irreparables al teixit social, som tots nosaltres, els ciutadans. Imatge de geralt d’ús gratuït sota la llicència de contingut de Pixabay.

Publicat a

Indemnitzar no ho es tot, no n’hi ha prou

He fet referencia a aquesta situació en més d’una ocasió, com qui diu de reüll, podríem dir que passant-hi de puntetes en escriure altres posts del meu bloc, la veritat es que no conec personalment al Sandro Rosell, ni conec el seu currículum ni els seus punts forts ni el febles, tan professionals com personals, de fet la part que més conec es la relacionada amb la seva etapa cule.

Ara, a raó de l’article d’en Joan Tapia publicat a el Periódico «Sandro Rosell, indemnitzat» se’m torna a remoure tot, fem una mica de memòria, en Sandro Rosell va estar tancat a la presó 645 dies, van dir que presó preventiva incondicional i sense fiança, acusat d’organització criminal i blanqueig de capitals. Diu l’article de referencia que en aquest temps se li va denegar onze vegades la llibertat provisional amb fiança, i també se li van bloquejar tots els comptes bancaris, I després al judici oral va ser absolt per falta total de proves. I la pregunta que es fa l’autor: “¿Kafka en l’Espanya del segle XXI?”.

Ara, l’organisme corresponent li ha donat una victòria moral al reconèixer que per la seva llarga estada a la presó, mereix ser indemnitzat amb una xifra que, sigui de l’import que sigui, segur que no compensarà ni li farà oblidar el llarg temps que va estar tancat a la garjola. Es diu que gracies a la família han pogut superar el bloqueig financer, però una pregunta ens hem de fer, i es la de que en el cas de no tenir aquest suport familiar, que passa? I que passa també en el cas de si hi ha condemnats que després d’uns quants anys a la presó han vist reconeguda la seva innocència? una indemnització per reparar o ni això?

I la moral de tot això? que passa amb la persona o persones que van decretar aquesta presó, es queden tan amples? en el cas del Sandro, i altres, a part de tots els entrebancs i pèrdues financeres i empresarials, el dany reputacional i psicològic ocasionat qui l’assumeix? a veure si algun ciutadà normal i corrent, n’agafa un altre pel carrer i el tanca dos anys en un recinte més o menys digne, però sense possibilitats de sortir-ne, ho titllaríem de que? tindria conseqüències jurídiques i penals per l’instigador i perpetrador? Si fos així, que esperem a deixar d’aplicar massa sovint una doble moral a l’hora de mesurar actes i delictes. Imatge de Prettysleepy d’ús gratuït sota la llicència de contingut de Pixabay.

Publicat a

Un got d’aigua fresca

Tot va començar temps enrere, de fet un parell o tres de lustres, quan per l’edat entres en allò que anomenen programa de detecció precoç de càncer de còlon i recte. A casa nostra hem anat seguint les successives convocatòries que al llarg d’aquest anys ens han fet, i tot be, la proba, la carteta de que tot esta be, i fins a la propera.

Però enguany no va ser així, per a la comunicació dels resultats de la meva proba no hi va haver carteta, hi va haver trucadeta, i la qüestió es que les probes realitzades van donar positiu en sang. I aquí comença una voregine, el diccionari de la llengua catalana ho defineix com un remolí d’emocions o sentiments molt intensos, i es cert, emocions, sentiments, dubtes, tot una barreja que et comença a glaçar el cor.

I així comença tot, un protocol suposo que dissenyat per intentar alleugerir o reconduir el màxim possible, les possibles conseqüències nefastes que pot tenir la malaltia. I en quinze dies, visites als especialistes, analítiques, probes mediques i operació de cirurgia. Avui no entraré pas a fer-ne valoracions, avui la referencia més important es pel personal sanitari de Sant Joan de Deu, metgesses, metges, infermeres, infermers, auxiliars i tots els professionals que cuiden i ajuden a guarir els pacients, persones que no coneixes de res, però es desviuen per fer el teu dolor mes suportable, que el teu camí d’estada a l’hospital sigui el màxim de planer possible, professionals que han de treballar amb mascareta però que aconsegueixen que el seu somriure traspassi aquest tros de roba i es reflecteixi en la teva percepció d’aquests moments dolorosos.

En un d’aquets dies de la primera estada a l’hospital, comentàvem amb la infermera, que jo tinc un bloc, i que tenia el títol pel meu proper article, encara que no el contingut. I em demanava perquè aquest títol, i per mi la resposta era clara com l’aigua fresca, vaig estar uns dies sense poder beure líquids, la qual cosa em va deixar els llavis i la gola secs, allò que es diu com si fossin de cartró, i en aquells moments el meu miratge mental era aquest, tan senzill com poder beure un got d’aigua fresca, tot i que es va fer esperar uns quants dies mes. Ara a casa, tot es comença a veure un xic diferent, un xic millor. Imatge de cocoparisienne d’ús gratuït sota la llicència de contingut de Pixabay.