Mes: agost de 2024

Publicat a

Tallers infantils … adequats?

Aquests dies ha sorgit una polèmica, uns diuen que no n’hi ha per tan, altres diuen que ja n’hi ha prou, en una població catalana, a l’entorn de les activitats d’estiu o de festes majors que desenvolupen algunes entitats i que s’adrecen a la mainada, als infants i joves, als nostres fills i nets.

Segons llegia al El PuntAvui+ el nom de l’activitat ja crida l’atenció: “Tècniques aplicades de guerrilla urbana”, hem de suposar que alguna pista podria donar a l’ajuntament afectat, es igual el que sigui ja que de situacions qüestionables se’n troben a tot arreu, si més no per demanar explicacions als organitzadors.

Com que pel motiu que sigui no es va fer així, ara tots ens posem les mans al cap, be tothom no, perquè vaig veure a les noticies d’ahir a la tele que alguna persona propera als precursors d’aquesta activitat deien que no passa res, que nomes es una activitat irreverent, i que en dies de festa i de gresca ja es normal i permès.

L’activitat pel que he llegit, consistia en la simulació de la fabricació de còctels diguem-ne molotov, si vaig errat rectifiqueu-me, i llençar-los a un ninot presumptament i simuladament vestit de policia, fer una barricada amb contenidors, o fins i tot com vaig veure a les noticies, llançar aquests contenidors contra el que representava ser un vehicle policial, i no diguin que no, perquè crec que portava fins i tot els quatre quadrats vermells dibuixats.

Lògicament els organitzadors i responsables, argumenten que no es volia ofendre a ningú, i que tot s’ha tret de polleguera, i per les noticies algú també deia que això es una cosa insignificant i que les autoritats tenen altres problemes pitjors a resoldre.

A partir d’aquí tot es pot embolicar, i així ho pretenen alguns, he llegit algun comentari d’aquest article referenciat, que diu que com que tenim uns estaments repressius i que no actuen correctament, el que “ens hauríem de preguntar quins han estat els veritables instigadors a desenvolupar una activitat lúdica d’aquesta mena” i intento entendre que vol dir, però no es motiu suficient per fer aquest tipus activitats amb quitxalla.

A veure, ha passat en aquesta població concreta amb aquesta activitat concreta, però també passa a altres pobles amb els casals d’estiu per exemple, podem fer una enquesta arreu del país català a veure que hi diu la gent, o amb altres activitats en les que ens hem de preguntar si els responsables de les mateixes, estan suficientment formats i preparats.

A l’estiu o per les festes majors no tot s’hi val, ni a les escoles, ni a les activitats extra escolars, ni als esports … no podem deixar els nostres fills i nets en mans inexpertes, com deia un altre comentari del mateix article “hi ha molta gent d’aquest país que està malalta del cap, però molt malalta … el marxisme i anarquisme a les escoles a les ràdios i a les teles han deixatat el sentit comú i la decència de Catalunya”.

No se si l’article i els seus comentaris son encertats o no, jo nomes em pregunto, aquesta es la societat que volem? aquest es el país que volem? segur que no hi ha altres tipus d’activitats amb les que distreure als nostres infants i jovent? En cas contrari nomes en queda dir que les nostres mires són molt curtes. Imatge de Ortrun_Lenz a Pixabay.

Publicat a

Concert, contingent, finançament

Ja comença a cansar, fa massa temps que ho fan durar, jo a diferencia d’aquesta colla de dirigents autonòmics d’arreu del país no em puc pronunciar, no se si aquest invent del que parlen, digueu-li com vulgueu, es bo o dolent, i en cas de ser alguna d’ambdues opcions, no se per qui serà bo i per qui serà dolent.

No he vist enlloc el contingut d’aquest acord especial de finançament entre l’estat espanyol i Catalunya, amb tot el que diuen alguns tinc que pensar que presumptament ells ho coneixen, i perquè no ens ho expliquen? perquè es guarden aquesta informació privilegiada? com podem posicionar-nos favorablement o en contra si desconeixem el seu contingut?

Resulta que hem de creure els seus atacs a un acord que es desconeix en que consisteix, es difícil fer-ho quan sovint aquests responsables autonòmics ens enganyen, a tots en general i als seus conciutadans d’autonomia en particular.

Dies enrere ja parlava d’aquesta qüestió al VilaWeb i ja deia que jo personalment no ho entenia. Tenim un sistema de finançament autonòmic caducat des del 2014, i alguns dirigents han permès que les seves autonomies hagin rebut menys diners durant tota una pila d’anys que altres més avantatjades sense saber per quin motiu, el desconec, però la realitat es la que es.

I ara s’hi afegeix el president de l’autonomia andalusa, que esperona als andalusos perquè es llancin al carrer a manifestar-se en contra del contingent català i que segons elDiario.es sacsa el socialisme andalús per a barrar el pas a Montero en les properes eleccions. Ara parla de robatori, ai Deu meu. O sigui no ho fa per defensar els andalusos, no i ara, ho fa per lluitar per les properes eleccions i intentar continuar ostentant el poder a la seva autonomia, per que serà que vol continuar manant?

Es curiós, ara insisteix a recordar que Andalusia sofreix un infrafinançament que segons els comptes del PP ha propiciat que des de 2009 es deixin d’ingressar 15.000 milions d’euros, xifra que hi ha qui l’eleva fins a 20.000 milions, si s’afegeixen greuges amb els fons covid o els plans d’ocupació. ¡¡Wuau.¡¡ a veure d’anys enrere d’aquesta situació en podria acusar als presidents autonòmics socialistes, però si no estic errat ell, que es del PP, es president de la comunitat des del 2019, aleshores perquè no explica el motiu pel qual el seu govern no ha fet res durant tots aquests anys, 6 anys en total, per reclamar aquest infrafinançament, segons el, que pateix Andalusia? No dic que no sigui cert, hi han comunitats que al llarg d’aquests anys han rebut més diners que Andalusia, o això es el que ha dit la premsa, nomes demano, que ens expliqui a tots els ciutadans perquè ha permès, durant anys, aquest greuge comparatiu i financer per a tots els seus compatriotes? Imatge de geralt a Pixabay.

Publicat a

Suspensió de feina i sou

Llegia al VilaWeb l’article referent a que els Mossos suspenen els tres agents que van ajudar Puigdemont, de manera cautelar mentre continua la investigació judicial.

Es una noticia que segons l’article, ha estat avançada per El Mundo i suposadament confirmada a Efe per fonts policíaques.

A veure, no se si els agents son culpables o no, si han comes un delicte els han d’acusar, els han d’investigar, els han de jutjar i els han de sentenciar, o no? de moment i tal i com ens prediquen sempre les autoritats polítiques i jurídiques, son innocents, oi? ja se que sempre surto amb la mateixa referencia, i es la d’en Sandro Rosell, després de passar 2 anys a la presó el van absoldre d’un presumpte frau a hisenda, i aquí tothom es queda tan ample, dos anys a la presó i no es pot demostrar la seva culpabilitat? perquè qui va fer la pífia, qui la va cagar, no en paga les conseqüències? i no parlo de pagar econòmicament, parlo de pagar judicialment.

Avui no tinc ganes d’allargar-me, i pregunto a tots els polítics, a tots els responsables d’organismes oficials del nivell que sigui, a tots aquells que han promès o jurat complir la llei, defensar als ciutadans, anteposar el benefici social del poble al seu benefici personal o dels seus amics, a tota aquesta colla de gent que son moltes i molts, els hi pregunto que hem de fer els ciutadans, que hem de fer amb tots aquells als que hem volgut fer confiança amb els nostres vots, a tots aquells que s’han omplert la boca de que treballaran sempre pel benefici de la ciutadania, diguin-me vostès que son tan llestos, com els podem suspendre de feina i sou? com podem fer, al no complir amb el seu jurament o promesa, fer-los fora, enviar-los a casa sense sou? que volen que fem, constituir un nou partit? un partit que guanyi o no, dediqui la seva tasca i la seva força ciutadana a cantar les seves vergonyes, les de vostès, si, o es que la majoria ja ni saben que vol dir aquesta paraula, vergonya. Imatge de Vilkasss generada amb IA a Pixabay.

Publicat a

Silencis legítims i conclusius

Quan més llegim de tota aquesta historia de la senyora del president espanyol, més podem veure com del no res s’intenta treure’n justificacions per a tots els gustos i segons les metes que es vulguin assolir, tot i que el més inversemblant son les darreres referencies que han sortit de les presumptes declaracions, o no declaracions, que com a testimoni ha fet, o no ha fet, el president del govern espanyol.

Primer tot l’enrenou de si podia declarar per escrit o no, la llei ho permet, després de si podia decidir no declarar perquè la imputada era la seva dona, la llei ho permet, i tot això en un context en que, com deia, tot i estar previst per la llei i les normes vigents, el responsable del cas, decideix tirar pel dret i actuar en contra de les opinions de la majoria de l’advocacia i judicatura de l’estat.

I ara finalment, quan s’ha complert allò previst i emparat per la llei, ens vol il·lustrar dient que al no fer, el president, cap tipus de declaració, a la qual cosa hi te tot el dret, d’aquests silencis sen poden treure conclusions. I es cert, però això es vàlid per a tothom: m’explico … hi ha una frase feta, un company que ja ens va deixar la solia utilitzar sovint, senzilla: “millor ser amo dels teus silencis que esclau de les teves paraules” a bon entenedor no calen més explicacions. A veure, d’un silenci en podem treure moltes conclusions, possiblement la majoria falses o errònies, comencem: callar vol dir assentir o acceptar? no necessàriament, callar vol dir que creus que les preguntes que et fan son errònies per no dir estupides? no necessàriament, callar vol dir que no entens que coi t’estan demanant? no necessàriament, callar vol dir que no tens ni idea del que et demanen? no necessàriament … no cal que continuï, ja que com podem veure un silenci te moltes conclusions, nomes depèn de l’interès que en tingui qui pregunta i conseqüentment de l’interès que en tingui qui escolta.

Un silenci per llarg i angoixant que pugui ser i semblar, no es res mes que una fracció de temps que el que el fa ell sabrà el motiu, i el que escolta pensarà el que cregui convenient; per això dir que un silenci «permet donar lloc a la formació d’inferències que poden portar a conclusions de caràcter objectiu, amb propòsit de valorar possibles indicis, bé en sentit inculpatori cap a algun investigat o, pel contrari, en sentit excloent de responsabilitat penal» es assumir que qui ha d’aplicar el criteri d’interpretar un silenci concret, es un super il·lustrat que esta en possessió de la veritat absoluta, i això ni que alguns s’ho creguin en primera persona, es totalment fals, no hi ha ningú tan llest ni tan Intel·ligent que sigui capaç d’interpretar els silencis dels altres. I per acabar, nomes recordar que el fet de parlar molt i aixecar la veu, no pressuposa tenir la raó, sovint es ben be al contrari. Imatge de ernie114 a Pixabay.

Publicat a

Controvèrsia idiomàtica

En ocasions m’agrada utilitzar aquets recursos literaris sense sentit, però que amb la seva reiterada utilització acabem donant-li un sentit si més no entenedor per a la majoria, tot i que en ocasions siguin construccions gramaticals de dubtosa correcció. Recentment llegia transversalment en un digital, un de tants, la dificultat que tenim la gent d’entendre algunes senyals de transit, diuen que la DGT en te catalogades unes 400, no se si es veritat, i es que a més de les de sempre, sovinteja la incorporació de noves amb motiu de l’alteració de les realitats socials i conductuals de tots nosaltres.

Possiblement algunes poden portar a confusió o desconeixement del que volen dir, fins que no ens expliquen la motivació per crear-les, fins aquí tot correcte, però el que ja no es entenedor es que encara avui en dia, davant de determinades senyals de nova creació, hi ha qui qüestiona la seva comprensió per culpa de l’idioma, i ens referim concretament al català i a l’eusquera. Aquí podríem dir allò de “cadascú per on l’enfila”.

Deia el digital, no cal que digui el seu nom, que en una població de l’entorn de la capital espanyola, s’ha proposat un joc a les xarxes socials, i es tracta d’endevinar que significa un determinat senyal aparegut en algunes carreteres, es tracta de la imatge d’una reixa fosca o negra amb un rerefons de color groc. I aquesta no consta al catàleg de la DGT.

Difícil d’entendre per l’idioma no es, com totes les senyals recollides al “collage” que acompanyo, una altra cosa es que siguin de difícil comprensió per desconeixement. Ara be la confusió podríem entendre-la en la senyalització informativa col·locada per part d’organismes oficials a qualsevol esglaó burocràtic. Aquí podríem arribar a coincidir, sovint no tan per culpa de l’idioma en concret, si no per culpa de l’exagerada informació que es vol transmetre.

Per cert, la senyal en qüestió serveix per indicar el lloc exacte on hi ha un embornal, així tan els bombers con el personal de manteniment de la carretera, els poden trobar ràpidament, tot es qüestió també de que els conductors ho respectem. Composició amb imatges VM Fernández a xarxes i de RACE.

Publicat a

Obsolescència humana

Avui llegint articles com faig sempre, m’he esborronat, resulta que han realitzat un estudi que ens diu que la majoria de molècules del nostre cos, s’altera dràsticament quan s’arriba a determinades edats, i que aquestes edats es poden situar a mitjans dels 40, uns 44 anys, i a començaments dels 60.

O sigui que el cos no envelleix gradualment al llarg dels anys de vida, no, te transformacions significatives en aquestes dues fases concretes, en el primer cas, a mitjans dels 40, l’estudi diu que van notar canvis significatius en la quantitat de molècules relacionades amb el metabolisme de l’alcohol, la cafeïna i els lípids, les malalties cardiovasculars, la pell i els músculs. En el segon cas, a principis dels 60, l’estudi diu que van notar canvis biomoleculars massius amb el metabolisme de carbohidrats i la cafeïna, la regulació immunològica, la funció renal, malalties cardiovasculars, la pell i els músculs.

I això que vol dir? de moment i a manca d’aprofundir més en els estudis, es recomana que les persones quan arribin a aquestes edats, estiguin més a l’aguait amb la seva salut, i procurar ajustar el nostre estil de vida mentre encara estem saludables. En Viña, catedràtic de Fisiologia de la Universitat de Valencia, diu que tot això quadra amb la seva experiència clínica, algunes malalties com les cardiovasculars apareixent abruptament als 40 i altres, les neurodegeratives als 60.

Assimilades medicament totes aquestes dades, i trobant-me ja superades ambdues franges d’edat, la de mitjans dels 40 confirmant estadístiques de malaltia cardiovascular, i la dels 60 que tot em comença a fer mal, suposo que puc posar-hi una mica de retòrica no se si d’humor sa, personal i sense ànims d’ofendre a ningú, ja que soc fill indiscutible d’aquests marcadors d’edatisme, a través d’estereotips reals tan socials com mèdics.

Deixeu-me fer una mica de broma en primera persona, això significa una obsolescència humana? fins ara nomes parlàvem d’obsolescència programada quan ens referíem a estris tecnològics, vam començar amb les neveres, les rentadores, els televisors … fins arribar a assumir que tots els aparells que utilitzem en el nostre dia a dia tenen l’obsolescència programada, cosa que no es legal, però no ens enganyem tot evoluciona tan ràpidament i a velocitat de vertigen, que encara que no es programi, els avenços fan que el que ahir era un descobriment, demà passat estarà superat amb escreix.

I referent a les persones el mateix, això que vol dir? realment estem controlats, estem manipulats, estem programats per seguir una evolució predeterminada i finita? no se, però una esgarrifança sacseja tot el meu cos, dubtes … no se quina data final porta l’obsolescència del meu cos, del meu cervell … suposo que com sempre he intentat fer, nomes em queda una opció, i es la de mirar endavant fent camí i no deixar-me influenciar per dubtes sense resposta, no deixar-me influenciar per allò desconegut que mai arribaré a conèixer, perquè potser escolliré un camí alternatiu al que preveia ahir. Avui llegir, pensar i escriure em fa feliç, em fa sentir viu. Imatge de Tumisu a Pixabay.

Publicat a

Obeir ordres.

El passat cap de setmana, deixeu-me utilitzar un mot figuratiu, esgrimia motius al meu article «A contracorrent» per no parlar del tema candent més actual del nostre país, la investidura del President Illa en competència amb l’aparició del President Puigdemont, es contraposaven el representant de l’actualitat política i social catalana amb el d’un passat que no ha deixat de ser actualitat per obra i gracia, principalment, d’alguns poders fàctics desitjosos d’encastar i aprofundir les seves arrels en tot allò que pugui significar poder i riquesa, això si nomes per a algunes elits escollides.

Un munt de paraules, adjectius, sinònims … ridícul, desafiament, explicacions, culpes, procés, vergonya, fugida, culpable, han anat sortint i han quedat posades en solfa als papers i posts digitals de mitjans o pseudomitjans que no volen deixar passar l’oportunitat de participar i en alguns casos embolicar encara més els pensaments i el dia a dia de la societat civil del nostre país.

Tenim nou President, ja li han dit de tot, fins i tot s’han publicat imatges d’una època juvenil poc encertada, però que al final han resultat ser falses, res de nou, oi?  es tracta de provocar, de difamar, es igual si es veritat o no, la qüestió es treure titulars per intentar fer caure persones contraries al pensament vertical instaurat per beneficiar als quatre mateixos capitostos de sempre, i tot el que ha sortit del President anterior es el mateix, el més bonic son insults, que es el que acostuma a fer determinats personatges quan no tenen arguments per recolzar la seva oposició, fixeu-vos que es aleshores quan treuen tot el seu arsenal d’insults i demagògia perquè no tenen res més que aixecar la veu i insultar.

Les coses son prou senzilles, es parla dels Mossos, recordem que son un col·lectiu, i com en tots els col·lectius hi ha persones, i professionalment parlant hi trobarem unes persones més eficients i unes altres de menys encertades, però no oblidem que al cap i a la fi la seva feina es obeir les ordres dels seus superiors. Al cos judicial passa el mateix, es un col·lectiu amb tot tipus de persones, no cal que caiguem en l’error d’etiquetar-los a tots amb una uniformitat que no existeix, cada qual es com es, i tots tenen dies bons i dies menys encertats.

Es diu que els Mossos, que la Policia en general havia d’haver detingut a Puigdemont perquè es un fugat i hi ha una ordre de detenció vigent, es cert, però es tan cert com que hi ha una llei d’amnistia que no s’aplica, ja que si s’hagués fet a hores d’ara no hi hauria cap ordre de detenció vigent. Siguem seriosos, si la Policia ha de obeir ordres sense qüestionar-les, els Jutges també han d’obeir ordres sense qüestionar-les. Recordem que ara fa una desena d’anys enrere, es deia que si els catalans volien un referèndum tenien que opinar tots els espanyols, això es el mateix, mentre no tots els espanyols opinin sobre quin es el paper que es vol que juguin els Jutges, aquests han d’acatar les lleis que dicta el govern de la nació, en cas de no fer-ho, a sota de quina figura judicial creieu que s’estan alineant? Imatge de mansurtlyacov1 a Pixabay.

Publicat a

Dia Internacional de la Joventut

Si, avui es el dia, avui es el Dia Internacional de la Joventut, que va ser aprovat per l’Assemblea General de les Nacions Unides, ara fa uns 25 anys, aniversari rodo com a celebració, però patètic si valorem el que s’ha aconseguit, res.

Es tracte de promoure la pau, el respecte mutu, la comprensió entre pobles, la participació juvenil, el desenvolupament i la inclusió dels joves en la societat.

Quan al paràgraf de més amunt dic que no s’ha aconseguit res, no ho dic gratuïtament, ho dic perquè segons l’informe anual del Sistema Nacional de Salut, indica que el trastorn d’ansietats s’ha duplicat des del 2016. No anem be.

Ansietat i depressió continuen creixent, perquè? trencament amb la parella, tensions pels estudis, per la feina si en troben, hi ha qui els anomena la generació de vidre perquè entre altres raons la societat els estigmatitza dient que no saben pair la frustració del fracàs, la seva rebel·lia, trastorns de conducta alimentaria i que nomes volen l’èxit sense esforç.

Siguem seriosos, els joves tenen problemes perquè els hi hem creat tots plegats, els adults d’aquesta societat que estem destruint sense miraments. El director de CECOPS, Centre de Consultoria Psicologia, ho explica molt bé, pressionem als fills, els incrustem en el seu caparro que esta en formació que son els millors en tot, els adults ens convertim en mestres, en entrenadors, en psicòlegs, bajà en uns saberuts i acostumem a traslladar als nostres joves totes aquelles aspiracions i metes que hem estat incapaços d’aconseguir amb el nostre propi i únic esforç, tots els nostres fracassos els descarreguem en els nostres joves, i quina culpa tenen ells de la nostra estupidesa.

Que fem els grans pels nostres joves ? els omplim de extraescolars, les poques estonetes que passem amb ells estem més pendents del mòbil que de la quitxalla. Als joves no els hi es necessari ni els hi fa cap be fer posturegi, ara sembla que tots hem de fer vacances per força, ara sembla que tots hem d’acceptar uns estàndards físics que sovint els porten a frustracions per no estar contents amb el seu cos, i principalment les noies no cal que es maquillin des de petites ni que es plantegin si necessiten retocs estètics.

En la majoria d’ocasions els culpables som els grans, per acció o per inacció, i com diu la Gloria de la Societat Espanyola de Psicologia Clínica, mirem be tota la casuística d’abandonaments, assetjaments, maltractaments, successos traumàtics o divorcis conflictius … no cal que els grans dediquem moltes hores a treballar amb l’excusa de que ho fem pel be de la família i els fills, no, sovint ho fem per egoisme personal, per tenir més, per figurar més, i quan els joves son petits, la veritat es que nomes reclamen amor, recolzament i temps, i es el que els hi neguem. Canviem el chip, el nostre jovent s’ho mereix. Imatge de sweetlouise a Pixabay.

Publicat a

Reflex de l’anima

Vaig llegir a El Punt Avui+ una publicació de la Montserrat, parlava dels secrets, dels motius pels quals els republicans podien haver votat el que van votar a la investidura. D’entrada li dono la raó, la cara és el reflex de l’anima, les cares sovint diuen allò que la boca no gosa dir, encara que en aquesta ocasió no se si aquest pot ser el motiu de la diversitat expressiva de determinats rostres.

Setmanes enrere ja vaig publicar que, tot parlant amb amics amb els que no cal dissimular el nostre posicionament polític, valoràvem que podria o que creiem que tenia que fer ERC a l’hora de votar a la propera investidura, i després d’anar traient tots els grills de la fruita electoral, a les mans ens hi quedava nomes l’embolcall buit de contingut … es això el que volem els catalans, un país buit? la meva opinió personal ja la vaig dir i la refermo, hem de deixar els teòrics i possibles rendiments polítics particulars i personals a banda, i hem de votar allò que creguem més adient, millor o senzillament allò que creguem que perjudica menys al país, als catalans … i votem, senyors i senyores polítiques votin sempre amb el cap, amb seny, votin sempre el que toca no el que els hi agradaria, no deixin que tinguem un país buit de contingut. Imatge de selline a Pixabay generada per IA.

Publicat a

A contracorrent

Lògicament avui tocaria parlar de tot aquest enrenou produït a l’entorn del debat d’investidura del nou President de la Generalitat, Salvador Illa, que per cert a la premsa i a les xarxes es parla més del moment Puigdemont que del moment Illa.

Ridícul, desafiament, explicacions, culpes, procés, fugida, culpables … buf, per parlar d’aquesta qüestió necessitaré diverses incursions diguem-ne literàries, o sigui que no serà fàcil ni curt parlar dels pocs minuts que han motivat pagines i pagines de diaris, així com també multitud de debats televisius, es a dir parlar dels breus minuts de gloria o de vergonya, segons qui opini, del President Puigdemont, aquí es on es mostra amb tota la seva magnitud allò de que tot depèn del color del vidre amb que es miren les coses i els fets.

Per això, per ser mes compacte amb el temps i l’espai del que ara mateix disposo, deixaré aquesta bomba del dia per un altre moment, convençut de que els dies ens portaran altres visions d’un fet a priori senzill, i per això avui parlaré dels pisos turístics presumptament il·legals de Barcelona, situació que no es exclusiva de Barcelona, arreu del país passa el mateix.

Pisos il·legals controlats per bandes, segons l’Ajuntament, estratègies per frenar les infraccions fiscals i laborals, denuncies que en determinats casos poden comportar que es precintin habitatges al mati, i que segons els veïns, aquests precintes s’arrenquin al mateix dia a la tarda i continuïn amb la seva activitat “empresarial”,

Sovint, als mortals normals, o sigui a la ciutadania, ens costa d’entendre que les coses funcionin o mal funcionin així, fins que llegeixes en el mateix article que alguns multi infractors fa uns deu anys que es dediquen a aquest negoci …. a veure, 10 anys, i encara tenen activitat regular?

Es parla de multes econòmiques, que poden semblar més o menys elevades, molt o gens dissuasives, però que sembla ser que no acovardeixen pas als possibles infractors; a veure, siguem seriosos, per exemple darrera una multa de 5.000 euros, quin benefici real si amaga? perquè una cosa esta clara i no cal ser economista ni financer per entendre-la, si fan pagar una multa que, sigui de l’import que sigui, correspon a un percentatge reduït, molt reduït, del benefici obtingut, de que serveix?

Aquí algú tindria que donar explicacions, com en tantes altres coses, de perquè, llegim al diari que manifesta un propietari afectat, presumptament alguns inspectors coneixen aquesta gent des de fa molt, que la trama te 90 expedients sancionadors per un import de 5.400.000 euros en multes, i que havien arribat a controlar 120 pisos.

A veure, si tenim un problema iniciat ara fa una dècada que encara no esta resolt, no puc deixar de fer una referencia amb el que deia al començament de l’escrit, com pot ser que algú pretengui que un incident iniciat a les 08.00 del mati del dia de la investidura del President Illa, quedi resolt en minuts o fins i tot hores. A veure, si tenim incidents molt més greus arreu del país, i que alguns porten fins i tot una dècada d’activitat, el que realment tenim son uns dirigents polítics i unes autoritats judicials que han demostrat la seva total ineficàcia.

Que algú vol intentar pillar un polític escàpol, que ho facin, però que ho facin legalment, de moment el que hem vist es que quan els hi convé tots es passen la llei pel forro, i tots la volen interpretar al seu gust o desig, però els “pringats” sempre els mateixos, la ciutadania. Com sempre dic, pensem, es gratis, es edificant, i es l’única cosa que no ens poden prendre, i es l’única cosa que fa por als polítics, que el poble pensi lliurament. Imatge de icsilviu a Pixabay.