Categoria: Esports

Publicat a

Les boles dels participants

Dos jugadors o jugadores, tres boles cada un, tres jugadors per equip dues boles cada un, l’equip en total n’ha de tenir sis, tiren el “cochonnet” i comença la partida, i qui guanya? l’equip que tingui la bola més propera al “bitxo” o “cochonnet” que es una petita bola de fusta d’uns 3 centímetres de diàmetre i que es la referencia pels jugadors; les boles dels jugadors acostumen a ser de metall o acer, amb un diàmetre d’uns 8 centímetres i un pes proper als tres quarts de quilo, compte si et cauen al peu o al cap.

Sembla que podria ser un joc tranquil, hi ha forces avis i no tan avis aficionats, es juga en festes majors i en camps específics que els ajuntaments acostumen a situar en llocs propers a llars d’avis i/o d’infants, tot i que la quitxalla cada vegada hi juga menys, ai quin mal que fan les pantalles!!!

Tot ens fa pensar que això de la petanca es per passar-s’ho be, per passar un mati o una tarda jugant amb els amics, en principi suposadament no hi ha musica estrident, suposadament no hi ha consum de productes químics que alterin el bon comportament dels jugadors, continuem suposant que es un joc entre amics, hi pot haver alguna petita picabaralla per si la meva bola ha quedat mig centímetre més a prop del “cochonnet” que la teva, pero al cap i a la fi no es de preveure cap motiu per un enfrontament que esdevingui al final en aldarulls socials.

Ep!!! la teoria es una cosa i la realitat una altra; resulta que a Calafell, segons un article de l’Esteve Giralt Torras a la Vanguardia hi ha hagut baralles per la petanca i amb Intercanvi d’acusacions entre un club d’aficionats ja jubilats i els veïns de la pista, farts del “soroll” de les partides.

A veure, petanca, jubilats, un parc públic al costat d’uns habitatges, ho visualitzeu? resulta que segons els veïns, els que practiquen la petanca son massa sorollosos amb la seva xerrameca prèvia i en el decurs de la partida, els jugadors per la seva part diuen que no molesten a ningú, que s’ajunten deu o dotze persones de manera amistosa, per jugar de sis a vuit del vespre i que no juguen de nit.

A partir d’aquí es barregen les culpes amb els culpables, que si uns els hi posen silicona als armaris, que si els altres els hi llencen bosses d’excrements a l’entrada de l’edifici, pancartes, tots fan peticions a l’ajuntament, uns que volen seguir amb el seu ritual de jugar a la petanca a partir de les sis de la tarda, i els veïns que continuen exigint el trasllat de les pistes de la polèmica.

No se el soroll que fan els de la petanca, a no ser que posin musica amb molts decibels, o que cridin molt quan guanyen o perden, això podria molestar, tampoc crec que el clic o clac de les boles faci molt terrabastall, a no ser que el final de la partida s’ompli de crits d’alegria i relaxació, reforçant l’ambient festiu, amb motiu de la “Fanny”, tampoc no se la poca paciència dels veïns, no se si tenen les finestres obertes o si tenen aire condicionat, o si els seus pisos estan prou insonoritzats, pero nomes una pregunta a tots plegats, jugadors, veïns i ajuntament, poden parlar? serà necessària una conciliació o una mediació? les mateixes ganes que hi posen per jugar o descansar, uns i altres, les podrien posar per entendres, no creuen? Imatge generada amb IA de Gemini.

Publicat a

On es la quitxalla

Un article a InfoLibre “Per què els nens han deixat de jugar al carrer” de l’Iván Muñoz em fa recordar que, dies enrere quan vaig passar pel costat d’uns blocs edificats ara fa unes dècades, en una població propera, vam comentar en el grup que en aquells edificis plens de columnes i amb uns baixos molt oberts als residents, no hi havia quitxalla jugant, i això que ja ens trobàvem en període de vacances estudiantils.

La pregunta era perquè no hi havia nens i nenes jugant en un espai sense cotxes, que vull pensar que suposadament es va construir pel gaudi veïnal, pero que era buit de veïns. Ara l’Iván ens en fa cinc cèntims del perquè passa això i de les seves conseqüències.

L’article comença convidant als lectors que viuen a prop d’una plaça o d’un parc o a qualsevol carrer d’un poble mitja, a que obrin la finestra de casa i escoltin, senten nens jugant? no? anys enrere si, que ha passat? en aquesta època de l’any es culpa del canvi climàtic, de la calor, i a la resta de l’any a qui o a que li donem la culpa? massa cotxes, més inseguretat, les famoses pantalles que sempre surten per tot arreu?

Menys nenes i nens jugant al carrer n’hi ha que el cataloguen com a una crisi dels espais comuns. L’ Óscar Barroso, professor universitari assegura que “una terrassa aporta vida, ocupació i seguretat urbana, però no pot substituir completament el banc, l’arbre o el joc infantil”, encara que davant de l’estupidesa i el comportament d’alguns humans, opino que no sempre les terrasses aporten seguretat, potser si ocupació encara que precària, i la vida podria ser discutible perquè cada taula va al seu “rotllo” sovint sense importar-li el que els hi passa als altres.

Deixeu-me que us expliqui una anècdota personal, fa uns dies caminava per un carrer de Manresa, vaig ensopegar i vaig caure ben llarg a terra, alguns diran que es un problema de l’edat, altres que no miro on poso els peus, tot això es possible, no penso qüestionar-ho, i no  es important perquè em passes a mi podia passar-li a qualsevol, es el fet de que a 20 metres hi havia una terrassa plena de gent fent un veure, i ningú es va moure de la seva cadira ni de la seva cervesa, em vaig aixecar, sense conseqüències i vaig continuar el meu camí,

Pero em serveix per lligar-ho amb la problemàtica de la que tracta aquest article del que parlo avui, el fet de que la quitxalla no jugui al carrer, no socialitzar amb altres joves, com diu la psicòloga María García a infoLibre, pot ser que en el futur tinguem adults més esquerps, menys tolerants i que no sàpiguen gestionar les relacions socials. O retornem a la canalla la seva època d’infants que al llarg dels anys els hi hem anat arrabassant, amb jocs al carrer i al parc sobretot no individualitzats, o en poc temps continuarem eixamplant la base d’adults no “socialitzables”.

No es tracta d’arraconar la tecnologia, pero no podem permetre que substitueixi les vivències amb la família i amb els amics, el cervell no es desenvolupa momes amb “pantalletes” que substitueixen el contacte humà, i aquest contacte humà com diu l’article «es produeix des de petits i el parc és el millor lloc per fer-ho». Podem retornar la quitxalla on els hi toca estar pel gaudi seu, no nomes pensant en la comoditat de la vida social adulta? Imatge generada amb IA de ChatGPT.

Publicat a

Cal posicionar-se?

Llegeixo l’article “Els polítics independentistes que volen que Espanya guanyi el Mundial” al diari Ara, polítics que sovint ens costa d’entendre els seus posicionaments a vegades inoportuns, a vegades verbosos o fins i tot inútils i prescindibles, pero que aprofiten qualsevol moment i situació per en primer lloc fer-se visibles, i que no sempre ho aconsegueixen, i en segon lloc crear situacions fictícies d’enfrontament perquè sembli que si no es per ells, tot plegat se’n anirà a fer punyetes.

En aquest cas parlem de futbol, podria ser basquet, natació, escacs, patinatge artístic, es indiferent, el quid de la qüestió es si un català pot estar content de que guanyi un esportista que competeix a l’empara de la samarreta de la “roja”, imposada o no, que no tothom es fa seva. Això si, tot oblidant que qui competeix es una persona individual, que en aquests cassos pot fer equip amb altres que pensen o no com ella, i que ho fa perquè te ganes de guanyar porti la samarreta que porti.

De fet l’article ens deixa algunes perles que sense posar-hi nom propi cal conèixer, per exemple la d’aquell polític que quan en una entrevista se li demanava si donava suport a la selecció espanyola, deia que anava amb Espanya «si són tots els meus», o aquell altra que deia “que guanyi Espanya, no me n’amago, hi ha vuit jugadors catalans». Després hi ha els més de resposta política com el «jo no vaig amb Espanya, i es que els catalans tenim tot el dret del món a tenir selecció pròpia, però l’estat espanyol no ens deixa jugar”, i que això de “celebrar amb la roja és un autogol per a l’independentisme”, trobarem posicionaments públics de tot tipus, el que no se es si, com deia aquell expresident espanyol que parlava català en la intimitat, molts d’aquests polítics d’avui dia veuran el partit i celebraran la victòria de la roja en la intimitat, si es que guanya.

I després tenim les batalletes locals per la instal·lació de pantalles gegants en algunes localitats, llegeixo que es un intent més per espanyolitzar-nos, no se si el problema es que les pantalles aquestes ens poden adoctrinar o no, el que si que tinc clar es que els diners que es gasten en moltes histories d’aquestes, tan son les pantalletes pel futbol com la quantitat in crescendo per exemple de festivals d’estiu, es podrien destinar a altres necessitats vitals per a la ciutadania.

Com ens costa obrir els ulls, com ens costa fer despertar el nostre cervell per pensar, com ens costa acceptar que no tot el lleure ha ser guiat i de pagament, com ens costa assumir que el mon no gira pel nostre benefici, em refereixo al benefici social de les persones, si no que gira al ritme de crear mes riquesa nomes per uns quants.

Amb tot el que tenim per arranjar, segur que ens hem de quedar nomes amb la discussió superficial de si cal celebrar el que fan una colla de “tios” milionaris? deixem-los jugar, i si realment ho volem criticar comencem per no pagar les “animalades” que cobren per les entrades i valorem si hem de continuar recolzant les “quantitats bestials” que es mouen per exemple pels drets televisius i publicitaris. Imatge creada amb IA de Gemini.

Publicat a

Voluntariat en grans esdeveniments      

Avui llegia a la premsa digital, concretament a l’Esportiu delPuntAvui+ un article d’en Xevi Masachs amb el títol de “L’espectacle a casa” acompanyat d’un ressaltat que diu “el poder d’atracció del Tour es reflecteix als carrers de la ciutat, amb milers d’aficionats desafiant la calor i vibrant amb la primera arrencada de la cursa a Catalunya”.

En un apartat de l’article fa una comparativa de la resposta de la ciutadania en aquest esdeveniment i el de la Copa América, tot esmentant que costarà afinar els càlculs sobre tota la despesa i el retorn econòmic que teòricament ha de compensar la inversió publica, però la resposta als carrers estava assegurada, res a veure amb un altre gran esdeveniment recent a la ciutat, la copa Amèrica de vela.

Exposa amb claredat el que es va viure en aquest esdeveniment, ho puc assegurar, personalment he participat com a voluntari tan en aquest Tour com a la Copa América, i son dues activitats diferents, tan al desenvolupament de les mateixes, com en el seguiment de la ciutadania. No ens enganyem, ambdues son muntatges comercials que busquen un aparador entre milers d’aficionats, milers de seguidors i amb un rerefons totalment econòmic, beneficis per a la organització, que no critico pas, si ho fan be i en podem sortir beneficiats tots, endavant.

Unes referencies als seguidors que tenen ambdues modalitats esportives, de la vela he trobat que l’any 2025 hi havien 53.000 federats, i del ciclisme he trobat que n’hi ha uns 20.000 federats. Suposo que aquesta diferencia així d’entrada sobte, pero el fet de poder pilotar un veler que necessites llicencia fa que hi hagi més gent que es federi, no així amb els ciclistes que nomes si sortim a caminar o fem un viatge en cotxe, veurem que tan a la carretera com als camins n’arribem a trobar molts més del que reflecteix el fet d’estar federats o no.

La visió com a voluntari, es que participes en un esdeveniment d’una repercussió que va més enllà de les fronteres locals o nacionals, i del que nomes en vius la part en la que participes. A la Copa América estava a la Fan Zone de l’entorn del Port Vell, i vaig viure i l’ambient, les activitats i les celebracions que es feien en aquell espai. Pel Tour estava a la zona del carrer Aragó, coordinant amb dos companys mes les activitats d’una quarantena de voluntaris, i aquest es l’esforç i el reforç que vam aportar entre tots al Tour, pero vam viure únicament el que passava en aquella zona, concretament al carrer Aragó.

Ara podríem intentar valorar on hi havia mes gent, a la Copa América o al Tour, pero es que son dues manifestacions esportives totalment diferents, i com passa sempre ambdues tenen els seus defensors i el seus detractors. Com a voluntari us diré que vaig gaudir de les dues, i es que es tractava de viure en primera persona dos importants esdeveniments que no son comparables.

Ara a algú li tocarà valorar, si te suficient informació, si les aportacions publiques son correctes, son raonables, si tocava fer-les o no, i en base a aquesta informació a veure si algú s’atreveix a valorar el famós retorn econòmic que teòricament ha de compensar, l’esforç que en aquesta direcció han fet els diversos organismes públics amb la bossa dels nostres impostos.

Ah! i recordar que en qualsevol esdeveniment en el que hi participen voluntaris, aquests ho fan, ho fem, de manera totalment altruista, no cobrem ni esperem fer-ho, anem a gaudir de poder col·laborar en una organització que promou un espectacle determinat i fer que aquest arribi al màxim nombre de ciutadans possible. Crec que en ambdues ocasions es va aconseguir. Imatge generada amb IA de ChatGPT.

Publicat a

TEA Football Cup

Es més que un torneig de futbol, es un esdeveniment solidari per l’autisme, i com deien els mateixos creadors quan van començar, l’empenta per la nostra causa… 𝗻𝗼 𝘁𝗲 𝗹í𝗺𝗶𝘁𝘀, la feina diària amb els infants autistes… 𝗻𝗼 𝘁𝗲 𝗹í𝗺𝗶𝘁𝘀, la nostra motivació… 𝗻𝗼 𝘁𝗲 𝗹í𝗺𝗶𝘁𝘀, la teva ajuda… 𝗻𝗼 𝘁𝗲 𝗹í𝗺𝗶𝘁𝘀. el teu esforç per guanyar… 𝗻𝗼 𝘁𝗲 𝗹í𝗺𝗶𝘁𝘀, la força per eliminar els límits en l’autisme… 𝗻𝗼 𝘁𝗲 𝗹í𝗺𝗶𝘁𝘀.

I el temps va portar novetats, la primera un canvi de categoria, es va voler convertir el torneig en una referència en la categoria Benjamí S9, i també es va presentar la 𝗕𝗔𝗧𝗔𝗟𝗟𝗔 𝗗𝗘 𝗣𝗢𝗥𝗧𝗘𝗥𝗦/𝗘𝗦 totalment SOLIDÀRIA. I que es va aconseguir ja en aquells inicis? per exemple comprar material pel CR TEA CC, instruments musicals i joguines …

I un any més torna la TEA Football Cup 2026! el torneig Internacional de futbol 7 en categoria Benjamí S9 més solidari de Catalunya. Vine, juga, gaudeix i estigues atent a totes les novetats, sorpreses i resultats a l’instant! Tots som part d’aquesta TEA Football Cup, la festa del futbol i la solidaritat que torna a Sant Fruitós de Bages!

Com podeu veure, les ganes i la força de l’equip organitzador no te límits, nomes cal seguir les seves xarxes per veure-ho. Que espereu per apuntar-vos al vostre calendari la data d’aquest important esdeveniment? i es aquí al poble, no cal viatjar enlloc, es a casa. Recordeu, el 23 de maig tornarem a viure un dia de futbol, solidaritat, emoció i molt nivell a Sant Fruitós de Bages. Jo hi aniré de voluntari, i vosaltres? Imatge del cartell de l’esdeveniment. Montpeità 1784.

Publicat a

Que amaguen que ens vulguin tan distrets?

De fet en moltes coses ens queixem, i tenim raó, ara be recordo anys enrere que no teníem tantes opcions per escollir que fer en el nostre temps lliure, si es que en teníem, perquè la gran majoria treballava moltes i moltes hores, allò que la pagesia en deia treballar de sol a sol, que fins i tot es deia que les dues úniques alternatives que tenia el poble ras pel cap de setmana, era anar a resar o a veure futbol, no hi havia més opcions.

No es nostàlgia, es per centrar-nos, penseu que fins i tot algú per allà el segle XIX d’alguna d’aquestes opcions en deia que era “l’opi del poble”, es cert que qui ho deia era “una persona crítica amb el sistema capitalista, centrant-se en l’alienació del treballador, l’explotació econòmica i les desigualtats inherents al mode de producció capitalista”.

Com deia no hi havia opcions, la gent treballava un munt d’hores durant la setmana i el diumenge o resar o futbol, be tot, perquè una cosa era pel mati i l’altra a la tarda vespre. Però amb el temps ens vam anar espavilant i vam començar a veure que els dirigents feien coses que no ens acabaven d’agradar del tot i van començar les queixes, les critiques, les reivindicacions tan econòmiques com socials i es va fer un gran pas endavant, aconseguint diverses i variades conquestes laborals i socials.

Arribats a aquest punt, també hem d’entendre que els que remenaven les cireres no n’estaven pas gaire contents de les fites aconseguides per les bases socials, per la menudalla del populatxo, i havien de retornar-nos al punt on els hi era més còmode i més adient en benefici del sistema capitalista establert. Es van afluixar les brides que ens tenien quiets, prèviament ja havien prefixat noves baules, i es va avançar tan econòmicament com socialment, nous èxits assolint uns límits socials mai vistos, increment de salaris, reducció de jornades laborals, més dies de vacances, més serveis en sanitat i ensenyament, en fi més diners i més temps per gastar-los, això si tenim tantes i tantes opcions per fer-ho que actualment es possible que en Karl Marx acabes titllant l’oci com “l’opi del poble”.

Fixem-nos en que avui dia tenim “de tot” però anem pas a pas, per exemple en ensenyament tenim multitud de carreres, llicenciatures o graus com vulgueu dir-ho, tenim innumerables escoles, instituts, universitats … si, però els informes que surten periòdicament ens diuen que cada vegada anem pitjor, que cada any, cada dècada que passa els nostres infants i joves tenen menys comprensió lectora i menys coneixements de matemàtiques. A sanitat en diuen redistribució de recursos, menys personal tan a la primària com als hospitals, això si creix a velocitat de vertigen el nombre de persones que contracta pòlisses a la privada.

I tot i que es redueixen els beneficis i els drets socials aconseguits durant anys i anys de reivindicacions, cada vegada hi ha més gent al llindar de la pobresa, es dona l’oxímoron de que l’oferta d’oci, l’oferta de lleure creix exponencialment, tan les de pagament com les gratuïtes, be gratuïtes del tot no, les paguen les corresponents administracions publiques amb els nostres impostos. M’ha costat trobar una paraula que definís aquesta simbiosi de conceptes, aquesta paradoxa social, si perquè tenim que per un costat es redueixen sense aturador els drets socials via reducció dels recursos que hi aporta l’administració, i per l’altra s’aboquen els recursos per organitzar o subvencionar multitud d’actes, concerts, fires, firetes, en resum es destinen cada vegada mes recursos per a distreure’ns dels problemes reals que hi ha actualment, i no ens enganyem, cada vegada es notarà més perquè estem topant ja amb les noves baules establertes prèviament. La pregunta continua sent la del principi, que amaguen tots plegats que ens vulguin tan distrets? Imatge de garten-gg d’ús gratuït sota la llicència de contingut de Pixabay.

Publicat a

Avui si, noticia positiva

Tot i que a la premsa genèrica el més normal es que publiquin majoritàriament noticies negatives, tal com deia a l’article que vaig publicar amb el títol de “Per què sembla que no hi ha notícies positives a la premsa des del 2000? , de tan en tan podem trobar alguna excepció, i aquest es el cas de l’article de redacció publicat al digital Mundo Deportivo amb el titular “La piscina d’aigua salada gratuïta a Barcelona” i dic que es una excepció perquè cada dia intento fer una petita repassada a possibles noticies positives, i no sempre tinc èxit.

Aquesta piscina de la que parla el rotatiu, esta a la zona del Parc del Fòrum, personalment no m’hi he banyat mai, però si que hi he passat pel costat sempre que he anat a la zona, una de les darreres ocasions va ser per la Kakapo Open Race de vela inclusiva, a la que vaig assistir-hi com a voluntari. Com deia, aquesta zona de banys del Fòrum es “una alternativa sense sorra a les platges tradicionals, permetent gaudir del bany des d’una plataforma urbana i accessible”, i tot i que cada vegada es més coneguda, comparativament no hi he vist mai tanta gent com a les platges tradicionals de sorra.

Si que es cert que no hi ha guinguetes ni grans botigues, però al cap i a la fi es tracta de gaudir d’allò més important que hom vol quan va a banyar-se, el contacte amb la mar i el descans, en un ambient més tranquil i relaxat. Això si, hi havia poques ombres, encara que sons l’article l’Ajuntament ha iniciat un projecte per fer la zona més accessible, segura i confortable. Sembla ser que hi ha millores previstes com la construcció d’una rampa directa a l’aigua i dotar-ho de  més zones d’ombra. També es diu que volen naturalitzar una l’illa artificial propera, posant-hi  vegetació autòctona i hàbitats per a ocells marins, per tal de fomentar la biodiversitat.

Crec que es important i es positiva aquesta noticia en concret, i us preguntareu perquè? es molt senzill, es un reflex del que fem i que podem fer en el dia a dia, al cap de setmana, o en el decurs de les desitjades i merescudes vacances, perquè molt sovint somiem en anar allà on les xarxes ens diuen que esta de moda, o ens volen fer creure que es el top, que es el bo i millor de les destinacions vacacionals, però no ens diuen que acostuma a ser excessivament car, ni ens ensenyen que sovint esta excessivament massificat. Cal que busquem, mirem i escollim altres opcions, al cap i a la fi el nostre petit país, esta ple de racons meravellosos, que no tenen res a envejar als indrets presentats pels anomenats influencers, com a idíl·lics a les xarxes. Imatge pròpia generada per IA de Canva.

Publicat a

La predisposició visual a reconèixer un fet

Aquest mati al mirar les noticies als digitals, al marge de les compres de diversos cotxes elèctrics que ha fet el president americà, o de les despeses en defensa i armament, o de que continuen les picabaralles per les morts de la Dana a Valencia o de la Covid a Madrid, una de les noticies curioses, i es veu que “important” per alguns, es d’àmbit esportiu, un penal anul·lat a l’Atlètic de Madrid perquè el jugador va tocar dues vegades la pilota.

Ja se que al costat de les altres noticies, aquesta es irrellevant, però per una vegada parlem de banalitats, que passa amb aquest penal? al llegir-ho, no vaig veure el partit, m’he posat a buscar a les xarxes fotos i vídeos de l’esdeveniment i del fet en qüestió.

Primer comencem pel que he trobat referent al que diu la normativa d’això dels penals; he fet una recerca exhaustiva amb diversos resultats, el trosset que sembla ser que afecta a aquest llançament en concret diu: “l’executor del penal no podrà tocar la pilota por segona vegada fins que l’hagi tocat un altre jugador” el que passa es que hi ha una afegitó del que quasi tothom s’oblida, i es: “si això succeeix, l’àrbitre anul·larà el penal i concedirà un tir lliure indirecte a l’equip contrari” que segons diu la premsa,  quan es tracta, com en aquest cas, d’una tanda de penals amb la finalitat de desempatar una eliminatòria, es procedeix senzillament a anular el gol. I un afegit més: “el porter ha de mantenir-se sobre la línia de gol abans de que la pilota sigui xutada, pot moure braços i cos per distreure al llançador, però no avançar ambdós peus abans del xut; l’àrbitre ordenarà repetir el penal si es produeix aquesta infracció”.

A veure, d’entrada dir que no he sabut trobar la referencia directa a la web de la Federació, tot son imputs de diferents mitjans nacionals, però es curiós que en una pagina de ja fa un cert temps d’un rotatiu de la capital, deia textualment: “què passa si el llançador comet una infracció abans de llançar el penal? en aquest cas el col·legiat ha d’actuar segons el resultat del xut: si la pilota entra, s’ha de repetir, si la pilota no entra, es para el joc i s’ha concedir un tir lliure indirecte a l’equip contrari, que en aquest cas ja hem vist que al ser una tanda de penals per desempatar una eliminatòria, s’anul·la el gol” i continua dient que hi ha tres excepcions però cap d’elles fa referencia a això de tocar la pilota dues vegades.

Com he esmentat més amunt, he buscat a les xarxes fotos i vídeos d’aquests fet, I la veritat es que amb les fotografies, com que no tenen moviment no es pot assolir cap conclusió, per mot que alguns s’entestin es dir que si, o que no. I al revisar vídeos, tot i que si que es pot veure la seqüencia sencera, i des de diferents angles, la veritat es que a mi no em queda clar si la va tocar o no amb el peu esquerre al relliscar, però si que tinc que dir que en el suposat cas de que la toques, jo no he vist que la pilota es mogués, potser ho fa l’edat. Imatge de planet_fox a pixabay.

Publicat a

La gespa de la discòrdia

El conflicte en aquesta ocasió es a Berga, però com sempre dic, això es indiferent, si, tan se val a quina població surt un entrebanc, la qüestió es que sovint hi ha disputes amb motiu de determinades actuacions que volen fer les poblacions, que volen fer les corporacions locals.

En aquesta ocasió es tracta del canvi de gespa del camp de futbol, però la trifulga podria ser pel canvi de xarxes de les porteries o les cistelles de basquet o qualsevol altra contractació de l’ajuntament corresponent.

En aquest cas, tan l’ajuntament com el club afectat diuen que l’actuació es urgent pel mal estat del terreny de joc, però després d’un primer concurs desert, perquè no s’hi va presentar cap empresa, i aquí la primera pregunta ni feta ni contestada, perquè no es va presentar ningú? els tècnics i polítics no van fer be la seva feina? van preparar un concurs amb mancances? curiosament a la següent licitació s’hi van presentar dues empreses, una va guanyar el concurs i la perdedora va presentar un recurs, sembla ser que al·legant que la gespa no compleix alguns dels paràmetres.

Quins paràmetres ha de complir la gespa? es que els redactors del projecte i l’equip de govern quan van aprovar l’adjudicació no van avaluar-ho correctament? o es que la segona empresa al·ludeix per al recurs a paràmetres erronis? la qüestió, diu la premsa, que si no prospera el recurs, possiblement es podria fer l’obra aquest estiu amb l’empresa guanyadora, però que si s’admet el recurs, això podria comportar revocar l’adjudicació a la primera i concedir-la a l’altra empresa, la no guanyadora en primera instancia, el que entenc que significaria concedir-ho a un projecte de qualitat secundaria, no?

Amb tota aquesta historia, el dubte es molt clar, es que el procés de convocatòria de concursos públics, la revisió dels projectes presentats i conseqüentment l’adjudicació final de l’obra no hi ha persones, tècnics i polítics, que tenen la capacitat analítica suficient i claredat argumentaria per emetre el dictamen per adjudicar una obra en concret?

La meva opinió, modesta però opinió al cap i a la fi, es que massa sovint s’encallen projectes municipals per trifulgues entre polítics o litigis de les empreses executores. I no parlo nomes d’aquest procediment en concret, cal revisar-los tots, estan ben redactats o no? les queixes o recursos son coherents i certs? En el primer cas s’ha de reclamar als redactors que assumeixin la seva responsabilitat, i en el segon cas, possiblement tot aniria millor, si l’empresa denunciant, si es demostra que ho va fer amb mala fe, es tractaria de que se li fes assumir el cost total de la inversió, possiblement con diu la dita, amb això els concursos “serien figues d’un altra paner” imatge de phillipkofler a pixabay.

Publicat a

Violència a l’entorn de l’esport

Fa quinze dies parlava d’un partit de futbol disputat al Bages Una agressió embruta l’esport entre els equips de Sant Fruitós i de Sallent. Una agressió que segons Regió7 nombroses patrulles de Mossos van haver d’intervenir-hi.

Jo proposava una mesura, impopular si però radical, castigar jurídicament els culpables, se’ls tindria que expulsar definitivament de zones esportives d’arreu del país, prohibir-los entrar a cap esdeveniment esportiu, sigui com a públic o com a jugador, i a més, fer-los-hi pagar tot el cost del desplegament de Mossos i SEM.

I pels clubs si es demostra que van ser incitadors, partícips o es van inhibir dels fets, expulsar-los del campionat que estiguin jugant, i si son reincidents expulsar-los de les competicions de per vida.

I avui he llegit una altra noticia al digital Vila Web “L’entrenador del juvenil de la UE la Jonquera, hospitalitzat perquè el van agredir durant un partit” que hem de fer amb tota aquesta potolada que va als esdeveniments esportius a buscar merder, perquè hem de continuar tolerant-los, ja n’hi ha prou, els efectius policials han d’actuar amb contundència, i les autoritats jurídiques han d’actuar sense febleses, tots plegats han de buscar, detenir i jutjar aquests elements provocadors i agressors i fer el que calgui per apartar-los de la nostra societat, apartar-los del nostre dia a dia, no es mereixent gaudir d’una convivència a la que ells mateixos ataquen, que ells mateixos destrueixen, i que sovint es volen imposar amb agressions, sovint continuades i reincidents,  a la resta de gent, a la resta de persones, no els volem, feu-ne el que vulgueu, però als nostres camps i pistes esportives no els hi volem.

Ja fa massa temps que dura això, s’està perpetuant i agreujant, recordem que molt sovint en el espai esportiu es parla de valors, però sembla que nomes se’n parla en un pamflet o en els discursos populars i populistes per tal de quedar be. S’ha de ser més rigorós, s’ha de ser més contundent, i es que com en tantes altres coses, la gent, els responsables, tots plegats perdem massa temps parlant de bones intencions i que hem de començar quelcom per trobar-hi solucions, però mentrestant la llavor de la maldat, la llavor de les grolleries, la llavor de les agressions va avançant i va creixent, i que hi pensem fer? res com en tantes i tantes coses que estan posant pals a les rodes de l’adient funcionament de la convivència comuna. Imatge de thommas68 a pixabay.