Etiqueta: Madrid

Publicat a

Per un lobby ciutadà

Un lobby segons la RAE, es un grup de pressió que té com a objectiu influir en la presa de decisions en l’àmbit públic o privat a favor d’interessos determinats, de tan en tan surt aquesta parauleta, sobretot quan tenim la sensació de que presumptament predominen els interessos empresarials per damunt dels socials.

Ara llegia que l’Ibex i firmes de lobby busquen tombar la llei que regula les seves reunions amb polítics i em pregunto perquè? segons el diari una empresa cotitzada diu que si s’acaba aprovant la llei tal com està, es multiplicarien els Koldos.

Llegint la noticia hom pot pensar que els ciutadans ho tenim fotut, i es que ens diu que hi ha una dotzena d’empreses, principalment a Madrid, que intenten influir en les lleis per als seus clients, i us preguntareu qui son els seus clients? son empreses nacionals i internacionals, i que guanya qui disposi d’una millor agenda de contactes als ministeris i al Congres.

Es diu que després de pactar diverses qüestions amb Brussel·les, entre les que hi havia el fet de que Espanya tingues la seva pròpia llei de lobbys, l’any 2025 el govern va fer una proposta a la qual els partits de la oposició hi van presentar forces esmenes, i tot plegat ha fet que a hores d’ara encara no estigui aprovada.

Hi ha dues frases a l’article cridaneres, n’hi ha altres que també, pero aquestes dues crec que son reflexes reals del que es cou a la capital; es veu que la polèmica es l’obligatorietat d’un registre públic estatal que dependrà del Consell de la Transparència i on s’hi haurà de declarar tot allò relacionat amb les visites a polítics, data, lloc, participants, resum del que s’ha parlat i documents moguts, total transparència absoluta, i això es veu que no fa gracia, i les cotitzades creuen que serien les grans perjudicades per aquesta normativa.

A veure si ho entenem, si tan be ho fan tots, quin problema tenen en que aquesta activitat, com totes, estigui regulada i auditada? el que no entenc es perquè determinats partits polítics hi estan en contra, i encara menys si son dels que han donat i/o donen suport al govern central, perquè a veure el partit que governa es de fiar o no?

Han sortit prou noticies als mitjans de comunicació perquè els ciutadans desconfiem d’aquests lobbys que s’autodenominen gestors, i més quan alguna de les principals empreses de lobby diu per exemple que aquest registre paralitzaria l’activitat del Departament d’Afers Econòmics, tenint en compte que la tasca d’aquest Departament es reunir-se amb empreses per estar al cas de les seves inquietuds.

I ara tornem al titular, quan tindrem un lobby ciutadà? perquè per molt legal que pugui ser, encara que no se si sempre prou etic, quan un determinat lobby negocia amb un govern perquè vetlli per les seves inquietuds, qui vetlla per les inquietuds dels ciutadans? quan plegats el lobby i els polítics pacten determinades normes o reformes, quin problema tenen en que qualsevol persona interessada pugui tenir accés al contingut d’aquestes reunions? deixem-nos de tonteries, fins que no tinguem un lobby ciutadà real i potent, el poble sempre acabarem pagant els pactes d’alt nivell. Imatge generada amb IA de Gemini.

Publicat a

Crèdit al consum disparat

Hi ha una estadística de crèdits al consum concedits entre març i juny de cada any, amb dades de les dues darreres dècades, amb un gràfic de l’Anna Monell a la Vanguardia que podeu veure i valorar a l’article “Els crèdits al consum abans d’estiuejar arriben a màxims dels últims 20 anys” signat per Iñaki de las Heras , que ens hauria de fer pensar una mica i tot seguit reflexionar amb profunditat pausadament.

Comencem pel principi, l’any 2005 la xifra de concessió de crèdits al consum era de 16.500 milions d’euros, l’any 2007 l’import va pujar fins els 19.700 milions d’euros i a partir d’aquell exercici tot va començar a petar. Ara analitzem que diuen les dades en que ens gastem els diners dels crèdits en qüestió, compra d’electrodomèstics, de cotxes, estudis, vacances, i sembla ser que aquesta darrera finalitat es la que assoleix més volum en els mesos que la precedeixen, o sigui maig i juny.

Sabem que no tot va ser culpa del crèdit al consum, hi ha diversos factors que marquen amb claredat quin camí seguirà una societat, sabem que allò que ens deien de que gastàvem per damunt de les nostres possibilitats no era cert del tot, sabem que incrementar el deute a cada passa que fem i a cada necessitat creada artificialment a la nostra vida no es bo, sabem que l’acumulació de deutes per l’adquisició de serveis i productes no basics no es bo, i tot i que sabem moltes coses, anem oblidant les fonamentals, el consum desmesurat no es gratuït i tard o d’hora ens passa factura.

Ara fem un cop d’ull a les xifres actuals, el gràfic del que parlava al principi, ens ensenya que la xifra de crèdits al consum concedits enguany, si aquest any 2006, es de 16.700 milions d’euros, ja es superior a la de fa dues dècades, i per fer una mica de memòria comparativa remarcar que l’any 2012 aquesta xifra va caure fins els 4.700 milions.

Per contra el preu del diner en el decurs de tot aquest temps no ha deixat de bellugar-se, el juny del 2025 l’euríbor estava en el 2,10%, el juny del 2007 en el 4,5% i el juny del 2012 va assolir l’1,2%. Va passar una època del 2016 al 2021 que aquest índex del preu del diner era negatiu, pero a partir del 2022 no ha deixat d’oscil·lar visiblement, arribant en algun moment a sobrepassar fins i tot el 4%. A mitjans del 2025 va ratllar a la baixa el 2% i des de les hores i fins ara no ha deixat de pujar, tenint-lo ara mateix a la ratlla del 3%.

Si mirem la premsa, i segons la tendència política que segueixi la que vulguem mirar, trobarem dades de tot tipus, millors o pitjors, pero un munt de dades que tampoc ens aclareixen cap on anem, que jo tampoc no ho se, no soc cap guru, pero mirem com evoluciona el consum, mirem com evoluciona el crèdit al consum, podrem tenir criteri propi no dels grans venedors de fum, i ara podem mirar com estan els interessos al consum. Asufin diu que el preu dels préstecs al consum ha sobrepassat el 10%, pero les estadístiques del Banc d’Espanya el situen en una forquilla d’entre el 6,84% pels préstecs personals i el 18,30% de les targetes, o sigui que si fem el conte der la iaia, tenim una mitjana del 12,50%.

Alguns diuen que “de Madrid al cel”, no se si això actualment es creïble, pero el que si que tinc clar es que o be endrecem el nostre consumisme, o amb el temps ens acabarem disparant un tret al peu que en lloc del cel ens pot portar a un infern personal. Imatge generada amb IA de Gemini.

Publicat a

Endeutar-nos per consumir, que trist

Dues noticies del Periódico, una amb el titular “Espanya projecta obrir 36 nous centres comercials fins al 2028” signat per María Jesús Ibáñez i l’altra amb el titular “Pagar l’oci a terminis: una pràctica cada cop més estesa que pot portar a acumular deute” del periodista Jordi Grífol signat ara farà mig any.

Sembla que tinguin poca relació, però pensem-hi una mica, amb dos anys es preveu obrir a Espanya 36 centres comercials més, actualment segons he trobat a les xarxes n’hi ha quasi 600, es calcula que hi ha 16,8 milions de m² de superfície bruta per llogar, i com els hi agrada als del centre, comparativament son més de 2.300 camps de futbol.

Les comunitats autònomes que en tenen més sembla ser que son Andalusia i Madrid, que curiosament també son les que tenen previst obrir-ne més de nous. Curiosament dues províncies espanyoles no tenen centres comercials, Lleida i Terol, tot i que Lleida sembla ser que es una de les escollides per una de les noves obertures. També es curiós llegir que aquí, en aquest país, fins fa poc hi havia proporcionalment menys parcs comercials que a la resta d’Europa, no se que dir.

Això son botigues i mes botigues, moltes franquícies, poc comerç local i oblidem-nos d’allò del quilòmetre zero, no se si les vendes reals es corresponen amb les expectatives generades, els defensors dels parcs comercials diuen que aquests actuen com a catalitzador del municipi on estan ubicats, perquè la clientela forana també pot fer compres a les botigues del municipi. No se que dir, m’he passejat per un parell o tres de centres de renom de l’entorn de la ciutat comtal i he vist que hi ha forces botigues tancades, no si això es senyal de que funcionen be o no.

Però que passa si volem comprar de tot i per fer-ho financerament més suportable ho paguem a terminis? es molt fàcil d’entendre, tot i que en un principi sembli que podem accedir a més productes i serveis, l’ús continuat d’aquestes opcions generen compres compulsives caient ràpida e inconscientment en un sobrendeutament molt perillós amb el que el que realment fem es incrementar considerablement les despeses fixes pels mesos futurs, comprometent la nostra viabilitat econòmica a mig i llarg termini.

Com sempre dic, ens han creat una societat artificial suportada per unes potes clavades en una base totalment inestable, la del consum sense control, i el màxim reflex d’aquest consum el trobem en aquests macro parcs comercials on ho podem comprar tot, endeutant-nos un xic més a cada compra que fem via finançament, comprometen les nostres necessitats d’un futur immediat. El que financem aquest mes, no ens enganyem, ho tindrem de menys els mesos següents. Consumir sense control i amb endeutament, es fer anar el carro pel pedregar. Imatge generada amb IA de Gemini.

Publicat a

Fins on arriba la corrupció?

A veure, corrupció, tots tenim clar que vol dir, oi? tot i així ho he buscat al diccionari de la llengua espanyola de la Real Acadèmia Espanyola, ens presenta quatre definicions (1) acció i efecte de corrompre o corrompre’s, (2) deteriorament de valors, usos o costums, (3) en les organitzacions, especialment en les públiques, pràctica consistent en la utilització indeguda o il·lícita de les funcions d’aquestes en benefici dels seus gestors, i la darrera es la més curiosa (4) diarrea, descomposició, si més no en aquest context del que parlarem.

El president dels populars va convocar una trobada, una concentració, a la zona del Temple de Debod a Madrid, es veu que segons qui pot convocar les concentracions que vulgui i no passa res, en altres ocasions tot plegat s’acaba amb garrotades, si en teniu ganes podeu revisar a les xarxes tot el munt de concentracions convocades arreu del país i per tot tipus d’organitzacions i valoreu qui les convoca, com es convoquen i com es desenvolupen, nomes cal que penseu i tot seguit podreu fer-vos una idea de com funciona tot plegat i opinar al respecte.

Aquesta concentració, segons vaig sentir en algunes noticies televisades, es convocava contra la corrupció, per aquest motiu crec que el lloc no havia de ser el que van escollir, hauria sigut més adient per exemple passar pels carrers de Sagasta, Carranza, Alberto Aguilera, Marques de Urquijo i Quintana per poder lligar dos carrers molt coneguts políticament parlant, Ferraz i Gènova, ambdós es mereixerien una bona manifestació com la que pretenia convocar en Nuñez Feijóo, ja que si ara hi ha indicis de presumpta corrupció en un dels dos grans partits, temps enrere i encara no s’han acabat tots el procediments, n’hi havia de l’altra.

Volen acabar amb la corrupció? que pleguin tots i comencem de zero, nomes així podríem intentar aconseguir començar una nova època lliures de pecats originals, no cal que comencem a fer una llista dels més dolents, per cert més llarga que un dia sense pa, a tot arreu hi ha de tot, allò que es deia abans que a la vinya del senyor hi ha de tot. El que hem pregunto, es com poden tenir la cara dura i la poca vergonya de parlar i convocar concentracions en contra de la corrupció quan es un partit condemnat com a responsable civil subsidiari amb beneficis a títol lucratiu de les accions investigades.

Si alguns del PSOE han fet coses mal fetes, han fet frau o/i corrupció que siguin castigats, però els del PP que van consentir, van permetre, van fer els ulls grossos en els cassos ja jutjats i castigats i en els que encara estan vius, també que siguin castigats, el poble volem gent seriosa, volem gent professional, volem gent assenyada, volem gent justa, en definitiva volem persones que no es deixin corrompre, volem persones que defensin la nostra societat, que defensin a totes les persones, a les de dretes, a les d’esquerres, als avis, als infants, als sense feina, als sense sostre, que defensin a tothom, no com aquestes darreres dècades que sembla que si no ets de cap lobby, si no ets de cap grup de pressió, si ets un súbdit o ets senzillament “populatxo” ho tenim fotut, de debò que hem de pair o mal pair això? arribats aquí entenc la quarta definició de corrupció, referenciada al principi d’aquest article, que ens diu el diccionari de la llengua espanyola de la Real Acadèmia Espanyola, i es que amb el comportament d’aquests politiquets de joguina, ells no, però nosaltres es lògic que tinguem diarrea i descomposició. Imatge pròpia generada amb IA de Canva.

Publicat a

Raonar o forçar la mobilitat

Dos noticies, una a nivell d’estat i l’altra a nivell de país; la primera la podem llegir a la Razón un article de Roberto L. Vargas amb el titular “Aena no frena el degoteig cruent als aeroports colpejats per Ryanair, que perden altres 48.000 passatgers al setembre” l’altra el podem llegir a la Vanguardia signat per Maite Gutiérrez i titulat “El Govern intenta frenar el forat milionari dels seus aeroports amb un nou pla industrial” ambdós reflecteixen una realitat en la que toca pensar-hi i que probablement toca revisar.

Tenim molts aeroports, no cal que ningú digui que hi ha altres països encara en tenen més, es indiferent, si aquí es un problema en aquests altres països que possiblement en tenen més, el problema pot ser més gros; a veure hi ha alguns aeroports en els que s’ha reduït la oferta del nombre de les places disponibles per a passatgers, es cert, però segons AENA en el conjunt dels aeroports que gestiona a Espanya es van moure entre gener i setembre passat 247 milions de passatgers, un 3,9% més que en els mateixos mesos de 2024 i continuen situats en xifres rècord. El problema no son el nombre de passatgers, el problema son la ubicació geogràfica dels aeroports, els que tenen més moviment son els de Madrid, Barcelona i Mallorca, i si aquests augmenten, quins son els que disminueixen més? Santiago, Valladolid i Vigo. Tot plegat es un estira i arronsa d’algunes companyies aèries per rendibilitzar el seu negoci, i es lògic al cap i a la fi els seus propietaris van crear-les per guanyar diners, però volen que siguin rendibles tots els diguem-ne punts de venda individualment, i en els punts on no hi ha suficient massa critica per rendibilitzar-los directament, volen que els ajudi a fer beneficis l’estat amb els nostres impostos, i ja veieu que no entro pas a parlar de si cobren poc o molt pels serveis que ofereixen, això es una qüestió entre les companyies i els seus clients.

Com deia tenim molts aeroports, alguns pensats, anava a dir amb el cul, però també podem ser malpensats, i alguns potser es van pensar més per complaure l’entreteniment d’altri que no pas com a visió de país. I si mirem, veurem que tenim alguns aeroports que no cobreixen ni els mínims necessaris per que siguin, no ja rendibles, si no per fer front als costos mínims de la seva gestió directa. Per exemple el de Lleida-Alguaire inaugurat el 2010 després d’una inversió milionària, tenia com a objectiu, deien, arribar als 400.000 passatgers anuals a mig termini, el 2024 n’hi van passar poc més de 39.000. I el de Andorra- La Seu congestionat amb el Govern del principat, va transportar poc més de 16.000 passatgers. Això si, ara correm-hi tots a buscar formules per incrementar l’activitat i els serveis en aquests espais, però sense oblidar que la seva construcció ens ha sortit a preu d’or.

No tinc molt clar quina mena de coloms es fan volar quan es vol fer entrar en calçador algunes brillants idees que ens acaben costant molts diners als contribuents, i no nomes les inversions inicials, si no també l’acumulació de pèrdues anuals. No se si a l’hora de programar i construir infraestructures es fa per a una mobilitat raonable o nomes per forçar la mobilitat del negoci cap on es consideri més adient. Imatge pròpia generada per IA de Canva.

Publicat a

La supèrbia els fa ser patètics, grotescos i perjudicials

Llegiu, llegiu la premsa que vulgueu, trobareu mil i una animalades que diuen els polítics, si aquells que ens diuen que treballaran pel be de la societat, per millorar-la, els que diuen que treballaran per a tots els ciutadans, no nomes pels amiguets i pels seus votants.

De les darreres ocurrències, ja n’ha parlat tothom, però es que no puc evitar-ho, crec profundament que quan surten a xerrar, una de les seves premisses es provocar-nos a veure fins on som capaços d’aguantar-los, si aguantem perquè s’han de preocupar si veuen que anem empassant-nos totes les seves verduleries, i si no aguantem i els engeguem a pastar fang el mateix, perquè s’han de preocupar si els deixem dir i fer el que volen.

Un dels darrers “el govern andalús admet que possiblement més de 2.000 dones han patit retards en els diagnòstics del càncer de mama” el més greu es que “el govern autonòmic ja coneixia aquests retards des de principis de 2024 i no els va corregir” encara que no son els únics, n’hi ha més, a casa nostra mateix fa ben poc també, algú es va lluir dient “que la Junta d’Andalusia subvenciona el gimnàs i la mascota amb diners dels catalans” tot i que amb posterioritat sembla que ha rectificat una miqueta verbalitzant que “les seves queixes al voltant del finançament autonòmic no van contra Andalusia, sinó contra l’Estat central, per tenir un sistema de finançament deficient i perjudicial per a Catalunya».

Crec fermament que si comencéssim a revisar totes les despeses de casa nostra, en trobaríem més d’una que seria de difícil justificació, i si no mirem amb seny de bestia vella, com es gasten el diners aquí, que coi es subvenciona aquí, abans de qüestionar el tipus de subvencions que fan els d’una mica més enllà. El que ens ha d’importar no es com es gasten els diners els andalusos, el que ens ha d’importar es si aquí rebem els que ens pertoquen.

Però no m’he oblidat dels barbarismes que diuen els electes d’aquest país, un altre cas també recent, no es que tots siguin recents, es que n’hi ha molts per escollir, es el de l’alcalde de Madrid, que tot i que ara ha matisat i admet que el síndrome “post avortament no està reconegut per la ciència” inicialment recolzava la proposta de que totes les dones que demanessin avortar, havien de rebre obligatòriament, de paraula i per escrit, informació sobre el trauma d’avortar i les seves nefastes conseqüències.

I no voldria deixar-la al tinter, la presidenta madrilenya, que cada dia ens sorprèn més amb les seves manifestacions, no se si són fruit del seu pensament o algu li escriu els guions, però no deixa a ningú indiferent, suposo que te forces seguidors, els resultats electorals així ho avalen, però estic convençut que també te forces detractors, no se si cada dia més o no; i que ha fet? burlar-se de l’anomenada “flotilla” que ha anat a Gaza, tot dient per exemple« que no se pas a que be aquesta referencia, en diu que “si Israel tingués ganes de fer mal, deixaria la Colau a Gaza com a alcaldessa” o també tot anomenant-los «l’assemblea de la facultat flotant

La majoria dels qui opinen envers aquestes qüestions, acostumen a dir dels protagonistes que no saben el que diuen, que pixen fora de test, que son uns incultes que no saben el que fan, però no, no ens enganyem, si el que he trobat a Wikipedia es cert, una es llicenciada en periodisme i te un màster en comunicació política, l’altre es advocat de l’estat, una altra va cursar estudis d’alguna branca de sanitat, si que n’hi ha algun que tot i començar més d’una carrera es diu que no en va acabar cap, encara que si que va fer cursos amb tit ulitis pròpia de les escoles que els impartien.

El que més ens ha de preocupar es el fet de que possiblement si que saben el que fan i si que saben el que diuen, i això es el més nefast per a la ciutadania, em refereixo a que si assumim que els politiquets de joguina, encara que deixaré d’anomenar-los així per referir-me a ells com a dirigents més enllà de qualsevol qualificació humana, són conscients dels seus actes significaria que el benestar social no es pas el que més els importa, i si no en són conscients els hem de fer veure quines mancances tenen, si es que son receptius i les volen veure; sigui quina sigui la opinió final, aquest tipus de dirigents no mereixen dirigir el nostre periple i a més correm el risc de que el nostre itinerari, el nostre trajecte per aquest món, acabi convertint-se en un calvari, un autèntic martiri, un suplici que alguns el propicien però no el pateixen. Imatge de Nowaja d’ús gratuït sota la llicència de contingut de Pixabay.

Publicat a

Presumir de manifestació

Aquest passat cap de setmana es va convocar una manifestació a Madrid, en realitat va ser una concentració, que alguns mitjans de la capital, ja s’han pronunciat que va ser contra el govern espanyol. En el decurs de la concentració, com acostuma a ser habitual en aquest tipus d’actes, es van cridar consignes contra el govern actual, corrupció, dictadura, màfia, decència, llibertat, honestedat …

Però no volia pas parlar d’això, volia parlar de la xifra d’assistents, que com sempre varia molt sensiblement segons qui faci el recompte, una xifra que sovint es mou en una forquilla que te el 100% de variabilitat, en aquesta ocasió els organitzadors, els populars, han dit que van ser 100.000 els participants, i la delegació del govern diu que 50.000. La veritat es que ningú els ha comptat un per un, ni en aquesta ocasió ni mai, s’acostuma a utilitzar programes informàtics que et permeten fer una aproximació en funció dels metres quadrats que indiquis, també pots delimitar un espai determinat en un plànol, i a partir d’aquí es quan apliquem una variable que es “la mare dels ous” i es la densitat de persones per metre quadrat; podem posar des de una densitat baixa, una persona per metre quadrat, fins una densitat més alta, quatre persones per metre quadrat, ah! i una variable més, li podem indicar si hi ha molts espais buits a l’entorn delimitat,  tot plegat es la voluntat del manipulador del programa, que decideix el nombre d’assistents a l’acte que vol comunicar públicament. Com veieu la manipulació esta servida.

Però anem una mica més enllà, en aquesta ocasió agafem la xifra més favorable, la xifra que llueix més, els 100.000 assistents comunicats pels organitzadors, aquella xifra amb la que han dit que la majoria dels espanyols volen fora al Sánchez. A les darreres eleccions a la ciutat de Madrid, els populars van tenir uns 730.000 vots, a la comunitat de Madrid crec que van ser 1.600.000 vots, i a Espanya més de 8.000.000 de vots, i ara comparem aquestes xifres de votants amb la dels assistents a aquesta darrera concentració popular a Madrid. I algú em pot dir a veure que hi pinten les xifres estatals aquí, senzillament es que s’ha dit que per assistir a aquesta concentració, es van activar diversos autocars provinents d’arreu de l’estat. Compareu.

Si volguéssim creure que tots els assistents vivien a Madrid parlaríem d’un 0,14% d’assistència local dels votants, si valorem l’assistència a nivell de la comunitat autònoma parlaríem d’un 0,06% i si volem mirar-ho amb dades estatals, ens deixarien un trist 0,01%, esta tot dit, els que demanàvem de fer fora en Sánchez eren una aclaparadora minoria.

I una qüestió més, els autocars que s’han utilitzat per anar a aquesta concentració qui els paga? suposo que en el cas de que els pagui alguna organització o partit o associació legalment constituïda, els assistents tenen la obligació de declarar-ho a hisenda com una remuneració en especies i pagar el que correspongui, no?

En fi, els que manen o volen manar, ens tenen acostumats a fer molt soroll, criden molt però s’enroquen i no solucionen els problemes reals dels ciutadans, i això ho podem veure a la concentració de Madrid o a la trobada de presidents autonòmics de Barcelona, fan el numeret, es miren el melic, pronuncien frases que imagino que sovint els hi escriuen altres persones, i que també imagino que sovint no son conscients del que diuen, perquè si fossin plenament conscients del que surt de la seva boqueta, callarien, plegarien i deixarien de “putejar” als ciutadans que els hi fem confiança, i que massa sovint veiem traïda aquesta confiança. Imatge de Ben_Kerckx d’ús gratuït sota la llicència de contingut de Pixabay.

Publicat a

Aldarulls, diversió o mala hòstia gratuïta

Aquests darrers dies n’hem vist o hem sentit a parlar d’aldarulls a diverses ciutats com Madrid, o Paris i temps enrere a Barcelona, i a més llocs d’arreu del continent o fins i tot de l’altra part del món. I ens preguntem que passa, que fa que determinada gent acabin alguns esdeveniments fent un salt diabòlic en el seu comportament, i passar d’una manifestació pacifica a quasi una guerra de guerrilles. Penso que en realitat son dos grups de gent que convergeixen en un acte, però amb finalitats ben diferents,

A Barcelona s’han viscut al llarg del temps forces accions d’aquesta índole, Madrid també es va convertir en un camp de batalla i darrerament Paris no ha estat aliè a aquest tipus d’actes; el motiu inicial es indiferent, manifestacions, reclamacions, botellots, celebracions …

I en cada cas si llegim el que hi diu la premsa, es similar, es parla de en aquest tipus d’actes, hi ha una colla d’oportunistes que es barregen enmig de la multitud per fer furts i robatoris amb violència entrant per la força a botigues i restaurants, que van a buscar brega, a fer pillatges, i que s’amaguen entremig de la majoria d’assistents, que el que volen es gaudir d’una festa o fer sentir les seves reivindicacions. O també podria ser que darrera d’algunes colles hi ha un rerefons que busca crear una desestabilització social.

Ja vaig escriure d’això en un article meu ara deu fer un any i mig, amb motiu d’unes Manifestacions a Madrid i deia que segons on es produeixin els aldarulls, les explicacions de qui son els que les provoquen varien segons la premsa. A Barcelona alguns mitjans en deien que “la violència era provocada per grups extremistes, organitzats per portar la lluita al carrer en contra dels drets dels espanyols i per alterar l’ordre constitucional, desestabilitzar el país i trencar Espanya”. Quan això va passar a Madrid, alguns mitjans deien que “els energúmens que buscaven brega i provocaven aldarulls nomes eren petits grups neonazis que volien rebentar la legitima manifestació anti amnistia”.

I de Paris en podem llegir “greus disturbis, vandalisme i enfrontaments amb la Policia amb més de 500 detinguts, quasi 200 ferits i nombrosos incendis, a més d’algun que altre mort”. A les imatges podíem veure, pillatges, containers cremats, en fi violència gratuïta i inacceptable.

Que tenen en comú els fets ocorreguts en aquestes ciutats? el motiu de les aglomeracions de gent es irrellevant, manifestacions i reivindicacions en un o altre sentit en el cas del nostre país, la celebració d’un triomf esportiu al país veí, però tot i que alguna premsa tergiversi la realitat, tot i que alguns mitjans intentin manipular el relat dels fets, la realitat es que en aquestes macro concentracions humanes, si amaguen grups de gent, que no volen celebrar res, no volen reivindicar res, els mou l’afany de crear violència, de crear inseguretat, cremant contenidors i cotxes, enfrontant-se amb la policia, trinxant botigues i negocis, això si mai s’obliden dels furts i robatoris, mai s’obliden de buidar les botigues de segons quins productes. Una cosa en la crida pacifica a manifestar-se o a celebrar un èxit esportiu o social, i una altra cosa es aprofitar-se d’aquest tipus d’esdeveniments per crear confusió, per emmascarar robatoris i violència sense cap més pretensió que fer mal gratuïtament. Imatge de StockSnap d’ús gratuït sota la llicència de contingut de Pixabay.

Publicat a

Aniversari de mentides

Avui, un dilluns com qualsevol dilluns, un dia feiner com qualsevol altra, un aniversari, vint anys dels atemptats de Madrid, vint anys de mentides.

Tot plegat possiblement va començar un any abans, el març del 2003, amb una imatge del que es va anomenar “el trio de les Açores” que a més del representant espanyol, hi havia l’americà, i l’anglès. Es curiós que vist en perspectiva, de tots tres l’únic que actualment es de la UE era el representant d’aquí, fet que empastifa el conglomerat del que significa aquesta anomenada Unió Europea i que no aporta res positiu a la nostra nació, al contrari.

Les mentides van començar un any abans, be les mentides sempre han existit, amb més o menys profunditat i amb més o menys conseqüències greus pels ciutadans; però reprenem el fil d’aquestes, el 2003 sembla ser, segons l’article de la Ser, que l’americà i els seus dos aliats l’anglès i l’europeu portaven mesos preparant l’opinió pública per a una invasió d’Irak, i ens van dir sense rubor que allà s’ocultava un arsenal d’armes químiques i biològiques. I ho van dir a la seu de l’ONU, on van sostenir amb proves falses una mentida, la de les armes de destrucció massiva.

I així arribem a l’any 2004, any de l’atemptat a Madrid, van morir quasi 200 persones, persones grans, joves, petites, quitxalla i el govern d’aquí tot i que es diu que a poc més de les 9 del mati ja hi havia fonaments per vincular l’autoria a grups amb components àrabs, continuaven dient que havien estat els etarres. De fet el més important no es qui ho va fer, no oblidem que es van assassinar a quasi 200 persones, i anímicament en van quedar milers de ferides, el més important es que tinguem la sensació de que en cap moment es va pensar en les víctimes, nomes es va pensar en com treure’n profit polític.

Més tard, a principis d’aquesta dècada, sentencies condemnatòries pel mateix partit, no per la mateixa gent, tot i que encara avui dia hi ha algun dels noms que sortia als famosos papers, que oficialment es desconeix qui carai era. Més mentides.

I ens hem de creure que en tota aquesta historia anomenada del procés, tota aquesta gent amb afinitats clares cap a aquestes formacions polítiques diuen la veritat? No podem acceptar que alguns continuen en la seva línia de mentides i manifestacions falses?

Tot i que vaig començar a escriure ahir, continuo avui dimarts perquè volia veure que en deia la premsa. Primer titular que llegeixo: L’11-M encara divideix els partits 20 anys després, nomes per això els partits implicats no poden continuar sent mereixedors de la nostra confiança, plegueu, marxeu, deixeu-nos d’enganyar i viure be a la nostra esquena.

La màxima autoritat del país va apel·lar a la veritat com a garant de la dignitat de les víctimes, i una dona que va perdre el seu marit, i va parlar en nom de les víctimes, deia a aquests polítics poca vergonyes que “Un govern ha de saber a qui fa costat, sense falsedats” tot lamentant també que en aquesta onomàstica no es pot oblidar que aquests fets, aquests crims han prescrit per sempre … es cert? vergonyós. Imatge de thedigitalartist a pixabay.

Publicat a

Manifestacions a Madrid

Després de pocs anys dels, diguem-ne, aldarulls a Barcelona, ara en tenen a Madrid, no cal fer comparacions, no cal, per justificar el que es injustificables, la violència.

Manifestacions, entenc que sempre se’n poden fer, sempre hi pot haver un motiu per reclamar, i com que sovint els dirigents polítics no escolten al poble, en ocasions es pot optar per la via de la manifestació.

Però si que es poden fer comparatives de la violència o suposada violència, segons qui la provoqui, a veure, quan va passar a Barcelona, el motiu ara es indiferent, quan hi havia violència als carrers de Barcelona, alguns mitjans parlaven de violència provocada per grups extremistes en contra dels drets dels espanyols, grups organitzats per portar a terme la lluita al carrer, vaja per fer “kale borroka” perquè ens entenguem, grups organitzats amb fins possiblement terroristes per alterar l’ordre constitucional, desestabilitzar el país i trencar Espanya.

Ostres, i ara que en diuen de la violència als carrers de Madrid? ara quan alguns dirigents polítics, suposadament, han demanat a la policia que no faci cas de les ordres dels seus superiors, que en diuen a Madrid? ho detestava i encara ho rebutjo, però no he escoltat a cap noticiari el famós eslògan que es va utilitzar per encoratjar a la policia quan va venir a Catalunya, no cal que els energúmens que ho cridaven, ho tornin a fer. Ara no diuen que aquests individus van contra els drets dels espanyols, ara no son possibles terroristes, ara nomes son petits grups neonazis que volen rebentar la legitima manifestació anti amnistia.

On queda ara el patriotisme esbiaixat que alguns predicaven aleshores? on queden ara aquelles tertúlies on es clamava al cel perquè els catalans eren pitjors que dimonis?  on son ara tots aquells que s’omplien lo boca per trinxar i aixafar tots els que no pensaven ni pensen segons el seu parer, que es únic i beneit per Deu. Ah, no, es clar, es que ara tota aquesta violència sembla justificada perquè es en contra de l’actual govern espanyol, es vol justificar perquè la finalitat que persegueixen ara es valida, ara es lògica i ara es el que volen els que no volen perdre privilegis.

Ara no entraré pas a valorar si tot això de l’amnistia es correcte o no, tindríem que valorar accions d’amnistia, accions d’indults i un munt d’accions protagonitzades pel poder polític al llarg dels anys, de les dècades, i algunes, suposadament, amb delictes de sang inclosos, deixem-ho per ara, el que si que hem de valorar es el fet de que alguns individus tenen la necessitat de dir barrabassades, de dir bajanades, tot flirtejant amb la difuminada línia legal, perquè el seu problema es que si no diuen burrades, sovint poc ètiques, sovint força de mal gust, i que podrien caure en el sac de la il·legalitat, com deia alguns individus, sense aquesta “verborrea” no serien res, no es que ara ho siguin, però suposo que com a mínim surten a la premsa i a les noticies, per a ells es el súmmum, de l‘estupidesa si voleu, però al cap i a la fi es l’únic que els importa, son d’aquella època, son d’aquell parer, en la que la premissa, la regla important era, i es, que parlessin i parlin de tu, encara que sigui malament, i així ens ha anat al llarg dels anys, imatge de unratedstudio a pixabay