Avui, com quasi cada dia, estava fullejant la premsa escrita i m’ha cridat l’atenció una de les cartes dels lectors que sota el títol “El túnel de Vallvidrera” feia referència a la tan anomenada sinistralitat en el trànsit rodat, concretament al perill que va crear un conductor, que jo crec que més que conductor el podríem anomenar amb la paraula “energumen”, ja que tot i no estar permès pel seu carril, va fer un avançament prohibit i del tot perillós, envaint el carril contrari dins el túnel.
Pels que no coneguin aquest túnel, els hi diré que es una de les entrades a Barcelona, y que disposa de un carril reversible, que s’utilitza en un sentit o l’altre, en funció de la densitat del trànsit en cada moment. La persona que signa la carta al diari, aposta per una separació real dels carrils en ambdues direccions, i també un control més sever de la velocitat.
No li treure pas la raó, però crec que com quasi sempre ens passa a tots plegats, massa sovint emmascarem o deixem que ens emmascarin la realitat; i quina es la realitat, diran alguns; la realitat es molt simple, tot i que hem de demanar als nostres governants que prenguin totes les mesures per tal d’evitar el major nombre d’accidents possible, no hem d’oblidar que els primers responsables de molts accidents de trànsit, i de moltes accions arriscades del dia a dia, som els mateixos conductors. Tots en ocasions, patim errades i també distraccions, que poden ser molt perjudicials per a la resta de la gent; però no ens enganyem, hi ha individus, hi ha personatges que sempre van “despistats”, be no cal que siguem tan suaus, hi ha “energúmens” que realment no els importa res del perjudici que poden provocar en els altres, es creuen per damunt del be i del mal, i s’autoproclamen deus, en minúscula perquè no es mereixen res més.
Curiós, no? fixem-nos en el dia a dia a la carretera, quants vehicles passen el semàfor en vermell? avui mateix, al anar a treballar, en el primer semàfor al sortir de casa, vivim en un poble, hi havia una topada, la segona d’aquesta setmana, feina pels bombers i també per dues o tres ambulàncies; al següent semàfor que hem trobat, un cop de fre, perquè un altre “despistat”? ha passat la cruïlla en vermell; i així cada dia, uns o altres ens trobem en situacions perilloses.
Una darrera qüestió, amb el perill que significa per a ells mateixos, quin motiu tenen molts ciclistes per saltar-se sistemàticament tots els semàfors en vermell?
Trànsit
