Mes: maig de 2024

Publicat a

Polítics, o com desprestigiar la política

La política és la ciència de la governació d’un Estat o nació, i també un art de negociació per a conciliar interessos. Si en teniu ganes, podeu buscar a les xarxes, o en un diccionari en paper si es que encara en teniu, la definició de política i veureu que hi ha diverses variables, però que al cap i a la fi, totes les opcions ens porten en la mateixa direcció, i es la de definir quelcom abstracte que ocupa a milers de persones i que en moltes ocasions es l’única, diguem-ne professió que saben fer o que tampoc ni això no saben fer be.

I aquesta m’ha fet gracia, per no dir una altra cosa, ja que acaba en dues paraules que ara mateix a la majoria de seus polítiques d’arreu del territori brillen per la seva absència: “conciliar interessos”.

Conciliar interessos, patètic, si això es una de les definicions de política, hem de demanar a qui calgui que modifiqui el significat o descripció de la paraula “política”, i es que actualment, arreu, les accions dels que fan política, van en qualsevol direcció, menys en la de conciliar interessos comuns.

Aquests dies també s’han omplert pagines i hores de televisió fent referencia a una altra paraula de moda “amnistia”, i es que aquesta quitxalla que diuen que fa política, no paren de dir bajanades, tenen una verborrea explosiva que no se l’acaben, la llàstima es que no ens diuen res que pugui solucionar els nostres problemes, nomes faltaria, això seria primer massa difícil per l’intel·lecte d’alguns components d’aquesta col·lectivitat, i segon com que l’únic que volen es acollonir a l’adversari, o sigui que tots els que no pensen com elles i ells nomes ens volen perquè mantinguem el seu estatus i el seu nivell de vida, això si tot continuant fent-los-hi la genuflexió com a populatxo que som, i l’adoració com a deus que es pensen ser.

Tots plegats nomes volen parlar amb el biaix que els interessa, tots plegats nomes volen parlar dels períodes de temps que els hi convenen, tots plegats ni volen ni pensen fer cap tipus de autocrítica per valorar, ni que nomes sigui a modus insignificant, quantes coses fan malament, be possiblement seria més senzill enumerar les poquetes que fan be, perquè no ens enganyem fins i tot darrera algunes decisions que podríem considerar benintencionades, massa sovint hi ha “cagades” que fan dubtar que siguin involuntàries.

Altres paraules que aquests dies hem llegit o escoltat, covard, corrupció, frau, dignitat, traïdor, neofeixista, filonazi, irresponsable, escrúpols, repressió, conflicte .. be, crec que si les vulgues escriure totes, necessitaria més del doble d’aquest espai que he omplert fins ara, i tot això es nomes per dir que la gent, les persones, la ciutadania, no ens podem deixar menjar el “coco” amb mentides, amb mitges veritats o amb comunicats manipulats que ens porten a pensar erròniament i a prendre decisions equivocades i massa sovint en contra dels nostres propis interessos, diguem prou, exigim que tota aquesta col·lectivitat que diu que nomes pensa en el benestar general, treballi sense descans, no descansen pas quan cobren la remuneració que ells mateixos s’han assignat, treballi realment per la comunitat, treballi realment pel poble. imatge de landofbooksyout… a pixabay

Publicat a

Aigua domestica

Tan ahir com avui la premsa parla de les inversions que s’han de fer en obres per una correcta gestió de l’aigua al nostre país. Tots sabem que hem tingut, i tenim, restriccions d’aigua a les nostres llars, als nostres comerços i empreses, i que tot i que ara sembla que ha plogut una mica més del que feia els darrers mesos i anys, les previsions de futur no son gens positives.

I tot i així, tots els governs amb l’excusa de que la gestió de les empreses ha de ser privada, per això que diuen del lliure mercat, han promogut i encara ho fan, que tot el control dels serveis basics i de primera necessitat dels ciutadans estigui en mans privades.

I ara que parlem de l’aigua, ens trobem que s’ha generat un conflicte entre el holding de gestió de l’aigua i el seu únic accionista, una multinacional francesa. La primera engega el programa d’obres legislat pel govern i la segona vol obtenir rendiments més alts a curt termini. Xoc assegurat, la primera ha de complir amb el fet de donar-nos servei a tots els ciutadans i la segona persegueix el benefici empresarial, ràpid i com més elevat millor.

Fins on hem de continuar tolerant que els governants I les multinacionals de qualsevol sector i qualsevol bandera, controlin i en alguns casos presumptament abusin de la seva posició de quasi monopoli, per obtenir un benefici empresarial, sovint a costa del benefici social que significa donar als ciutadans els servei que ens mereixem.

Qui parla de l’aigua, pot parlar de la llum, del gas, dels carburants, de l’energia en general, de les comunicacions, tots els serveis en mans de quatre multinacionals que lògicament nomes tenen en la seva ment augmentar els beneficis, però qui te realment en la seva ment el benestar de la gent?

Avui centrem-nos en l’aigua, fins on es considera ètic fer benefici privat en un servei d’us humà, necessari, en el que la matèria primera inicialment no es precisament de propietat privada, que si que es cert que amb concessions administratives la converteixen en propietat privativa d’uns quants, que son els que hi fan el negoci. Ja se que el que proposo sempre va en contra dels manaments econòmics actuals, però m’agrada ser un il·lús, m’agrada presentar utopies, m’agrada pensar que un dia les persones acceptarem treure’ns la bena dels ulls i fer esforços no per consumir més i més esbojarradament, si no per intentar aconseguir una vida millor, tan per a nosaltres com pels que venen darrera nostre.

Si la gestió de les empreses privades pot ser eficient, no totes ho son, també ho pot ser una empresa publica, si hi ha persones que son capaces de dirigir-les correctament, es tan senzill que captar aquestes persones cap a les empreses publiques, això si, amb dos condicionants, primer se’ls ha de pagar un sou digne pel seu treball i esforç, i segon s’han de fer saltar tots els barruts i vividors encastats avui dia en els ens públics, que entorpeixen i dinamiten qualsevol gestió acurada y efectiva que es pugui plantejar seriosament. I els beneficis que avui tenen les multinacionals privades, podrien revertir en benefici de la ciutadania, potser es un somni però ens hi hem de posar, hem de posar fil a l’agulla i deixeu-me fer us d’una frase habitual en determinats ambients o discursos … posem fil a l’agulla i comencem a cosir les costures d’aquesta nostra societat. Imatge de tantetati a pixabay.

Publicat a

Coworking a les cafeteries

D’entrada dir que amb això dels anglicismes no hi combrego del tot, però es el que tenim avui en dia, si no hi posem paraules altisonants, sembla que no es important, i si no ho creieu mireu moltes d’aquest tipus de paraules que utilitzem habitualment, que fins i tot en moltes ocasions s’han simplificat tan, que ja nomes recitem les seves sigles, llegiu  CEO, CFO, CIO, CTO, COO, CMO …. i en el que tots son “chief” d’alguna cosa.

Intentar adaptar aquesta composició gramatical al nostre idioma no es fàcil, vindria a ser una cosa així com “espai de cotreball” on hi treballen diferents persones, de diferents àmbits o sectors, amb diferents inquietuds i diferents objectius, que en teoria no volen o no poden tenir una oficina pròpia, i que permet crear una comunitat per augmentar la productivitat i fins i tot poder arribar a crear engrescadores “start-ups” o empreses emergents, en ocasions amb la participació de diversos dels usuaris del “coworking”, com veieu es difícil deixar d’utilitzar els anglicismes.

Però que passa quan amb això s’envaeix el sector de restauració? concretament les cafeteries, i aquest es el cas de l’article d’avui a la Vanguardia referent algunes cafeteries de Valencia, que es troben en aquesta situació, en trobem a tot arreu i a qualsevol lloc del nostre país; podem trobar diferents posicionaments, si escoltem el punt de vista dels professionals de les cafeteries, alguns ho permeten, altres hi comencen a posar condicions horàries, tan en franges com en temps, altres físiques, ubicant els usuaris d’aquestes característiques en espais concrets de l’establiment, fins i tot a les xarxes circulen llistes de cafeteries batejades com a “work friendly” que donen facilitats a aquests tipus de clientela.

Però i la resta d’usuaris de les cafeteries? a la capital catalana on de tan en tan hi vaig, també n’hi ha, i en ocasions hi he fet parada; moltes taules ocupades, algunes amb plat d’esmorzar i got de beguda, en altres nomes la tassa del cafè amb llet o l’aigua natural, la majoria amb l’ordinador engegat i en diversos moments amb converses telefòniques incloses, o sigui cafeteries convertides en veritables oficines, compartides entre professionals i també amb clients particulars. I això perquè es així? es que els “freelance” no tenen oficina pròpia? no la poden pagar? no volen pagar les quotes d’un espai específic que ofereix a més uns serveis afegits que pensen que no necessiten?

El que si que es clar, es que els titulars de les cafeteries han d’escollir quin tipus de clientela volen, i es curiós que alguns establiments es queixen de que si vas sol a esmorzar o dinar ocupis una taula de quatre, i en aquest supòsit de succedani de “coworking” es habitual veureu. La veritat es que un pot ser condescendent, pot entendre aquesta realitat, o intentar-ho si més no, tot i que en ocasions les converses entre taules i les telefòniques sobretot, no se perquè però quan es parla per telèfon hom acostuma a fer-ho amb un to de veu més elevat, o fins i tot amb el mans lliures activat, com deia aquest tipus de converses poden acabar sent molestes pels que no compartim “oficina”.

A mi, hi ha una cosa que em molesta molt, i es que a més de suportar el volum del so dels ordinadors i les converses entre taules, en ocasions, en determinades converses telefòniques, a més s’ha d’aguantar les grandiloqüències dels que estan fisicament a la cafeteria i les dels seus interlocutors quan tenen posat el mans lliures. Es necessari? Imatge de enginakyurt a pixabay.

Publicat a

Negativitat universitària

Llegeixo i em sorprenc, ells i elles diuen que no se sorprenen, que molta gent de la seva edat te aquests pensaments, es l’anomenada generació de vidre.

Pels més grans, se’ns pot fer difícil d’entendre, pensem que son una generació que té de tot, però realment ens parem a pensar si aquest jovent ple de negativitat, té la vida que desitja, te la vida que la societat els hi ha promès?.

D’entrada vivim en una societat amb uns estàndards que sovint son lluny del benestar emocional, ens han educat i així ho hem traslladat, potser involuntàriament, als nostres fills i nets, hem de procurar tenir el màxim de coses materials per ser feliços, error, hi ha moltes coses, masses, que quan les tens et dones compte que no aporten res positiu a la vida, o si més no en masses ocasions acaben portant més problemes i més mal de caps que beneficis socials i emocionals, els hem educat en el consumisme més caníbal que existeix … has de tenir de tot i sobresortir als altres.

El típic estudia, treu-te una carrera, idiomes, màsters, tot això et servirà per ser un líder i menjar-te el món, però al final no es així, i lògicament un es pot sentir frustrat al veure que després de dedicar hores i hores a uns estudis que els havien de permetre obtenir el reconeixement i la gloria social, nomes alguns obtenen el premi promès d’una carrera professional envejable, encara que molt sovint buida emocionalment, tot son reptes, tot son objectius, tot es i avui més, el que vas fer ahir ja no compte, i tot plegat es un mai acabar.

Sovint els hi diem que s’esforcin molt, perquè així tindran un futur millor. La societat en general, les escoles, les universitats, els empenyem a estudiar allò que els hi ha de permetre obtenir més resultats, tan d’emoluments dineraris, com de reconeixement professional i estabilitat en un nivell social superior. I tot plegat sense entrar a valorar profundament l’impacte que tenen les xarxes socials, on tot es molt bonic, tot es de color de rosa, però no es real. I per evadir-se d’aquesta realitat inventada, funesta i nefasta, que els hi queda? endinsar-se a fer provatures amb estupefaents? si es així, l’únic que aconsegueixen es el tot el contrari, més pressió, més angoixa, mes soledat i més pensaments negatius.

Reflexionem plegats, quasi sempre ens oblidem que el que toca fer es empènyer al jovent cap a uns estudis, si es que ho volen fer, on puguin gaudir d’allò que aprenen, perquè en cas contrari quan acabin la carrera, es molt possible que de la seva branca formativa, hi hagin tants llicenciats que la majoria ni trobarà lloc on desenvolupar el que ha après, i lògicament no obtindrà ni el reconeixement ni la recompensa promesos. Imatge de geralt a pixabay. (Montpeità 1687 – del 3 al 9 de maig de 2024)