Mes: març de 2025

Publicat a

I després del tercer dia … que?

Quan jo era petit anava a catecisme, o com dèiem en aquell moment a doctrina, i el que havia après referent a això del tercer dia, era que dos dies després de la seva mort, Jesús ressuscitava. I ho comento sense ànim d’ofendre a ningú, nomes com una referencia per captar el que poden significar tres dies.

Ara i amb un significat totalment diferent, ens trobem amb una nova referencia als “tres dies”, han sortit veus, de les que s’anomenen “influents” de la unió europea, que ens diuen que “es necessari que les cases tinguin provisions per a una guerra o catàstrofe” <ho podeu llegir als mitjans informatius, tots en parlen> i es tracta de que tots tinguem a casa un “kit de supervivència” per poder resistir mínim 72 hores en cas d’emergència.

Un “kit de supervivència”, i us preguntareu que carall ens diuen que hi tenim que posar? doncs allò que es consideri necessari per a poder resistir els tres primers dies en cas d’una possible emergència, sigui amb motiu d’una guerra o d’una catàstrofe, no se si natural o provocada per la cobdícia humana. Be continuem, i que ens diuen que es indispensable i necessari? aigua, menjar, medicaments … espelmes, llanternes, piles, una radio, o fins i tot una motxilla preparada per una ràpida evacuació en cas extrem. O sigui ens venen a dir que tinguem les maletes preparades per si hem de fugir, però a on?

En aquest context, també s’ha dit que seria interessant la creació i organització de campanyes i activitats per promoure la preparació de la població, incloent-hi la creació de programes perquè s’ensenyin a les escoles o també l’organització de jornades de prevenció de crisi a les empreses. I paral·lelament es fa una ofensiva institucional per convèncer al “populatxo”, o sigui a tots nosaltres a qui ens veuen com a xais, de que son molt importants i més que necessàries les inversions en armament, diuen que defensiu i dissuasiu …

Però centrem-nos en això dels tres dies, d’entrada recordem que ho diuen uns personatges que son precisament ells, en el seu conjunt, els que ens han portat, ens han abocat i ens han empès a aquesta situació, ells que amb les seves accions, inaccions i deixadesa social, han propiciat aquest “caldo de cultiu” d’on brollen conflictes cada vegada de més difícil solució.

Però i després dels tres dies de treva que tindrem “gràcies al kit de supervivència”? no oblidem que per exemple allò de “la pandèmia de la covid” que era una tonteria de res, vam estar mesos confinats i encara ara, després de cinc anys, hi ha persones que en pateixen les seqüeles mediques. I allò de “la petita intervenció a Ucraïna” que havia de ser una cosa rapida de quatre dies, portem més de tres anys i es el que ha propiciat que parlem d’això dels tres dies.

“Ens hem de preparar per a incidents i crisis internacionals a gran escala, incloent-hi la possibilitat d’una agressió armada, que afectin a un o diversos estats membres”, si més no, aixo es el que segons la premsa diu l’executiu comunitari. Ens presenten aquesta situació com a un mal dolent d’una part de la societat, i demano perquè ells no van fer preventivament, allò que de tots es conegut, una acció quirúrgica abans de que avances desenfrenadament aquest mal dolent? Recordeu, tres dies, i després del tercer dia … que? Imatge generada amb AI per jcoope12 d’ús gratuït sota la llicència de contingut de Pixabay.

Publicat a

Com ens idiotitzent … perdó com pretenen idiomatitzar-nos

D’entrada disculpes per l’invent de paraules que faig sovint o pugui fer interessadament, però es que en ocasions no trobo ben be del tot el que m’agradaria representar lingüísticament, i aleshores intento fer una composició “sui generis” que pot grinyolar, pot sonar malament, quina aberració.

De fet quan parlem de situacions o decisions aberrants, tampoc cal que ens mirem el melic lingüísticament parlant, crec que podria estar permès unes petites ximpleries per ridiculitzar aquells i aquelles que pretenen tergiversar, manipular i fer desaparèixer unes realitats que ja existien abans de que ells i elles haguessin nascut. I això es el que ens trobem fa anys i anys amb el català, hi ha un sector de gent que vol fer-lo desaparèixer, i s’han inventat mil i una accions per aconseguir-ho, encara que de moment no se n’han sortit del tot.

Tothom en funció dels seus interessos, els interessos d’aquells que ho pretenen imposar tot als altres, defensen l’antiguitat de determinats idiomes, el castellà, el català, el gallec, el basc, l’aranès … pensem que si històricament anem segles enrere, ensopegaríem amb els ibers, els celtes, els romans, els germànics, els àrabs … i a partir d’aquí arribaríem a la conclusió de que tots seriem, com diu en Tomeu Penya “com més amics més endins, així tots serem germans”.

Estem en una societat, be siguem sincers i diguem que alguns han construït una societat on tot ha de ser lineal, tot ha de ser pla, no pot sobresortir res, no hi volen identitats alternatives a les proposades per ells i elles, tot allò i tots aquells que son diferents son un perill per a la seva estabilitat econòmica, son un perill per poder continuar mantenint el seu poder que aixafa a la resta d’humans.

I l’idioma es un tret diferencial que els molesta, no fa que perilli el seu estatus econòmic, ni el polític, ni fins i tot el d’elit que volen mantenir i sobretot que volen continuar fent visible als ulls de la resta de mortals, i tot i així, utilitzen qualsevol eina disponible i si no la tenen se l’inventen, per tal d’arrasar amb qualsevol brot diferenciador del que tenen establert i que volen mantenir a costa del que sigui, això si que ho paguin els altres, el “populatxo”, aquells que no volen que tinguem els seus mateixos drets.

I el problema de les llengües, i en concret del català, es aquest fet diferenciador que creen que pot posar en perill el seu estatus “dominatiu”, tot i que moltes paraules, frases i oracions son similars i entenedores, es resisteixen a tolerar que hi hagi algú que sigui un xic diferent, no fos cas que d’aquests bojos que no s’entenen quan parlen, en pugues sortir algun que pugues ser millor que ells.

Un servidor va viure una bona temporada, catorze o quinze mesos, al nord d’Espanya, em vaig enamorar del Cantàbric, em va engrescar el bable tot i ser un idioma minoritari, es pensa que podria tenir els seus orígens en una de les llengües cèltiques preromanes que s’utilitzaven abans de l’arribada dels romans, encara que hi ha qui nomes el titlla d’una fotesa idiomàtica autòctona d’Astúries. Convivíem una bona colla d’individus espanyols, tot acostumava a anar força be, si pensem que estàvem ubicats en espais no gaire grans, però el problema sorgia amb quatre galifardeus en el moment en el que entre nosaltres, els pocs catalans que hi vivíem, parlàvem en català, ells, aquests galifardeus no podien suportar aquest fet “diferent” tot i que no ens adrecéssim a ells, l’excusa era sempre la mateixa: “es que igual ens esteu insultant i no ho entenem” … recordeu que he dit que no parlàvem amb ells? però es que a més, els insults més repetitius d’ambdós idiomes son si no iguals, si molt similars. El que deia, no era ni es un problema d’idiomes, es senzillament un problema d’acceptar o no, allò o aquell que es diferent. Imatge de geralt d’ús gratuït sota la llicència de contingut de Pixabay.

Publicat a

Trontolla l’ensenyament

Sovint surten articles a la premsa que parlen d’ensenyament, educació, currículum, batxillerat, docents … però també sovint hi manca la visió o les aportacions que es puguin fer per part de l’alumnat, els pares i mares, les famílies … en resum tots els relats que es presenten podem dir que possiblement siguin esbiaixats, si no hi han les aportacions, les opinions de tots els implicats.

Fa molt de temps, massa, que tots parlem de l’ensenyament, jo si no el primer si el segon, tots opinem des del nostre punt de vista i des de la nostra ubicació social, en el meu cas ni se’m pot passar pel cap estar a l’alçada dels docents, no he estudiat mai aquesta branca formativa, tot i que si que he fet activitats com a formador, quasi sempre ha estat amb adults i per temes professionals, encara que també vaig participar en el programa “pacient expert” de l’ICS i en el programa “educació financera” de l’EFEC.

Però parlem d’ensenyament, parlem d’educació, parlem de formar als nostres infants i al nostre jovent, parlem de quins son els motius formatius pels que cal introduir periòdicament certes modificacions, en ocasions més que qüestionables, en el que ara s’anomena “currículum” escolar.

No entraré pas en el capítol laboral, això ha d’estar al marge de les directrius d’ensenyament, m’agradaria pensar que la seva remuneració esta en línia o es superior al salari mitja brut dels treballadors en general del país, vint i set mil euros anuals a Espanya i trenta mil cinc-cents euros anuals a Catalunya, si no es així hi ha un problema laboral. Tampoc voldria pensar que no poden gaudir dels trenta dies naturals de descans remunerat que preveu la llei, si no es així tindríem un afegit al problema laboral esmentat. Per això cal parlar de formació, al marge de les condicions laborals que han d’estar en línia amb la seva responsabilitat i la seva experiència formativa.

La percepció que tinc, es que periòdicament, digueu-me mal pensat, o digueu-me que vaig errat, o digueu-me boig, segons qui estigui al front del govern en qüestió, es dissenyen uns itineraris que no sempre son els mes idonis, no voldria pas pensar que això es fa amb raboseria, ni amb mala fe, voldria pensar que el motiu es la manca de il·lustració dels que ho han de decidir, dels que ho volen decidir. No cal ser gaire imaginatiu, ni cal ser gaire estricte per entendre que la formació dels nostres infants, del nostre jovent, ha de ser transversal, ha d’anar més enllà de qui mani en cada moment, si no es així acaba passant sempre el mateix, que segons quines alternances polítiques es produeixin, es fan modificacions i alteracions en el currículum escolar que l’única cosa que aconsegueixen es un retrocés sigui en els informes PISA, sigui en comprensió lectora, sigui en matemàtiques … això si, ens diuen de millorar-ho, pero sempre es deixa al marge a les famílies. Imatge de geralt a pixabay.

Publicat a

El calvari d’una mare

Avui m’han impactat dues noticies, la primera es de la Gemma Lienas – titulada «Pederàstia» crec que es fa necessària la seva lectura si volem pensar i no blanquejar aquests tipus de fets, i la segona de Javier Ricou amb «El crit d’una mare després de prendre-li el fill».

Avui parlaré del segon, no se si a la noticia llegida esta ben exposat el problema, el que jo entenc es que amb l’únic requisit d’una denuncia d’una “companya” de pis, segons l’article, sembla ser que la “companya de pis” va dir que: “no estava preparada per ser mare i que el benestar de la criatura corria perill”, i això sembla ser que va ser suficient per prendre el nado a la mare.

Continua la noticia dient que no es van investigar suficientment els fets en qüestió, i per a més gravetat al cap d’un cert temps, diuen que la denunciant “va reconèixer que tot era un invent” però tot i així, els serveis socials, els fets van passar en una altra comunitat autònoma encara que això es irrellevant, no van variar la seva posició, tot i la constatació de la falsedat de la denuncia, la criatura no es va tornar mai a la mare biològica. I encara que sembli una paradoxa, el nen es va lliurar en adopció.

Puc entendre que els pares adoptius lluitin per mantenir la custodia d’una criatura que han cuidat aquests darrers anys, però també puc entendre que la mare biològica el vulgui recuperar, la qüestió que costa d’entendre es que tot i acceptar un error basat en una difamació, encara que hi ha errors i errors, perquè es va actuar sense investigar profundament si la denuncia era veraç? en la millor de les possibilitats, aquí hi pot haver un cas clar de deixadesa, no se si funcionarial, no se si judicial, però algú no va fer be la seva feina.

Caldria escoltar els arguments de serveis socials, els del jutjat ordinari que va donar la raó a l’administració, els de l’audiència provincial que van sentenciar i ordenar que “el nen fos lliurat immediatament a la mare biològica” i ara de moment esta al Constitucional. Caldria escoltar be tots els arguments, perquè algú ha de pagar per aquesta nefasta gestió, no es tracta de cobrar una multa indegudament, es tracta de “prendre” un nado a la seva mare, com es pot qualificar això? poseu-hi el nom i adjectiu que vulgueu, però segur que cap dels escollits serà ben sonant, ni cap d’ells farà justícia, no ja per la mare biològica, ni pels pares adoptius, es tracta de fer justícia als “carallots” que van actuar amb aquesta inconsciència. La noticia no diu si algú els hi ha preguntat si poden dormir be a les nits. Ah! això va succeir fa cinc anys. Imatge de cat6719 a pixabay.

Publicat a

Quatre mil o set mil … es que parlem de morts, eh!!

Cada dia ens aixequem amb una nova picabaralla entre els polítics de “nivell” d’aquest país, i quan dic de “nivell” no vol dir necessàriament que la meva opinió es que saben fer be les coses, ans el contrari, el que si que saben fer es cridar, aixecar la veu, reconduir els relats dels esdeveniments en la direcció necessària per flagel·lar, refutar, rebentar o posar en solfa als contrincants polítics, que no oblidem que son personatges, tots ells, escollits per una part del poble, i que plegats han de garantir-nos una estabilitat i convivència social que tindria que ratllar l’excel·lència comuna.

En aquesta ocasió s’obstinen, ens volen fer entrar el clau per la cabota, en parlar d’unes dades extretes de determinats informes clarament escollits i adaptats per a conveniència pròpia, segons allò de que tothom veu la cosa segons la ullera que es vol posar, de l’època de la pandèmia de la covid de la que ara se’n “commemora” el cinquè aniversari.

Tots aquests polítics i polítiques s’intercanvien acusacions, allò de que uns diuen que “va ser culpa teva”, i els altres diuen “i tu més”, uns parlen d’una xifra de morts i els altres l’han anat reduint fins a obtenir dos valors numèrics en pols oposats i amb això busquen, i em sap greu si ho aconsegueixen, la divisió i la polarització de la societat que els ha votat i que els manté amb uns salaris més que dignes, que no se pas si en son dignes de merèixer.

La veritat pel poble, per a tots nosaltres, ha de ser molt més senzilla, i es que no cal que ens posicionem a favor de cap dels contrincants, possiblement tots, amb la seva part assumida o no de responsabilitat, son presumptes culpables de deixadesa, negligència, ganseria, allò que col·loquialment diríem “tantsemenfotisme”, i es que tot disculpant-me de les víctimes i dels seus familiars perquè no desitjo pas que sembli que minimitzo el dolor, ans el contrari, el problema no es si van ser algun miler més o menys, que també, el problema es si hi va haver presumpta negligència, presumpta mala praxis, en concret el que es podria anomenar com a presumptes homicidis involuntaris, sigui qui sigui el culpable o culpables, perquè en el fons de tot plegat ningú es mereix morir per “batalletes” entre polítics, ningú mereix deixar de viure en benefici de quatre arreplegats. Imatge de HelenJank a pixabay.

Publicat a

La predisposició visual a reconèixer un fet

Aquest mati al mirar les noticies als digitals, al marge de les compres de diversos cotxes elèctrics que ha fet el president americà, o de les despeses en defensa i armament, o de que continuen les picabaralles per les morts de la Dana a Valencia o de la Covid a Madrid, una de les noticies curioses, i es veu que “important” per alguns, es d’àmbit esportiu, un penal anul·lat a l’Atlètic de Madrid perquè el jugador va tocar dues vegades la pilota.

Ja se que al costat de les altres noticies, aquesta es irrellevant, però per una vegada parlem de banalitats, que passa amb aquest penal? al llegir-ho, no vaig veure el partit, m’he posat a buscar a les xarxes fotos i vídeos de l’esdeveniment i del fet en qüestió.

Primer comencem pel que he trobat referent al que diu la normativa d’això dels penals; he fet una recerca exhaustiva amb diversos resultats, el trosset que sembla ser que afecta a aquest llançament en concret diu: “l’executor del penal no podrà tocar la pilota por segona vegada fins que l’hagi tocat un altre jugador” el que passa es que hi ha una afegitó del que quasi tothom s’oblida, i es: “si això succeeix, l’àrbitre anul·larà el penal i concedirà un tir lliure indirecte a l’equip contrari” que segons diu la premsa,  quan es tracta, com en aquest cas, d’una tanda de penals amb la finalitat de desempatar una eliminatòria, es procedeix senzillament a anular el gol. I un afegit més: “el porter ha de mantenir-se sobre la línia de gol abans de que la pilota sigui xutada, pot moure braços i cos per distreure al llançador, però no avançar ambdós peus abans del xut; l’àrbitre ordenarà repetir el penal si es produeix aquesta infracció”.

A veure, d’entrada dir que no he sabut trobar la referencia directa a la web de la Federació, tot son imputs de diferents mitjans nacionals, però es curiós que en una pagina de ja fa un cert temps d’un rotatiu de la capital, deia textualment: “què passa si el llançador comet una infracció abans de llançar el penal? en aquest cas el col·legiat ha d’actuar segons el resultat del xut: si la pilota entra, s’ha de repetir, si la pilota no entra, es para el joc i s’ha concedir un tir lliure indirecte a l’equip contrari, que en aquest cas ja hem vist que al ser una tanda de penals per desempatar una eliminatòria, s’anul·la el gol” i continua dient que hi ha tres excepcions però cap d’elles fa referencia a això de tocar la pilota dues vegades.

Com he esmentat més amunt, he buscat a les xarxes fotos i vídeos d’aquests fet, I la veritat es que amb les fotografies, com que no tenen moviment no es pot assolir cap conclusió, per mot que alguns s’entestin es dir que si, o que no. I al revisar vídeos, tot i que si que es pot veure la seqüencia sencera, i des de diferents angles, la veritat es que a mi no em queda clar si la va tocar o no amb el peu esquerre al relliscar, però si que tinc que dir que en el suposat cas de que la toques, jo no he vist que la pilota es mogués, potser ho fa l’edat. Imatge de planet_fox a pixabay.

Publicat a

Les collonades dels humans

Ahir vaig veure a la Vanguardia una imatge amb el títol de “la banalització del desastre”, s’hi pot veure a una jove amb un mòbil a la ma i auriculars fent-se una selfie. La imatge es d’un carrer inundat a Brisbane (Austràlia), ocasionat pel cicló Alfred, i que segons la noticia de moment hi havia un desaparegut arrossegat per l’aigua.

Aigua fins a la cintura, uns auriculars escoltant el seu podcast preferit, el mòbil i un somriure per immortalitzar aquella imatge puntual, en la que la referencia són també uns cotxes coberts d’aigua. Suposo que es tracta de sobrevalorar-se i poder ensenyar al món que molts no hi eren, no hi podien ser o no hi volien ser, però ella si, ella era més important, més arriscada que la majoria, per això va fer aquesta “collonada”.

A l’hora de posar un títol, he dedicat força temps a trobar alguna paraula que signifiques tot allò que jo volia transmetre, però al mateix temps que no servis perquè algunes persones poguessin argumentar que era un insult pels que fan selfis en general o per a la noia de la foto en particular. La paraula inicial em va semblar una mica forta i vaig buscar sinònims, paraules similars que sonessin menys dures però reflectissin aquest sentiment de no entendre determinades pautes humanes.

Sorpresa, van sortir innumerables opcions, exemples: absurditat, animalada, bajanada, estupidesa, extravagància … i així fins a diverses dotzenes on poder escollir. I al final vaig escollir “collonada” que segons el diccionari.cat vol dir: “feta o dita extravagant, enutjosa o poc important”, i això es el que jo volia transmetre, que les persones tenim la particularitat de voler transformar allò que es superflu individualment en quelcom important de cara a la resta de mortals. No se si en algun dels cotxes que es veuen a la fotografia hi havia alguna persona que s’estigués ofegant, a la noia possiblement li era indiferent, ella volia ser l’única referencia important de la imatge d’aquell moment.

Al veure això recordava altres imatges que ens han impactat, i fent un repàs a les xarxes, he trobat fotos de gent enfilada en edificis, roques, monuments, salts vertiginosos, abraçats a animals salvatges … i em pregunto quina es la finalitat de fer-ho? demostrar que? que son més arriscats que ningú? que no son uns “cagats”? … i no entraré pas a valorar les selfis que es fan, ens fem, en llocs paradisíacs, únics, aquells que volem que siguin l’enveja aliena, suposo que aquest es el motiu principal d’aquestes accions arriscades unipersonals o no.

Els que em coneixen saben que tinc una directriu clara, no m’agrada fer coses fàcils perquè això ja ho pot fer tothom, m’agraden els reptes, m’agrada lluitar per allò que es difícil, per allò que requereix un esforç afegit, i si, ja se que no tots som iguals, però m’agradaria cridar als quatre vents que quan fem collonades, les fem no nomes pensant en un lluïment personal, ja n’hi ha masses que ho fan i així ens va, pensem en un benefici col·lectiu, que encara que sembli carrincló, encara que no sortim a la foto, es el que queda, la resta son captures puntuals de fets qüestionables, que en el moment de publicar-ho ja son passat, en el present immediat sempre en sortirà un altre que amb el seu personal “i jo encara més” empenyerà a l’ostracisme la nostra banal fita. Imatge de TheDigitalArtist a pixabay.

Publicat a

Morts a les carreteres

Ara fa tot just un mes parlava dels perills a la carretera, en articles a la premsa es posava l’ull crític en els major de 65 anys, que si estaven en condicions de conduir o no, que si eren, érem, massa vells i massa maldestres, és a dir que no érem de fiar.

Ja a l’anterior article deia textualment que “estic en aquesta franja d’edat de perillositat, es cert que amb l’edat les facultats i els reflexes poden minvar, per això procuro ser el màxim de prudent possible, no se si sempre ho aconsegueixo, però ho intento”.

També deia que segons el mateix article les franges d’edat que més morts presenten, son en primer lloc les de 55 a 64 anys i en segon lloc la d’entre 45 i 54 anys, i ara hi podem afegir, extret d’un nou article a VilaWeb, amb el titular “alcohol, drogues i excés de velocitat: crit d’alerta per l’augment d’accidents mortals a les carreteres” i que “familiars de víctimes de la violència viària es queixen que cal més educació, conscienciació i prevenció”.

Ja en el primer paràgraf podem llegir que “els sinistres foren causats pel consum d’alcohol, la velocitat excessiva i les distraccions” sense referencia a l’edatisme. De tota manera, si fem un cop d’ull a les noticies dels diferents rotatius, podem veure que a més de la velocitat excessiva, els estupefaents o l’alcohol, hi ha camions que perden la carrega, vehicles que no es que ja no respectin les senyals de cedir el pas, sinó que no respecten ni els “stop”, de tot una mica, i el conjunt es un increment important de la sinistralitat i les morts.

Surt la referencia a un pare que “va perdre el fill de vint anys el 2017 al passeig de la Zona Franca de Barcelona, quan un repartidor que conduïa una furgoneta, que va havia consumit cànnabis i cocaïna, el va atropellar”. A veure si es coneix amb fermesa que el consum d’alcohol i estupefaents es una causa important en els accidents, que s’espera a endurir el càstig per aquest motiu? no fer res és ser còmplice del delicte. Potser davant d’un sinistre, a més de denunciar al causant, també tindrem que començar a denunciar als que no fan res per aturar-ho, sigui quina sigui la seva ocupació professional.

I com diu aquest pare, segons el diari, “com a societat, alguna cosa fem malament i no funciona. També els legisladors. Fa falta molta educació, conscienciació i prevenció, sobretot entre els joves. Els pre-conductors han de saber que el que faran no és un joc”, diu que cal “promoure un canvi cultural sobre la seguretat viària. Hi ha una mesura que considera essencial per a evitar la sinistralitat: que la taxa d’alcohol sigui zero” i sense oblidar que “hi ha d’haver més presència policíaca a les carreteres”.

Una cosa és clara, tots defensem allò que més ens convé, i segur que per solucionar problemes com aquest del transit i les morts per accidents de circulació, cal ser valent, cal ser de ment oberta, cal avaluar pros i contres dels motius i dels possibles remeis per millorar-ho. Cal reduir el transport per carretera? si, o via ferroviària o un consum de proximitat real; cal reduir la ingesta d’alcohol i drogues? si, això vol dir o incidir en la producció i distribució o incidir amb més insistència i duresa en els consumidors … tot plegat es difícil, perquè no ens enganyem, al cap i a la fi qualsevol decisió a prendre, sempre esta condicionada per l’efecte “negoci” per l’efecte diners, i això avui en dia pesa molt, massa.

La meva pregunta en moltes qüestions i en aquesta també, sovint acaba set la mateixa, a que estem disposats a renunciar a nivell individual, en benefici de la col·lectivitat, en benefici de la societat? Imatge IA de Hansuan_Fabregas a pixabay.

Publicat a

Consulta esbiaixada

No se si la paraula del títol es l’adient, he valorat també posar-hi “tendenciosa” perquè segons la meva opinió aquesta consulta buscava presumptament obtenir dos possibles resultats, un que la majoria de famílies votes a favor del castellà o espanyol, i dos que si ho apliquen segons resultats obtinguts en cada demarcació, crearà una divisió social entre famílies , segons les seves preferències a estudiar amb un llengua vehicular o una altra.

Dit això i tot i que alguna premsa diu que els resultats s’ajusten als esperats, fem una ullada a les xifres de votants, la comunitat valenciana te uns 5,4 milions d’habitants, i estan distribuïts aproximadament en 2,7 a la província de Valencia, uns 2 a la d’Alacant i poc més de 600 mil a la de Castelló.

Esta clar que les grans ciutats, i això possiblement passaria també a casa nostra, tenen la majoria d’habitants i conseqüentment tenen també mes persones vingudes de fora del territori autònom, a les que els hi es més fàcil decantar-se pel castellà, i ho entenc, però això dificulta la igualtat d’ambdós idiomes a la comunitat. A més es lògic que a les zones limítrofes amb altres comunitats, la tendència sigui, motivat pel dia a dia i per la necessitat de comunicar-se, utilitzar també les llengües d’aquests territoris.

Imagino que amb tots aquests imputs els convocants esperaven obtenir majoria pel castellà, i no ha estat aixi. Segons el diari ARA “la dada més negativa de la votació ha estat la participació, atès que han votat el 58,61% de les famílies, cosa que suposa una abstenció del 41,39%” si no recordo malament a les darreres eleccions de la comunitat valenciana l’abstenció va ser superior al 30%.

Sembla ser que hi ha una realitat preocupant, segons EL PAÍS i amb el titular de “El valencià s’imposa en la consulta organitzada per Mazón per a triar la llengua en els col·legis” explica que tal i “com estan configurats ara els projectes lingüístics de les escoles i instituts, suposarà una reducció global de les hores impartides en valencià”, a més afegeix que “la Universitat de València, en una anàlisi realitzada per set especialistes de diferents branques, va qualificar la normativa d’arbitrària i mancada de fonamentació pedagògica”.

Aleshores i davant del que explica la premsa, la pregunta es que persegueixen els impulsors d’aquesta consulta? perquè tot i a la normativa vigent, la veritat es que les escoles tenien un problema a l’hora d’aplicar en quin idioma feien la formació, era tot un galimaties, ja que “la regulació establia que almenys un 25% de les hores havien de ser en una de les dues llengües oficials, i com a mínim, un 15% en anglès. El màxim, tant en castellà com en valencià era, per tant, del 60%. I entre aquests percentatges, cada escola i institut decidia”. I ara després del resultat de les votacions, segons els mateix diari “cada centre educatiu haurà de decidir, en aquells casos en què hagin de conviure en un mateix nivell línies en castellà i en valencià, a quin idioma adscriuen als estudiants les famílies dels quals no han votat”?.

Soc dels que penso que hi ha personatges que tenen l’habilitat de crear problemes on no n’hi havia, i nosaltres els ciutadans som els que hem de buscar la formula per barrar-los el pas, i si hem de demanar una modificació de la llei o de la constitució, fem-ho. Imatge de Alexas_Fotos a pixabay.

Publicat a

Excessos, responsabilitat i civisme

Avui llegia al Regió7 un escrit o unes reflexions, com vulgueu dir-ho, del germà d’un dels morts en els darrers accidents de transit, no aprofundiré pas en el fet en qüestió, prou dolorós es per a la família i amics aquests tipus d’esdeveniments.

Cal endinsar-se en les seves paraules, en les seves reflexions, ens transmet paraules sentides i sinceres “hauríem de donar més importància a la vida com a societat, disfrutar de coses senzilles” i continua dient que fets com aquest son el “resultat de l’excés en què vivim als països avançats. No cal tant. El planeta se’ns mor. Celebrar sí, estar content sí, però amb sostenibilitat”. I es que durant molts anys se’ns ha anat dient, se’ns ha anat repetint que es indispensable tenir una vida vertiginosa, hem de treballar molt, si podem, per gastar-ho tot en consumisme, en gresca, en viatges, en celebracions, però com diu aquest germà afligit “amb corresponsabilitat amb altres persones arreu del món que no poden celebrar” i afegeix que es tan senzill com “estar amb els amics (no cal res més), jugar pel carrer amb una pedra que fa de pilota i amb un tros de fusta que fa de nina”.

No vull pas furgar en una ferida sagnant ocorreguda fa poc, son situacions que arreu del país, cada dia hi ha algú que les pateix, però si que ens han de fer pensar en que es el que realment volem, pensem-hi una mica, volem una vida en la que hi trobem un sentit per viure-la, o ens volem conformar amb una vida que ens dissenyen i ens empenyen a seguir com si fos la nostra voluntat, els artífexs de l’actual desgavell social?

No puc deixar de fer referencia a una de les darrers frases de la carta en qüestió, “podem anar a peu als llocs i consumir de proximitat, no calen tants camions d’aquí cap allà i transatlàntics carregats de tot tipus de mercaderies” perquè tot i que no es fàcil, si que encara possiblement hi som a temps de rectificar i de fer rectificar a tots aquells il·luminats que ens empenyent a idolatrar aquesta vida supèrflua, buida, sense solta ni volta, amb l’única finalitat de que l’omplim amb un consumisme sense sentit, perquè quan aconseguim una coseta, ja en volem dues més i això es un mai acabar, perquè ens han venut que així aconseguirem la felicitat.

Perquè tot i que puguem plantejar-ho com que son paraules que sorgeixen d’un dolor intens, pensem-hi un moment a veure si les paraules d’en Francesc, estan plenes de raó: “Més tard o més d’hora, tornarem a temps antics, més val fer-ho nosaltres voluntàriament que esperar a que se’ns escapi de les mans (fotrà tot un pet un dia d’estos)”. Imatge de Republica a pixabay.