Categoria: Noticies

Publicat a

La realitat versus la distòpia

Hi ha un moment a la vida que no saps si et trobes davant d’una realitat o que la imaginació et juga una mala passada; es real o es fictici, aquest es el dubte, ho he viscut o be ho he somiat? Quan llegeixo segons quines noticies em sento feliç, cada dia menys perque la majoria de les noticies son negatives, catastròfiques, dolentes, se’n poden trobar poquetes de bones o positives, i així ho vaig escriure temps enrere, i li vaig consultar a la IA i em va dir que el motiu es perquè les noticies dolentes tenen més repercussió, venen mes diaris, minuts televisius o espai a les xarxes.

Sempre he dit que quan llegeixo noticies, reiteradament dolentes, nomes em queda el dret a queixar-me, picar de peus o teclejar, i com ho puc fer més fàcilment? teclejant, escrivint, em poso davant l’ordinador amb la pantalla en blanc i deixo brollar directament del meu cap al meu ordinador les paraules que engrillonades en el seu conjunt, poden formar unes determinades frases i uns paràgrafs concrets, en definitiva es el que em permet buidar el pap de tantes paraules buides, tanta hipocresia i tanta maldat que escenifiquen dia rere dia aquest aprenents de cabdills i que son als que amb la boca oberta acceptem com a els nostres salvadors. Quina conya.

Pero la gent hem de tenir temps per pensar, per emprenyar-nos, per treballar, per distreure’ns pero sobretot hem de tenir temps per fer quelcom més que sobreviure amb les engrunes que ens llencen els que es creuen uns elegits, junyits per la gracia de Deu i de les monedes.

Per aquest motiu de tan en tan em dedicaré a escriure algun capítol de ficció, textos inventats, no per la IA sinó directament per la meva ment, sense pensar ni preveure si serà un conjunt llarg o curt de pagines, que no se per on discorreran, ni fins on arribaran, no se si a mig camí em podré perdre o directament m’estimbaré; es una proba, a veure fins on pot arribar una inventiva comprensible o no, d’aquelles coses que a mi o també a altra gent en ocasions ens poden preocupar, qui som? d’on venim? on anem? hem existit abans d’ara? ens reencarnarem? anirem tots cap al cel com deia la cançó? o caurem en un pou o un espai a temporal on patirem no sabem quins sofriments o podrem gaudir de no sabem quins plaers … esbrinem-ho. Imatge generada amb IA de ChatGPT.

Publicat a

Cal posicionar-se?

Llegeixo l’article “Els polítics independentistes que volen que Espanya guanyi el Mundial” al diari Ara, polítics que sovint ens costa d’entendre els seus posicionaments a vegades inoportuns, a vegades verbosos o fins i tot inútils i prescindibles, pero que aprofiten qualsevol moment i situació per en primer lloc fer-se visibles, i que no sempre ho aconsegueixen, i en segon lloc crear situacions fictícies d’enfrontament perquè sembli que si no es per ells, tot plegat se’n anirà a fer punyetes.

En aquest cas parlem de futbol, podria ser basquet, natació, escacs, patinatge artístic, es indiferent, el quid de la qüestió es si un català pot estar content de que guanyi un esportista que competeix a l’empara de la samarreta de la “roja”, imposada o no, que no tothom es fa seva. Això si, tot oblidant que qui competeix es una persona individual, que en aquests cassos pot fer equip amb altres que pensen o no com ella, i que ho fa perquè te ganes de guanyar porti la samarreta que porti.

De fet l’article ens deixa algunes perles que sense posar-hi nom propi cal conèixer, per exemple la d’aquell polític que quan en una entrevista se li demanava si donava suport a la selecció espanyola, deia que anava amb Espanya «si són tots els meus», o aquell altra que deia “que guanyi Espanya, no me n’amago, hi ha vuit jugadors catalans». Després hi ha els més de resposta política com el «jo no vaig amb Espanya, i es que els catalans tenim tot el dret del món a tenir selecció pròpia, però l’estat espanyol no ens deixa jugar”, i que això de “celebrar amb la roja és un autogol per a l’independentisme”, trobarem posicionaments públics de tot tipus, el que no se es si, com deia aquell expresident espanyol que parlava català en la intimitat, molts d’aquests polítics d’avui dia veuran el partit i celebraran la victòria de la roja en la intimitat, si es que guanya.

I després tenim les batalletes locals per la instal·lació de pantalles gegants en algunes localitats, llegeixo que es un intent més per espanyolitzar-nos, no se si el problema es que les pantalles aquestes ens poden adoctrinar o no, el que si que tinc clar es que els diners que es gasten en moltes histories d’aquestes, tan son les pantalletes pel futbol com la quantitat in crescendo per exemple de festivals d’estiu, es podrien destinar a altres necessitats vitals per a la ciutadania.

Com ens costa obrir els ulls, com ens costa fer despertar el nostre cervell per pensar, com ens costa acceptar que no tot el lleure ha ser guiat i de pagament, com ens costa assumir que el mon no gira pel nostre benefici, em refereixo al benefici social de les persones, si no que gira al ritme de crear mes riquesa nomes per uns quants.

Amb tot el que tenim per arranjar, segur que ens hem de quedar nomes amb la discussió superficial de si cal celebrar el que fan una colla de “tios” milionaris? deixem-los jugar, i si realment ho volem criticar comencem per no pagar les “animalades” que cobren per les entrades i valorem si hem de continuar recolzant les “quantitats bestials” que es mouen per exemple pels drets televisius i publicitaris. Imatge creada amb IA de Gemini.

Publicat a

Escons amunt i avall

Ara m’estava mirant les dades d’una enquesta publicada pel CEO, ja hi tornem amb les sigles i els anglicismes, acostumats com estem que aquestes tres lletres les identifiquem normalment amb un cap empresarial, director general o similar, en aquesta ocasió cal dir que son les inicials del Centre d’Estudis d’Opinió, que ha publicat un sondeig d’intencions de vot entre la població.

Els titulars de la premsa son, si més no, curiosos, hi podem trobar per exemple “Aliança Catalana ja supera Junts i s’apropa a ERC” també “Daltabaix de Junts, triomf del PSC i crescudes d’ERC i Aliança” o una altra es “Pronostica l’enfonsament de Junts i la victòria del PSC, seguit per ERC i Aliança” i un darrer per acabar “Hi ha risc d’ingovernabilitat a Catalunya? té fre Aliança?” podeu escollir.

Recordem que es una enquesta, les eleccions no son ara i moltes vegades les persones canviem d’opinió cada vegada que anem a pixar. A partir d’aquí sembla el PSC i el PP podrien baixar aproximadament un 10%, VOX es mantindria o fins i tot podria pujar un pel, COMUNS I la CUP es mantindrien o podrien patir un petit retrocés i el que sobresurt més d’aquest sondeig es el fet de que AC pujarà molt, no se, una burrada, un 1.000%?

Sabeu que la meva opinió es que tard o d’hora els polítics ens fallaran, tots, per la qual cosa es indiferent qui tingui més vots, la qüestió es que davant de dades com les presentades pel CEO tots els politiquets busquen o be explicacions o be justificacions segons surtin retratats en aquesta imatge puntual, que en aquest cas recordem que es un sondeig.

Quan tenen les dades a la ma, quan han fet la lectura d’aquests resultats del sondeig, quan busquen motius del perquè han sortit aquests resultats i no uns altres, sempre intenten desviar el nostre interès cap a justificacions externes, alienes al seu entorn, la població esta desmotivada, desil·lusionada, no te les idees clares, es deixa arrossegar pels populismes … no diré que no sigui possible, pero a veure s’han preguntat, si més no jo em pregunto, fins on els partits amb més vots en legislatures passades son culpables directes del canvi de tendència que mostrem la ciutadania?

No diré pas si estic més o menys en contra i/o a favor de cap formació, pero ja n’estic tip de que els ciutadans sempre tinguem la culpa dels mals resultats d’alguns polítics i de les seves formacions, si més no fins que alguns d’ells canviïn d’idees o de companys de viatge com sovint passa. Deixin de mirar-se el melic, deixin de creure’s superiors a nosaltres, facin la seva feina i si la fan be possiblement els pecaminosos, per vostès, votants no canviaran la seva intenció de vot. Imatge generada amb IA de Gemini. Montpeità 1791

Publicat a

No n’hi ha un pam de net

Una expressió coneguda, força utilitzada i que malauradament no decau. Si, podríem buscar variants, en castellà vindria a ser alguna cosa com per exemple “aquí hay gato encerrado”, o també podríem buscar sinònims més de casa nostra com embolics, confusió, coses mal fetes, negocis bruts … i tot això es per un titular que he llegit a la premsa “Condemnat l’exdirector d’antifrau a retornar part del seu salari” i tot plegat sembla ser que per cobrar triennis presumptament de manera indeguda.

Per qüestionar o recolzar les accions d’aquesta persona, hi ha els tribunals, si es que ens refiem de la seva gestió, per opinar com a ciutadans hi som tots nosaltres, els súbdits, que tota aquesta colla de vividors volen que callem i paguem, si no volen que tinguem criteri propi, això es perillós per a ells, però si que volen que fem les corresponents aportacions via impostos, per així poder continuar fent una vida sense patiments econòmics.

Però pensem una mica, a veure a l’oficina on suposadament treballava aquest senyor, no tenien els diners en un armari d’on ell els podia agafar a voluntat pròpia quan volia, hem de pensar que els diners estaven en algun comte bancari i que per poder fer-ne us algú havia de signar una ordre interna i fer una transferència, imagino que ell solet no s’ho feia, o sigui que hi havia alguna o algunes persones que gestionaven les ordres internes i els pagaments externs, o sigui que en el decurs del temps que va durar aquesta suposada irregularitat, diu el diari que del 2011 al 2016, algunes persones van propiciar que aquests fets es poguessin dur a terme.

I ara alguns diuen que possiblement podria haver prescit, us recorda quelcom? però anem aprofundint una mica en això de l’OAC, Oficina Antifrau de Catalunya, a la seva pagina web diuen que es l’autoritat competent per a la protecció de persones alertadores, i que son les persones alertadores? són aquelles que informen sobre infraccions normatives i són essencials per a la defensa de la democràcia i la lluita contra la corrupció.

Dit tot això, pensem en la noticia, resulta que el màxim responsable de protegir als alertadors que denuncien corrupteles, presumptament va percebre remuneracions indegudes, o sigui com si un policia es dedica a robar o un metge a encomanar malalties.

Tan clucs tenim els ulls que nomes veiem futbol, vespreig i postureig? tanta indiferència tenim pel nostre entorn social? ens es indiferent que els que han de vetllar pel nostre benestar es dediquin a menystenir-nos sense escrúpols?

A la gent ens han venut la moto de que es tracta d’anar de gresca tan com puguem, no ens ha de preocupar si coixeja la sanitat, l’ensenyament o l’habitatge, ens han venut la moto que hem de dipositar la confiança cega en els que planifiquen la vida de tots plegats, la nostra però sobretot la seva, la nostra a la baixa i la seva en constant evolució positiva.

Després es queixen de que la tasca que fan mai esta ben remunerada, a veure que es una bona remuneració? aquí s’obre un ventall d’opinions i posicions tan extensa com persones opinen, perquè cadascú de nosaltres mai ens considerem ben pagats. Hi ha qui diu que un bon sou es el que et permet viure dignament, que vol dir això? la wikipedia ens diu que la dignitat és un dret innat de les persones a ser tractades amb respecte, de manera justa i a reconèixer la seva vàlua com a humans, ser respectat i reconegut com a persona, també implica comportar-se amb respecte i integritat envers els altres, en lloc parla de remuneració, una vida digna no la fan els diners, la fa el respecte entre iguals. Imatge creada amb IA de Gemini.

Publicat a

Estem molt decebuts

M’agafo la llibertat de utilitzar frases de polítics i polítiques de casa nostra, no els hi he demanat permís però es el que ha publicat el diari Ara a l’article signat per Andrea Zamorano i per Mireia Esteve amb el titular “Junts tomba el consorci d’inversions i el decret de lloguers” i l’encapçalament d’avui el rotatiu l’atribueix a la consellera Romero, encara que el seu era una mica més llarg i feia referencia a Junts, en el context del recent doble no de Junts al Congrés.

Es refereixent, una a la tramitació de la proposició de llei que planteja constituir un nou organisme mixt entre l’Estat i la Generalitat, i dues el decret d’habitatge. No entraré pas a valorar qui te la raó, ni si el que més ens convé als catalans es el pacte del PSC amb ERC o la negativa de Junts. Només utilitzaré part de la frase de referencia per dir senzillament que els catalans estem farts de les posturetes dels polítics, que massa sovint no estan recolzades per les necessitats reals de la ciutadania, si no pel joc polític dels partits.

Tots plegats tindrien que explicar-nos molt acuradament les seves postures, els seus postulats, fer-nos partícips amb transparència, beneïda paraula que ara la utilitzen tots, del que fan i del que prometen que volen fer, així del que entorpeixen de que es pugui fer. Ja se que per ells tot son batalletes polítiques per veure qui pot manar més, per veure si l’oponent cau en picat, el resultat pel poble sembla ser que els hi es indiferent.

Utilitzaré una altra frase, publicada en el mateix article, en aquest cas de la diputada Madrenas que ha ratificat la seva oposició a un decret que ha titllat “d’operació de propaganda jurídicament molt defectuosa”, no diré pas que no te raó, es possible, però el que s’ha oblidat d’explicar-nos es l’alternativa viable; si, sovint veiem als polítics que quan pugen al faristol utilitzen un parloteig agre, una xerrameca quasi bèl·lica o aquell bla-bla-bla que nomes busca enfrontament en un espai on hi tindria que haver entesa.

Politiquets de joguina, surtin al carrer, trepitgin les rajoles que trepitgem la resta de mortals, escoltin el que els hi demanem, ja se que no tot es viable i no tot es pot fer, però escoltin les necessitats que tenim, escoltin els patiments de la part de la societat que ho passa més malament, no tot s’acaba amb grans discursos, no tot s’acaba amb paraules solemnes, pomposes i aparatosament dramàtiques quan es tracta de parlar d’idees alienes, les paraules es el començament, i els fets son les necessitats reals del poble, i aixo es el que sovint es perd pel camí, i es que cada vegada que hi ha eleccions podríem utilitzar aquella dita que diu que “a cada bugada es perd un llençol” i saben que? la gent ja hem de dormir nomes amb el cobrellits que després de múltiples bugades ja comença a gratar-nos la pell. O es deixa de fer bugades o tindrem que canviar de detergent. Imatge creada amb IA Gemini.

Publicat a

Endeutar-nos per consumir, que trist

Dues noticies del Periódico, una amb el titular “Espanya projecta obrir 36 nous centres comercials fins al 2028” signat per María Jesús Ibáñez i l’altra amb el titular “Pagar l’oci a terminis: una pràctica cada cop més estesa que pot portar a acumular deute” del periodista Jordi Grífol signat ara farà mig any.

Sembla que tinguin poca relació, però pensem-hi una mica, amb dos anys es preveu obrir a Espanya 36 centres comercials més, actualment segons he trobat a les xarxes n’hi ha quasi 600, es calcula que hi ha 16,8 milions de m² de superfície bruta per llogar, i com els hi agrada als del centre, comparativament son més de 2.300 camps de futbol.

Les comunitats autònomes que en tenen més sembla ser que son Andalusia i Madrid, que curiosament també son les que tenen previst obrir-ne més de nous. Curiosament dues províncies espanyoles no tenen centres comercials, Lleida i Terol, tot i que Lleida sembla ser que es una de les escollides per una de les noves obertures. També es curiós llegir que aquí, en aquest país, fins fa poc hi havia proporcionalment menys parcs comercials que a la resta d’Europa, no se que dir.

Això son botigues i mes botigues, moltes franquícies, poc comerç local i oblidem-nos d’allò del quilòmetre zero, no se si les vendes reals es corresponen amb les expectatives generades, els defensors dels parcs comercials diuen que aquests actuen com a catalitzador del municipi on estan ubicats, perquè la clientela forana també pot fer compres a les botigues del municipi. No se que dir, m’he passejat per un parell o tres de centres de renom de l’entorn de la ciutat comtal i he vist que hi ha forces botigues tancades, no si això es senyal de que funcionen be o no.

Però que passa si volem comprar de tot i per fer-ho financerament més suportable ho paguem a terminis? es molt fàcil d’entendre, tot i que en un principi sembli que podem accedir a més productes i serveis, l’ús continuat d’aquestes opcions generen compres compulsives caient ràpida e inconscientment en un sobrendeutament molt perillós amb el que el que realment fem es incrementar considerablement les despeses fixes pels mesos futurs, comprometent la nostra viabilitat econòmica a mig i llarg termini.

Com sempre dic, ens han creat una societat artificial suportada per unes potes clavades en una base totalment inestable, la del consum sense control, i el màxim reflex d’aquest consum el trobem en aquests macro parcs comercials on ho podem comprar tot, endeutant-nos un xic més a cada compra que fem via finançament, comprometen les nostres necessitats d’un futur immediat. El que financem aquest mes, no ens enganyem, ho tindrem de menys els mesos següents. Consumir sense control i amb endeutament, es fer anar el carro pel pedregar. Imatge generada amb IA de Gemini.

Publicat a

Els polítics volen realment el benestar dels ciutadans?

De tan en tan es fan eleccions en un lloc o altre, no difereixen gaire les d’un lloc o un altre, una colla de gent que es presenta amb la promesa de treballar per millorar la vida dels altres, per millorar la societat; quan hi ha la campanya tot son promeses, tot son bones intencions, tots s’omplen la boca de paraules massa sovint buides, tan de contingut com de realitat.

Agafo les dades de les darreres eleccions, tenim uns resultats referents a un parlament que te 82 escons, la majoria absoluta es situa en els 42, cosa que en aquesta ocasió fa inviable, quasi inviable, la governabilitat sense pactes.

Fem una ullada a la representativitat, però primer com sempre faig, mirem l’abstenció, que tot i que s’ha reduït comparativament amb les anteriors eleccions autonòmiques, enguany va ser aproximadament del 34%, el que vol dir que dels més de dos milions de votants, més de 700.000 no van votar a ningú, i això no oblidem que son moltes més paperetes de les que van obtenir els populars que es proclamen guanyadors de les eleccions, però que no poden governar sols per no tenir una majoria suficient. L’abstenció de fet quasi supera al nombre de vots obtinguts sumant els dels populars i els socialistes.

Però anem als escons, els populars n’han aconseguit 33, els socialistes 30, els voxistes 14, els de Lleó 3, els d’Àvila 1 i per acabar els Soria també 1, total 82, no oblidem però que l’abstenció si es reflectís al parlament significaria deixar 28 escons buits, poca broma. Tornem a la trista i dura realitat pels ciutadans, els titulars de la premsa per exemple a la Vanguardia “el PP guanya a Castella i Lleó amb un PSOE a l’alça i Vox en frenada” i a l’interior un ressaltat ens diu que “Mañueco reivindica els seus resultats, però haurà de pactar amb Vox”, no es cert, hi ha alternatives, possiblement cap polític cregui que necessiti humiliar-se a fer el que ha dit el mandat ciutadà, i es que el resultat de les eleccions es el que es, no el que voldrien els politiquets de joguina.

A que be tot això?, recordem que al Parlament en primera votació el presidenciable necessita la majoria absoluta, però en la segona votació n’hi ha prou amb la majoria simple, es a dir nomes han de sortir mes vots del “si” que del “no”, i això es possible amb l’abstenció del segon partit més votat, una utopia? be, no fer-ho possiblement significa trair les ordres dels votants, o no?

Feta una consulta a l’IA de si podria governar el PP abstenint-se el PSOE, la resposta es clara, és poc probable perquè el PSOE ja ha dit que no facilitarà governs del PP, a més, l’escenari habitual és que el PP negociï amb Vox, que té prou escons per donar-li majoria. I la conclusió quina es? que matemàticament possible: sí, però políticament realista: molt poc, perquè el PSOE gairebé segur votaria no.

Això de matemàticament si, però políticament no, deixa en molt mal lloc als polítics, a tots, perquè demostra que el darrer que volen la majoria d’ells es el benefici del poble, per a ells es prioritari que no mani l’adversari polític per damunt de les necessitats del poble. Ho hem de continuar permeten? hem de continuar combregant amb rodes de carro? perquè no ens deixem de tonteries i exigim als nostres polítics que facin la feina que els hi hem encarregat?

Si, ja se que es mes fàcil anar de festa, o al futbol, o a una de les múltiple opcions d’esbarjo que hi ha al mercat, i oblidar-se de determinats problemes, i més quan tenim una colla de personatges que cobren un feix de diners per simular que fan les coses be, encara que dia rere dia el que realment fan es augmentar el perjudici als ciutadans; voleu dir que el nostre futur, el dels nostres fills i nets no es mereix una mica més d’atenció i responsabilitat per part nostra? Imatge generada amb IA de Gemini.

Publicat a

Representació patètica

Ha passat en un poble veí, es indiferent quin, passa a moltes poblacions, resulta que el poble, els veïns i veïnes, van anar a votar i ho van fer d’acord amb la seva opinió personal, encertada o no, però ningú els va obligar a posar determinada papereta a les urnes … suposo, els mes mal pensats diuen que entremig mig s’hi poden barrejar presumptes i grandiloqüents promeses electorals, sovint pomposes i sense fonament ni base d’interès social.

Però no ens desviem, com deia, molt recentment es va viure un ple en una població propera que va anar com “el rosari de l’aurora” o sigui que “es va acabar amb tararí” i no entraré pas a valorar ni el perquè va anar per aquests camins perduts de lògica humana i social, nomes en centraré en algunes frase que he tret de l’article publicat a la premsa i que explica la situació viscuda a la sala plenària i entorn.

“En l’anterior ple vam dir que, en haver-hi una cadira buida, interpretàvem que era una anomalia democràtica” això es una de les frases per reflexionar, però n’hi ha una altra també d’interessant “a l’exterior hi havia una manifestació amb un reclam que s’hauria d’escoltar. El poble ens està demanant a crits que l’atenguem», encara que potser la que fa més mal es la següent “no podem continuar fent veure que no està passant res quan, inclús entre nosaltres, no ens podem ni parlar perquè no ens escoltem», trist? penós? deplorable? dissortadament hi ha una llarga llista de sinònims per definir-ho.

Sovint s’intenta justificar decisions qüestionables dels polítics, a qualsevol nivell, amb uns arguments ridículs, patètics i de nivell de parvulari; a veure quan ens diuen frases com “es per honestedat democràtica i respecte a les persones que ens han votat i que representem”, això esta be si fos del tot real. Fem una ullada a les darreres eleccions en aquesta població, primera dada que a mi sempre m’agrada posar davant de tot, ja se que als polítics no els hi agrada però es la realitat del que diu el poble, l’abstenció a les darreres eleccions municipals en aquest poble veí va ser superior al 40% del cens (2.500 veïns no van anar a votar) van anar a votar unes 3.500 persones d’una població que te 7.700 habitants. Es que els que no van anar a votar no els representa ningú? si es així, al plenari, a tots els plenaris, hi tindríem que veure unes quantes cadires de regidors buides.

En aquest ajuntament hi ha quatre grups representats que ostenten la totalitat dels regidors que li pertoquen al poble, si fem cas al que diuen “no ens podem ni parlar perquè no ens escoltem» estan traint al poble, això no te perdo, això es motiu per expulsar-los a tots del plenari, el poble no els ha votat, encara que ells ho creguin, per engrandir el seu ego, no els ha votat perquè en un futur algú els hi faci un monument, no, el poble els ha votat per treballar i defensar la societat local, si no en saben que pleguin, i si no ho volen potser el poble els hi tindrà que ensenyar la porta … i això val per a tots els municipis, avui li ha tocat el premi a aquest, però temps enrere va ser algun altre, i en el futur n’hi hauran mes.

Imaginem, si féssim cas de la participació, en aquest poble hi veuríem 5 cadires de regidors buides, com a molts pobles, i els que hi seuen ens parlen de representació democràtica del poble? nomes una indicació, si treballen pel poble, facin la seva feina que no es la de discutir, trenquin la norma no escrita de que “no poden ni parlar perquè no s’escolten» cal parlar i sobretot escoltar, no ho van aprendre a l’escola ni a la vida? Imatge creada amb ChatGPT.

Publicat a

Preparem la carta pels Reis

I no em refereixo pas als de l’estat espanyol, dels que nomes em molesta que hi siguin per designació divina, es un dir ja que el poble no els ha escollit pas, però la veritat es que no els conec personalment, no els he tractat mai, o sigui allò de que per conèixer a algú hi has de menjar i dormir, ni hem menjat ni hem dormit plegats, per la qual cosa no en tinc cap opinió a nivell humà. I a nivell protocol·lari o professional, penso que al país tenim aquest tipus de representació política instaurada pels polítics del moment, i si aquesta no agrada el poble, es el poble qui tindria que instar als representants electes, ja que ells per voluntat pròpia no ho fan, la tramitació de la modificació d’aquest estatus hereditari. Encara que no ens enganyem, a ells, als polítics, tampoc els escollim, escollim una llista de noms, de la que no coneixem a la majoria dels que hi ha apuntats, es veu que això de les llistes obertes els hi fa por, li tenen pànic.

Dit tot això, fer referencia nomes a que tot i no seguir-lo quasi mai i menys en la seva totalitat, enguany m’ha envaït una sensació de voler veure o escoltar el contingut del discurs reial, quasi 10 minuts, però tampoc ho he aconseguit, perquè penso que sempre es el mateix, mots i frases expressats per a intentar acontentar les orelles dels que escolten en cada moment. No se si l’escriu el monarca, o com diuen alguns li escriuen, però la sensació de voler escoltar-lo es quan de la lectura inicial de premsa n’he tret que a la majoria de polítics no els hi ha agradat del tot, i he pensat calla, per alguna cosa deu ser, no? i en aquesta ocasió i després de fer-hi una ullada, el resum final del que he llegit es que als populars i als socialistes els hi ha mig agradat, als de més a l’esquerra i als independentistes, especialment als catalanistes, no els ha convençut gens, titllant-lo en algun cas de “surrealista” i també deslegitimant-lo, i els de l’extrema dreta diu que no opinen.

Diuen que no ens hem de fixar nomes en les paraules, també cal mirar allò que anomenen “posada en escena” o sigui tot allò que va més enllà del que diu, l’espai, la decoració, i també els posats, perquè tot es per donar una imatge buscada i rebuscada, amb la finalitat d’agradar a tots, o no, i de quedar be amb el poble, i que visualitzem la seva saviesa i sobretot la seva equidistància amb la política, fent-los nostres perquè percebem que esta al costat del poble, amb els humils, amb els putejats pels polítics de torn.

Alguns politiquets de joguina diuen que fan seu el missatge del Rei, malament, es impossible, si el missatge reial esta a favor del poble, no pot estar validant el que fan els polítics, segur que ningú vol repassar el que tots ells no han fet en les darreres dècades. Coratge, transició, convivència, confiança … ufff!!! algú pot dubtar de les bones paraules del discurs, pero no dic res de les intencions d’alguns polítics; de fet tots s’apunten a lloar o a criticar les paraules de la reialesa, com deia una política d’abast nacional, segons la premsa, “tots hem de fer de la cura de la convivència la nostra tasca diària, i per això necessitem confiança. Podrem assolir els nostres objectius, amb encerts i errors, si els emprenem junts; participant tots, orgullosos, d’aquest gran projecte de vida en comú que és Espanya”.

Encara que després de llegir i rellegir aquestes línies, em pregunto perquè ens volen continuar prenent el pel, ens ha esquilat tantes vegades que ja nomes ens en queda borrissol, però els hi es igual, es tracta de perpetuar un col·lectiu que tot i voler pensar i creure que podria ser necessari, no deixo de veure i pensar que el seu repte, la seva meta es esprémer tan com puguin als ciutadans, encara que el més trist es que nosaltres continuem combregant amb rodes de carro o de moli, que encara son més grosses i permeten que els polítics o les seves idees es perpetuïn. Fem la carta als Reis, demanem unes joguines més reals, que no reials, i a veure que passa, a veure si enguany els hi donen les claus, no de les cases dels pobles, sinó de la porta del darrera per expulsar als no desitjats. Imatge pròpia generada amb IA de Canva.

Publicat a

Noticies esbiaixades

Es curiós com les noticies que expel·leixen els diaris siguin digitals o en paper, comuniquen fets ocorreguts en temps passats amb un biaix més o menys tendenciós, més o menys arbitrari, amb la finalitat de fer allò que ara s’ha posat de moda, se’n diu blanquejar uns individus o unes organitzacions, sovint amb unes decisions o una gestió pèssima, per tal de fer-los quedar be en la tan elogiada i sovint manipulada historia.

Aquest es el cas d’aquesta noticia que publica el Debate signada per Iván Mingo, ens presenta al dictador espanyol com un home exemplar en la creació d’empreses i riquesa pel país, no us posaré pas l’enllaç, el títol si, per si us pica la curiositat de llegir-lo “El deute de l’automòbil espanyol amb Franco, creador de quatre marques que avui generen milers de llocs de feina”, resulta que el bon home va esperonar el naixement del teixit productiu nacional, aconseguint la cohesió necessària, deslocalitzant la indústria nacional i creant grans nuclis industrials al voltant de les grans ciutats que fomentessin els moviments migratoris del camp a les urbs, uau, un individu miraculós.

Ens anomena les empreses o marques que va crear, ENASA que sota la marca Pegaso va fabricar camions i esportius de luxe, però la realitat es que del Z-102 en van fabricar poquets, la marca va ser comprada per Iveco que posteriorment va passar a Tata. Una altra marca que va néixer diuen gracies al dictador va ser Seat, que en un principi va fabricar amb llicencia de Fiat, tot i que després se la va quedar el grup Wolkswagen. Una tercera va ser Ebro, que sembla ser que va sorgir en nacionalitzar la planta catalana de Nissan, actualment a l’orbita d’un grup xines. I la quarta la Metalúrgica Santa Anna, que va fabricar els Land Rover Santana, que després d’acords amb Suzuki i Iveco va acabar també en mans xineses.

No se si aquest personatge va ser tan bo pel país com diu l’article, hi ha qui no li sembla del tot be aquest reconeixement, el que si que est cert es que algunes de les marques van tenir renom, encara que no va ser tan per la bona gestió del dirigent com pel fet de que tampoc hi havia competència real, era com la tele, hi havia la 1 i la 2 i cap més, la gent o miràvem aquestes o no veiem tele. Encara que el fet que actualment uneix a les quatre marques, es que totes van deixar de ser ensenyes espanyoles.

Aquests dies també s’ha parlat de dos esdeveniments més que van fer historia, la mort d’en Franco i la restauració de la monarquia. Tothom hi diu la seva, de la primera uns diuen que van vessar moltes llàgrimes i altres diuen que van destapar ampolles de cava o xampany, que es com es deia aleshores, de la segona uns diuen que van ser el primer pas cap a la normalització democràtica del país i altres diuen que van canviar els caps visibles per tal de que en realitat res canvies.

Hi ha una realitat que no es pot canviar, i es que després del 36 la gent ho va passar malament, alguns molt malament, a altres les coses van començar a anar-los-hi be, com sempre tot depèn on tens els amics. Ara el món s’ha globalitzat, hi ha els que remenaven les cireres abans, ho fan ara i també ho volen fer en el futur, hi ha concentració de marques, i n’apareixen de noves que principalment provenen del països asiàtics, les empreses ja no saps ben be de qui son, grans corporacions, els anomenats fons d’inversió i en algunes ocasions els anomenats fons voltors. La realitat es que ens han construït una societat a mida del consumisme, es indiferent de si com a  persones estem be o no, el que importa es que com a societat caminem com a xaiets i gastem en allò que ens diuen, i si no expliqueu-me quin sentit te això que aquestes dies es fa arreu del món, la festa d’encesa de llums de Nadal. Imatge pròpia generada amb IA de Canva.