Mes: març de 2024

Publicat a

Els judicis i el tornar a treballar

Aquesta serà la darrera part d’aquesta tetralogia parlant dels atracaments, atracaments que vaig patir anys enrere, però que ara fa un any, amb la primera reflexió, vaig decidir fer-ho públic, crec que es un sistema per deixar enrere els dimonis del passat. No es que actualment m’angoixi, però si que penso que compartir idees, vivències i experiències, es una acció que no ens afecta negativament, tot el contrari.

Si voleu conèixer l’inici de tota aquesta madeixa, podeu estirar el fil començant per atracaments va ser el començament, el segon va ser post-atracament per continuar amb el I després de l’atracament, que? i ara voldria parlar de tot això que sovint veiem a les pel·lícules, que son els judicis, però que son reals i no sempre son de bon gust.

Crec que ja ho he dit o escrit en alguna altra ocasió, el meu primer contacte amb aquest món va ser tot just agafar el relleu de la direcció de l’oficina, amb motiu de l’atracament que havia patit l’anterior company responsable de l’entitat al poble, a l’època de l’assalt a la caserna de Berga, i us puc dir que tot i no ser divertit, no es el mateix quan un ho pateix en primera persona.

La primera vegada que vaig anar a un d’aquest judicis, va ser a l’Audiència Provincial a Barcelona, un gran edifici, un edifici imponent, una situació que imposava, i com a testimoni no t’acompanyava cap lletrat a declarar, nomes us diré que mentre em dirigia al palau de justícia tot caminat pel passeig de Lluis Companys, dubtava de si presentar-me o no, finalment coneixedor de que si no m’hi presentava podria tenir repercussions legals, vaig decidir entrar-hi, quin remei.

Com que l’atracador havia fet forces atracaments, allà hi érem una colla de gent, ens anaven cridant d’un a un per entrar a la sala a declarar, jo nerviós per quan em toques, fins que va arribar un moment, suposo que ja tenien prou testimonis, als que encara estàvem esperant ens van dir que ja podíem marxar, que no entraríem pas a declarar, ufff … quin descans.

Posteriorment, hi van haver més atracaments, i això va comportar més judicis, a Barcelona i a Manresa, de fet encara vaig estar de sort, em vaig estalviar anar a altres poblacions com van tenir que fer altres companys. Cada judici era diferent, però en el fons tot era igual, gent que ens atracava perquè volia diners, segons les autoritats majoritàriament per motius de drogues. El judici podia ser relativament ràpid o fins i tot al cap de dos, tres o més anys, tocava tornar a reviure les angoixes patides, tocava tornar-te a enfrontar visualment amb els atracadors, veure i compartir sala amb els seus amics i familiars, cal dir que mai hi va haver cap problema, però la situació no era fàcil de portar.

Alguns atracadors deien que no recordaven res, ja que en aquella època es drogaven molt i no recordaven tot el que feien, altres deien que en aquella època estaven en algun centre de recuperació i no podien pas haver atracat a ningú. No entraré pas a fer cap valoració, la justícia feia el seu camí. Finalment en acabar el judici, el jutge dictava sentencia i alguns anaven a la presó i altres possiblement no. Nomes dir que les noticies de l’època ens deien que moltes d’aquestes persones, sovint acabaven sent víctimes per sobredosi, no ho tenien fàcil, no eren guanyadors de res.

I he deixat pel final una situació que no sempre s’entén, i que no sempre es valora el que realment significa. Tot i el patiment de les declaracions, de les rodes de reconeixement i l’angoixa dels judicis, després d’un atracament, s’ha de tornar a treballar, i al mateix lloc, ningú es pot imaginar, si no ho ha patit, que significa això. L’endemà mateix del dia que et van atracar, et van posar una pistola al cap, has de tornar a trepitjar l’espai on va succeir tot; es igual si l’atracador va ser correcte, o si con en algun cas va succeir, van emprar violència física, es igual si algun cap de la companyia es riu de tu, es igual si no tenies recolzament psicològic, es igual si estaves “acollonit”, l’endemà o llançaves la tovallola o tornaves al lloc dels fets, com si no hagués passat res.

La vida esta plena de situacions, esta plena de vivències, algunes son agradables i dolces i ens agrada recordar-les i reviure-les amb el pensament, amb fotografies, amb vídeos o pel·lícules de super 8. Altres vivencies son negatives, fins i tot angoixants, quan les recordes hi ha quelcom que et rosega per tot el teu interior, si no s’han viscut es difícil entendre que passa pel cap dels que les pateixen, i us puc assegurar que entenc perfectament que hi ha qui s’ensorra, no ho pot pair i decideix posar-hi fi per sempre. Imatge de Josep Sanfeliu.

Publicat a

Suplicar per jutjar un possible delinqüent

Sembla ser que ara fa més o menys un any, segons sembla ser que diu un atestat de la Guardia Civil de Transit, un individu suposadament circulava a 215 quilometres en un tram on podia anar a 120.

Normal, no? no tan normal, no tothom circula quasi al doble del que esta establert legalment, no tan normal que per un fet ocorregut fa quasi un any, ara el Tribunal Suprem estigui demanant a la Cambra Alta el suplicatori per jutjar al suposat infractor i que aquest al·legui en defensa seva, que ja va pagar una multa de 600 euros i va perdre els corresponents punts del carnet de conduir, a més al·lega també que mai va sobrepassar els 200 quilometres/hora.

I amb això tornem a xocar, com sempre, amb els auto establerts privilegis per a la classe política. Demano: si a mi m’enganxen circulant a 215 quilometres/hora, que no crec que ho facin perquè no crec que arribi a circular a aquestes velocitats, no em jutjaran ràpidament? o també tindran que demanar un suplicatori a la meva família a veure si ho autoritzen?

Utilitzo la paraula “suplicar” i no “suplicatori” i us podeu preguntar perquè, ho faig perquè tots plegats trobem més repulsiu el fet de que els polítics tinguin privilegis que no tenim la resta de ciutadans del país.

Suplicatori, segons el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, significa “que denota o implica una súplica” i suplica, segons el mateix diccionari, significa “demanar amb submissió i humilitat. Suplicar una gràcia a una autoritat”. No cal explicar res més, oi? s’entén, uns poquets tenen més drets i privilegis que la gran majoria de ciutadans.

Ara algú em dirà que tot això dels suplicatoris no significa res, que també jutgen als polítics i també els imposen penes si els troben culpables; es cert, si la justícia fa la seva feina amb total correcció. Però d’entrada ja es una burla que un individu que ha de treballar per tots nosaltres, que ha de vetllar pels nostres interessos socials i materials, es passi pel forro les normes, en aquesta ocasió les normes de circulació, es una burla que no tingui un agreujant precisament per ser un senador elegit per sufragi universal i públic, es una burla que si es considera adient es tingui que suplicar la seva imputació, es una burla que després d’un any encara estigui desenvolupant la seva tasca de senador com si no hagués fet res, mentre hem pogut veure que en altres ocasions s’ha posat en presó provisional a persones amb molt poques probes, tan poques que al cap de dos anys d’estar empresonat, l’han tingut que deixar en llibertat per no poder demostrar les acusacions, llegiu Sandro Rosell o llegiu també La Seu d’Urgell, on han arxivat una denuncia “anònima” de l’any 2019, repeteixo l’han arxivat per “manca de fets delictius” … com es pot investigar o fins i tot com es pot posar en presó preventiva a algú sense probes? crec que aquest país necessita una gran revisió. Imatge de manfredrichter a pixabay.

Publicat a

Ni participar, ni opinar

Això es el que, genèricament, vol la classe política dels ciutadans, ni participar ni opinar. Si algun polític ho llegeix, possiblement dirà que si que podem participar, podem anar a votar cada quatre anys o cada quan ells volen, al cap i a la fi, son ells els polítics, els que marquen els “tempos” electorals; també ens poden dir que ens apuntem a fer de polítics, això si, hem de començar pel nivell basic, o sigui per les seccions locals, a no ser que tinguem padrins o padrines, que ens donin suport i ens empenyin a pujar els graons amb més rapidesa.

Sigui el que sigui el que vulguem fer seguint les seves instruccions, indicacions i consells, tot passa per jugar al joc que ja tenen muntat, no ens permeten que trenquem la baralla, ui que he dit, recordo que un que va dir que per fer una truita primer s’han de trencar els ous, crec que el van acusar de terrorisme.

A tots els nivells podríem trobar persones que tenen la voluntat d’ajudar als altres, de treballar en benefici de la comunitat, però sovint la senda per la qual transiten diàriament, fa que alguns vagin oblidant les bones intencions, ja que se superposen condicionants de tot tipus, i això fa que les decisions no sempre siguin única i exclusivament en benefici de la societat, en benefici de les persones.

Quan comences a escriure un dia i acabes l’endemà, com a passat en aquesta ocasió, els continguts publicats a la premsa poden fer-te modificar alguna de les opinions o propostes que tenies pensades com a idea de l’article en qüestió.

Però centrem-nos en el tema de la proposta d’avui, a la classe política ja li va be que la ciutadania ni participem ni opinem. Ells ja tenen els seus programes per esbatussar-se públicament, no se si en els cercles reduïts, íntims o privats, son menys bel·ligerants amb el “contrincant” del que ho son públicament, però fixem-nos que quan surten a la palestra del circ polític, tot són abruptes en contra de la resta de partits, i no ens enganyem ho fan tots, però massa sovint hi ha dues coses que no fan.

Primera explicar be, de pe a pa, amb profunditat, que es el que ells pensen fer concretament, per millorar realment la societat, la vida de la ciutadania. Si, ens diuen unes quantes frases tòpiques i típiques … crearem un equip de treball per fer el seguiment i millorar les necessitats d’algun col·lectiu, o de dos, o de tres, o redistribuirem els pressupostos i els actius humans per assolir un millor nivell de qualitat, però sense especificar clarament que es el que faran.

Segona, mai, mai, recullen les opinions dels electors, dels ciutadans, dels usuaris, com a molt diuen que fan algunes enquestes, ens ho hem de creure, però curiosament som molts els que mai, mai ens han fet cap d’aquestes famoses enquestes, a qui pregunten? als amiguets o amiguetes?, a la gent quan torna d’una festa? a les persones que fan la cues quilomètriques de sortida o retorn del cap de setmana?

Si realment volen conèixer el que pensa la ciutadania, perquè no els convoquen a reunions en petit comitè i els escolten? i que siguin publiques, no ens enganyem això que ho facin tots els partits, tots els polítics, però no volen preguntar a la gent perquè es creuen en possessió de la veritat absoluta, difícil quan tots pensen tenir aquesta veritat. El que si que acostumen a tenir, es el control mediàtic sobre els pobres súbdits. Imatge de broesis a pixabay.

Publicat a

El punyent canvi d’hora

Em sembla que en cada ocasió que es modifica l’hora surten moltes opinions, sortim un munt de gent que hi volem posar cullerada. Uns per recolzar aquests canvis, altres com jo per criticar-ho, i cada vegada que ho fan, es torna més incomprensible el motiu pel qual ho fan.

Aquí a Espanya com que som més “xulos” que ningú, com deia un conegut “pa xulo mi pirulo” no tenim un canvi, no, aquí en tenim dos, es allò de “no vols caldo, dues tasses”, es veu que necessitem sobresortir més que la resta, encara que sigui en estupidesa.

Tenim una raó per canviar l’hora, i es la imposició europea, quan arribem al mes de març avancem una hora i en arribar a l’octubre la tornem a endarrerir, i ens van dir que ho teníem de fer per estalviar energia, a més hores de sol, menys consum elèctric. El que passa es que jo que sempre he treballat en oficines, teníem el llum encès a totes hores, indiferent de l’horari que apliquéssim; i per exemple els paletes adapten els seus horaris a les possibilitats lumíniques naturals com han fet tota la vida els pagesos i ja esta. Si que es cert que a l’avançar l’hora ens quedava mes temps per sortir a gastar en oci i esbarjo fins al vespre, o sigui que no tinc molt clar això de l’estalvi energètic, ni el monetari … consumisme pur i dur.

I ara llegia que l’economista Niño Becerra explicava al HuffPost que l’estalvi per llar es pot calcular en uns 80 cèntims mensuals, el que significa aproximadament poc més de 4 euros durant els mesos que s’aplica aquesta mesura de contenció del consum energètic. Sembla que en fan un gra massa.

Si tan gran es la bondat de la mesura, jo sempre he dit que en lloc d’enganyar a la ciutadania modificant l’hora, ens ho poden mostrar amb la total claredat que significaria dir-nos que per estalviar energia a l’estiu, en lloc d’anar a treballar a les 8 del mati, hi hem d’anar a les 6, clar i concloent, no? així ens estalviaríem remenar els rellotges cada dos per tres.

I després, els espanyols tenim una altra mostra de “xuleria hispànica” a principis dels anys 40, hem de suposar que per fer la pilota als alemanys, aquí es va modificar el fus horari que ens pertocava, el de Greenwich, i van adoptar el de Berlin, ocurrències memorables que de moment cap govern de la “democràcia” ha restituït ni la lògica i ni el seny; així ens va. Imatge de raggio5 a pixabay.

Publicat a

Violència a l’entorn de l’esport

Fa quinze dies parlava d’un partit de futbol disputat al Bages Una agressió embruta l’esport entre els equips de Sant Fruitós i de Sallent. Una agressió que segons Regió7 nombroses patrulles de Mossos van haver d’intervenir-hi.

Jo proposava una mesura, impopular si però radical, castigar jurídicament els culpables, se’ls tindria que expulsar definitivament de zones esportives d’arreu del país, prohibir-los entrar a cap esdeveniment esportiu, sigui com a públic o com a jugador, i a més, fer-los-hi pagar tot el cost del desplegament de Mossos i SEM.

I pels clubs si es demostra que van ser incitadors, partícips o es van inhibir dels fets, expulsar-los del campionat que estiguin jugant, i si son reincidents expulsar-los de les competicions de per vida.

I avui he llegit una altra noticia al digital Vila Web “L’entrenador del juvenil de la UE la Jonquera, hospitalitzat perquè el van agredir durant un partit” que hem de fer amb tota aquesta potolada que va als esdeveniments esportius a buscar merder, perquè hem de continuar tolerant-los, ja n’hi ha prou, els efectius policials han d’actuar amb contundència, i les autoritats jurídiques han d’actuar sense febleses, tots plegats han de buscar, detenir i jutjar aquests elements provocadors i agressors i fer el que calgui per apartar-los de la nostra societat, apartar-los del nostre dia a dia, no es mereixent gaudir d’una convivència a la que ells mateixos ataquen, que ells mateixos destrueixen, i que sovint es volen imposar amb agressions, sovint continuades i reincidents,  a la resta de gent, a la resta de persones, no els volem, feu-ne el que vulgueu, però als nostres camps i pistes esportives no els hi volem.

Ja fa massa temps que dura això, s’està perpetuant i agreujant, recordem que molt sovint en el espai esportiu es parla de valors, però sembla que nomes se’n parla en un pamflet o en els discursos populars i populistes per tal de quedar be. S’ha de ser més rigorós, s’ha de ser més contundent, i es que com en tantes altres coses, la gent, els responsables, tots plegats perdem massa temps parlant de bones intencions i que hem de començar quelcom per trobar-hi solucions, però mentrestant la llavor de la maldat, la llavor de les grolleries, la llavor de les agressions va avançant i va creixent, i que hi pensem fer? res com en tantes i tantes coses que estan posant pals a les rodes de l’adient funcionament de la convivència comuna. Imatge de thommas68 a pixabay.

Publicat a

Acomiadament procedent

Sovint se’m fa difícil trobar un títol per les meves exposicions escrites, no es fàcil trobar unes poques paraules que reflecteixin el que pot ser el contingut d’allò que aboques damunt d’un paper, per si algú te ganes de llegir-ho.

Avui, després de les darreres noticies que han saltat de l’efervescència que vivim en el nostre país, llegim eleccions catalanes, encara se m’ha fet més complicat. I quan parlo del nostre país, ho podem extrapolar genèricament a qualsevol àmbit, local, comarcal, nacional, fins i tot europeu.

Be, com deia, s’han convocat eleccions a Catalunya, l’anterior ocasió va ser l’any 2021, i en principi era per una període de 4 anys, com totes. I com passa sovint, la seva durada ha estat inferior, perquè? vaig escoltar que algú deia que en el conjunt dels països democràtics, les dues terceres parts de les convocatòries electorals que es fan, son anticipades.

Es diu que quan els que governen preveuen que allargar la legislatura pot ser negatiu pels seus interessos de partit, convoquen eleccions. Ara be, la resta de partits s’apunten al carro automàticament. Per exemple, ahir mateix, convocades les eleccions a Catalunya, fins I tot al debat d’amnistia, ja es va poder veure i escoltar que molta de la xarrameca dels polítics anava en la direcció de les noves eleccions, curiós, eleccions catalanes, debat al congres de Madrid, tot dit, com sempre els catalans som els culpables de tot.

Ja sabem el circ que tenen muntat els polítics, molts no han fet altra cosa a la seva vida que fer de polític, això es com si a un electricista li posem davant seu una maquina de cosir que no ha ni vist ni tocat mai, no sabrà per on començar. I això es el que passa amb els polítics, han fet molts anys de polítics i si els votem, els hi posem davant la gestió d’un país, no tenen ni punyetera idea de com s’ha de fer, patètics … ells, i nosaltres per permetre-ho.

O sigui, tenim uns polítics que no han estat capaços de fer la tasca que els vam encomanar, repeteixo ara es aquí, però passa arreu, fins i tot els polítics més “xulos” tenen les mateixes actuacions i les mateixes mancances, però continuem, uns personatges que no han sabut fer la tasca encarregada pels ciutadans, es presenten i els hem de tornar a votar? quina cara més dura que tenen, i aquí es on entra en joc el titular, no tenim dret a un acomiadament catalogat de procedent.

Es van presentar fa tres anys, ens van dir que seria per quatre anys, primer incompliment, ens van dir que treballarien per millorar el país i la qualitat de vida dels ciutadans, moltes coses han anat enrere, segon incompliment, veiem que promeses fetes acostumen a convertir-se en promeses trencades, tercer incompliment … i encara tenen la indecència de tornar-se a presentar.

Que hem de fer la ciutadania per acomiadar definitivament a tota aquesta colla de galifardeus? com podem aconseguir un acomiadament procedent? lògicament ells i elles s’aferren, a allò que es diu, a les seves cadires, als seus beneficis laborals, al seu estatus elitista que ells mateixos s’han prefabricat a costa nostra. Una pregunta senzilla per la que de moment sembla que no hi ha resposta: quan tindrem gent que en conjunt, individualment possiblement alguns d’ells hi pensin i hi creguin, però quan, el conjunt de la classe política, realment pensarà única i exclusivament en el benestar social, en el benestar de les persones? imatge de qimono a pixabay.

Publicat a

Aniversari de mentides

Avui, un dilluns com qualsevol dilluns, un dia feiner com qualsevol altra, un aniversari, vint anys dels atemptats de Madrid, vint anys de mentides.

Tot plegat possiblement va començar un any abans, el març del 2003, amb una imatge del que es va anomenar “el trio de les Açores” que a més del representant espanyol, hi havia l’americà, i l’anglès. Es curiós que vist en perspectiva, de tots tres l’únic que actualment es de la UE era el representant d’aquí, fet que empastifa el conglomerat del que significa aquesta anomenada Unió Europea i que no aporta res positiu a la nostra nació, al contrari.

Les mentides van començar un any abans, be les mentides sempre han existit, amb més o menys profunditat i amb més o menys conseqüències greus pels ciutadans; però reprenem el fil d’aquestes, el 2003 sembla ser, segons l’article de la Ser, que l’americà i els seus dos aliats l’anglès i l’europeu portaven mesos preparant l’opinió pública per a una invasió d’Irak, i ens van dir sense rubor que allà s’ocultava un arsenal d’armes químiques i biològiques. I ho van dir a la seu de l’ONU, on van sostenir amb proves falses una mentida, la de les armes de destrucció massiva.

I així arribem a l’any 2004, any de l’atemptat a Madrid, van morir quasi 200 persones, persones grans, joves, petites, quitxalla i el govern d’aquí tot i que es diu que a poc més de les 9 del mati ja hi havia fonaments per vincular l’autoria a grups amb components àrabs, continuaven dient que havien estat els etarres. De fet el més important no es qui ho va fer, no oblidem que es van assassinar a quasi 200 persones, i anímicament en van quedar milers de ferides, el més important es que tinguem la sensació de que en cap moment es va pensar en les víctimes, nomes es va pensar en com treure’n profit polític.

Més tard, a principis d’aquesta dècada, sentencies condemnatòries pel mateix partit, no per la mateixa gent, tot i que encara avui dia hi ha algun dels noms que sortia als famosos papers, que oficialment es desconeix qui carai era. Més mentides.

I ens hem de creure que en tota aquesta historia anomenada del procés, tota aquesta gent amb afinitats clares cap a aquestes formacions polítiques diuen la veritat? No podem acceptar que alguns continuen en la seva línia de mentides i manifestacions falses?

Tot i que vaig començar a escriure ahir, continuo avui dimarts perquè volia veure que en deia la premsa. Primer titular que llegeixo: L’11-M encara divideix els partits 20 anys després, nomes per això els partits implicats no poden continuar sent mereixedors de la nostra confiança, plegueu, marxeu, deixeu-nos d’enganyar i viure be a la nostra esquena.

La màxima autoritat del país va apel·lar a la veritat com a garant de la dignitat de les víctimes, i una dona que va perdre el seu marit, i va parlar en nom de les víctimes, deia a aquests polítics poca vergonyes que “Un govern ha de saber a qui fa costat, sense falsedats” tot lamentant també que en aquesta onomàstica no es pot oblidar que aquests fets, aquests crims han prescrit per sempre … es cert? vergonyós. Imatge de thedigitalartist a pixabay.

Publicat a

Una agressió embruta l’esport

Això es el titular, més o menys, d’una noticia publicada aquesta setmana per Regió7, i dic més o menys perquè no tinc ganes d’escriure noms, al cap i a la fi aquesta vegada es una situació propera, però en altres ocasions ha passat i passarà en altres indrets, i per desgracia i vergonya comuna son accions repetitives i que van in crescendo.

Un partit, suposadament paraules gruixudes i gestos provocadors, de qui? es indiferent, els i les incíviques, les i els caradures, personatges que podríem anomenar “xulo piscines” n’hi ha a tot arreu … continuem, després d’un inici de suposades provocacions, repeteixo es indiferent qui sigui l’incitador, s’arriba a les mans i en aquest cas a les puntades de peu. Acaba amb ferits.

Després, segons un ressaltat del mateix diari, “nombroses patrulles de Mossos van haver d’intervenir i van fer identificacions”. I aquí comença la meva petició: investigar be que va passar, definir i esclarir qui van ser els culpables dels aldarulls, i actuar en conseqüència. I que vol dir en aquest cas actuar en conseqüència? Primer, després d’identificar i castigar jurídicament els culpables, se’ls podria expulsar definitivament de zones d’esports arreu del país, prohibir-los entrar a cap esdeveniment esportiu, sigui com a públic o com a jugador, i segon, tot el cost del desplegament de Mossos i SEM fer-los-hi pagar a títol individual. I pels clubs? pels clubs si es demostra que van ser incitadors o partícips dels fets, expulsar-los com a mínim del campionat que estan jugant actualment, i en cas de ser reincidents expulsar-los de per vida.

Si volem educar en valors i en ciutadania, hem de començar per no permetre aquests tipus d’actuacions, que pel que sembla per algunes de les xerrades a les que he assistit, el problema no es que afluixi, no, al contrari, cada vegada va a més. I això es intolerable com a persones i com a societat. Això es el llegat d’exemplaritat que volem lliurar al nostre jovent? Imatge de gartengg a pixabay.

Publicat a

Saben posar-se d’acord

Quan volen saben posar-se d’acord, això es el que jo entenc que transmet l’article del periodista Asier a la Vanguardia d’avui, i es que amb el títol de “l’altre mediador de la trama” no cal dir que referent a l’anomenat cas Koldo, ens diu de que a la interlocutòria del jutge hi surt l’ex ministre, però al seu costat hi ha el nom d’un segon intermediari.

Un segon intermediari, segons l’article, que el considera proper al que podríem anomenar tendències polítiques dretanes, amb diversos contactes en aquesta orbita i en el context d’aquesta línia de pensament.

Si ambos personatges, tal i com diu el periodista, suposadament podien estar relacionats amb el cas que del que parlem, de fet en parla tot el país, hem de pensar que tard o d’hora la justícia i els seus representants, recordem que son terrenals no espirituals ni divins, ho esbrinarà i ho demostrarà, crec que els ciutadans ens hem de fer una pregunta, ens en podem fer moltes, però nomes amb una que ens fes pensar, ens fes dubtar, en tindríem prou: es que alguns polítics suposadament contrincants, nomes s’entenen quan suposadament els hi va be al seu espai personal, enriquint-lo en la línia preferida, que no sempre es econòmica, en ocasions es de poder, es per ego, es per menyspreu a la resta de mortals.

No se que es el que realment volia transmetre el periodista, possiblement no he entès el seu redactat, però nomes la ínfima possibilitat de que dos contrincants polítics estiguin d’acord per “putejar” als ciutadans, em fa vomitar, com tantes altres coses, i espero que a qui li correspongui ho esclareixi, perquè no ens enganyem no es nomes que una colla de cràpules s’enriqueixin amb el patiment de la gent, es que a més s’acomboien personatges de diferents línies polítiques que el que tindrien que fer es controlar-se els uns als altres en benefici de tots nosaltres, i en aquest article sembla entendres que s’acomboien perfectament en benefici de quatre gats escollits i en perjudici de la ciutadania. Imatge de wirpixs a pixabay.