Mes: març de 2026

Publicat a

Dret a morir, dret a matar

Per una banda tenim una noia jove, vint-i-cinc anys, que fa temps, massa temps, que lluita per tenir una mort digna amb l’eutanàsia, paraula maleïda per determinats sectors de la societat. Entenc que no tothom comparteixi aquesta visió de la vida, el que no entenc es que hi hagi algú que es cregui amb el dret de negar aquesta opció a qui lliurament la escollit motivada per la seva situació medica.

Entenc, i encara més ara després de les meves experiències personals, que aquesta noia hagi pres aquesta decisió, em costa més d’entendre al pare que en principi la premsa no diu que tingui cap problema físic ni mèdic, que tot i que no li agradi, sigui capaç d’anar judicialment contra la filla, contra una persona sobre la que no te cap potestat, a lo millor es pensa que es de la seva propietat.

Una noia que al llarg de la seva curta vida ha patit, segons explica en una entrevista, manca d’empatia per part dels mes propers, intents de suïcidi, violacions i actualment paraplègica.

I el que ja no encaixa es que una diguem-ne associació totalment aliena i a la que la noia no ha demanat pas ajuda, es fiqui per entremig nomes perquè li serveix de cavall de batalla per la seva particular creuada contra una societat més igualitària, no gaire perquè podria ser millor. I això ha significat afegir més anys de patiment a la noia, que es el temps que ha trigat en recórrer el viacrucis judicial que ha propiciat aquesta associació.

Primer s’ha de passar els filtres establerts legalment, després del dictamen favorable del CGAC (Comissió de Garantia i Avaluació de Catalunya), ha tingut que passar per un Jutjat d’Instrucció, després pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, tot seguit pel Tribunal Suprem, a continuació el Tribunal Constitucional i per acabar el Tribunal Europeu dels Drets Humans. I a això el pare i l’associació n’hi diuen estimar? Com els hi hem de fer entendre que “estimar, vol dir també deixar marxar”?

I després ens trobem que el mateix tipus de gent recolza les massacres que s’estan duent a terme arreu de diversos territoris del món. Que una persona demani la eutanàsia es un “pecat” però en canvi “assassinar” milers de persones amb l’excusa d’alliberar-los d’uns mandataris dèspotes i presumptament criminals que en ocasions inicialment van estar recolzats pels mateixos que ara els volen fora, es ser bon cristià, com deia no fa gaire una política nacional referint-se als descobridors “vam arribar els de la Creu i vam posar un nou ordre i, sobretot, una manera d’entendre que la vida és sagrada, calia civilitzar-los” … joer.

Estem en una societat que nega el dret a morir dignament a una persona quan ho demana ella mateixa, però paral·lelament veu amb bons ulls el dret a matar als que els hi fan nosa, nomes perquè els quatre de sempre puguin fer negoci. No ens enganyem darrera aquestes guerres no hi ha la voluntat de salvar a ningú, nomes hi ha la voluntat de controlar el negoci que sorgeix amb i d’aquestes animalades. Imatge creada amb ChatGPT.

Publicat a

Endeutar-nos per consumir, que trist

Dues noticies del Periódico, una amb el titular “Espanya projecta obrir 36 nous centres comercials fins al 2028” signat per María Jesús Ibáñez i l’altra amb el titular “Pagar l’oci a terminis: una pràctica cada cop més estesa que pot portar a acumular deute” del periodista Jordi Grífol signat ara farà mig any.

Sembla que tinguin poca relació, però pensem-hi una mica, amb dos anys es preveu obrir a Espanya 36 centres comercials més, actualment segons he trobat a les xarxes n’hi ha quasi 600, es calcula que hi ha 16,8 milions de m² de superfície bruta per llogar, i com els hi agrada als del centre, comparativament son més de 2.300 camps de futbol.

Les comunitats autònomes que en tenen més sembla ser que son Andalusia i Madrid, que curiosament també son les que tenen previst obrir-ne més de nous. Curiosament dues províncies espanyoles no tenen centres comercials, Lleida i Terol, tot i que Lleida sembla ser que es una de les escollides per una de les noves obertures. També es curiós llegir que aquí, en aquest país, fins fa poc hi havia proporcionalment menys parcs comercials que a la resta d’Europa, no se que dir.

Això son botigues i mes botigues, moltes franquícies, poc comerç local i oblidem-nos d’allò del quilòmetre zero, no se si les vendes reals es corresponen amb les expectatives generades, els defensors dels parcs comercials diuen que aquests actuen com a catalitzador del municipi on estan ubicats, perquè la clientela forana també pot fer compres a les botigues del municipi. No se que dir, m’he passejat per un parell o tres de centres de renom de l’entorn de la ciutat comtal i he vist que hi ha forces botigues tancades, no si això es senyal de que funcionen be o no.

Però que passa si volem comprar de tot i per fer-ho financerament més suportable ho paguem a terminis? es molt fàcil d’entendre, tot i que en un principi sembli que podem accedir a més productes i serveis, l’ús continuat d’aquestes opcions generen compres compulsives caient ràpida e inconscientment en un sobrendeutament molt perillós amb el que el que realment fem es incrementar considerablement les despeses fixes pels mesos futurs, comprometent la nostra viabilitat econòmica a mig i llarg termini.

Com sempre dic, ens han creat una societat artificial suportada per unes potes clavades en una base totalment inestable, la del consum sense control, i el màxim reflex d’aquest consum el trobem en aquests macro parcs comercials on ho podem comprar tot, endeutant-nos un xic més a cada compra que fem via finançament, comprometen les nostres necessitats d’un futur immediat. El que financem aquest mes, no ens enganyem, ho tindrem de menys els mesos següents. Consumir sense control i amb endeutament, es fer anar el carro pel pedregar. Imatge generada amb IA de Gemini.

Publicat a

Abusos per afany de protecció

Recentment el cap d’estat espanyol va dir públicament que “durant la conquesta d’Amèrica, Espanya va cometre molts abusos, malgrat l’afany de protecció dels Reis Catòlics”, ho podeu llegir a la premsa en general, per exemple a l’article del diari Ara signat per N.O.G. el que passa es que ja li han sortit persones que opinen que això es cert i altres que son del tot detractores de les seves paraules.

Avui ens centrarem en els que segons la premsa critiquen al mandatari espanyol per manifestar-se així, i qui creieu que poden ser els crítics? lògicament els que defensen tot el que es va fer en nom de la religió i sota mandat de personatges que volien conquerir nous mons a qualsevol preu, volien sobretot apropiar-se i arrambar amb tot allò que podia significar riquesa i poder, encara que per aconseguir-ho calgués massacrar als seus veritables propietaris, si, aquells als que s’anomena indígenes i/o nadius, encara que malauradament els “conqueridors” no van permetre que els nadius originals poguessin mantenir les tradicions ancestrals, perquè els van aniquilar massivament.

Si no podeu imaginar-vos qui hi ha en aquest costat crític de la balança, llegiu l’article de Martí Odriozola i Marcí  també publicat a l’Ara amb el titular «Ayuso planta cara al rei: calia civilitzar Amèrica, hi vam arribar i vam posar un nou ordre» i ho descobrireu. Hi ha frases posades en boca d’aquesta noia, ho dic amb tot el respecte, que o posen els pels de punta o realment la desacrediten com a representant del poble “vam arribar els de la Creu i vam posar un nou ordre i, sobretot, una manera d’entendre que la vida és sagrada, calia civilitzar-los” i això en nom de Deu, i ho remata dient que “els abusos els cometien bàsicament els asteques i els maies contra la mateixa població autòctona perquè entenien els sacrificis com a part dels rituals”, i la noia es queda tan ample.

A veure mai podem defensar els sacrificis rituals, però si volen parlar de sacrificis parlem-ne, lògicament els nadius no havien de matar, d’assassinar a ningú en nom d’un ritual ni d’unes creences divines, però els colonitzadors van sacrificar, assassinar, aniquilar milers de persones en nom d’una religió que predicava estimar-se els uns als altres, i els que no volien creure a bones se’ls hi donava directament el passaport a l’infern, torturant-los i martiritzant-los per acabar assassinant-los, i així poder arrabassar-los a més de la seva vida, les seves possessions terrenals.

No se si, com diuen alguns, aquest reconeixement d’haver actuat malament segles enrere arriba tard, no si ara serveix de res, no se si com diuen altres aixo es “fer presentisme, és a dir, ara no es pot mirar amb els ulls del segle XXI el que va passar al segle XV» potser tenen raó, però si que no podem oblidar mai el que van fer malament els nostres avantpassats, perquè precisament no criticar-ho, oblidar-ho voluntàriament ens ha portat on som ara, a acceptar que pel benefici d’uns quants tot va ser vàlid, i això connecta a que ara passi el que passa en benefici d’uns quants i condicioni el futur de tots plegats. Prou barrabassades, prou abusos en nom del que sigui i de qui sigui, aquest món i el seu futur ens pertany a tots, no a quatre galifardeus temuts per la seva força, maldat i falta de seny. Imatge creada amb ChatGPT.

Publicat a

Ens hem begut l’enteniment

Individualment no en parlo perquè hi ha de tot, però com a societat crec que si, seguim opinions, seguim modes o tendències com es diu ara, que en moltes ocasions no tenen cap ni peus, no tenen cap sentit, no tenen cap benefici ni social ni anímic, nomes per engrandir un ego falsejat amb demostracions de poder adquisitiu, que ni es cert ni condueix a res.

Suposo que penseu, si es que algú ho llegeix, que diu aquest paio ara, de que va? ja se que tan el títol com l’inici pot fer pensar que m’he begut l’enteniment, es possible, en altres ocasions també pot passar, però quan llegeixo determinades noticies i més quan parlen dels joves se’m creuen el cables, em costa entendre i acceptar que com a societat puguem ser tan il·lusos, tan previsibles, tan manipulables com per acceptar que els nostres joves no vegin cap futur mínimament engrescador.

No cal que continueu llegint-me, però si que m’agradaria que lleixiu l’article de l’Eva Millet “M’ensenyava els talls i em deia: mira el que faig per culpa teva” a la Vanguardia. No trobo adjectiu per a qualificar el punt on ens trobem perquè passi això, les dades del 2025 ens diuen que més d’una tercera part del jovent s’autolesiona, es greu, molt greu.

Una noia deia que “no recorda per què va començar a autolesionar-se” o com diu una psicòloga clínica, hi ha “nois i noies a qui els sembla més suportable el dolor físic que l’emocional” i fa un afegitó esgarrifador “treballo a la unitat especialitzada en trauma i et diria que el 60%-70% dels adolescents que atenc s’autolesionen o s’han autolesionat”.

Sobreprotecció, pressió, fracàs, desigualtat, mancances emocionals, son arguments que podem incloure en un anàlisi dels motius que porten al jovent a autolesionar-se, es possible, però no podem ni hem d’oblidar que parlar del que els hi passa no soluciona res, si no som capaços de buscar l’inici de tot plegat.

Aquests darrers temps he après que quan t’enfrontes a una malaltia hi ha dues coses que cal fer, la primera es buscar que s’ha de fer per aturar-ne si es possible el seu progres, medicació, intervencions quirúrgiques … en cada cas hi sol haver una possible acció, però el més important es trobar que es el que l’ha provocat, si no fem això o no s’aconsegueix, no hi ha solució, tard o d’hora tornarà i possiblement amb més virulència.

El mateix passa amb els joves, a la nostra societat tenim mala peça al teler, tenim una societat que hem deixat que ens l’espatllin i ens inculquin nomes el consumisme que ens ha de fer créixer l’ego, podem tenir-ho tot, diuen, i si no ho aconseguim pels nostres limitats mitjans, ens endeutem cada dia una mica més i així ens sembla que som més importants, però en el decurs d’aquest sender perdem les coses que valen la pena a la vida, llibertat, autoestima, independència, però sobre tot perdem els nostres fills i nets, i el que es més greu els hi fem perdre un futur digne, trobem estrany de com reaccionen, però no som capaços de fer res per reconduir els nostres passos i prendre consciencia d’allò que no te sentit, d’allò que no te futur, cal parar un moment, tancar els ulls, agafar aire i tornar-los a obrir però amb la vista posada en que cal buscar i trobar una sortida a aquest atzucac actual, perquè tot sol no es solucionarà. Imatge creada amb ChatGPT.

Publicat a

Els polítics volen realment el benestar dels ciutadans?

De tan en tan es fan eleccions en un lloc o altre, no difereixen gaire les d’un lloc o un altre, una colla de gent que es presenta amb la promesa de treballar per millorar la vida dels altres, per millorar la societat; quan hi ha la campanya tot son promeses, tot son bones intencions, tots s’omplen la boca de paraules massa sovint buides, tan de contingut com de realitat.

Agafo les dades de les darreres eleccions, tenim uns resultats referents a un parlament que te 82 escons, la majoria absoluta es situa en els 42, cosa que en aquesta ocasió fa inviable, quasi inviable, la governabilitat sense pactes.

Fem una ullada a la representativitat, però primer com sempre faig, mirem l’abstenció, que tot i que s’ha reduït comparativament amb les anteriors eleccions autonòmiques, enguany va ser aproximadament del 34%, el que vol dir que dels més de dos milions de votants, més de 700.000 no van votar a ningú, i això no oblidem que son moltes més paperetes de les que van obtenir els populars que es proclamen guanyadors de les eleccions, però que no poden governar sols per no tenir una majoria suficient. L’abstenció de fet quasi supera al nombre de vots obtinguts sumant els dels populars i els socialistes.

Però anem als escons, els populars n’han aconseguit 33, els socialistes 30, els voxistes 14, els de Lleó 3, els d’Àvila 1 i per acabar els Soria també 1, total 82, no oblidem però que l’abstenció si es reflectís al parlament significaria deixar 28 escons buits, poca broma. Tornem a la trista i dura realitat pels ciutadans, els titulars de la premsa per exemple a la Vanguardia “el PP guanya a Castella i Lleó amb un PSOE a l’alça i Vox en frenada” i a l’interior un ressaltat ens diu que “Mañueco reivindica els seus resultats, però haurà de pactar amb Vox”, no es cert, hi ha alternatives, possiblement cap polític cregui que necessiti humiliar-se a fer el que ha dit el mandat ciutadà, i es que el resultat de les eleccions es el que es, no el que voldrien els politiquets de joguina.

A que be tot això?, recordem que al Parlament en primera votació el presidenciable necessita la majoria absoluta, però en la segona votació n’hi ha prou amb la majoria simple, es a dir nomes han de sortir mes vots del “si” que del “no”, i això es possible amb l’abstenció del segon partit més votat, una utopia? be, no fer-ho possiblement significa trair les ordres dels votants, o no?

Feta una consulta a l’IA de si podria governar el PP abstenint-se el PSOE, la resposta es clara, és poc probable perquè el PSOE ja ha dit que no facilitarà governs del PP, a més, l’escenari habitual és que el PP negociï amb Vox, que té prou escons per donar-li majoria. I la conclusió quina es? que matemàticament possible: sí, però políticament realista: molt poc, perquè el PSOE gairebé segur votaria no.

Això de matemàticament si, però políticament no, deixa en molt mal lloc als polítics, a tots, perquè demostra que el darrer que volen la majoria d’ells es el benefici del poble, per a ells es prioritari que no mani l’adversari polític per damunt de les necessitats del poble. Ho hem de continuar permeten? hem de continuar combregant amb rodes de carro? perquè no ens deixem de tonteries i exigim als nostres polítics que facin la feina que els hi hem encarregat?

Si, ja se que es mes fàcil anar de festa, o al futbol, o a una de les múltiple opcions d’esbarjo que hi ha al mercat, i oblidar-se de determinats problemes, i més quan tenim una colla de personatges que cobren un feix de diners per simular que fan les coses be, encara que dia rere dia el que realment fan es augmentar el perjudici als ciutadans; voleu dir que el nostre futur, el dels nostres fills i nets no es mereix una mica més d’atenció i responsabilitat per part nostra? Imatge generada amb IA de Gemini.

Publicat a

I augmenta la preocupació

Aquesta mateixa setmana parlava de la meva preocupació en veure com es desenvolupava el darrer punt de la sessió del ple del passat més de febrer. Avui m’he mirat el ple d’aquest mes de març i la meva preocupació ha augmentat.

També un dels darrers punts del dia, referent als litigis que l’ajuntament del nostre poble ha tingut amb qui gestiona la residencia d’avis, que ha acabat amb el fet d’assumir un munt de diners que han de sortir dels pressupostos municipals, dels nostres impostos, he entès i suposo que per retornar presumptament alguna sanció imposada en el seu moment a l’empresa i per pagar també presumptament els imports amb els que la gestora empresarial volia incrementar la seva facturació i que la posició dels gestors municipals en aquell moment va bloquejar.

No se si vaig errat, si es així algun electe que em rectifiqui, o no, la qüestió es que amb l’acord assolit ens estalviem uns interessos que s’havien generat al llarg d’aquests darrers anys, però no volia pas parlar d’això, perquè si es una qüestió finalitzada, ja no hi ha res a dir, o si?

El problema es que s’ha parlat de dos funcionaris, que ja no desenvolupen la seva tasca al nostre poble, com a responsables tècnics de la situació, via uns informes i uns criteris que han acabat sent lesius, des del punt de vista com a ciutadà, tan per les finances del nostre municipi, com per les possibles relacions futures amb l’empresa concessionària. Si com es va manifestar al ple, la responsabilitat es tan clara i tan específicament imputable, que es pensa fer des de l’ajuntament? perquè no ens enganyem, si tenim un reglament o conveni que especifica com ha de funcionar la residencia, que ha donat peu a que per diferencia de criteris dels interlocutors, hàgim arribat a litigis, als tribunals i a sentencies judicials, potser el que també toca fer es revisar aquesta reglamentació per trobar i depurar, si es que n’hi ha, els punts que puguin propiciar aquesta confrontació i malentesos, si més no de cara al futur. Senyors regidors, ens hi posem, be s’hi posen? Imatge generada amb IA de Gemini.

Publicat a

Em vaig quedar preocupat

Temps enrere quan es van iniciar les gravacions i retransmissió audiovisual dels plens els seguia íntegrament, val a dir que en aquella època eren interminables, hores i hores de sessions plenàries, hores d’enregistraments, hores de compartir taula amb els companys de l’associació, els representants elegits pel poble i també amb totes les persones presents a la sala.

Actualment i per diferents motius, segueixo els plens pel canal de Youtube de l’ajuntament i en ocasions en diferit, com es el cas del ple del mes passat, i al visionar-lo em vaig quedar preocupat en veure com es desenvolupava concretament el darrer punt de la sessió.

Era una modificació del pla d’urbanisme a Torruella per una construcció il·legal, ep! primer senyal d’alerta, construcció il·legal? segons es va dir a l’esmentat ple, es tracta d’una “construcció precedida per l’enderroc amb nocturnitat d’una masia, que va desaparèixer un dia a la nit”, i es va recalcar que “la construcció de la nau nova es va fer durant mesos sense llicencia damunt d’una zona verda, delicte urbanístic dels més severs que hi pugui haver” bufa!

I un es pregunta quan va passar això? es recent? que fa un any, dos, tres …? i partir d’aquí una altra preocupació, perquè es va parlar de que eren fets ocorreguts a partir del novembre del 2.000, i aquí “booom” el cap com es diu em va explotar … més de vint-i-cinc anys i encara no esta solucionat, encara arrosseguem aquesta incidència.

Ho resoldrem aviat això? no es tracta de que es va fer una obertura més o menys gran, no es tracta d’un pressupost que s’ha quedat curt, es tracta com va dir l’alcalde “d’una construcció que es va fer durant mesos, sense llicencia i damunt d’una zona verda” qualificant-la textualment d’un “delicte urbanístic dels més severs que hi pugui haver”, bufa! encara que no se si igual o més greu es el fet de que han passat més de 25 anys i encara estigui sense resoldre, i recordem que en el decurs d’aquests anys hi han passat set equips de govern diferents, quasi un centenar d’electes i cap ha trobat una solució.

Espero que en un proper ple puguem assabentar-nos de que tot esta solucionat, pero no oblidem de que segons es diu a l’enregistrament es tracta d’una edificació sense permis, i en un terreny catalogat com a zona verda, o sigui un terreny que era per gaudir-ne el veïnatge. La preocupació, hi ha altres conflictes similars o d’algun altre caire que hagin pogut ser o encara siguin lesius pel municipi? Imatge creada amb Gemini.

Publicat a

Inscripcions de fills al registre civil

Avui dia quan neix una criatura, a l’hora de fer la inscripció al registre civil, hi ha de constar el lloc físic on ha nascut, es a dir que tots els que vivim a Sant Fruitós de Bages si tenim un fill/filla a l’hospital de Sant Joan de Deu, constarà que ha nascut a Manresa, això vol dir que naixements a Sant Fruitós de Bages … zero.

La Federació de Municipis de Catalunya, ha preparat una moció perquè la presenti l’Ajuntament i/o qualsevol organisme públic que ho vulgui fer, per el restabliment de la inscripció de naixements al municipi del domicili dels progenitors.

Es patètic, com tantes altres coses, que s’imposi aquesta uniformitat sense cap ni peus, i en benefici de no se sap que, però si en perjudici de la població civil.

Si algun dels nostres electes no te accés a la moció esmentada, si l’interessa i m’ho diu, li enviaré. Imatge creada amb ChatGPT.

Publicat a

Que fem amb el català

De tan en tan, quan engego l’ordinador, a la primera pantalla em surten noticies, d’arreu del món i de tot tipus de premsa, ofertes de cadenes de distribució, que passa amb els trens arreu del país, guerres, oci, esports, política … una mica de tot.

Però aquesta setmana n’ha sortit una que m’ha cridat l’atenció el titular: “Aquestes paraules en català estan en desús: no tothom coneix el seu significat”i en el meu pensament ràpidament neix una pregunta, quines paraules són?

Per exemple enguany que segons aquesta noticia ho hem anat substituint per aquest any, també encomanar que sembla que hem triat utilitzar contagiar o murri substituït per astut. Aquestes dues darreres, tot i que no li donem importància i que la diferencia pugui semblar més subtil, la veritat es que hem deixat de dir murri i ho hem substituït per astut, i encara que li donem el mateix significat la veritat es que aquest podria diferir lleugerament, o si no rumieu com i on utilitzaríem la paraula murri.

Enguany com també l’endemà, són mots que es diu que podrien estar en perill d’extinció, i que convindria recuperar; no entraré pas a dir que les paraules substitutes es puguin considerar barbarismes, tampoc ho deia la noticia, però si que es cert que pel motiu que sigui, per no veure’ns antiquats, per vergonya, per fer-nos entendré millor o per desviacions d’anglicismes hem anat substituint mots catalans de tota la vida, alguns utilitzats en el transcurs de molts segles, per altres que ens poden semblar més formals o més neutres.

Fem una repassada rapida, enguany, encomanar, murri, començar, ximpleria, panxacontent, primfilar o llepafils … quants d’aquest mots utilitzem en el dia a dia? no dic que siguin obligatoris, tampoc diré que jo tingui un català perfecte, però si que tenim la obligació de no deixar morir la nostra llengua, i si no la cuidem nosaltres qui ho farà? Imatge creada amb Gemini.