Categoria: Pensions

Publicat a

Converses amb la IA – 3 – Situació de les residències per a gent gran al Bages

La situació residencial de la gent gran al Bages es pot considerar acceptable en estructura, però insuficient davant les necessitats actuals i, sobretot, les futures. El problema no és només el nombre de places disponibles, sinó si el conjunt del sistema està preparat per atendre persones que arriben a la residència amb més edat, més dependència i problemes de salut més complexos.

Actualment, el Bages disposa d’una xarxa de residències, centres de dia i altres serveis, però existeix un dèficit important de places públiques. Segons el Consell Comarcal, la cobertura residencial global és d’aproximadament 5,6 places per cada 100 persones de més de 65 anys, i només una part reduïda de les places són públiques. Això fa que l’accés depengui sovint de la situació econòmica de les famílies i que les persones amb dependència puguin haver d’esperar molt temps per accedir a una plaça pública o concertada.

Un altre problema són les llistes d’espera, que poden arribar a ser d’un o dos anys, especialment per a determinats serveis. Això és especialment preocupant perquè moltes persones no entren a una residència quan encara tenen una dependència moderada, sinó quan la situació familiar o sanitària ja no permet continuar a casa.

També cal tenir en compte que la necessitat residencial està canviant. En els pròxims anys és previsible que augmenti el nombre de persones molt grans, amb dependències més elevades, demències, pluripatologies i necessitats d’atenció continuada. Per tant, construir més places, per si sol, no solucionarà el problema.

El Bages necessita avançar cap a un sistema continu d’atenció a la vellesa: facilitar que les persones puguin continuar vivint a casa quan sigui possible, reforçar l’atenció domiciliària, la teleassistència i els centres de dia, disposar d’habitatges adaptats i, quan sigui necessari, oferir residències amb suficient personal i especialització.

També és important millorar la coordinació entre serveis socials i sanitaris, especialment en els casos de demència, problemes de salut mental o grans dependències. El mateix Pla d’Envelliment Actiu del Bages 2024-2027 identifica aquestes mancances i planteja reforçar recursos, transport, professionals i coordinació.

En resum: el Bages disposa d’una base residencial important, però no sembla prou preparat per absorbir l’augment de demanda que comportarà l’envelliment de la població. El principal repte no és simplement tenir més residències, sinó aconseguir més places públiques, menys espera, més especialització i un sistema de cures que permeti passar de l’atenció domiciliària a la residencial segons les necessitats de cada persona. La conversa s’ha generat amb IA de Chat GPT i la imatge amb IA de Gemini.

Publicat a

Obrir en cas de mort

Sempre m’ha fet gracia allò que veia a les pel·lícules, quan es produeix la mort d’algú proper apareix un determinat professional i et lliura un sobre amb una nota que diu “obrir nomes en el cas de la meva mort”, renoi quin impacte, no? pero tot i que les pel·lícules son pel·lícules, o sigui un relat inventat, la realitat pero es que cada dia que passa estem més embolicats amb les xarxes, accessos a correus electrònics, a entitats financeres, a hisenda … tot es allò anomenat identificació d’usuari, codi d’accés o password i que tots ens diuen que ho guardem ben guardat si no volem ser agredit, assetjat i atracat tecnològicament parlant.

El problema de molts es decidir on guardar-ho que no ho trobi ningú que no toqui, pero que sigui de fàcil i ràpid accés per a un mateix, i el que passa sovint es que s’acumula tanta quantitat d’aquest tipus de dades, que avui dia sovint acaba guardat en un telèfon mòbil amb accés restringit, fàcil de perdre, fàcil de que sigui robat, pero difícil de trobar i activar quan un mort.

M’agradaria que tots plegats féssim una petita reflexió, quantes dades de les anomenades sensibles tenim a nivell personal, no cal que hi fiquem les de tota la família directa, nomes les nostres. Comencem amb el DNI, el tenim físic o digital? i el carnet de conduir, també digital? l’accés als comptes bancaris? les relacions amb l’ajuntament i altres organismes públics? les botigues d’electrònica, moda o queviures? les relacions socials amb el mail i les diferents xarxes que ens distreuen excessivament? on ho guardem, a l’abast de qualsevol indesitjable pero no de la família?

De fet abans un titular com aquest en la majoria d’ocasions el trobàvem en el contingut d’una pel·lícula, pero avui en dia no, les coses han canviat o ens les han canviat, com ho vulgueu veure, pero la realitat es la que es, i per això ens hem de parar un moment i pensar com ho tenim embolicat tot això, es parla de testaments quan hi ha propietats, siguin monetàries, immobiliàries o de qualsevol altra condició, pero i les dades sensibles?

No us diré pas com i on s’ha de guardar, cada un es lliure de fer-ho com li sembli o com pugui o com conegui, ara be, cal que hi pensem i cal que ho deixem el mínim d’embolicat possible pels que venen al darrera, al cap i a la fi allò que tan prediquen els que posen lleis i normes, no es del tot cert, si, allò de que tots els avenços tecnològics son per millorar la nostra vida, i dic que no es del tot cert, perquè mai ningú te en compte que la gent ens anem fent grans, minven les nostres facultats físiques i la rapidesa mental, i ens ho hem de començar a apuntar tot i no sempre recordem on ho hem apuntat.

Abans de que sigui massa tard, preparem-ho … els dipòsits i préstecs bancaris, els deutes de les diverses compres a terminis, les referencies d’usuari i codi d’accés a les múltiples pagines de les xarxes, ho hem de deixar preparat pels que desitgin rebre-ho quan morim, encara que possiblement es puguin emportar algun disgust perquè no trobaran allò que pensaven trobar. Ens hem de portar be, hem de fer bondat, pero si tenim algun “pecadet” pensem que un cop petem ja no tindrà cap importància, com a molt els que queden podran pensar, guaita aquest bandarra, que amagat que ho tenia. Imatge generada amb IA de Copilot.

Publicat a

Les boles dels participants

Dos jugadors o jugadores, tres boles cada un, tres jugadors per equip dues boles cada un, l’equip en total n’ha de tenir sis, tiren el “cochonnet” i comença la partida, i qui guanya? l’equip que tingui la bola més propera al “bitxo” o “cochonnet” que es una petita bola de fusta d’uns 3 centímetres de diàmetre i que es la referencia pels jugadors; les boles dels jugadors acostumen a ser de metall o acer, amb un diàmetre d’uns 8 centímetres i un pes proper als tres quarts de quilo, compte si et cauen al peu o al cap.

Sembla que podria ser un joc tranquil, hi ha forces avis i no tan avis aficionats, es juga en festes majors i en camps específics que els ajuntaments acostumen a situar en llocs propers a llars d’avis i/o d’infants, tot i que la quitxalla cada vegada hi juga menys, ai quin mal que fan les pantalles!!!

Tot ens fa pensar que això de la petanca es per passar-s’ho be, per passar un mati o una tarda jugant amb els amics, en principi suposadament no hi ha musica estrident, suposadament no hi ha consum de productes químics que alterin el bon comportament dels jugadors, continuem suposant que es un joc entre amics, hi pot haver alguna petita picabaralla per si la meva bola ha quedat mig centímetre més a prop del “cochonnet” que la teva, pero al cap i a la fi no es de preveure cap motiu per un enfrontament que esdevingui al final en aldarulls socials.

Ep!!! la teoria es una cosa i la realitat una altra; resulta que a Calafell, segons un article de l’Esteve Giralt Torras a la Vanguardia hi ha hagut baralles per la petanca i amb Intercanvi d’acusacions entre un club d’aficionats ja jubilats i els veïns de la pista, farts del “soroll” de les partides.

A veure, petanca, jubilats, un parc públic al costat d’uns habitatges, ho visualitzeu? resulta que segons els veïns, els que practiquen la petanca son massa sorollosos amb la seva xerrameca prèvia i en el decurs de la partida, els jugadors per la seva part diuen que no molesten a ningú, que s’ajunten deu o dotze persones de manera amistosa, per jugar de sis a vuit del vespre i que no juguen de nit.

A partir d’aquí es barregen les culpes amb els culpables, que si uns els hi posen silicona als armaris, que si els altres els hi llencen bosses d’excrements a l’entrada de l’edifici, pancartes, tots fan peticions a l’ajuntament, uns que volen seguir amb el seu ritual de jugar a la petanca a partir de les sis de la tarda, i els veïns que continuen exigint el trasllat de les pistes de la polèmica.

No se el soroll que fan els de la petanca, a no ser que posin musica amb molts decibels, o que cridin molt quan guanyen o perden, això podria molestar, tampoc crec que el clic o clac de les boles faci molt terrabastall, a no ser que el final de la partida s’ompli de crits d’alegria i relaxació, reforçant l’ambient festiu, amb motiu de la “Fanny”, tampoc no se la poca paciència dels veïns, no se si tenen les finestres obertes o si tenen aire condicionat, o si els seus pisos estan prou insonoritzats, pero nomes una pregunta a tots plegats, jugadors, veïns i ajuntament, poden parlar? serà necessària una conciliació o una mediació? les mateixes ganes que hi posen per jugar o descansar, uns i altres, les podrien posar per entendres, no creuen? Imatge generada amb IA de Gemini.

Publicat a

La calor mortal

Llegia ahir a el Periódico un article que Pau Lizana Manuel titula “El 50% de les residències de BCN no tenen aire a les habitacions” em va fer aturar a llegir-lo i aquest mati no he pogut estar-me d’escriure; no se si es per l’edat de que tinc o que, al cap i a la fi la pregunta es a quina edat la gent es veu “acompanyada” a anar a una residencia? I per quins motius? encara que això seria tema per a un altre escrit.

Anem al que avui m’ha engrescat, ressaltats com “la normativa actual no obliga a instal·lar climatització a tots els espais, només a mantenir una temperatura ambient inferior a 27 °C” o també un altre que si l’analitzem fa mal “les residencies concentren els usuaris a les zones comunes on sí que hi ha aire condicionat” i el que ja ha vençut la meva fortalesa anímica es “la mortalitat de la gent gran en episodis de calor extrema és més alta en residencies que no pas en domicilis”.

No es tracta d’acusar de res als gestors de les residencies, fan el que poden, encara que amb la ma al cor, tinc que dir que tot es millorable. Parlem de nits tòrrides, possibilitats de deshidratació, problemes estructurals per poder climatitzar correctament els interiors de les residencies, podem parlar del que vulgueu, pero hi ha una dada que entre tots hem d’exigir capgirar, i es segons l’autor, el nombre de residencies, en aquest cas parla de Barcelona, que nomes tenen aire condicionat a les zones comunes, es a dir als menjadors i sales de descans, pero no a les habitacions.

A part de les dificultats per climatitzar tots els espais de les residencies, cal remarcar que les residencies inscrites abans del 2015 no estan subjectes a la normativa que obliga a no superar els 27º de temperatura ambient, pero això es en el conjunt de l’establiment, no en cada una de les habitacions o espais destinats als usuaris, que som nosaltres mateixos o els nostres pares, que esperem a reaccionar?

No se quina relació te la calor amb les morts de gent gran, no soc metge, no se si les dades de que presumptament moren més a les residencies que a les llars particulars son esbiaixades o no, no soc gestor de residencies ni polític, encara que sovint tinc unes ganes boges de trobar la formula legal per poder controlar i fiscalitzar-los a tots dos, al polític que fa normes per a les residencies i als directius de les empreses que les gestionen, no oblidem que els primers han de vetllar per la seguretat i el benestar de les persones i els segons ho fan pels resultats de les seves respectives empreses, que per cert els seus honoraris no son pas assequibles per a tothom, i valorar aquests preus també es tema per un altre escrit.

Curiosament a la mateixa pagina hi havia un article de l’Olga Ruiz que titula “caducats per a la vida” on es demana “¿quantes de les ultimes 52 nits tòrrides que s’han registrat aquest any a Barcelona heu suportat sense aire condicionat?” i la seva resposta es clara i directa, diu: “jo cap, aleshores perquè ens sembla assumible que persones d’edat avançada, moltes amb una salut debilitada, passin aquestes nits en una residencia sense aire condicionat a les seves habitacions?” recordeu allò del que no vulguis per tu, no vulguis per ningú? com ho apliquem als avis?

Els polítics massa sovint ens fallen, els directius dels serveis privatitzats vetllen pel seu negoci, i qui vetlla per nosaltres? residencies, ensenyament, sanitat … tenim molt on escollir que s’ha de millorar. Imatge generada amb IA de Copilot.

Publicat a

Crèdit al consum disparat

Hi ha una estadística de crèdits al consum concedits entre març i juny de cada any, amb dades de les dues darreres dècades, amb un gràfic de l’Anna Monell a la Vanguardia que podeu veure i valorar a l’article “Els crèdits al consum abans d’estiuejar arriben a màxims dels últims 20 anys” signat per Iñaki de las Heras , que ens hauria de fer pensar una mica i tot seguit reflexionar amb profunditat pausadament.

Comencem pel principi, l’any 2005 la xifra de concessió de crèdits al consum era de 16.500 milions d’euros, l’any 2007 l’import va pujar fins els 19.700 milions d’euros i a partir d’aquell exercici tot va començar a petar. Ara analitzem que diuen les dades en que ens gastem els diners dels crèdits en qüestió, compra d’electrodomèstics, de cotxes, estudis, vacances, i sembla ser que aquesta darrera finalitat es la que assoleix més volum en els mesos que la precedeixen, o sigui maig i juny.

Sabem que no tot va ser culpa del crèdit al consum, hi ha diversos factors que marquen amb claredat quin camí seguirà una societat, sabem que allò que ens deien de que gastàvem per damunt de les nostres possibilitats no era cert del tot, sabem que incrementar el deute a cada passa que fem i a cada necessitat creada artificialment a la nostra vida no es bo, sabem que l’acumulació de deutes per l’adquisició de serveis i productes no basics no es bo, i tot i que sabem moltes coses, anem oblidant les fonamentals, el consum desmesurat no es gratuït i tard o d’hora ens passa factura.

Ara fem un cop d’ull a les xifres actuals, el gràfic del que parlava al principi, ens ensenya que la xifra de crèdits al consum concedits enguany, si aquest any 2006, es de 16.700 milions d’euros, ja es superior a la de fa dues dècades, i per fer una mica de memòria comparativa remarcar que l’any 2012 aquesta xifra va caure fins els 4.700 milions.

Per contra el preu del diner en el decurs de tot aquest temps no ha deixat de bellugar-se, el juny del 2025 l’euríbor estava en el 2,10%, el juny del 2007 en el 4,5% i el juny del 2012 va assolir l’1,2%. Va passar una època del 2016 al 2021 que aquest índex del preu del diner era negatiu, pero a partir del 2022 no ha deixat d’oscil·lar visiblement, arribant en algun moment a sobrepassar fins i tot el 4%. A mitjans del 2025 va ratllar a la baixa el 2% i des de les hores i fins ara no ha deixat de pujar, tenint-lo ara mateix a la ratlla del 3%.

Si mirem la premsa, i segons la tendència política que segueixi la que vulguem mirar, trobarem dades de tot tipus, millors o pitjors, pero un munt de dades que tampoc ens aclareixen cap on anem, que jo tampoc no ho se, no soc cap guru, pero mirem com evoluciona el consum, mirem com evoluciona el crèdit al consum, podrem tenir criteri propi no dels grans venedors de fum, i ara podem mirar com estan els interessos al consum. Asufin diu que el preu dels préstecs al consum ha sobrepassat el 10%, pero les estadístiques del Banc d’Espanya el situen en una forquilla d’entre el 6,84% pels préstecs personals i el 18,30% de les targetes, o sigui que si fem el conte der la iaia, tenim una mitjana del 12,50%.

Alguns diuen que “de Madrid al cel”, no se si això actualment es creïble, pero el que si que tinc clar es que o be endrecem el nostre consumisme, o amb el temps ens acabarem disparant un tret al peu que en lloc del cel ens pot portar a un infern personal. Imatge generada amb IA de Gemini.

Publicat a

Com ha canviat la vida

Avui llegia les experiències viscudes per una avia quan era jove i les viscudes per la seva neta actualment. La neta té 24 anys, i la vida de l’avia quan tenia la mateixa edat era molt i molt diferent. Al marge del que sovint es parla més, l’emancipació, de si abans ho feien més joves, de si ara no ho poden fer, crec que podríem dedicar una estoneta de la nostra vida quotidiana, no gaire no, nomes una miqueta, nomes una estoneta un dia, a pensar com ha canviat la vida en els darrers 70 anys, es el temps que separa aquesta avia de la seva neta, va atrevim-nos a pensar plegats perquè hem deixat que ens canviïn el modus vivendi, i el que abans ni existia ara es una necessitat.

A més de l’emancipació, hi ha dues paraules més amb les que hem de fer un paquet, benestar i consum. I es que no les podem separar, perquè les tres van lligades, abans i ara, i tot i que continuen significant el mateix ara que abans, el que ha canviat es el concepte i com les entenem separadament i en el seu conjunt.

La gent abans començava a treballar molt jove, era la necessitat de la majoria de famílies, el que en aquella època tocava, com més fills venien més possible sous pel nucli familiar, després ja veurien com els anaven casant per poder-los emancipar, tot i que sempre hi havia l’hereu o la pubilla que tindria que continuar amb la tradició familiar.

Avui en dia hi ha menys famílies diguem-ne tradicionals, tenen menys fills que abans, algunes ni en tenen perquè entre la feina i el lleure no hi ha temps per tenir-ne cura, han sorgit les anomenades famílies monoparentals, les parelles de fet, reestructuració de noves parelles després de separacions, abans per diversos motius els aparellaments sobre el paper eren per a tota la vida, fins que la mort els separava, o així ho deia el capella del poble.

Pero tot i que la vida en aquests termes ha canviat, el problema no es nomes això, que també, el problema es fer encaixar les tres paraules, emancipació, benestar i consum; abans i ara ens volíem emancipar per viure la nostra vida no la dels nostres pares, volíem aconseguir sols o amb parella un nivell de benestar més elevat que el dels nostres pares, si més no diferent, i al llarg dels anys ens han fet creure que per aconseguir-ho hem de consumir, consumir i consumir cada vegada més.

Llegia que aquella avia que fa 70 anys en tenia 24, va començar a treballar als 13 anys, el sou anava directament als pares per ajudar a sostenir l’economia familiar i als 24 anys ja estava casada i va deixar de treballar com una transició natural de la vida. La neta que ara te 24 anys, estudia i fa feines a temps parcial, diu que es paga els capricis pero continua necessitant als pares per tenir un sostre i menjar.

La diferencia es que en la joventut de l’avia el lleure no implicava consumir, i en la joventut de la neta avui dia tot esta pensat per a consumir, socialitzar, sortir, viatjar, ens ho han convertit en una necessitat que s’ha de pagar, i aquest es el gran problema de com ha canviat la vida, de com ens han canviat en aquests 70 anys, segur que no hi ha lleure sense pagar, i si el busquem? I si el reinventem? Imatge generada amb IA de Gemini. Montpeità 1793

Publicat a

Llars menys endeutades

Això es el que sembla al llegir l’article de l’Iñaki de las Heras en el que ja ens fa una entrada prou eloqüent “Les llars arriben al nivell d’endeutament més baix en 25 anys” i això sempre es bo, però es real?

A veure com sempre tot depèn de la lectura que se’n vulgui fer, la primera dada ens fa pensar que la situació actual pot ser bona, ja que sembla que les llars tenen una situació més sanejada que temps enrere. D’entrada he llegit que l’augment dels estalvis amb motiu de la covid es va acabar destinant a amortitzar hipoteques, cosa que va reduir l’endeutament de les famílies, però que paral·lelament va fer encarir l’habitatge de les transaccions noves.

Una altra dada ens diu que en termes absoluts, el deute dels particulars ha augmentat, ep!! no dèiem al principi que havíem reduït l’endeutament? hi ha un informe, crec que del Banc d’Espanya, on es diu que el patrimoni de les llars ha augmentat, la seva riquesa també així com la concessió de crèdits per part de les entitats financeres.

Així com ho hem d’entendre tot això? la realitat es que es compren més habitatges, i el seu valor s’ha re valoritzat, es a dir ha augmentat, allò que es diu sempre “el mercat ha fet pujar el preus” i ho han fet amb força, el que ha fet que tot i continuar endeutant-nos, al ser superior la re valorització dels habitatges, tenim un patrimoni més elevat, la riquesa, que es mesura amb la diferencia entre actius i passius, entre patrimoni i deute, s’ha re valoritzat, ha augmentat, som mes rics.

Encara que això ens fot una “hostia” de realitat, i la realitat es que el govern estatal vol regular els “préstecs al consum” per uns interessos elevats, principalment aquells sistemes dels que ja en vaig parlar fa un temps i son els anomenats revolving i que s’utilitzen per a compres d’imports no molt elevats, sigui per oci, sigui per a la llar.

Per això quan es parla de que les llars estan menys endeutades, es nomes un part de la realitat, tenim habitatges més cars, amb el mateix endeutament, aparença de més riquesa, però paral·lelament la realitat ens diu que viure el dia a dia es més difícil, es més difícil per a moltes famílies, i no diguem com ho es de difícil per a la gent que o no te feina, o no te ingressos, o ha de viure amb el salari mínim. No cal que ens il·lusionem amb miratges de falsa realitat, no cal que fem ulls clucs a la realitat social, la societat del postureig i el consumisme desmesurat ens oprimexen cada vegada més. Imatge pròpia generada amb IA de Canva.

Publicat a

Jubilar-se com i quan

Llegia un article de Helena Resano a infoLibre amb el titular de “Jubilarse a los 71” I m’he posat a pensar una mica en el que diu, i la meva intenció no es pas ni qüestionar-ho, ni criticar-ho, al contrari, però si que m’ha fet pensar i recapacitar una miqueta.

Parla de que a un noi o noia de 25 anys que vol començar a treballar, li dibuixem un futur decebedor, li albirem una vida precària, tindrà que treballar a disgust perquè no trobarà feina en el sector pel que ha estudiat, el sou prou feines li arribarà per independitzar-se, per la qual cosa tindrà que compartir habitatge amb altres persones.

Els de la meva quinta, abans es deia així, la majoria començàvem a treballar als 16 anys, això si continuàvem estudiant, si que es cert que els descendents de famílies amb més possibles, podien anar a estudiar fins més enllà d’aquesta edat sense necessitat de treballar, però eren la minoria. No tots els jovenets aconseguien treballar en allò que volien, al contrari, la majoria possiblement entraven, laboralment parlant, en un cercle de petites empreses de coneguts o parents de la família, o be en alguna gran empresa com que les que teníem a la comarca, en alguna de les seves cadenes de producció.

Independitzar-te, això no era una paraula habitual, la gent vivia a casa amb els pares i els avis fins que es casava, als vint i tants anys o cap als trenta, en el meu cas concret la nostra independització va arribar per aquesta via quan jo anava camí dels vint i cinc, i gràcies al suport de la família, pares i mares, vam aconseguir aquesta fita d’independitzar-nos, això si, amb la condició de que érem dues persones que compartíem habitatge i despeses, un de sol tampoc ho hauria pogut fer.

Parlem de la vida laboral, en el supòsit d’aquest noi o noia que comenci a treballar amb 25 anys, per arribar a cobrar una pensió de jubilació, haurà de treballar fins als 71 anys, i això es depriment. Es cert, però fem quatre números: si aquest noi o noia comença a treballar als 25 i ho fa fins els 71, haurà treballat 46 anys; jo vaig començar a treballar als 16 anys, quan l’edat de jubilació era als 65 anys, previsió de durada de la vida laboral, 49 anys treballant. Encara son més anys de treballar per part de la nostra generació, oi?

Parlem de salaris, l’article diu que el sou no es pot estirar com un xiclet i que l’habitatge, viure, el dia a dia, es menja gran part del teu salari, es cert, el que també hem de valorar es que les necessitats tan de l’habitatge, com del cost de viure el dia a dia ha evolucionat, i hem anat afegint necessitats que en èpoques anteriors eren impensables o be no es consideraven indispensables, en el meu cas quan jo era jovenet el primer i únic electrodomèstic que va entrar a casa va ser una nevera; després va arribar la calefacció, la tele i les vacances encara van trigar uns anys mes.

No vull pas dir que els joves no tinguin dret a tot això, al contrari, tenen dret a una vida digna, el que passava sempre i ara no els hi hem ensenyat, es que un havia de fer la llista de prioritats, i possiblement fer quelcom que desitjaves, equivalia a assumir que s’havia de posposar per una altra moment algun altra desig, il·lusió o somni.

Entenc que es prou fotut llegir que els que han de decidir i planificar sobre el seu futur, els polítics, segons l’article, s’han dedicat més aviat a ficar la mà a la caixa i a robar, a enriquir-se. No ens enganyem, no us enganyeu, els polítics son polítics, sempre n’hi ha, en èpoques passades també, que han fotut la ma a la caixa, però el futur ni us el planificaran, ni us el deixaran planer, mai ho han fet, el tindreu que planificar i construir vosaltres nois i noies, i com més aviat comenceu, més temps tindreu per planificar-ho be i aconseguir-ho. Imatge de WikiImages d’ús gratuït sota la llicència de contingut de Pixabay.

Publicat a

L’FMI defensa la pujada mínima del 0,25% a les pensions

El Fons Monetari Internacional, que és l’organització internacional encarregada de vigilar el sistema financer global, dona suport a les últimes reformes i defensa la pujada mínima del 0,25% de les pensions, mentre la seguretat social sigui deficitària. Aquest es el resum, segons la premsa, del diagnòstic anual que ha fet l’FMI referent a la economia espanyola, i que obre la porta a augmentar l’edat de jubilació més enllà dels 67 anys. La guardiola, el fons de reserva de la seguretat social espanyola, se’n va a fer punyetes, en els darrers 6 anys s’han retirat uns 70.000 milions d’euros, una burrada, hi queden quatre rals; això es dolent? D’entrada xifres, diuen que la pensió mitjana a Espanya es de 900 euros, aquest increment del 0,25% vigent, significa uns 2,25 euros mensuals; més dades, es proposa endarrerir l’edat de jubilació, també augmentar les cotitzacions i equiparar les pensions dels nous jubilats al salari mitja, o sigui abaixar-les; la cap de la missió de l’FMI a Espanya diu que aquest índex de revalorització entre pensió mitjana i salari mitjà a Espanya s’ha d’anar rebaixant, i posar-lo al nivell d’altres països europeus; el que s’oblida de dir aquesta senyora, es que el salari mitjà “optimista” a Espanya es la meitat del d’Alemanya, i una tercera part del de Suïssa, fins i tot a Itàlia es superior; dic optimista, perquè podem demanar la opinió a tots els que no arriben ni a mileuristes; per això quan parlem de relació salari mitja i pensió mitjana, de que parlem, i amb que o qui ho comparem? En els darrers anys, les butxaques dels ciutadans han patit diferents ensurts, hi ha qui s’ha quedat sense feina, hi ha qui ha vist reduïts els seus ingressos, en general tots hem patit les retallades en educació, sanitat i altres serveis a la societat; això si, llegia a la premsa que la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència, estima en uns 90.000 milions d’euros anuals, el cost dels delictes per frau i corrupció a Espanya. Però el que es més greu es que, segons la premsa, la meitat d’aquesta xifra, es per sobrecostos de l’administració. La veritat es que parlar d’aquestes xifres mareja; mareja per dos motius, primer pel volum de diners que es perden, no per a tothom; i segon perquè aquests diners que es perden, els trobem a faltar en el dia a dia, més atur i llocs de treball més precaris amb sous mes baixos, menys professionals a ensenyament, a sanitat, menys diners per ajudes a dependències …. Ja ho he manifestat altres vegades, perquè hi ha tantes i tantes persones tenen tantes ganes de treballar pels altres, políticament parlant? això si, a certs nivells no ho fan pas pel salari mínim interprofessional, ni pel salari mitjà, no, i ara, a certs nivells, com el de la senyora que diu que ja li sembla be que les pensions pugin un 0,25%, els salaris son una mica més alts. Per això quan ens preguntem si es dolent que la guardiola de les pensions estigui exhaurida, la resposta es senzilla, el dolent no es que estigui buida, el dolent es que els diners que paga cada ciutadà, no es destinin a l’objectiu pel qual es recapten, o sigui pagar pensions, sanitat, educació …. perquè si no es malbaratessin els diners recaptats, no es buidaria la guardiola de les pensions, ni la de les ajudes als mes desafavorits, ni de tantes coses que son necessàries pels ciutadans, per les quals paguen els seus impostos; però es clar, per tot no n’hi ha, i es veu que per alguns es prioritari mantenir privilegis individuals, abans que retornar al poble, via serveis, to tallo que paga via impostos. Una darrera dada, el salari mínim interprofessional el 2017 es de 706 euros mensuals; i una darrera pregunta, per aquest salari, tindríem tantes i tantes persones amb tantes ganes de treballar pels altres? Montpeità 1377

Publicat a

Jubilacions

Ja fa temps que no escrivia de les jubilacions, que si anticipades o no, que si sostenibles o no, la veritat es que sempre trobarem opinions de tot tipus envers aquesta casuística. Ara el que hem fa tornar a recórrer a aquest punt de la nostra vida, perquè no ens enganyem en el nostre reduït mon capitalista tots arribarem a tenir una compensació per la nostra jubilació del mon laboral, això si, per uns serà més digna, més elevada, que per altres.I això precisament es la segona cosa que més indigna a la part treballadora, per cert la primera preocupació que hem de tenir en aquests sentit, es que la major part dels habitants del mon no arribaran mai a tenir paga de jubilació; ja que en aquests darrers dies hem pogut llegir a la premsa que la persona que dirigeix el Fons Monetari Internacional, no personalitzo perquè aquest es un càrrec que periòdicament es substituït, deixarà la seva tasca i cobrarà una pensió vitalícia; l’import ara tampoc es el més important, perquè només voldria proposar una petita operació mental: quants càrrecs polítics entre els estaments públics mundials, els continentals, els estatals, els regionals, els comarcals, els locals i altres càrrecs de confiança, paguem i molt be per cert, amb els nostres impostos ?; i una segona qüestió per plantejar-se: perquè aquests càrrecs, siguin del partit polític que siguin, tenen dret a una jubilació anticipada amb una paga vitalícia, i als petits treballadors, a la gran majoria que amb els nostres impostos els hi paguem les seves remuneracions milionàries, no paren de dir-nos que hem d’endarrerir la edat de la nostra jubilació, perquè en cas contrari el sistema no podrà mantenir l’actual nivell de les prestacions i ens quedarem amb pagues minses? que passa, que només tenen dret a uns forts ingressos els càrrecs polítics o afins ? que passa per cert amb tots amb els que amb els nostres esforços mantenim aquest alt nivell de vida d’uns quants? per quan la tan tararejada igualtat entre les persones ? a no, que això ens diuen que es una utopia.