Mes: agost de 2023

Publicat a

Lleis i justícia … masclistes?

Ja fa dies que corren els rius de tinta per culpa del president de la federació espanyola de futbol, jo mateix no m’he pogut resistir a aquesta temptació.

Fins ara no m’havia mirat amb gaire profunditat les imatges que ens han ensenyat tan a la premsa escrita com als mitjans digitals. Tot i que ara, després de veure a la tele algunes imatges que suposadament s’han presentat per justificar el que diu aquest individu, no se si pensar que es una mofa, o ganes de fer “memes”, o un intent de manipular-nos, el que ara anomenem “fake news” o perquè ens entenguem millor “noticies falses”, o es que amb unes imatges manipulades tan malament, no lliguen gens amb les que van passar per les teles, demostren el nivell dels que estan immersos en aquest “afer” i la seva claca personal.

Però deixem això a part I parlem de les imatges que jo se interpretar, aquest individu, suposadament el màxim representant del futbol espanyol, es toca el paquet, els testicles (per sobre els pantalons, això si), en fi per mi un acte totalment obscè, però el més greu es que ho fa davant de menors d’edat, de fet una menor estava al seu mateix costat, i pregunto això no es delicte?, no el poden acusar per fer actes obscens davant de menors d’edat?, això es de caire penal, no? i lligat amb això una altra pregunta, veient que fa aquests gestos obscens davant de menors i que una de les menors es una infanta d’Espanya, no es pot considerar això “ultratge” a la corona? ultratge a la família real? també seria de caire penal, oi?

Jo crec que no se l’ha de deixar dimitir, el que toca fer es expulsar-lo, inhabilitar-lo de per vida, i que la justícia, la fiscalia, a qui li toqui, que obri causa penal per actes que suposo que si estan tipificats a la llei espanyola com a delicte, no?

Mirin, si aquest senyor es vol entendre amb una o diverses dones, u homes, o tot plegat, a títol personal, es lliure de fer-ho, però quan actua com a president de la federació, hi ha coses que no pot fer, que no se li ha de consentir que faci, i una d’aquestes es petonejar barroerament i menysprear a persones del seu entorn proper, siguin jugadores, siguin filles o sigui qui sigui. Potser ja es hora de que algú comenci a investigar quin es el motiu pel qual hi ha gent que esta disposada a fer una defensa tan descarnada i sagnant d’un individu, d’un personatge que al cap i a la fi, no deixa de ser un trist home, un home normal i corrent. Per cert, just he acabat aquest escrit i s’ha conegut que la FIFA ha suspès al susdit paio, ara a veure que hi diu la UEFA, que encara no s’ha pronunciat.

Ah! i no oblidem el fons de tota aquesta qüestió, les jugadores son les que van aconseguir ser campiones del món, no ho van fer ni el president ni l’entrenador ni la seva claca, van ser les jugadores: FELICITATS, amb imatge de Anilsharma a pixabay.

Publicat a

Més que un petó

Aquests darrers dies tots els mitjans de comunicació, han aprofitat per parlar extensament del paio aquest, del president de la federació de futbol, i si, ho escric en minúscules perquè l’individu ha deixat a la seva representada, a la federació de futbol, a ras de terra, patètic.

Com deia a l’anterior article, a més del famós petó als morros de la jugadora, després de veure diverses vegades els vídeos penjats a les xarxes, es pot observar que els “apretujons”, les abraçades, els petons no tan però si prou efusius a altres jugadores, van ser nombrosos.

Altres fotos ens ensenyen que es carregava a l’espatlla alguna jugadora, es tocava els genitals com a signe de no se que, de “mascle” potser? encara que tot i que ell ho pensi, d’home en te poca cosa.

El que es greu, es que aquest individu hagi arribat a ser el president de la federació de futbol, si es cert el que he llegit a les xarxes, resulta ser que “presumptament”  fa 10 anys que va ser denunciat per una treballadora, ja que “presumptament” la va assetjar i humiliar, “presumptament” amb testimonis presents, i aquest “tio” el van deixar arribar a ser president … patètic.

Per cert, a l’anterior escrit preguntava com es que el peto als morros no li fes a l’entrenador, ja que sembla ser que el defensava molt, i ara s’ha pogut veure una fotografia que demostra que també li va fer un petó, però a la galta no als morros.

Un afegit, diu la premsa que aquest patètic president, per disculpar-se volia fer un vídeo i sembla ser que va demanar a la jugadora en qüestió que hi també sortís per recolzar-lo a ell, la qual es nega a fer-ho, i per aquest motiu diuen que l’entrenador va fer gestions amb la família de la jugadora per intentar aconseguir que sortís a l’esmentat vídeo, i la família lògicament s’hi va negar. Si això es cert, tan el president patètic com l’entrenador igual de patètic, tindrien que ser expulsats urgentment, sense permetre una dimissió que blanqueges les actituds d’aquests personatges, que malauradament la nostra societat n’està plena. Es diu que el plenari de la federació no demanarà la dimissió d’aquest president, o una de dues, o l’expulsen, no oblideu a l’entrenador, o en cas contrari que pensen fer? dimitir tota la junta en ple? son patètics tots plegats … i la gent hem de continuar permeten aquest tipus de bajanades i de menyspreus?

I per acabar el més important, reitero el que ja vaig dir, les jugadores van aconseguir ser les campiones del món, no ho van fer ni el president ni l’entrenador, van ser les jugadores: FELICITATS. imatge de 134213 a pixabay.

Publicat a

El petó

S’ha parlat més del petó que del resultat futbolístic, si més no l’actitud del president de la federació ha enterbolit una fita més que lloable del futbol femení.

No fa pas tan de temps, mig any, que a l’hora de recollir les medalles per part de les jugadores a la Supercopa, el president aquest ni es veia, les medalles se les van tenir que penjar les mateixes jugadores … patètic president.

Fa encara no un any, es parlava d’un altre “malentès” a la federació de futbol, el de les discrepàncies entre les jugadores i l’entrenador. Un munt de jugadores es van plantar i van manifestar que no volien jugar amb la selecció i l’entrenador, que al cap i a la fi era el qüestionat, va ser recolzat per aquest president, si, el del peto i el d’alguna altra actitud gestual, així ho van ensenyar les càmeres que ho van gravar, no lliure com a mínim de critiques.

Tornem al peto, jo també em pregunto el mateix que molta altra gent, perquè si es un gest espontani i sense importància com diu el president “petonaire”, no ha va fer amb els jugadors masculins, o això nomes ha de ser normal i sense importància amb les jugadores femenines.

Una altra pregunta, si tan content estava i fa poc temps el va defensar a capa i espasa, perquè no li va fer un “petonas” als morros a l’entrenador, ah no es clar, era un gest i una actitud espontània tal com va dir el president “petonaire” a l’hora de donar les primeres explicacions, encara que llàstima que aquesta explicació sembla ser que nomes es valida amb les jugadores, no amb l’entrenador.

He mirat varies vegades al famós vídeo del peto, no sembla pas que li demani permís per fer-li un peto als morros, ni ho sembla ni tenia temps … així si no hi ha una relació consentida, es pot considerar una agressió? A més si volem parlar de mal gust, parlem també del seu gest d’eixancarrar les cames i tocar-se allò que no sona, allò que sovint en diuen “les parts nobles” allò que acostumen a utilitzar com a gest “masclista” els individus que s’han de auto valorar ells mateixos, ja que la resta de mortals els tenen en baixa, poca o gens estima, i que podem anomenar com vulguem: mal gust, ofensiu, provocador, ridícul … Patètic president.

Alguns demanen la dimissió, entenc que no toca, dimitir es donar-li una opció de manifestar l’acceptació de que ha actuat malament i que n’està penedit. D’entrada ell ja va manifestar que era una cosa sense importància, o sigui que ni reconeixia que havia actuat malament ni reconeixia estar-ne penedit. Nomes queda un camí, la denuncia i la expulsió.

Tots aquests juristes que opinen i actuen d’ofici en segons quines qüestions, que esperen a fer-ho ara també?

Aquest individu no es mereix el mínim tracte de favor per part de ningú, si es un individu, com tants, que no se sap comportar, no pot i no ha de representar cap estament de prestigi nacional, fotem-lo fora i que es vagi a tocar els “collons” a casa seva, si es que allà li permeten.

Ai quina “distracció”, aquest equip femení de futbol, tot i aquest patètic individu, ha guanyat el campionat mundial de futbol. FELICITATS !!! imatge de inkognito-photography a pixabay,

Publicat a

Post atracament

Fa un cert temps, uns quatre o cinc mesos, parlava de la meva experiència en alguns atracaments que havia patit. També manifestava que l’atracament no s’acabava quan els atracadors marxaven, i ara, aleshores començaven les trucades a tot arreu, a la direcció de l’empresa, a la policia, a l’asseguradora … i així començava el següent capítol, declaracions, identificacions, judicis … i crec que avui en podem començar a parlar.

D’entrada us diré que no es fàcil oblidar un atracament, i si son varis encara menys, no es fàcil deixar de veure el canó de l’arma de foc que t’apunta al cap a l’alçada dels ulls. No es fàcil deixar de preguntar-te el perquè de tot plegat. No es fàcil, perquè a més de recordar que la teva vida estava a les mans de l’atracador, i possiblement per a ell no valia res, el sistema social no et deixa oblidar, i no podies oblidar en una època en que les víctimes no teníem cap tipus de suport, ni moral, ni anímic, ni psicològic … res de res.

Com deia primer de tot trucar a la direcció de l’empresa, a Barcelona, teníem caps que eren persones, i en teníem alguns que eren … diguem que no qualificables, recordo en un dels atracaments que un d’aquest darrer tipus de cap, el primer que em va dir es si no em feia vergonya que un tipus de la meva alçada i corpulència, tingues por d’un trist atracador … aquesta opinió suposo que la va canviar quan ell es va veure immers en un atracament a Barcelona … quan va veure que entraven uns possibles atracadors, es va anar a amagar directament als lavabos.

Després trucada a la companyia d’assegurances, i aquí també et trobaves gent de tot tipus, els que entenien el que estaves passant, t’havien atracat amb una arma de foc, i algun que es creia més intel·ligent, o es considerava més bon professional que els altres, i et deixava anar un “com es que tinguessis tants diners” … “com es que t’hagin atracat avui” … en fi, notaves ben be que et tractaven com a un possible companyó, un possible col·laborador de l’atracador.

A continuació les declaracions a la policia, a la Guardia Civil, que es qui s’ocupava d’aquests delictes fora de les ciutats. a quina hora era? quants eren? com van entrar? que va passar? com va evolucionar l’atracament? característiques físiques i lingüístiques dels atracadors, cap a on havien fugit?

Al final sempre els acabaven trobant i els detenien … en alguna ocasió, quan l’atracador ja s’havia professionalitzat, i atracava sovint a tot tipus d’oficines i en tot tipus de poblacions, entre elles Barcelona, en el cas també hi entrevenia la policia nacional, i això va significar alguna que altra visita, com a testimoni, a la famosa comissaria de la Via Laietana de Barcelona.

Encara queda recorregut per explicar: rodes de reconeixement, judicis … però ho deixaré per més endavant. Imatge de 4711018 a pixabay

Publicat a

Coalicions polítiques

Estem en espera de veure com s’acaba tota aquesta historia de les passades eleccions, vull dir que estem en espera de conèixer si al país hi haurà un govern liderat pels socialistes o be un govern liderat pels populars. I com afectarà això a les nostres contrades, a Catalunya.

Avui precisament llegia una carta a la premsa que parlava de tot això, i com sempre i amb respecte pels ciutadans i les seves opinions, primera discrepància, el lector deia que es molt probable que Sánchez torni a governar, malgrat haver perdut les eleccions.

Be d’entrada qui ha de guanyar amb unes eleccions es el poble, sempre he pensat que era una indecència democràtica parlar de quin partit ha guanyat les eleccions, les eleccions les guanya o les perd el poble, els ciutadans. Recordem que els polítics es presenten voluntàriament per treballar pels ciutadans, i la seva obligació es posar-se d’acord tots plegats i gestionar el país, al cap i a la fi es el que diu el contracte que signen amb els electors amb els seu programa i les seves promeses.

Nomes una referencia, si voleu podem revisar els resultats de qualsevol de les darreres eleccions i podem veure que es indiferent qui es vol nomenar com a partit més votat, podeu trobar els resultats a les xarxes, de fet es una reflexió que a mi m’agrada fer sempre de com podem avaluar els resultats segons allò que es diu, i es que tot depèn del color del vidre que volem utilitzar per mirar, el partit més votat va obtenir un 33% dels vots dipositats a les urnes, però que realment signifiquen nomes un 23% del cens, o sigui que un 77% dels ciutadans amb dret a vot, no els van votar, i encara ens venen a vendre la idea de dir que van guanyar; no, aquí el que realment va passar, es que no va guanyar ningú, realment vam ser els ciutadans els que vam perdre.

I a partir d’aquí entrem en les denominacions del nou govern sortint, una coalició progressista, o un govern frankenstein? Analitzem les paraules, segons el Diccionario de la Real Academia Española, una coalició es la unió transitòria de persones, grups polítics o països amb un interès determinat. I buscant més hem trobat que progressista es refereix a una persona o col·lectivitat amb idees i actituds avançades, amb ideals de justícia organitzats entorn del concepte d’igualtat d’oportunitats i creu que l’Estat ha d’intervenir de manera més ferma en l’economia per a assegurar que tots puguin tenir una vida digna. Curiós, cap de les dues paraules fa referencia a si les persones en qüestió son o han de ser de “dretes” o “d’esquerres” termes molt utilitzats, massa, encara avui en dia.

I un govern frankenstein? Es diu que la denominació va néixer de la ma de l’Alfredo Pérez Rubalcaba, predecessor de Sánchez en la secretaria general del PSOE, i diuen que en un curs d’estiu, va dir que l’executiu «no podia ser” perquè els socialistes “no poden” anar a la investidura de la mà de partits independentistes “que volen trencar allò” que ells volien governar. Un Govern en el qual hi hauria socialistes, podemites, comunistes, independentistes radicals, moderats, nacionalistes de diversos territoris …

O sigui que hem d’entendre? que la qüestió no es que tots treballin en benefici dels ciutadans, la qüestió es que s’ha de fer veure que es treballa nomes amb els que s’entenen, vaja amb els amics, quan lo que el poble vol, el que el poble demana i ordena es que callin i que es posin a treballar tots plegats i prou, es senzill, oi? no, pels polítics això es massa complicat. Es igual si el govern es progressista o es frankenstein … nomes es demana que treballin en benefici de tots, malauradament no sempre ho fan. Imatge de jjfarquitectos a embatoelements.

Publicat a

Reunificar o refinançar

Dues noticies a la premsa en dos dies consecutius, m’han fet posar davant l’ordinador i teclejar una estoneta.

El primer dia parla de la reunificació de deutes, i el segon dia ens diuen que les compres a termini estan en creixement.

Parlem del primer titular, la reunificació de deutes, d’entrada si agafem el significat d’aquesta paraula, vindria a ser “tornar a unificar” la qual cosa no encaixa en el context en el que volem parlar, que es el de “reunificar” deutes. Quan parlem de deutes, d’entrada pensem que els nostres deutes mai havien estat unificats, mai s’han separat, per la qual cosa no cal que ho endolcim, no, els nostres deutes han anat creixent en base a la nostra capacitat de voler consumir sense solta ni volta, nomes perquè toca fer-ho, per que volem tot allò amb que som bombardejats per atiar un consum desbocat, amb la promesa de que aconseguirem el paradís, però sense fer-nos reflexionar quin es el preu que pagarem per aquest miratge.

Refinançament, aquesta es la paraula adient. Arribats a aquesta situació, toca parlar de “refinançar”, significa bàsicament un canvi, una modificació de les condicions dels nostres deutes. Podríem parlar d’alguns dels motius que poden empènyer a una persona a refinançar els deutes: reduir el tipus d’interès o l’import dels interessos que paguem, precisament els tipus estan enlairant-se; unificar les quotes, si les poguéssim pagar ni ens plantejaríem el refinançament; reduir el termini, si parlem de refinançar, no podem reduir els terminis de pagament; ens queda la realitat, al llarg del temps ens hem anat adaptant a comprar bens, serveis i fum a terminis, i afegint una quota sobre una altra, al final ens trobem amb un pilot de quotes que totes afegides, fan que no puguem pagar els deutes, o fins i tot podríem parlar de que amb totes les quotes acumulades, no podem continuar consumin ni fer veure als que ens envolten, que el nostre estatuts es superior al seu. No cal dir que entre mig, hi ha persones, hi ha famílies que l’entorn econòmic lliberal que ens han creat artificialment, les ha portat a tenir una reducció important o fins i tot total dels seus ingressos, aquestes persones no tenen un problema de refinançament, aquestes persones tenen un greu problema de subsistència, ja que no poden fer front ni a les despeses mínimes vitals per malviure.

 A la practica, refinançar vol dir agafar tots els deutes que tenim, sumar-los, situar-nos on som, quin es el total de deute que tenim, amb les seves corresponents quotes mensuals, e intentar trobar una sortida a l’atzucac on hem arribat, i això nomes passa per allargar el termini dels deutes. Això vol dir més anys per pagar el deute, allargar el termini per pagar una mica menys mensualment, tot i que actualment amb els tipus d’interès en escalada perillosa, que s’afegiran a la nova quota, ho tindrem que allargar encara més per obtenir una quota assequible a les nostres possibilitats, això si un canvi de feina o de condicions laborals no ha fet minvar els nostres ingressos, situació que també afegiria més carrega a la nova situació financera desitjada.

Si ens veiem forçats a agafar aquesta opció de refinançar, ha d’anar acompanyada de la de deixar d’adquirir bens innecessaris contínuament, ja que si un cop endreçada la nostra situació econòmica tornem a generar nous deutes i noves quotes, dintre poc temps tornarem a estar igual, no, en realitat estarem pitjor, ja que les noves obligacions econòmiques s’afegiran a les acumulades anteriorment, i anirem de mal en pitjor, fins que arribarà un moment en que no tindran solució.

Al proper escrit, ja parlarem de que les compres a termini que estan en creixement. Imatge de geralt a pixabay.

Publicat a

Turisme, popularitat i límits.

De tan en tan es parla del turisme, dels seus suposats beneficis econòmics pel conjunt del país i també de les seves molèsties pels veïns.

L’any passat, el 2022, diuen que es van assolir xifres similars a les de prepandemia, es diu que a Espanya van venir uns 71,6 milions de turistes internacionals i que van fer una despesa acumulada de 87.061 milions d’euros, això significa una mitjana aproximada d’uns 1.216 euros per turista.

Però no ens enganyem, aquestes xifres, aquests imports s’han pagat al país d’origen dels turistes, o sigui que no tots aquests diners arriben a casa nostra, quants n’arriben realment?

Els principals punts turístics, entre ells Barcelona, on les estades dels turistes, estadísticament han tingut una durada mitjana de 7,5 dies, fa temps que parlen de si s’ha de posar algun límit al turisme, encara que es fa difícil de prendre mesures, quan aquestes zones tenen precisament una dependència excessiva del turisme.

Aquests darrers dies Dubrovnik ha sortit a la palestra pel soroll de les rodes de les maletes, resulta que les autoritats locals volen posar multes per contaminació acústica, als turistes que, sobretot a les nits, tot buscant el seu allotjament, ocasionen molèsties als veïns, amb el soroll de les rodes de les maletes, al recórrer els empedrats carrers de la ciutat.

Com ja va passar fa uns anys a Barcelona, volen acabar amb el consum d’alcohol i menjar als monuments històrics, caminar en banyador pels carrers o portar les mascotes sense lligar, però es clar, el que més soroll ha fet es parlar de les multes als turistes pel soroll de les maletes. De fet es parlava d’imposar multes de fins a 265 euros.

Pensem que a Dubrovnik es calcula que hi ha uns 34 turistes per cada habitant, la qual cosa la converteix en una de les ciutats d’Europa que més turistes suporta, la segueixen Venècia, Bruges i Rodas.

Però retornem a la part econòmica, com deia els diners que es gasten els turistes, ho fan al seu país d’origen, on reserven les vacances a un touroperador que possiblement pertany a una multinacional que no es d’aquí, a lo millor viatgen en un avió que també es d’una multinacional de fora, i a casa nostra s’allotgen possiblement en un hotel, tot inclòs, que també es d’una cadena estrangera, o sigui quants diners arriben i es queden als negocis locals? als ajuntaments? ah! i els salaris dels treballadors del sector en general son els adequats? continuem, un cop aquí, els turistes, a més incrementen les despeses generals de la zona, consum d’aigua, neteja, generen escombraries, contaminació, alguns també despeses sanitàries, els organismes oficials ingressen suficients diners en concepte de turisme per fer front a totes aquestes despeses afegides? i una qüestió que sempre m’ha fet mal de cap, els estaments públics lliuren algun tipus de subvenció als diferents intermediaris estrangers? es que si fos així el problema encara seria més greu. Algun il·lustre pot respondre? Gràcies, gracies per fer-nos creure que l’oci i el turisme afegit es la moma, imatge de nikolaus_bader a pixabay.

Publicat a

Gresca a deshores

Mil i un plans, com en tantes coses, dels responsables municipals de Barcelona, es igual el lloc, en general arreu hi ha el mateix problema, la difícil convivència de l’oci nocturn i el descans dels veïns en un mateix barri.

Una petita referencia de com funciona tot i que no te afectació directa amb el que tractem ara mateix, disputa entre les autoritats i el sector per les anomenades “terrasses covid” que si les han de tancar, que si poden continuar obertes … escoltin es molt clar, eren terrasses covid, s’ha decretat el final de la pandèmia, s’han de tancar i punt … que no vol dir que no es puguin negociar les possibles ampliacions negoci a negoci, si compleixen els paràmetres ambientals, socials i legals corresponents.

Tornem a la qüestió dels horaris, si hi ha una normativa que limita l’horari de soroll que poden fer els veïns, les obres i l’activitat del comerç, no vinguin amb tonteries, aquest horari l’ha de complir tothom, negoci del sector de l’oci inclòs. Fa pocs dies parlant amb algun jove, comentàvem això del dret a la diversió, la respecto, però el que no puc deixar de transmetre es que aquesta diversió actual que encadena horaris i establiments nomes per l’interès econòmic per uns quants tingui que ser d’obligat compliment per tots, no, qui vulgui gresca que la tingui, en els espais i horaris que no molestin a la resta de les persones, no es tan difícil, oi?

I l’excusa dels botellots que expressen alguns, no val, els botellots en altres espais alternatius, sigui per capacitat, sigui per preu o sigui perquè no tothom combrega amb els estàndards del sector, continuen i continuaran, o expliquem be a la quitxalla, al jovent, els pros i els contres de  tot plegat i que pensin i raonin per ells mateixos, o totes les altres opcions son nomes interessos d’uns quants, no es preocupació pel que facin els nostres fills i nets, no es pas preocupació pel seu futur, es única i exclusivament bombardejar-los amb un sac d’activitats i costums sense límit i repeteixo, sense cap altra finalitat que omplir els calaixos d’uns quants.

Possiblement, no, segur que la societat que els hi hem dissenyat, uns per les seves iniciatives i els altres per la nostra permissivitat, mereixen ser revisades, i no nomes per aconseguir que siguin bones persones, que també, si no perquè aquest tipus de vida de consumisme descontrolat i sovint sense solta ni volta, no te futur, no s’aguanta per enlloc, cada vegada ens impulsen a gastar més i més en oci, el que fa que puguem destinar menys i menys a viure, hem d’aturar-nos de tan en tan i pensar que volem fer amb la nostra vida, es limitada, aprofitem-la i recordem que el viure amb ingressos minvants i amb despeses in crescendo, no te futur, aquest estil de vida i de societat no te futur, i si plegats fem quelcom per millorar-ho? imatge de geralt a pixabay.

Publicat a

Centres comercials

Llegit a les xarxes, proposta de construir un centre comercial a Sant Fruitós de Bages. El lloc proposat seria el polígon de la Serreta, amb connexió a la C16 i la C25, també s’especula amb que pugui crear mes de 1000 llocs de treball.

D’entrada tota proposta ha de ser ben rebuda, i valorar-la amb atenció, serietat i amb ganes de beneficiar al poble i al seu teixit industrial, comercial i social.

Tot això dels centres comercials va néixer per allà als Estats Units, com tantes coses, i responen a l’existència d’economies d’aglomeració. Això significa que les empreses generen eficiències per estar les unes prop de les altres. Per continuar parlant-ne, entren en joc paraules com massa critica, que es això? la massa crítica, es refereix al nombre de persones, clients o usuaris que necessita qualsevol idea de negoci o projecte per a, d’una certa manera, garantir que és viable, donar continuïtat i aconseguir els objectius que es tenen planejats. Com podeu veure fins ara, tot gira al voltant del negoci.

I buscant per les xarxes, he trobat raonaments de professionals del sector que entre altres qüestions ens diuen que els centres comercials han de generar records per a tornar, on en lloc de clients els visitants se sentin convidats, i que han de formar part del barri i crear sentiment de comunitat, espais oberts, connectats amb l’entorn, que promocionin les relacions socials, flexibles i transformables i responsables socialment. Referent al disseny, diuen que s’han acabat els centres comercials que eren com caixes tancades, i que la denominació d’aquests espais, segurament es tindria que canviar de nom.

Com deia al principi, tota aquesta historia dels centres comercials va néixer als Estats Units, i com estan ara allà? es parla de la projecció de continuar amb la línia actual de tancaments,  això significa que els centres comercials s’hauran de reconsiderar, tancaments, risc de ser abandonats o demolits. Qualsevol opcion tindrà profundes repercussions en l’ocupació i en la renda disponible de les famílies, cauran els ingressos fiscals i les administracions disposaran de menys recursos per a obres públiques i projectes socials, i tampoc podem oblidar que un centre comercial abandonat pot acabar convertint-se en un espai de marginalitat i vandalisme.

Dit tot això, s’ha d’estudiar be, molt be, amb profunditat i seny, i en el transcurs d’aquest temps d’estudi i reflexió, es poden visitar centres comercials dels oberts actualment, els ubicats en una zona amb un elevat potencial de circulació de visitants, com per exemple grans ciutats, son centres on hi ha forces botigues i visitants, no se si les vendes van en paral·lel, i altres centres mes allunyats del bullici social, tenen molts dels seus espais tancats. A la Catalunya Central hi ha la suficient massa critica per tal de que un centre comercial funcioni? Una tendència es encabir-hi més espais d’oci i restauració, però no ens enganyem, tot te un límit, i el consumisme també, imatge de photomix-company a Pixabay.