Mes: febrer de 2025

Publicat a

Moció de censura i futurs pactes a Ripoll

Una de les darreres noticies de casa nostra, es la que parla de la situació política a Ripoll, deixen quedar a l’alcaldessa? la fan fora? he buscat en diversos rotatius digitals aquesta noticia, infoLibre , ara.cat , elpuntavui.cat o VilaWeb resumim, no va obtenir majoria a les darreres eleccions, 6 regidors dels 17 que te el consistori, però si que va ser el partit amb més paperetes favorables, si obviem l’abstenció com passa sempre, més de tres mil ripollesos no van votar a ningú, i tot plegat, tot aquest garbuix de condicionants van permetre que l’alcaldessa elegida fos d’Aliança Catalana, tot i que la resta de partits, plegats tenien 11 regidors, i ja en aquell moment tot i parlar de cordo sanitari, cordo sanitari de que? no es van posar d’acord per frenar l’entrada de la que anomenen extrema dreta a l’ajuntament ripollès.

Després van arribar uns pressupostos que l’oposició va tombar, l’alcaldessa es va sotmetre a una moció de confiança i va perdre; tot seguit els partits opositors es van posar a negociar la possibilitat de presentar una moció de censura, però en el darrer moment sembla ser que Junts per Ripoll es va fer enrere i no hi ha moció de censura.

Els motius que donen em costa d’entendre com a ciutadà, diuen que una moció podria presentar a l’alcaldessa com a víctima i a més si guanyava la moció, significaria que l’alcaldessa quedaria alliberada de temps i obligacions per centrar-se en fer campanya per les properes eleccions al Parlament. A més es tindria que formar un govern de difícil encaix, que en dos mesos podia quedar bloquejat i generar més frustració que altra cosa. Han insistit també, que volen guanyar l’extrema dreta a les urnes i no als despatxos.

Dit tot això, pensem una mica, diuen de fer un cordo sanitari, un boicot, a l’extrema dreta, en aquesta ocasió representada per l’Aliança Catalana, no diré pas si em sembla be o no el que propugna aquest partit, crec que tots tenim el dret, el deure i l’obligació de reflexionar i decidir allò que creiem que es més adient per a tots nosaltres, pels pobles i pel país. Ara be, abans de parlar de cordons sanitaris, i ja ho he dit en altres ocasions, potser que els polítics dels altres partits, emprenyats per no haver guanyat, emprenyats amb els resultat de les urnes, paressin un moment, i fessin servir el seu “caparronet” per pensar quin es el motiu pel que la ciutadania ha votat el que ha votat, ells hi tenen quelcom a veure? les seves accions o les seves inaccions en son en part culpables? i si no directament els que es presenten a les eleccions municipals, es possible que les línies, arguments o posicionaments de la jerarquia superior hi pugui haver influït?

No se si l’alcaldessa ho fa be o no per a la gent de Ripoll, el que no pot ser es que una vegada més, tal com diuen alguns dels regidors del municipi, s’anteposin els interessos dels partits per sobre dels de la gent, si fos així tan dolent seria l’equip de govern com els components de l’oposició. Imatge en IA de selline a pixabay.

Publicat a

Soroll per la fiscalitat

Han apujat el salari mínim, cinquanta “eurets” mensuals, una misèria segons els treballadors, una punyalada segons els empresaris, tothom ho veu amb el color del vidre que li convé o que li es més beneficiós o el perjudica menys.

El problema s’ha fet gran i es qüestiona en el moment en que Hisenda no adapta els trams a l’evolució de les retribucions mínimes, i això fa que alguns treballadors paguin uns impostos, que fins enguany no tributaven. Poc o molt es indiferent, la realitat es que el govern podia haver fet les coses millor, o en realitat es que ja els hi esta be així?

Diuen que els perjudicats seran principalment persones assalariades solteres i sense fills; les casades amb algun fill menor, continuaran amb tributació zero a la renda. Ho podem llegir als rotatius de Prensa Iberica, i al digital InfoLibre llegim que la vicepresidenta i ministra de treball, deia en roda de premsa que una perruquera tributa el 17,5% y una gran corporación un 3,8%. I els tècnics d’hisenda també coincideixen en què aquesta mesura afectarà a molt poques persones i limitarà els seus efectes a solteres o separades, sense fills ni càrregues personals o familiars.

Dit tot això i abans de posar-me davant l’ordinador per escriure alguna bajanada en format pensament particular, he trucat a un amic autònom per confirmar que ell si o si ha de tenir retenció d’IRPF quan factura, i la resposta es SI, facturi el que facturi. Es a dir estem o estan debatent si els que cobren el salari mínim, recordem ara de 16.576 euros anuals, han de tributar o no, però acceptem que els que son autònoms encara que facturin anualment la meitat si que han de tributar. Això es just?

El problema no es si qui cobra el salari mínim ha de cotitzar 15 o 20 euros mensuals, el problema es si el salari mínim es just, es suficient per viure, es suficient per poder assolir les necessitats bàsiques d’una família.

Encara que el més important es pensar, reflexionar i avaluar si aquests diners, els nostres diners, els que paguem a Hisenda o com ara diuen alguns, aquesta aportació a la col·laboració social conjunta, estan ben administrats o com dic sovint, els deixem en les mans foradades d’alguns que no saben i altres que no en volen, gestionar acurada i correctament, en benefici del conjunt de la societat. Imatge de Ralphs_Fotos a pixabay.

Publicat a

Un perill a la carretera

Llegia avui a el Periodico que “els conductors de més de 65 anys son un perill a prop de casa” m’he mirat al mirall i he pensat en el meus veïns, i una esgarrifança m’ha sacsejat, quants individus perillosos hi ha, i no nomes a prop de casa sinó a la mateixa casa, jo mateix soc un perill. Després he llegit una mica més, i l’article no venia a dir que tots els conductors perillosos viuen a prop de casa, sinó que els sinistres més habituals esdevenen en trajectes curts i vies properes a casa.

Hi ha dues comarques a Catalunya que sobresurten a les altres en accidents en els quals el conductor d’algun dels vehicles implicats tenia més de 65 anys, es igual quines son, però tinc un dubte, que passa, es que en aquestes dues comarques els conductors son més dolents, son menys assenyats? d’entrada hem de suposar que estadísticament hi ha les mateixes probabilitats de que un conductor de més de 65 anys pugui tenir un accident aquí o a l’altra punta del país, aleshores el problema possiblement no son nomes les persones que condueixen, per exemple les carreteres hi poden tenir alguna influencia? pel seu traçat, pel seu manteniment o manca de manteniment?

En el mateix article es diu que l’any passat la franja d’edat en la que es van incrementar més les víctimes mortals en accidents a les carretes catalanes va ser la de 65 a 74 anys, però tot i aquesta dada, la realitat es que els morts van ser superiors en altres franges d’edat, concretament la que més morts presenta es la de 55 a 64 anys i en segon lloc la d’entre 45 i 54 anys. S’atribueix a la DGT una dada que presenta que les comarques amb més sinistralitat son les que tenen un major nombre de conductors amb una edat superior als 65 anys. Així seria lògic que si hi ha un nombre més elevat d’aquesta franja d’edat, tinguessin més accidents, però el palmarès se l’emporta la franja d’edat de 55 a 64 anys … i a aquests els controlaran en profunditat?

De tan en tan escric d’aixo, estic en aquesta franja d’edat de perillositat, no ho ignoro ni ho nego, es cert, amb l’edat les facultats i els reflexes poden minvar, per això i no d’ara sinó de sempre, procuro ser el màxim de prudent possible, no se si sempre ho aconsegueixo, però ho intento.

Mireu, avui mateix, he anat per un encàrrec familiar a Manresa, i nomes sortir de casa, he vist algun cotxe circulant a excés de velocitat per l’estret carrer on visc, en alguns “conductors” es habitual, en el primer semàfor que m’he trobat al capdamunt del mateix carrer he vist un cotxe passar-lo en vermell, malauradament també es habitual en alguns “conductors”, i de camí a Manresa, ens hem trobat amb un vehicle medicalitzat amb senyals visuals i sonores activades i també he vist alguns “conductors” que no han fet el més mínim intent de reduir la velocitat i apartar-se per deixar-lo passar. Ah! i cap d’ells era vell.

En fi, si volem assumir que els conductors de més de 65 anys podem ser un perill, no podem ignorar que altres personatges que circulen per les carreteres també ho poden ser, i llegint en el mateix article que hi ha dubtes envers la praxis d’alguns centres mèdics de renovació del permís, motiu pel qual s’han iniciat inspeccions per revisar les proves mediques que s’hi fan, jo proposaria que en aquestes revisions mediques també es verifiques el possible consum de qualsevol tipus d’estupefaents i també de l’estat psicològic dels aspirants. Crec que si ho volem controlar tot, fem-ho, però fem-ho be. Igual els més perillosos no son els majors de 65 anys. Imatge de Queven a pixabay.

Publicat a

Viure, treballar, gaudir

Es un fet recurrent, tot sovint surten articles i estudis a l’entorn d’aquesta qüestió, viure per treballar o treballar per viure, i sovint l’autor de cada publicació, ho veu segons la seva edat i la seva posició laboral i social.

Avui llegia a la premsa un nou article amb aquest contingut; hi ha un estereotip principal, i es que es dona per fet que “mentre que abans semblava que es vivia per treballar, ara es treballa per viure” i això hi ha qui s’ho agafa com una profecia, com un mantra indiscutible que no admet critica.

A veure, jo ja tinc una edat, i principalment els meus pares, ni treballaven per viure, ni vivien per treballar, malvivien per tirar endavant a la família, i dic que malvivien perquè tenien que fer feines que avui en dia considerem que son degradants, però no ens enganyem “no vivien per treballar” no s’aixecaven al mati pensant que anirien a treballar per gaudir, no i ara, anaven a treballar perquè no hi havia cap altre remei, havien de portar quelcom a casa per poder menjar un dia i un altre també. Aquella era una època que ningú pensava en guanyar més diners per poder gaudir de la vida tal com la volem entendre avui dia, nomes pensaven en guanyar algun dineret per intentar aconseguir amb esforç, una vida una mica menys dura, menys precària per a la família.

I si, mentre un feia de manobra o de pagès, l’altra treballava a la fabrica, i els nens sovint quan sortien de l’escola, havien de col·laborar a casa, en les tasques necessàries per fer funcionar cada dia aquella roda que no era pas un gaudir de la vida, senzillament era un sobreviure. No ho defenso pas, ja se que avui en dia això seria considerat una possible explotació infantil.

A partir de la meva generació, hem pogut estudiar, més o menys, som la generació que hem viscut una època menys dura que els nostres pares, hem viscut una època amb una revolució industrial i tecnològica sense precedents, i ara que enfilem la recta final de la nostra vida, la tercera o quarta joventut l’anomenen, veiem que pels nostres fills i pels nostres nets s’albira un futur incert.

Voldria reivindicar que nosaltres no som pas una generació que ho ha trobat tot resolt, no tot ha sigut fàcil al llarg de la nostra vida, hem passat alts i baixos com tothom, ara hi ha una problemàtica i en la nostra Joventut n’hi havia una altra; ara en general estan més formats, però també es cert que per a qualsevol feina les companyies demanen un alt nivell de formació, títols universitaris, màsters … tot i que possiblement en algunes ocasions aquest alt nivell de formació, no sigui necessari per a desenvolupar la feina per a la que volen contractar personal, es una formula més de discriminació laboral.

Com més formats, millor, però no oblidem que tenim un problema greu amb els joves que arriben, molt greu, i es que any rere any es demostra que el nivell de compressió dels estudiants va a la baixa, i no diguem res de les matemàtiques; crec que fa anys que s’ha premiat més la “titulitis” que la formació real i practica.

I referent al “viure per treballar o treballar per viure” es cert que abans s’habia de treballar moltes hores, amb salaris misèrrims, per poder viure o malviure, i posteriorment es va fer un pas cap a treballar per intentar viure una mica millor, poder conciliar la vida familiar, el lleure, les amistats, l’esport … però en el fons de tot, crec que el que realment hem aconseguit, es passar d’un tipus d’esclavitud, treballar pe menjar, a un altra tipus d’esclavitud, treballar per consumir. Cap de les dues em sembla una bona opció. Imatge de sammisreachers a pixabay.