Mes: abril de 2025

Publicat a

Incel es sinònim de misogin i violent?

Que carai es això d’incel? fa referencia als cèlibes involuntaris, i com sempre incorporem un anglicisme, es un acrònim “involuntary celibate” que si ho intentem resumir en una idioma de casa nostra, vindria a ser algú que se sent frustrat per la seva falta d’experiències sexuals; diuen que majoritàriament acostumen a ser homes. Venen a ser aquella colla d’ineptes que justifiquen les seves mancances donant la culpa sempre als altres, i en el cas d’aquests anomenats “incel” diuen que sempre es culpa de les dones.

Llegiu l’article «el fenomen incel s’esten sense fre a les xarxes socials» a el Periódico, i com sempre entrarem en un món sovint desconegut, així com també son desconegudes moltes de les paraules que utilitzen aquesta colla de “mamarratxos” que també els podríem anomenar “ineptes” o “negligents” o “incompetents” … es indiferent, qualsevol adjectiu que busqueu i trobeu un xic malsonant es aplicable a aquests subjectes innombrables.

Fem una ullada a aquestes parauletes, a més de “incel” que ja hem vist que be a referir-se a aquells indesitjables que no saben tractar a les altres persones, no saben relacionar-s’hi i molt menys amb les dones, trobarem “manosfera” aixo be a descriure les comunitats en línia que majoritàriament son homes, i tot i que tracten diversos temes, acostumen a difondre discursos misògins i antifeministes. Més parauletes, “femoid” el mateix article ens diu que be a ser un “terme utilitzat per riure’s de les dones com inferiors”.

Tot plegat te un gran ressò a les xarxes, on alguns dels anomenats «influencers» prediquen la divinització dels homes, dient que els seus desitjos van per davant de tot, nomes es qüestió de triomfar i fer diners, això es el més important, peti qui peti i caigui qui caigui, sobretot les dones.

No entraré pas a valorar-los, la seva valoració en alguns casos podria ser nul.la, tampoc dedicaré cap esforç a intentar convèncer-los de que estén equivocats i de que les coses son més senzilles i més fàcils de com les prediquen, nomes cal llegir l’article, però si que n’extrauré una paràgraf que crec que ho resumeix amb total claredat: “han generat un gran ressentiment que els victimitza” perque en el fons nomes tenen una gran obsessió, i es la de ser rebutjats sexualment. O sigui no ens enganyem, aquests individus tenen problemes, com tothom, les coses a vegades se’ls hi torcen, com a tothom, però en el seu mon d’il·luminats les coses sempre son culpa dels altres, de l’estat, de les institucions, dels mitjans de comunicació tradicionals, del robatori pel pagament d’impostos, però sobretot diuen que es culpa de les dones … en fi acabem amb alguna d’aquelles frases fetes adaptades, “a la llarga tothom acaba sent esclau de les seves paraules i dels seus actes” encara que no sempre paguin el peatge per les conseqüències que han desencadenat amb els seus actes barroers. Imatge de geralt d’ús gratuït sota la llicència de contingut de Pixabay.

Publicat a

Una mort digna

Complicat saber o entendre que es una mort digna, tot depèn de si ens afecta directament a nosaltres, o els afectats son els altres. Si, perquè davant un fet dolorós o un patiment elevat, el nivell suportable es diferent en cada un de nosaltres, hi ha qui potser es allò que es diu “més sofert” i també hi ha qui no esta disposat a patir gratuïtament. Jo soc dels que pensa que no cal viure a qualsevol preu, i no ho penso ara que m’he fet gran, ja pensava així fa més de vint anys, quan vaig partir la insuficiència cardíaca, i que m’ha acompanyat al llarg d’aquestes dècades.

Tot plegat ve al cas per un escrit que llegia avui, referent a un fet del que darrerament s’han omplert forces pagines i minuts de noticies, i es el dret a morir dignament, de qui es aquest dret? qui ho pot decidir? qui hi pot interferir? la persona que pateix un enorme dolor, i que possiblement se li presenta un futur incert, un futur a nivell mèdic sense solució actual per a la seva malaltia o per la seva mancança física i sense garanties de poder controlar ni el dolor ni poder tenir una vida mínimament digna i vital? o pensem que tothom te dret a ficar-se per entremig i decidir pels altres?

Hi ha persones que decideixen que la seva vida no te cap sentit en les condicions en que viuen, i sobretot que pateixen, per culpa d’una malaltia ara mateix incurable, i complint les normes previstes legalment, demanen posar fi a aquest patiment amb els termes i condicions que estableix la llei. Però quan sembla que tot esta ben legislat, ben encarrilat i amb tots els tràmits fets, hi ha dos casos en els que apareix la figura d’un pare salvador, i decideix que els seu fill tot i ser major d’edat, tot i estar en plenes facultats per prendre decisions personals lliurament, decideix presentar una demanda per prendre-li, per robar-li aquest dret, i ja tenim un “cristo” muntat.

Aquí es on hi ha qui comença a barrejar conceptes, mort digna, mort indigna, que es una mort digna? personalment crec que una mort digna es aquella que et permet “traspassar” com diuen alguns, en pau amb tu mateix, amb el teu entorn, amb els essers que han estat importants a la teva vida i per descomptat passant dels envejosos, dels hipòcrites i de tots aquells que nomes tenen la vista posada en fer-te la traveta sempre que poden.

I una mort indigna? que podríem entendre per una mort indigna? en el context del que estem parlant, seria privar a les persones precisament de tot el que significa tenir una mort digna, seria obligar a les persones a viure amb patiment, a viure amb dolor, a viure martiritzat contínuament en nom de la ciència medica futura i dels capricis tan dels legisladors com de familiars egoistes. I es aquí quan es comença a qüestionar si una persona malalta, molt malalta, amb un patiment dolorós molt important, amb una degradació física elevadíssima, realment conserva les seves facultats mentals intactes per decidir si vol morir amb dignitat o no, però mai ens qüestionem si els demandants, en aquests cassos els pares, en base al seu egoisme per mantenir el fill patint en un llit, realment tenen les facultats mentals adients per prendre aquesta decisió? ja que possiblement les poden tenir alterades pel patiment psicològic propi, al veure que possiblement perdran aquell fill del qual se’n creuen propietaris; hi ha qui pot creure que aquesta situació pot ser un comportament que es podria considerar natural i lògicament no censurable, ja que per aquests pares en qüestió, no deixa de ser una reivindicació de la seva dignitat i que en cap cas es pot considerar nomes com un acte d’egoisme paternal.

Sovint es diu que la llibertat d’un mateix acaba on comença la llibertat dels altres … i viceversa, per aquest motiu cal preguntar-se quin dret tinc jo a constrènyer, a restringir, en fi quin dret tinc jo a condicionar el dret a decidir que te una persona que voluntàriament vol exercir el seu dret a tenir una mort digna? Imatge generada amb AI per FalcoZen d’ús gratuït sota la llicència de contingut de Pixabay.

Publicat a

No pensem fer-hi res?

Ahir dues pagines a la Vanguardia, els titulars no deixen, no haurien de deixar a ningú indiferent, el titular de la primera “assetjament escolar: on és la responsabilitat penal del centre?” i el de la segona de «la ideació suïcida en adolescents es vincula a un mal ús de la tecnologia» qualsevol dels dos articles ens tindria que fer reflexionar profundament, ja se que això avui en dia no es porta, ens han endormiscat, estem ensopits, hem entrat en un letàrgic en el que hem après a nomes considerar acceptable i adient allò que anomenen oci, sempre i quan sigui oci via consumisme, en cas contrari no te sentit en aquesta societat actual. De fet no es nomes l’oci, també ens diuen que es important el transmetre lideratges, desenvolupar accions que ens han dit que ens posicionaran en un segment elitista, en el que serem més i millor que els altres.

Però mentrestant, mentre assolim aquesta “elit social”, ai deu meu, podríem dedicar res, un parell de minutets a llegir aquest dos articles, n’hi ha altres també, per després poder dedicar tres o quatre minutets mes a pensar i reflexionar que es el que com a societat estem fent.

Em centraré en el segon, el relacionat amb els suïcidis d’adolescents, parla de jovent usuaris de xarxes, quitxalla de dotze anys, de catorze, de quinze … accions, pensaments de merda, solitud, ansietat … de sobte et trobes amb noves paraules, si més no paraules que molts adults o no les coneixem o no les utilitzem habitualment, ciberbullyng, grooming, sexting … o també les que son més conegudes per a la majoria, violència, pornografia, prostitució, violència de gènere, maltractament psicològic … el resum es, segons l’article de Celeste López, que els dispositius desencadenen problemes de solitud o patiment en un 56% dels menors.

I nosaltres, els adults, la família, que hi fem? es greu veure, quan fas un ullada al perfil de la quitxalla i adolescents víctimes del mal us de la tecnologia, que tot i que majoritàriament son dones, noies, no ens enganyem la mitjana sobrepassa amb escreix el 50%, com deia es greu, més ho es quan veus que l’interval d’edats es situa entre els 9 i els 16 anys, amb una mitjana de 12,5 anys. Son tots molt joves, ja se que diem i assumim que avui dia la quitxalla es fa gran més aviat i més de pressa que anys enrere, ho accepto, no se si morfològicament, socialment o per interessos de l’entorn, però el que no veig raonable es que nens i nenes de la franja baixa de la forquilla d’edat esmentada, o sigui nens i nenes de 9 anys tinguin problemes d’addicció tecnològica, no veig raonable que tinguin accés incontrolat als continguts de les xarxes, que seran bones o no, seran criticables o no, però si no deixem una botella d’alcohol o de substancies corrosives, a l’abast dels infants, perquè hi deixem aparells electrònics amb els que els hi permetem que s’endinsin en un mon ple de trampes, d’enganys, paranys i perills, que sovint ni els adults som capaços d’evitar, o es que ens hem convertit en una peça, en un engranatge d’aquesta roda que destrueix al nostre jovent i conseqüentment obre les portes a un futur incert … pensem, pensem, pensem … imatge de stux d’ús gratuït sota la llicència de contingut de Pixabay.

Publicat a

Embolica que fa fort

També podríem dir “embolicar la troca” o fins i tot “enredar la troca” o podríem trobar múltiples variacions de construccions gramaticals que vinguin a representar més o menys el mateix concepte, o sigui la qüestió es que determinades persones es creuen que tenen el privilegi de interpretar les normes segons la seva conveniència.

I tot això a que be us preguntareu, i més avui que ja no es la primera parida que escric, si abans em referia a les accions de determinades criatures polítiques i de les conseqüències dels seus actes, que lògicament quan els afecta a ells en primera persona entenen que les conseqüències han de ser diferents de quan afecta a la resta de mortals, al cap i a la fi, ells i elles pensen que el “populatxo” te uns drets de nivell inferior als dels politiquets i les politiquetes de joguina.

No entraré pas a valorar si en aquest cas, el jutge interpreta millor o menys be les lleis, tampoc si el cridat a declarar, sembla ser que era secretari general en el moment dels fets, en fa una bona interpretació o no, voldria centrar-me en el quid de la qüestió, i es el que cada un de nosaltres pot interpretar del redactat d’aquesta llei. Si ja se que no som juristes, però el fet de saber-se de memòria el redactat de les lleis, no es garantia de ser un bon professional de la judicatura, per aquest motiu nosaltres, el “populatxo” podem llegir el contingut de les lleis i podem fer-ne la nostra interpretació, tan valida com la de qualsevol altre mortal.

I que diu aquesta llei? m’he entretingut a busca-la a les xarxes i el redactat que he trobat, i d’acord amb les referencies de la providència judicial, segons diu la premsa, que parla del punt 1 del paràgraf 2 de l’article 412, “estan exempts de concórrer a la crida del Jutge, però no de declarar, podent informar per escrit sobre els fets de què tinguin coneixement per raó del seu càrrec: el President i els altres membres del Govern”, i ens diu la premsa que això es el que esgrimia el citat testimoni en qüestió, sent la resposta judicial de que “la declaració acordada del testimoni haurà de ser feta de manera oral al seu domicili o despatx oficial” i al·legant que com que en un anterior desplaçament, en concret quan va anar a prendre declaracions al President del govern, el van atendre molt malament, i el van fer esperar un període de temps sensiblement superior al necessari per permetre-li l’accés, ara demana que es garanteixi la facilitat d’accés al vehicle judicial.

No se qui te la raó, si el que diu la providència judicial s’ajusta a la realitat, lògicament te tot el dret a queixar-se i a demanar respecte, però remarcar que l’esmentat article referenciat més amunt no diu res de desplaçaments, per la qual cosa crec que tots plegats podrien donar exemple, primer si un personatge, polític temporal, ha de declarar que declari, i si un funcionari públic s’ha de desplaçar que ho faci sense privilegis, quan al “populatxo” se’l crida a un judici com a testimoni, ni li posen vehicle oficial, ni ningú li facilita l’accés en vehicle, ni ningú li paga els costos en que incorri per complir com a bon ciutadà, ni res de res … cal que es demani corresponsabilitat als polítics i funcionaris, als que paguem amb els nostres impostos, i que s’espavilin per desplaçar-se on toqui anar per complir amb les seves funcions. imatge de MoFarrelly d’ús gratuït sota la llicència de contingut de Pixabay.

Publicat a

Deixem-nos de fatxenderies i fanfàrries

Si, deixem-nos de romanços, deixem-nos de collonades i comencem a mirar-nos amb ull crític la societat que una colla de galifardeus ens han muntat. Una colla que no nomes han de ser temuts per la seva força, que també, no nomes per la seva maldat, que també, sinó que també hi hem d’afegir sense por a errar,  la seva falta de seny, o es que potser que el seny en aquestes ocasions també va de la maneta amb la maldat i la força per imposar les seves regles de joc.

Tot això es per la darrera sentencia al país veí, d’una política condemnada, presumptament, pel desviament de fons públics del Parlament Europeu. No cal posar-hi noms, ja es conegut el fet en qüestió, com es conegut per a la gran massa de ciutadans, el fet de que malauradament això passa arreu, a casa nostra també.

Hi ha una qüestió amb la que intenten que ens emboirem i no puguem veure més enllà del nas, una qüestió d’aquelles que encaixen amb allò de que l’arbre no ens deixa veure el bosc, s’esbomba, es difon, es posa a l’abast del públic el fet d’una condemna que es preveu que pugui impossibilitar la continuïtat d’una determinada política, qualsevol, amb la intenció de produir sorpresa o impacte als electors.

I aquí, es on ens oblidem de la veritat, es on un imput noticiari, podríem dir-ne publicitari, es on un arbre no ens deixa veure el bosc. D’entrada no es tracta d’avaluar si la condemna es excessiva o  es queda curta, es tracta d’esbrinar, d’avaluar i de sentenciar com a ciutadans, si els fets pels que ha estat imputada, acusada, assenyalada públicament, son certs o no. Si no son certs, hem d’exigir que els acusadors, jutjadors i sentenciadors siguin tambe assenyalats i perseguits jurídicament per aquells en els que hem dipositat la nostra confiança, encara que en ocasions sembla que els hi hem lliurat la nostra santa innocència. Però si els fets son certs, no hi ha d’haver marge pel penediment, no hi ha d’haver marge per l’indulgencia, hem d’exigir un càstig exemplar, no ens podem continuar permetent que, arreu, sorgeixin mosques al voltant del rusc de mel que som nosaltres, la ciutadania, i el neguit es que aquestes mosques no es moren per llamineres, ans el contrari, cada vegada s’engreixen més i més, i cada vegada volen més i més, i nosaltres el “populatxo” ens conformem amb les engrunes, no les que cauen del rusc accidentalment, no, ens conformem amb les deixen anar una vegada ells estan ben embafats, i no perquè no les vulguin, si no perquè la seva boca, ja no pot, temporalment, engolir més de tot allò que la seva ment desitja. Imatge generada amb AI per jsjcreationsmm d’ús gratuït sota la llicència de contingut de Pixabay.