Mes: desembre de 2025

Publicat a

Desitjos pel nou any

Avui he llegit un article al diari Ara amb un titular cridaner a la meva vista “Parelles relleu: quan la família es gestiona per WhatsApp” en el que la Núria Bigas Formatjé ens parla de la problemàtica que per la incompatibilitat horària entre els progenitors, dificulta la logística familiar i comporta sobrecàrrega mental, manca de temps individual i un desgast profund en la relació.

Per motius laborals molt sovint no es pot coincidir en el temps per tenir cura dels fills, horaris estrafolaris, torns canviants que no sempre permeten gaudir de la tan cloquejada conciliació familiar, de la que tots plegats en parlem molt però que quasi mai es una realitat, en tot cas es una realitat paral·lela que esta a anys llum del que realment necessitem, i que no ens enganyem ni ens enganyin es una realitat que no és un cas aïllat, sinó el reflex d’un mercat laboral cada vegada més fragmentat.

Al llarg dels anys, abans també passava, s’ha anat imposant una realitat laboral que contempla principalment les necessitats empresarials, que no sempre coincideix amb les necessitats humanes i familiars, encara que abans les estructures familiars eren diferents i les necessitats també ho eren.

I amb tota aquesta historia la família acaba semblant una petita empresa, es parla de comunicació mal gestionada entre els seus membres, es parla de fer encaixar a nivell grupal decisions individuals, es parla de logística, de sobrecarrega, de desequilibri … i s’acaba per gestionar la família via WhatsApp, amb la fredor i manca de relació personal que comporta. I com transmet la Nuria en el mateix article, un afectat manifesta que “quan tot plegat realment no compensa, cal buscar una via per canviar de feina o d’horaris. L’estil de vida no pot ser una renúncia forçada, sinó un encaix pactat”.

I com redrecem aquestes situacions? cal buscar moments de connexió de la parella al marge de la feina i dels fills, moments per compartir plegats, però també moments per poder dedicar-los a un mateix, amics, aficions, cura personal tan física com anímica, allò de ei, soc jo, estic aquí … i això no ens enganyem, la globalització i deslocalització que ja no esta tan de moda però que encara existeix, fa que aquestes situacions familiars vagin in crescendo.

No tenim temps per a nosaltres, no tenim temps per a la família, i com que no tenim temps per cuidar als fills, els apuntem a un feix d’activitats extraescolars i així els tenim col·locats i podem dedicar més temps a la feina i als desplaçaments entre casa i treball. Ja se que avui dia viure val molts diners i hem de treballar per intentar aconseguir-los, però ens podem parar un moment a pensar si moltes de les despeses que tenim, moltes de les despeses que el tipus de societat ens ha imposat, les podríem revertir, o les podríem redistribuir.

Els meus desitjos per l’Any Nou i per escriure a la carta pels Reis d’Orient serien precisament aquests, conciliació familiar, feina i habitatge més propers, horaris més raonables i que a la llar familiar deixéssim d’utilitzar mots purament empresarials com logística, sobrecarrega, desequilibri … i tornem a adoptar un vocabulari i unes relacions més humanes, més familiars, més comunicació, més compartir temps i vivències, en definitiva desitjo que puguem canviar el nostre estil de vida i que aquest nou món pugui ser una realitat per a els nostres fills i nets. Ja se que son un il·lús, però desitjo a tothom un Feliç i Venturós Any Nou. Imatge pròpia generada amb IA de Canva.

Publicat a

Fer el préssec

Hi ha vegades que quasi em costa més trobar un títol que reflecteixi el que m’agradaria transmetre amb les meves reflexions escrites, que no pas el contingut del mateix escrit, i aquest d’avui també es un d’aquests moments.

Fer el préssec, podríem resumir-ho en un “quedar en ridícul o fer el ridícul” i d’això es del que m’agradaria parlar avui, de fer el ridícul o de quedar en ridícul, tot depèn de a quina posició social ens vulguem adscriure, es a dir com a electes o com a electors, dient i fent bajanades o tolerant que les facin els elegits o les auto proclamades divinitats terrestres.

Recentment hi van haver eleccions a Extremadura, podien ser en qualsevol altra part del món, no es que els extremenys siguin ni diferents ni especials, es que son el darrer exemple del que patim els ciutadans, els resultats bons o dolents, encertats o no, son els que son, i ens diuen que ningú te majoria per manar.

Deixeu-me que em faci pesat, contraposem l’anàlisi dels mitjans i dels partits amb la meva percepció, oficialment es diu que els populars van guanyar les eleccions amb el 43% dels vots, i aquesta visió intencionadament parcial es certa, però la realitat es que primer hi va haver una abstenció de quasi el 40% dels electors, la qual cosa fa com quasi sempre que la opció amb més recolzament sigui l’abstenció; segon el nombre de persones amb dret a votar eren quasi nou-centes mil, el que vol dir que quasi el 75% d’extremenys no van votar populars, i això no crec que sigui guanyar unes eleccions.

No entraré pas a valorar si els socialistes van fer el ridícul o no, ni si els seus votants els van voler castigar o no, amb un possible intercanvi de vots vermells cap a la formació verda d’extrema dreta, res d’això es important, l’important es que els extremenys van votar, i els marcats per la divinitat, llegiu politiquets de joguina, han de complir el mandat dels ciutadans, s’han de posar d’acord i fer que Extremadura avanci i que millori en tot allò que sigui possible.

I aquí m’agafo al que diu en Rodríguez Ibarra, proposa que el seu partit faciliti la investidura de la candidata popular, María Guardiola; de moment, s’han deixat sentir les veus en contra entre els socialistes, també a Ferraz. Proposta senzilla, a la investidura, els socialistes s’han d’abstenir, la qual cosa permetria proclamar a la candidata dels populars com a nova Presidenta d’Extremadura, sense la necessitat del suport condicionat dels de Vox.

Perquè hi ha gent del seu partit que critiquen aquesta proposta? no se, nomes penso en un parell d’opcions, una es per portar la contraria, es indiferent si la proposta podria ser la millor opció, la qüestió es portar la contraria; l’altra es encara més patètica, fer qualsevol cosa per tal de que els contraris, en aquest cas els populars, no es mostrin com a guanyadors, i si a més hi afegim que podrien aportar alguna bona idea, encara pitjor, oi?

Els polítics i polítiques sovint fan el ridícul, fan el préssec, deixem que s’emboliquin amb les seves mentides, que s’entrebanquin amb les seves ineptituds, però no fem el préssec nosaltres, no permeten que ens arrosseguin al costat obscur, els extremenys ara ho tenen al seu abast, si fa pocs dies van sortir a votar, ara que reclamin legalment també que els politiquets, amb o sense llistes obertes, pànic tenen a que un dia ho puguin ser, facin la seva feina i la facin be, que es deixin de martingales, que es deixin de fer cofisimofis, els partits no poden estar per damunt de les persones, i això es el que se’ls hi ha de començar a fer complir. No fem més el préssec. Imatge pròpia generada amb IA de Canva.

Publicat a

Preparem la carta pels Reis

I no em refereixo pas als de l’estat espanyol, dels que nomes em molesta que hi siguin per designació divina, es un dir ja que el poble no els ha escollit pas, però la veritat es que no els conec personalment, no els he tractat mai, o sigui allò de que per conèixer a algú hi has de menjar i dormir, ni hem menjat ni hem dormit plegats, per la qual cosa no en tinc cap opinió a nivell humà. I a nivell protocol·lari o professional, penso que al país tenim aquest tipus de representació política instaurada pels polítics del moment, i si aquesta no agrada el poble, es el poble qui tindria que instar als representants electes, ja que ells per voluntat pròpia no ho fan, la tramitació de la modificació d’aquest estatus hereditari. Encara que no ens enganyem, a ells, als polítics, tampoc els escollim, escollim una llista de noms, de la que no coneixem a la majoria dels que hi ha apuntats, es veu que això de les llistes obertes els hi fa por, li tenen pànic.

Dit tot això, fer referencia nomes a que tot i no seguir-lo quasi mai i menys en la seva totalitat, enguany m’ha envaït una sensació de voler veure o escoltar el contingut del discurs reial, quasi 10 minuts, però tampoc ho he aconseguit, perquè penso que sempre es el mateix, mots i frases expressats per a intentar acontentar les orelles dels que escolten en cada moment. No se si l’escriu el monarca, o com diuen alguns li escriuen, però la sensació de voler escoltar-lo es quan de la lectura inicial de premsa n’he tret que a la majoria de polítics no els hi ha agradat del tot, i he pensat calla, per alguna cosa deu ser, no? i en aquesta ocasió i després de fer-hi una ullada, el resum final del que he llegit es que als populars i als socialistes els hi ha mig agradat, als de més a l’esquerra i als independentistes, especialment als catalanistes, no els ha convençut gens, titllant-lo en algun cas de “surrealista” i també deslegitimant-lo, i els de l’extrema dreta diu que no opinen.

Diuen que no ens hem de fixar nomes en les paraules, també cal mirar allò que anomenen “posada en escena” o sigui tot allò que va més enllà del que diu, l’espai, la decoració, i també els posats, perquè tot es per donar una imatge buscada i rebuscada, amb la finalitat d’agradar a tots, o no, i de quedar be amb el poble, i que visualitzem la seva saviesa i sobretot la seva equidistància amb la política, fent-los nostres perquè percebem que esta al costat del poble, amb els humils, amb els putejats pels polítics de torn.

Alguns politiquets de joguina diuen que fan seu el missatge del Rei, malament, es impossible, si el missatge reial esta a favor del poble, no pot estar validant el que fan els polítics, segur que ningú vol repassar el que tots ells no han fet en les darreres dècades. Coratge, transició, convivència, confiança … ufff!!! algú pot dubtar de les bones paraules del discurs, pero no dic res de les intencions d’alguns polítics; de fet tots s’apunten a lloar o a criticar les paraules de la reialesa, com deia una política d’abast nacional, segons la premsa, “tots hem de fer de la cura de la convivència la nostra tasca diària, i per això necessitem confiança. Podrem assolir els nostres objectius, amb encerts i errors, si els emprenem junts; participant tots, orgullosos, d’aquest gran projecte de vida en comú que és Espanya”.

Encara que després de llegir i rellegir aquestes línies, em pregunto perquè ens volen continuar prenent el pel, ens ha esquilat tantes vegades que ja nomes ens en queda borrissol, però els hi es igual, es tracta de perpetuar un col·lectiu que tot i voler pensar i creure que podria ser necessari, no deixo de veure i pensar que el seu repte, la seva meta es esprémer tan com puguin als ciutadans, encara que el més trist es que nosaltres continuem combregant amb rodes de carro o de moli, que encara son més grosses i permeten que els polítics o les seves idees es perpetuïn. Fem la carta als Reis, demanem unes joguines més reals, que no reials, i a veure que passa, a veure si enguany els hi donen les claus, no de les cases dels pobles, sinó de la porta del darrera per expulsar als no desitjats. Imatge pròpia generada amb IA de Canva.

Publicat a

Baixa participació extremenya

Ara li ha tocat a Extremadura, un altre dia ho veurem en una altra comunitat, la qüestió es que quan els dirigents preveuen no se sap ben be que, be si, preveuen que poden aconseguir més vots dels que aconseguirien més endavant, assenyalen un dia perquè els “súbdits” vagin a votar i així sembla que el poder sigui del poble, quina mofa.

I perquè dic que es vota quan els dirigents preveuen mantenir o augmentar unes rendes en vots, que si deixessin finalitzar el període previst al començament de la legislatura podrien perdre? de fet els que ho tenen que explicar son ells, a veure a Extremadura van votar, si no vaig errat, el maig de l’any 2023, i les legislatures son per quatre anys, perquè volen que es torni a votar ara? una legislatura de quatre anys son 48 mesos, a Extremadura nomes han passat 30 mesos, perquè les eleccions ara?

Si rasquem una mica en el que diuen els partits polítics, hi veurem de tot, tothom vol tenir la seva raó per convocar noves eleccions quan no toca, tots es creuen legitimats a incomplir les promeses i els compromisos adquirits i ens volen fer ballar com baldufes, volen que siguem uns titelles dels seus capricis i de les seves martingales.

M’he posat a escriure aixo quan he vist la comparativa de les dades de participació d’enguany amb les de fa nomes dos anys i mig, avui a l’hora de dinar la participació era del 35% i l’any 2023 a la mateixa hora era superior al 40% i la pregunta es clara, que esta fallant en el sistema polític de l’estat perquè la gent cada vegada se’n allunyi més? precisem més i demanem-nos en que estan fallant els polítics de l’estat perquè els ciutadans, encara que ells ens vulguin veure com els seus “súbdits”, cada vegada ens els creguem menys i ens acabem apartant de les seves decisions que ens van perjudicant cada vegada més.

El titular del diari ARA es prou eloqüent “Gairebé sis punts menys de participació fins a les 14 h a les eleccions d’Extremadura: a qui pot perjudicar?” d’entrada la resposta es obvia, tot i que en realitat pugui acabar sent confusa i obscura pels electors, es inequívoca referent precisament a les conseqüències pel poble, qui hi perd i molt es el poble, els electors, els súbdits, el “populatxo”, primer perquè d’entrada això significa més despeses de les previstes, es va fer una despesa el 2023 i ara es torna a fer el 2025 quan la previsió era no fer-la fins el 2027, ja tenim la primera enganyifa.

Després ens presenten com un dret ciutadà el poder votar, escollir entre uns candidats que trien els partits sense dret a escollir els que creguem que més ens podrien beneficiar com a ciutadans, es a dir res de llistes obertes, has de triar els que ells volen, no els que vols tu,  ja tenim la segona enganyifa.

I en el decurs de la campanya electoral tots van prometre els que els hi va semblar, van prometre el que creuen que volem escoltar el poble, encara que saben que algunes de les promeses mai es podran complir, tot dependrà de les possibles aliances i pactes que es vegin obligats a fer, ja tenim la tercera enganyifa.

No acabaríem mai, però jo si que acabaré, mireu els components d’aquest col·lectiu quan veuen o intueixen que fan les coses diguem no gaire ben fetes, mai cauen en la temptació de que plegar, la majoria s’aferra al càrrec, a la “poltrona” que es diu, perquè serà? hem d’anar a votar i procurar donar veu als que s’ho mereixen, encara que tinc que reconèixer que el més lògic es que ens refredem, es que ens anem allunyant de la classe política, però no oblidem que amb aquesta postura, els únics que hi perdem som nosaltres, el poble, els ciutadans, deixem de ser els súbdits calladets que ells volen i convertim-nos en els seus veritables amos. Imatge de stevepb d’ús gratuït sota la llicència de contingut de Pixabay.

Publicat a

Opinar sempre de les vergonyes alienes.

Tenim un govern a l’estat que ho fa millor o pitjor, segur que ho podria fer millor, al cap i a la fi tot es millorable, no se si les opcions alternatives poden millorar o empitjorar la situació dels ciutadans, el que si tinc clar es que a tots ens es molt fàcil parlar de les indecències alienes obviant les pròpies, que en ocasions poden ser pitjor que les dels altres.

Segur que aquesta reflexió la fa molta gent, suposo, espero, i no crec que fer-ho tingui cap influencia negativa ni mentalment ni emocionalment en tots nosaltres, revisar i qüestionar el camí polític i social dels dirigents que es creuen escollits per la divinitat es sa, tot i que si que els hem escollit entre tots, no els hi podem deixar oblidar que estan al nostre servei i no a l’inrevés, i no oblidem mai que per un motiu o un altre la majoria de polítics acabaran fallant al poble.

Reflexions també en va fer el president de la Conferencia Episcopal Espanyola, segons una extensa entrevista a la Vanguardia, opina i dona consells de com solucionar els problemes polítics “qüestió de confiança, moció de censura o anar a eleccions” i no dic que no tingui raó el senyor aquest, però la mateixa regla la tindria que aplicar a la seva comunitat religiosa, si més no arran dels cassos coneguts d’abusos sexuals, ja que en el mateix article assumeix que “no pot garantir que no apareguin nous casos perquè el pecat existeix” i per aquest motiu jo li demanaria que abans de ficar-se en política, el que ha de fer es netejar la seva comunitat de malfactors i dels que tenen conductes delictives.

Tinc amics diguem que molt propers a les religions, i ho dic en plural perquè n’hi ha que son catòlics, altres protestants i altres son testimonis de Jehovà, i totes les cultures religioses prediquen el benestar i la pau entre les persones, no prediquen ni els abusos, ni el sotmetiment, ni la tiranització dels germans i germanes. Sovint parlant quan em trobo amb algun d’ells i podem parlar una estoneta, sempre arribem a la conclusió de que, eclesiàsticament o religiosament com vulgueu anomenar-ho, les coses es podrien fer millor, i com diem amb algun d’ells, amb tot el respecte, tenen un bon producte però malauradament tenen uns pèssims comercials.

Confiança en els polítics, cap, tinc una certa edat, i al llarg dels anys tots els dirigents polítics coixegen d’una cama o d’una altra, parlo genèricament sempre en trobaríem algun o alguna que va de bona fe, però o no els escolten o procuren apartar-los per tal de que no molestin ni a la singladura política ni als seus representants.

Aquesta setmana vaig assistir al X Aniversari del Pacte Social Contra la Corrupció al Parlament de Catalunya organitzat per l’Observatori Ciutadà Contra la Corrupció, i la seva presidenta venia a dir que al principi de signar aquest pacte semblava que milloràvem, però la realitat d’aquests darrers anys ens ha fotut un mastegot mostrant-nos que tornem a anar enrere, i per aquest motiu “no cal aferrar-nos al clau rogent” de pensar que tot va be, el temps demostra precisament tot el contrari. Desterrar la corrupció es cosa de totes i tots, no esperem que es redreci sense fer res, no esperem que la màgia de Nadal i Reis ho solucioni tot, criticar les vergonyes alienes tot amagant les pròpies es l’esport preferit per una gran majoria, sobretot dels professionals de la política. Imatge pròpia generada amb IA de Canva.

Publicat a

La epidèmia del suïcidi dels joves

Tot i que es un tema prou recurrent, jo mateix n’he parlat en diverses ocasions, la darrera crec que va ser ara fa mig any “No pensem fer-hi res?” encara que el llegir una La Contra a la Vanguardia m’ha tornat a despertar certs sentiments gens positius envers la nostra societat, millor dit la societat que estem transformant i que sempre presumim de que la deixarem als nostres fills i nets com una fita memorable, memorable si, però en sentit negatiu, perquè cada dia que passa l’espatllem més, o deixem que l’espatllin els que remenen les cireres.

Com deia, una de les darreres publicacions a La Contra de la Vanguardia amb el títol “Els joves demanen ajuda a la IA per no suïcidar-se” es una entrevista de l’Ima Sanchis a l’Agustín Bonifacio, treballador social especialitzat en salut mental infantil i juvenil, entrevista que si la llegim ens ha de despertar moltes preguntes i molts dubtes del que com a societat estem fent amb els joves.

Es diu que ho tenen més fàcil que les generacions anteriors, però que es el que tenen més fàcil? els hem abocat a un món cada dia més deshumanitzat, amb molts reptes materials però la majoria sense cap sentit i ben rumiat sense cap finalitat enriquidora ni anímicament ni emocionalment, i no ens enganyem materialment molt limitada, perquè nomes son quatre els que assoleixen el somni liberal del triomf.

L’Agustín ens diu que a Espanya, un de cada cinc adolescents pateix un trastorn de salut mental, i que malauradament també lidera el suïcidi infantil i juvenil a Europa. Que fem malament, ja fa dècades, perquè ara mateix algun jove estigui demanant ajuda a la IA per no suïcidar-se? com es que els joves no posen sobre la taula de l’entorn familiar els seus dubtes, els seus problemes, els seus fracassos, els seus èxits que també en tenen, encara que no sempre els valorem com pertoca? som tan egoistes? som tan limitats? som tan inconscients del que es realment important tan per a nosaltres com pels joves?

A l’entrevista es parla d’autoestima, d’esperança, de felicitat, però de quina felicitat es pot parlar en un món amb unes enormes mancances, amb una precarietat tan laboral com social que cada dia crea fissures més grans en una societat totalment materialitzada i altament consumista, sense cap sentit ni cap brúixola emocional que permeti albirar un futur, i no un futur excepcional, senzillament un futur, que permeti gaudir de una vida que ara mateix els hi estem negant.

Per finalitzar dues coses que aquest expert social ens diu, la primera no dir “no et queixis, hi ha gent pitjor que tu, tens tota la vida per davant” i la segona que desterrem alguns mites que es diuen sobre el suïcidi, com allò de que «si ho diu, no ho farà». Deixeu-me afegir-hi una darrera dada, entre el 25 i el 30 % dels joves utilitzen les autolesions com a eina de regulació emocional. Segur que no ens volem parar a pensar fins on arriba la nostra responsabilitat? Segur que volem continuar creient-nos perfectes i amb tots els drets però sense cap obligació? Imatge pròpia generada amb IA de Canva. Montpeità 1762