Mes: abril de 2026

Publicat a

Estem molt decebuts

M’agafo la llibertat de utilitzar frases de polítics i polítiques de casa nostra, no els hi he demanat permís però es el que ha publicat el diari Ara a l’article signat per Andrea Zamorano i per Mireia Esteve amb el titular “Junts tomba el consorci d’inversions i el decret de lloguers” i l’encapçalament d’avui el rotatiu l’atribueix a la consellera Romero, encara que el seu era una mica més llarg i feia referencia a Junts, en el context del recent doble no de Junts al Congrés.

Es refereixent, una a la tramitació de la proposició de llei que planteja constituir un nou organisme mixt entre l’Estat i la Generalitat, i dues el decret d’habitatge. No entraré pas a valorar qui te la raó, ni si el que més ens convé als catalans es el pacte del PSC amb ERC o la negativa de Junts. Només utilitzaré part de la frase de referencia per dir senzillament que els catalans estem farts de les posturetes dels polítics, que massa sovint no estan recolzades per les necessitats reals de la ciutadania, si no pel joc polític dels partits.

Tots plegats tindrien que explicar-nos molt acuradament les seves postures, els seus postulats, fer-nos partícips amb transparència, beneïda paraula que ara la utilitzen tots, del que fan i del que prometen que volen fer, així del que entorpeixen de que es pugui fer. Ja se que per ells tot son batalletes polítiques per veure qui pot manar més, per veure si l’oponent cau en picat, el resultat pel poble sembla ser que els hi es indiferent.

Utilitzaré una altra frase, publicada en el mateix article, en aquest cas de la diputada Madrenas que ha ratificat la seva oposició a un decret que ha titllat “d’operació de propaganda jurídicament molt defectuosa”, no diré pas que no te raó, es possible, però el que s’ha oblidat d’explicar-nos es l’alternativa viable; si, sovint veiem als polítics que quan pugen al faristol utilitzen un parloteig agre, una xerrameca quasi bèl·lica o aquell bla-bla-bla que nomes busca enfrontament en un espai on hi tindria que haver entesa.

Politiquets de joguina, surtin al carrer, trepitgin les rajoles que trepitgem la resta de mortals, escoltin el que els hi demanem, ja se que no tot es viable i no tot es pot fer, però escoltin les necessitats que tenim, escoltin els patiments de la part de la societat que ho passa més malament, no tot s’acaba amb grans discursos, no tot s’acaba amb paraules solemnes, pomposes i aparatosament dramàtiques quan es tracta de parlar d’idees alienes, les paraules es el començament, i els fets son les necessitats reals del poble, i aixo es el que sovint es perd pel camí, i es que cada vegada que hi ha eleccions podríem utilitzar aquella dita que diu que “a cada bugada es perd un llençol” i saben que? la gent ja hem de dormir nomes amb el cobrellits que després de múltiples bugades ja comença a gratar-nos la pell. O es deixa de fer bugades o tindrem que canviar de detergent. Imatge creada amb IA Gemini.

Publicat a

Conflictivitat a les escoles

Llegia a la premsa que en algunes escoles de determinades zones del nostre petit país, esta augmentant la conflictivitat tan a dintre com a fora dels centres, amb situacions violentes entre alumnes, entre alumnes i professors, entre famílies i docents, tan presencial com virtualment.

Aquesta situació ha portat al govern a dissenyar un pla pilot en tretze centres de secundaria, incorporant policies de paisà, concretament un mosso no armat, i això ha estat criticat per una part de la comunitat educativa, segons el rotatiu, l’Affac creu que el projecte presentat es desencertat i allunyat de les necessitats reals del centre.

A veure si soc capaç de centrar-me en el que ens diu realment la noticia, al país tenim escoles on hi ha conflictes, hi ha situacions violentes entre alumnes, professors i famílies, i com sempre es vol trobar una solució a un problema sense incidir en el perquè es produeixen aquests conflictes, com sempre es vol posar portes al camp.

No dic que si ara mateix la situació es extrema i perillosa, no s’hi posi policia, endavant, però no ens deixem al tinter indagar i resoldre els motius que porten a les parts a aquests enfrontaments. Pensem-hi una mica, centres escolars per educar als nostres fills i nets, jovent que hi assisteix per formar-se com a persones, funcionaris encarregats d’aquesta tasca de formació i famílies que suposadament volem el millor per a la quitxalla … perquè no ens entenem? perquè hi ha conflictes? perquè hi ha situacions violentes?

Dues dades esfereïdores, segons la darrera enquesta sobre convivència escolar que s’ha publicat, es del 2023, el 70% dels alumnes diuen que han estat víctimes d’una situació violenta i que el 75% dels alumnes d’ESO han patit alguna mena d’agressió sexual, i una dada més: des de principi de curs, educació ha rebut més de 5.000 denúncies de violència en centres escolars. No se si son dades reals o inflades per provocar ansietat, però es indiferent perquè ni que fossin una mica més baixes es més que suficient perquè professorat funcionarial i famílies s’ho agafin seriosament i procurin revertir ràpidament aquesta situació, cada part amb la seva pròpia responsabilitat, recordem la noticia situacions violentes entre alumnes, entre alumnes i professors, entre famílies i docents …

I quina es l’incògnit que manca a l’equació? els responsables de que el sistema educatiu funcioni correctament o mal funcioni com sembla ser. Que els responsables han optat per posar un policia, un mosso d’esquadra de paisa? d’acord, em ve a la memòria una pel·lícula que vaig veure fa anys, quan molt més jove, es titulava “rebel·lió a les aules” i curiosament esta basada en una novel·la semi autobiogràfica publicada l’any 1959, fa quasi 70 anys, res ha canviat?

La pel·lícula es una pel·lícula, i el guio va per on l’escriptor i el guionista volen, però el rerefons es el que realment importa, actuem amb repressió o intentem revertir l’avergonyidor rumb que entre tots hem estat marcant a la quitxalla?

L’article del diari ens diu que totes les parts implicades, si més no els seus representants, tan de les famílies com dels sindicats laborals,  veuen desencertat i allunyat de les necessitats reals dels centres aplicar aquest pla, possiblement, però jo els hi demano a tots: en que heu pensat per evitar que aquesta conflictivitat arreli encara més a les escoles, recordem que segons el titular del diari la conflictivitat es entre alumnes, entre alumnes i professors i entre famílies i docents … res a dir, res a fer? Imatge generada amb IA de Gemini.

Publicat a

Qui doblega el món

Llegia a la premsa que el Sant Pare deia que “el món esta sent destruït per uns quants tirans” i denuncia l’ús de la religió amb finalitats bèl·liques, econòmiques i polítiques, fem memòria si us plau del que deien els llibres de text de la meva època, quan es referien i ens descrivien els famosos descobriments de terres llunyanes, sempre emparades sota el signe de la creu, com recordava fa poc temps la popular líder política top de l’altiplà central espanyol.

Es fan guerres, s’envaeixen països, es massacren persones de totes les edats, tot plegat perquè quatre arreplegats tinguin més beneficis, puguin sortir a les llistes de multimilionaris i la gent, el populatxo per a ells, els tinguem enveja per la seva facilitat en malbaratar diners i recursos sense solta ni volta, encimbellant-los a l’alçada dels Deus, existeixin o no, que la historia ens ha transmès.

No soc ni cap entès, ni especialista, ni domino aquesta faceta dels humans, parlo de la religió, però si volem donar validesa a tot el que ens han promès no podem permetre, tal i com diu en Lleó XIV, que uns quants energúmens dobleguin les religions i el nom de Deu als seus propis interessos militars, econòmics i polítics, arrossegant-nos cap el costat més sòrdid, tenebrós i fosc de la humanitat.

Paral·lelament també llegim a la premsa com es doblega la veritat en assumptes més quotidians, si aquells que ens toquen més de prop, sobretot de caire econòmic, la qüestionada per alguns regularització d’immigrants, pactes polítics amb la vista posada en retallades socials, trifulgues polítiques motivades per accions i activitats fictícies encaminades a blanquejar persones o moviments financers, i tot plegat sense solucionar per exemple el sistema educatiu i el sanitari.

Hi ha un fet que sempre ens hauria de fer pensar, al món es parla de gent de dretes, gent d’esquerres, els d’extrema dreta i els d’extrema esquerra, cordons sanitaris ideològics, mancances i retallades de drets socials i de drets humans, però coneixeu algun magnat dirigent de qualsevol indret del món que passi gana?, en coneixeu algun que visqui com la majoria dels seus “súbdits”? ells, els polítics, no saben que es viure amb el que coneixem com el salari mínim o l’ingrés mínim vital que tan defensen, nomes cal recordar una xifra, el SMI al nostre país actualment crec que es de poc més de 1.200 euros bruts mensuals, perquè els grans dirigents no s’assignen aquest salari i continuen fent veure que treballen com fins ara?

Mireu, al llarg dels anys han aconseguit una gran divisió de la massa social que som els ciutadans, han aconseguit fer-nos creure que creant diferents col·lectius professionals tots aniríem millor, han dividit les forces per enfrontar-nos legalment al sistema, i ara cada dos per tres tenim reclamacions d’un determinat col·lectiu individualitzat de la resta de ma d’obra laboral, pensem per exemple divisió per sectors, divisió per professions, públic o privat, no importa el que volem, el que importa es la divisió, no recordeu la famosa frase “divideix i guanyaràs” que es el que no entenem? entenem-ho d’una vegada, ells no estan dividits a l’hora d’imposar les seves regles per treure’n benefici, qui recargola la veritat? qui doblega el món? Imatge creada amb ChatGPT.

Publicat a

Avui va de trens

Podia deixar-me anar, parlant de protocols referents als revenedors de medicaments al carrer, o de la manca de secretaris – interventors a Catalunya, o fins i tot de la desprotecció d’espais protegits “salvant” així una urbanització il·legal d’alt valor ecològic, segons la Unió Europea, que la justícia n’havia ordenat la demolició, però avui li ha tocat al vandalisme als trens.

De tan en tan veiem a les noticies que una colla de gent pinten trens, uns diuen que es art i altres diuen que son bretolades, el que si que podem dir es que moltes d’aquestes accions les cataloguin com vulguin, realment tenen en comú un gust i una creativitat més que dubtosos.

La vessant econòmica es molt clara, netejar aquestes “pintades” te un cost elevadíssim, diu la premsa que diàriament hi ha pintades, i que el nostre petit país te el record estatal, més de la meitat dels trens pintats son en territori català. Si a això hi afegim els robatoris de cable, podem imaginar fins on pot arribar l’impacte a les butxaques dels ciutadans.

I parlo d’això dels trens perquè ara ens han informat que pels grafiters hi ha previstes multes que aniran dels 18.000 fins als 900.000 euros, i aquí dues qüestions, la primera es que en el suposat cas de que enganxin i condemnin als “artistes” qui pagarà la multa? perquè no ens enganyem per pagar han de tenir diners o patrimoni, i si son insolvents? quin sentit te posar una multa que possiblement no es podrà cobrar?

Segona qüestió i que hauria de provocar mes urticària als responsables ferroviaris, en el mateix article a la premsa es diu que aquests tipus d’infraestructures tenen molt marge de millora en la vigilància de les cotxeres on estan aturats quan no fan cap servei, no es tracta pas de voler justificar als brètols, però si no hi ha suficient vigilància, no es faciliten aquests tipus d’accions? no te un cost mes elevat netejar cada dia trens sencers que posar més vigilants?

Segons la premsa de gener a març els mossos d’esquadra han rebut 309 denuncies de pintades als trens, això ens afecta a tots perquè anem en trens que a més d’estar bruts per fora, sovint també ho estan a dintre, a més per netejar-los s’han d’aturar el que redueix o empitjora el servei als usuaris. Es calcula que el cost de la neteja es de més de trenta mil euros diaris, o sigui uns dotze milions anuals, no es podrien utilitzar aquests diners en incrementar la prevenció tan tècnica com humana?

Com sempre, els fets van per davant de les accions correctores, tan es si parlem de trens, com d’ensenyament, com de sanitat … hi ha molt a fer i massa sovint els respectius dirigents dediquen més esforços a intentar justificar la seva ineficàcia, que a treballar per millorar els resultats socials. Imatge creada amb IA de Gemini.

Publicat a

Taxa turística

Tornem-hi, es tracta de fer veure que hi ha una problemàtica on no existeix, i això de la taxa turística n’és un exemple des del punt de vista ciutadà. Podem parlar de qualsevol població, però centrem-nos en Barcelona que es una referencia molt valida, tan per la dimensió de la ciutat com per l’acumulació de turistes que la visiten.

Entrem a veure i valorar les taxes pels hotels de cinc estrelles , fins ara hi havia una tarifa general de 3,5 euros, més una tarifa local de 4 euros, en total els hostes pagaven 7,5 euros per persona i dia. A partir del primer d’abril la tarifa general passa a ser de 7 euros, la local de 5 euros i el total que pagarà el turista es de 12 euros per persona i dia, un increment del 60%, òstia ..!! però no ens deixem enganyar, ara fem la comparativa amb el preu dels hotels.

He buscat a les xarxes una habitació per a dues persones en un hotel de cinc estrelles, una nit, preus que de mitjana es situen entre els 400 euros i els 600 euros la nit, algun arriba fins i tot als 1.200 euros/nit … pregunta fàcil, l’increment de la taxa es significatiu? aquell 3% de taxes que pagaven de mitjana abans, ara es situa en el 4,8%, encara que si anem a la tarifa alta, aquest percentatge es redueix fins el 2% … ens volen fer creure que la taxa es el que enfonsarà el negoci hoteler?

Una altra qüestió es l’ús que es pot fer d’aquesta taxa, tindrà una bona destinació? els nois i noies que prenen decisions ho faran be? l’encertaran? aquí es on hi ha la mare dels ous. Sabeu que soc del parer de que els turistes, jo mateix quan m’hi converteixo, hem de pagar el cost de les despeses de fer turisme, i no em refereixo a transports, hotels, restaurants … em refereixo a totes les despeses que es generen al voltant del turista, consum d’energia, consum d’aigua, neteja, reparacions diverses … tot això qui ho paga? els propietaris dels negocis no, ells paguen les taxes que tenen establertes com a empresa, això vol dir que d’entrada ho paguem els contribuents en general amb els nostres impostos.

Per exemple, quan després d’una nit de gresca ha de passar l’equip de neteja amb maquinaria diversa, no ho paguen els usuaris de la festa, ho paguem els ciutadans, i ja no parlem de les bretolades sovint motivades diguem pels excessos de determinades substancies; podríem fer una llarga llista, però no cal, deixem-ho aquí i fem la pregunta indiscreta: perquè no hi ha d’haver una taxa turística que cobreixi tot aquest desgavell? em direu que el preu que s’ha d’aplicar per persona i dia es excessiu? realment pensem que desequilibrarà la balança i que farà renunciar als turistes a visitar el lloc de destinació escollit? Imatge generada amb ChatGPT.

Publicat a

Reinicialitzar el xip mental

Sovint llegeixo articles, noticies i cartes a la premsa, en les que la gent parla de la seva situació econòmica influenciats pel seu sou, que sovint consideren com a insuficient per viure dignament. No entraré pas a qüestionar la visió que cada persona te de la seva situació econòmica personal, tampoc on es el llindar de viure dignament, però si que m’agradaria poder crear una situació d’enfrontament de pensaments, envers el que es considera adient o inapropiat, i que cadascú reflexioni en quin món vol viure, i si aquest món ideal es el que deixem que per apatia o per desil·lusió ens el muntin els altres.

Llegia una carta d’una persona en la que deia que «practica el confinament econòmic per a poder estalviar i independitzar-se» i afegeix “que quedi clar que aquest confinament no el fa per voluntat pròpia: el seu sou mileurista no dona per a més”.

Centrem-nos, ens diu que “te 26 anys i viu a casa dels pares; estalviant la meitat del seu sou mileurista i destinant la resta a pagar-se la carrera universitària i algunes despeses” i finalitza dient que “no en te prou per a independitzar-se”; ho entenc, entenc la seva preocupació, però cal fer-se una pregunta, pot estalviar la meitat del seu sou i la resta a pagar la carrera universitària i algunes despeses, però quina part dedica a costeir les despeses familiars?

Quan jo era jove, ens vam independitzar quan vam poder ajuntar dos sous, un de sol no podia, a més independitzar-se era a mínims, es necessitàven dos salaris per fer camí i tot i així res d’estalviar i res de sortir els caps de setmana. Crec que ara mateix amb uns salaris precaris que s’han d’augmentar, també hem de tenir en compte que ha canviat l’estil de vida, ens l’han dissenyat i ens empenyem a que interioritzem que cal consumir més i més, perquè això es el que ens fa feliços, però malauradament no es així, no estem satisfets perquè contínuament ens empenyen a consumir, consumir, consumir … i la insatisfacció creix i creix.

A la carta d’aquesta persona l’han contestat un munt de gent amb opinions i formules més o menys màgiques de tots colors, com li diu algú no es poden donar consells, cada cas es singular i diferent, cada cas requereix d’una visió i un context explícit per poder opinar, i tot i així potser no tenim dret a opinar en referencia a la vida dels altres, ara be el que si que podem fer es opinar envers la vida que ens han proposat de viure, valorar si es adient, valorar si es el que volem, i si en tenim dubtes, valorar que podem fer per canviar-ho.

Fa poc escrivia de “l’endeutament per consumir” i no hi ha res més trist que el fet de consumir perque es moda, consumim perquè ens inculquen que així serem mes elitistes, que ens fa més importants, ens incrementa l’ego, però res més lluny de la realitat, un consum descontrolat a més de fer trontollar la nostra economia personal, ens fa cada vegada més esclaus, es va passar del viure per treballar al treballar per viure, i ara mica en mica ens aboquem a l’esclavatge de treballar per consumir.

Cal que reiniciem el xip mental, no deixem que ens bloquegin el més important que tenim, el lliure albir, som éssers amb voluntat, responsables, podem escollir i hem d’assumir les conseqüències de la nostra elecció. Imatge creada amb ChatGPT.