Categoria: Amistat

Publicat a

Obrir en cas de mort

Sempre m’ha fet gracia allò que veia a les pel·lícules, quan es produeix la mort d’algú proper apareix un determinat professional i et lliura un sobre amb una nota que diu “obrir nomes en el cas de la meva mort”, renoi quin impacte, no? pero tot i que les pel·lícules son pel·lícules, o sigui un relat inventat, la realitat pero es que cada dia que passa estem més embolicats amb les xarxes, accessos a correus electrònics, a entitats financeres, a hisenda … tot es allò anomenat identificació d’usuari, codi d’accés o password i que tots ens diuen que ho guardem ben guardat si no volem ser agredit, assetjat i atracat tecnològicament parlant.

El problema de molts es decidir on guardar-ho que no ho trobi ningú que no toqui, pero que sigui de fàcil i ràpid accés per a un mateix, i el que passa sovint es que s’acumula tanta quantitat d’aquest tipus de dades, que avui dia sovint acaba guardat en un telèfon mòbil amb accés restringit, fàcil de perdre, fàcil de que sigui robat, pero difícil de trobar i activar quan un mort.

M’agradaria que tots plegats féssim una petita reflexió, quantes dades de les anomenades sensibles tenim a nivell personal, no cal que hi fiquem les de tota la família directa, nomes les nostres. Comencem amb el DNI, el tenim físic o digital? i el carnet de conduir, també digital? l’accés als comptes bancaris? les relacions amb l’ajuntament i altres organismes públics? les botigues d’electrònica, moda o queviures? les relacions socials amb el mail i les diferents xarxes que ens distreuen excessivament? on ho guardem, a l’abast de qualsevol indesitjable pero no de la família?

De fet abans un titular com aquest en la majoria d’ocasions el trobàvem en el contingut d’una pel·lícula, pero avui en dia no, les coses han canviat o ens les han canviat, com ho vulgueu veure, pero la realitat es la que es, i per això ens hem de parar un moment i pensar com ho tenim embolicat tot això, es parla de testaments quan hi ha propietats, siguin monetàries, immobiliàries o de qualsevol altra condició, pero i les dades sensibles?

No us diré pas com i on s’ha de guardar, cada un es lliure de fer-ho com li sembli o com pugui o com conegui, ara be, cal que hi pensem i cal que ho deixem el mínim d’embolicat possible pels que venen al darrera, al cap i a la fi allò que tan prediquen els que posen lleis i normes, no es del tot cert, si, allò de que tots els avenços tecnològics son per millorar la nostra vida, i dic que no es del tot cert, perquè mai ningú te en compte que la gent ens anem fent grans, minven les nostres facultats físiques i la rapidesa mental, i ens ho hem de començar a apuntar tot i no sempre recordem on ho hem apuntat.

Abans de que sigui massa tard, preparem-ho … els dipòsits i préstecs bancaris, els deutes de les diverses compres a terminis, les referencies d’usuari i codi d’accés a les múltiples pagines de les xarxes, ho hem de deixar preparat pels que desitgin rebre-ho quan morim, encara que possiblement es puguin emportar algun disgust perquè no trobaran allò que pensaven trobar. Ens hem de portar be, hem de fer bondat, pero si tenim algun “pecadet” pensem que un cop petem ja no tindrà cap importància, com a molt els que queden podran pensar, guaita aquest bandarra, que amagat que ho tenia. Imatge generada amb IA de Copilot.

Publicat a

Pau Casals al Congrés

Avui la portada de la Vanguardia era compartida entre el jutge Peinado i l’homenatge del Congres dels Diputats a Pau Casals. De la primera prefereixo ni parlar-ne, perque al marge de la presumpta culpabilitat de l’acusada, el que si que esta clar es que tots els que hi tenen algun tipus de relació, s’han posat d’acord perquè acabi sent una qüestió política. Pero si que podem parlar de música d’en Pau Casals al Congres.

A veure vist el que veiem tot sovint al Congres, el que no deixa de ser el nostre pa de cada dia, que no se com ho podríem definir, galliner, corral, can pixa, trifulga, avalot … no se, he buscat els sinònims de galliner i he quedat esparverat de la quantitat immensa de denominacions que li podem posar al comportament de la majoria de ses senyories, no enganyo a ningú si dic que possiblement superen el centenar d’opcions, i es que molts d’ells i elles no tenen un bon comportament, no el podríem considerar correcte, possiblement també podria ser vist com a poc ètic, i es que transmeten la imatge de que no hi son per treballar i millorar la vida de les persones, al contrari donen la imatge de que pretenen esverar, escarotar, esvalotar el galliner amb una única finalitat i es la de dominar aquest i tants galliners com puguin.

Tornem a l’homenatge a Pau Casals, si com diu el titular de la noticia “la musica amanseix ses senyories” amb un ressaltat força representatiu del que no passa habitualment en aquell espai “el cant dels ocells de Pau Casals silencia el Congres el dia mundial de la Pau” ens hem de preguntar si tenim equivocadament assignada la utilització de determinats espais. En aquesta ocasió com sempre es fan moviments en clau política, uns hi eren, altres no, uns assegudets a les butaques, altres es van absentar … com recorda l’article de Julio Hurtado, es un cant de llibertat, hi ha qui en diu que es una peça tan senzilla i amb tanta puresa d’esperit que s’ha interpretar sempre al final de qualsevol acte, perquè després s’imposa el silenci.

No se, mentre llegia l’article i escrivia aquestes quatre ratlles, pensava en això de si assignem per error determinats espais a determinats col·lectius, en Pau Casals pot sonar a l’Auditori, al Palau de la Musica, en una Església, en qualsevol lloc es fa un silenci respectuós mentre s’escolta, pero es que al finalitzar la peça sempre es produeix un silenci afegit com si no es vulgues espatllar la seva màgia.

Voldria proposar un canvi, ni que sigui temporal, fem que per exemple el Cant dels Ocells soni més sovint al Congres així deixarà d’haver-vi el guirigall i la poca-soltada de ses senyories, i s’imposarà un silenci de respecte cosa que ells demostren sovint que no tenen, i a ells a ses senyories els col·loquem al TNC o al Teatre Lliure i que continuïn fent les seves actuacions més que ridícules, pero com a mínim allà ni faran mal a ningú i ens podrem partir la caixa de riure, sense el perill de que com passa sovint, ens trenquin la cara. Imatge generada amb IA de ChatGPT.

Publicat a

Les boles dels participants

Dos jugadors o jugadores, tres boles cada un, tres jugadors per equip dues boles cada un, l’equip en total n’ha de tenir sis, tiren el “cochonnet” i comença la partida, i qui guanya? l’equip que tingui la bola més propera al “bitxo” o “cochonnet” que es una petita bola de fusta d’uns 3 centímetres de diàmetre i que es la referencia pels jugadors; les boles dels jugadors acostumen a ser de metall o acer, amb un diàmetre d’uns 8 centímetres i un pes proper als tres quarts de quilo, compte si et cauen al peu o al cap.

Sembla que podria ser un joc tranquil, hi ha forces avis i no tan avis aficionats, es juga en festes majors i en camps específics que els ajuntaments acostumen a situar en llocs propers a llars d’avis i/o d’infants, tot i que la quitxalla cada vegada hi juga menys, ai quin mal que fan les pantalles!!!

Tot ens fa pensar que això de la petanca es per passar-s’ho be, per passar un mati o una tarda jugant amb els amics, en principi suposadament no hi ha musica estrident, suposadament no hi ha consum de productes químics que alterin el bon comportament dels jugadors, continuem suposant que es un joc entre amics, hi pot haver alguna petita picabaralla per si la meva bola ha quedat mig centímetre més a prop del “cochonnet” que la teva, pero al cap i a la fi no es de preveure cap motiu per un enfrontament que esdevingui al final en aldarulls socials.

Ep!!! la teoria es una cosa i la realitat una altra; resulta que a Calafell, segons un article de l’Esteve Giralt Torras a la Vanguardia hi ha hagut baralles per la petanca i amb Intercanvi d’acusacions entre un club d’aficionats ja jubilats i els veïns de la pista, farts del “soroll” de les partides.

A veure, petanca, jubilats, un parc públic al costat d’uns habitatges, ho visualitzeu? resulta que segons els veïns, els que practiquen la petanca son massa sorollosos amb la seva xerrameca prèvia i en el decurs de la partida, els jugadors per la seva part diuen que no molesten a ningú, que s’ajunten deu o dotze persones de manera amistosa, per jugar de sis a vuit del vespre i que no juguen de nit.

A partir d’aquí es barregen les culpes amb els culpables, que si uns els hi posen silicona als armaris, que si els altres els hi llencen bosses d’excrements a l’entrada de l’edifici, pancartes, tots fan peticions a l’ajuntament, uns que volen seguir amb el seu ritual de jugar a la petanca a partir de les sis de la tarda, i els veïns que continuen exigint el trasllat de les pistes de la polèmica.

No se el soroll que fan els de la petanca, a no ser que posin musica amb molts decibels, o que cridin molt quan guanyen o perden, això podria molestar, tampoc crec que el clic o clac de les boles faci molt terrabastall, a no ser que el final de la partida s’ompli de crits d’alegria i relaxació, reforçant l’ambient festiu, amb motiu de la “Fanny”, tampoc no se la poca paciència dels veïns, no se si tenen les finestres obertes o si tenen aire condicionat, o si els seus pisos estan prou insonoritzats, pero nomes una pregunta a tots plegats, jugadors, veïns i ajuntament, poden parlar? serà necessària una conciliació o una mediació? les mateixes ganes que hi posen per jugar o descansar, uns i altres, les podrien posar per entendres, no creuen? Imatge generada amb IA de Gemini.

Publicat a

On es la quitxalla

Un article a InfoLibre “Per què els nens han deixat de jugar al carrer” de l’Iván Muñoz em fa recordar que, dies enrere quan vaig passar pel costat d’uns blocs edificats ara fa unes dècades, en una població propera, vam comentar en el grup que en aquells edificis plens de columnes i amb uns baixos molt oberts als residents, no hi havia quitxalla jugant, i això que ja ens trobàvem en període de vacances estudiantils.

La pregunta era perquè no hi havia nens i nenes jugant en un espai sense cotxes, que vull pensar que suposadament es va construir pel gaudi veïnal, pero que era buit de veïns. Ara l’Iván ens en fa cinc cèntims del perquè passa això i de les seves conseqüències.

L’article comença convidant als lectors que viuen a prop d’una plaça o d’un parc o a qualsevol carrer d’un poble mitja, a que obrin la finestra de casa i escoltin, senten nens jugant? no? anys enrere si, que ha passat? en aquesta època de l’any es culpa del canvi climàtic, de la calor, i a la resta de l’any a qui o a que li donem la culpa? massa cotxes, més inseguretat, les famoses pantalles que sempre surten per tot arreu?

Menys nenes i nens jugant al carrer n’hi ha que el cataloguen com a una crisi dels espais comuns. L’ Óscar Barroso, professor universitari assegura que “una terrassa aporta vida, ocupació i seguretat urbana, però no pot substituir completament el banc, l’arbre o el joc infantil”, encara que davant de l’estupidesa i el comportament d’alguns humans, opino que no sempre les terrasses aporten seguretat, potser si ocupació encara que precària, i la vida podria ser discutible perquè cada taula va al seu “rotllo” sovint sense importar-li el que els hi passa als altres.

Deixeu-me que us expliqui una anècdota personal, fa uns dies caminava per un carrer de Manresa, vaig ensopegar i vaig caure ben llarg a terra, alguns diran que es un problema de l’edat, altres que no miro on poso els peus, tot això es possible, no penso qüestionar-ho, i no  es important perquè em passes a mi podia passar-li a qualsevol, es el fet de que a 20 metres hi havia una terrassa plena de gent fent un veure, i ningú es va moure de la seva cadira ni de la seva cervesa, em vaig aixecar, sense conseqüències i vaig continuar el meu camí,

Pero em serveix per lligar-ho amb la problemàtica de la que tracta aquest article del que parlo avui, el fet de que la quitxalla no jugui al carrer, no socialitzar amb altres joves, com diu la psicòloga María García a infoLibre, pot ser que en el futur tinguem adults més esquerps, menys tolerants i que no sàpiguen gestionar les relacions socials. O retornem a la canalla la seva època d’infants que al llarg dels anys els hi hem anat arrabassant, amb jocs al carrer i al parc sobretot no individualitzats, o en poc temps continuarem eixamplant la base d’adults no “socialitzables”.

No es tracta d’arraconar la tecnologia, pero no podem permetre que substitueixi les vivències amb la família i amb els amics, el cervell no es desenvolupa momes amb “pantalletes” que substitueixen el contacte humà, i aquest contacte humà com diu l’article «es produeix des de petits i el parc és el millor lloc per fer-ho». Podem retornar la quitxalla on els hi toca estar pel gaudi seu, no nomes pensant en la comoditat de la vida social adulta? Imatge generada amb IA de ChatGPT.

Publicat a

La vida continua

M’agrada posar-me davant un full o una pagina en blanc, m’agrada i em neguiteja, m’agrada perquè pots deixar-te anar i escriure tot allò que t’agrada, tot allò que et fa feliç, i em neguiteja perquè escriure o reviure segons que, pot angoixar-te o fins i tot et pot fer plorar.

Feia una ullada als articles que he escrit i publicat en el meu blog fins ara, quasi 500, si, sembla que fos ahir, pero aquí hi ha part de la meva vida, part dels meus pensaments, tot va començar amb un petit escrit per a una amiga de la família, allà per l’any … be, fa quasi vint anys.

Al llarg d’aquests anys he escrit de tot, política, sanitat, ensenyament, jovent, avis, consum, corrupció … fins i tot algunes vivències personals, com per exemple l’època dels atracaments que finalment en total van ser quatre capítols, o parlar també dels sentiments i les sensacions que ens produeixen en primera persona determinades malalties com per exemple “un got d’aigua fresca” que no se quants capítols escriure, perquè encara no s’ha acabat.

Us diré un petit secret, en realitat es una anècdota, corria l’any 2003 i vaig tenir un ensurt que va acabar amb un diagnòstic d’insuficiència cardíaca, de la que encara em fan controls periòdics, de moment aguantem, visites i proves mediques, cateterismes, estudi electrofisiologic amb ablació, una mica de tot, el secret anunciat, l’anècdota, be més que una anècdota es allò que no s’ha de fer mai, ni amb l’amiga IA, vaig sortir de l’hospital i li vaig demanar informació al google, no hi havia IA, i el resum va ser que amb aquell tipus de dolència i aquells símptomes, tres quartes parts dels malats no superaven els cinc anys, ufff. Vaig tancar l’ordinador i em vaig deixar guiar pels cardiòlegs de l’època.

Aquests darrers dies he tingut diverses probes, a les oncològiques, colon, tiroides, pròstata, s’hi han afegit les cardiològiques, hem fet TAC, Holter, RM, Ecos, electros, ecografies de diferents òrgans, tot un seguit de proves amb la finalitat de trobar una mica de tranquil·litat, ni que sigui temporal. Val a dir que la insuficiència cardíaca de fa més de vint anys, ha fet la seva aportació a l’actualitat per no fer de moment, després de les darreres intervencions quirúrgiques, cap tipus de tractament oncològic. Es el que hi ha, i en aquesta ocasió no ho vaig buscar a la IA, senzillament n’he parlat amb els corresponents especialistes humans, i segons veiem prenem les decisions que considerem més adients en cada moment.

La vida segueix el seu curs, hi siguem nosaltres o no, aquest darrer any i mig he après i em repeteixo que el futur es el present i que el demà es avui. De tan en tan m’agrada llegir i publicar algunes de les dites que surten en un calendari que tenim a casa, la d’aquest cap de setmana diu “és el teu camí, i només teu, d’altres el poden recórrer amb tu, pero ningú el pot recórrer per tu”, i aquí es on cal ser molt estricte amb un mateix, hem de decidir quin camí volem fer, pero sense deixar de mirar els condicionants aliens que ens envolten i poden influir en les nostres decisions.

Dibuixem el camí que ens portarà cap al futur, pero siguem intel·ligents i capaços de no deixar-nos influir nomes pel consumisme eixelebrat amb el que ens ataquen contínuament, l’oci, la gresca i la competitivitat són una part de la nostra vida pero no necessàriament la més important, de tan en tan hem de definir i reescriure la direcció cap on volem que flueixi el corriol de la nostra vida. La vida continua, no deixem que continuï sense nosaltres. Imatge generada amb IA de ChatGPT.

Publicat a

Com ha canviat la vida

Avui llegia les experiències viscudes per una avia quan era jove i les viscudes per la seva neta actualment. La neta té 24 anys, i la vida de l’avia quan tenia la mateixa edat era molt i molt diferent. Al marge del que sovint es parla més, l’emancipació, de si abans ho feien més joves, de si ara no ho poden fer, crec que podríem dedicar una estoneta de la nostra vida quotidiana, no gaire no, nomes una miqueta, nomes una estoneta un dia, a pensar com ha canviat la vida en els darrers 70 anys, es el temps que separa aquesta avia de la seva neta, va atrevim-nos a pensar plegats perquè hem deixat que ens canviïn el modus vivendi, i el que abans ni existia ara es una necessitat.

A més de l’emancipació, hi ha dues paraules més amb les que hem de fer un paquet, benestar i consum. I es que no les podem separar, perquè les tres van lligades, abans i ara, i tot i que continuen significant el mateix ara que abans, el que ha canviat es el concepte i com les entenem separadament i en el seu conjunt.

La gent abans començava a treballar molt jove, era la necessitat de la majoria de famílies, el que en aquella època tocava, com més fills venien més possible sous pel nucli familiar, després ja veurien com els anaven casant per poder-los emancipar, tot i que sempre hi havia l’hereu o la pubilla que tindria que continuar amb la tradició familiar.

Avui en dia hi ha menys famílies diguem-ne tradicionals, tenen menys fills que abans, algunes ni en tenen perquè entre la feina i el lleure no hi ha temps per tenir-ne cura, han sorgit les anomenades famílies monoparentals, les parelles de fet, reestructuració de noves parelles després de separacions, abans per diversos motius els aparellaments sobre el paper eren per a tota la vida, fins que la mort els separava, o així ho deia el capella del poble.

Pero tot i que la vida en aquests termes ha canviat, el problema no es nomes això, que també, el problema es fer encaixar les tres paraules, emancipació, benestar i consum; abans i ara ens volíem emancipar per viure la nostra vida no la dels nostres pares, volíem aconseguir sols o amb parella un nivell de benestar més elevat que el dels nostres pares, si més no diferent, i al llarg dels anys ens han fet creure que per aconseguir-ho hem de consumir, consumir i consumir cada vegada més.

Llegia que aquella avia que fa 70 anys en tenia 24, va començar a treballar als 13 anys, el sou anava directament als pares per ajudar a sostenir l’economia familiar i als 24 anys ja estava casada i va deixar de treballar com una transició natural de la vida. La neta que ara te 24 anys, estudia i fa feines a temps parcial, diu que es paga els capricis pero continua necessitant als pares per tenir un sostre i menjar.

La diferencia es que en la joventut de l’avia el lleure no implicava consumir, i en la joventut de la neta avui dia tot esta pensat per a consumir, socialitzar, sortir, viatjar, ens ho han convertit en una necessitat que s’ha de pagar, i aquest es el gran problema de com ha canviat la vida, de com ens han canviat en aquests 70 anys, segur que no hi ha lleure sense pagar, i si el busquem? I si el reinventem? Imatge generada amb IA de Gemini. Montpeità 1793

Publicat a

TEA Football Cup

Es més que un torneig de futbol, es un esdeveniment solidari per l’autisme, i com deien els mateixos creadors quan van començar, l’empenta per la nostra causa… 𝗻𝗼 𝘁𝗲 𝗹í𝗺𝗶𝘁𝘀, la feina diària amb els infants autistes… 𝗻𝗼 𝘁𝗲 𝗹í𝗺𝗶𝘁𝘀, la nostra motivació… 𝗻𝗼 𝘁𝗲 𝗹í𝗺𝗶𝘁𝘀, la teva ajuda… 𝗻𝗼 𝘁𝗲 𝗹í𝗺𝗶𝘁𝘀. el teu esforç per guanyar… 𝗻𝗼 𝘁𝗲 𝗹í𝗺𝗶𝘁𝘀, la força per eliminar els límits en l’autisme… 𝗻𝗼 𝘁𝗲 𝗹í𝗺𝗶𝘁𝘀.

I el temps va portar novetats, la primera un canvi de categoria, es va voler convertir el torneig en una referència en la categoria Benjamí S9, i també es va presentar la 𝗕𝗔𝗧𝗔𝗟𝗟𝗔 𝗗𝗘 𝗣𝗢𝗥𝗧𝗘𝗥𝗦/𝗘𝗦 totalment SOLIDÀRIA. I que es va aconseguir ja en aquells inicis? per exemple comprar material pel CR TEA CC, instruments musicals i joguines …

I un any més torna la TEA Football Cup 2026! el torneig Internacional de futbol 7 en categoria Benjamí S9 més solidari de Catalunya. Vine, juga, gaudeix i estigues atent a totes les novetats, sorpreses i resultats a l’instant! Tots som part d’aquesta TEA Football Cup, la festa del futbol i la solidaritat que torna a Sant Fruitós de Bages!

Com podeu veure, les ganes i la força de l’equip organitzador no te límits, nomes cal seguir les seves xarxes per veure-ho. Que espereu per apuntar-vos al vostre calendari la data d’aquest important esdeveniment? i es aquí al poble, no cal viatjar enlloc, es a casa. Recordeu, el 23 de maig tornarem a viure un dia de futbol, solidaritat, emoció i molt nivell a Sant Fruitós de Bages. Jo hi aniré de voluntari, i vosaltres? Imatge del cartell de l’esdeveniment. Montpeità 1784.

Publicat a

Dret a morir, dret a matar

Per una banda tenim una noia jove, vint-i-cinc anys, que fa temps, massa temps, que lluita per tenir una mort digna amb l’eutanàsia, paraula maleïda per determinats sectors de la societat. Entenc que no tothom comparteixi aquesta visió de la vida, el que no entenc es que hi hagi algú que es cregui amb el dret de negar aquesta opció a qui lliurament la escollit motivada per la seva situació medica.

Entenc, i encara més ara després de les meves experiències personals, que aquesta noia hagi pres aquesta decisió, em costa més d’entendre al pare que en principi la premsa no diu que tingui cap problema físic ni mèdic, que tot i que no li agradi, sigui capaç d’anar judicialment contra la filla, contra una persona sobre la que no te cap potestat, a lo millor es pensa que es de la seva propietat.

Una noia que al llarg de la seva curta vida ha patit, segons explica en una entrevista, manca d’empatia per part dels mes propers, intents de suïcidi, violacions i actualment paraplègica.

I el que ja no encaixa es que una diguem-ne associació totalment aliena i a la que la noia no ha demanat pas ajuda, es fiqui per entremig nomes perquè li serveix de cavall de batalla per la seva particular creuada contra una societat més igualitària, no gaire perquè podria ser millor. I això ha significat afegir més anys de patiment a la noia, que es el temps que ha trigat en recórrer el viacrucis judicial que ha propiciat aquesta associació.

Primer s’ha de passar els filtres establerts legalment, després del dictamen favorable del CGAC (Comissió de Garantia i Avaluació de Catalunya), ha tingut que passar per un Jutjat d’Instrucció, després pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, tot seguit pel Tribunal Suprem, a continuació el Tribunal Constitucional i per acabar el Tribunal Europeu dels Drets Humans. I a això el pare i l’associació n’hi diuen estimar? Com els hi hem de fer entendre que “estimar, vol dir també deixar marxar”?

I després ens trobem que el mateix tipus de gent recolza les massacres que s’estan duent a terme arreu de diversos territoris del món. Que una persona demani la eutanàsia es un “pecat” però en canvi “assassinar” milers de persones amb l’excusa d’alliberar-los d’uns mandataris dèspotes i presumptament criminals que en ocasions inicialment van estar recolzats pels mateixos que ara els volen fora, es ser bon cristià, com deia no fa gaire una política nacional referint-se als descobridors “vam arribar els de la Creu i vam posar un nou ordre i, sobretot, una manera d’entendre que la vida és sagrada, calia civilitzar-los” … joer.

Estem en una societat que nega el dret a morir dignament a una persona quan ho demana ella mateixa, però paral·lelament veu amb bons ulls el dret a matar als que els hi fan nosa, nomes perquè els quatre de sempre puguin fer negoci. No ens enganyem darrera aquestes guerres no hi ha la voluntat de salvar a ningú, nomes hi ha la voluntat de controlar el negoci que sorgeix amb i d’aquestes animalades. Imatge creada amb ChatGPT.

Publicat a

Desitjos pel nou any

Avui he llegit un article al diari Ara amb un titular cridaner a la meva vista “Parelles relleu: quan la família es gestiona per WhatsApp” en el que la Núria Bigas Formatjé ens parla de la problemàtica que per la incompatibilitat horària entre els progenitors, dificulta la logística familiar i comporta sobrecàrrega mental, manca de temps individual i un desgast profund en la relació.

Per motius laborals molt sovint no es pot coincidir en el temps per tenir cura dels fills, horaris estrafolaris, torns canviants que no sempre permeten gaudir de la tan cloquejada conciliació familiar, de la que tots plegats en parlem molt però que quasi mai es una realitat, en tot cas es una realitat paral·lela que esta a anys llum del que realment necessitem, i que no ens enganyem ni ens enganyin es una realitat que no és un cas aïllat, sinó el reflex d’un mercat laboral cada vegada més fragmentat.

Al llarg dels anys, abans també passava, s’ha anat imposant una realitat laboral que contempla principalment les necessitats empresarials, que no sempre coincideix amb les necessitats humanes i familiars, encara que abans les estructures familiars eren diferents i les necessitats també ho eren.

I amb tota aquesta historia la família acaba semblant una petita empresa, es parla de comunicació mal gestionada entre els seus membres, es parla de fer encaixar a nivell grupal decisions individuals, es parla de logística, de sobrecarrega, de desequilibri … i s’acaba per gestionar la família via WhatsApp, amb la fredor i manca de relació personal que comporta. I com transmet la Nuria en el mateix article, un afectat manifesta que “quan tot plegat realment no compensa, cal buscar una via per canviar de feina o d’horaris. L’estil de vida no pot ser una renúncia forçada, sinó un encaix pactat”.

I com redrecem aquestes situacions? cal buscar moments de connexió de la parella al marge de la feina i dels fills, moments per compartir plegats, però també moments per poder dedicar-los a un mateix, amics, aficions, cura personal tan física com anímica, allò de ei, soc jo, estic aquí … i això no ens enganyem, la globalització i deslocalització que ja no esta tan de moda però que encara existeix, fa que aquestes situacions familiars vagin in crescendo.

No tenim temps per a nosaltres, no tenim temps per a la família, i com que no tenim temps per cuidar als fills, els apuntem a un feix d’activitats extraescolars i així els tenim col·locats i podem dedicar més temps a la feina i als desplaçaments entre casa i treball. Ja se que avui dia viure val molts diners i hem de treballar per intentar aconseguir-los, però ens podem parar un moment a pensar si moltes de les despeses que tenim, moltes de les despeses que el tipus de societat ens ha imposat, les podríem revertir, o les podríem redistribuir.

Els meus desitjos per l’Any Nou i per escriure a la carta pels Reis d’Orient serien precisament aquests, conciliació familiar, feina i habitatge més propers, horaris més raonables i que a la llar familiar deixéssim d’utilitzar mots purament empresarials com logística, sobrecarrega, desequilibri … i tornem a adoptar un vocabulari i unes relacions més humanes, més familiars, més comunicació, més compartir temps i vivències, en definitiva desitjo que puguem canviar el nostre estil de vida i que aquest nou món pugui ser una realitat per a els nostres fills i nets. Ja se que son un il·lús, però desitjo a tothom un Feliç i Venturós Any Nou. Imatge pròpia generada amb IA de Canva.

Publicat a

La epidèmia del suïcidi dels joves

Tot i que es un tema prou recurrent, jo mateix n’he parlat en diverses ocasions, la darrera crec que va ser ara fa mig any “No pensem fer-hi res?” encara que el llegir una La Contra a la Vanguardia m’ha tornat a despertar certs sentiments gens positius envers la nostra societat, millor dit la societat que estem transformant i que sempre presumim de que la deixarem als nostres fills i nets com una fita memorable, memorable si, però en sentit negatiu, perquè cada dia que passa l’espatllem més, o deixem que l’espatllin els que remenen les cireres.

Com deia, una de les darreres publicacions a La Contra de la Vanguardia amb el títol “Els joves demanen ajuda a la IA per no suïcidar-se” es una entrevista de l’Ima Sanchis a l’Agustín Bonifacio, treballador social especialitzat en salut mental infantil i juvenil, entrevista que si la llegim ens ha de despertar moltes preguntes i molts dubtes del que com a societat estem fent amb els joves.

Es diu que ho tenen més fàcil que les generacions anteriors, però que es el que tenen més fàcil? els hem abocat a un món cada dia més deshumanitzat, amb molts reptes materials però la majoria sense cap sentit i ben rumiat sense cap finalitat enriquidora ni anímicament ni emocionalment, i no ens enganyem materialment molt limitada, perquè nomes son quatre els que assoleixen el somni liberal del triomf.

L’Agustín ens diu que a Espanya, un de cada cinc adolescents pateix un trastorn de salut mental, i que malauradament també lidera el suïcidi infantil i juvenil a Europa. Que fem malament, ja fa dècades, perquè ara mateix algun jove estigui demanant ajuda a la IA per no suïcidar-se? com es que els joves no posen sobre la taula de l’entorn familiar els seus dubtes, els seus problemes, els seus fracassos, els seus èxits que també en tenen, encara que no sempre els valorem com pertoca? som tan egoistes? som tan limitats? som tan inconscients del que es realment important tan per a nosaltres com pels joves?

A l’entrevista es parla d’autoestima, d’esperança, de felicitat, però de quina felicitat es pot parlar en un món amb unes enormes mancances, amb una precarietat tan laboral com social que cada dia crea fissures més grans en una societat totalment materialitzada i altament consumista, sense cap sentit ni cap brúixola emocional que permeti albirar un futur, i no un futur excepcional, senzillament un futur, que permeti gaudir de una vida que ara mateix els hi estem negant.

Per finalitzar dues coses que aquest expert social ens diu, la primera no dir “no et queixis, hi ha gent pitjor que tu, tens tota la vida per davant” i la segona que desterrem alguns mites que es diuen sobre el suïcidi, com allò de que «si ho diu, no ho farà». Deixeu-me afegir-hi una darrera dada, entre el 25 i el 30 % dels joves utilitzen les autolesions com a eina de regulació emocional. Segur que no ens volem parar a pensar fins on arriba la nostra responsabilitat? Segur que volem continuar creient-nos perfectes i amb tots els drets però sense cap obligació? Imatge pròpia generada amb IA de Canva. Montpeità 1762