Categoria: Política

Publicat a

Pau Casals al Congrés

Avui la portada de la Vanguardia era compartida entre el jutge Peinado i l’homenatge del Congres dels Diputats a Pau Casals. De la primera prefereixo ni parlar-ne, perque al marge de la presumpta culpabilitat de l’acusada, el que si que esta clar es que tots els que hi tenen algun tipus de relació, s’han posat d’acord perquè acabi sent una qüestió política. Pero si que podem parlar de música d’en Pau Casals al Congres.

A veure vist el que veiem tot sovint al Congres, el que no deixa de ser el nostre pa de cada dia, que no se com ho podríem definir, galliner, corral, can pixa, trifulga, avalot … no se, he buscat els sinònims de galliner i he quedat esparverat de la quantitat immensa de denominacions que li podem posar al comportament de la majoria de ses senyories, no enganyo a ningú si dic que possiblement superen el centenar d’opcions, i es que molts d’ells i elles no tenen un bon comportament, no el podríem considerar correcte, possiblement també podria ser vist com a poc ètic, i es que transmeten la imatge de que no hi son per treballar i millorar la vida de les persones, al contrari donen la imatge de que pretenen esverar, escarotar, esvalotar el galliner amb una única finalitat i es la de dominar aquest i tants galliners com puguin.

Tornem a l’homenatge a Pau Casals, si com diu el titular de la noticia “la musica amanseix ses senyories” amb un ressaltat força representatiu del que no passa habitualment en aquell espai “el cant dels ocells de Pau Casals silencia el Congres el dia mundial de la Pau” ens hem de preguntar si tenim equivocadament assignada la utilització de determinats espais. En aquesta ocasió com sempre es fan moviments en clau política, uns hi eren, altres no, uns assegudets a les butaques, altres es van absentar … com recorda l’article de Julio Hurtado, es un cant de llibertat, hi ha qui en diu que es una peça tan senzilla i amb tanta puresa d’esperit que s’ha interpretar sempre al final de qualsevol acte, perquè després s’imposa el silenci.

No se, mentre llegia l’article i escrivia aquestes quatre ratlles, pensava en això de si assignem per error determinats espais a determinats col·lectius, en Pau Casals pot sonar a l’Auditori, al Palau de la Musica, en una Església, en qualsevol lloc es fa un silenci respectuós mentre s’escolta, pero es que al finalitzar la peça sempre es produeix un silenci afegit com si no es vulgues espatllar la seva màgia.

Voldria proposar un canvi, ni que sigui temporal, fem que per exemple el Cant dels Ocells soni més sovint al Congres així deixarà d’haver-vi el guirigall i la poca-soltada de ses senyories, i s’imposarà un silenci de respecte cosa que ells demostren sovint que no tenen, i a ells a ses senyories els col·loquem al TNC o al Teatre Lliure i que continuïn fent les seves actuacions més que ridícules, pero com a mínim allà ni faran mal a ningú i ens podrem partir la caixa de riure, sense el perill de que com passa sovint, ens trenquin la cara. Imatge generada amb IA de ChatGPT.

Publicat a

Recordeu quan la globalització era la solució

Si, fa quatre dies, be qui diu quatre dies diu quatre anys o quatre dècades, al cap i a la fi l’espai temporal es més o menys ampli en funció de la franja de la que parlem; com deia, fa relativament poc temps ens prometien que la globalització era l’elixir màgic per fer un món millor, implementar una cultura global tot superant les barreres geogràfiques que permetria una internacionalització dels mercats, vaja que era la panacea, si, la solució general per a qualsevol mal, era una poció màgica per crear una societat de somni. Ara sabem que realment era construir un malson per a milions de persones.

Tot i que això de la globalització sembla un invent del segle XX, en realitat ja es va començar a implementar cinc o sis segles abans, al cap i a la fi amb el descobriment de terres llunyanes es sotmetien als anomenats indígenes originaris globalitzant la seva societat, o sigui se’ls hi deixava el sofriment i la mort a ells i es traslladaven els bens i les riqueses a mans dels diguem-ne conqueridors, mot menys malsonant que el que realment tindríem que utilitzar.

I tota aquesta pastoral a que be? tot comença en llegir tres noticies seguides a el Periódico, tres noticies que ocupen mitja portada i les quatre pagines següents, ens parlen de la problemàtica de l’habitatge en diferents àmbits; l’ensenyament on el preu de l’habitatge condiciona l’elecció de la universitat, part del funcionariat a qui el cost d’un lloc per viure obliga a rebutjar places, o per exemple el cas de la medicina de poble on es planteja recuperar la idea de l’habitatge pel metge que sempre havia existit als pobles.

Ens ho han globalitzat tot, això si d’aquella famosa idea de un procés econòmic, social, polític i cultural a escala global amb una intenció d’integració i interacció entre els països, les persones i les institucions, nomes ha arrelat la part econòmica per a alguns, quatre gats ben situats i que sovint arribem a la conclusió que possiblement tenen més de set vides, perquè nosaltres passem pero els seus negocis i beneficis passen de generació en generació i es perpetuen.

Si tenim una societat on l’habitatge es un problema per a la majoria de persones, es que hem globalitzat malament, volem que la joventut tingui formació, bona formació, no la que ens mostren els informes PISA, una formació que no nomes sigui un títol penjat en una paret, si volem que el jovent sàpiga comprendre i millorar el seu entorn, la seva vida, la seva societat, posem-los-hi fàcil, que tinguin els centres i professorat adequats, que sigui proper a casa, sense necessitat de desplaçaments o compartir habitatges a uns preus desorbitats.

Volem que a l’àmbit professional tinguem treballadors motivats, difícil pero es pot millorar el que tenim actualment, vinculem les places productives que son necessàries a l’habitatge necessari, que fa falta un metge, un professor, un policia, un jutge … si li hem de fer creuar el país per anar a treballar li hem de facilitar un habitatge, encara que prèviament potser tindríem que intentar cobrir les places amb gent de l’entorn geogràfic. No se quins condicionats hi ha ara per escollir i assignar places, pero quan llegeixes que els del nord de Catalunya han d’anar a treballar al sud i a l’inrevés, es que el sistema no te en compte ni a les persones ni a les necessitats socials reals, prima una globalització que no sabem ben be a qui beneficia, pero si que sabem a qui perjudica i no fem res per millorar-ho. Imatge generada amb IA de Gemini.

Publicat a

Per un lobby ciutadà

Un lobby segons la RAE, es un grup de pressió que té com a objectiu influir en la presa de decisions en l’àmbit públic o privat a favor d’interessos determinats, de tan en tan surt aquesta parauleta, sobretot quan tenim la sensació de que presumptament predominen els interessos empresarials per damunt dels socials.

Ara llegia que l’Ibex i firmes de lobby busquen tombar la llei que regula les seves reunions amb polítics i em pregunto perquè? segons el diari una empresa cotitzada diu que si s’acaba aprovant la llei tal com està, es multiplicarien els Koldos.

Llegint la noticia hom pot pensar que els ciutadans ho tenim fotut, i es que ens diu que hi ha una dotzena d’empreses, principalment a Madrid, que intenten influir en les lleis per als seus clients, i us preguntareu qui son els seus clients? son empreses nacionals i internacionals, i que guanya qui disposi d’una millor agenda de contactes als ministeris i al Congres.

Es diu que després de pactar diverses qüestions amb Brussel·les, entre les que hi havia el fet de que Espanya tingues la seva pròpia llei de lobbys, l’any 2025 el govern va fer una proposta a la qual els partits de la oposició hi van presentar forces esmenes, i tot plegat ha fet que a hores d’ara encara no estigui aprovada.

Hi ha dues frases a l’article cridaneres, n’hi ha altres que també, pero aquestes dues crec que son reflexes reals del que es cou a la capital; es veu que la polèmica es l’obligatorietat d’un registre públic estatal que dependrà del Consell de la Transparència i on s’hi haurà de declarar tot allò relacionat amb les visites a polítics, data, lloc, participants, resum del que s’ha parlat i documents moguts, total transparència absoluta, i això es veu que no fa gracia, i les cotitzades creuen que serien les grans perjudicades per aquesta normativa.

A veure si ho entenem, si tan be ho fan tots, quin problema tenen en que aquesta activitat, com totes, estigui regulada i auditada? el que no entenc es perquè determinats partits polítics hi estan en contra, i encara menys si son dels que han donat i/o donen suport al govern central, perquè a veure el partit que governa es de fiar o no?

Han sortit prou noticies als mitjans de comunicació perquè els ciutadans desconfiem d’aquests lobbys que s’autodenominen gestors, i més quan alguna de les principals empreses de lobby diu per exemple que aquest registre paralitzaria l’activitat del Departament d’Afers Econòmics, tenint en compte que la tasca d’aquest Departament es reunir-se amb empreses per estar al cas de les seves inquietuds.

I ara tornem al titular, quan tindrem un lobby ciutadà? perquè per molt legal que pugui ser, encara que no se si sempre prou etic, quan un determinat lobby negocia amb un govern perquè vetlli per les seves inquietuds, qui vetlla per les inquietuds dels ciutadans? quan plegats el lobby i els polítics pacten determinades normes o reformes, quin problema tenen en que qualsevol persona interessada pugui tenir accés al contingut d’aquestes reunions? deixem-nos de tonteries, fins que no tinguem un lobby ciutadà real i potent, el poble sempre acabarem pagant els pactes d’alt nivell. Imatge generada amb IA de Gemini.

Publicat a

Escola inclusiva en el context del sistema educatiu actual

Es una qüestió recurrent, encara que potser podríem afinar una mica més i dir que es una malaltia endèmica, si perquè ja quasi ens hem habituat a que sovintegin problemàtiques diverses a l’entorn de l’ensenyament.

Els col·lectius que es mouen en aquest àmbit, principalment docents, sindicalistes i polítics, i dic principalment perquè els màxims perjudicats, jovent i famílies, com deia la consellera d’educació a l’entrevista d’avui a la Vanguardia , hi ha una “veu molt important que s’ha tingut poc en compte, la de les famílies”, i es cert perquè al cap i a la fi com passa en tots els sectors i en tots els col·lectius, discuteixen la jugada els treballadors i els responsables empresarials o com en aquest cas els responsables polítics, i els perjudicats aquí son la quitxalla i les seves famílies.

Tinc una edat, quan jo era petit, i no dic pas que allò era millor que lo d’avui, ningú parlava de ratis, d’escola inclusiva, de colònies, de PISA, d’assetjament, de protocols, i els més vells potser ni van poder estudiar allò que en deien les tres regles bàsiques, ja que molts amb prou feines podien anar a l’escola. eren un altres temps i per sort ha canviat, m’agradaria creure que per millorar, tot i que en els darrers temps sembla que retrocedim en formació pero sobretot retrocedim en drets i llibertats, a nivell de societat s’imposen els drets d’un quants per damunt de la majoria, i a nivell individual es recurrent que es vulgui imposar el dret personal al de la resta, en detriment de la convivència. O sigui estem en un punt en que tots volem fotre el que ens dona la gana sense mirar si molestem als que tenim al costat, això si a l’inrevés no ho tolerem gens.

I que te que veure això amb l’ensenyament? potser que d’una vegada per totes comencem a valorar tots plegats, famílies, docents, sindicalistes i polítics, que es el que volem transmetre al jovent. Volem transmetre valors? o volem transmetre coneixements de caire empresarial encara que malmetin la convivència entre les persones?  perquè no ens enganyem la majoria de dirigents actuals, siguin polítics, tècnics o funcionaris tenen estudis, tenen carrera, es van llicenciar, i de que ens serveix si anem de mal en pitjor en la majoria de camps? jo sempre demano al sector productiu de la societat i a les grans escoles de negocis o universitats de prestigi encara mes, que cony els hi ensenyem a les escoles, si quan passen a ser professionals de molts àmbits, ens foten a la societat cap per avall?

I quan revises coses com les que deia abans ho entens, ratis, inclusivitat, colònies, PISA, assetjament, i tot es vol solucionar incorporant protocols, protocols per a tot, i mentre s’omple la paperassa dels protocols, qui ensenya a la quitxalla?

Deia la consellera que la millora del sistema educatiu català passa per revisar l’escola inclusiva, com ens ho hem d’agafar això? fa temps em vaig endinsar una mica en aquesta qüestió, vaig parlar amb escoles, instituts, representants del departament, perquè hi ha un decret del 2017 que quasi no s’ha desenvolupat, sembla ser que no si han dedicat suficients recursos, per això deixeu-me fer una pregunta incomoda a polítics i a docents, en aquest deu anys que s’ha fet i com s’han posicionat al nostre país tots els implicats en aquesta mancança educativa que mereix un clatellot simbòlic per part de les famílies? i com sempre es fa, no valen les excuses de quedar be amb la vianda al plat. Imatge generada amb IA de ChatGPT.

Publicat a

Expulsats de casa per consolidar un terreny

Tots ho vam poder veure a la tele o llegir als diaris, “un esvoranc de vuit metres causat per les obres de l’L9 del Putxet obliga a desallotjar vuit finques” aquest titular en concret era de BTB, i ens explicava que sembla ser que per culpa de les obres de l’L9 es va esfondrar un lavabo, el pati d’una pizzeria i diversos habitatges van patir esquerdes. Es va parlar d’un forat d’aproximadament uns 8 metres de diàmetre per uns 4 de fondària i es van detectar uns moviments anormalment alts en les obres, el que podria ser un desplaçament de terres sobre el túnel de l’L9, total una amplia zona en perill d’esfondrament.

D’això fa quasi dos mesos, pero anem per parts, el que es va fer en aquells moments, segons el noticiari, va ser treballar per estabilitzar el forat bombejant-hi formigó, així com també l’estabilització de la zona. Llegeixo que són els mateixos tècnics que van fer les inspeccions als habitatges abans de l’obra i que coneixen la zona, els que en faran el monitoratge, i aquí sorgeix el gran dubte, quin estudi van fer els tècnics prèviament al començament de les obres, i que suposadament garantia que tot aniria be, que no hi hauria accidents?

Crec que es van desallotjar quasi un centenar d’habitatges, si 100 habitatges, i l’avís va venir del responsable d’una pizzeria que a l’obrir el seu establiment al mati va veure que s’havia enfonsat el lavabo i el pati interior de l’establiment, sort que no hi havia clientela perquè estava tancat. La responsabilitat d’aquells tècnics funcionaris o d’empreses externes on queda? havien donat els vist i plau prèviament al començament de les obres, no?

Ara dos mesos després, encara hi ha veïns afectats que no han pogut tornar a casa seva, i segons la Vanguardia d’ahir la delegada del govern a Barcelona va comunicar que “encara hauran d’esperar uns mesos fins que s’acabin les obres de consolidació” i la frase lapidària és “la prioritat es la seguretat de les persones”, apa, això ho sabien els tècnics que van fer el projecte inicial? ho sabien els polítics responsables que van aprovar aquesta obra?

Ara tot son justificacions de que es treballa 24 hores al dia, els 7 dies de la setmana, per acabar amb el malson dels veïns afectats, diuen que les administracions responsables han reforçat l’acompanyament als veïns, perquè puguin anar accedint puntualment a casa seva per agafar coses que necessitin, i també per fer el canvi d’armari agafant la roba necessària per quan arribi el fred, quin detall, oi?

A veure, quins tipus de controls es van fer abans de començar les obres? recordem que estan fent un forat per passar-hi trens, que no es un foradet per una arracada, i quan aquest esvoranc estigui ben tapadet, qui garanteix la seguretat dels habitatges de la zona? pero es que a partir d’aquí això de foradar per l’L9 continuarà, quina seguretat tenen a les noves zones on es treballarà de que no passi el mateix? suposo que diran que ja faran controls previs, i jo demano com els que van fer a la zona del Putxet? son de fiar els tècnics que han projectat l’obra? son de fiar els polítics que hi ha donat el vist i plau? la seguretat de la gent es important? o es més important sortir a la foto fent inauguracions? Imatge generada amb IA de Gemini.

Publicat a

Canvi climàtic i deixadesa

N’hi ha que diuen que quan hi ha una catàstrofe natural, no es el moment de buscar culpables, el que toca fer es anar per feina i solucionar el problema que hi ha, sigui per aigua o per foc, o fins i tot podríem dir que sigui per envair altres països o regions alienes.

I en part es cert, quan hi ha una catàstrofe s’ha de treballar amb la finalitat de que no avanci i aturar-la el més ràpid possible; pero dit això hi ha d’haver també algú que comenci a “treballar” per esbrinar el perquè de la catàstrofe, pensem que nomes entre aigua i foc portem dècades de no fer els deures, es podia haver evitat? l’impacte ambiental i humà podria haver sigut menor? que s’havia d’haver fet i no s’ha fet? qui i com s’han gastat els quartos en altres bajanades?

Si fem cas d’alguns, segons la premsa molts dels que voten dreta i extrema dreta, ens tindríem que plantejar si això del canvi climàtic, com diuen ells, no es veritat, es un invent de l’esquerra, de fet segons el diari Ara, el líder de Vox “atribueix el foc a la corrupció, el fanatisme i la màfia del president espanyol, no a l’emergència climàtica, sinó a la ideologia i l’abandonament del camp», i segons escoltem uns o altres ens parlen de negacionisme climàtic o de fanatisme climàtic. Hi ha gent que es creu aquestes bajanades.

Penso que per un moment podríem partir de la base de que, com diuen els dretans, el canvi climàtic no existeix, aleshores el que ens tenim que preguntar es quin es el motiu pel qual els boscos i els entorns de les urbanitzacions estiguin tan malmesos, arbres morts i secs, matolls abundants, porqueria a dojo, llaunes, papers, vidres … no tot es culpa del canvi climàtic, es cert, pero l’esforç que hi hem de posar la gent, les persones que hem de cuidar els boscos perquè no siguin un autèntic polvorí, on queda?

Exigim als nostres polítics que facin menys celebracions de reptes assolits si es que n’han aconseguit algun de veritablement important per la societat, fa dècades que no fan els deures, i els no assolits? i perquè no dediquen més esforç i treball per millorar la vida i l’entorn de la gent, al cap i a la fi això es el que van prometre que farien, no?

Com molts, de tan en tan passo per zones diguem-ne boscoses, ahir mateix, passàvem per un determinat indret que pot ser qualsevol, a la dreta un bosc net, sense matolls, sense brossa, sense porqueria, amb els arbres esclarissats, es dir que sembla que algú es cuida d’endreçar aquell espai; a l’esquerra un bosc amb una altra visió, matolls, brossa, arbres apilonats uns a tocar dels altres, encara que no hi hagués canvi climàtic una trista espurna sense mala intenció podria causar una catàstrofe infernal, imaginem si com en alguns cassos hi ha mala intenció.

Endreçar un bosc val diners, es cert, pero no fer-ho també, si més no en un futur prou proper, mentre uns dediquen els seus esforços a lluitar contra el foc, en podríem tenir uns altres que dediquessin els seus esforços a lluitar contra la deixadesa, l’abandonament, la desídia, sense oblidar la mala llet i la mala fe, busquem quin es el millor camí tan per revertir el possible canvi climàtic, que tot i ser figues d’un altre paner també ens ho hem de creure, com per prevenir la droperia humana de les calamitats actuals, sobretot l’estupidesa dels responsables polítics que no saben ni volen estar a l’alçada que el seu càrrec els hi requereix. Menys rodes de premsa, menys jaquetetes de comandament, més serietat, més professionalitat i més renuncies o més expulsions de tots els que son una colla d’ineptes per fer una cosa tan senzilla d’entendre, com es estar al servei de la ciutadania, i els que no fan la seva tasca amb coneixement de causa, han d’entrar directament en presó preventiva. Imatge generada amb IA de ChatGPT.

Publicat a

Com ho hem de fer per dir prou i que ens creguin?

Una noticia, com sempre, a la premsa fa esclatar dintre el meu cap el procés d’encadenar el meu imaginari amb visions, paraules i emprenyades. Si, de noticies en publiquen moltes, n’hi ha de falses i n’hi ha de fefaents, n’hi ha de serioses i/o tristes i n’hi ha de positives, poques, n’hi ha de més importants i n’hi ha que ben just si arriben a ser noticia.

El titular d’aquesta em fa aturar en la seva lectura i tornar a començar “multa de 1.700 euros a un veí de Mataró per ser cívic i arreglar l’espai públic del seu carrer” va plantar cinc arbres, va reparar dos bancs i va arreglar lloses trencades, l’article es d’en Fede Cedó.

Home, no calia que ho fes, no calia que arregles els desperfectes del carrer, al cap i a la fi els ajuntaments, el seu i el nostre, recapten diners per fer aquestes feines entre altres, algunes més necessàries i altres no tan, algunes més lluïdes i altres que passen quasi desapercebudes. No calia que ho fes perquè la brometa li ha costat 1.700 euros de multa, per fer, segons l’article, la feina que durant anys no va fer l’Ajuntament.

Aquí la historia ja comença a grinyolar, a veure un senyor que es dedica a plantar arbres, a reparar bancs i substituir lloses trencades del carrer on viu, de que va? que al seu poble no tenen una brigada per aquestes feines? al seu poble no subcontracten la jardineria? i no tenen cap empresa subcontractada per revisar i substituir bancs trencats? i ni la brigada ni la possible empresa subcontractada, si es que n’hi ha, verifiquen l’estat de l’enrajolat del carrer? per evitar accidents més o menys greus als veïns i als possible turistes.

El senyor diu que portava reclamant des de l’any 2019, carai deixin-me que els enumeri tots, així tindrem una visió més global del fet i la seva importància, encara que els responsables de l’ajuntament, polítics, tècnics i funcionaris, tinguin una altra visió de la situació. 2019, 2020, 2021, 2022, 2023, 2024, 2025 … 2026, refot son quasi 3000 dies, o no anaven a aquell carrer o tan se’ls en fotia els entrebancs dels veïns.

Diu la noticia que tot va començar per la denuncia d’un ciutadà, collons amb el ciutadà, rancúnia?, enveja? molèsties per les obres? seria interesant poder conèixer els fets i la casuística d’aquest cas, i a partir d’aquí s’acusa al veí infractor d’haver ocasionat danys al mobiliari urbà, mobiliari deteriorat, reclamat pel veí i que l’ajuntament s’ho passava pel forro, o això es el que es pot entendre al llegir la noticia. Ara la brigada, es veu que si que en tenen, tornarà la zona al seu estat original, o sigui que arrencarà arbres, no esta castigat per la llei i per les ordenances municipals? destrossarà bancs, tampoc esta castigat per les ordenances municipals pròpies? i substituirà les lloses noves per unes altres de trencades, es conya, no?

Estic d’acord amb l’ajuntament, aquest veí no tenia perquè replantar arbres morts, ni tenia perquè pintar bancs, ni tenia perquè substituir rajoles, i saben perquè? perquè després de quasi 8 anys ja ho tenia que haver fet l’ajuntament. No se qui mana, tenen 27 regidors això si, i suposo que com a la majoria de poblacions deuen ser una de les “empreses” ambmés treballadors contractats.

Pero el fet d’estar d’acord amb l’ajuntament també em fa rellegir un trosset de l’article “la normativa invocada per l’Ajuntament obliga a reparar els danys causats a béns municipals, que son plantar arbres on havien d’existir, restaurar bancs envellits o eliminar rajoles perilloses hagi suposat un perjudici per a l’interès general” … pregunta, quan pensen dimitir els responsables de menystenir a la ciutadania i no fer les actuacions necessàries a alguns carrers la població? Imatge creada amb IA de ChatGPT.

Publicat a

Cal posicionar-se?

Llegeixo l’article “Els polítics independentistes que volen que Espanya guanyi el Mundial” al diari Ara, polítics que sovint ens costa d’entendre els seus posicionaments a vegades inoportuns, a vegades verbosos o fins i tot inútils i prescindibles, pero que aprofiten qualsevol moment i situació per en primer lloc fer-se visibles, i que no sempre ho aconsegueixen, i en segon lloc crear situacions fictícies d’enfrontament perquè sembli que si no es per ells, tot plegat se’n anirà a fer punyetes.

En aquest cas parlem de futbol, podria ser basquet, natació, escacs, patinatge artístic, es indiferent, el quid de la qüestió es si un català pot estar content de que guanyi un esportista que competeix a l’empara de la samarreta de la “roja”, imposada o no, que no tothom es fa seva. Això si, tot oblidant que qui competeix es una persona individual, que en aquests cassos pot fer equip amb altres que pensen o no com ella, i que ho fa perquè te ganes de guanyar porti la samarreta que porti.

De fet l’article ens deixa algunes perles que sense posar-hi nom propi cal conèixer, per exemple la d’aquell polític que quan en una entrevista se li demanava si donava suport a la selecció espanyola, deia que anava amb Espanya «si són tots els meus», o aquell altra que deia “que guanyi Espanya, no me n’amago, hi ha vuit jugadors catalans». Després hi ha els més de resposta política com el «jo no vaig amb Espanya, i es que els catalans tenim tot el dret del món a tenir selecció pròpia, però l’estat espanyol no ens deixa jugar”, i que això de “celebrar amb la roja és un autogol per a l’independentisme”, trobarem posicionaments públics de tot tipus, el que no se es si, com deia aquell expresident espanyol que parlava català en la intimitat, molts d’aquests polítics d’avui dia veuran el partit i celebraran la victòria de la roja en la intimitat, si es que guanya.

I després tenim les batalletes locals per la instal·lació de pantalles gegants en algunes localitats, llegeixo que es un intent més per espanyolitzar-nos, no se si el problema es que les pantalles aquestes ens poden adoctrinar o no, el que si que tinc clar es que els diners que es gasten en moltes histories d’aquestes, tan son les pantalletes pel futbol com la quantitat in crescendo per exemple de festivals d’estiu, es podrien destinar a altres necessitats vitals per a la ciutadania.

Com ens costa obrir els ulls, com ens costa fer despertar el nostre cervell per pensar, com ens costa acceptar que no tot el lleure ha ser guiat i de pagament, com ens costa assumir que el mon no gira pel nostre benefici, em refereixo al benefici social de les persones, si no que gira al ritme de crear mes riquesa nomes per uns quants.

Amb tot el que tenim per arranjar, segur que ens hem de quedar nomes amb la discussió superficial de si cal celebrar el que fan una colla de “tios” milionaris? deixem-los jugar, i si realment ho volem criticar comencem per no pagar les “animalades” que cobren per les entrades i valorem si hem de continuar recolzant les “quantitats bestials” que es mouen per exemple pels drets televisius i publicitaris. Imatge creada amb IA de Gemini.

Publicat a

Treballadors responsables

En una regió espanyola, tan es en quina, estic convençut de que podria ser qualsevol “convoquen a dues persones mortes i nou jubilades per a triar la seva plaça com a funcionaris”, no se si riure o plorar, crec que em pot explotar la poca matèria grisa que encara tinc al cervell, després s’intenta presentar una justificació “ho atribueixen a la lentitud a culminar els processos selectius de personal des de fa quasi una dècada”, i com no, en part també es culpa de la pandèmia.

A veure, reconec que sempre dono la culpa als polítics, pero en situacions com aquesta crec que la responsabilitat va més enllà. Es cert que hi ha un primer cap visible, el president de la comunitat autònoma, darrera seu hi ha també un conseller, no se si el de treball o el de noves tecnologies, pero es que si continuem amb la llista suposo que trobarem algun secretari de govern, algun cap de departament, fins arribar encara que sàpiga greu a algun funcionari.

En el decurs de tot aquest temps, i concretament “a finals del 2022 el Tribunal Constitucional va establir que el personal que adquireix la condició de funcionari ha d’obtenir un destí definitiu i no provisional, com succeïa fins aquell moment”. Cap problema, devien pensar els responsables de personal d’aquesta comunitat autònoma, recordem que això afectava a un munt de persones sense que tinguessin assignat encara un destí definitiu, les quals reclamaven feia temps per les demores existents, total que van posar fil a l’agulla i van convocar a unes quantes persones entre les quals hi havia les mortes i les jubilades, ole tu!!

De fet el titular d’avui es una excusa, podia ser qualsevol altre, per parlar de la ineficàcia del sistema polític/funcionarial establert al nostre país i que si comencem a rascar una mica, estic convençut que pot afectar a molts organismes públics i fins i tot possiblement també alguns de privats.

Encara que el que es més greu, no es tan la indolència d’un sistema creat, si volem ser benèvols sense solta ni volta, no cal entrar com fan alguns a valorar si es una estratègia per aconseguir vots captius, no, com deia el més greu es que aquest desinterès també el podem trobar en altres departaments amb riscos mes elevats, per exemple per dir-ne un, sanitat, i es que en ocasions han convocat per a una operació a una persona que ja havia mort.

I no es un problema, com alguns volen fer-nos creure, de dretes o d’esquerres, no se si uns o altres diguem que son més actius, o passius, en aquests afers, pero sempre que es detecta un mal funcionament del sistema que diuen que esta al servei de la població, recordo aquella sèrie anglesa emesa per TV3 ara fa quatre dècades, de fet molts no la coneixeu, si, no, ja veig que tinc una edat, uff!!

Us faré cinc cèntims del seu argument: a un bon senyor el van nomenar nou Ministre d’Assumptes Administratius, quin títol, oi? però als seus intents de fer canvis en el departament sempre hi trobava l’oposició dels funcionaris i del seu secretari permanent, que es el que es quedava quan el ministre de torn dimitia o el feien plegar. Quasi tots els capítols finalitzaven amb el mític «Sí, Ministre» que intentava remarcar la victòria o la derrota del secretari, que es qui realment prenia les decisions, davant el seu superior jeràrquic.

Les places laborals han de deixar de ser interines, provisionals, els treballadors han de poder anar a treballar sense la por de que al cap de un munt d’anys, com ha passat en ocasions, la seva plaça s’amortitzi, no es cobreixi i “al carrer”, i paral·lelament també els que siguin un negats, els que no serveixin s’han de poder substituir, tinguin el grau social o professional que tinguin, i els que fan be la seva feina, no cal que es sentin assenyalats. Si ens ho agafem seriosament entre tots ho aconseguirem. Imatge generada amb IA de ChatGPT.

Publicat a

I ara l’amnistia

A part de les noticies de que Espanya va guanyar a França, futbolísticament parlant, i de que jugarà la final contra l’Argentina, partit en el que s’enfrontaran dos cracs formats a Can Barça, una de les noticies del dia, diguem-ho així, es l’amnistia, el TJUE amb seu a Luxemburg “ha rebutjat els principals arguments esgrimits contra la norma i ha conclòs que la seva aplicació tant a la responsabilitat comptable derivada de les despeses del procés com als delictes atribuïts a membres dels CDR no vulnera les obligacions assumides per Espanya com a Estat membre” això segons la premsa, es a dir que “el tribunal descarta, per tant, qualsevol vincle directe, actual o potencial entre les despeses del procés i el pressupost comunitari”.

Com sempre us dic, es interessant llegir la noticia, aquesta i moltes altres, en diferents mitjans i sobretot per gaudir més, que siguin de tots els colors. Hi ha qui diu que “el Tribunal de Justícia Europeu avala la llei d’amnistia”, altres van més enllà i diuen que “la justícia europea amnistia a la Llei d’Amnistia: avala el gruix de la norma i acosta la tornada de Puigdemont”, i els més propers a casa nostra diuen que “El TJUE avala l’amnistia i assenyala el camí a la justícia espanyola”, perquè en el fons “aquesta llei d’amnistia va servir per a la reconciliació”.

No oblidem alguns titulars diguem-ne un xic contraris, com per exemple el que diu “Gènova treu importància al que diu el TJUE i Aznar reclama que l’agressió sediciosa no quedi impune», encara que un dels que m’ha cridat l’atenció es el que diu “el PP acata el dictamen del TJUE però manté la seva ofensiva contra l’amnistia, i es que el debat no va ser només jurídic», i d’això es del que hem de parlar.

El debat no va ser nomes jurídic, no, es que el van judicialitzar ells, en realitat el debat nomes era polític, i ho era després d’anys i anys de reclamacions. Potser no encaixa del tot l’expressió, manifestada reiteradament en alguns moments, si aquella de que ens roben, i es que per poder opinar primer m’agradaria saber fins on perdíem els quartos per culpa dels forans de Catalunya o fins on els perdíem per la gestió pèssima del propis.

Quan llegeixes per exemple a infoLibre que “L’aval de Luxemburg a l’amnistia acaba amb tres anys de maniobres judicials inèdites contra una llei” et preguntes, tota aquesta colla de xavals i xavales que es presenten a que els votem, quina experiència professional tenen?

Molts quan comencen, son aprenents com aquells que hi havia abans als oficis, si aquells que abans d’agafar per exemple una paleta havien d’aprendre a escombrar i a fer anar el pic i la pala; i estudis? n’hi ha de tots, alguns han estudiat dret o ciències polítiques, altres medecina o alguna enginyeria, pero ningú els ha ensenyat prèviament a fer anar l’escombra, i ens trobem que a l’hora de treballar i decidir per tots nosaltres, ningú ens garanteix que tinguin les suficients capacitats per entendre i decidir que es el que necessita la societat.

I a partir d’aquí hem de bregar amb situacions com aquesta de l’amnistia, nomes un pregunteta de res, quan ens ha costat tota aquesta parafernàlia als contribuents? segur que era necessari muntar tota aquesta festa pel gaudi de nomes uns quants? si tots plegats, els politiquets, fossin més humils, com diuen en castellà “otro gallo nos cantaria”, vaja que “serien figues d’un altre paner” o fins i tot “ens lluiria més el pèl” … apa senyors polítics “agafin el bou per les banyes” deixin-se de tonteries i dediquin el seu saber fer, si el tenen, a ben gestionar l’herència que els hi lliurem pels nostres fills i nets. Imatge generada amb IA de ChatGPT.