Etiqueta: Deutes

Publicat a

Obrir en cas de mort

Sempre m’ha fet gracia allò que veia a les pel·lícules, quan es produeix la mort d’algú proper apareix un determinat professional i et lliura un sobre amb una nota que diu “obrir nomes en el cas de la meva mort”, renoi quin impacte, no? pero tot i que les pel·lícules son pel·lícules, o sigui un relat inventat, la realitat pero es que cada dia que passa estem més embolicats amb les xarxes, accessos a correus electrònics, a entitats financeres, a hisenda … tot es allò anomenat identificació d’usuari, codi d’accés o password i que tots ens diuen que ho guardem ben guardat si no volem ser agredit, assetjat i atracat tecnològicament parlant.

El problema de molts es decidir on guardar-ho que no ho trobi ningú que no toqui, pero que sigui de fàcil i ràpid accés per a un mateix, i el que passa sovint es que s’acumula tanta quantitat d’aquest tipus de dades, que avui dia sovint acaba guardat en un telèfon mòbil amb accés restringit, fàcil de perdre, fàcil de que sigui robat, pero difícil de trobar i activar quan un mort.

M’agradaria que tots plegats féssim una petita reflexió, quantes dades de les anomenades sensibles tenim a nivell personal, no cal que hi fiquem les de tota la família directa, nomes les nostres. Comencem amb el DNI, el tenim físic o digital? i el carnet de conduir, també digital? l’accés als comptes bancaris? les relacions amb l’ajuntament i altres organismes públics? les botigues d’electrònica, moda o queviures? les relacions socials amb el mail i les diferents xarxes que ens distreuen excessivament? on ho guardem, a l’abast de qualsevol indesitjable pero no de la família?

De fet abans un titular com aquest en la majoria d’ocasions el trobàvem en el contingut d’una pel·lícula, pero avui en dia no, les coses han canviat o ens les han canviat, com ho vulgueu veure, pero la realitat es la que es, i per això ens hem de parar un moment i pensar com ho tenim embolicat tot això, es parla de testaments quan hi ha propietats, siguin monetàries, immobiliàries o de qualsevol altra condició, pero i les dades sensibles?

No us diré pas com i on s’ha de guardar, cada un es lliure de fer-ho com li sembli o com pugui o com conegui, ara be, cal que hi pensem i cal que ho deixem el mínim d’embolicat possible pels que venen al darrera, al cap i a la fi allò que tan prediquen els que posen lleis i normes, no es del tot cert, si, allò de que tots els avenços tecnològics son per millorar la nostra vida, i dic que no es del tot cert, perquè mai ningú te en compte que la gent ens anem fent grans, minven les nostres facultats físiques i la rapidesa mental, i ens ho hem de començar a apuntar tot i no sempre recordem on ho hem apuntat.

Abans de que sigui massa tard, preparem-ho … els dipòsits i préstecs bancaris, els deutes de les diverses compres a terminis, les referencies d’usuari i codi d’accés a les múltiples pagines de les xarxes, ho hem de deixar preparat pels que desitgin rebre-ho quan morim, encara que possiblement es puguin emportar algun disgust perquè no trobaran allò que pensaven trobar. Ens hem de portar be, hem de fer bondat, pero si tenim algun “pecadet” pensem que un cop petem ja no tindrà cap importància, com a molt els que queden podran pensar, guaita aquest bandarra, que amagat que ho tenia. Imatge generada amb IA de Copilot.

Publicat a

Endeutar-nos per consumir, que trist

Dues noticies del Periódico, una amb el titular “Espanya projecta obrir 36 nous centres comercials fins al 2028” signat per María Jesús Ibáñez i l’altra amb el titular “Pagar l’oci a terminis: una pràctica cada cop més estesa que pot portar a acumular deute” del periodista Jordi Grífol signat ara farà mig any.

Sembla que tinguin poca relació, però pensem-hi una mica, amb dos anys es preveu obrir a Espanya 36 centres comercials més, actualment segons he trobat a les xarxes n’hi ha quasi 600, es calcula que hi ha 16,8 milions de m² de superfície bruta per llogar, i com els hi agrada als del centre, comparativament son més de 2.300 camps de futbol.

Les comunitats autònomes que en tenen més sembla ser que son Andalusia i Madrid, que curiosament també son les que tenen previst obrir-ne més de nous. Curiosament dues províncies espanyoles no tenen centres comercials, Lleida i Terol, tot i que Lleida sembla ser que es una de les escollides per una de les noves obertures. També es curiós llegir que aquí, en aquest país, fins fa poc hi havia proporcionalment menys parcs comercials que a la resta d’Europa, no se que dir.

Això son botigues i mes botigues, moltes franquícies, poc comerç local i oblidem-nos d’allò del quilòmetre zero, no se si les vendes reals es corresponen amb les expectatives generades, els defensors dels parcs comercials diuen que aquests actuen com a catalitzador del municipi on estan ubicats, perquè la clientela forana també pot fer compres a les botigues del municipi. No se que dir, m’he passejat per un parell o tres de centres de renom de l’entorn de la ciutat comtal i he vist que hi ha forces botigues tancades, no si això es senyal de que funcionen be o no.

Però que passa si volem comprar de tot i per fer-ho financerament més suportable ho paguem a terminis? es molt fàcil d’entendre, tot i que en un principi sembli que podem accedir a més productes i serveis, l’ús continuat d’aquestes opcions generen compres compulsives caient ràpida e inconscientment en un sobrendeutament molt perillós amb el que el que realment fem es incrementar considerablement les despeses fixes pels mesos futurs, comprometent la nostra viabilitat econòmica a mig i llarg termini.

Com sempre dic, ens han creat una societat artificial suportada per unes potes clavades en una base totalment inestable, la del consum sense control, i el màxim reflex d’aquest consum el trobem en aquests macro parcs comercials on ho podem comprar tot, endeutant-nos un xic més a cada compra que fem via finançament, comprometen les nostres necessitats d’un futur immediat. El que financem aquest mes, no ens enganyem, ho tindrem de menys els mesos següents. Consumir sense control i amb endeutament, es fer anar el carro pel pedregar. Imatge generada amb IA de Gemini.

Publicat a

Reunificar o refinançar

Dues noticies a la premsa en dos dies consecutius, m’han fet posar davant l’ordinador i teclejar una estoneta.

El primer dia parla de la reunificació de deutes, i el segon dia ens diuen que les compres a termini estan en creixement.

Parlem del primer titular, la reunificació de deutes, d’entrada si agafem el significat d’aquesta paraula, vindria a ser “tornar a unificar” la qual cosa no encaixa en el context en el que volem parlar, que es el de “reunificar” deutes. Quan parlem de deutes, d’entrada pensem que els nostres deutes mai havien estat unificats, mai s’han separat, per la qual cosa no cal que ho endolcim, no, els nostres deutes han anat creixent en base a la nostra capacitat de voler consumir sense solta ni volta, nomes perquè toca fer-ho, per que volem tot allò amb que som bombardejats per atiar un consum desbocat, amb la promesa de que aconseguirem el paradís, però sense fer-nos reflexionar quin es el preu que pagarem per aquest miratge.

Refinançament, aquesta es la paraula adient. Arribats a aquesta situació, toca parlar de “refinançar”, significa bàsicament un canvi, una modificació de les condicions dels nostres deutes. Podríem parlar d’alguns dels motius que poden empènyer a una persona a refinançar els deutes: reduir el tipus d’interès o l’import dels interessos que paguem, precisament els tipus estan enlairant-se; unificar les quotes, si les poguéssim pagar ni ens plantejaríem el refinançament; reduir el termini, si parlem de refinançar, no podem reduir els terminis de pagament; ens queda la realitat, al llarg del temps ens hem anat adaptant a comprar bens, serveis i fum a terminis, i afegint una quota sobre una altra, al final ens trobem amb un pilot de quotes que totes afegides, fan que no puguem pagar els deutes, o fins i tot podríem parlar de que amb totes les quotes acumulades, no podem continuar consumin ni fer veure als que ens envolten, que el nostre estatuts es superior al seu. No cal dir que entre mig, hi ha persones, hi ha famílies que l’entorn econòmic lliberal que ens han creat artificialment, les ha portat a tenir una reducció important o fins i tot total dels seus ingressos, aquestes persones no tenen un problema de refinançament, aquestes persones tenen un greu problema de subsistència, ja que no poden fer front ni a les despeses mínimes vitals per malviure.

 A la practica, refinançar vol dir agafar tots els deutes que tenim, sumar-los, situar-nos on som, quin es el total de deute que tenim, amb les seves corresponents quotes mensuals, e intentar trobar una sortida a l’atzucac on hem arribat, i això nomes passa per allargar el termini dels deutes. Això vol dir més anys per pagar el deute, allargar el termini per pagar una mica menys mensualment, tot i que actualment amb els tipus d’interès en escalada perillosa, que s’afegiran a la nova quota, ho tindrem que allargar encara més per obtenir una quota assequible a les nostres possibilitats, això si un canvi de feina o de condicions laborals no ha fet minvar els nostres ingressos, situació que també afegiria més carrega a la nova situació financera desitjada.

Si ens veiem forçats a agafar aquesta opció de refinançar, ha d’anar acompanyada de la de deixar d’adquirir bens innecessaris contínuament, ja que si un cop endreçada la nostra situació econòmica tornem a generar nous deutes i noves quotes, dintre poc temps tornarem a estar igual, no, en realitat estarem pitjor, ja que les noves obligacions econòmiques s’afegiran a les acumulades anteriorment, i anirem de mal en pitjor, fins que arribarà un moment en que no tindran solució.

Al proper escrit, ja parlarem de que les compres a termini que estan en creixement. Imatge de geralt a pixabay.

Publicat a

Revolving

Fa temps que es parla d’aquest sistema de pagament, com sempre utilitzem paraules americanitzades per denominar allò que es fa difícil d’explicar o que en el nostre idioma més proper no sona prou be, o no sona actual ni sona “cool”.

Si busqueu a les xarxes trobareu totes les descripcions o definicions possibles i encara més, d’aquesta parauleta, jo senzillament ho definiria, si el seu ús es constant, com pagar sempre o pagar tota la vida.

De si es barat o car el seu cost, de si es usura o no, ho deixo en mans de les autoritats, suposem que son intel·ligents i justes.

A mi m’agradaria parlar de l’ús quotidià que en fem les persones. Crec que conec una miqueta aquest sector. Les targetes “revolving” fa molts anys que existeixen, fa molts anys que les persones hem passat de l’estalviar per adquirir un be o un producte a comprar-lo amb crèdit, diguem-li targeta “revolving”, diguem-li préstec al consum, diguem-li hipoteca, diguem-li com vulguem, però la realitat es que hem fet un salt, jo diria que al buit, i hem deixat de comprar per gaudir, per endinsar-nos en el món dels deutes i els maldecaps, suposadament per tenir.

El problema no es el mitja que utilitzem per endeutar-nos, el problema, el gran problema es que l’endeutament es finit, te un límit, això no ens ho va explicar ningú, ni els bancs, ni els governs, ni les grans companyies que estimulaven i estimulen aquesta línia de negoci, tot i que la veritat es que també hi podíem haver posat una mica de la nostra part, ja que cada vegada estem mes formats i en sabem mes de tot.

El problema es que ens han incrustat en el nostre cervell que si consumim som més “xulos” som més importants, som més “cool” … i per això el consumisme ha de continuar. Al llarg d’aquests darrers temps en que hem començat a assimilar que el nivell d’endeutament de molts de nosaltres ja no es superable, han anat sorgint noves paraules, i paral·lelament al “revolving”, ens hem acostumat al “leasing”, al “renting” i a tot un seguit de denominacions amb arrel anglosaxona, per definir una situació, pagar per tot i per sempre.

Es possible que individualment, en aquell raconet de casa nostra on ens hi trobem be, això si, sense pantalles estimulants engegades, on podem dedicar uns moments a gaudir de nosaltres mateixos, reflexionem, pensem en si realment es tan “xulo” això d’endeutar-se per consumir sense solta ni volta, consumir per tenir més, perquè ens diuen que som més importants, perquè ens diuen que si no consumim no som res?. Tan important es per a tots nosaltres el que diran, com ens valoraran, sense pensar ni un moment en que ens endinsem en una nova formula d’esclavatge, si voleu esclavatge digital, monetari, de postureig, però esclavatge al cap i a la fi.

I si un dia, un trist dia, deixem de consumir i pensem? Imatge de Steve Buissinne a Pixabay

Publicat a

Finançament polític

Sospita envers el deute dels partits polítics. El deute es va incrementar un 25% l’any passat. Els partits polítics deuen 100 milions d’Euros a les caixes. Aquests titulars llegits al diari Expansion (12/04/2007), crec que tindríem que pensar-hi molt, i no només, encara que millor seria dir que tot i els arguments plantejats tan per l’editorial, com pels autors de l’article de l’interior del diari, M.A.Patiño i M. Roman.
Perquè? Us preguntareu, senzillament perquè els informes no son complerts, com? Es molt senzill, no hi ha informació referent als crèdits que els partits polítics deuen als bancs. A més dona peu a una interpretació possiblement manipulada de les accions que es plantegen a la llei de finançament de partits, ja que es diu que la referida llei es vol aprovar a la mida de les necessitats del govern actual i dels seus socis, ja que la futura llei proporciona cobertura legal a la practica habitual utilitzada per alguns dels partits polítics, de pactar amb les entitats financeres la condonació dels seus deutes.
I que la esmena que amb aquesta finalitat va ser plantejada pel grup popular, no veurà la llum, davant el rebuig de la resta de grups.
A veure senyors, siguem seriosos, la regulació actual es de l’any 1987, i des de les hores han governat tan socialistes com populars, i la veritat es que a cap els li ha semblat be el regular amb total claredat, aquesta situació.
Perquè posats a demanar, tenint en compte que entre uns i altres (els partits polítics) han parlat de introduir les aportacions privades (a aquestes alçades algú no dubta ja de que aquestes aportacions les estan realitzant fa ja una pila d’anys), supressió de les donacions anònimes (els treballadors fa una pila d’anys que els ingressos percebuts van deixar de ser anònims); es fa una petita referència (una línia de la editorial) al contrast entre la condonació dels deutes als partits polítics, i els embargaments dels ciutadans morosos; i que volen, si precisament els estaments públics ja s’han procurat la possibilitat de poder embargar als ciutadans, encara que els possibles impagaments d’aquests siguin provocats per la mala gestió dels governants i els subalterns colocats, massa sovint sense les suficients garanties que tindrien que tenir les oposicions a càrrecs i llocs públics.
I un apunt final, volen incrementar un 20% les subvencions de l’estat als partits polítics; baja com els sous dels treballadors. Quan en aquest país tenim un munt de gent amb les pensions de poc més de 400 Euros mensuals, i també una pila de treballadors que no arriben als 900 Euros, i als que de mitjana anualment els hi donen un increment d’acord amb l’IPC oficial, que no el real, es lícit i honest que els partits polítics s’incrementin els seus ingressos un 20%; fem un pas més: es lícita i honesta aquesta administració partidista dels diners de tots els contribuents? I més si tenim en compte que cada cop més, van a les urnes la meitat dels possibles votants, que signifiquen aproximadament només un 25/30% de la població real (grans, adults, nens ……).
Una darrera pregunta: Amb aquest recolzament tan minoritari (menys del 50% del total dels habitants) els polítics tenen dret a malgastar les nostres contribucions? que cada qual analitzi la seva resposta.
I per acabar, perquè els partits polítics no auditen i fan públics els seus estats comptables, com totes les pimes i totes les persones físiques? Senyories, facin honor al seu jurament o a la seva promesa, i tinguin com a únic objectiu el benestar de tots els ciutadans, al cap i a la fi, per això el vàrem votar i per això els paguem.