Mes: juliol de 2025

Publicat a

Cultura i prostitució

Llegia avui un article de Laura López Rigo publicat al diari ARA que sota el titular de “Vox compara les ajudes al català amb el fet de gastar doblers en putes i cocaïna» ens explica com pensa i com actua l’extrema dreta mallorquina al considerar que les ajudes al català, com a llengua, son com «un paquet de rebaixes per als que volen destruir Espanya amb doblers públics»

Al Consell de Mallorca es van votar per enguany, les ajudes a les associacions i entitats que defensen el català, tots els grups polítics hi van votar a favor a excepció del partit catalogat com a extrema dreta, posant en boca del seu portaveu, que això es “permetre un apartheid lingüístic” i que no deixa de ser una immoralitat, “és tan immoral que el PSOE gasti doblers en putes i cocaïna com que vostès votin a favor d’aquestes subvencions”.

No se si aquesta afirmació de com gasten els diners els socialistes, esta verificada o no, en el cas de fos certa, ja tarden els de Vox a posar denuncies, o es que no en tenen probes, i tot plegat no deixa de ser una nova acusació sense fonament i no se si una falsedat; i si no es certa, ja tarden els fiscals i jutges a imputar al portaveu aquest per fer acusacions falses, encara que això es porti molt avui dia.

Ara be, al marge d’aquesta qüestionable afirmació, el fet de menysprear una llengua, la nostra llengua, amb la finalitat d’aixafar una cultura, una gent que s’atreveix, ens atrevim a portar-los la contraria, ja diu quin tipus de personatges son, personatges que com a norma ja tindrien que estar vetats i ser expulsats de qualsevol tasca, organització i càrrec social i públic, son personatges que, tot i no existir ja tarden a crear-los especialment per a ells, es tindrien que portar i tancar en una especia de CIE, si un d’aquest centres que els extremistes veuen amb bons ulls quan son pels altres, es tractaria d’un Centre d’Internament per a Extremistes, encara que ben pensat es igual de quina ma son, possiblement es podrien anomenar CIP Centre d’Internament per a Polítics, n’hi podrien tancar a molts siguin del color que siguin, això si, després llençar la clau al riu o al mar perquè no en poguessin sortir mai més i potser les noves generacions de polítics s’ho pensarien dues vegades abans de fer barrabassades i “putejar” contínuament als ciutadans, que al cap i a la fi som les persones que d’entrada els hi fem confiança perquè gestionin els nostres diners i la nostra societat, i ja son molts, massa, els que traeixen aquesta confiança. Imatge pròpia generada per IA de Canva.

Publicat a

Ha de dimitir el fiscal general de l’estat?

Una pregunta que em serveix de titular, ha de dimitir el fiscal general de l’estat per una acusació sense probes? I la formulo a partir de dos titulars de la premsa, un de l’article de Jordi Juan director de la Vanguardia amb el titular “Una acusació sense proves” i l’altra de l’Albert Sáez director de el Periódico amb el titular “Per què ha de dimitir el fiscal general de l’Estat?» en ambdós articles es fa una valoració dels fets que imputen al fiscal general de l’estat, i es diu que dels tres magistrats de la sala d’apel·lacions del tribunal suprem que han votat per si s’havia de portar el cas a judici o no, dos han dit que hi ha indicis de delicte i un tercer ha dit que no.

D’entrada totes les lleis, decrets i normes que son susceptible de diversitat d’interpretacions, entenc que no tindrien que ser valides, al cap i a la fi tenim uns legisladors que cobren per fer la feina ben feta, però en masses ocasions la seva feina assoleix la condició de dubtosa qualitat quan fa possible que s’interpreti de diferent forma, en funció del pensament, de la tendència política o de l’estat anímic, d’un personatge o un altre que ha fer el corresponent dictamen.

I en base a tot aquest garbuix de normes, d’intencions i de interessos sovint esbiaixats, hi ha el dubte primer de si s’ha d’imputar al fiscal general i segon si aquest ha de dimitir en base a aquestes acusacions encara no provades. Tot i que segons el periodista Ernesto Ekaizer en el seu article titulat “No és delicte i no hi ha proves suficients que el fiscal general filtrés als mitjans i a Moncloa el correu de la parella d’Ayuso” també diu que “els dos magistrats que formen la majoria censuren l’instructor Hurtado per insistir sense indicis que el fiscal general va enviar el correu a Presidència del Govern”.

No pot ser que per intentar obtenir un rendiment polític, es vulguin carregar la carrera, en aquest cas política, d’una persona, amb unes acusacions no provades i que podrien ser falses; aquí falta una legislació que prevegi que davant de denuncies falses, directament els promotors i els incitadors, siguin ràpidament imputats no nomes per falsedats, si no també per un intent d’alterar l’ordre constitucional i democràtic, i condemnats a perpetuïtat per ocupar càrrecs i responsabilitats tan polítiques com de direcció en qualsevol àmbit, a més de confiscar-los els seus bens i els de familiars, si es pot demostrar algun tipus d’aixecaments de bens per escapolir-se del càstig.

No pot ser que passin coses com les d’en Sandro Rosell, després d’intentar carregar-se’l anímicament, empresarialment i humanament, el fiquen dos anys en presó preventiva, i al final en judici públic i legal, no tenen probes per demostrar que era culpable i van tenir que posar-lo en llibertat, i ara si, ara diuen que l’indemnitzaran, però als responsables d’aquest disbarat no els hi passa res. S’ha de demanar responsabilitats als que o be actuen de mala fe, o be son prou ineptes per poder desenvolupar tasques d’aquesta enorme responsabilitat; en qualsevol dels dos cassos han de ser apartats de la seva professió i els hem d’obligar a assumir financerament,  moralment i judicialment, el rescabalament del mal que han fet a la societat. Imatge pròpia generada per IA de Canva.

Publicat a

Els psicòlegs AI

Avui llegia un article de la redacció de Regió7 amb el titular “OpenAI alerta els qui usen el ChatGTP com a psicòleg” i m’ha vingut a la memòria una entrevista de 3cat en la que el professor Xavier Sala i Martín venia a dir que la intel·ligència artificial no es intel·ligent, son unes maquines que aparenten intel·ligència però que no son intel·ligents, ens alerta que no podem oblidar que no son psicolegs, no son persones, no son amics, son programes, son algoritmes.

A que ve tot això? com us deia he llegit un article a la premsa, que m’ha fet pensar, quin es el motiu pel qual hi ha persones que utilitzen algun dels xats d’això que ja hem anomenat intel·ligència artificial com a psicòlegs? I una altra qüestió, perquè cada vegada hi ha mes gent que necessita d’aquest, diguem-ne, servei?

Segons diu l’article, el CEO d’openAI, alerta de que aixo ha arribat a límits inimaginables, molta gent ho fa servir com a confident o psicòleg per a teràpia personal, oblidant-se de que això no té ni privacitat ni confidencialitat. I el mes greu de tot, es que si aboca tota la problemàtica que un porta a sobre, i el mes fotut es que especialment els joves li demanen al xat que han de fer, com si fos un  doctor o un professional de reconeguda experiència i capacitat.

Hem d’entendre que fa que la gent, les persones, tinguem cada vegada més la necessitat de contactar amb determinats professionals, i si fem un pas més, hem d’intentar entendre perquè entre aquest col·lectiu amb necessitats especifiques, hi ha tan de jovent.

Quelcom no funciona en aquesta societat, si cada vegada més necessitem recolzament professional anímic; quelcom no funciona si substituïm un professional qualificat per uns programes o algoritmes informàtics que no son intel·ligents, es limiten a buscar a una velocitat brutal, dades que hi ha publicades a les xarxes, i que sovint no estan ni validades ni verificades. Però el mes greu de tot, es que cada vegada hi ha mes jovent que necessita aquest suport anímic, i aquí no podem obviar la pregunta: que coi estem fent malament com a societat perquè aquest problema creixi sense aturador? que coi estem fent malament perquè el jovent nomes trobi com a referencia valida aquests xats? i retornant a la entrevista del professor Sala i Martín, esmenta una qüestió molt perillosa, hi ha casos de gent que la maquina li recomana que se suïcidi, i ho han fet. Crec que tenim que modificar les nostres estructures mentals, la nostra escala de valors, i no per ser un bon ciutadà, que també, sinó per aconseguir una vida millor i no una trista vida pautada nomes pels “èxits” materials i sobretot fer-ne sobreexposició perquè si no, no te gracia, si no canviem el xip, ens estem precipitant cap un futur incert, pitjor ens estem precipitant cap a un no futur. Imatge pròpia generada per IA de Canva.

Publicat a

Que perseguim per les vacances?

Avui llegia en un digital, eldiario.es, un article signat per Pablo Garnelo amb el titular   “Ansietat durant les vacances: quan la urgència per descansar és el que no et deixa desconnectar del tot” que aprofundeix, tot fet un exhaustiu anàlisi, en la gestió de les vacances dient que “poden ser més un risc que un benefici, a l’aspirar a una desconnexió massa exigent i perfeccionista” i això es el que ens passa a molt mortals.

Sempre he defensat les vacances, situem-nos, quan vaig començar a treballar, ara ja fa una pila d’anys, treballava en horari partit, mati i tarda, de dilluns a divendres, i el dissabte nomes de mati, fins a les dues del migdia. Les vacances crec que eren unes quatre setmanes, i la finalitat era no anar a treballar; si sortia la possibilitat d’anar un dia a la riera o al cinema, ho aprofitàvem.

Ara tinc la sensació de que la gent s’auto obliga a preparar unes vacances fora de casa, els que econòmicament poden, no ens enganyem, i això tan es vàlid per les vacances com pels caps de setmana, hi ha la sensació o el sentiment de que si no sortim de casa, si no marxem a fer uns quants quilometres, no descansem, no desconnectem.

Comencem pels caps de setmana, i focalitzem en els més urbanites, les persones que viuen a l’entorn de la capital catalana, de fet es on hi ha mes habitants, encara que es vàlid per a qualsevol nucli urbà que estigui fortament poblat¸ agafem el cotxe, canviem un habitatge, posem d’uns 65 m2, per l’espai interior d’un vehicle, de quan? de 6 m2? i anem a la platja o a la muntanya. Per arribar-hi possiblement passarem dues, tres o quatre hores fent cua a la carretera, després cal que trobem aparcament, i posteriorment farem una passejada a una capbussada, per anar a dinar a un restaurant, si hem estat de sort i hem trobat taula, o be amb un pícnic a l’ombra d’un bon arbre. I Tot seguit tornarem a agafar el cotxe i dues, tres o quatre hores mes de cua per tornar a casa.

Descans, desconnexió, carregar piles per tornar a treballar … això es el que anem repetint per estar convençuts que allò que fem te quelcom positiu pel nostre ego i per la nostra salut mental. No cal que calculem el cost financer de tot això, i millor no vulguem ni mirar, ni avaluar, el resultat del cost emocional repercutit en la nostra autoestima.

Pensem que el mercat de l’oci capitalitza el seu negoci en la presentació d’experiències, que es presenten com una projecció més positiva i plaent de nosaltres mateixos; i aquí es on ens amenaça l’anomenat FOMO. I que es això? no soc pas cap expert, i per això ho he buscat a les xarxes, i podria dir que be a ser “la por de perdre’s alguna cosa o no estar present en un esdeveniment social o experiència suposadament positiva”, i això va en augment, amb motiu de l’ús excessiu i indiscriminat de les xarxes socials.

Pot ser que en tot aquest periple vacacional o d’oci, sovint mal entès, ens perdem relacions satisfactòries a nivell familiar o d’amistats, no ens enganyem sovintegen les discussions més o menys volcàniques en el context d’un espai tan minúscul com l’habitacle d’un cotxe, d’una mini habitació d’hotel, una autocaravana o l’espai limitat d’un càmping, on passem la major part de les hores de les nostres vacances, això si no les passem buscant on clavar la tovallola a la sorra, o per on podem posar un peu a l’aigua, sigui marina, sigui de piscina o muntanyenca. Procurem no amplificar més les temudes experiències FOMO, intentem aplicar idees o buscar metes per obtenir un descans més segur, mes complaent per nosaltres i per a la nostra família. Imatge pròpia generada per IA de Canva.

Publicat a

Accés a dades personals sensibles

Actualment, entre altres, també s’està jugant aquesta partida del cas Montoro, ja he llegit en diversos mitjans que la qüestió es dilucidar si l’accés del ministre d’hisenda a dades fiscals de rivals polítics, es o no permissible per la qual cosa podria ser considerat o no, un acte delictiu.

Podeu llegir un parell d’articles, un es l’editorial del diari ARA, amb el titular “Cas Montoro: una investigació contra vent i marea” i l’altra un article dels periodistes Angeles Vázquez Cristina Gallardo i J. G. Albalat publicat a el Periódico amb el titular “El jutge no veu delicte en l’accés de Montoro a dades de rivals polítics”. Com diu la editorial de l’Ara, sembla ser que “d’alguna manera, que la iniciativa d’una investigació que afectava el cor de l’Estat fos dels Mossos i que la instrucció es portés des d’un jutjat de Tarragona devia provocar una barreja de malestar i estupefacció en molts despatxos de Madrid” cosa que pot donar a entendre que la dilació de set anys d’investigació no sigui casual.

Es tracta de valorar si l’exministre tenia el dret a accedir a aquestes dades o no, es defensa el si tot dient, segons el diari, que “tot i que les dades fiscals indubtablement tenen caràcter reservat, les persones que les van consultar estaven legalment autoritzades per conèixer els correus electrònics sobre les respectives situacions fiscals incloses en la causa” i es veritat, les persones que estaven practicant les investigacions fiscals, estaven facultades per conèixer determinades dades sensibles, ara be, el senyor ministre tenia necessitat laboral de conèixer aquestes dades? entenc que si ell no tenia que treballar amb aquestes dades, no tenia cap motiu per ser-ne coneixedor, i tot i així sembla ser que se li facilitava aquest tipus d’informació.

Es diu que “la defensa del despatx que Montoro ha presentat un recurs d’apel·lació a l’Audiència Provincial de Tarragona sol·licitant que s’anul·li aquest indici i es revoqui la interlocutòria en què s’imputa a Equipo Económico i alguns dels seus directius, a l’exministre i fins a gairebé 30 persones, al considerar que l’ús del correu esmentat vulnera els seus drets, ja que no tenia cap relació amb l’assumpte pel qual els agents registraven llavors la seu de la companyia”. Una vegada més, com en tantes ocasions, es qüestiona si les dades s’han obtingut correctament, cosa que s’ha de fer sempre i tan, però no es qüestiona la legalitat del que s’ha descobert i denunciat, i això en el context d’un sistema que sempre ens recorda que els delinqüents, tenen el dret a mentir. Així anem.

I avui no entrem a valorar les conseqüències socials que hem patit, al fer, presumptament, decrets que afavorien a determinades empreses, en perjudici de la ciutadania … menys recaptació d’impostos, equival a una manca o reducció d’inversions en sanitat, ensenyament, serveis socials … Imatge pròpia generada per IA de Canva.

Publicat a

Sonoritat, soroll o terrabastall

Llegia ahir a el Periódico un article del periodista Jordi Bianciotto que parla de la musica, de soroll i de silenci, crec que molt encertat, per reflexionar envers l’equilibri entre el descans i els drets culturals. No penso pas criticar res del que diu, tot plegat a mi m’ha fet reflexionar, m’ha fet pensar en el tipus de vida que m’agradaria gaudir, quin entorn ciutadà i social, acústicament parlant, es el que jo voldria, però i la resta de persones, que volen?

Mirem el punt de vista dels promotors, managers i gestors culturals envers un projecte de decret en el que esta treballant la Generalitat, es queixen de que en aquest projecte no es doni un tracte distintiu i protegit al concert enfront del terrabastall del trànsit o del trepant en una obra.

A veure, des del meu punt de vista, en ocasions sembla que es barregen conceptes, no se si voluntària o involuntàriament, no cal defensar la cultura dient que hi ha alguns concerts que son d’origen medieval, comparar el volum d’un esdeveniment musical nocturn amb el d’una moto, o utilitzar determinades paraules per fer èmfasi en una direcció o en una altra.

Quan parlem d’esdeveniments musicals amb un origen medieval, no oblidem que en aquell moment l’amplificació acústica, tècnicament parlant, era nul.la, i avui en dia endollen uns aparells que transmeten acústicament fins a nivells que jo crec que sobrepassa la molèstia ja que es poden catalogar de terrabastall.

I comparar el so acústic de la musica dels concerts amb una moto, a veure una moto passa i fa soroll durant 5 segons, 10 segons, en canvi els concerts poden durar hores, no es pot comparar, i això no vol dir que si la moto sobrepassa els nivells permesos, s’ha de denunciar i sancionar.

Crec que les discrepàncies venen precisament, pel que signifiquen i representen tan a nivell empresarial com econòmic, aquestes activitats i la valoració que, nosaltres en primera persona, en fem, i el que diu l’article en el seu acabament es el quid de la qüestió, quina relació social volem, compartir idees i vivències o tancats a casa amb el cervell fregit per les xarxes?

També es fa referencia als patis de les escoles, i es una qüestió que sovint certament ha pogut provocar queixes del veïnatge, però no ens enganyem es el mateix que els concerts catalogats com a medievals o els concerts de festa major, no podem comparar el soroll d’abans amb el d’ara, més que res perquè abans els patis dels col·legis s’utilitzaven en els moments de descans, el “recreo” de la quitxalla, i actualment molts s’utilitzen a més per a festes escolars, i fins i tot en ocasions, si no de les famílies en particular, si de les AFA d’alumnes en general, això si, en la majoria d’ocasions sonoritzant “a tope” tot i que sovint la qualitat acústica deixa molt que desitjar, la qual cosa fa que primer no soni be, i segon que més que un so agraït, passi a ser terrabastall i prou.

Per acabar dues darreres qüestions, la primera es que possiblement amb una mica menys de potencia la sonoritat seria millor i la acceptació veïnal també, i la segona possiblement no es necessari que determinats esdeveniments s’allarguin fins ben entrada la matinada o fins i tot fins la mateixa albada. Festa, celebracions, esdeveniments musicals i esportius, no han de ser elements contraposats amb la correcta convivència social i veïnal. Imatge pròpia generada per IA de Canva.

Publicat a

Per què sembla que no hi ha notícies positives a la premsa des del 2000?

Avui tenia neguit per escriure, obro el Word, i a partir de la darrera actualització veig que em surten uns imputs per ajudar a escriure i un d’ells diu textualment: “descriure el que li agradaria escriure” i he pensat i perquè no? i li he demanat: “Perquè no hi ha notícies positives a la premsa, tot són males notícies, guerres, atemptats, no hi ha res de bo? En català” i el resultat es aquest escrit que publico avui. En el mateix context li he demanat a Copilot la creació d’una imatge de noticies positives a la premsa, i el Designer m’ha generat aquesta imatge. Per la meva part, avui res a dir, els fets son els fets i el resultats son els resultats. Imatge i crònica generades amb IA (Word-Copilot-Designer).

Una reflexió sobre el predomini de les males notícies i la presència d’informació positiva

Vivim immersos en una era d’informació immediata on, a través de la televisió, la ràdio, la premsa escrita i especialment internet, rebem constantment notícies d’arreu del món. Però, moltes persones es fan la mateixa pregunta: per què la premsa sembla prioritzar les males notícies? Per què, des de l’any 2000, el relat informatiu sembla dominat per guerres, atemptats, crisis i desastres, mentre que les bones notícies passen desapercebudes? Aquesta inquietud és compartida per moltes persones i té arrels diverses, tant socials com psicològiques.

L’atracció pel negatiu: una qüestió humana

Diversos estudis en psicologia han demostrat que els éssers humans tenim una tendència natural a prestar més atenció a les informacions negatives que a les positives. Aquest fenomen, conegut com a “negativity bias” o “esbiaixament negatiu”, té un origen evolutiu: al llarg de la història, detectar els perills i els esdeveniments adversos era essencial per a la supervivència. Aquesta inclinació fa que, quan llegim titulars, tendim a fixar-nos més en aquells que anuncien conflictes, desastres o tragèdies.

La competència mediàtica i la recerca de l’impacte

Des de l’any 2000, la irrupció d’internet i les xarxes socials ha accelerat el ritme de consum de notícies i ha incrementat la competència entre mitjans. Les empreses periodístiques, per captar l’atenció d’una audiència cada cop més dispersa, han prioritzat sovint els titulars que generen emoció, sorpresa o alarma. Això ha portat a una cobertura més intensa d’esdeveniments negatius, ja que aquests tendeixen a provocar una resposta emocional immediata i una major vitalització.

  • Les notícies de guerres, atemptats o catàstrofes generen més clics i comparteixen més ràpidament a les xarxes socials.
  • Els mitjans depenen sovint del trànsit web per subsistir, i les males notícies, malauradament, “venen” més.

El context històric: del 2000 ençà

Els primers anys del segle XXI han estat especialment convulsos: els atemptats de l’11 de setembre de 2001, les guerres d’Afganistan i l’Iraq, la crisi econòmica de 2008, les onades de terrorisme a Europa, la crisi dels refugiats, pandèmies com la grip A o la COVID-19… Tots aquests esdeveniments han marcat la cobertura mediàtica global, contribuint a la sensació de que només passen coses dolentes.

A més, la globalització informativa fa que ens arribin notícies negatives d’arreu del món, magnificant la percepció de desastre continu.

No tot és negatiu: la presència de bones notícies

Tot i aquesta tendència, és fals afirmar que no hi ha notícies positives. El món també està ple d’avenços, de gestes solidàries, de descobriments científics, d’històries d’esperança i superació. Sovint, aquestes bones notícies passen més desapercebudes, però existeixen i en molts casos tenen un gran impacte.

  • Progrés mèdic: avenços en el tractament de malalties, vacunes i teràpies innovadores.
  • Solidaritat: moviments socials, accions solidàries, ajuda humanitària i iniciatives locals que canvien vides.
  • Avenços tecnològics: solucions sostenibles, energies renovables, projectes per protegir el planeta.
  • Històries inspiradores: persones que superen dificultats i contribueixen a una societat millor.

Molts mitjans han creat seccions específiques de bones notícies (“good news”, “notícies amb esperança”, etc.), i existeixen portals dedicats exclusivament a compartir històries positives. Això demostra que, si bé les males notícies predominen, la informació positiva té el seu espai i és apreciada per una part important del públic.

Cap a un consum crític i equilibrat de la informació

Per no quedar atrapats en la negativitat, és important adoptar una actitud crítica i activa envers el consum informatiu:

  • Buscar fonts diverses i fiables.
  • Reservar temps per a llegir seccions de ciència, cultura, societat o bones notícies.
  • Compartir històries positives i contribuir així a equilibrar el relat col·lectiu.
  • Recordar que la realitat és complexa: tot i els reptes, el món també avança a molts nivells.

Conclusió

La premsa, des de l’any 2000, reflecteix una realitat global plena de desafiaments, però també d’esperança i avenços. La tendència a destacar les males notícies respon a factors humans, econòmics i tecnològics, però això no significa que no hi hagi motius per a l’optimisme. Les bones notícies existeixen, i depèn de nosaltres buscar-les, donar-los veu i contribuir a construir una visió més equilibrada de la realitat.

Publicat a

Prou, prou, prou …

Expressió que va fer popular en Josep Cuní ara deu fer quasi dues dècades, però aquests mots encadenats, crec que actualment tornen a tenir sentit, unificant la seva verbalització pel conjunt de la ciutadania.

Avui a la Vanguardia digital, noticies publicades a la seva portada: article de Carlota Guindal i de Joaquín Vera , primer titular “Elèctriques, bancs i tabaqueres van pagar a l’ex-despatx de Montoro” , segon titular “Hisenda va pressionar fiscalment el joc en línia per afavorir un client de l’ex-despatx de Montoro” i un tercer titular “Equipo Econòmico va cobrar 2 milions de la major tabaquera després d’interessar-se en pujar impostos a les marques low cost” hem de suposar que ambdós periodistes tenen unes bones fonts d’informació per poder publicar tan material referent a suposades activitats il·lícites, presumptes modificacions legislatives via una xarxa d’influències amb tractes de favor, i parlen de pagaments milionaris de moltes empreses de diferents sectors.

Si continuem, trobem l’opinió d’en Jordi Juan director de la Vanguardia, que sota el titular “Un cop a la credibilitat” ens parla de que en Montoro a priori te tota la presumpció d’innocència, però que si es confirma tot el que ha trobat en set anys un jutge de Tarragona i una fiscal, sembla ser que expedientada per fer la seva feina, diu que “és una vergonya per a tots aquells ciutadans patidors que intentem complir sempre amb Hisenda”.

I ara deixeu-me fer referencia a un darrer titular “A els aliats d’en Sánchez no els importa empassar-se la corrupció” article de Silvia Angulo segons el qual posa el titular en boca de la portaveu dels populars al Congres.

Dit tot això, teniu lectura expandida si voleu per veure com esta el panorama actual al nostre país, estem ben arreglats, encara que no ens enganyem si obrim la finestra perceptora a nivell mundial, la situació no es que millori pas; per això es fa necessari entonar conjuntament aquests mots de l’encapçalament, encara que no en la línia del que s’anomena extrema dreta, o posicions i proclames extremistes, que tot ho sostenen amb tenir “ma dura” però nomes amb aquells que a ells els interessa, i donar “facilitats” també nomes a aquells que a ells els interessa. Com diu la mateixa periodista en un altre apartat “El problema no és de finançament, és de gestió” i es cert, sovint ens rodegem i votem a uns personatges que, en el suposat cas de que tots comencin amb bones intencions, alguns, masses, acaben torçant-se i això perjudica a la societat, a tots nosaltres, com una carga de profunditat devastadora al sistema polític, econòmic i social del país. Quins mecanismes legals podem activar, per tal de donar sentit a aquests mots encadenats? … prou, prou, prou … Imatge pròpia generada per IA de Canva.

Publicat a

De que serveix la Unió Europea?

Aquesta vegada va d’idiomes, va de parlar el català a la UE, segons l’article publicat per infoLibre amb el titular de “Els Vint-i-set tornen a ajornar l’oficialitat del català, l’eusquera i el gallec” podem llegir que després de parlar-ne en set ocasions, els vint-i-set no es posen d’acord per tal de que “vint milions d’europeus no siguin discriminats” per raons idiomàtiques.

L’article en qüestió, manifesta que per aprovar-ho es necessària un postura de unanimitat total a l’hora de votar la corresponent resolució. Ja d’entrada sembla ser que el ministre d’exteriors de Luxemburg va dir que “entenia completament que per als espanyols i el multilingüisme, les tradicions són molt importants” encara que considerava que «realment, no era el moment adequat per aprovar l’oficialitat de les llengües”, i afegia, segons el mateix rotatiu, unes frases per a mi molt greus i preocupants “hem necessitat dies per acordar les sancions a Rússia, encara no som capaços de tenir decisions sobre Israel i tenir un alto el foc a Palestina, ¿però aprovem el gallec, l’eusquera i el català?, si al final del dia la gent es pregunta cap a on va Europa, aquesta és la qüestió.

Deia que aquestes manifestacions son molt greus perquè com poden posar-se d’acord amb tot això de les sancions, de l’alto el foc i de les decisions que no prenen? si nomes pel fet de no continuar discriminant idiomàticament a vint milions de persones, vint milions d’europeus, després de set reunions son incapaços de votar-ho favorablement? si no es posen d’acord amb les qüestions jurídiques i financeres: els espanyols diuen que assumeixen la part financera i que es pot aprovar d’acord amb l’article 342, en canvi alguns europeus també tenen dubtes de si es podria crear un precedent per a altres idiomes cooficials, com temen els països nòrdics i de l’est, una altra qüestió es que alguns diuen que s’han de regir per l’article 55.1, i que a més això costarà molts diners, encara que els espanyols diuen que ja els pagaran ells, ho sigui tots nosaltres.

Tenim un munt de personatges a la UE que son incapaços de posar-se d’acord amb un tema tan senzill com es el de deixar que parlem les nostres llegues maternes, això que tots plegats cobren un “paston” i no renuncien a cap dieta, ni a cap cèntim del que legalment els hi pertoca, i que de fet s’han aprovat ells mateixos, com passa arreu dels països i en tots els estaments públics.

Hi per acabar l’article, hi ha un paràgraf que ho diu tot: “ Encara que no siguin idiomes oficials, el gallec, l’eusquera i el català ja es poden utilitzar al Consell de la UE, al Comitè de les Regions i al Comitè Econòmic i Social”. I mentrestant el “Parlament Europeu continua discutint si aprovar-ne l’ús, mentre que l’Escola Europea ha decidit oferir el català com a assignatura optativa”.

Si amb aquest afer, que com qui diu esta dat i beneit, no es posen d’acord, com ens volen fer creure que treballen tot el que es necessari, allò que es diu de donar més del 100% dels seus esforços, per temes tan complexos com els de Rússia, Israel, Palestina … ? ara cobrar a final de mes, si, oi? Imatge pròpia generada per IA de Canva.

Publicat a

Ulls clucs davant la discriminació

Avui llegia un article de Selina Bárcena a infoLibre amb el titular “Et contracto per 4 hores, te’n pago 8 i en treballes 12, els emigrants cobren un 29% menys que els espanyols” on s’analitza el fet de que Espanya tingui una bretxa salarial superior als països del seu entorn, segons un estudi publicat per Nature, que buscant a les xarxes trobes que la consideren una de les més prestigioses revistes científiques a nivell mundial.

Com deia, la Selina aprofundeix en aquesta situació, i es fa esment de que molts tenen estudis superiors, però es troben amb discriminació, i atribueix a Sofia Castrillo la manifestació irònica de que els emigrants “ens poden servir el cafè, però no portar les nostres finances”, ​però es la veritat, la supremacia local suposo que te la necessitat de sentir-se superior, i vol ser “servida” per aquests agosarats intrusos forans inoportuns acabats d’arribar i que a la llarga voldran els mateixos drets que han assolit els components d’aquesta nostra societat.

Això si, sense voler reconèixer que som una barreja de cultures i ètnies, que fan que aquesta pretesa puresa racial nostra, sigui nomes una faula imaginaria, encara que potser tindríem que assimilar algunes de les faules de caire infantil que pretenien educar en valors: convivència, valorar el que tenim, esforç, cooperació, solidaritat, acceptació, prudència … no cal que continuï, oi? això no ens interessa, si per equilibrar les desigualtats hem de renunciar a quelcom que durant anys i anys ens han dit que hi tenim dret, no en volem saber res.

Quan parlo d’aquests temes amb altra gent, sempre faig la mateixa pregunta: “a que estem disposats a renunciar per tal de que no vinguin emigrants?” esperonem a les empreses a que creïn llocs de treball als seus països d’origen? així no tindran necessitat de marxar-ne, també podem demanar a les empreses que eliminin la bretxa salarial? Al cap i a la nomes es tractaria de que podríem pagar els productes i els serveis un pel més cars, seriem tots més iguals, això si, no ens veuríem com a essers superiors.

Llegia fa anys, venia a dir més o menys, que tota societat te necessitat de la seva bombolla de pobresa, això fa que els que estem una mica menys fotuts, ens sentim millor, som privilegiats, som superiors, i aquest es el mal que patim avui dia, i cada dia mes accentuat.

L’article també diu que a Espanya treballen més de tres milions de persones que han nascut en altres països, una dada que suposa el 14% del total de cotitzants. Fa pocs dies els populars deien que volien expulsar a uns vuit milions de persones emigrants, ells diuen que no van parlar de xifres però hi ha vídeos a les xarxes que demostren que si que ho van dir, una mentida més, entre els que volen expulsar hi ha aquests més de tres milions que cotitzen i que fan les feines que nosaltres, els supremacistes locals no volem fer?, son feines de baixa qualificació, son feines mal pagades, però son feines del tot necessàries. Obrim els ulls i recordem que les coses no sempre  son com ens agradaria que fossin a tots plegats, les coses, la societat es com deixem que ens la construeixin. Imatge pròpia generada per IA de Canva.