Categoria: Turisme

Publicat a

Les boles dels participants

Dos jugadors o jugadores, tres boles cada un, tres jugadors per equip dues boles cada un, l’equip en total n’ha de tenir sis, tiren el “cochonnet” i comença la partida, i qui guanya? l’equip que tingui la bola més propera al “bitxo” o “cochonnet” que es una petita bola de fusta d’uns 3 centímetres de diàmetre i que es la referencia pels jugadors; les boles dels jugadors acostumen a ser de metall o acer, amb un diàmetre d’uns 8 centímetres i un pes proper als tres quarts de quilo, compte si et cauen al peu o al cap.

Sembla que podria ser un joc tranquil, hi ha forces avis i no tan avis aficionats, es juga en festes majors i en camps específics que els ajuntaments acostumen a situar en llocs propers a llars d’avis i/o d’infants, tot i que la quitxalla cada vegada hi juga menys, ai quin mal que fan les pantalles!!!

Tot ens fa pensar que això de la petanca es per passar-s’ho be, per passar un mati o una tarda jugant amb els amics, en principi suposadament no hi ha musica estrident, suposadament no hi ha consum de productes químics que alterin el bon comportament dels jugadors, continuem suposant que es un joc entre amics, hi pot haver alguna petita picabaralla per si la meva bola ha quedat mig centímetre més a prop del “cochonnet” que la teva, pero al cap i a la fi no es de preveure cap motiu per un enfrontament que esdevingui al final en aldarulls socials.

Ep!!! la teoria es una cosa i la realitat una altra; resulta que a Calafell, segons un article de l’Esteve Giralt Torras a la Vanguardia hi ha hagut baralles per la petanca i amb Intercanvi d’acusacions entre un club d’aficionats ja jubilats i els veïns de la pista, farts del “soroll” de les partides.

A veure, petanca, jubilats, un parc públic al costat d’uns habitatges, ho visualitzeu? resulta que segons els veïns, els que practiquen la petanca son massa sorollosos amb la seva xerrameca prèvia i en el decurs de la partida, els jugadors per la seva part diuen que no molesten a ningú, que s’ajunten deu o dotze persones de manera amistosa, per jugar de sis a vuit del vespre i que no juguen de nit.

A partir d’aquí es barregen les culpes amb els culpables, que si uns els hi posen silicona als armaris, que si els altres els hi llencen bosses d’excrements a l’entrada de l’edifici, pancartes, tots fan peticions a l’ajuntament, uns que volen seguir amb el seu ritual de jugar a la petanca a partir de les sis de la tarda, i els veïns que continuen exigint el trasllat de les pistes de la polèmica.

No se el soroll que fan els de la petanca, a no ser que posin musica amb molts decibels, o que cridin molt quan guanyen o perden, això podria molestar, tampoc crec que el clic o clac de les boles faci molt terrabastall, a no ser que el final de la partida s’ompli de crits d’alegria i relaxació, reforçant l’ambient festiu, amb motiu de la “Fanny”, tampoc no se la poca paciència dels veïns, no se si tenen les finestres obertes o si tenen aire condicionat, o si els seus pisos estan prou insonoritzats, pero nomes una pregunta a tots plegats, jugadors, veïns i ajuntament, poden parlar? serà necessària una conciliació o una mediació? les mateixes ganes que hi posen per jugar o descansar, uns i altres, les podrien posar per entendres, no creuen? Imatge generada amb IA de Gemini.

Publicat a

El preu de les Festes Majors

L’article de l’Ara “Quant costa portar el teu artista preferit a la festa major del teu poble?” signat per Sebastián Marín em fa pensar i rumiar en tot això dels actes d’una Festa Major, son apropiats? son barats? qui els paga realment?

A l’article hi ha diverses comparacions de grups, de preus i de poblacions, no entraré pas a lloar ni a criticar els catxes que es paguen, no es el quid de la qüestió, perquè al cap i a la fi la idoneïtat del grup a contractar i el preu que s’està disposat a pagar no tenen res a veure amb la qualitat musical, es senzillament una preocupació per agradar als votants en el cas dels polítics locals, o per cridar l’atenció dels que s’hi han de gastar els calerons en el cas de concentracions purament comercials.

Com a negoci, si tenen una bona organització i compleixen amb tots els requisits legals i fiscals res a dir, ara el que si que hem de mirar es quan l’esdeveniment esta adreçat a la ciutadania i a més organitzat per un organisme oficial, digueu-li Ajuntament, Consell Comarcal, Diputació o Generalitat, els actes organitzats son els adequats? que no passi com a Sagunt amb el famós “un forat es un forat” i els diners gastats son els adequats? els organitzadors polítics s’obliden d’altres inversions més necessàries per pagar els artistes de la Festa Major?

He dit que no parlaria de catxes, i no ho faré, pero reflexionar una miqueta no fa mal, dels grups anomenats a l’article de l’Ara, el que més cobra son 150.000 euros i el que menys no arriba als 10.000 euros, un forquilla que fa pensar, lògicament molts dels artistes es queixen de que els diners que cobren justet si arriben per les despeses i alguns en finalitzar es com si haguessin fet el “bolo” gratuït; fins aquí ho entenc, tot i que com a tots sempre ens queda o quedava els recurs de canviar de feina.

Ara anem a la part de qui organitza i paga, si es un ens oficial, fins on tenen dret a fer actes gratuïts d’oci per uns quants assistents, pocs o molts, amb els diners de tots els contribuents? entenc que si s’ha de fer qualsevol acció social sigui amb càrrec als pressupostos locals, ara una festa? els assistents no han de pagar-la? soc dels que penso que tot allò regalat, tot allò pel que no s’ha de pagar, no se li dona valor, no es important, pero es que a més hi ha responsables municipals que no tenen mirament amb el que gasten i més ara que s’apropen eleccions.

Estic convençut de que si miréssim be les necessitats socials de molts municipis, veuríem que hi ha mancances que no es poden assumir perquè no tenen assignada cap partida pressupostaria, pero també estic convençut de que si ho miréssim be, segur que hi trobaríem alguna partida de festes i festetes. Potser ja es hora de que es deixin d’oferir serveis i activitats d’oci gratuïtes o a baix cost, crec que tindria que ser com les escombraries per exemple, que segons una directriu europea els veïns han de pagar el cost total del servei, i amb l’oci s’ha de fer el  mateix, al cap i a la fi els serveis paral·lels que s’hi ofereixen ja son de pagament, no? Imatge generada amb IA de ChatGPT.

Publicat a

Orgull de veïnatge

Dubtava del títol, perquè algú pot fer pensar que dono suport a qualsevol atzagaiada d’algunes faccions terrícoles, d’aquelles que sembla que ja nomes els hi queda una neurona, que va boja fotent-se garrotades per l’interior d’un cervell en un procés de necrosi irreversible.

També podria ser que algú penses que soc d’aquesta ceba, si de la de denigrar a les persones i especialment a les dones, pero no, no dono cap tipus suport a eixelebrats, vagin en manada o es dediquin a gallipontejar tots solets.

El perquè del títol, l’he tret d’un article de Mapi Casabán publicat al diari ARA “Un forat és un forat, per a una vesprada està bé: el cartell d’una penya taurina que indigna Sagunt” en el que es diu que Vox va compartir una fotografia del seu portaveu exhibint una samarreta amb aquesta llegenda i recolzant-t’ho amb uns arguments, segons el diari, tan ronyosos com «és un orgull veure com els nostres veïns mantenen viva la identitat, l’esforç i la unió que caracteritzen el nostre municipi», i es que no es nomes la llegenda, es que els cartells fets per a l’ocasió son, segons la Coordinadora Feminista de Camp de Morvedre “una imatge sexista i clarament denigrant» per a les dones.

No us posaré la imatge en qüestió, perquè la trobo … no trobo paraules que no siguin mal sonants per referir-me als dropos que l’han ideat, i es que amb aquesta imatge han fet cartells, l’han difós per les xarxes socials, n’han fet samarretes i bosses, o sigui un merchandising ben complert, no se com no els hi explotat el cap de tan pensar. Encara que tinc un dubte, en aquesta penya nomes hi ha homes, nomes hi ha “super mascles”?, no hi ha una punyetera dona que els qüestioni?

No se si tot plegat era volgut o no, es a dir amb tota aquesta historia s’ha parlat d’aquesta associació i de les festes d’aquesta població, si perseguien això, més o menys ho han aconseguit encara que limitadament, això si el camí escollit deixa als seus responsables al mateix nivell que el betum en totes les seves presentacions, a ras de terra perquè pugui ser trepitjat per tothom.

Si va ser un fet involuntari, por tindria de que uns individus d’aqueta baixa qualitat humana i social, dirigissin cap tipus d’entitat, perque poden ser capaços de justificar qualsevol barrabassada que es pugui fer, o es que van començar la festa abans d’hora i ja tenien algun tipus d’afectació artificial al seu cervell? nomes us diré que la imatge en qüestió a més de l’eslògan, s’hi representa també una dona i un  bou. N’hi ha que diuen que es una broma, que son tradicions, que no cal ser exagerat.

Després tot son bones paraules intentant treure-li foc a l’incendi creat, aquesta penya no ha rebut directament diners públics, s’han de respectar els principis d’igualtat, dignitat i convivència, i la responsable de l’Institut Valencià de les Dones, va assenyalar que «aquest tipus de manifestacions no tenen cabuda en una societat que aspira a ser més igualitària, respectuosa i lliure de discriminació», a veure si volem una societat que funcioni, comencem a netejar també el nostre nivell social i aleshores potser, i noms potser, podrem acabar netejant els esglaons superiors. Imatge generada amb IA de Copilot.

Publicat a

Taxa turística

Tornem-hi, es tracta de fer veure que hi ha una problemàtica on no existeix, i això de la taxa turística n’és un exemple des del punt de vista ciutadà. Podem parlar de qualsevol població, però centrem-nos en Barcelona que es una referencia molt valida, tan per la dimensió de la ciutat com per l’acumulació de turistes que la visiten.

Entrem a veure i valorar les taxes pels hotels de cinc estrelles , fins ara hi havia una tarifa general de 3,5 euros, més una tarifa local de 4 euros, en total els hostes pagaven 7,5 euros per persona i dia. A partir del primer d’abril la tarifa general passa a ser de 7 euros, la local de 5 euros i el total que pagarà el turista es de 12 euros per persona i dia, un increment del 60%, òstia ..!! però no ens deixem enganyar, ara fem la comparativa amb el preu dels hotels.

He buscat a les xarxes una habitació per a dues persones en un hotel de cinc estrelles, una nit, preus que de mitjana es situen entre els 400 euros i els 600 euros la nit, algun arriba fins i tot als 1.200 euros/nit … pregunta fàcil, l’increment de la taxa es significatiu? aquell 3% de taxes que pagaven de mitjana abans, ara es situa en el 4,8%, encara que si anem a la tarifa alta, aquest percentatge es redueix fins el 2% … ens volen fer creure que la taxa es el que enfonsarà el negoci hoteler?

Una altra qüestió es l’ús que es pot fer d’aquesta taxa, tindrà una bona destinació? els nois i noies que prenen decisions ho faran be? l’encertaran? aquí es on hi ha la mare dels ous. Sabeu que soc del parer de que els turistes, jo mateix quan m’hi converteixo, hem de pagar el cost de les despeses de fer turisme, i no em refereixo a transports, hotels, restaurants … em refereixo a totes les despeses que es generen al voltant del turista, consum d’energia, consum d’aigua, neteja, reparacions diverses … tot això qui ho paga? els propietaris dels negocis no, ells paguen les taxes que tenen establertes com a empresa, això vol dir que d’entrada ho paguem els contribuents en general amb els nostres impostos.

Per exemple, quan després d’una nit de gresca ha de passar l’equip de neteja amb maquinaria diversa, no ho paguen els usuaris de la festa, ho paguem els ciutadans, i ja no parlem de les bretolades sovint motivades diguem pels excessos de determinades substancies; podríem fer una llarga llista, però no cal, deixem-ho aquí i fem la pregunta indiscreta: perquè no hi ha d’haver una taxa turística que cobreixi tot aquest desgavell? em direu que el preu que s’ha d’aplicar per persona i dia es excessiu? realment pensem que desequilibrarà la balança i que farà renunciar als turistes a visitar el lloc de destinació escollit? Imatge generada amb ChatGPT.

Publicat a

Això de l’IVA

Avui a la Vanguardia un debat sobre un sector clau, en aquesta ocasió “el turisme ha de continuar tenint subvencions?” article signat per Eduardo Magallón i per Maite Gutiérrez i lògicament el fet de parlar d’això ja ha provocat que patronals, sindicats i empreses rebutgin augmentar impostos pel seu efecte en l’ocupació.

A veure centrem-nos, estem parlant d’una activitat d’oci, una activitat que no es de primera necessitat per a la ciutadania, una activitat que no es bàsica per la supervivència de les persones, una activitat com podrien ser els cosmètics o els serveis de perruqueria que tenen assignat el tipus general, i que curiosament es el tipus que tributa per exemple alguna modalitat d’assistència sanitària, els serveis funeraris o el subministrament elèctric.

Diu l’article que les empreses manifesten que la proposta dels economistes catalans “s’allunya de la realitat econòmica que representa la restauració i el turisme en general. L’ocupació turística representa el 13,5% del total d’afiliats a Espanya, amb més de 2,9 milions de treballadors” encara que tots plegats no podem obviar que treballadors del sector sovint es queixen d’algunes condicions laborals precàries.

Podríem valorar molts imputs, el de l’ocupació com diu la patronal, si, el dels beneficis de les empreses del sector, també, però anem més enllà i pensem si els usuaris, els clients, els que anem als locals d’oci, no ens enganyem es senzillament oci, podrem pagar un 11% més pel que rebem? soc el primer que quan adquireixo un producte o un servei, voldria que tingues un preu el més reduït possible, però no es així, per exemple quan paguem el rebut de la llum podem veure que l’iva aplicat es del 21% amb l’agreujant que aquesta factura incorpora un impost d’electricitat que a més també esta subjecte a aquest iva general, i em pregunto perquè l’iva del turisme i de la restauració ha de ser inferior al del consum elèctric?

No es anar en contra del sector, es pensar si això es just, i quan s’argumenta que s’ha de tenir en compte que el sector ha estat un contribuent net al creixement de l’economia espanyola entre el 2021 i el 2024, hem de pensar també en el preu que paguem per aquest creixement, salaris reduïts, jornades laborals dilatades, massificació de turistes, increment dels costos de les necessitats de serveis basics, aigua, neteja, residus, soc conscient de que el sector del turisme paga, com diu l’associació que agrupa les principals companyies del sector, tots els impostos que li corresponen, així mateix diuen que també assumeix gravàmens específics, com la taxa turística a Catalunya, be assumeix la seva recaptació perquè la taxa la paguem els turistes.

No estic a favor de castigar a cap sector econòmic, però tampoc a mantenir diferencies entre serveis que s’ofereixen i que no encaixen en allò que podríem entendre de primera necessitat, i que no son serveis basics. M’agrada sortir com el que més, però no m’agrada pagar més per poder tenir llum a casa, per endollar per exemple les neveres o les CPAPS que son maquines que ajuden a la respiració d’algunes persones, que per anar a fer un veure o un àpat si es que la meva economia personal em permet fer aquest extra. Imatge pròpia generada per IA de Canva.

Publicat a

Raonar o forçar la mobilitat

Dos noticies, una a nivell d’estat i l’altra a nivell de país; la primera la podem llegir a la Razón un article de Roberto L. Vargas amb el titular “Aena no frena el degoteig cruent als aeroports colpejats per Ryanair, que perden altres 48.000 passatgers al setembre” l’altra el podem llegir a la Vanguardia signat per Maite Gutiérrez i titulat “El Govern intenta frenar el forat milionari dels seus aeroports amb un nou pla industrial” ambdós reflecteixen una realitat en la que toca pensar-hi i que probablement toca revisar.

Tenim molts aeroports, no cal que ningú digui que hi ha altres països encara en tenen més, es indiferent, si aquí es un problema en aquests altres països que possiblement en tenen més, el problema pot ser més gros; a veure hi ha alguns aeroports en els que s’ha reduït la oferta del nombre de les places disponibles per a passatgers, es cert, però segons AENA en el conjunt dels aeroports que gestiona a Espanya es van moure entre gener i setembre passat 247 milions de passatgers, un 3,9% més que en els mateixos mesos de 2024 i continuen situats en xifres rècord. El problema no son el nombre de passatgers, el problema son la ubicació geogràfica dels aeroports, els que tenen més moviment son els de Madrid, Barcelona i Mallorca, i si aquests augmenten, quins son els que disminueixen més? Santiago, Valladolid i Vigo. Tot plegat es un estira i arronsa d’algunes companyies aèries per rendibilitzar el seu negoci, i es lògic al cap i a la fi els seus propietaris van crear-les per guanyar diners, però volen que siguin rendibles tots els diguem-ne punts de venda individualment, i en els punts on no hi ha suficient massa critica per rendibilitzar-los directament, volen que els ajudi a fer beneficis l’estat amb els nostres impostos, i ja veieu que no entro pas a parlar de si cobren poc o molt pels serveis que ofereixen, això es una qüestió entre les companyies i els seus clients.

Com deia tenim molts aeroports, alguns pensats, anava a dir amb el cul, però també podem ser malpensats, i alguns potser es van pensar més per complaure l’entreteniment d’altri que no pas com a visió de país. I si mirem, veurem que tenim alguns aeroports que no cobreixen ni els mínims necessaris per que siguin, no ja rendibles, si no per fer front als costos mínims de la seva gestió directa. Per exemple el de Lleida-Alguaire inaugurat el 2010 després d’una inversió milionària, tenia com a objectiu, deien, arribar als 400.000 passatgers anuals a mig termini, el 2024 n’hi van passar poc més de 39.000. I el de Andorra- La Seu congestionat amb el Govern del principat, va transportar poc més de 16.000 passatgers. Això si, ara correm-hi tots a buscar formules per incrementar l’activitat i els serveis en aquests espais, però sense oblidar que la seva construcció ens ha sortit a preu d’or.

No tinc molt clar quina mena de coloms es fan volar quan es vol fer entrar en calçador algunes brillants idees que ens acaben costant molts diners als contribuents, i no nomes les inversions inicials, si no també l’acumulació de pèrdues anuals. No se si a l’hora de programar i construir infraestructures es fa per a una mobilitat raonable o nomes per forçar la mobilitat del negoci cap on es consideri més adient. Imatge pròpia generada per IA de Canva.

Publicat a

El que inclou el preu del bitllet d’avió

Aquests darrers dies es parla molt de les taxes aeroportuàries que vol aplicar Aena, i qui si ha enfrontat més directament es Ryanair, amenaçant amb la reducció d’un milió de places de passatgers i conseqüentment la reducció del nombre d’avions, principalment en aeroports petits de dubtosa rendibilitat, tan per l’aerolinia, es problema seu que pugin preus, com per l’erari públic, i aquí no val nomes quantificar l’import cobrat per les taxes, sinó també que aporten aquests vols a l’economia nacional. Recordem que enguany es preveuen una cent milions de turistes.

Consulto una plataforma de reserves de vols d’avió, busco anada el dia 6 de setembre y tornada el dia 7, un cap de setmana, de Barcelona a Santiago de Compostela, el preu que surt es un total de 301 euros per ambdós vols, inclou una maleta petita en els dos trajectes, però si afegeixo una maleta de 20 quilets, a l’anada hi tinc que sumar 57 euros i a la tornada n’hi sumaria 41 euros més, o sigui en total passaria a pagar 399 euros. En aquest cas el sistema oferta l’anada amb Vueling i la tornada amb Ryanair.

Es diu que les taxes pujaran el 6,50%, es poc o molt? no ho se, sembla ser que es una pujada de 0,68 euros per bitllet, es poc o molt? no ho se, amb aquestes dues dades sembla ser que el preu actual es d’uns 10,50 euros, es poc o molt? no ho se, compareu amb el preu de les taxes amb les dels bitllets dels que us he parlat abans, equivaldria a entre un 2,5% i un 3% del preu del bitllet. I en el cas dels bitllets mes barats? be, es una qüestió purament empresarial, al cap i a la fi les despeses afegides son les mateixes, no?

Hem de suposar que les companyies ofereixen uns preus amb els que s’hi poden guanyar la vida, no? no ens enganyem les companyies, com totes les empreses volen fer negoci, volen tenir beneficis, per la qual cosa quan fan l’escandall per quantificar els preus dels vols, es de suposar que tenen uns financers que en saben molt i ho calculen be i no pas per tenir-hi pèrdues, no ho creieu així?

Sempre he tingut la mateixa idea fixa, i es que quan es compri un bitllet d’avió, o de tren, o de bus, es igual, a més del benefici empresarial que d’entrada no entraré pas a qüestionar, cadascú que es mogui com i amb qui vulgui i pugui, s’hi ha d’incloure les despeses o sobre cost pel manteniment d’aeroports o estacions i per la contaminació tan acústica com ambiental, així com per  tots aquells conceptes que puguin repercutir en la salut i el benestar dels ciutadans; no pot ser que per facilitar la mobilitat d’uns quants, la resta tingui que fer penitencia assumint entre tots, allò que generen i no assumeixen les companyies comercials. Imatge pròpia generada per IA de Canva.

Publicat a

Hem de viure a crèdit?

Ens podríem preguntar fins on es suportable fer crèdits, i fins on son assumibles les diverses quotes derivades dels deutes signats; mireu, els que em coneixeu ja sabeu que la meva vida professional va estar lligada al mon financer, i lògicament tinc les meves opinions forjades amb les experiències viscudes al llarg dels anys de vida laboral, per això quan avui llegia un article de Marta Rodríguez Cacheda a la Razón amb el titular “Gonzalo Bernardos ataca els que demanen un préstec per anar-se’n de vacances: un préstec es demana per un aspecte essencial, però no per un caprici» he rememorat antigues vivències, antics records, alguns positius però alguns altres diguem que menys divertits, però majoritàriament son records per no compartir.

Tot i que en ocasions l’endeutament lògic i controlat ens pot ajudar en projectes de futur, el seu abús ens pot portar i sovint passa així, a una situació insuportable d’assumir. Mireu, per tirar endavant una petita empresa o l’autònom quan comença, sovint tan les administracions com els bancs demanen fer i presentar un projecte d’empresa, necessitats d’inversió, clients potencials, competència, costos laborals … però fixeu-vos que a l’hora d’endeutar-nos nomes s’ha de convèncer a l’empleat bancari de torn, de la nostra bona fe, de la nostra bona capacitat de raonament i de la nostra capacitat per tornar els préstec sol·licitat, es igual la finalitat.

L’article diu que Bernardos “ha estat categòric a desaconsellar l’ús de crèdit per a fins no essencials. Un préstec s’hauria de considerar únicament per fer front a situacions de necessitat econòmica imperiosa, mai per satisfer meres aficions o capricis, fins i tot si això implica posposar o renunciar a determinades experiències”, avui en dia es considera imprescindible consumir si o si, oci, viatges, restaurants …. i això xoca amb aquella mentalitat de l’anterior generació, que eren mes austers i amb mentalitat més estalviadora.

El que es curiós son alguns dels comentaris que he llegit associats a l’article, alguns defensen o donen suport als arguments del catedràtic, però altres crec que realment o be no toquen de peus a terra o tenen el “tarro” tan menjat pel consumisme caníbal, que no els deixa valorar que significa viure, i que significa ser esclau de l’endeutament. Com deia en Bernardos, si es una necessitat parlem-ne, si es un caprici no hi ha res a parlar.

He mirat que hi diuen els crítics, i va des del fet de que per dir això hi ha qui ja “no li sembla un bon economista” o que “si demanen préstecs per anar de vacances, és perquè ho  necessiten”, n’hi ha també que el titllen de “pocavergonya” i fins i tot hi ha que ho justifica dient “no es demana un préstec per a un cotxe, una rentadora, un microones, o un sofà?” i en el fons aquest es el problema, ens han dit i repetit que podem “viure com un rei” i que per fer-ho es tan senzill com endeutar-nos, allò tan famós del “gasta ara i paga després” sense que ningú vetlli per la salut financera del deutor, ni controla si una quota d’un nou deute s’afegeix sobre una altra, i una altra, i una altra …. i en ocasions tot acaba quan aquesta suma de petites quotes fa un paquet insuportable per a la economia familiar, i això els que creuen poder fer-ho, perquè no oblidem que n’hi ha que no poden ni demanar crèdit, i es que possiblement tenen un salari amb el que no poden ni viure dignament.

A diferencia del que deia recentment un polític d’aquest il·luminats que hi ha a tot arreu, que les vacances estan sobrevalorades, jo opino que el descans laboral es necessari, no entraré a valorar quants dies son necessaris, ara be descansar, desconnectar de la feina es necessari, el que potser no es ni obligatori ni necessari, es estressar-nos per competir a les xarxes a veure qui fa la foto més espectacular, a veure qui viatge més lluny, o a veure qui va a l’indret més perillós … toquem de peus a terra, no sempre el descans i la diversió els trobarem lluny de casa. Imatge pròpia generada per IA de Canva.

Publicat a

Avui si, noticia positiva

Tot i que a la premsa genèrica el més normal es que publiquin majoritàriament noticies negatives, tal com deia a l’article que vaig publicar amb el títol de “Per què sembla que no hi ha notícies positives a la premsa des del 2000? , de tan en tan podem trobar alguna excepció, i aquest es el cas de l’article de redacció publicat al digital Mundo Deportivo amb el titular “La piscina d’aigua salada gratuïta a Barcelona” i dic que es una excepció perquè cada dia intento fer una petita repassada a possibles noticies positives, i no sempre tinc èxit.

Aquesta piscina de la que parla el rotatiu, esta a la zona del Parc del Fòrum, personalment no m’hi he banyat mai, però si que hi he passat pel costat sempre que he anat a la zona, una de les darreres ocasions va ser per la Kakapo Open Race de vela inclusiva, a la que vaig assistir-hi com a voluntari. Com deia, aquesta zona de banys del Fòrum es “una alternativa sense sorra a les platges tradicionals, permetent gaudir del bany des d’una plataforma urbana i accessible”, i tot i que cada vegada es més coneguda, comparativament no hi he vist mai tanta gent com a les platges tradicionals de sorra.

Si que es cert que no hi ha guinguetes ni grans botigues, però al cap i a la fi es tracta de gaudir d’allò més important que hom vol quan va a banyar-se, el contacte amb la mar i el descans, en un ambient més tranquil i relaxat. Això si, hi havia poques ombres, encara que sons l’article l’Ajuntament ha iniciat un projecte per fer la zona més accessible, segura i confortable. Sembla ser que hi ha millores previstes com la construcció d’una rampa directa a l’aigua i dotar-ho de  més zones d’ombra. També es diu que volen naturalitzar una l’illa artificial propera, posant-hi  vegetació autòctona i hàbitats per a ocells marins, per tal de fomentar la biodiversitat.

Crec que es important i es positiva aquesta noticia en concret, i us preguntareu perquè? es molt senzill, es un reflex del que fem i que podem fer en el dia a dia, al cap de setmana, o en el decurs de les desitjades i merescudes vacances, perquè molt sovint somiem en anar allà on les xarxes ens diuen que esta de moda, o ens volen fer creure que es el top, que es el bo i millor de les destinacions vacacionals, però no ens diuen que acostuma a ser excessivament car, ni ens ensenyen que sovint esta excessivament massificat. Cal que busquem, mirem i escollim altres opcions, al cap i a la fi el nostre petit país, esta ple de racons meravellosos, que no tenen res a envejar als indrets presentats pels anomenats influencers, com a idíl·lics a les xarxes. Imatge pròpia generada per IA de Canva.

Publicat a

Que perseguim per les vacances?

Avui llegia en un digital, eldiario.es, un article signat per Pablo Garnelo amb el titular   “Ansietat durant les vacances: quan la urgència per descansar és el que no et deixa desconnectar del tot” que aprofundeix, tot fet un exhaustiu anàlisi, en la gestió de les vacances dient que “poden ser més un risc que un benefici, a l’aspirar a una desconnexió massa exigent i perfeccionista” i això es el que ens passa a molt mortals.

Sempre he defensat les vacances, situem-nos, quan vaig començar a treballar, ara ja fa una pila d’anys, treballava en horari partit, mati i tarda, de dilluns a divendres, i el dissabte nomes de mati, fins a les dues del migdia. Les vacances crec que eren unes quatre setmanes, i la finalitat era no anar a treballar; si sortia la possibilitat d’anar un dia a la riera o al cinema, ho aprofitàvem.

Ara tinc la sensació de que la gent s’auto obliga a preparar unes vacances fora de casa, els que econòmicament poden, no ens enganyem, i això tan es vàlid per les vacances com pels caps de setmana, hi ha la sensació o el sentiment de que si no sortim de casa, si no marxem a fer uns quants quilometres, no descansem, no desconnectem.

Comencem pels caps de setmana, i focalitzem en els més urbanites, les persones que viuen a l’entorn de la capital catalana, de fet es on hi ha mes habitants, encara que es vàlid per a qualsevol nucli urbà que estigui fortament poblat¸ agafem el cotxe, canviem un habitatge, posem d’uns 65 m2, per l’espai interior d’un vehicle, de quan? de 6 m2? i anem a la platja o a la muntanya. Per arribar-hi possiblement passarem dues, tres o quatre hores fent cua a la carretera, després cal que trobem aparcament, i posteriorment farem una passejada a una capbussada, per anar a dinar a un restaurant, si hem estat de sort i hem trobat taula, o be amb un pícnic a l’ombra d’un bon arbre. I Tot seguit tornarem a agafar el cotxe i dues, tres o quatre hores mes de cua per tornar a casa.

Descans, desconnexió, carregar piles per tornar a treballar … això es el que anem repetint per estar convençuts que allò que fem te quelcom positiu pel nostre ego i per la nostra salut mental. No cal que calculem el cost financer de tot això, i millor no vulguem ni mirar, ni avaluar, el resultat del cost emocional repercutit en la nostra autoestima.

Pensem que el mercat de l’oci capitalitza el seu negoci en la presentació d’experiències, que es presenten com una projecció més positiva i plaent de nosaltres mateixos; i aquí es on ens amenaça l’anomenat FOMO. I que es això? no soc pas cap expert, i per això ho he buscat a les xarxes, i podria dir que be a ser “la por de perdre’s alguna cosa o no estar present en un esdeveniment social o experiència suposadament positiva”, i això va en augment, amb motiu de l’ús excessiu i indiscriminat de les xarxes socials.

Pot ser que en tot aquest periple vacacional o d’oci, sovint mal entès, ens perdem relacions satisfactòries a nivell familiar o d’amistats, no ens enganyem sovintegen les discussions més o menys volcàniques en el context d’un espai tan minúscul com l’habitacle d’un cotxe, d’una mini habitació d’hotel, una autocaravana o l’espai limitat d’un càmping, on passem la major part de les hores de les nostres vacances, això si no les passem buscant on clavar la tovallola a la sorra, o per on podem posar un peu a l’aigua, sigui marina, sigui de piscina o muntanyenca. Procurem no amplificar més les temudes experiències FOMO, intentem aplicar idees o buscar metes per obtenir un descans més segur, mes complaent per nosaltres i per a la nostra família. Imatge pròpia generada per IA de Canva.