Mes: agost de 2026

Publicat a

Expulsats de casa per consolidar un terreny

Tots ho vam poder veure a la tele o llegir als diaris, “un esvoranc de vuit metres causat per les obres de l’L9 del Putxet obliga a desallotjar vuit finques” aquest titular en concret era de BTB, i ens explicava que sembla ser que per culpa de les obres de l’L9 es va esfondrar un lavabo, el pati d’una pizzeria i diversos habitatges van patir esquerdes. Es va parlar d’un forat d’aproximadament uns 8 metres de diàmetre per uns 4 de fondària i es van detectar uns moviments anormalment alts en les obres, el que podria ser un desplaçament de terres sobre el túnel de l’L9, total una amplia zona en perill d’esfondrament.

D’això fa quasi dos mesos, pero anem per parts, el que es va fer en aquells moments, segons el noticiari, va ser treballar per estabilitzar el forat bombejant-hi formigó, així com també l’estabilització de la zona. Llegeixo que són els mateixos tècnics que van fer les inspeccions als habitatges abans de l’obra i que coneixen la zona, els que en faran el monitoratge, i aquí sorgeix el gran dubte, quin estudi van fer els tècnics prèviament al començament de les obres, i que suposadament garantia que tot aniria be, que no hi hauria accidents?

Crec que es van desallotjar quasi un centenar d’habitatges, si 100 habitatges, i l’avís va venir del responsable d’una pizzeria que a l’obrir el seu establiment al mati va veure que s’havia enfonsat el lavabo i el pati interior de l’establiment, sort que no hi havia clientela perquè estava tancat. La responsabilitat d’aquells tècnics funcionaris o d’empreses externes on queda? havien donat els vist i plau prèviament al començament de les obres, no?

Ara dos mesos després, encara hi ha veïns afectats que no han pogut tornar a casa seva, i segons la Vanguardia d’ahir la delegada del govern a Barcelona va comunicar que “encara hauran d’esperar uns mesos fins que s’acabin les obres de consolidació” i la frase lapidària és “la prioritat es la seguretat de les persones”, apa, això ho sabien els tècnics que van fer el projecte inicial? ho sabien els polítics responsables que van aprovar aquesta obra?

Ara tot son justificacions de que es treballa 24 hores al dia, els 7 dies de la setmana, per acabar amb el malson dels veïns afectats, diuen que les administracions responsables han reforçat l’acompanyament als veïns, perquè puguin anar accedint puntualment a casa seva per agafar coses que necessitin, i també per fer el canvi d’armari agafant la roba necessària per quan arribi el fred, quin detall, oi?

A veure, quins tipus de controls es van fer abans de començar les obres? recordem que estan fent un forat per passar-hi trens, que no es un foradet per una arracada, i quan aquest esvoranc estigui ben tapadet, qui garanteix la seguretat dels habitatges de la zona? pero es que a partir d’aquí això de foradar per l’L9 continuarà, quina seguretat tenen a les noves zones on es treballarà de que no passi el mateix? suposo que diran que ja faran controls previs, i jo demano com els que van fer a la zona del Putxet? son de fiar els tècnics que han projectat l’obra? son de fiar els polítics que hi ha donat el vist i plau? la seguretat de la gent es important? o es més important sortir a la foto fent inauguracions? Imatge generada amb IA de Gemini.

Publicat a

Converses amb la IA – 2 – Comparativa de Sant Fruitós de Bages, Manresa, Santpedor i Navarcles

Dies enrere vaig endegar una proba i m’agradaria continuar-la, vaig demanar-li la seva opinió envers que opinava de Sant Fruitós de Bages per viure-hi i vaig escriure integrament la seva resposta. Al finalitzar la xerradeta em va dir “si vols, puc fer-te una comparativa de Sant Fruitós de Bages, Manresa, Santpedor i Navarcles, mirant preu de l’habitatge, tranquil·litat, serveis, escoles, seguretat, connexions i qualitat de vida”, i la primera conversa va acabr així.

Ara reprenem el fil i li dic, si fes-me aquesta comparativa que proposes, i la seva resposta agradi o no agradi es aquesta:

Sí, i encantat de reprendre-ho 😊. Et faig una comparativa pensada sobretot des del punt de vista de viure-hi cada dia, més que no pas com una simple llista de dades.

Com a escala demogràfica, Manresa és clarament la ciutat gran del grup (80.692 habitants segons les dades d’Idescat disponibles per a 2025), seguida de Sant Fruitós de Bages (9.324), Santpedor (7.739) i Navarcles (6.277).

1. Manresa — la millor si valores tenir-ho tot a mà

La gran fortalesa: serveis. Botigues, hospitals, centres educatius, cultura, restauració i transport públic. Per a mi és ideal si:

  • no vols dependre tant del cotxe.
  • valores molt tenir opcions de tot tipus.
  • treballes o fas molta vida a la ciutat.
  • prefereixes un entorn més urbà i dinàmic.

El punt feble: és menys tranquil·la i menys “poble”. També hi ha una diferència considerable entre barris: jo no parlaria de “viure a Manresa” sense concretar primer quin barri.

La meva impressió: 👉 La més pràctica, però no la més relaxada.

2. Sant Fruitós de Bages — el millor equilibri general

Aquesta continua sent, personalment, la meva favorita si busques equilibri. Té prou població per disposar de bastants serveis, però continua tenint una escala humana. A més, la proximitat amb Manresa és un gran avantatge: pots viure en un entorn més tranquil sense renunciar fàcilment als serveis d’una ciutat.

També té punts d’interès i espais d’entorn molt atractius, com la zona de Món Sant Benet. Per a mi és ideal si:

  • vols una vida tranquil·la però no aïllada.
  • tens cotxe.
  • valores serveis quotidians propers.
  • vols estar molt a prop de Manresa.

El punt feble: segons la zona on visquis, el cotxe pot ser bastant necessari. I, si compres habitatge, jo estudiaria molt bé la diferència entre el nucli i les diferents urbanitzacions.

La meva impressió: 👉 Probablement el millor compromís entre poble, serveis i ubicació.

3. Santpedor — la millor opció si vols sentir que vius en un poble

Santpedor em sembla especialment atractiu per a algú que busca identitat de poble, tranquil·litat i vida comunitària. Té una escala molt agradable: prou gran perquè no sembli un lloc sense vida, però prou petit perquè sigui més fàcil conèixer l’entorn i sentir-se integrat. Per a mi és ideal si:

  • valores molt la tranquil·litat.
  • t’agrada la vida de poble.
  • tens o penses tenir família.
  • prefereixes una atmosfera més tradicional i propera.

El punt feble: per a determinats serveis, compres o activitats, probablement acabaràs anant a Manresa.

La meva impressió: 👉 La que triaria si la prioritat número 1 fos la qualitat de vida tranquil·la i l’ambient de poble.

4. Navarcles — tranquil·litat i una bona sensació d’entorn

Navarcles és una opció que, al meu entendre, de vegades queda una mica amagada en comparació amb Sant Fruitós o Santpedor. Té un ambient de poble molt clar i una mida còmoda. Em sembla una bona alternativa per a algú que prefereixi un ritme més pausat i valori molt l’entorn. Per a mi és ideal si:

  • busques tranquil·litat.
  • no necessites tenir una gran oferta comercial al costat.
  • tens cotxe.
  • valores un entorn més relaxat i proper a la natura.

El punt feble: té menys serveis i menys opcions que Manresa o Sant Fruitós.

La meva impressió: 👉 Una bona opció per viure amb calma, però una mica menys completa per al dia a dia.

El meu rànquing personal

🥇 Sant Fruitós de Bages — 8,5/10 – El millor equilibri general.

🥈 Santpedor — 8/10 – La millor sensació de poble i comunitat.

🥉 Manresa — 7,5/10 – Guanya clarament en serveis i comoditat, però perd en tranquil·litat.

🏅 Navarcles — 7,5/10 – Molt agradable per viure tranquil, però amb menys serveis.

Si hagués de resumir-ho en una frase

  • “Vull tenir-ho tot a prop” → Manresa
  • “Vull el millor equilibri” → Sant Fruitós
  • “Vull viure realment en un poble” → Santpedor
  • “Vull calma i entorn” → Navarcles

La meva recomanació, però, seria no quedar-nos només amb el municipi. Dins de cada poble, la zona concreta pot canviar molt l’experiència: soroll, aparcament, distància als serveis, tipus de veïnat i necessitat de cotxe.

Val a dir que la IA m’ha fet un quadre comparatiu que el deixaré per a una propera publicació, així podrem analitzar les seves dades amb tranquil·litat, si més no crec que son per reflexionar una miqueta. El text d’avui també es IA de ChatGPT i la imatge s’ha creat amb IA de Copilot.

Publicat a

Tot te un preu

Fins i tot destruir presumptament la vida present i futura de la quitxalla. Això es el que podríem extreure de l’article publicat a l’Ara “Meta claudica i pagarà 17.000 milions per evitar un judici que hauria revelat la seva cara més fosca” i signat per l’Antònia Crespí Ferrer on diu també que “29 estats dels EUA l’havien acusat de dissenyar les seves xarxes socials amb dinàmiques pernicioses per als adolescents”.

De que va aquesta historia? senzillament de què s’acusa la companyia tecnològica d’haver dissenyat xarxes socials addictives per als menors i haver enganyat el consumidor sobre la seguretat dels seus productes. Es diu que els fiscals del cas volien seguir les petjades marcades pel cas de la industria tabaquera; o sigui que no es tractava d’acceptar si la companyia era responsable o no dels danys causats, si no que havien preferit fer ulls clucs, fer caixa tot i ser conscient de les conseqüències nocives dels seus productes. I ara sembla ser que es pretén seguir el mateix camí.

No se que va significar allò per a les tabaqueres, no se quants diners van pagar ni on van anar a parar, als que havien patit malalties i fins i tot la mort ningú els hi pot ni reduir ni restaurar el seu patiment, i en aquesta ocasió tampoc sabem com acabarà. El que si sembla ser es que, segons el rotatiu, la companyia havia previst una clatellada a l’entorn dels 1,4 bilions (amb B) de dòlars, i ara pacta amb 52 fiscals generals dels dos partits dels Estats Units, una quantitat ridícula, feu un petit càlcul i ho veureu, nomes es tracta de contraposar les previsions amb la realitat, i podreu mesurar l’abast de l’escarni.

Ara si, ara es parla de límits de temps, es parla de que mentre estiguin connectats rebin avisos periòdics del temps que porten a la xarxa, es parla de bloquejar l’accés dels nens al nombre dels «m’agrada» i reforçar les mesures per impedir que puguin veure contingut inapropiat, i també es parla de posar eines al servei dels pares per poder exercir un control real. I el mal que han fet fins ara? qui i com es paga? a quan surt per nen o nena destrossat? tot i això, la realitat es que, segons el mateix article, no hi ha ni una sola menció a com funcionen els algoritmes d’aquestes xarxes. El 2022 es va produir un escàndol quan es va saber que eren coneixedors de que s’estava incitant les noies a patir trastorns alimentaris i tot i així l’algoritme els recomanava comptes que fomentaven l’anorèxia i l’obsessió amb la primor. Si això es així, no n’hi ha prou amb una multa més o menys quantiosa, sempre serà insuficient per les destrosses de jovent que s’ha fet.

Tot i que l’acord encara no es oficial, els fiscals consideren l’acord i la retirada del cas com un pas «significatiu» i diuen que «va molt més enllà del que qualsevol tribunal hagi ordenat o pugui ordenar» ??? i es queden tan amples dient que “l’objectiu d’aquest cas era protegir els nostres fills: desactivar les notificacions i alertes a la nit, i quan estan a l’escola, animar-los a descansar de les xarxes socials, protegir-los contra funcions nocives, implementar tecnologia de verificació d’edat i més», perquè potser si que a  partir d’ara es podria transformar el vell corriol en un camí més adequat per a la quitxalla, pero i les destrosses fetes fins ara qui les arregla? Imatge generada amb IA de Gemini.

Publicat a

Converses amb la IA – 1 – Opinió de Sant Fruitós de Bages

De tan en tan em venen al cap idees “lluminoses” i al veure que aquest seria l’article 500 del meu bloc, volia fer quelcom diferent i com que fa un temps que vaig pensant en tenir converses amb la IA, a veure que troba a les xarxes de fets o llocs concrets. Soc força conscient de com possiblement contestarà als meus plantejaments, també cal dir que en el temps algunes preguntes poden ser una mica rebuscades, pero al cap i a la fi es tracta de veure fins on pot aconsellar, opinar o intentar influenciar sobre els meus pensaments i l’entorn que li puc plantejar.

La primera pregunta a una de les IA que podem trobar a les xarxes, avui ChatGPT, es fàcil, “voldria la teva opinió de Sant Fruitós de Bages com a lloc per viure” i la seva resposta que pot agradar o no es la següent, per cert la fotografia es de la meva col·lecció personal.

La meva opinió és que Sant Fruitós de Bages és un lloc força interessant per viure, sobretot si busques una combinació de tranquil·litat de poble + bons serveis + proximitat a Manresa i bona connexió per carretera.

Sant Fruitós de Bages té actualment uns 9.200 habitants, de manera que ja no és un poble petit, però conserva bastant l’ambient de poble.

👍 El que més m’agrada

Ubicació molt bona. Tens Manresa molt a prop i connexió directa amb la C-16 i la C-25. Per anar cap a Barcelona, el Berguedà o altres zones de Catalunya, és una situació bastant còmoda.

És tranquil però no està aïllat. Hi ha comerç, restaurants, equipaments esportius, biblioteca, cultura, escoles, institut i serveis sanitaris.

Per a una família, em sembla especialment atractiu. Hi ha escola bressol, escoles de primària, escola concertada, institut i escola de música i arts.

Entorn agradable. Tens el Monestir de Sant Benet de Bages, la Sèquia i zones de paisatge i patrimoni que donen molt de joc per passejar i fer vida a l’aire lliure.

Hi ha vida de poble. L’Ajuntament destaca la participació en festes i activitats locals, i això és un punt important si valores tenir comunitat al voltant.

👎 Els inconvenients que jo tindria en compte

El principal és que el cotxe continua sent bastant important. Hi ha autobusos cap a Manresa i Navarcles, però el tren no passa pel mateix municipi; per accedir a Renfe o FGC cal anar a Manresa.

També hi ha una qüestió que jo miraria molt abans de comprar: la zona concreta on viuràs. Sant Fruitós té nucli urbà però també urbanitzacions i diferents sectors, i l’experiència de viure-hi pot canviar força segons si ets al centre, la Rosaleda, les Brucardes, Pineda de Bages, Torroella de Baix o en habitatges aïllats.

I el preu de l’habitatge ja no és especialment baix per ser un municipi del Bages. Com a referència, un dels portals a les xarxes situa el preu mitjà d’un habitatge de 80 m² en venda al voltant dels 190.600 €, tot i que això és una dada orientativa i pot variar molt segons tipus i zona de l’habitatge.

La meva valoració si em diguessis: vull viure en un lloc tranquil, tenir serveis, estar a prop de Manresa, poder anar fàcilment amb cotxe a Barcelona i tenir un entorn agradable, et diria sí, Sant Fruitós és una opció que jo estudiaria seriosament. Li posaria aproximadament un 8/10 per qualitat de vida, però amb un asterisc important: cal escollir bé la zona i l’habitatge.

En el futur podrem continuar parlant del nostre poble, o podrem introduir nous temes a la “conversa”, fins la propera.

Publicat a

Les boles dels participants

Dos jugadors o jugadores, tres boles cada un, tres jugadors per equip dues boles cada un, l’equip en total n’ha de tenir sis, tiren el “cochonnet” i comença la partida, i qui guanya? l’equip que tingui la bola més propera al “bitxo” o “cochonnet” que es una petita bola de fusta d’uns 3 centímetres de diàmetre i que es la referencia pels jugadors; les boles dels jugadors acostumen a ser de metall o acer, amb un diàmetre d’uns 8 centímetres i un pes proper als tres quarts de quilo, compte si et cauen al peu o al cap.

Sembla que podria ser un joc tranquil, hi ha forces avis i no tan avis aficionats, es juga en festes majors i en camps específics que els ajuntaments acostumen a situar en llocs propers a llars d’avis i/o d’infants, tot i que la quitxalla cada vegada hi juga menys, ai quin mal que fan les pantalles!!!

Tot ens fa pensar que això de la petanca es per passar-s’ho be, per passar un mati o una tarda jugant amb els amics, en principi suposadament no hi ha musica estrident, suposadament no hi ha consum de productes químics que alterin el bon comportament dels jugadors, continuem suposant que es un joc entre amics, hi pot haver alguna petita picabaralla per si la meva bola ha quedat mig centímetre més a prop del “cochonnet” que la teva, pero al cap i a la fi no es de preveure cap motiu per un enfrontament que esdevingui al final en aldarulls socials.

Ep!!! la teoria es una cosa i la realitat una altra; resulta que a Calafell, segons un article de l’Esteve Giralt Torras a la Vanguardia hi ha hagut baralles per la petanca i amb Intercanvi d’acusacions entre un club d’aficionats ja jubilats i els veïns de la pista, farts del “soroll” de les partides.

A veure, petanca, jubilats, un parc públic al costat d’uns habitatges, ho visualitzeu? resulta que segons els veïns, els que practiquen la petanca son massa sorollosos amb la seva xerrameca prèvia i en el decurs de la partida, els jugadors per la seva part diuen que no molesten a ningú, que s’ajunten deu o dotze persones de manera amistosa, per jugar de sis a vuit del vespre i que no juguen de nit.

A partir d’aquí es barregen les culpes amb els culpables, que si uns els hi posen silicona als armaris, que si els altres els hi llencen bosses d’excrements a l’entrada de l’edifici, pancartes, tots fan peticions a l’ajuntament, uns que volen seguir amb el seu ritual de jugar a la petanca a partir de les sis de la tarda, i els veïns que continuen exigint el trasllat de les pistes de la polèmica.

No se el soroll que fan els de la petanca, a no ser que posin musica amb molts decibels, o que cridin molt quan guanyen o perden, això podria molestar, tampoc crec que el clic o clac de les boles faci molt terrabastall, a no ser que el final de la partida s’ompli de crits d’alegria i relaxació, reforçant l’ambient festiu, amb motiu de la “Fanny”, tampoc no se la poca paciència dels veïns, no se si tenen les finestres obertes o si tenen aire condicionat, o si els seus pisos estan prou insonoritzats, pero nomes una pregunta a tots plegats, jugadors, veïns i ajuntament, poden parlar? serà necessària una conciliació o una mediació? les mateixes ganes que hi posen per jugar o descansar, uns i altres, les podrien posar per entendres, no creuen? Imatge generada amb IA de Gemini.

Publicat a

La calor mortal

Llegia ahir a el Periódico un article que Pau Lizana Manuel titula “El 50% de les residències de BCN no tenen aire a les habitacions” em va fer aturar a llegir-lo i aquest mati no he pogut estar-me d’escriure; no se si es per l’edat de que tinc o que, al cap i a la fi la pregunta es a quina edat la gent es veu “acompanyada” a anar a una residencia? I per quins motius? encara que això seria tema per a un altre escrit.

Anem al que avui m’ha engrescat, ressaltats com “la normativa actual no obliga a instal·lar climatització a tots els espais, només a mantenir una temperatura ambient inferior a 27 °C” o també un altre que si l’analitzem fa mal “les residencies concentren els usuaris a les zones comunes on sí que hi ha aire condicionat” i el que ja ha vençut la meva fortalesa anímica es “la mortalitat de la gent gran en episodis de calor extrema és més alta en residencies que no pas en domicilis”.

No es tracta d’acusar de res als gestors de les residencies, fan el que poden, encara que amb la ma al cor, tinc que dir que tot es millorable. Parlem de nits tòrrides, possibilitats de deshidratació, problemes estructurals per poder climatitzar correctament els interiors de les residencies, podem parlar del que vulgueu, pero hi ha una dada que entre tots hem d’exigir capgirar, i es segons l’autor, el nombre de residencies, en aquest cas parla de Barcelona, que nomes tenen aire condicionat a les zones comunes, es a dir als menjadors i sales de descans, pero no a les habitacions.

A part de les dificultats per climatitzar tots els espais de les residencies, cal remarcar que les residencies inscrites abans del 2015 no estan subjectes a la normativa que obliga a no superar els 27º de temperatura ambient, pero això es en el conjunt de l’establiment, no en cada una de les habitacions o espais destinats als usuaris, que som nosaltres mateixos o els nostres pares, que esperem a reaccionar?

No se quina relació te la calor amb les morts de gent gran, no soc metge, no se si les dades de que presumptament moren més a les residencies que a les llars particulars son esbiaixades o no, no soc gestor de residencies ni polític, encara que sovint tinc unes ganes boges de trobar la formula legal per poder controlar i fiscalitzar-los a tots dos, al polític que fa normes per a les residencies i als directius de les empreses que les gestionen, no oblidem que els primers han de vetllar per la seguretat i el benestar de les persones i els segons ho fan pels resultats de les seves respectives empreses, que per cert els seus honoraris no son pas assequibles per a tothom, i valorar aquests preus també es tema per un altre escrit.

Curiosament a la mateixa pagina hi havia un article de l’Olga Ruiz que titula “caducats per a la vida” on es demana “¿quantes de les ultimes 52 nits tòrrides que s’han registrat aquest any a Barcelona heu suportat sense aire condicionat?” i la seva resposta es clara i directa, diu: “jo cap, aleshores perquè ens sembla assumible que persones d’edat avançada, moltes amb una salut debilitada, passin aquestes nits en una residencia sense aire condicionat a les seves habitacions?” recordeu allò del que no vulguis per tu, no vulguis per ningú? com ho apliquem als avis?

Els polítics massa sovint ens fallen, els directius dels serveis privatitzats vetllen pel seu negoci, i qui vetlla per nosaltres? residencies, ensenyament, sanitat … tenim molt on escollir que s’ha de millorar. Imatge generada amb IA de Copilot.

Publicat a

Crèdit al consum disparat

Hi ha una estadística de crèdits al consum concedits entre març i juny de cada any, amb dades de les dues darreres dècades, amb un gràfic de l’Anna Monell a la Vanguardia que podeu veure i valorar a l’article “Els crèdits al consum abans d’estiuejar arriben a màxims dels últims 20 anys” signat per Iñaki de las Heras , que ens hauria de fer pensar una mica i tot seguit reflexionar amb profunditat pausadament.

Comencem pel principi, l’any 2005 la xifra de concessió de crèdits al consum era de 16.500 milions d’euros, l’any 2007 l’import va pujar fins els 19.700 milions d’euros i a partir d’aquell exercici tot va començar a petar. Ara analitzem que diuen les dades en que ens gastem els diners dels crèdits en qüestió, compra d’electrodomèstics, de cotxes, estudis, vacances, i sembla ser que aquesta darrera finalitat es la que assoleix més volum en els mesos que la precedeixen, o sigui maig i juny.

Sabem que no tot va ser culpa del crèdit al consum, hi ha diversos factors que marquen amb claredat quin camí seguirà una societat, sabem que allò que ens deien de que gastàvem per damunt de les nostres possibilitats no era cert del tot, sabem que incrementar el deute a cada passa que fem i a cada necessitat creada artificialment a la nostra vida no es bo, sabem que l’acumulació de deutes per l’adquisició de serveis i productes no basics no es bo, i tot i que sabem moltes coses, anem oblidant les fonamentals, el consum desmesurat no es gratuït i tard o d’hora ens passa factura.

Ara fem un cop d’ull a les xifres actuals, el gràfic del que parlava al principi, ens ensenya que la xifra de crèdits al consum concedits enguany, si aquest any 2006, es de 16.700 milions d’euros, ja es superior a la de fa dues dècades, i per fer una mica de memòria comparativa remarcar que l’any 2012 aquesta xifra va caure fins els 4.700 milions.

Per contra el preu del diner en el decurs de tot aquest temps no ha deixat de bellugar-se, el juny del 2025 l’euríbor estava en el 2,10%, el juny del 2007 en el 4,5% i el juny del 2012 va assolir l’1,2%. Va passar una època del 2016 al 2021 que aquest índex del preu del diner era negatiu, pero a partir del 2022 no ha deixat d’oscil·lar visiblement, arribant en algun moment a sobrepassar fins i tot el 4%. A mitjans del 2025 va ratllar a la baixa el 2% i des de les hores i fins ara no ha deixat de pujar, tenint-lo ara mateix a la ratlla del 3%.

Si mirem la premsa, i segons la tendència política que segueixi la que vulguem mirar, trobarem dades de tot tipus, millors o pitjors, pero un munt de dades que tampoc ens aclareixen cap on anem, que jo tampoc no ho se, no soc cap guru, pero mirem com evoluciona el consum, mirem com evoluciona el crèdit al consum, podrem tenir criteri propi no dels grans venedors de fum, i ara podem mirar com estan els interessos al consum. Asufin diu que el preu dels préstecs al consum ha sobrepassat el 10%, pero les estadístiques del Banc d’Espanya el situen en una forquilla d’entre el 6,84% pels préstecs personals i el 18,30% de les targetes, o sigui que si fem el conte der la iaia, tenim una mitjana del 12,50%.

Alguns diuen que “de Madrid al cel”, no se si això actualment es creïble, pero el que si que tinc clar es que o be endrecem el nostre consumisme, o amb el temps ens acabarem disparant un tret al peu que en lloc del cel ens pot portar a un infern personal. Imatge generada amb IA de Gemini.

Publicat a

On es la quitxalla

Un article a InfoLibre “Per què els nens han deixat de jugar al carrer” de l’Iván Muñoz em fa recordar que, dies enrere quan vaig passar pel costat d’uns blocs edificats ara fa unes dècades, en una població propera, vam comentar en el grup que en aquells edificis plens de columnes i amb uns baixos molt oberts als residents, no hi havia quitxalla jugant, i això que ja ens trobàvem en període de vacances estudiantils.

La pregunta era perquè no hi havia nens i nenes jugant en un espai sense cotxes, que vull pensar que suposadament es va construir pel gaudi veïnal, pero que era buit de veïns. Ara l’Iván ens en fa cinc cèntims del perquè passa això i de les seves conseqüències.

L’article comença convidant als lectors que viuen a prop d’una plaça o d’un parc o a qualsevol carrer d’un poble mitja, a que obrin la finestra de casa i escoltin, senten nens jugant? no? anys enrere si, que ha passat? en aquesta època de l’any es culpa del canvi climàtic, de la calor, i a la resta de l’any a qui o a que li donem la culpa? massa cotxes, més inseguretat, les famoses pantalles que sempre surten per tot arreu?

Menys nenes i nens jugant al carrer n’hi ha que el cataloguen com a una crisi dels espais comuns. L’ Óscar Barroso, professor universitari assegura que “una terrassa aporta vida, ocupació i seguretat urbana, però no pot substituir completament el banc, l’arbre o el joc infantil”, encara que davant de l’estupidesa i el comportament d’alguns humans, opino que no sempre les terrasses aporten seguretat, potser si ocupació encara que precària, i la vida podria ser discutible perquè cada taula va al seu “rotllo” sovint sense importar-li el que els hi passa als altres.

Deixeu-me que us expliqui una anècdota personal, fa uns dies caminava per un carrer de Manresa, vaig ensopegar i vaig caure ben llarg a terra, alguns diran que es un problema de l’edat, altres que no miro on poso els peus, tot això es possible, no penso qüestionar-ho, i no  es important perquè em passes a mi podia passar-li a qualsevol, es el fet de que a 20 metres hi havia una terrassa plena de gent fent un veure, i ningú es va moure de la seva cadira ni de la seva cervesa, em vaig aixecar, sense conseqüències i vaig continuar el meu camí,

Pero em serveix per lligar-ho amb la problemàtica de la que tracta aquest article del que parlo avui, el fet de que la quitxalla no jugui al carrer, no socialitzar amb altres joves, com diu la psicòloga María García a infoLibre, pot ser que en el futur tinguem adults més esquerps, menys tolerants i que no sàpiguen gestionar les relacions socials. O retornem a la canalla la seva època d’infants que al llarg dels anys els hi hem anat arrabassant, amb jocs al carrer i al parc sobretot no individualitzats, o en poc temps continuarem eixamplant la base d’adults no “socialitzables”.

No es tracta d’arraconar la tecnologia, pero no podem permetre que substitueixi les vivències amb la família i amb els amics, el cervell no es desenvolupa momes amb “pantalletes” que substitueixen el contacte humà, i aquest contacte humà com diu l’article «es produeix des de petits i el parc és el millor lloc per fer-ho». Podem retornar la quitxalla on els hi toca estar pel gaudi seu, no nomes pensant en la comoditat de la vida social adulta? Imatge generada amb IA de ChatGPT.

Publicat a

El preu de les Festes Majors

L’article de l’Ara “Quant costa portar el teu artista preferit a la festa major del teu poble?” signat per Sebastián Marín em fa pensar i rumiar en tot això dels actes d’una Festa Major, son apropiats? son barats? qui els paga realment?

A l’article hi ha diverses comparacions de grups, de preus i de poblacions, no entraré pas a lloar ni a criticar els catxes que es paguen, no es el quid de la qüestió, perquè al cap i a la fi la idoneïtat del grup a contractar i el preu que s’està disposat a pagar no tenen res a veure amb la qualitat musical, es senzillament una preocupació per agradar als votants en el cas dels polítics locals, o per cridar l’atenció dels que s’hi han de gastar els calerons en el cas de concentracions purament comercials.

Com a negoci, si tenen una bona organització i compleixen amb tots els requisits legals i fiscals res a dir, ara el que si que hem de mirar es quan l’esdeveniment esta adreçat a la ciutadania i a més organitzat per un organisme oficial, digueu-li Ajuntament, Consell Comarcal, Diputació o Generalitat, els actes organitzats son els adequats? que no passi com a Sagunt amb el famós “un forat es un forat” i els diners gastats son els adequats? els organitzadors polítics s’obliden d’altres inversions més necessàries per pagar els artistes de la Festa Major?

He dit que no parlaria de catxes, i no ho faré, pero reflexionar una miqueta no fa mal, dels grups anomenats a l’article de l’Ara, el que més cobra son 150.000 euros i el que menys no arriba als 10.000 euros, un forquilla que fa pensar, lògicament molts dels artistes es queixen de que els diners que cobren justet si arriben per les despeses i alguns en finalitzar es com si haguessin fet el “bolo” gratuït; fins aquí ho entenc, tot i que com a tots sempre ens queda o quedava els recurs de canviar de feina.

Ara anem a la part de qui organitza i paga, si es un ens oficial, fins on tenen dret a fer actes gratuïts d’oci per uns quants assistents, pocs o molts, amb els diners de tots els contribuents? entenc que si s’ha de fer qualsevol acció social sigui amb càrrec als pressupostos locals, ara una festa? els assistents no han de pagar-la? soc dels que penso que tot allò regalat, tot allò pel que no s’ha de pagar, no se li dona valor, no es important, pero es que a més hi ha responsables municipals que no tenen mirament amb el que gasten i més ara que s’apropen eleccions.

Estic convençut de que si miréssim be les necessitats socials de molts municipis, veuríem que hi ha mancances que no es poden assumir perquè no tenen assignada cap partida pressupostaria, pero també estic convençut de que si ho miréssim be, segur que hi trobaríem alguna partida de festes i festetes. Potser ja es hora de que es deixin d’oferir serveis i activitats d’oci gratuïtes o a baix cost, crec que tindria que ser com les escombraries per exemple, que segons una directriu europea els veïns han de pagar el cost total del servei, i amb l’oci s’ha de fer el  mateix, al cap i a la fi els serveis paral·lels que s’hi ofereixen ja son de pagament, no? Imatge generada amb IA de ChatGPT.

Publicat a

Orgull de veïnatge

Dubtava del títol, perquè algú pot fer pensar que dono suport a qualsevol atzagaiada d’algunes faccions terrícoles, d’aquelles que sembla que ja nomes els hi queda una neurona, que va boja fotent-se garrotades per l’interior d’un cervell en un procés de necrosi irreversible.

També podria ser que algú penses que soc d’aquesta ceba, si de la de denigrar a les persones i especialment a les dones, pero no, no dono cap tipus suport a eixelebrats, vagin en manada o es dediquin a gallipontejar tots solets.

El perquè del títol, l’he tret d’un article de Mapi Casabán publicat al diari ARA “Un forat és un forat, per a una vesprada està bé: el cartell d’una penya taurina que indigna Sagunt” en el que es diu que Vox va compartir una fotografia del seu portaveu exhibint una samarreta amb aquesta llegenda i recolzant-t’ho amb uns arguments, segons el diari, tan ronyosos com «és un orgull veure com els nostres veïns mantenen viva la identitat, l’esforç i la unió que caracteritzen el nostre municipi», i es que no es nomes la llegenda, es que els cartells fets per a l’ocasió son, segons la Coordinadora Feminista de Camp de Morvedre “una imatge sexista i clarament denigrant» per a les dones.

No us posaré la imatge en qüestió, perquè la trobo … no trobo paraules que no siguin mal sonants per referir-me als dropos que l’han ideat, i es que amb aquesta imatge han fet cartells, l’han difós per les xarxes socials, n’han fet samarretes i bosses, o sigui un merchandising ben complert, no se com no els hi explotat el cap de tan pensar. Encara que tinc un dubte, en aquesta penya nomes hi ha homes, nomes hi ha “super mascles”?, no hi ha una punyetera dona que els qüestioni?

No se si tot plegat era volgut o no, es a dir amb tota aquesta historia s’ha parlat d’aquesta associació i de les festes d’aquesta població, si perseguien això, més o menys ho han aconseguit encara que limitadament, això si el camí escollit deixa als seus responsables al mateix nivell que el betum en totes les seves presentacions, a ras de terra perquè pugui ser trepitjat per tothom.

Si va ser un fet involuntari, por tindria de que uns individus d’aqueta baixa qualitat humana i social, dirigissin cap tipus d’entitat, perque poden ser capaços de justificar qualsevol barrabassada que es pugui fer, o es que van començar la festa abans d’hora i ja tenien algun tipus d’afectació artificial al seu cervell? nomes us diré que la imatge en qüestió a més de l’eslògan, s’hi representa també una dona i un  bou. N’hi ha que diuen que es una broma, que son tradicions, que no cal ser exagerat.

Després tot son bones paraules intentant treure-li foc a l’incendi creat, aquesta penya no ha rebut directament diners públics, s’han de respectar els principis d’igualtat, dignitat i convivència, i la responsable de l’Institut Valencià de les Dones, va assenyalar que «aquest tipus de manifestacions no tenen cabuda en una societat que aspira a ser més igualitària, respectuosa i lliure de discriminació», a veure si volem una societat que funcioni, comencem a netejar també el nostre nivell social i aleshores potser, i noms potser, podrem acabar netejant els esglaons superiors. Imatge generada amb IA de Copilot.