Mes: setembre de 2023

Publicat a

Trànsfugues

Llegia aquests dies a la premsa que tota la política nacional esta en ebullició, es cert, principalment a Madrid, i es llastimós que en uns enfrontaments polítics nacionals l’arma llancívola sigui una vegada més Catalunya.

A veure, els partits de dretes, aquí hi podem incloure tots els que sembla que votaran aquesta opció governamental, tenen molt clar que els números no donen, així es parla per dir que no tenen els vots necessaris per ser proclamats campions, ai no, no sumaran els vots necessaris per tal de que el líder de les dretes pugui ser proclamat president del país. Per aquest motiu, aprofiten les possibles negociacions dels socialistes amb els partits “separatistes” als que a més anomenen de tot “colpistes” “frau d’estat” … i més barrabassades, però com que els hi sembla que no tenen prou suports, i de moment així es, fan les mil i una propostes per tal d’aconseguir que uns quants socialistes els votin a ells, carai, si demanar-ho es intentar fer trampes, encara es pitjor que algun diputat ho accepti, i això no es pot catalogar de frau polític?

Aquests darrers dies hem pogut veure i escoltar als anomenats històrics dels socialistes, que jo crec que millor seria anomenar-los “arcaics”, malparlant a tort i a dret de la possible idea de parlar, pactar i tirar endavant una amnistia pels encausats del “procés”. A veure, ja se que en ocasions em repeteixo, però recordem que en els darrers cinquanta anys es van amnistiar personatges per delictes de sang, delictes fiscals i sense oblidar els indultats per condemnes diverses, entre elles també la de malbaratament de cabdals públics.

Com deia més amunt, els “arcaics”, tots, no poden deixar de bramar les seves consignes, això si, no volen acceptar que nosaltres, els ciutadans, per ells el “populatxo” hi diguem la nostra. Uns, els socialistes vells,  ens diuen que aquests dirigents socialistes d’ara son uns sapastres, els altres els de dretes, convoquen manifestacions legitimes a Madrid, però reprimien amb més que duresa les que es feien a Catalunya.

Hi ha dirigents que no volen permetre que el poble pensi, perquè si el poble pensa, acaba actuant i prenent decisions que no els hi permetran perpetuar les seves arrels, tot buscant el màxim suc exprimit al poble, i en benefici nomes propi per a ells. Obrim els ulls “populatxo” busquem el benefici de tots, no nomes d’uns quants. Imatge de mohamed_hassan de pixabay

Publicat a

Càlcul de persones en aglomeracions

Tot sovint es fan actes d’oci, teatre, musica o qualsevol altra tipus d’espectacle, entre els que també hi podem incloure els polítics. Recentment vam poder viure la Diada al nostre petit país, un país gran però en ocasions no tan com ens diuen. Val a dir que aquell dia jo vaig anar a Barcelona, a la Ronda Sant Pere i al passeig de Lluis Companys.

A  l’anomenada plaça d’Espanya no hi vaig anar, he pogut veure imatges i resums a la premsa i a la televisió, i a tot arreu hi havia força gent, molta gent, una gentada. Dit tot això, i em sap greu parlar-ne per dos motius, primer perquè m’agradaria que en determinades ocasions, en determinades activitats hi hagués més participació, i dit això el segon que no m’agrada es que es faci volar coloms o es transmeti informació i dades desajustades.

Això passa sempre, organitzi qui organitzi qualsevol acte, i n’he organitzat més d’un, sembla que s’està obligat a transmetre que ha estat un èxit de participació, fins i tot més elevat que en edicions anteriors o en actes similars, tot i que això a mig termini sovint acaba sent negatiu per a l’organització. Les dades de la Diada en son un exemple, participació a la plaça d’Espanya segons la policia local crec que van dir unes 115.000 persones, i segons les dades que crec que va donar l’Assembla van ser uns 800.000 assistents. No cal pensar gaire per veure que hi ha quelcom que no quadra, que no es tracta nomes d’una interpretació més o menys interessada.

Un segon exemple, una manifestació a la plaça de Colon de Madrid el juny del 2021 promoguda per les dretes espanyoles (amb un govern socialista), aglomeració a la plaça de Colon segons la policia local crec que van dir unes 126.000 persones, segons la delegació del govern unes 45.000 i segons les dades que crec que van donar pp i ciutadans van ser uns 200.000 assistents. Pensem que la plaça Espanya de Barcelona i la plaça de Colon a Madrid (on hi ha la gran bandera) son similars en quan a superfície.

No cal que n’anomeni més, si voleu a les xarxes en trobareu totes les que vulgueu i encara més de manifestacions, es igual sempre es el mateix, els organitzadors tenen la mira molt alta i els opositors o desacreditadors la tenen molt baixa, però pesem, suposo que organitzadors i detractors encara no han volgut evolucionar cap al present, que anys enrere ens era molt difícil poder avaluar la massificació de persones en un esdeveniment sense control d’accés i no numerat, però avui dia que tots tenim les xarxes al palmell de la ma podem verificar un uns segons les dades que ens ofereixen, amb alguna aplicació tipus mapchecking o el mateix google amb el seu maps, posen al nostre abast avaluar qui diu la veritat, que sovint no ens diuen ni els organitzadors ni els detractors, nomes li hem de dir si l’espai a valorar era ple, mig ple o molt ple.

Pensem-hi una miqueta amb tot això, i no ens deixem influenciar pels promotors interessats, siguem espavilats i com sempre dic siguem valents per interpretar les dades, les oficials, les oficioses i les que nosaltres mateixos siguem capaços d’elaborar, amb la finalitat de formar-nos la nostra pròpia opinió i actuar políticament i sobretot humanament en conseqüència. Amb imatge de SantiagoGonzález_ad a Pixabay

Publicat a

El nivell parlamentari europeu

Entre molts altres, han penjat un vídeo del País i una noticia del HuffPost a les xarxes, en el que es veu una diputada del pp nacional que vol muntar el seu xou particular en contra del govern i d’una ministra del seu país, lògicament ella estava al parlament europeu per debatre altres temes, però no, no l’importava el que es tenia que parlar, ella nomes volia furgar, intentar fer mal a la gent del govern espanyol, es curiós perquè en un moment de la seva verborrea al·lega a que l’han de deixar parlar, i cito textualment, la senyora en qüestió diu que “perquè no deixar-me parlar conculca el dret a la llibertat d’expressió” i fins i tot altres parlamentaries li diuen clarament que “calli” i qui presideix la comissió o el plenari o com es digui, li diu amb molta correcció que si no vol parlar dels temes previstos, si nomes vol parlar del que ella vol imposar, la traurà de la cambra, patètica la senyora.

“No deixar-me parlar conculca el dret a la llibertat d’expressió” segur que vol anar per aquest camí? segur que seria molt adient que, abans de manifestar-se amb aquests arguments, fes una revisió tan personal com grupal del seu partit i entorn més proper, de si aquests drets i tots els relacionats amb la llibertat d’expressió i la llibertat de les persones, son i sobretot han estat objecte de recolzament o de restricció al seu estimat país, no creu benvolguda senyora?.

Es curiós com el que diuen defensar allà, en ocasions se n’obliden aquí. El President de la comissió de drets de la dona i igualtat de gènere, no nomes va fer callar a la diputada del pp, si no que diuen que va expulsar un diputat de vox, tot i que aquest senyor no era membre de la comissió en qüestió, ell volia ser-hi i fer el seu numeret. De fet aquest parell encara son de l’època carca en que la premissa era de que encara que fos malament, el més important era que parlessin de tu … ai senyor, així anem a aquest país, encara permetem que hi hagi massa gent que tot i pregonar als quatre vents que ells i elles defensen al poble, als ciutadans , les llibertats …. en el fons sembla ser que el que volen es la defensa i imposició totalitària dels drets de quatre privilegiats, be qui diu quatre diu quatre mil o més.

De fet jo li aconsellaria a aquesta senyora que es miri el video del diari el País, no es pot fer més el ridícul, i també li repeteixo que no cal que continuï sent de l’època que encara que fos malament el més important es que es parles d’un, be en aquesta ocasió d’una. Em faig creus del tipus d’ensenyament que tenim en aquest país, perquè surtin representants del poble amb aquest nivell, ens mereixem molt més. Imatge de ogimenezs a pixabay.

Publicat a

Infraccions directives

Tota aquesta historia del futbol femení no s’acaba, massa sovint crec que a la majoria d’institucions del país, siguin del caire que siguin, socials, esportives, polítiques, es igual el sector, es igual el nivell, hi arriben personatges amb l’afany de dirigir-les, però no albiro que amb el temps les coses es facin millor.

Centrem-nos en això del futbol femení, després de tot l’enrenou dels últims temps, ara la federació decideix unilateralment convocar a les jugadores per un parell de partits, tot i que elles han manifestat que no volen jugar amb la selecció si no hi ha una millora de la gestió, prescindint si es necessari d’algunes persones de les que dubten de la seva bona feina.

Es diu que si s’aplica la rigorosa llei de l’esport, les jugadores poden ser sancionades, així com els seus clubs, tan amb multes econòmiques elevadíssimes com amb la suspensió de fins alguns anys de la seva participació en competicions esportives.

A veure, per començar, primer la demostració de sempre de quan una colla no saben fer la seva feina ben feta, opten pel càstig per demostrar, al seu parer, qui mana més; segon a veure si ho entenc, les jugadores les convoquen amb motiu de que estan federades i juguen amb equips que participen en competicions nacionals e internacionals, i els seus equips estan obligats a cedir-les gratuïtament, diuen … però ara estan de vaga, si més no a Espanya, per la qual cosa estan en un període en el que no juguen perquè estan amb el seu dret, que recull l’estatut de les treballadores i treballadors, de fer vaga … això vol dir que els responsables de la federació estan coaccionant, limitant i retallant si no prohibint el dret a fer vaga? Estan incomplint descaradament, conscientment o inconscientment la llei espanyola? potser que a qui es tindria que castigar amb severitat es al personal directiu de la federació?

I per finalitzar, acabo de llegir a les xarxes i a la premsa que no convoquen a la jugadora “amb la que va començar tot aquest serial” per protegir-la, i ella mateixa diu: “per protegir-me de què o de qui? Si, dones i homes de la federació, qui sou vosaltres per decidir a qui cal protegir? potser ja es hora de que el ministre, o el president del CSD o a qui li correspongui, comencin a treballar per modificar el sistema de treball que tenen aquests estaments esportius, com es el cas d’aquesta federació. Imatge de aescdtle_art a pixabay.

Publicat a

Blanquejar

Fa pocs dies deia que havia vist i llegit un article de l’Évole a la premsa. Parlava de la mala utilització de la paraula blanquejar. Com sempre vaig a buscar el seu significat, i als diccionaris diguem-ne “oficials” la major part de referencies parlen del fet de donar o tornar el color blanc a una peça de roba, o a una paret o a qualsevol material en el que puguem pensar, ambdues fan una única referencia a una altra qüestió, que es la de “legalitzar” o “ajustar a la legalitat fiscal el diner negre” però a l’article esmentat el significat, es el que tots entenem quan avui dia es parla d’aquestes qüestions, i es el fet de “fer quedar be” a persones o grups, siguin polítics o que vulgui assolir qualsevol altra finalitat, amb escrits, imatges o altres creacions digitals.

L’Évole no necessita que ningú el defensi, ja es prou grandet i amb molta “mili” per defensar-se tot sol, i menys un senzill jubilat com soc jo, però si que també hi puc dir la meva, com sempre faig. Entenc que ell fa uns reportatges, que com a bon professional que es, el que busca es un bon producte final al que tingui accés tot tipus de públic. Es cert que segons el reportatge, segons el tema, segons l’entrevistat, pot ser més elogiat o criticat per uns o altres, però aquesta es la qüestió, fa un programa, presenta uns fets, unes interpretacions de la vida segons el protagonista i a partir d’aquí cada un dels que visionem el reportatge n’hem de treure les nostres pròpies conclusions. Si ho aconsegueix, això es la “mare dels ous”, perquè al cap i a la fi som nosaltres, el públic, els que en base al que ens ensenya l’Èvole, hem de posicionar-nos i jutjar, amb la nostra pròpia ment, a l’individu i els esdeveniments en el context del moment en que van succeir.

Ell ha fet reportatges de tot tipus, molts som d’aquella època de la que ell parla com dels seus inicis, som de recordar els atemptats i assassinats de l’Hipercor, de recordar els atemptats i assassinats de Vic, però cal transmetre als joves d’avui dia, cal que descobreixin que no fa tant a Espanya podia esclatar un cotxe bomba en l’aparcament d’un súper, o en una casa caserna, o li podien etzibar un tret al clatell a un regidor d’un poble qualsevol, i saber qui es aquell que darrerament n’han corejat el seu nom sense saber qui era. Jo m’apunto a les preguntes de l’Èvole, de veritat això és blanquejar? encara estem així? escoltem i mirem els fets succeïts presentats pel periodista, i jutgem als seus protagonistes, potser actualment sense odi, però si sense pietat, al cap i a la fi, com sempre, totes les èpoques tenen histories fosques. Imatge de thepixelman a pixabay.

Publicat a

Humiliació

Avui, com cada dia, tot fullejant la premsa escrita, m’he fixat, no se el motiu però m’ha cridat l’atenció, un article que d’entrada presenta aquest títol, abjecció, no l’ubico en l’article i busco que vol dir i trobo que el Gran Diccionari de la Llengua Catalana ho defineix com «pervingut al darrer grau de l’abaixament, baix, vil, digne del més gran menyspreu” i com que no ho acabo d’entendre, ho busco també al diccionari de la Real Acadèmia Española, i aquí ho defineix com a “baixesa, enviliment extrem, humiliació.”

Arribat a aquest punt, llegeixo íntegrament l’article i encara em perdo més, veient en un principi el remarcat “Si Sánchez compra la investidura passarà a la historia; com els pactes de Baiona” a les hores no se si el titular i consegüentment l’escrit sencer, pretén ser un tipus de qualificació cap al Sánchez, o realment no entenc res, llevat del remarcat indicat, que es la darrera línia de l’article, la resta fa referencies a les abdicacions de Baiona el maig de 1808, eren un parell de reis, pare i fill, i la veritat és que segons l’article, pare i fill es van mostrar indignes, covards i servils, però el pitjor és que només van perseguir el seu interès personal, sense atendre per a res a l’interès general d’Espanya. Que vol dir que si ara el Sánchez pacta amb els independentistes es equiparable a aquells antics pactes de Baiona? que diu que van ser un dels casos d’abjecció més extrems de la història espanyola, en la doble accepció de la paraula: van ser una “baixesa”, un cas de “enviliment extrem” dels seus actors, i una “humiliació” per als espanyols que van sofrir els seus efectes.

Realment ens vol fer veure que els problemes dels espanyols son nomes per aquest motiu? No hi tenen res a veure els polítics que com a mínim fa cinquanta anys que algun d’ells li podríem endossar una actitud d’abjecció total? i que només han perseguit el seu interès personal, sense atendre per a res a l’interès general d’Espanya?

Soc respectuós amb les opinions dels altres, però això no vol dir que no vulgui exposar i defensar les meves, crec que focalitzar els problemes del Sánchez i dels espanyols amb uns possibles pactes, es no voler aprofundir en la verdadera realitat dels problemes que patim la gent que vivim en aquest país. Es vol parlar de pactes? dels pactes fets en aquests darrers 50 anys, en tots els sentits i en totes direccions? segur que volen destapar la caixa de trons? Imatge de prawny a pixabay

Publicat a

Amnistia

La veritat es que tinc un garbuix mental que no se pas per on començar a desllodrigar-lo. Crec que provaré de començar pel principi i deixaré que en el context d’escriure m’envoliqui jo tot sol i sense saber com en sortiré del jardí on entraré, amb els ulls clucs i la ment oberta.

Definició d’amnistia, segons la Real Acadèmia Española: es el perdó d’una certa mena de delictes, que extingeix la responsabilitat dels seus autors (be, fins aquí es entenedor), continuem i aprofundim una mica més, al diccionari panhispànic de dubtes de la mateixa font, diu que: es la derogació retroactiva de la consideració d’un acte com a delicte, que comporta l’anul·lació de la corresponent pena. No ha de confondre’s amb indult, ja que en l’amnistia s’anul·la el delicte mateix i, conseqüentment, la pena, mentre que en l’indult s’anul·la només la pena, però el delicte roman.

Dit tot això, que no se pas si serveix de res, entro a parlar d’aquesta acció en el moment actual. Es demana que per a tots els acusats de la causa catalana, es a dir, referèndum, declaració d’independència, manifestacions massives i multitudinàries i altres actes desenvolupats en el context de l’anomenada causa catalana, s’apliqui una amnistia, i lògicament sorgeix un front a la inversa que manifesta que això no pot ser, no es legal, es voler enfonsar Espanya …

Primer que res, manifestar que a Espanya l’enfonsen molts dels polítics que tenim i sobretot que hem tingut que han permès, suposo que per incompetents, que no sempre l’únic beneficiari que importa, el poble, els ciutadans, realment acabi sent l’únic perjudicat. En segon terme, s’al·ludeix a que en els darrers 50 anys al país ja s’han fet amnisties globals i majoritàries, la més sonada la inicial del període democràtic, la dels inicis de la constitució, tot i que alguns, ja podem imaginar qui, diuen que això d’ara no es constitucional, però que a més no es comparable, ja que lo d’aquell moment com que era previ a l’aprovació de la constitució no va significar cap problema amb la constitució perquè aquesta no existia. A veure si ho entenc, si era part de l’aprovació de la nova constitució, es igual de vàlid que ara, i no oblidem que en aquell moment hi havien delictes de sang, ara no; però a més en el suposat cas de que quedes fora del marc de la constitució, com diuen alguns i algunes, seria motiu més que suficient per que en el marc de la constitució i la democràcia vigent, es jutgessin tots aquells actes cosa que mai s’ha fet.

Ja ho he dit en algunes altres ocasions, les gestions que al llarg dels anys vaig fer en el context empresarial familiar, i que em van portar a viatjar per la major part del territori espanyol, he de manifestar que mai van significar un problema, ni per mi, ni per les persones amb les que m’entrevistava. La veritat es que el problema va començar a albirar-se, quan els polítics, els polítiquets de joguina com m’agrada anomenar-los (en algun altra moment ja explicaré el perquè d’aquesta denominació), van començar a obrir la seva boca per dir animalades, bestieses i massa sovint, suposo que majoritàriament per la seva incompetència personal i de partit, van utilitzar la seva verborrea, és a dir verbositat excessiva, o sigui la seva xerrameca per obtenir beneficis, deixem-ho en polítics, tot i que hi ha sentenciats per obtenir beneficis personals, i això sempre va en detriment dels ciutadans. Qui ens poc explicar que hem de fer, quina força legal tenim els ciutadans, per canviar això, no fer-ho ens condemna al desastre total. Imatge de wokandapix a pixabay.

Publicat a

016 .. 024 .. i quants més?

Al nostre país hi ha diversos telèfons per denunciar diferents accions d’agressions a les persones, a les dones, als infants … tot i que darrerament uns dels que son més publicitats per diferents organismes i associacions, son els de la violència contra les dones i el de conductes suïcides.

El Ministeri d’Igualtat, per mitjà de la Delegació del Govern contra la Violència de Gènere, va engegar el servei telefònic d’informació, d’assessorament jurídic i d’atenció psicosocial immediata per personal especialitzat a totes les formes de violència contra les dones, a través del número telefònic 016.

El Ministeri de Sanitat promou la línia telefònica d’atenció a la conducta suïcida. Es tracta d’una línia d’ajuda a les persones amb pensaments, ideacions o risc de conducta suïcida, i als seus familiars i afins, a través del numero telefònic 024. Tot i que cal contactar directament amb els serveis sanitaris del 112 en els casos en els quals s’apreciï una situació d’emergència vital imminent.

Cal donar tot el suport i reconèixer la necessitat de tenir elements d’aquest tipus a l’abast de la societat, però no podem emmascarar una realitat i una situació angoixant per una munt de persones i tots plegats no fer-hi res.

Aprofundim en la qüestió, per exemple per la violència de gènere o violència masclista, com vulguem dir-li, portem un munt de dones mortes, busques a les xarxes, i tot son estadístiques, comparatives i grans discursos sobre aquesta xacra de la nostra societat, però situem-nos, es diu que des de 2003, la Delegació del Govern contra la Violència de Gènere ha comptabilitzat un total 1.203 víctimes mortals per violència de gènere. I les que es desconeixent.

Continuem escrivint, continuem fent minuts de silenci, i continuem clamant desesperadament al cel en busca de solucions miraculoses, sense esforç i sense patiment social, però no hi son, no existeixen, continuem sense fer res de res per reconduir aquesta situació injusta, sanguinària i totalment menyspreable. S’ha de continuar amb totes aquestes accions, recolzament, telèfon d’emergències, minuts de silenci … però no podem deixar-ho aquí, a més tenim la obligació moral i social de fer-hi mes, després  de tants anys de comptabilitzar mortes, encara no es hora de prendre mesures dràstiques contra aquests delinqüents que massa sovint no son castigats proporcionalment a la gravetat del seu delicte?

I el mateix passa amb la conducta suïcida, podem posar-hi discursos, podem crear línies d’ajuda, podem destinar-hi recursos econòmics i humans per alleugerir les situacions que empenyent a determinades persones a pensar en el suïcidi … però que hi fem, per evitar arribar-hi? que hi fem per reconduir i/o eliminar les pautes prèvies, personals i socials que fan que un es plantegi si val la pena viure?

Crec que ja es hora de que tota aquesta colla diguem-ne de vividors públics, es posin les piles i es guanyin el sou que sense cap tipus de reclamació per part del poble, els hi paguem per fer les coses be; i si no en saben, que pleguin.

El poble, els ciutadans volem solucions ja. Imatge de counselling a pixabay

Publicat a

Ús o abús de tecnologia

Llegit a la premsa nacional, l’INS la Ribera a Montcada i Reixac, comença el curs lliure de telèfons, i l’IES Arnau Cadell de Sant Cugat del Vallès aplica aquesta experiència des de fa tres anys, i també a la comarcal, l’escola Paidos, de Sant Fruitós de Bages, prohibeix totalment l’ús dels telèfons i altres aparells electrònics «personals» a l’aula.

En el primer cas sembla ser que van ser els pares els que van impulsar la idea, i si els seus fills i filles, no portessin mòbils a les colònies?. I aquesta iniciativa va servir perquè l’institut es declares centre lliure de mòbils. Sembla que hi ha qui nomes hi veu problemes, avorriment, baralles … i si parlessin entre elles i ells?

A l’altra centre, el de Sant Cugat, que ja fa tres anys que els estudiants estan a dieta de mòbil, al pati juguen, fan esport, activitats com escacs i tenis taula … i no passa res, diuen que ja no tenen zombis al pati, sinó alumnes actius, i que ara falta traslladar l’exemple a les famílies.

I a casa nostra? a l’escola Paidos, arran de l’augment de l’ús dels mòbils entre els alumnes, aquests es van començar a saltar les normes, cada vegada de forma més evident, de les hores de pati van començar a amagar-se a sota la taula a classe, i de sota la taula va començar a passar a sobre la taula. Els adolescents tenen una addicció molt fàcil al mòbil, i ara, han volgut tallar el problema d’arrel, per això a partir d’aquest curs, els alumnes no podran fer ús del mòbil personal ni de cap altre dispositiu digital personal dins el recinte escolar.

Tenim tres exemples clars, no de l’ús, sinó de l’abús dels mitjans tecnològics per part dels joves, encara que com deia l’altra dia una professora en una entrevista a la premsa, mal anirem i poca cosa farem si els primers que incomplim som els adults, que tenim el telèfon a taula fins i tot a l’hora de dinar en família.

Tan difícil se’ns fa prescindir temporalment, ens moments determinats i situacions concretes, dels mòbils? no es més important i més interessant parlar amb els fills, amb bels nets, i que ells en lloc de tanta maquineta, juguin i parlin amb els seus amics i amigues?

Jo sempre he treballat molt amb estris informàtics, ordinadors, telèfons … I la veritat es que actualment el que més satisfacció em dona, es veure com dia a dia el meu mòbil em diu que he disminuït la seva utilització … si, l’aparell en qüestió te una alerta que diu això, però també se que no puc baixar la guàrdia, a la primera de canvi es fàcil tornar a caure en la immersió tecnològica, que es el nostre pa de cada dia. Imatge de natureaddict a pixabay.