Mes: desembre de 2023

Publicat a

Llogar el luxe

Durant una pila d’anys, ens han anat inculcant que si volem ser algú, si volem ser importants i volem ser ben considerats pels altres, hem de “figurar”, hem d’aconseguir no nomes que parlin de nosaltres, si no ser el mirall on els altres es puguin reflectir. I es clar, al final som milions de personetes que desitgem el mateix, ser visibles, ser importants.

Avui llegia que el lloguer de la moda de luxe es dispara, i posaven com a exemple una coneguda persona del nostre país, que per una vetllada concreta, va portar un vestit d’un reconegut dissenyador que costava quasi dos mil euros, però com que el va llogar, el va poder portar un dia per menys de tres-cents euros.

A veure, tot i que ja fa un cert temps, tota la meva vida professional la vaig passar vinculat al mon financer, al costat de les famílies, els emprenedors i les empreses, i comercialment entenc totes les opcions legals que es poden desenvolupar per aconseguir el màxim exponent empresarial, fer beneficis.

Dit això, i llegint la pregunta que es feia a l’article del luxe, “perquè gastar un munt de diners en un look de festa que segurament no tornes a posar-te? al cap i a la fi del que es tracta es de que aristòcrates, artistes i altres persones amb presencia televisiva, volen i puguin lluir tendència i models diferents en les seves cites més importants, i no ens enganyem això també es trasllada a la resta de mortals.

Això de llogar peces de roba per un temps limitat, com tantes altres idees empresarials, va néixer ara fa una dècada als EUA, i després de passar pel Regne Unit, va acabar saltant al nostre país. La gent te ganes d’anar a esdeveniments, això es el que ens han inculcat com a important, anar de festa, com deia tenim ganes d’anar a esdeveniments diversos, i això significa comprar molta roba perquè el fet de penjar-ho a les xarxes, implica que si no volem fer el ridícul, no podem repetir look.

Entenc la vessant empresarial d’aquesta idea, entenc que es tracta de continuar fent rodar, i valgui la redundància, la roda del consumisme en un entorn capitalista, i reconec que hi ha gent que te un cap ben despert a l’hora de trobar nous nínxols de mercat, el que no entenc es tota aquesta veneració que com a societat acabem assumint, del que es important a les nostres vides, encara que sigui d’una falsa importància, segur que no som capaços de distingir quines coses son realment importants per a nosaltres i el nostre entorn més proper, sigui nomes familiar o fins i tot social? Imatge de livingframes a pixabay.

Publicat a

Cobrar els rescats

De tan en tan, surt a la premsa noticies de rescats a la muntanya, rescats que poden ser més o menys costosos en termes dineraris. Quan son cars en termes humans, es perquè la travessa ha finalitzat malament per algú. Però tornem als termes monetaris, quan es produeix un rescat, sovint es parla de si toca cobrar-ne la factura, i en moltes ocasions no es fa, normalment si no hi ha negligència no es presenta factura.

Entenc que quan s’ha produït una situació de risc a la muntanya, s’ha d’actuar, els equips de rescat ni s’ho han de rumiar, motos, quads, cotxes, helicòpters … el que calgui per salvar la vida dels afectats.

Dit això, cal aprofundir en el fet de si cal pagar el cost del rescat i qui l’ha de pagar. Llegia a la premsa que des del 2009 la Generalitat nomes ha tramitat sis cobraments de tots els rescats que s’han produït. Aquí es indiferent de si en un rescat hi han participat 49 efectius o un centenar com en algun altre cas ha passat, el que es tracta es de avaluar qui paga tot això. No es el mateix un accident en un carrer d’un poble, que un accident a alta muntanya.

Els rescats tenen un cost dinerari molt elevat, I jo no qüestiono pas l’acció de rescat, i ara, nomes faltaria, però avui en dia qui surt a la muntanya per esbarjo, per esport, per lleure, per gaudir de la natura, te mitjans, no per reduir el risc a zero, no per evitar el rescat si es necessari, te mitjans per assumir un cost zero per a la seva butxaca, prou pena ha tingut de fer-se mal o tenir una hipotèrmia que d’entrada el deixa desorientat, i fa necessari un rescat, i un cost zero per a la Generalitat, llegim resta de contribuents, i es tan senzill com fer-se d’un club excursionista i federar-se, pels que no ho saben, porta incorporada una assegurança pels imprevistos.

Jo sortia amb companys a fer caminades, actualment motius mèdics m’han fet prendre la decisió de que quan hi ha molt desnivell al track previst, prefereixo no assumir el risc d’un possible accident, però tot i així des de que vaig començar anys enrere, em vaig associar a un club excursionista, em vaig federar i vaig contractar la corresponent assegurança d’accidents.

A veure, associar-se a un centre excursionista i federar-se amb una assegurança que cobreix, amb les limitacions establertes, i entre altres les despeses mediques i les despeses de rescat i repatriació, i tot això per uns cent o cent vint-i-cinc euros anuals de mitjana, no es motiu per sortir a la muntanya sense llicencia federativa, i més quan els excursionistes amb qüestió, es diu que tenen experiència … si us plau, siguem responsables, si volem sortir a la muntanya federem-nos, oblidem-nos de qui pagarà el possible rescat si ens fem mal, i sortim a gaudir de la natura, això si siguem respectuosos amb l’entorn i responsables amb les nostres limitacions. Imatge de pcdazero a pixabay.

Publicat a

El nou model sanitari

Hi ha altres titulars alternatius, el nou model educatiu, el nou model social … el que vulgueu, tots tenen una pauta en comú, i son les retallades, si no de drets, si de beneficis directes dels usuaris.

Tothom, tots els representants d’estaments públics, anuncien mesures per millorar el servei que reben els ciutadans, tot I que els mals que patim ara no son conseqüència de les gestions de quatre dies, no, son el resultat de les gestions poc encertades dels darrers anys o fins i tot de les darreres dècades.

Centrem-nos amb el titular referent a la sanitat, ens diuen que Salut concentrarà els pediatres en el 20% dels ambulatoris. A Catalunya, diuen, tenim 378 CAP’s, el projecte es concentrar els pediatres en 79, actualment ja n’hi ha 25 que funcionen així. Aquests macro centres pediàtrics diuen que en cada territori estarà a un màxim de mitja hora de cada llar.

Al principi barrejava diversos sectors públics que afecten a la ciutadania, i no era gratuït, en els darrers temps he fet diversos escrits propers a reclamacions, tan amb motiu sanitari com en educatiu, i les respostes acostumen a ser similars … lamentem la situació exposada, però tranquil que estem treballant per millorar el servei …. la realitat es que a mesura que passa el temps la ciutadania tenim menys drets, menys serveis, i el que augmenta es la mala gestió que obtenim dels responsables de les diferents àrees.

Tornem a la pediatria, actualment en centres com el del nostre poble, ja no tenim serveis d’urgències ni de nit ni de cap de setmana, la pandèmia s’ho va emportar i ja no ha tornat, de fet per no tenir no hem tingut mai ni servei d’odontologia ni altres que si tenien a pobles veïns. De pediatria si en teníem, el que no tenim es un CAP amb cara i ulls, que tampoc be d’ara, el que tenim va néixer defectuós ara fa uns 25 anys i encara ho es, tot i que ara tots plegats s’omplen la boca de que ben aviat tindrem un nou edifici, el tindrem com? vuit de serveis? vuit de professionals?

Tot plegat ens diuen que es per donar una assistència de qualitat ajustada a les noves demandes, i també ho defensen perquè aquest model es millor i no implica retallades a les plantilles, ja que hi ha un dèficit de metges, en concret de pediatres. I aquesta es la qüestió, com que no hi han professionals es tracta de crear grups de treball, grups de treball dispersos pel territori i que tindran que atendre al mateix nombre de pacients, això si, sense que quedin a mes de mitja hora de cada llar … mitja hora a peu, en transport privat o en transport públic?

I la qüestió final, això de no tenir professionals, de qui era la responsabilitat de fer una adient planificació de futur? com sempre, no es vol veure el problema fins que ja es massa tard. Imatge de orzalaga a pixabay.

Publicat a

El nostre pa de cada dia

M’agrada fer una ullada, tan a la premsa escrita com a l’audiovisual, de les diferents tendències polítiques que sovintegen en aquest nostre mar sociopolític; de fet fa anys que ens han anat creant una base expositiva per portar-nos en una direcció opinativa, única i exclusivament amb la finalitat de tenir-nos controlats i en posició de defensar el que, en ocasions de claredat mental, seria indefensable.

I amb les noves tecnologies es molt més fàcil crear i dir bestieses, amb la finalitat de que semblin correctes, concretes i certes, quan moltes vegades el que diuen esta del tot allunyat de ser correcte, concret i cert. Es indiferent de que es diu, es indiferent a qui s’escarneix, es indiferent si es fa mal a algú, avui dia les mentides i les falsedats sembla que estiguin no nomes permeses, si no fins i tot alimentades i magnificades en benefici de no se que ni se qui.

I aquí es on ens hem de plantar les persones del carrer, els ciutadans i ciutadanes, el problema no es que hi hagi personatges que s’inventin relats, al cap i a la fi, fa segles que hi ha gent que amb les seves novel·les s’inventen realitats paral·leles o alternatives a la vida dels mortals, el gran problema es que ens ho vulguem creure, el gran problema es que ni ens qüestionem si el que ens diuen te la més mínima semblança amb la realitat, de fet hem arribat a un punt en el que “prima” es a veure qui la diu més grossa i més falsa possible.

De fet, sempre que veig les animalades i falsedats que s’inventen i escriuen alguns, em va a la memòria un dels  monòlegs que feia en Pepe Rubianes, concretament el de “el trabajo dignifica” on expressava molt be això del funcionament social.

Voleu dir que no tenim suficient lliure albir per aturar-nos un moment, i davant dels imputs enviats per les divinitats polítiques i socials, pensar en el que diuen, pensar en el que vivim, pensar en el nostre entorn, pensar en les necessitats i possibilitats reals i ser conseqüents amb el benestar general, es l’únic camí per garantir un futur mínimament viable i que en realitat hi hagi un futur mínimament digne per les nostres filles i nets.

I si en teniu ganes, feu una ullada, si voleu amb un ull cluc i tot, a les noticies d’avui mateix, l’energia fòssil, les darreres guerres conegudes Ucraïna i Gaza, la sequera, pactes i crispació política … això si, han aconseguit que les nostres preocupacions com a societat siguin en general només materials, ens han anat empenyent a valorar nomes el consumisme, ja se que em repeteixo amb això del consumisme, però i si provéssim de raonar a l’hora de consumir, i si valoréssim que hi ha altres i diverses necessitats més urgents, creieu que podríem aconseguir un mon, una societat més justa i més equitativa? Imatge de thedigitalartist a pixabay.

Publicat a

PISA cau

Tothom es posa les mans al cap pel darrer informe PISA, primer submergim-nos de ple en aquest oceà de sigles, cada dia n´hi ha més i cada dia sembla que si no parlem en sigles, no es important.

PISA, ESO, OCDE … Programa per a l’Avaluació Internacional dels Estudiants (com massa sovint passa, les sigles son de la denominació en angles), Educació Secundària Obligatòria és l’etapa educativa una vegada finalitzada l’Educació Primària i l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics.

Ara que ja coneixem aquestes sigles per entrar en matèria, centrem-nos amb això de l’informe PISA, és un estudi dut a terme per l’OCDE a nivell mundial que mesura el rendiment acadèmic dels alumnes en matemàtiques, ciència i lectura. Avalua la capacitat dels estudiants per a aplicar els seus coneixements i habilitats en situacions habituals de la vida adulta en àrees de coneixement importants, i la capacitat per a analitzar, raonar i transmetre idees de mode eficaç, així com per a plantejar, interpretar i resoldre problemes en contextos i situacions molt diversos.

En el darrer informe surt que, els estudiants espanyols i especialment els catalans, això d’aquest informe no ho porten, no ho portem gaire be. Ja vaig parlar del PISA en algun anterior article, però el quid de la qüestió es que ja fa diversos anys que el resultat d’aquest informe va de mal en pitjor. Evolució de matemàtiques, malament, evolució de comprensió lectora, malament, evolució en ciències, malament … diana, tots malament.

Després de llegir que en aquest context Catalunya esta instal·lada en la mediocritat, es parla de solucions, suports socials, psicològics i educatius als alumnes; detecció primerenca de les dificultats i acompanyament educatiu immediat; capacitació als professors per ensenyar aprenentatges de caràcter competencial i es considera important treballar bé des de l’etapa infantil per evitar que s’arrosseguin dèficits.

Hi ha una realitat, l’ensenyament cada dia es pitjor, hi ha una altra realitat, els responsables han demostrat la seva total ineptitud per encarrilar una bona educació pels joves, i això no es nomes ara, el mal ja fa temps que l’arrosseguem. El principal problema es la comprensió lectora, normalment es llegeix, malament però es llegeix, es llegeix a corre cuita, com dèiem abans, però difícilment s’entén el que es llegeix; i el problema no es nomes de la quitxalla, no, masses adults tenim el mateix problema, llegim, llegim, però no comprenem el contingut de la lectura.

En aquests tipus d’informe, es parla de referencies numèriques que jo personalment, tal i com he dit en altres ocasions, no entenc, a veure si a Espanya tenim 476 punts en lectura, Suïssa 483 i Islàndia 436, sent la mitjana europea de 475 … i això ens diuen que es dolent, pregunto en referencia a que? a 1.000 punts? a 600 punts? o als 543 punts que te el primer? per cert surt que es Singapur.

La realitat es que el jovent no llegeix, o llegeix malament, i conseqüentment no pot assolir una comprensió lectora adient pel seu correcte desenvolupament. O be els responsables, tots els responsables, tan de la vessant política, com de la vessant formativa i sense oblidar la vessant familiar, hi posem el coll, o el futur dels nostres fills i nets, no es que sigui incert, es que serà totalment nefast.

Els primers informes PISA crec que son de principis de segle, i llevat d’alguna disfunció puntual, la trajectòria dels informes no ha deixat de ser més i més negativa, any rere any. Que pensem fer-hi tots plegats? imatge de laterjay a pixabay.

Publicat a

Verificadors

Ara mateix en parlen molt, aquesta paraula de verificador s’ha posat de moda, arran de que ha sonat fort amb motiu de les converses entre els socialistes espanyols i junts o com alguns els anomenen, post convergents. Com deia ara se’n parla molt, però quina podria ser la seva definició? buscant a les xarxes, la Real Acadèmia Española ens diu que un verificador es aquell que verifica, es un inspector, demostrador, investigador, examinador … es tracta de comprovar o examinar la veritat d’alguna cosa.

Dit això, recordem que aquesta figura en el context esmentat al començar, ha esta recolzada per uns, criticada per uns altres, lloada pels que hi estan a favor i sobretot molt qüestionada pels que hi estan en contra, i si no estan en contra del verificador, estan en contra del motiu pel que s’ha instaurat aquesta figura en el moment polític actual, en el que parlar d’amnistia es pecat, i diuen que el fet que la Carta Magna no inclou cap esment sobre l’amnistia, fa que aquesta opció no es constitucional, alguns juristes defensen que si l’amnistia no va trobar lloc en el text constitucional és perquè no té cabuda dins de la Carta Magna, però altres professionals asseguren, no obstant això, que aquest silenci no necessàriament ha d’interpretar-se com una prohibició. Dit tot això, l’amnistia del 1977 era constitucional o no? alguns diuen que com que va ser prèvia a la constitució, no es ni comparable ni cal parlar-ne, però precisament el fet de que sigui així fa que sigui una referencia prou important, si es prèvia i fora de la constitució, tota aquella gent amb la constitució a la ma no se la de considerar amnistiada, oi? així se’ls pot tornar acusar i jutjar, en cas contrari si aquella amnistia es valida, es un precedent per la d’ara, tot i que la d’ara no té delictes de sang.

D’entrada em pregunto, si haguéssim tingut verificadors internacionals, per exemple l’any 1977 que hi va haver una gran amnistia, les coses haurien sigut diferents? I si haguessin posat verificadors a les Açores l’any 2013, que hauria passat? I no parlem dels indults al llarg dels darrers 40 anys.

Ara això del verificador sembla pecat, però jo pregunto, els ciutadans podríem viure millor si en els moments esmentats, i altres que hom pot tenir en la seva memòria, hi haguessin tingut verificadors? imatge de mwitt1337 a pixabay.

Publicat a

Divendres negre

Dit així sona fatal, divendres negre, he buscat a les xarxes el perquè d’aquesta denominació, i es curiós el gran nombre de versions sobre l’origen històric d’això anomenat “black friday”. Lligat a l’esclavisme, aquesta va ser una de les explicacions del seu origen, segons la qual els traficants d’esclaus baixaven els preus de cara a la temporada d’hivern, actualment descartada, una altra lligada al negoci de l’or, uns agents de borsa volien acaparar tot l’or del mercat i van subornar personatges importants, jutges inclosos, però el pla va fallar i el preu de l’or es va desplomar i molta gent es va arruïnar. Una altra versió parla de que amb motiu d’un partit de futbol americà entre l’exèrcit i la marina, la ciutat de Filadèlfia es va col·lapsar el divendres davant l’allau de persones que van arribar per a fer les seves compres de Nadal i assistir l’endemà a la trobada … en fi, diverses versions, les més punyents descartades.

Sigui quin sigui el seu inici, el moment actual ens presenta un “divendres negre” lligat única i exclusivament, com tantes altres coses, al consumisme pur i dur, on en teoria s’apliquen descomptes importants. Llegia a la premsa que la despesa amb targetes per compres en línia creix gairebé un 20% i les operacions presencials augmenten un 7% la setmana prèvia, i un altra titular ens fa coneixedors de que nomes un 14% dels productes van tenir descompte real, i jo em pregunto, això es veritat? aquesta dada significa que tota aquesta historia del “black friday” es una presa de pel? si continuem amb el detall del darrer titular, ens diu que en referencia als valors dels 30 dies anteriors, en la meitat dels casos, el 50%, els preus es van mantenir i en el 36% restant el preu del producte va ser molt més car.

Tot i el dubte de si aquesta campanya es realment beneficiosa pel consumidor, la realitat es que aquest increment del consum va lligat als sectors, sembla ser que els que van pujar més son els de lleure i restauració, i el cas contrari el del comerç minorista, que es va reduir. Cal destacar que tot i les facilitats de fraccionament actuals per les compres, una trampa més pels consumidors perquè va sumant fraccionament sobre fraccionament, el comerç minorista veu amb recel el “black friday”, i per aquest motiu forces dels petits comerços se’n volen distanciar, promocions a costa de beneficis, que ja son minsos, l’aspecte laboral, horaris … tot un reguitzell de variables que no sempre ajuden a tirar endavant un negoci petit, un negoci local, el negoci de proximitat que cada dia li costa més mantenir la subsistència. Imatge de vika-glitter a pixabay