Etiqueta: Oci

Publicat a

Endeutar-nos per consumir, que trist

Dues noticies del Periódico, una amb el titular “Espanya projecta obrir 36 nous centres comercials fins al 2028” signat per María Jesús Ibáñez i l’altra amb el titular “Pagar l’oci a terminis: una pràctica cada cop més estesa que pot portar a acumular deute” del periodista Jordi Grífol signat ara farà mig any.

Sembla que tinguin poca relació, però pensem-hi una mica, amb dos anys es preveu obrir a Espanya 36 centres comercials més, actualment segons he trobat a les xarxes n’hi ha quasi 600, es calcula que hi ha 16,8 milions de m² de superfície bruta per llogar, i com els hi agrada als del centre, comparativament son més de 2.300 camps de futbol.

Les comunitats autònomes que en tenen més sembla ser que son Andalusia i Madrid, que curiosament també son les que tenen previst obrir-ne més de nous. Curiosament dues províncies espanyoles no tenen centres comercials, Lleida i Terol, tot i que Lleida sembla ser que es una de les escollides per una de les noves obertures. També es curiós llegir que aquí, en aquest país, fins fa poc hi havia proporcionalment menys parcs comercials que a la resta d’Europa, no se que dir.

Això son botigues i mes botigues, moltes franquícies, poc comerç local i oblidem-nos d’allò del quilòmetre zero, no se si les vendes reals es corresponen amb les expectatives generades, els defensors dels parcs comercials diuen que aquests actuen com a catalitzador del municipi on estan ubicats, perquè la clientela forana també pot fer compres a les botigues del municipi. No se que dir, m’he passejat per un parell o tres de centres de renom de l’entorn de la ciutat comtal i he vist que hi ha forces botigues tancades, no si això es senyal de que funcionen be o no.

Però que passa si volem comprar de tot i per fer-ho financerament més suportable ho paguem a terminis? es molt fàcil d’entendre, tot i que en un principi sembli que podem accedir a més productes i serveis, l’ús continuat d’aquestes opcions generen compres compulsives caient ràpida e inconscientment en un sobrendeutament molt perillós amb el que el que realment fem es incrementar considerablement les despeses fixes pels mesos futurs, comprometent la nostra viabilitat econòmica a mig i llarg termini.

Com sempre dic, ens han creat una societat artificial suportada per unes potes clavades en una base totalment inestable, la del consum sense control, i el màxim reflex d’aquest consum el trobem en aquests macro parcs comercials on ho podem comprar tot, endeutant-nos un xic més a cada compra que fem via finançament, comprometen les nostres necessitats d’un futur immediat. El que financem aquest mes, no ens enganyem, ho tindrem de menys els mesos següents. Consumir sense control i amb endeutament, es fer anar el carro pel pedregar. Imatge generada amb IA de Gemini.

Publicat a

Celebracions que cremen, il·lusions cremades

Malauradament aquests darrers dies s’ha parlat molt de l’incendi que a les terres suïsses va acabar amb la vida de moltes persones, molt jovent, que celebrava la nit de cap d’any. La premsa parla de uns quaranta morts i més d’un centenar de ferits, alguns de molt greus.

Problemes en surten a tot arreu i de tot tipus, cap societat, cap país es lliura de tenir-ne, però un cop succeeixen algú se’n ha de fer responsable, els primers els que dirigeixen els locals que estan oberts al públic on si poden celebrar esdeveniments multitudinaris, però en segon lloc o ex aequo amb el primer qui concedeix llicencies per la seva obertura, remodelació o autoritzacio d’activitats, siguin del caire que siguin.

Es parla de que possiblement, ho podeu llegir a qualsevol diari, jo per escriure això he mirat l’Ara, el Punt Avui, el Periodico, la Vanguardia, l’InfoLibre … entre altres, possiblement l’incendi va ser provocat per unes bengales festives, si d’aquelles que utilitzem tots plegats, sovint amb la quitxalla al costat, en determinades celebracions, cosa que no se com esta regulat a Suïssa, però per aquí no esta permès encendre-les en locals d’oci, i alguns coneguts espais lúdics barcelonins ja les van substituir per llums led.

Ningú vol que passin aquestes coses, ja ho se, però tampoc cal temptar la sort, no? i això es el que fan els gerents d’alguns locals i també algunes autoritats; com a responsable d’un local d’oci has de preveure el que pot passar i que millor que no passi mai, encendre bengales, focs en espais tancats i amb afluència altíssima de persones es un risc molt elevat, com també ho es mantenir decoració amb un alt risc de cremar-se, això ho saben els que dirigeixen un local públic, però també ho saben aquells tècnics i polítics que autoritzen l’obertura dels locals i fer-hi activitats de risc.

Parlem de les autoritzacions legals, possiblement quan es van obrir molts dels locals existents avui dia, les normatives eren unes altres, eren més laxes entre altres coses perquè els locals no estaven tan plens de gent com ara, ni la gent teníem la dèria de sortir si o si a celebrar qualsevol cosa, però els temps han canviat i jo demano perquè no l’aplicació de normes? quan hi ha normes noves, tothom les ha de complir, tothom s’ha d’adaptar, es pot donar un temps de marge per fer les modificacions necessàries, però no pot ser que un cop obert un negoci tothom s’oblidi ja de si aquest s’adapta a les noves normatives o no.

Ja se que això son diners en inversions, però l’establiment el van obrir per fer negoci, no? per la qual cosa se’ls hi ha d’exigir que estiguin sempre complint la legalitat vigent, i més quan pel su incompliment en poden esdevenir conseqüències mortals, com ha passat ara a Suïssa o com va passar fa pocs anys a l’estat espanyol. Diu la noticia que els gerents actuals van agafar el local fa uns deu anys, i van fer-hi unes obres que ara veiem que possiblement no es va verificar si el local complia amb la normativa vigent del moment o com sembla que passa sovint arreu, no se si en terres suïsses també, quan hi ha un canvi de titularitat, una subrogació de llicencia, qui ho ha de ser presumptament no es tan estricta com convindria; però a més, tot i que aquest canvi de titularitat s’hagués fet correctament, vetllant per la integritat dels usuaris, aixo voldria dir que en el decurs d’aquests deu anys ningú ha vetllat per si el local esdevenia segur i si l’aforament permès també ho era.

Hi ha masses situacions en que si l’autorització es dones pensant en els usuaris i no en el teòric benefici de l’empresa adjudicatària, es podrien minimitzar els riscos i lògicament es podrien minimitzar les nefastes conseqüències que sovint esclaten per un us inadequat d’espais d’oci. Imatge pròpia generada amb IA de Canva.

Publicat a

Això de l’IVA

Avui a la Vanguardia un debat sobre un sector clau, en aquesta ocasió “el turisme ha de continuar tenint subvencions?” article signat per Eduardo Magallón i per Maite Gutiérrez i lògicament el fet de parlar d’això ja ha provocat que patronals, sindicats i empreses rebutgin augmentar impostos pel seu efecte en l’ocupació.

A veure centrem-nos, estem parlant d’una activitat d’oci, una activitat que no es de primera necessitat per a la ciutadania, una activitat que no es bàsica per la supervivència de les persones, una activitat com podrien ser els cosmètics o els serveis de perruqueria que tenen assignat el tipus general, i que curiosament es el tipus que tributa per exemple alguna modalitat d’assistència sanitària, els serveis funeraris o el subministrament elèctric.

Diu l’article que les empreses manifesten que la proposta dels economistes catalans “s’allunya de la realitat econòmica que representa la restauració i el turisme en general. L’ocupació turística representa el 13,5% del total d’afiliats a Espanya, amb més de 2,9 milions de treballadors” encara que tots plegats no podem obviar que treballadors del sector sovint es queixen d’algunes condicions laborals precàries.

Podríem valorar molts imputs, el de l’ocupació com diu la patronal, si, el dels beneficis de les empreses del sector, també, però anem més enllà i pensem si els usuaris, els clients, els que anem als locals d’oci, no ens enganyem es senzillament oci, podrem pagar un 11% més pel que rebem? soc el primer que quan adquireixo un producte o un servei, voldria que tingues un preu el més reduït possible, però no es així, per exemple quan paguem el rebut de la llum podem veure que l’iva aplicat es del 21% amb l’agreujant que aquesta factura incorpora un impost d’electricitat que a més també esta subjecte a aquest iva general, i em pregunto perquè l’iva del turisme i de la restauració ha de ser inferior al del consum elèctric?

No es anar en contra del sector, es pensar si això es just, i quan s’argumenta que s’ha de tenir en compte que el sector ha estat un contribuent net al creixement de l’economia espanyola entre el 2021 i el 2024, hem de pensar també en el preu que paguem per aquest creixement, salaris reduïts, jornades laborals dilatades, massificació de turistes, increment dels costos de les necessitats de serveis basics, aigua, neteja, residus, soc conscient de que el sector del turisme paga, com diu l’associació que agrupa les principals companyies del sector, tots els impostos que li corresponen, així mateix diuen que també assumeix gravàmens específics, com la taxa turística a Catalunya, be assumeix la seva recaptació perquè la taxa la paguem els turistes.

No estic a favor de castigar a cap sector econòmic, però tampoc a mantenir diferencies entre serveis que s’ofereixen i que no encaixen en allò que podríem entendre de primera necessitat, i que no son serveis basics. M’agrada sortir com el que més, però no m’agrada pagar més per poder tenir llum a casa, per endollar per exemple les neveres o les CPAPS que son maquines que ajuden a la respiració d’algunes persones, que per anar a fer un veure o un àpat si es que la meva economia personal em permet fer aquest extra. Imatge pròpia generada per IA de Canva.

Publicat a

Que perseguim per les vacances?

Avui llegia en un digital, eldiario.es, un article signat per Pablo Garnelo amb el titular   “Ansietat durant les vacances: quan la urgència per descansar és el que no et deixa desconnectar del tot” que aprofundeix, tot fet un exhaustiu anàlisi, en la gestió de les vacances dient que “poden ser més un risc que un benefici, a l’aspirar a una desconnexió massa exigent i perfeccionista” i això es el que ens passa a molt mortals.

Sempre he defensat les vacances, situem-nos, quan vaig començar a treballar, ara ja fa una pila d’anys, treballava en horari partit, mati i tarda, de dilluns a divendres, i el dissabte nomes de mati, fins a les dues del migdia. Les vacances crec que eren unes quatre setmanes, i la finalitat era no anar a treballar; si sortia la possibilitat d’anar un dia a la riera o al cinema, ho aprofitàvem.

Ara tinc la sensació de que la gent s’auto obliga a preparar unes vacances fora de casa, els que econòmicament poden, no ens enganyem, i això tan es vàlid per les vacances com pels caps de setmana, hi ha la sensació o el sentiment de que si no sortim de casa, si no marxem a fer uns quants quilometres, no descansem, no desconnectem.

Comencem pels caps de setmana, i focalitzem en els més urbanites, les persones que viuen a l’entorn de la capital catalana, de fet es on hi ha mes habitants, encara que es vàlid per a qualsevol nucli urbà que estigui fortament poblat¸ agafem el cotxe, canviem un habitatge, posem d’uns 65 m2, per l’espai interior d’un vehicle, de quan? de 6 m2? i anem a la platja o a la muntanya. Per arribar-hi possiblement passarem dues, tres o quatre hores fent cua a la carretera, després cal que trobem aparcament, i posteriorment farem una passejada a una capbussada, per anar a dinar a un restaurant, si hem estat de sort i hem trobat taula, o be amb un pícnic a l’ombra d’un bon arbre. I Tot seguit tornarem a agafar el cotxe i dues, tres o quatre hores mes de cua per tornar a casa.

Descans, desconnexió, carregar piles per tornar a treballar … això es el que anem repetint per estar convençuts que allò que fem te quelcom positiu pel nostre ego i per la nostra salut mental. No cal que calculem el cost financer de tot això, i millor no vulguem ni mirar, ni avaluar, el resultat del cost emocional repercutit en la nostra autoestima.

Pensem que el mercat de l’oci capitalitza el seu negoci en la presentació d’experiències, que es presenten com una projecció més positiva i plaent de nosaltres mateixos; i aquí es on ens amenaça l’anomenat FOMO. I que es això? no soc pas cap expert, i per això ho he buscat a les xarxes, i podria dir que be a ser “la por de perdre’s alguna cosa o no estar present en un esdeveniment social o experiència suposadament positiva”, i això va en augment, amb motiu de l’ús excessiu i indiscriminat de les xarxes socials.

Pot ser que en tot aquest periple vacacional o d’oci, sovint mal entès, ens perdem relacions satisfactòries a nivell familiar o d’amistats, no ens enganyem sovintegen les discussions més o menys volcàniques en el context d’un espai tan minúscul com l’habitacle d’un cotxe, d’una mini habitació d’hotel, una autocaravana o l’espai limitat d’un càmping, on passem la major part de les hores de les nostres vacances, això si no les passem buscant on clavar la tovallola a la sorra, o per on podem posar un peu a l’aigua, sigui marina, sigui de piscina o muntanyenca. Procurem no amplificar més les temudes experiències FOMO, intentem aplicar idees o buscar metes per obtenir un descans més segur, mes complaent per nosaltres i per a la nostra família. Imatge pròpia generada per IA de Canva.

Publicat a

Turisme, oci, drets, convivència …

De tan en tan surten articles, notes de premsa, noticies a les xarxes i als mitjans audiovisuals que parlen de les mil i una situacions que provoca el turisme, com es normal en qualsevol activitat humana, el dret que tenim tots a l’oci, al turisme, a la diversió, però sempre buscant un encaix amb la convivència social.

Una cosa queda ben palesa, i es que avui en dia el turisme ha arribat a ser excessiu per als nadius i per a la població resident en qualsevol indret turístic. On s’ha de posar el llinda de la xifra, de la quantitat de turistes que pot absorbir un indret, un poble o un racó natural en concret?

Personalment fa anys que recrimino el fet de subvencionar, de facilitar financerament els moviments turístics massius, m’explico, no trobo just que ningú rebi una punyetera subvenció per portar turistes a cap indret, si aquests no es paguen el sobre cost que puguin generar tan en despeses d’aigua, de llum, de brossa, de metges i com no, de contaminació. No pot ser que per quatre euros mal contats, es moguin unes grans riuades de gent que poden generar unes despeses més elevades que els ingressos que s’obtenen, a costa de la butxaca dels ciutadans. I abans de que algú pregunti, com llegia a la premsa, es que tu no fas turisme? li diré que si que n’he fet, ara mateix per diferents motius no m’és possible, però si que he sortit de vacances, i reclamo que s’apliqui també aquesta premissa, mínim has de pagar el cost que generes i que no pot anar nomes a càrrec dels pressupostos ciutadans.

Diuen que hem arribat a un punt, en el que l’única manera de reduir el turisme seria viatjar menys, però la societat tendeix a viatjar més, per la qual cosa nomes podria tenir solució si es prenen decisions globals. Estic d’acord, comencem per repercutir la totalitat dels sobre costos generats pel turisme als mateixos turistes, i no ens deixem enganyar, quan ens presenten xifres del que es gasten els turistes, sovint son els diners que paguen pel paquet contractat, que cada vegada més es fa online, per això tenim clar on esta ubicada l’empresa amb la que es contracta?

Una altra casuística es la dels establiments d’oci i restauració, hi ha de tot com sempre, avui llegia que algunes guinguetes de platja s’han queixat per les sancions que els hi han posat per incomplir reiteradament les normes que regeixen segons el municipi, principalment les d’excessos d’ocupació de la concessió, que en algun cas havia arribat a ocupar quasi 100 metres més de l’autoritzat. En serio que es queixen perquè els sancionen per incomplir les normes? i si les complissin? i no oblidem que en ocasions, en masses opino jo, a molts “xiringuitos” les taules estan tan juntetes, que lògicament també els comensals estan tan apilotats que tens la sensació de que no dines sol o en parella o en família, no i ara, dines amb els ocupants de les taules veïnes, que més que veïnes ja podem dir que en realitat son taules compartides.

Turisme si, massificat no, ni aquí ni enlloc. El turisme ha de significar esbarjo, diversió, passar-s’ho be, gaudir de la família, dels amics, dels espais que visitem, no pot ser que nomes busquem aquella fotografia, sovint retocada, per fer dentetes a una colla de desconeguts via xarxes socials. Turisme vol dir deixar-ho tot tal i com ho hem trobat, turisme també vol dir pagar per les despeses de tot tipus que generem en aquell entorn que hi anem perquè ens han dit que era un lloc idíl·lic. Imatge de pexels a pixabay.

Publicat a

Càlcul de persones en aglomeracions

Tot sovint es fan actes d’oci, teatre, musica o qualsevol altra tipus d’espectacle, entre els que també hi podem incloure els polítics. Recentment vam poder viure la Diada al nostre petit país, un país gran però en ocasions no tan com ens diuen. Val a dir que aquell dia jo vaig anar a Barcelona, a la Ronda Sant Pere i al passeig de Lluis Companys.

A  l’anomenada plaça d’Espanya no hi vaig anar, he pogut veure imatges i resums a la premsa i a la televisió, i a tot arreu hi havia força gent, molta gent, una gentada. Dit tot això, i em sap greu parlar-ne per dos motius, primer perquè m’agradaria que en determinades ocasions, en determinades activitats hi hagués més participació, i dit això el segon que no m’agrada es que es faci volar coloms o es transmeti informació i dades desajustades.

Això passa sempre, organitzi qui organitzi qualsevol acte, i n’he organitzat més d’un, sembla que s’està obligat a transmetre que ha estat un èxit de participació, fins i tot més elevat que en edicions anteriors o en actes similars, tot i que això a mig termini sovint acaba sent negatiu per a l’organització. Les dades de la Diada en son un exemple, participació a la plaça d’Espanya segons la policia local crec que van dir unes 115.000 persones, i segons les dades que crec que va donar l’Assembla van ser uns 800.000 assistents. No cal pensar gaire per veure que hi ha quelcom que no quadra, que no es tracta nomes d’una interpretació més o menys interessada.

Un segon exemple, una manifestació a la plaça de Colon de Madrid el juny del 2021 promoguda per les dretes espanyoles (amb un govern socialista), aglomeració a la plaça de Colon segons la policia local crec que van dir unes 126.000 persones, segons la delegació del govern unes 45.000 i segons les dades que crec que van donar pp i ciutadans van ser uns 200.000 assistents. Pensem que la plaça Espanya de Barcelona i la plaça de Colon a Madrid (on hi ha la gran bandera) son similars en quan a superfície.

No cal que n’anomeni més, si voleu a les xarxes en trobareu totes les que vulgueu i encara més de manifestacions, es igual sempre es el mateix, els organitzadors tenen la mira molt alta i els opositors o desacreditadors la tenen molt baixa, però pesem, suposo que organitzadors i detractors encara no han volgut evolucionar cap al present, que anys enrere ens era molt difícil poder avaluar la massificació de persones en un esdeveniment sense control d’accés i no numerat, però avui dia que tots tenim les xarxes al palmell de la ma podem verificar un uns segons les dades que ens ofereixen, amb alguna aplicació tipus mapchecking o el mateix google amb el seu maps, posen al nostre abast avaluar qui diu la veritat, que sovint no ens diuen ni els organitzadors ni els detractors, nomes li hem de dir si l’espai a valorar era ple, mig ple o molt ple.

Pensem-hi una miqueta amb tot això, i no ens deixem influenciar pels promotors interessats, siguem espavilats i com sempre dic siguem valents per interpretar les dades, les oficials, les oficioses i les que nosaltres mateixos siguem capaços d’elaborar, amb la finalitat de formar-nos la nostra pròpia opinió i actuar políticament i sobretot humanament en conseqüència. Amb imatge de SantiagoGonzález_ad a Pixabay

Publicat a

Gresca a deshores

Mil i un plans, com en tantes coses, dels responsables municipals de Barcelona, es igual el lloc, en general arreu hi ha el mateix problema, la difícil convivència de l’oci nocturn i el descans dels veïns en un mateix barri.

Una petita referencia de com funciona tot i que no te afectació directa amb el que tractem ara mateix, disputa entre les autoritats i el sector per les anomenades “terrasses covid” que si les han de tancar, que si poden continuar obertes … escoltin es molt clar, eren terrasses covid, s’ha decretat el final de la pandèmia, s’han de tancar i punt … que no vol dir que no es puguin negociar les possibles ampliacions negoci a negoci, si compleixen els paràmetres ambientals, socials i legals corresponents.

Tornem a la qüestió dels horaris, si hi ha una normativa que limita l’horari de soroll que poden fer els veïns, les obres i l’activitat del comerç, no vinguin amb tonteries, aquest horari l’ha de complir tothom, negoci del sector de l’oci inclòs. Fa pocs dies parlant amb algun jove, comentàvem això del dret a la diversió, la respecto, però el que no puc deixar de transmetre es que aquesta diversió actual que encadena horaris i establiments nomes per l’interès econòmic per uns quants tingui que ser d’obligat compliment per tots, no, qui vulgui gresca que la tingui, en els espais i horaris que no molestin a la resta de les persones, no es tan difícil, oi?

I l’excusa dels botellots que expressen alguns, no val, els botellots en altres espais alternatius, sigui per capacitat, sigui per preu o sigui perquè no tothom combrega amb els estàndards del sector, continuen i continuaran, o expliquem be a la quitxalla, al jovent, els pros i els contres de  tot plegat i que pensin i raonin per ells mateixos, o totes les altres opcions son nomes interessos d’uns quants, no es preocupació pel que facin els nostres fills i nets, no es pas preocupació pel seu futur, es única i exclusivament bombardejar-los amb un sac d’activitats i costums sense límit i repeteixo, sense cap altra finalitat que omplir els calaixos d’uns quants.

Possiblement, no, segur que la societat que els hi hem dissenyat, uns per les seves iniciatives i els altres per la nostra permissivitat, mereixen ser revisades, i no nomes per aconseguir que siguin bones persones, que també, si no perquè aquest tipus de vida de consumisme descontrolat i sovint sense solta ni volta, no te futur, no s’aguanta per enlloc, cada vegada ens impulsen a gastar més i més en oci, el que fa que puguem destinar menys i menys a viure, hem d’aturar-nos de tan en tan i pensar que volem fer amb la nostra vida, es limitada, aprofitem-la i recordem que el viure amb ingressos minvants i amb despeses in crescendo, no te futur, aquest estil de vida i de societat no te futur, i si plegats fem quelcom per millorar-ho? imatge de geralt a pixabay.

Publicat a

Centres comercials

Llegit a les xarxes, proposta de construir un centre comercial a Sant Fruitós de Bages. El lloc proposat seria el polígon de la Serreta, amb connexió a la C16 i la C25, també s’especula amb que pugui crear mes de 1000 llocs de treball.

D’entrada tota proposta ha de ser ben rebuda, i valorar-la amb atenció, serietat i amb ganes de beneficiar al poble i al seu teixit industrial, comercial i social.

Tot això dels centres comercials va néixer per allà als Estats Units, com tantes coses, i responen a l’existència d’economies d’aglomeració. Això significa que les empreses generen eficiències per estar les unes prop de les altres. Per continuar parlant-ne, entren en joc paraules com massa critica, que es això? la massa crítica, es refereix al nombre de persones, clients o usuaris que necessita qualsevol idea de negoci o projecte per a, d’una certa manera, garantir que és viable, donar continuïtat i aconseguir els objectius que es tenen planejats. Com podeu veure fins ara, tot gira al voltant del negoci.

I buscant per les xarxes, he trobat raonaments de professionals del sector que entre altres qüestions ens diuen que els centres comercials han de generar records per a tornar, on en lloc de clients els visitants se sentin convidats, i que han de formar part del barri i crear sentiment de comunitat, espais oberts, connectats amb l’entorn, que promocionin les relacions socials, flexibles i transformables i responsables socialment. Referent al disseny, diuen que s’han acabat els centres comercials que eren com caixes tancades, i que la denominació d’aquests espais, segurament es tindria que canviar de nom.

Com deia al principi, tota aquesta historia dels centres comercials va néixer als Estats Units, i com estan ara allà? es parla de la projecció de continuar amb la línia actual de tancaments,  això significa que els centres comercials s’hauran de reconsiderar, tancaments, risc de ser abandonats o demolits. Qualsevol opcion tindrà profundes repercussions en l’ocupació i en la renda disponible de les famílies, cauran els ingressos fiscals i les administracions disposaran de menys recursos per a obres públiques i projectes socials, i tampoc podem oblidar que un centre comercial abandonat pot acabar convertint-se en un espai de marginalitat i vandalisme.

Dit tot això, s’ha d’estudiar be, molt be, amb profunditat i seny, i en el transcurs d’aquest temps d’estudi i reflexió, es poden visitar centres comercials dels oberts actualment, els ubicats en una zona amb un elevat potencial de circulació de visitants, com per exemple grans ciutats, son centres on hi ha forces botigues i visitants, no se si les vendes van en paral·lel, i altres centres mes allunyats del bullici social, tenen molts dels seus espais tancats. A la Catalunya Central hi ha la suficient massa critica per tal de que un centre comercial funcioni? Una tendència es encabir-hi més espais d’oci i restauració, però no ens enganyem, tot te un límit, i el consumisme també, imatge de photomix-company a Pixabay.

Publicat a

Sempre contra l’usuari

Llegia a la premsa que per tal d’estalviar costos, una important cadena hotelera ha decidit digitalitzar el procés de recepció de clients, o sigui que tot i que, com sempre, es vulgui disfressar com un avenç tecnològic i millora del servei al client, ja que així no haurà de fer cua a recepció, la gran veritat com diu el mateix periodista, és que és penalitzarà lexperiència del consumidor.

Una mica d’atenció, a veure, que parlem, arribem a l’hotel, trobem un terminal col·locat idòniament perquè podem cercar la reserva, escanejar la documentació corresponent, després haurem d’introduir les dades que l’establiment no et , i finalment ens lliurarà la targeta per accedir a l’habitació, que possiblement encara no tindrem assignada i “el sistema” ens ho comunicarà via missatge tan prompte els corresponents algoritmes ho decideixin.

Ah, i les maletes, que en fem? tindrem una consigna tipus estacions de tren o aeroports o els deixem al cotxe? i el cotxe on el deixarem, podrem entrar al pàrquing de l’hotel o l’haurem d’aparcar a un pàrquing extern?

Pel que fa a aquestes novetats relacionals al sector de l’oci, dies enrere també llegia que cada cop mes, es comença a “parquimetritzar” no sé si la paraula existeix o no, disculpes, però amb ella intento transmetre que el que és vol, és controlar i acotar la durada de l’estada dels clients a les instal·lacions de determinats negocis, tot dependrà del que consumim… un refresc, uns minuts… una dinar, una hora? a mes del cada cop mes habitual torn cronometrat.

I aquí és on els clients consumidors tenim la potestat d’escollir, que volem servei de menjar ràpid a preu de restauració d’alta gamma? jo a casa meva puc convidar a fer una beure oa comer a qui a mi em sembli, però en alguns restaurants no, m’obliguen a menjar amb gent que no conec de res ia participar de les seves converses i ells de les nostres, i tot perquè posin les taules amb una separació d’uns escassos 10 centímetres els uns dels altres.

Si, ja sé que aplicar això que comento podria significar una de dues coses, o ajustar els beneficis de l’establiment, o encarir el preu del servei final, ambdues no desitjades pels gestors del local en qüestió, però a menudo si acceptades per nosaltres, els clients, aquells a qui aquest tipus de decisions ens poden molestar i sentir-nos menystinguts. Soc el que decideixo amb qui comparteixo taula i la durada de la vetllada, si això significa que he de pagar un preu mes elevat, també seré el que hauré de valorar si surto a gaudir de l’oci una vegada per setmana o em he de limitar a una vegada al mes. Imatge de Gioele Fazzeri a Pixabay