Fins on arriba la corrupció?

A veure, corrupció, tots tenim clar que vol dir, oi? tot i així ho he buscat al diccionari de la llengua espanyola de la Real Acadèmia Espanyola, ens presenta quatre definicions (1) acció i efecte de corrompre o corrompre’s, (2) deteriorament de valors, usos o costums, (3) en les organitzacions, especialment en les públiques, pràctica consistent en la utilització indeguda o il·lícita de les funcions d’aquestes en benefici dels seus gestors, i la darrera es la més curiosa (4) diarrea, descomposició, si més no en aquest context del que parlarem.

El president dels populars va convocar una trobada, una concentració, a la zona del Temple de Debod a Madrid, es veu que segons qui pot convocar les concentracions que vulgui i no passa res, en altres ocasions tot plegat s’acaba amb garrotades, si en teniu ganes podeu revisar a les xarxes tot el munt de concentracions convocades arreu del país i per tot tipus d’organitzacions i valoreu qui les convoca, com es convoquen i com es desenvolupen, nomes cal que penseu i tot seguit podreu fer-vos una idea de com funciona tot plegat i opinar al respecte.

Aquesta concentració, segons vaig sentir en algunes noticies televisades, es convocava contra la corrupció, per aquest motiu crec que el lloc no havia de ser el que van escollir, hauria sigut més adient per exemple passar pels carrers de Sagasta, Carranza, Alberto Aguilera, Marques de Urquijo i Quintana per poder lligar dos carrers molt coneguts políticament parlant, Ferraz i Gènova, ambdós es mereixerien una bona manifestació com la que pretenia convocar en Nuñez Feijóo, ja que si ara hi ha indicis de presumpta corrupció en un dels dos grans partits, temps enrere i encara no s’han acabat tots el procediments, n’hi havia de l’altra.

Volen acabar amb la corrupció? que pleguin tots i comencem de zero, nomes així podríem intentar aconseguir començar una nova època lliures de pecats originals, no cal que comencem a fer una llista dels més dolents, per cert més llarga que un dia sense pa, a tot arreu hi ha de tot, allò que es deia abans que a la vinya del senyor hi ha de tot. El que hem pregunto, es com poden tenir la cara dura i la poca vergonya de parlar i convocar concentracions en contra de la corrupció quan es un partit condemnat com a responsable civil subsidiari amb beneficis a títol lucratiu de les accions investigades.

Si alguns del PSOE han fet coses mal fetes, han fet frau o/i corrupció que siguin castigats, però els del PP que van consentir, van permetre, van fer els ulls grossos en els cassos ja jutjats i castigats i en els que encara estan vius, també que siguin castigats, el poble volem gent seriosa, volem gent professional, volem gent assenyada, volem gent justa, en definitiva volem persones que no es deixin corrompre, volem persones que defensin la nostra societat, que defensin a totes les persones, a les de dretes, a les d’esquerres, als avis, als infants, als sense feina, als sense sostre, que defensin a tothom, no com aquestes darreres dècades que sembla que si no ets de cap lobby, si no ets de cap grup de pressió, si ets un súbdit o ets senzillament “populatxo” ho tenim fotut, de debò que hem de pair o mal pair això? arribats aquí entenc la quarta definició de corrupció, referenciada al principi d’aquest article, que ens diu el diccionari de la llengua espanyola de la Real Acadèmia Espanyola, i es que amb el comportament d’aquests politiquets de joguina, ells no, però nosaltres es lògic que tinguem diarrea i descomposició. Imatge pròpia generada amb IA de Canva.

Perquè acceptem aquesta colla de enganyabadocs?

He buscat adjectius i sinònims d’alguna paraula que reflectís amb claredat el que volia exposar, m’ha costat força i encara no se si ho he aconseguit, al cap i a la fi hi ha tanta varietat de mots que es difícil escollir i encertar … desinformació, falsejament, intoxicació, manipulació, enganyifa, sopars de duro … podeu escollir.

I ara a que be aquesta historieta que veureu que sembla sortida de la ploma del nostre estimat Galdric, col·laborador del Montpeità i de Regió7 , es tota aquesta historia del fiscal general de l’estat i del presumpte defraudador a hisenda, no m’atreveixo a posar-hi cap més adjectiu tot i que a la premsa i a les xarxes es diu de tot; de fet ja en vaig parlar ara fa quatre mesos amb l’article “Ha de dimitir el fiscal general de l’estat?” i transcorregut el temps ens trobem en que hi ha una condemna però no hi ha sentencia, o aixo es el que he entès, si no es això corretgiu-me, no ho acabo d’entendre, es condemna a una persona però no es raona el perquè.

Com passa sempre i més en política, surten tots esverats com a braus, encara que alguns defensen que això dels braus es cultura, i podem trobar declaracions, algunes fan riure i altres fan plorar i altres fan emprenyar, amb un biaix prou clar segons les tendències polítiques de qui obre la boca. He trobat una frase publicada per infoLibre que diu “això és un èxit sense precedents de la democràcia: un espanyol ha vençut l’aparell de l’Estat que ha anat contra ell simplement per la seva relació personal amb ella, ella es l’Ayuso, ja que s’han revelat secrets d’un ciutadà i la justícia ha imperat a Espanya”.

A veure, no vull pas entrar en el joc brut polític, no entraré pas a posicionar-me si el senyor en qüestió es culpable o no, anem per això que diuen de revelació de secrets. Estem parlant d’un possible frau a hisenda i a més d’una certa importància, oi? tot i que ara no s’utilitza tan sovint, si que es va fer famosa la dita de que “hisenda som tots” i en base a això, soc de l’opinió de que aquesta martingala financera me l’estan fent a mi, i a tots els súbdits, si son certs aquests falsejaments denunciats, ens estan estafant a tots i si es així, si nosaltres som víctimes, qui es el que es creu amb la potestat de decidir que això es una revelació de secrets? o sigui que aquesta colla d’enganyabadocs pretenen que ens empassem una enganyifa descarada de que presumptament ens estan foten els quartos i a més a més volen tenir el dret a amagar-ho.

Si hi ha una colla de galifardeus, no es un insult ja que segons el diccionari de la llengua catalana, un galifardeu es aquella persona capaç de fer-ne de totes, que no vol dir que les hagi fet, ja que quan es demostra que ho ha fet passa a ser un delinqüent, com deia si n’hi ha una colla d’impostors oportunistes que ens volen tractar com un cul de got, tenim primer el dret a ser-ne informats, o sigui que res de revelació de secrets, es el nostre dret laminat i retallat a conèixer qui ens pot estar enganyant, cosa que ja tindria que estar jutjada i sentenciada, però no, el que sembla es que s’han volgut engrunar les poques garanties que teníem de que els que ho han de fer, defensin els nostres interessos, els interessos del poble, unificats en aquesta ocasió sota el paraigües d’una hisenda que ha de defensar-nos a tots plegats dels aprofitats vividors que sorgeixen al caliu del poder. Imatge pròpia generada amb IA de Canva.

El dret a la vida del jovent

Llegia una mica descol·locat un article de Francesco Olivo corresponsal de la Vanguardia a Roma amb el titular “Itàlia, atrapada a la casa del bosc” amb un ressaltat prou eloqüent “El país es divideix per tres nens apartats d’una família que viu aïllada”, on s’explica l’historia d’una família amb tres fills, en la que els pares van decidir practicar u n ecologisme extrem, vivint al marge del sistema, sense electricitat ni lavabo; res de calefacció, ni gas per cuinar i substituint el lavabo per un forat fet a terra a l’exterior de la casa.

Recomano la lectura d’aquest article per entendre de que van aquestes reflexions meves, no entraré a valorar el cas d’aquesta diguem-ne família singular, no em posicionaré pas a favor seu, però si que m’agradaria capgirar el relat inicial del contingut del treball periodístic, i fixar-nos en l’altra cara de la moneda, si volem qüestionar el modus vivendi d’aquesta parella, arrossegant en la seva, a priori, errònia aventura social, als seus tres fills, no podem oblidar-nos ni deixar de mirar, ni de parlar i ni avaluar com funciona l’alternativa a les possibles males decisions dels pares, i no parlo ja d’aquesta família en qüestió, sinó que ho trasllado al nostre petit país.

Qüestionar a aquest tipus de persones esta be, però les alternatives conegudes també, no fa pas gaires mesos que ens assabentàvem de que qui tenia que vetllar pel benestar del jovent, i  reconduir ràpidament possibles desviacions, podem parlar d’algun organisme que buscava el benestar de la infància i l’adolescència amb alt risc de marginació social, serveis externalizats, abusos, escàndols, subvencions, pressupostos … un mitja digital en deia que “necessita una transformació profunda i això és evident des de fa molts anys”.

Però no tot s’acaba aquí, també han sortit diverses noticies de bullying, deia un diari que “Catalunya registra més de 11 denuncies por bullying cada dia” i que segons el REVA, Registre de Violències de l’Alumnat, base de dades creada el 2023 pel Departament d’Educació “s’han atès 274 casos de possible assetjament escolar en el que portem de curs” i això en ocasions acaba en intents de suïcidi que massa sovint te un final nefast pels alumnes.

Aleshores em pregunto, quin sistema tenim establert perquè quan hi ha qui decideix que determinats joves no poden continuar sota la tutela dels seus pares biològics o adoptius, els posen en mans de personatges que presumptament el que menys els importa son els nois i noies, i que presumptament o busquen el benefici propi o el d’alguns amiguets o senzillament busquen tenir poca feina amb un bon salari.

I en el mon educatiu passa el mateix, no diré pas que els professionals d’ensenyament siguin dolents, i ara, però si que hi ha un sistema que no funciona, i no funciona quan tot i les queixes i reclamacions familiars reiterades davant uns fets de bullying a les escoles, els protocols o no son suficients o son excessivament lents i arriben tard pels joves que aconsegueixen culminar i fer realitat els seus instints suïcides. Un darrer titular m’ha fet molt mal anímicament i es que hi ha “alarma a les escoles catalanes: gairebé 500 casos d’assetjament en només dos mesos”. Diguem prou, això no pot continuar així, els nostre jovent no s’ho mereix, i ara mateix nosaltres en som els màxims responsables per reconduir-ho, els adults de la societat, els pares, els avis … realment ens importa tan poc el nostre jovent, com per continuar amb els ulls clucs davant uns fets tan greus? Imatge pròpia generada amb IA de Canva.

Noticies esbiaixades

Es curiós com les noticies que expel·leixen els diaris siguin digitals o en paper, comuniquen fets ocorreguts en temps passats amb un biaix més o menys tendenciós, més o menys arbitrari, amb la finalitat de fer allò que ara s’ha posat de moda, se’n diu blanquejar uns individus o unes organitzacions, sovint amb unes decisions o una gestió pèssima, per tal de fer-los quedar be en la tan elogiada i sovint manipulada historia.

Aquest es el cas d’aquesta noticia que publica el Debate signada per Iván Mingo, ens presenta al dictador espanyol com un home exemplar en la creació d’empreses i riquesa pel país, no us posaré pas l’enllaç, el títol si, per si us pica la curiositat de llegir-lo “El deute de l’automòbil espanyol amb Franco, creador de quatre marques que avui generen milers de llocs de feina”, resulta que el bon home va esperonar el naixement del teixit productiu nacional, aconseguint la cohesió necessària, deslocalitzant la indústria nacional i creant grans nuclis industrials al voltant de les grans ciutats que fomentessin els moviments migratoris del camp a les urbs, uau, un individu miraculós.

Ens anomena les empreses o marques que va crear, ENASA que sota la marca Pegaso va fabricar camions i esportius de luxe, però la realitat es que del Z-102 en van fabricar poquets, la marca va ser comprada per Iveco que posteriorment va passar a Tata. Una altra marca que va néixer diuen gracies al dictador va ser Seat, que en un principi va fabricar amb llicencia de Fiat, tot i que després se la va quedar el grup Wolkswagen. Una tercera va ser Ebro, que sembla ser que va sorgir en nacionalitzar la planta catalana de Nissan, actualment a l’orbita d’un grup xines. I la quarta la Metalúrgica Santa Anna, que va fabricar els Land Rover Santana, que després d’acords amb Suzuki i Iveco va acabar també en mans xineses.

No se si aquest personatge va ser tan bo pel país com diu l’article, hi ha qui no li sembla del tot be aquest reconeixement, el que si que est cert es que algunes de les marques van tenir renom, encara que no va ser tan per la bona gestió del dirigent com pel fet de que tampoc hi havia competència real, era com la tele, hi havia la 1 i la 2 i cap més, la gent o miràvem aquestes o no veiem tele. Encara que el fet que actualment uneix a les quatre marques, es que totes van deixar de ser ensenyes espanyoles.

Aquests dies també s’ha parlat de dos esdeveniments més que van fer historia, la mort d’en Franco i la restauració de la monarquia. Tothom hi diu la seva, de la primera uns diuen que van vessar moltes llàgrimes i altres diuen que van destapar ampolles de cava o xampany, que es com es deia aleshores, de la segona uns diuen que van ser el primer pas cap a la normalització democràtica del país i altres diuen que van canviar els caps visibles per tal de que en realitat res canvies.

Hi ha una realitat que no es pot canviar, i es que després del 36 la gent ho va passar malament, alguns molt malament, a altres les coses van començar a anar-los-hi be, com sempre tot depèn on tens els amics. Ara el món s’ha globalitzat, hi ha els que remenaven les cireres abans, ho fan ara i també ho volen fer en el futur, hi ha concentració de marques, i n’apareixen de noves que principalment provenen del països asiàtics, les empreses ja no saps ben be de qui son, grans corporacions, els anomenats fons d’inversió i en algunes ocasions els anomenats fons voltors. La realitat es que ens han construït una societat a mida del consumisme, es indiferent de si com a  persones estem be o no, el que importa es que com a societat caminem com a xaiets i gastem en allò que ens diuen, i si no expliqueu-me quin sentit te això que aquestes dies es fa arreu del món, la festa d’encesa de llums de Nadal. Imatge pròpia generada amb IA de Canva.

Referencies generacionals

Llegia l’entrevista que la Paula Solanas li fa a l’Analía Plaza al diari Ara, amb el títol “Els boomers mai et reconeixeran el seu privilegi» tot parlant de la publicació del seu llibre. Després he llegit els comentaris, n’hi ha una colla, un centenar, i lògicament tothom hi aboca els seus pensaments i el seu posicionament, que com passa sovint, surten seguidors i detractors.

Si es fa una revisió mental dels darrers diguem cent anys, veurem que en cada moment, en cada època hi ha la dèria d’assignar un mot representatiu de cada una d’elles; m’explico, per exemple es diu que la gent nascuda entre mitjans dels anys vint i mitjans dels quaranta del segle passat, son la generació de la guerra o generació silenciosa, austers i acostumats a callar, austers per força perquè no els deixaven pas avançar, i silenciosos per força perquè si volien obrir la boca per reivindicar, no els hi deixaven pas fer, els hi fotien un mastegot, suposo n’hi ha pocs que recordin en primera persona que a plantofades els obligaven a entonar els càntics que enaltien el patriotisme imposat de l’època.

Després de mitjans dels quaranta fins a mitjans dels seixanta, podríem ubicar-hi la generació dels boomers, aquesta que la escriptora diu que son uns privilegiats. Diu l’autora que no s’esperava que tanta gent se sentís atacada per aquest llibre, això no ho vaig entendre. Be, es fàcil entendre que si no hagués aixecat polseguera dient el que diu, ningú parlaria ni del llibre ni d’ella, i ara en parlem tot plegats i a més li fem publicitat gratuïta. Seguint amb la revisió mental, trobaríem la generació X, després els milenials, a continuació la generació Zeta i els nascuts en aquests darrers anys sembla ser que ja els anomenen la generació Alpha, encara que entremig si han d’afegir denominacions curioses com per exemple ser un NPC, busqueu el seu significat, es curiós.

Però parlem dels “privilegiats” dels boomers, jo seria un d’aquests, nascut a la dècada dels 50, jubilat després de cotitzar més de quaranta anys, vam viure en general una vida millor que la dels nostres pares, les mancances que també en teníem, eren inferiors a les dels nostres pares, tot i viure un xic la post guerra espanyola, no vam viure “el alzamiento” de ple com ells, la majoria dels nostres pares no van poder estudiar gaire, les quatre regles com ho deien ells, nosaltres ja vam cursar algun estudi de “més nivell”, la gent va començar a fer “carreres universitàries” i amb l’expansió posterior amb carrera o sense van treballar per evolucionar en una societat precària i amb molt camí per recórrer.

Dir ara, com ho fa l’autora, que “pensava que trobaria molta més gent que hagués viscut a xaboles, i realment la majoria ja van créixer en pisos” es menysprear a aquella gent, i es desconèixer la realitat social del país, o no s’ha informat prou o ja li va be aquesta mostra volguda de desconeixement com a presentació del seu llibre. Segur que alguns ho van passar millor que altres, ara també, al llarg dels anys, al llarg de les generacions es diguin com es diguin, hi ha hagut gent que s’ha esforçat molt, altres no tan, però això no es garantia de res, altres han tingut ajuda dels pares, altres possiblement no podien o no volien fer-ho, la realitat es que en cada època vivim la vida que ens toca viure, situacions socialment pensades i creades en benefici d’uns quants, els de sempre, si que es cert que possiblement a les darreres generacions els hi hem inculcat que en aquesta societat tot es pot aconseguir amb poc esforç si es desitja intensament, i ens hem oblidat de ensenyar-los-hi que ni tot es vàlid, ni tot es possible, una cosa es el que volem i l’altra es la realitat. Imatge pròpia generada amb prompt de Gemini per IA de Canva.

La reconnexió

Temps enrere, ara fa mig any, al meu article “Un got d’aigua fresca” parlava de vivències personals, de com en un moment tot pot canviar, el teu món es pot capgirar, i son situacions a les que totes i tots hi estem exposats, i que sense voler tenim butlletes perquè ens toqui.

Encara que no sempre tot son flors i violes, i en aquesta ocasió tampoc; en poques hores d’estada a casa tot es va complicar, resultat una nova operació i més dies d’hospitalització, i un cop recuperat nou vocabulari, peritonitis, sepsis … per acabar amb una ileostomia, i que coi es això? es tracta de redirigir el flux dels intestins amb cirurgia, es crea una obertura a l’abdomen, coneguda com a estoma, a través de la qual s’extreu l’extrem de l’intestí prim on hi col·loquen una bossa, tan senzill d’exposar i tan complicat d’assimilar.

Recuperació lenta, tan física com anímica, però dia a dia, pas a pas, un torna a agafar forces, i va acceptant, no hi ha més remei, això de la bossa, amb tota el que comporta de diguem-ne manteniment diari. Aquesta situació pot ser, o no, reversible, i no ens enganyem això també es un motiu, que tot i crear dubtes, t’encoratja a lluitar cada dia per intentar arribar a aconseguir aquesta fita.

Ha passat mig any, mig any de vetllar perquè aquesta bossa no tingui fuites, mig any preguntant-te si arribat el moment la reconnexió serà possible, mig any d’alts i baixos emocionals, mig any que sense els professionals seria difícil de portar, però sense el suport dels més propers, família i amics, seria impossible; no els hi podré agrair mai prou, el que cada un en el seu àmbit han aportat, perquè jo pugui gaudir del meu futur amb ells, al seu costat, i es en el decurs d’aquest darrer mig any, que a la seva cara hi he vist reflectides expressions contraposades, angoixa, por, tristesa, i també ànim, alegria, descans …

No tinc clar quin serà el meu futur, no se si serà curt o llarg, però hi haurà futur, cosa que fa uns mesos no n’estava gaire convençut. Perdem massa temps fent volar coloms, perdem massa temps somiant en allò que ens han dit que ens pot fer feliços, i tot plegat ens fa perdre un temps cabdal que el podríem dedicar a la família, als amics, a aquelles coses  que quasi mai es poden comprar amb diners, son aquelles coses que et venen donades pel dia a dia, son aquelles coses que et venen regalades pels que t’envolten i et valoren per ser tu mateix, no pel que dius que tens o tindràs. A casa tenim un calendari d’aquells que porten dites més o menys conegudes, més o menys encertades, deixeu-me que acabi amb una d’aquesta setmana “De vegades hem de perdre les coses per entendre la importància que tenen” cuideu-vos i cuideu-los. Imatge pròpia generada amb un prompt de Gemini per IA de Canva.

Els drets dels estats prevalen als dels ciutadans

Això es el que diu el titular de l’article d’en Josep Nualart Casulleras i de la Clara Ardèvol Mallol publicat per VilaWeb i tot això be a raó del Conveni Europeu dels Drets Humans i la constitució del TEDH i del Consell d’Europa i de que els estats membres compleixin els compromisos assumits en matèria de drets humans.

Tot plegat es per la recent sentencia del Tribunal Europeu de Drets Humans que venia dir que el Regne d’Espanya no va vulnerar els drets fonamentals de Jordi Turull, Oriol Junqueras i Jordi Sànchez durant el seu empresonament pel referèndum de l’1 d’Octubre i les eleccions catalanes del desembre de 2017, sentencia que surt de dues posicions contraposades, la dels promotors que ho veuen com una revolta popular “dels somriures” i la dels detractors que ho veuen com una explosió de violència sistemàtica, i d’ambdós posicionaments en surt aquest raonament que ens vol convèncer, més ben dit que ens volen imposar, i es que els drets dels estats prevalen als dels ciutadans.

I aquí es on volia arribar, no tan si va ser una revolta popular “dels somriures” o una explosió de violència sistemàtica, els narradors sabran fins on arriba el seu relat fidedigne i on comença la ficció, el que es més preocupant es la sentencia, perquè a veure això de que els drets dels estats prevalen als dels ciutadans m’ho han d’explicar molt be.

Qui o que un estat? penso que l’estat sense els ciutadans no es res, suposo que els que manen, els politiquets de joguina, pensen que l’estat son ells, amb els seus privilegis i amb la seva raó, encara que massa sovint la raó no estigui de la seva part i contradigui la realitat social. Penso també que amb aquesta sentencia venen a dir que el benefici global de la societat, en aquest cas representada per l’estat, esta per sobre dels drets individuals de les persones, però i si algun d’aquests estats s’equivoca de ple amb els seus raonaments i amb les seves accions, aleshores que carai estan defensant? si les seves decisions com a estat, que no ens enganyem son les decisions d’un quants electes que es pensen que estan per sobre del be i del mal, repeteixo si les seves decisions com a estat contradiuen els pensaments i les necessitats dels ciutadans que som els que els hem elegit, o sigui contradiuen les nostres indicacions i preferències socials, quin dret tenen a fer prevaldre les seves imposicions al poble que els nodreix del poder que s’atorguen i que a més obliden que es limitat i finit.

Amb tots els esdeveniments ocorreguts darrerament, penseu-hi … manifestacions, mascaretes, aiguats, sequeres, cribratges, guerres, fraus molts i amb molt pes específic financer, tots els mandataris esgrimeixen arguments per defensar que ells estan per sobre dels ciutadans, per molt que ho vulguin camuflar dient que es l’estat el que legisla, que es l’estat el que actua en benefici de la majoria, encara que tots veiem que es trepitgen els drets d’allò anomenat populatxo. Quan passa tot això, quan l’estat i els seus representants, ens fan combregar amb rodes de carro dient-nos que els drets de l’estat prevalen als dels ciutadans, es aleshores quan es trepitja una línia vermella i aquests individus es comencen a situar en una il·legitimitat social a la que hi arrosseguen a l’estat que diuen representar tan be i amb tanta voluntat de millorar, millorar que? Imatge pròpia generada per IA de Canva.

El vot útil

Això es el que aquesta setmana deia el president dels populars, i no ens enganyem es el que diuen tots els polítics quan volen o veuen properes unes eleccions i no tenen del tot clar les seves possibilitats en clau positiva. Però quan parlen del vot útil el que volen dir es que els votem a ells i nomes a ells o majoritàriament a ells, que son els únics salvavides que trobarem els vassalls, a més ho va dir clarament “nomes hi ha un camí perquè governi el PP, i es votar al PP” dixit. A més son conscients de que per governar necessitaran els vots de Vox, però diuen que veuen clares les negociacions entre ambdós partits, per no donar a les ales esquerres.

Ara tenen en portes les eleccions a les comunitats d’Extremadura, Castella i Lleó i Andalusia, sense oblidar que les de Valencia estan en un fil tan prim que també poden caure en un tres i no res. Cal valorar que tot i que públicament els populars festegen als altres, perquè serà, sembla ser que amb la boca petita diuen estar tips de les exigències de l’anomenada extrema dreta.

Sovint em pregunto perquè aguantem a tota aquesta colla de “profiteurs” que nomes s’aprofiten de la ciutadania, i no em refereixo nomes a aquests dos partits, en refereixo a la majoria de partits; parlen de la nostra desconfiança, de la nostra desafecció envers la política i els polítics, però ells que son els que la provoquen, no hi posen cap esforç per millora-ho, no tenen ganes de que ens comprometem amb la política, perquè si ho fem els fotrem fora, no podem continuar sent menyspreats per un col·lectiu que no ha demostrat mai la seva capacitat per gestionar correctament, al contrari, penso que s’esforcen perquè “la utilitat assenyada i transformadora” que reivindiquen, sigui nomes un conjunt de paraules boniques buscades al diccionari “de quedar be”, però sense contingut, sense recorregut i sense més pretensions ni objectius que pronunciar-les perquè sonen be, semblen altisonants i sembla que tot plegat sigui “la xocolata del lloro”, però sincerament darrera tots aquests politiquets de joguina hi ha una realitat, i es que tots plegats fan que el poble acabem anant «amb una sabata i una espardenya» i acabem «plorant com una Magdalena» pels pecats que cometen ells, sigui per haver-la pifiat o sigui fets consumats amb mal intenció.

El més trist es que quan parlen d’eleccions massa sovint no ho fan presentant solucions pels problemes reals de la gent, siguin per incendis, per aiguats, o per proves mediques mal gestionades, i això es vàlid per a qualsevol racó del país, ho fan per vèncer als contrincants, o fan per vèncer als electes de una gran part d’espanyols que no combreguen amb les dretes, però no ens enganyem molts, molts espanyols no combreguen ni amb les dretes ni amb les esquerres i per això es queden a casa i no voten, diuen que mal fet, si, però també es el que a ells, als polítiques de joguina els hi va be, ja els hi va be que ens atipem dels polítics, ens avorrim de la política que fan, ens atordim amb una creixent desconfiança que lògicament ens porta a una desafecció que ens fa desconnectar, i es aleshores quan aprofiten per fer allò que sovint no es el que necessita el poble, però que si que va be per a determinats col·lectius, sectors o nínxols de negoci i de poder que son els que acostumen a recolzar-los.

Els hi son igual les manifestacions, les reivindicacions, les protestes de treballadors i usuaris, el deteriorament de la gestió es real i es important, però ells no tenen remordiments, es poden acusar mútuament de fets presumptament delictius, mentre s’obliden de fer un examen de consciencia, que a una persona tal com Deu mana li trauria la son, de tot allò que han fet i dels actes pels que han estat sentenciats al llarg dels darrers cinquanta anys, i que nomes de pensar-hi “em posa la pell de gallina”. Imatge pròpia generada amb un prompt de Gemini per IA de Canva.

Optar pel suïcidi

Avui podeu trobar un article d’en Jordi Morros amb el titular “Es multiplica per tres la detecció de persones amb idees suïcides a les comarques centrals” l i us puc dir que es molt interessant la seva lectura. Hi ha frases que no podem obviar “els darrers tres anys s’ha multiplicat per tres la detecció de persones amb idees suïcides a les comarques centrals” o també “la prevenció del suïcidi és una tasca de tota la comunitat, és una responsabilitat compartida”.

Deixeu-me fer un petit resum de les pautes clau per a la prevenció del suïcidi que jo recullo d’aquest article: s’ha de prioritzar la detecció precoç, amb un enfocament comunitari i una responsabilitat compartida, per poder tenir coneixement dels factors de risc i de les senyals d’alarma, podent trobar així eines d’actuació bàsiques per a tothom, amb el suport dels professionals que tracten aquestes situacions de risc i que necessiten també els seus espais d’autocura professional amb el corresponent suport emocional per gestionar l’estrès i el desgast emocional d’aquesta tasca.

Dit tot això, i després d’encoratjar-vos a llegir l’article, que suposo que ja heu fet, anem una mica més enllà, s’ha de fer prevenció, es cert, com a societat tenim responsabilitats envers els nostres veïns, els nostres amics, la nostra família, hem d’escoltar-nos més els uns als altres, hem de deixar de ser tan individualistes i tan egoistes, perquè massa sovint això ens porta a preocupar-nos nomes del nostre ego, i els altres es tornen invisibles tan als nostre ulls com al nostre pensament. Hem de poder detectar els factors socials i comunitaris que mostren les senyals d’alarma que emeten les persones properes, l’abatiment, la tristor i altres expressions no verbals, que transmeten molt sobre el seu estat d’ànim.

Encara que possiblement al marge de tota la prevenció que es pugui fer, hem de preguntar-nos els motius que porten a aquest camí sense sortida, que fa que persones teòricament amb motius més que suficients per gaudir de la vida, de cop i volta tot se’ls hi enfosqueix i poden arribar a plantejar-se aquesta opció del suïcidi. Que ha motivat, quin sender han seguit per arribar a la conclusió de que no te sentit viure, no es nomes la prevenció que podem fer quan detectem signes d’alarma, es el que no detectem prèviament, quina societat hem construït al llarg dels anys per desenganyar a tantes persones, pensem en el que toca canviar per aconseguir que tan com a societat com individualment tingui sentit viure, que no tot son nomes aquells conceptes materials amb els que ens han bombardejat durant dècades i que malauradament sovint son inassolibles per a la majoria, i que això crea un desencís, una frustració que no tothom sap gestionar correctament.

I si parlem del jovent, reconeguem que els hi hem pintat un futur on tot era bonic i assolible i quan veuen que aquest futur es va transformat en el seu present, veuen que aquest nomes esta ple de buidor i de promeses incomplertes, que es tornen fosques, deixen de tenir sentit i sense aquelles recompenses materials amb les que els havíem fet somiar. Imatge pròpia generada amb un prompt de Gemini per IA de Canva.

Això de l’IVA

Avui a la Vanguardia un debat sobre un sector clau, en aquesta ocasió “el turisme ha de continuar tenint subvencions?” article signat per Eduardo Magallón i per Maite Gutiérrez i lògicament el fet de parlar d’això ja ha provocat que patronals, sindicats i empreses rebutgin augmentar impostos pel seu efecte en l’ocupació.

A veure centrem-nos, estem parlant d’una activitat d’oci, una activitat que no es de primera necessitat per a la ciutadania, una activitat que no es bàsica per la supervivència de les persones, una activitat com podrien ser els cosmètics o els serveis de perruqueria que tenen assignat el tipus general, i que curiosament es el tipus que tributa per exemple alguna modalitat d’assistència sanitària, els serveis funeraris o el subministrament elèctric.

Diu l’article que les empreses manifesten que la proposta dels economistes catalans “s’allunya de la realitat econòmica que representa la restauració i el turisme en general. L’ocupació turística representa el 13,5% del total d’afiliats a Espanya, amb més de 2,9 milions de treballadors” encara que tots plegats no podem obviar que treballadors del sector sovint es queixen d’algunes condicions laborals precàries.

Podríem valorar molts imputs, el de l’ocupació com diu la patronal, si, el dels beneficis de les empreses del sector, també, però anem més enllà i pensem si els usuaris, els clients, els que anem als locals d’oci, no ens enganyem es senzillament oci, podrem pagar un 11% més pel que rebem? soc el primer que quan adquireixo un producte o un servei, voldria que tingues un preu el més reduït possible, però no es així, per exemple quan paguem el rebut de la llum podem veure que l’iva aplicat es del 21% amb l’agreujant que aquesta factura incorpora un impost d’electricitat que a més també esta subjecte a aquest iva general, i em pregunto perquè l’iva del turisme i de la restauració ha de ser inferior al del consum elèctric?

No es anar en contra del sector, es pensar si això es just, i quan s’argumenta que s’ha de tenir en compte que el sector ha estat un contribuent net al creixement de l’economia espanyola entre el 2021 i el 2024, hem de pensar també en el preu que paguem per aquest creixement, salaris reduïts, jornades laborals dilatades, massificació de turistes, increment dels costos de les necessitats de serveis basics, aigua, neteja, residus, soc conscient de que el sector del turisme paga, com diu l’associació que agrupa les principals companyies del sector, tots els impostos que li corresponen, així mateix diuen que també assumeix gravàmens específics, com la taxa turística a Catalunya, be assumeix la seva recaptació perquè la taxa la paguem els turistes.

No estic a favor de castigar a cap sector econòmic, però tampoc a mantenir diferencies entre serveis que s’ofereixen i que no encaixen en allò que podríem entendre de primera necessitat, i que no son serveis basics. M’agrada sortir com el que més, però no m’agrada pagar més per poder tenir llum a casa, per endollar per exemple les neveres o les CPAPS que son maquines que ajuden a la respiració d’algunes persones, que per anar a fer un veure o un àpat si es que la meva economia personal em permet fer aquest extra. Imatge pròpia generada per IA de Canva.