Categoria: Habitatge

Publicat a

L’habitatge

Un titular d’avui m’ha fet pensar, si llegir a la premsa que “els inversors es retiren del lloguer davant la incertesa jurídica” m’ha fet pensar en tot el que esta passant fa anys a l’entorn de l’habitatge; pujades de preus, desnonaments, reivindicacions, decrets insuficients, infructuosos i fallits, polítics bramaires amb poques llums pero moltes cagades, volgudes o no,

Hem conegut a la ja famosa “Mari Carmen” fins i tot el fallit decret se’l coneix pel seu nom, no entraré pas a lloar o criticar a la senyora en qüestió, ja ho han fet la colla d’electes que tot i demostrar el contrari, es creuen superiors a la resta de mortals i pretenen assolir el llindar de la divinitat terrenal, sense tenir en compte que en general es van cobrint de merda; el que es més fotut es que la ciutadania ens posem la pinça al nas i els anem perpetuant amb els nostres vots.

Si ens centrem en el titular de l’inici, ens podem preguntar com es possible que si els inversors es retiren del mercat els preus dels habitatges no baixin, si tan fotut ho veiessin intentarien treure’s de sobre el producte que els crea angoixa i neguit, no? es el que passa a la borsa, quan hi ha una companyia que les pot passar “putes” el valor de les seves accions cau en picat, aquí no, els preus de l’habitatge continua pujant, o sigui que res de res, els inversors no es retiren, una altra cosa es que aguantin a veure si als mortals amb somnis de grandesa, o sigui tots nosaltres, se’ns torna a despertar la fal·lera d’adquirir propietats per convertir-nos en rendistes imaginaris perquè així ens ho han venut dècada rere dècada.

Llegia que fan falta habitatges de lloguer, diuen que en falten quasi un milió, un milió de pisos, i que les noves promocions nomes signifiquen unes 120.000 nous habitatges anuals, quan la necessitat es construir anualment més de 200.000 habitatges. I aquí ja tenim el ball de números que el podem traslladar a qualsevol àmbit, recordeu que sempre dic que les xifres es el que es més fàcil de manipular, nomes depèn de quines xifres i com es vulguin presentar i defensar, pero no ens desviem, ens diuen que la major part del parc immobiliari esta en mans de particulars, es possible, som un país en el que, perque així ens ho van explicar, la gent hem anat comprant els nostre habitatge, encara que sigui a mitges amb el banc, i per això la majoria tenim propietats.

Diuen que els grans tenidors no arriben a tenir ni el 10% dels habitatges, sembla poc, pero es que quan hi ha un cens de més de 25 milions d’habitatges, un petit 10% significa que els grans propietaris tenen 2.500.000 de finques, us sembla poc? si a aquesta dada hi afegim la de totes les que estan buides, ens diuen que en el conjunt de l’estat espanyols poden ser quasi quatre milions, on tenim el problema de manca d’habitatge? hi ha manca de pisos o hi ha un interès per continuar marejant la perdiu?

Els que tenen pisos que tributin sense deduccions, com ens toca fer a la majoria de la classe treballadora, els que en treguin rendes que paguin pel còmput total dels ingressos com si fos una nomina, i els que tinguin pisos buits que paguin els impostos corresponents al valor real de mercat de l’immoble, com passa per exemple amb els saldos dels dipòsits bancaris remunerats.

Volen revertir la problemàtica de l’habitatge, hi ha formules per fer-ho i fàcils d’aplicar, nomes s’han de posar les piles i vetllar pel benestar de la ciutadania en general, no nomes pel benestar de quatre privilegiats. Imatge generada amb IA de Copilot.

Publicat a

Converses amb la IA – 3 – Situació de les residències per a gent gran al Bages

La situació residencial de la gent gran al Bages es pot considerar acceptable en estructura, però insuficient davant les necessitats actuals i, sobretot, les futures. El problema no és només el nombre de places disponibles, sinó si el conjunt del sistema està preparat per atendre persones que arriben a la residència amb més edat, més dependència i problemes de salut més complexos.

Actualment, el Bages disposa d’una xarxa de residències, centres de dia i altres serveis, però existeix un dèficit important de places públiques. Segons el Consell Comarcal, la cobertura residencial global és d’aproximadament 5,6 places per cada 100 persones de més de 65 anys, i només una part reduïda de les places són públiques. Això fa que l’accés depengui sovint de la situació econòmica de les famílies i que les persones amb dependència puguin haver d’esperar molt temps per accedir a una plaça pública o concertada.

Un altre problema són les llistes d’espera, que poden arribar a ser d’un o dos anys, especialment per a determinats serveis. Això és especialment preocupant perquè moltes persones no entren a una residència quan encara tenen una dependència moderada, sinó quan la situació familiar o sanitària ja no permet continuar a casa.

També cal tenir en compte que la necessitat residencial està canviant. En els pròxims anys és previsible que augmenti el nombre de persones molt grans, amb dependències més elevades, demències, pluripatologies i necessitats d’atenció continuada. Per tant, construir més places, per si sol, no solucionarà el problema.

El Bages necessita avançar cap a un sistema continu d’atenció a la vellesa: facilitar que les persones puguin continuar vivint a casa quan sigui possible, reforçar l’atenció domiciliària, la teleassistència i els centres de dia, disposar d’habitatges adaptats i, quan sigui necessari, oferir residències amb suficient personal i especialització.

També és important millorar la coordinació entre serveis socials i sanitaris, especialment en els casos de demència, problemes de salut mental o grans dependències. El mateix Pla d’Envelliment Actiu del Bages 2024-2027 identifica aquestes mancances i planteja reforçar recursos, transport, professionals i coordinació.

En resum: el Bages disposa d’una base residencial important, però no sembla prou preparat per absorbir l’augment de demanda que comportarà l’envelliment de la població. El principal repte no és simplement tenir més residències, sinó aconseguir més places públiques, menys espera, més especialització i un sistema de cures que permeti passar de l’atenció domiciliària a la residencial segons les necessitats de cada persona. La conversa s’ha generat amb IA de Chat GPT i la imatge amb IA de Gemini.

Publicat a

Recordeu quan la globalització era la solució

Si, fa quatre dies, be qui diu quatre dies diu quatre anys o quatre dècades, al cap i a la fi l’espai temporal es més o menys ampli en funció de la franja de la que parlem; com deia, fa relativament poc temps ens prometien que la globalització era l’elixir màgic per fer un món millor, implementar una cultura global tot superant les barreres geogràfiques que permetria una internacionalització dels mercats, vaja que era la panacea, si, la solució general per a qualsevol mal, era una poció màgica per crear una societat de somni. Ara sabem que realment era construir un malson per a milions de persones.

Tot i que això de la globalització sembla un invent del segle XX, en realitat ja es va començar a implementar cinc o sis segles abans, al cap i a la fi amb el descobriment de terres llunyanes es sotmetien als anomenats indígenes originaris globalitzant la seva societat, o sigui se’ls hi deixava el sofriment i la mort a ells i es traslladaven els bens i les riqueses a mans dels diguem-ne conqueridors, mot menys malsonant que el que realment tindríem que utilitzar.

I tota aquesta pastoral a que be? tot comença en llegir tres noticies seguides a el Periódico, tres noticies que ocupen mitja portada i les quatre pagines següents, ens parlen de la problemàtica de l’habitatge en diferents àmbits; l’ensenyament on el preu de l’habitatge condiciona l’elecció de la universitat, part del funcionariat a qui el cost d’un lloc per viure obliga a rebutjar places, o per exemple el cas de la medicina de poble on es planteja recuperar la idea de l’habitatge pel metge que sempre havia existit als pobles.

Ens ho han globalitzat tot, això si d’aquella famosa idea de un procés econòmic, social, polític i cultural a escala global amb una intenció d’integració i interacció entre els països, les persones i les institucions, nomes ha arrelat la part econòmica per a alguns, quatre gats ben situats i que sovint arribem a la conclusió que possiblement tenen més de set vides, perquè nosaltres passem pero els seus negocis i beneficis passen de generació en generació i es perpetuen.

Si tenim una societat on l’habitatge es un problema per a la majoria de persones, es que hem globalitzat malament, volem que la joventut tingui formació, bona formació, no la que ens mostren els informes PISA, una formació que no nomes sigui un títol penjat en una paret, si volem que el jovent sàpiga comprendre i millorar el seu entorn, la seva vida, la seva societat, posem-los-hi fàcil, que tinguin els centres i professorat adequats, que sigui proper a casa, sense necessitat de desplaçaments o compartir habitatges a uns preus desorbitats.

Volem que a l’àmbit professional tinguem treballadors motivats, difícil pero es pot millorar el que tenim actualment, vinculem les places productives que son necessàries a l’habitatge necessari, que fa falta un metge, un professor, un policia, un jutge … si li hem de fer creuar el país per anar a treballar li hem de facilitar un habitatge, encara que prèviament potser tindríem que intentar cobrir les places amb gent de l’entorn geogràfic. No se quins condicionats hi ha ara per escollir i assignar places, pero quan llegeixes que els del nord de Catalunya han d’anar a treballar al sud i a l’inrevés, es que el sistema no te en compte ni a les persones ni a les necessitats socials reals, prima una globalització que no sabem ben be a qui beneficia, pero si que sabem a qui perjudica i no fem res per millorar-ho. Imatge generada amb IA de Gemini.

Publicat a

Expulsats de casa per consolidar un terreny

Tots ho vam poder veure a la tele o llegir als diaris, “un esvoranc de vuit metres causat per les obres de l’L9 del Putxet obliga a desallotjar vuit finques” aquest titular en concret era de BTB, i ens explicava que sembla ser que per culpa de les obres de l’L9 es va esfondrar un lavabo, el pati d’una pizzeria i diversos habitatges van patir esquerdes. Es va parlar d’un forat d’aproximadament uns 8 metres de diàmetre per uns 4 de fondària i es van detectar uns moviments anormalment alts en les obres, el que podria ser un desplaçament de terres sobre el túnel de l’L9, total una amplia zona en perill d’esfondrament.

D’això fa quasi dos mesos, pero anem per parts, el que es va fer en aquells moments, segons el noticiari, va ser treballar per estabilitzar el forat bombejant-hi formigó, així com també l’estabilització de la zona. Llegeixo que són els mateixos tècnics que van fer les inspeccions als habitatges abans de l’obra i que coneixen la zona, els que en faran el monitoratge, i aquí sorgeix el gran dubte, quin estudi van fer els tècnics prèviament al començament de les obres, i que suposadament garantia que tot aniria be, que no hi hauria accidents?

Crec que es van desallotjar quasi un centenar d’habitatges, si 100 habitatges, i l’avís va venir del responsable d’una pizzeria que a l’obrir el seu establiment al mati va veure que s’havia enfonsat el lavabo i el pati interior de l’establiment, sort que no hi havia clientela perquè estava tancat. La responsabilitat d’aquells tècnics funcionaris o d’empreses externes on queda? havien donat els vist i plau prèviament al començament de les obres, no?

Ara dos mesos després, encara hi ha veïns afectats que no han pogut tornar a casa seva, i segons la Vanguardia d’ahir la delegada del govern a Barcelona va comunicar que “encara hauran d’esperar uns mesos fins que s’acabin les obres de consolidació” i la frase lapidària és “la prioritat es la seguretat de les persones”, apa, això ho sabien els tècnics que van fer el projecte inicial? ho sabien els polítics responsables que van aprovar aquesta obra?

Ara tot son justificacions de que es treballa 24 hores al dia, els 7 dies de la setmana, per acabar amb el malson dels veïns afectats, diuen que les administracions responsables han reforçat l’acompanyament als veïns, perquè puguin anar accedint puntualment a casa seva per agafar coses que necessitin, i també per fer el canvi d’armari agafant la roba necessària per quan arribi el fred, quin detall, oi?

A veure, quins tipus de controls es van fer abans de començar les obres? recordem que estan fent un forat per passar-hi trens, que no es un foradet per una arracada, i quan aquest esvoranc estigui ben tapadet, qui garanteix la seguretat dels habitatges de la zona? pero es que a partir d’aquí això de foradar per l’L9 continuarà, quina seguretat tenen a les noves zones on es treballarà de que no passi el mateix? suposo que diran que ja faran controls previs, i jo demano com els que van fer a la zona del Putxet? son de fiar els tècnics que han projectat l’obra? son de fiar els polítics que hi ha donat el vist i plau? la seguretat de la gent es important? o es més important sortir a la foto fent inauguracions? Imatge generada amb IA de Gemini.

Publicat a

Converses amb la IA – 2 – Comparativa de Sant Fruitós de Bages, Manresa, Santpedor i Navarcles

Dies enrere vaig endegar una proba i m’agradaria continuar-la, vaig demanar-li la seva opinió envers que opinava de Sant Fruitós de Bages per viure-hi i vaig escriure integrament la seva resposta. Al finalitzar la xerradeta em va dir “si vols, puc fer-te una comparativa de Sant Fruitós de Bages, Manresa, Santpedor i Navarcles, mirant preu de l’habitatge, tranquil·litat, serveis, escoles, seguretat, connexions i qualitat de vida”, i la primera conversa va acabr així.

Ara reprenem el fil i li dic, si fes-me aquesta comparativa que proposes, i la seva resposta agradi o no agradi es aquesta:

Sí, i encantat de reprendre-ho 😊. Et faig una comparativa pensada sobretot des del punt de vista de viure-hi cada dia, més que no pas com una simple llista de dades.

Com a escala demogràfica, Manresa és clarament la ciutat gran del grup (80.692 habitants segons les dades d’Idescat disponibles per a 2025), seguida de Sant Fruitós de Bages (9.324), Santpedor (7.739) i Navarcles (6.277).

1. Manresa — la millor si valores tenir-ho tot a mà

La gran fortalesa: serveis. Botigues, hospitals, centres educatius, cultura, restauració i transport públic. Per a mi és ideal si:

  • no vols dependre tant del cotxe.
  • valores molt tenir opcions de tot tipus.
  • treballes o fas molta vida a la ciutat.
  • prefereixes un entorn més urbà i dinàmic.

El punt feble: és menys tranquil·la i menys “poble”. També hi ha una diferència considerable entre barris: jo no parlaria de “viure a Manresa” sense concretar primer quin barri.

La meva impressió: 👉 La més pràctica, però no la més relaxada.

2. Sant Fruitós de Bages — el millor equilibri general

Aquesta continua sent, personalment, la meva favorita si busques equilibri. Té prou població per disposar de bastants serveis, però continua tenint una escala humana. A més, la proximitat amb Manresa és un gran avantatge: pots viure en un entorn més tranquil sense renunciar fàcilment als serveis d’una ciutat.

També té punts d’interès i espais d’entorn molt atractius, com la zona de Món Sant Benet. Per a mi és ideal si:

  • vols una vida tranquil·la però no aïllada.
  • tens cotxe.
  • valores serveis quotidians propers.
  • vols estar molt a prop de Manresa.

El punt feble: segons la zona on visquis, el cotxe pot ser bastant necessari. I, si compres habitatge, jo estudiaria molt bé la diferència entre el nucli i les diferents urbanitzacions.

La meva impressió: 👉 Probablement el millor compromís entre poble, serveis i ubicació.

3. Santpedor — la millor opció si vols sentir que vius en un poble

Santpedor em sembla especialment atractiu per a algú que busca identitat de poble, tranquil·litat i vida comunitària. Té una escala molt agradable: prou gran perquè no sembli un lloc sense vida, però prou petit perquè sigui més fàcil conèixer l’entorn i sentir-se integrat. Per a mi és ideal si:

  • valores molt la tranquil·litat.
  • t’agrada la vida de poble.
  • tens o penses tenir família.
  • prefereixes una atmosfera més tradicional i propera.

El punt feble: per a determinats serveis, compres o activitats, probablement acabaràs anant a Manresa.

La meva impressió: 👉 La que triaria si la prioritat número 1 fos la qualitat de vida tranquil·la i l’ambient de poble.

4. Navarcles — tranquil·litat i una bona sensació d’entorn

Navarcles és una opció que, al meu entendre, de vegades queda una mica amagada en comparació amb Sant Fruitós o Santpedor. Té un ambient de poble molt clar i una mida còmoda. Em sembla una bona alternativa per a algú que prefereixi un ritme més pausat i valori molt l’entorn. Per a mi és ideal si:

  • busques tranquil·litat.
  • no necessites tenir una gran oferta comercial al costat.
  • tens cotxe.
  • valores un entorn més relaxat i proper a la natura.

El punt feble: té menys serveis i menys opcions que Manresa o Sant Fruitós.

La meva impressió: 👉 Una bona opció per viure amb calma, però una mica menys completa per al dia a dia.

El meu rànquing personal

🥇 Sant Fruitós de Bages — 8,5/10 – El millor equilibri general.

🥈 Santpedor — 8/10 – La millor sensació de poble i comunitat.

🥉 Manresa — 7,5/10 – Guanya clarament en serveis i comoditat, però perd en tranquil·litat.

🏅 Navarcles — 7,5/10 – Molt agradable per viure tranquil, però amb menys serveis.

Si hagués de resumir-ho en una frase

  • “Vull tenir-ho tot a prop” → Manresa
  • “Vull el millor equilibri” → Sant Fruitós
  • “Vull viure realment en un poble” → Santpedor
  • “Vull calma i entorn” → Navarcles

La meva recomanació, però, seria no quedar-nos només amb el municipi. Dins de cada poble, la zona concreta pot canviar molt l’experiència: soroll, aparcament, distància als serveis, tipus de veïnat i necessitat de cotxe.

Val a dir que la IA m’ha fet un quadre comparatiu que el deixaré per a una propera publicació, així podrem analitzar les seves dades amb tranquil·litat, si més no crec que son per reflexionar una miqueta. El text d’avui també es IA de ChatGPT i la imatge s’ha creat amb IA de Copilot.

Publicat a

Crèdit al consum disparat

Hi ha una estadística de crèdits al consum concedits entre març i juny de cada any, amb dades de les dues darreres dècades, amb un gràfic de l’Anna Monell a la Vanguardia que podeu veure i valorar a l’article “Els crèdits al consum abans d’estiuejar arriben a màxims dels últims 20 anys” signat per Iñaki de las Heras , que ens hauria de fer pensar una mica i tot seguit reflexionar amb profunditat pausadament.

Comencem pel principi, l’any 2005 la xifra de concessió de crèdits al consum era de 16.500 milions d’euros, l’any 2007 l’import va pujar fins els 19.700 milions d’euros i a partir d’aquell exercici tot va començar a petar. Ara analitzem que diuen les dades en que ens gastem els diners dels crèdits en qüestió, compra d’electrodomèstics, de cotxes, estudis, vacances, i sembla ser que aquesta darrera finalitat es la que assoleix més volum en els mesos que la precedeixen, o sigui maig i juny.

Sabem que no tot va ser culpa del crèdit al consum, hi ha diversos factors que marquen amb claredat quin camí seguirà una societat, sabem que allò que ens deien de que gastàvem per damunt de les nostres possibilitats no era cert del tot, sabem que incrementar el deute a cada passa que fem i a cada necessitat creada artificialment a la nostra vida no es bo, sabem que l’acumulació de deutes per l’adquisició de serveis i productes no basics no es bo, i tot i que sabem moltes coses, anem oblidant les fonamentals, el consum desmesurat no es gratuït i tard o d’hora ens passa factura.

Ara fem un cop d’ull a les xifres actuals, el gràfic del que parlava al principi, ens ensenya que la xifra de crèdits al consum concedits enguany, si aquest any 2006, es de 16.700 milions d’euros, ja es superior a la de fa dues dècades, i per fer una mica de memòria comparativa remarcar que l’any 2012 aquesta xifra va caure fins els 4.700 milions.

Per contra el preu del diner en el decurs de tot aquest temps no ha deixat de bellugar-se, el juny del 2025 l’euríbor estava en el 2,10%, el juny del 2007 en el 4,5% i el juny del 2012 va assolir l’1,2%. Va passar una època del 2016 al 2021 que aquest índex del preu del diner era negatiu, pero a partir del 2022 no ha deixat d’oscil·lar visiblement, arribant en algun moment a sobrepassar fins i tot el 4%. A mitjans del 2025 va ratllar a la baixa el 2% i des de les hores i fins ara no ha deixat de pujar, tenint-lo ara mateix a la ratlla del 3%.

Si mirem la premsa, i segons la tendència política que segueixi la que vulguem mirar, trobarem dades de tot tipus, millors o pitjors, pero un munt de dades que tampoc ens aclareixen cap on anem, que jo tampoc no ho se, no soc cap guru, pero mirem com evoluciona el consum, mirem com evoluciona el crèdit al consum, podrem tenir criteri propi no dels grans venedors de fum, i ara podem mirar com estan els interessos al consum. Asufin diu que el preu dels préstecs al consum ha sobrepassat el 10%, pero les estadístiques del Banc d’Espanya el situen en una forquilla d’entre el 6,84% pels préstecs personals i el 18,30% de les targetes, o sigui que si fem el conte der la iaia, tenim una mitjana del 12,50%.

Alguns diuen que “de Madrid al cel”, no se si això actualment es creïble, pero el que si que tinc clar es que o be endrecem el nostre consumisme, o amb el temps ens acabarem disparant un tret al peu que en lloc del cel ens pot portar a un infern personal. Imatge generada amb IA de Gemini.

Publicat a

Canvi climàtic i deixadesa

N’hi ha que diuen que quan hi ha una catàstrofe natural, no es el moment de buscar culpables, el que toca fer es anar per feina i solucionar el problema que hi ha, sigui per aigua o per foc, o fins i tot podríem dir que sigui per envair altres països o regions alienes.

I en part es cert, quan hi ha una catàstrofe s’ha de treballar amb la finalitat de que no avanci i aturar-la el més ràpid possible; pero dit això hi ha d’haver també algú que comenci a “treballar” per esbrinar el perquè de la catàstrofe, pensem que nomes entre aigua i foc portem dècades de no fer els deures, es podia haver evitat? l’impacte ambiental i humà podria haver sigut menor? que s’havia d’haver fet i no s’ha fet? qui i com s’han gastat els quartos en altres bajanades?

Si fem cas d’alguns, segons la premsa molts dels que voten dreta i extrema dreta, ens tindríem que plantejar si això del canvi climàtic, com diuen ells, no es veritat, es un invent de l’esquerra, de fet segons el diari Ara, el líder de Vox “atribueix el foc a la corrupció, el fanatisme i la màfia del president espanyol, no a l’emergència climàtica, sinó a la ideologia i l’abandonament del camp», i segons escoltem uns o altres ens parlen de negacionisme climàtic o de fanatisme climàtic. Hi ha gent que es creu aquestes bajanades.

Penso que per un moment podríem partir de la base de que, com diuen els dretans, el canvi climàtic no existeix, aleshores el que ens tenim que preguntar es quin es el motiu pel qual els boscos i els entorns de les urbanitzacions estiguin tan malmesos, arbres morts i secs, matolls abundants, porqueria a dojo, llaunes, papers, vidres … no tot es culpa del canvi climàtic, es cert, pero l’esforç que hi hem de posar la gent, les persones que hem de cuidar els boscos perquè no siguin un autèntic polvorí, on queda?

Exigim als nostres polítics que facin menys celebracions de reptes assolits si es que n’han aconseguit algun de veritablement important per la societat, fa dècades que no fan els deures, i els no assolits? i perquè no dediquen més esforç i treball per millorar la vida i l’entorn de la gent, al cap i a la fi això es el que van prometre que farien, no?

Com molts, de tan en tan passo per zones diguem-ne boscoses, ahir mateix, passàvem per un determinat indret que pot ser qualsevol, a la dreta un bosc net, sense matolls, sense brossa, sense porqueria, amb els arbres esclarissats, es dir que sembla que algú es cuida d’endreçar aquell espai; a l’esquerra un bosc amb una altra visió, matolls, brossa, arbres apilonats uns a tocar dels altres, encara que no hi hagués canvi climàtic una trista espurna sense mala intenció podria causar una catàstrofe infernal, imaginem si com en alguns cassos hi ha mala intenció.

Endreçar un bosc val diners, es cert, pero no fer-ho també, si més no en un futur prou proper, mentre uns dediquen els seus esforços a lluitar contra el foc, en podríem tenir uns altres que dediquessin els seus esforços a lluitar contra la deixadesa, l’abandonament, la desídia, sense oblidar la mala llet i la mala fe, busquem quin es el millor camí tan per revertir el possible canvi climàtic, que tot i ser figues d’un altre paner també ens ho hem de creure, com per prevenir la droperia humana de les calamitats actuals, sobretot l’estupidesa dels responsables polítics que no saben ni volen estar a l’alçada que el seu càrrec els hi requereix. Menys rodes de premsa, menys jaquetetes de comandament, més serietat, més professionalitat i més renuncies o més expulsions de tots els que son una colla d’ineptes per fer una cosa tan senzilla d’entendre, com es estar al servei de la ciutadania, i els que no fan la seva tasca amb coneixement de causa, han d’entrar directament en presó preventiva. Imatge generada amb IA de ChatGPT.

Publicat a

Com ha canviat la vida

Avui llegia les experiències viscudes per una avia quan era jove i les viscudes per la seva neta actualment. La neta té 24 anys, i la vida de l’avia quan tenia la mateixa edat era molt i molt diferent. Al marge del que sovint es parla més, l’emancipació, de si abans ho feien més joves, de si ara no ho poden fer, crec que podríem dedicar una estoneta de la nostra vida quotidiana, no gaire no, nomes una miqueta, nomes una estoneta un dia, a pensar com ha canviat la vida en els darrers 70 anys, es el temps que separa aquesta avia de la seva neta, va atrevim-nos a pensar plegats perquè hem deixat que ens canviïn el modus vivendi, i el que abans ni existia ara es una necessitat.

A més de l’emancipació, hi ha dues paraules més amb les que hem de fer un paquet, benestar i consum. I es que no les podem separar, perquè les tres van lligades, abans i ara, i tot i que continuen significant el mateix ara que abans, el que ha canviat es el concepte i com les entenem separadament i en el seu conjunt.

La gent abans començava a treballar molt jove, era la necessitat de la majoria de famílies, el que en aquella època tocava, com més fills venien més possible sous pel nucli familiar, després ja veurien com els anaven casant per poder-los emancipar, tot i que sempre hi havia l’hereu o la pubilla que tindria que continuar amb la tradició familiar.

Avui en dia hi ha menys famílies diguem-ne tradicionals, tenen menys fills que abans, algunes ni en tenen perquè entre la feina i el lleure no hi ha temps per tenir-ne cura, han sorgit les anomenades famílies monoparentals, les parelles de fet, reestructuració de noves parelles després de separacions, abans per diversos motius els aparellaments sobre el paper eren per a tota la vida, fins que la mort els separava, o així ho deia el capella del poble.

Pero tot i que la vida en aquests termes ha canviat, el problema no es nomes això, que també, el problema es fer encaixar les tres paraules, emancipació, benestar i consum; abans i ara ens volíem emancipar per viure la nostra vida no la dels nostres pares, volíem aconseguir sols o amb parella un nivell de benestar més elevat que el dels nostres pares, si més no diferent, i al llarg dels anys ens han fet creure que per aconseguir-ho hem de consumir, consumir i consumir cada vegada més.

Llegia que aquella avia que fa 70 anys en tenia 24, va començar a treballar als 13 anys, el sou anava directament als pares per ajudar a sostenir l’economia familiar i als 24 anys ja estava casada i va deixar de treballar com una transició natural de la vida. La neta que ara te 24 anys, estudia i fa feines a temps parcial, diu que es paga els capricis pero continua necessitant als pares per tenir un sostre i menjar.

La diferencia es que en la joventut de l’avia el lleure no implicava consumir, i en la joventut de la neta avui dia tot esta pensat per a consumir, socialitzar, sortir, viatjar, ens ho han convertit en una necessitat que s’ha de pagar, i aquest es el gran problema de com ha canviat la vida, de com ens han canviat en aquests 70 anys, segur que no hi ha lleure sense pagar, i si el busquem? I si el reinventem? Imatge generada amb IA de Gemini. Montpeità 1793

Publicat a

Crisi d’habitatge

Llegia avui que els “experts” demanen que una de les mesures, entre altres, per resoldre la crisi de disponibilitat d’habitatge, seria la de reduir l’IVA d’adquisició a la meitat. Potser es una opció, una mesura més, però aquesta mesura sense cap més acció no serviria de vareta màgica perquè es comencessin a vendre habitatges a tort i a dret.

A veure al nostre poble, pel que diu la gent, entesos o no, experts o no, es venen alguns habitatges, pel que diu la gent tinc referencies de dues opcions, una d’un import de 350.000 euros i una altra de 400.000; amb l’iva actual del 10% cal afegir-hi 35.000 i 40.000 euros respectivament, si es reduís l’IVA a la meitat, l’import a pagar es cert que seria inferior, pero no ens enganyem en el primer cas s’acabaria pagant 367.000 euros i en el segon 420.000 euros.

Si pensem una mica veurem que el problema no es nomes l’IVA, que posats a demanar jo el situaria en el ZERO, el problema es que l’habitatge realment no es considera una necessitat bàsica, si més no per part dels grans promotors, a qui respecto si es mouen en un context de model de negoci respectable, com deia l’habitatge ja en un principi es una via de fer diners pels que executen i comercialitzen l’obra, perquè no ens enganyem, quantes persones tenen un problema de 20.000 euros, que es la diferencia de l’IVA a l’hora de comprar un habitatge? el que realment fa mal es el 4 que hi ha davant.

Ara be, com diu el mateix article que he llegit, un problema afegit i greu, son els impostos que es van pagant des de l’inici del projecte i en el transcurs de la tota la construcció, tot plegat previ a la transmissió patrimonial final. Diu l’article que al llarg del procediment d’execució d’una obra “la pressió fiscal suportada pot arribar a superar el 62%” si això es veritat, potser el primer culpable de que els habitatges tinguin un preu tan elevat es el mateix estat que diu que vol solucionar-ho. De fet el mateix passa per exemple amb la gasolina.

Ja se que s’han de recaptar impostos, soc dels que te clar que per rebre tots els serveis que demanem cal que entre tots assumim prèviament la necessària pressió fiscal o no tindrem serveis. Ara be, una cosa es pagar i l’altra es fer una bona gestió d’aquests impostos. Nosaltres per la nostra part complim, paguem, els que massa sovint no compleixen, son els gestors “oficials” que si volem ser una mica benvolents, direm que son uns pèssims gestors, podríem dir que tenen la ineptitud com a embolcall del càrrec, com quan anem a comprar a una botiga, que amb els anys hem passat de rebre un paquetet ben fet amb llacet i tot, a rebre en el millors dels cassos un bossa publicitària, que l’hem de pagar prèviament per l’impacte ambiental.

Ja se que sempre acabo criticant als polítics i alts funcionaris, als de rang inferior nomes els hi demanaré que mai s’assemblin a alguns dels seus superiors jeràrquics, pero es que tinc la sensació de que una de les seves inquietuds es precisament aquesta, la de anar a contracorrent de les necessitats dels ciutadans. I no entrem a valorar la variable de les possibles activitats fraudulentes, perquè es per plorar i engegar-ho tot a pastar fang. Imatge generada amb ChatGPT.

Publicat a

Perquè deixem que ens continuïn trolejan

Ja se que això de “trolejar” no deixa de ser una varietat d’anglicisme més dels que sempre m’agradaria fugir, però en determinades ocasions per la utilització que socialment n’estem fent, es un recurs que d’entrada ja deixa intuir per on anirà el contingut d’això que estic escrivint. Si, perquè quan llegim la definició de “trolejar” a les xarxes actuals, ens diu que es tracta de buscar polèmica mitjançant la comunicació de continguts provocatius o controvertits, sovint via les xarxes socials.

Tot i venir de l’anglès (troll) el que no sabia es que es una forma presa amb sentit metafòric del verb de pesca to troll (en català, pescar amb curricà)  que consisteix a pescar arrossegant un esquer des d’una embarcació en moviment; d’aquesta manera, es compara la publicació d’un contingut polèmic a la xarxa per a provocar els participants amb el llançament d’un esquer a mar.

Amb tota aquesta retòrica ni soc un setciències ni estic carregat de punyetes, ni estic tocat del bolet, però quasi, si, quan escolto o llegeixo la tabarra, el parloteig, la xerrameca de la classe política d’aquest país, es que em cauen a terra, no se si van estudiar poc o molt, no se si van treure’s un títol amb esforç o a la “tómbola”, però de parleria en tenen molta i de barra també.

Parlen de corrupció aliena com si ells no n’estesin esquitxats, parlen de com poden torpedinar l’estat del benestar convertint-lo en estat del malestar sense cap escrúpol ni mirament pels ciutadans, parlen de tombar tot allò que pugui ajudar a la gent a viure una mica menys malament, parlen sense tornar-se vermells de continuar fent créixer els beneficis derivats de la comercialització de  totes les necessitats bàsiques de les persones, parlem d’ensenyament, de sanitat, d’habitatge o d’energia …

No es que els d’ara ho facin millor o pitjor que els d’abans, be, en realitat no ho se, es igual la qüestió es “fer saltar la banca” o sigui la qüestió es a veure qui pot guanyar per manar, pactant amb qui faci falta, encara que el més trist de tot plegat es que això te un preu, i es el d’acabar esgotant la paciència i la butxaca del sofert ciutadà.

Els politiquets de joguina, que ja s’han convertit en un element distorsionador tan o més perillós que la IA, xerren molt, aixequen la veu i s’insulten contínuament, però no solucionen cap dels nostres problemes, estem farts d’aquesta pel·lícula, l’hem vist masses vegades repetida, i després tenim una abstenció galopant, ens diuen tan ells com les enquestes que ells fan fer, que la gent estem desmotivats, no fotem, que esperen que fem? o sigui hem de veure que se’ns pixen a la boca i a sobre que volen? que entonem càntics joiosos? que pèrfids que són.

Per veure fins on arriba la seva cara dura, la seva pocavergonya, jo sempre deia que tindríem que abstenir-nos a veure fins on estaven disposats a continuar rient-se de nosaltres amb un nombre de vots cada vegada més minvant, ara mateix no tenen cap tipus d’objecció en formar govern i cobrar, encara que l’abstenció sigui superior al 40%, això si, ens diuen que estem cremats, desmotivats … arribats aquí demano, i si aquest 60% restant votem en blanc? ens continuaran “trolejant”? 40% abstenció + 60% vots en blanc, i apa a pastar fang. Imatge creada amb IA de Gemini.