Categoria: Residencies,

Publicat a

Converses amb la IA – 3 – Situació de les residències per a gent gran al Bages

La situació residencial de la gent gran al Bages es pot considerar acceptable en estructura, però insuficient davant les necessitats actuals i, sobretot, les futures. El problema no és només el nombre de places disponibles, sinó si el conjunt del sistema està preparat per atendre persones que arriben a la residència amb més edat, més dependència i problemes de salut més complexos.

Actualment, el Bages disposa d’una xarxa de residències, centres de dia i altres serveis, però existeix un dèficit important de places públiques. Segons el Consell Comarcal, la cobertura residencial global és d’aproximadament 5,6 places per cada 100 persones de més de 65 anys, i només una part reduïda de les places són públiques. Això fa que l’accés depengui sovint de la situació econòmica de les famílies i que les persones amb dependència puguin haver d’esperar molt temps per accedir a una plaça pública o concertada.

Un altre problema són les llistes d’espera, que poden arribar a ser d’un o dos anys, especialment per a determinats serveis. Això és especialment preocupant perquè moltes persones no entren a una residència quan encara tenen una dependència moderada, sinó quan la situació familiar o sanitària ja no permet continuar a casa.

També cal tenir en compte que la necessitat residencial està canviant. En els pròxims anys és previsible que augmenti el nombre de persones molt grans, amb dependències més elevades, demències, pluripatologies i necessitats d’atenció continuada. Per tant, construir més places, per si sol, no solucionarà el problema.

El Bages necessita avançar cap a un sistema continu d’atenció a la vellesa: facilitar que les persones puguin continuar vivint a casa quan sigui possible, reforçar l’atenció domiciliària, la teleassistència i els centres de dia, disposar d’habitatges adaptats i, quan sigui necessari, oferir residències amb suficient personal i especialització.

També és important millorar la coordinació entre serveis socials i sanitaris, especialment en els casos de demència, problemes de salut mental o grans dependències. El mateix Pla d’Envelliment Actiu del Bages 2024-2027 identifica aquestes mancances i planteja reforçar recursos, transport, professionals i coordinació.

En resum: el Bages disposa d’una base residencial important, però no sembla prou preparat per absorbir l’augment de demanda que comportarà l’envelliment de la població. El principal repte no és simplement tenir més residències, sinó aconseguir més places públiques, menys espera, més especialització i un sistema de cures que permeti passar de l’atenció domiciliària a la residencial segons les necessitats de cada persona. La conversa s’ha generat amb IA de Chat GPT i la imatge amb IA de Gemini.

Publicat a

Les boles dels participants

Dos jugadors o jugadores, tres boles cada un, tres jugadors per equip dues boles cada un, l’equip en total n’ha de tenir sis, tiren el “cochonnet” i comença la partida, i qui guanya? l’equip que tingui la bola més propera al “bitxo” o “cochonnet” que es una petita bola de fusta d’uns 3 centímetres de diàmetre i que es la referencia pels jugadors; les boles dels jugadors acostumen a ser de metall o acer, amb un diàmetre d’uns 8 centímetres i un pes proper als tres quarts de quilo, compte si et cauen al peu o al cap.

Sembla que podria ser un joc tranquil, hi ha forces avis i no tan avis aficionats, es juga en festes majors i en camps específics que els ajuntaments acostumen a situar en llocs propers a llars d’avis i/o d’infants, tot i que la quitxalla cada vegada hi juga menys, ai quin mal que fan les pantalles!!!

Tot ens fa pensar que això de la petanca es per passar-s’ho be, per passar un mati o una tarda jugant amb els amics, en principi suposadament no hi ha musica estrident, suposadament no hi ha consum de productes químics que alterin el bon comportament dels jugadors, continuem suposant que es un joc entre amics, hi pot haver alguna petita picabaralla per si la meva bola ha quedat mig centímetre més a prop del “cochonnet” que la teva, pero al cap i a la fi no es de preveure cap motiu per un enfrontament que esdevingui al final en aldarulls socials.

Ep!!! la teoria es una cosa i la realitat una altra; resulta que a Calafell, segons un article de l’Esteve Giralt Torras a la Vanguardia hi ha hagut baralles per la petanca i amb Intercanvi d’acusacions entre un club d’aficionats ja jubilats i els veïns de la pista, farts del “soroll” de les partides.

A veure, petanca, jubilats, un parc públic al costat d’uns habitatges, ho visualitzeu? resulta que segons els veïns, els que practiquen la petanca son massa sorollosos amb la seva xerrameca prèvia i en el decurs de la partida, els jugadors per la seva part diuen que no molesten a ningú, que s’ajunten deu o dotze persones de manera amistosa, per jugar de sis a vuit del vespre i que no juguen de nit.

A partir d’aquí es barregen les culpes amb els culpables, que si uns els hi posen silicona als armaris, que si els altres els hi llencen bosses d’excrements a l’entrada de l’edifici, pancartes, tots fan peticions a l’ajuntament, uns que volen seguir amb el seu ritual de jugar a la petanca a partir de les sis de la tarda, i els veïns que continuen exigint el trasllat de les pistes de la polèmica.

No se el soroll que fan els de la petanca, a no ser que posin musica amb molts decibels, o que cridin molt quan guanyen o perden, això podria molestar, tampoc crec que el clic o clac de les boles faci molt terrabastall, a no ser que el final de la partida s’ompli de crits d’alegria i relaxació, reforçant l’ambient festiu, amb motiu de la “Fanny”, tampoc no se la poca paciència dels veïns, no se si tenen les finestres obertes o si tenen aire condicionat, o si els seus pisos estan prou insonoritzats, pero nomes una pregunta a tots plegats, jugadors, veïns i ajuntament, poden parlar? serà necessària una conciliació o una mediació? les mateixes ganes que hi posen per jugar o descansar, uns i altres, les podrien posar per entendres, no creuen? Imatge generada amb IA de Gemini.

Publicat a

La calor mortal

Llegia ahir a el Periódico un article que Pau Lizana Manuel titula “El 50% de les residències de BCN no tenen aire a les habitacions” em va fer aturar a llegir-lo i aquest mati no he pogut estar-me d’escriure; no se si es per l’edat de que tinc o que, al cap i a la fi la pregunta es a quina edat la gent es veu “acompanyada” a anar a una residencia? I per quins motius? encara que això seria tema per a un altre escrit.

Anem al que avui m’ha engrescat, ressaltats com “la normativa actual no obliga a instal·lar climatització a tots els espais, només a mantenir una temperatura ambient inferior a 27 °C” o també un altre que si l’analitzem fa mal “les residencies concentren els usuaris a les zones comunes on sí que hi ha aire condicionat” i el que ja ha vençut la meva fortalesa anímica es “la mortalitat de la gent gran en episodis de calor extrema és més alta en residencies que no pas en domicilis”.

No es tracta d’acusar de res als gestors de les residencies, fan el que poden, encara que amb la ma al cor, tinc que dir que tot es millorable. Parlem de nits tòrrides, possibilitats de deshidratació, problemes estructurals per poder climatitzar correctament els interiors de les residencies, podem parlar del que vulgueu, pero hi ha una dada que entre tots hem d’exigir capgirar, i es segons l’autor, el nombre de residencies, en aquest cas parla de Barcelona, que nomes tenen aire condicionat a les zones comunes, es a dir als menjadors i sales de descans, pero no a les habitacions.

A part de les dificultats per climatitzar tots els espais de les residencies, cal remarcar que les residencies inscrites abans del 2015 no estan subjectes a la normativa que obliga a no superar els 27º de temperatura ambient, pero això es en el conjunt de l’establiment, no en cada una de les habitacions o espais destinats als usuaris, que som nosaltres mateixos o els nostres pares, que esperem a reaccionar?

No se quina relació te la calor amb les morts de gent gran, no soc metge, no se si les dades de que presumptament moren més a les residencies que a les llars particulars son esbiaixades o no, no soc gestor de residencies ni polític, encara que sovint tinc unes ganes boges de trobar la formula legal per poder controlar i fiscalitzar-los a tots dos, al polític que fa normes per a les residencies i als directius de les empreses que les gestionen, no oblidem que els primers han de vetllar per la seguretat i el benestar de les persones i els segons ho fan pels resultats de les seves respectives empreses, que per cert els seus honoraris no son pas assequibles per a tothom, i valorar aquests preus també es tema per un altre escrit.

Curiosament a la mateixa pagina hi havia un article de l’Olga Ruiz que titula “caducats per a la vida” on es demana “¿quantes de les ultimes 52 nits tòrrides que s’han registrat aquest any a Barcelona heu suportat sense aire condicionat?” i la seva resposta es clara i directa, diu: “jo cap, aleshores perquè ens sembla assumible que persones d’edat avançada, moltes amb una salut debilitada, passin aquestes nits en una residencia sense aire condicionat a les seves habitacions?” recordeu allò del que no vulguis per tu, no vulguis per ningú? com ho apliquem als avis?

Els polítics massa sovint ens fallen, els directius dels serveis privatitzats vetllen pel seu negoci, i qui vetlla per nosaltres? residencies, ensenyament, sanitat … tenim molt on escollir que s’ha de millorar. Imatge generada amb IA de Copilot.