Mes: agost de 2025

Publicat a

Tambors de guerra propers ens acosten a la mili

Els matins, després de la dutxa i l’esmorzar, dedico una estoneta a la premsa, entre la de paper i la digital repasso diverses publicacions, com sempre dic m’agrada fer una ullada a tot tipus de tendències, així veus com opinen totes les cares de la moneda, totes les creences del país.

Ja fa alguns dies que s’han revifat els dubtes o les incògnites envers la possibilitat de que els països de la UE es tornin a abraçar a la mili, d’això ja en parlava ara fa un any en el meu article “Torna la mili?” , però sembla que ara aquesta opció torna a agafar embranzida, perquè serà? senzillament per la guerra d’Ucraïna, si la que tenim aquí, a les portes de casa. Avui he llegit un article a infoLibre que amb titular de “Els vents de guerra renoven la mili a Europa i posen Espanya en el punt de mira” on Fernando Varela fa una mirada a aquesta novetat, on per exemple Alemanya vol promoure un model de “mili” en el que a partir de l’any vinent, els majors de 18 anys que responguin positivament a la pregunta de si volen fer el servei militar, la facin per un període mínim de sis mesos, no oblidem però que a la UE hi ha 9 països que ja tenen en marxa algun tipus de servei militar per tal de poder subministrar efectius als seus respectius exèrcits.

Ara podríem entrar, com en tot el que fem els humans, en defensar o contradir les diverses opcions manifestades, per exemple l’article diu que “La cúpula militar calcula que l’exèrcit necessita multiplicar per set el nombre actual de reservistes” uau … multiplicar per set; deia al meu article d’ara fa un any que es deia que “al nostre país, teníem aproximadament uns 120.000 soldats professionals” això voldria dir assolir quasi el milió de guerrers a la reserva, bufa, i tot perquè alguns autoproclamats conqueridors, ells s’autoanomenen salvadors, però no ens enganyem son conqueridors en tot el sentit més ampli de la paraula, com deia la seva dèria es la que incita a la resta de governs a buscar com defensar-nos, realment com defensar-se d’aquells que posen en perill l’estatus social i econòmic dels governants.

Reflexionem una mica, ens diuen que el capitost soviètic te deliris de conquerir el món, després de més de tres anys de guerra a Ucraïna, els de l’UE encara discuteixen quines mesures, quines sancions econòmiques decreten per imposar-li, que al cap i a la fi pagaran els seus conciutadans, i tots nosaltres no ens enganyem, perquè es parla de mesures econòmiques, aranzels, bloquejos, i això repercuteix directament en la ciutadania, no en els mandataris. O sigui que l’acusen de possibles crims de guerra contra la humanitat, però el càstig es purament econòmic, i que no diguin que no hi poden fer res més, al cap i a la fi quan el populatxo ens queixem, be prou que troben mitjans per fer-nos canviar d’opinió, o no he veieu així?

Soc dels que vaig fer la mili, soc d’aquella època en que aquest període de vivències deien que et feia home, no tinc clar que em va aportar de positiu, de negatiu cadascú sap com ho va viure i com ho va passar, precisament a TV3 van emetre un programa que parlava d’aquesta qüestió, i no pas tothom en sortia ben parat. El que cabreja es que a ser allò que anomenen carn de canyó, nomes en tenim paperetes, pel sorteig que fan els capitostos, la menudalla, el populatxo o sigui tots aquells que tenim que estar calladets i ser obedients, en definitiva els súbdits. I nosaltres com a borregos anem seguint el camí que ens han marcat, anem remugant en el context de les pastures acotades, això si vigilats i controlats per uns pastors que hi posen la cara i tota la seva empenta per les punyeteres trenta peces de plata. Imatge pròpia generada per IA de Canva.

Publicat a

Que amaguen que ens vulguin tan distrets?

De fet en moltes coses ens queixem, i tenim raó, ara be recordo anys enrere que no teníem tantes opcions per escollir que fer en el nostre temps lliure, si es que en teníem, perquè la gran majoria treballava moltes i moltes hores, allò que la pagesia en deia treballar de sol a sol, que fins i tot es deia que les dues úniques alternatives que tenia el poble ras pel cap de setmana, era anar a resar o a veure futbol, no hi havia més opcions.

No es nostàlgia, es per centrar-nos, penseu que fins i tot algú per allà el segle XIX d’alguna d’aquestes opcions en deia que era “l’opi del poble”, es cert que qui ho deia era “una persona crítica amb el sistema capitalista, centrant-se en l’alienació del treballador, l’explotació econòmica i les desigualtats inherents al mode de producció capitalista”.

Com deia no hi havia opcions, la gent treballava un munt d’hores durant la setmana i el diumenge o resar o futbol, be tot, perquè una cosa era pel mati i l’altra a la tarda vespre. Però amb el temps ens vam anar espavilant i vam començar a veure que els dirigents feien coses que no ens acabaven d’agradar del tot i van començar les queixes, les critiques, les reivindicacions tan econòmiques com socials i es va fer un gran pas endavant, aconseguint diverses i variades conquestes laborals i socials.

Arribats a aquest punt, també hem d’entendre que els que remenaven les cireres no n’estaven pas gaire contents de les fites aconseguides per les bases socials, per la menudalla del populatxo, i havien de retornar-nos al punt on els hi era més còmode i més adient en benefici del sistema capitalista establert. Es van afluixar les brides que ens tenien quiets, prèviament ja havien prefixat noves baules, i es va avançar tan econòmicament com socialment, nous èxits assolint uns límits socials mai vistos, increment de salaris, reducció de jornades laborals, més dies de vacances, més serveis en sanitat i ensenyament, en fi més diners i més temps per gastar-los, això si tenim tantes i tantes opcions per fer-ho que actualment es possible que en Karl Marx acabes titllant l’oci com “l’opi del poble”.

Fixem-nos en que avui dia tenim “de tot” però anem pas a pas, per exemple en ensenyament tenim multitud de carreres, llicenciatures o graus com vulgueu dir-ho, tenim innumerables escoles, instituts, universitats … si, però els informes que surten periòdicament ens diuen que cada vegada anem pitjor, que cada any, cada dècada que passa els nostres infants i joves tenen menys comprensió lectora i menys coneixements de matemàtiques. A sanitat en diuen redistribució de recursos, menys personal tan a la primària com als hospitals, això si creix a velocitat de vertigen el nombre de persones que contracta pòlisses a la privada.

I tot i que es redueixen els beneficis i els drets socials aconseguits durant anys i anys de reivindicacions, cada vegada hi ha més gent al llindar de la pobresa, es dona l’oxímoron de que l’oferta d’oci, l’oferta de lleure creix exponencialment, tan les de pagament com les gratuïtes, be gratuïtes del tot no, les paguen les corresponents administracions publiques amb els nostres impostos. M’ha costat trobar una paraula que definís aquesta simbiosi de conceptes, aquesta paradoxa social, si perquè tenim que per un costat es redueixen sense aturador els drets socials via reducció dels recursos que hi aporta l’administració, i per l’altra s’aboquen els recursos per organitzar o subvencionar multitud d’actes, concerts, fires, firetes, en resum es destinen cada vegada mes recursos per a distreure’ns dels problemes reals que hi ha actualment, i no ens enganyem, cada vegada es notarà més perquè estem topant ja amb les noves baules establertes prèviament. La pregunta continua sent la del principi, que amaguen tots plegats que ens vulguin tan distrets? Imatge de garten-gg d’ús gratuït sota la llicència de contingut de Pixabay.

Publicat a

El limit de la llibertat d’expressió

Llegit al VilaWeb un article de Clara Ardévol Mallol amb el titular “De Toni Albà al cartell de la Mercè: la banalització de l’odi i l’ofensa” ens deixa una pregunta per reflexionar “s’han acabat banalitzant i instrumentalitzant políticament” els anomenats delictes d’odi en el context de la llibertat d’expressió?.

I al mateix rotatiu hi trobem una columna de la Txell Partal que entrevista a Toni Albà, amb el titular “aquesta vegada no callaré” referent a una piulada que va fer en conèixer la mort de Javier Lambán, ex-president aragonès, i alguns consideren que l’Albà ha comès els delictes d’injúries i incitació a l’odi.

Avui he vist aquests dos casos, n’hi ha altres, molts mes, el fet es que uns fan o diuen una cosa i uns altres consideren que aquest fet o aquest pronunciament es un delicte, qui te raó? Comencem pel cartell de la Mercè de Barcelona, fent una incursió rapida a les xarxes he trobat que aquest cartell, clip o tot plegat o com li vulgueu dir, “l’ha concebut un escenògraf i realitzador, el cartell es presenta com un retaule barroc de mida humana, un carruatge de fira amb rodes que barreja la iconografia religiosa, l’imaginari circense i la teatralitat pròpia de la Mercè”, i a partir d’aquí comencen les critiques per escarni o vexació contra els sentiments religiosos.

A veure per un costat podríem dir que el delicte d’opinió no existeix perquè suposaria perseguir una opinió, i això estaria en contra de la llibertat d’expressió; per altra banda no s’han d’emparar certes conductes si poden topar amb determinats drets, es tan senzill, o no, com posar en una balança un dret fonamental i a l’altra els interessos amb què topa. Per la qual cosa d’aquest cartell en qüestió, ens hem de preguntar que es el que simbolitza i representa i també a quin sentiment religiós ofèn, i per acabar-ho de rematar no ens perdem en el batibull d’unes lleis que sovint no son pensades amb el cap clar. Perquè no ens enganyem, les ofenses religioses son tan diverses com diversitat de religions hi ha al món, el que es menyspreable per a uns no ho es per als altres, i després hi ha els que fins i tot defensen les barbaritats que avui mateix succeeixen arreu del planeta.

I en el cas del Toni Albà, no se exactament quin sentit volia donar ell a la seva piulada, jo ni el defensaré ni l’atacaré, perquè al cap i a la fi un pot estar en contra de les posicions i accions polítiques d’un altre, pot manifestar la seva opinió, però no per això ha de caure en el parany de situar-se al mateix nivell que els que critica. Per altra banda cal recordar que molt sovint tot aquest tipus de gent, em refereixo al difunt i similars, no deixarien de ser considerats mediocres i ignorats a nivell general, si no fessin manifestacions lingüístiques o visuals for de to, ja que no els escoltaria ningú ni sortirien enlloc. Per aquest motiu penso que un cop s’han fet conèixer les mancances, limitacions i posicionament d’aquest tipus de gent, la millor opció a continuació es ignorar-los, es el que més mal els hi fa. Imatge pròpia generada per IA de Canva.

Publicat a

Professionalitat de l’anomenada Intel·ligència Artificial

Podríem considerar que la IA es un bon/bona professional? rotundament NO, com ja n’he fet referencia en anteriors ocasions, el professor Sala i Martin ens diu que “la intel·ligència artificial no es intel·ligent, son unes maquines que aparenten intel·ligència però que no son intel·ligents” i que sota cap concepte podem oblidar que “no son psicòlegs, no son persones, no son amics, son programes, son algoritmes” per aquest motiu i després de llegir un parell d’articles a la premsa, em refermo en considerar que la IA no es professional i molt menys un bon professional.

I de quins articles parlo? el primer un de Laura Reiley publicat amb el titular “La meva filla va parlar amb l’IA abans de suïcidar-se” a l’Ara i l’altra d’en Samuel Guerrero Claude amb el titular “Els experts adverteixen que un nombre creixent d’adolescents s’enganxa a avatars d’IA en cerca de suport emocional” publicat a la Vanguardia

Del primer article crida l’atenció un dels ressaltats “cinc mesos després de la seva mort, vam descobrir que la Sophie, la nostra única filla, havia confiat durant mesos en un terapeuta d’IA” i tot i que en el decurs de la seva diguem-ne relació, la IA “li va oferir un extens full de ruta en el qual el primer punt era busca suport professional” al final la noia va prendre la seva decisió, una decisió possiblement difícil d’entendre per a molta gent, i a l’hora de partir va voler deixar una nota per a la família, una nota amb una prioritat, la de tranquil·litzar la família que estava consternada, per això va demanar l’ajut de la IA, la seva col·laboració, a “trobar unes paraules que poguessin minimitzar el dolor dels pares i la fessin desaparèixer amb el menor impacte possible”

El segon article ens posa davant el mirall propi, el de tots nosaltres, el de la nostra societat i aquest mirall reflexa que hi ha un “ús creixent d’eines d’Intel·ligència Artificial com suposades fonts de suport emocional, gairebé com si es tractés d’una ajuda humana” que sovint “et dóna respostes buides, producte d’un aprenentatge mecànic”, i els joves s’abracen als anomenats «companys d’intel·ligència artificial, avatars amb els quals els usuaris interactuen i amb els quals arriben a suplir necessitats emocionals”, i així podria continuar omplint línies i línies d’aquest paper, d’aquest blog, però el que no podem oblidar es que com diu el mateix article “el paper dels pares, tutors legals i escoles és fonamental”, cadascú en el seu paper, en el cas de “les famílies, han d’actuar com a models de conducta, establir límits clars i promoure la desconnexió, també la d’ells mateixos predicant amb l’exemple; i les escoles, per la seva banda, són i han de ser espais clau per a l’educació i la prevenció”.

Però a mi personalment, el que més m’inquieta, el que més en neguiteja, no es tan el fet de si fem prou per lluitar contra aquesta lacra, que també, com si fem prou per prevenir-la. Si, hem de lluitar per solucionar els problemes que genera en aquest cas la IA, però que fem a priori per entendre per quin motiu els nostres joves s’entesten en buscar aquest tipus d’ajuda, es per vergonya? es per desconfiança amb l’entorn més proper? es perquè es senten ignorats? es com diuen alguns, per una feblesa emocional producte d’una sobre protecció? i això hauria de ser prioritari, entendre primer perquè els joves es troben així, i segon per quin motiu arribats a aquesta situació, decideixen preferiblement contactar amb una, teòricament anònima, IA abans que confiar amb la família o amics propers. Tenim molta feina per fer, que esperem a posar-nos-hi? Imatge pròpia generada per IA de Canva.

Publicat a

Imaginem un país sense corrupció

Si, ja se que sembla una utopia, ja se que sembla quelcom imaginari que no existeix en la realitat, però es el que desprèn l’entrevista d’en Pere Bosch i Cuenca a la Itziar González Virós Presidenta de l’Observatori Ciutadà contra la Corrupció, amb un titular engrescador “Veig com un repte possible imaginar un país sense corrupció” , i en base a aquestes quatre línies, podem parlar de tot allò que fa temps que sabem i malauradament fa temps que no sabem que fer-hi per a solucionar-ho, corrupció, reptes, imaginació utopia, engrescar …

Imaginar, segons el diccionari.cat vindria a ser el fet de “formar-se la imatge mental o la noció d’alguna cosa, concebre, suposar, pensar” … i això es el que transmet aquesta entrevista, en la que la Itziar diu que “la nostra democràcia és un edifici mal dissenyat, cal codissenyar-lo de nou” i emet una sentencia per reflexionar “la ciutadania som la solució, de fet som l’única solució, perquè som els que ho movem tot” o sigui que oblidem-nos d’allò que sovint fem servir d’excusa de que individualment no podem fer-hi res, cal posar-nos a treballar.

Utopia, avui he tibat del diccionari.cat, defineix la utopia, en aquest context, com una “concepció imaginària d’un govern ideal, un ideal irrealitzable” i aixo es el que tenim perquè com sempre dic, tot i que es diu que la democràcia es la intervenció del poble per governar-nos, la realitat més crua i dura es que deixem que els polítics als que votem cada quatre anys o menys, decideixin com volen fer anar el nostre, encara que massa sovint  sense el nostre permís, el converteixen en el seu, particular tauler de joc.

Engrescar, segons el diccionari.cat es “desvetllar quelcom, l’entusiasme, el desig …” o sigui moure’ns per fer-hi alguna cosa, activem-nos, desvetllem-nos, motivem-nos com a individus i com a societat i fem que aquests representants nostres, altrament dits politiquets de joguina, es posin les piles i realment vetllin pel benestar de la societat, que tot i recordar-los-hi sovint, ells ho oblidem amb facilitat, som els que els votem i som els que els paguem.

Observatori Ciutadà contra la Corrupció, O3C, va ser un compromís contret per les més de 70 organitzacions (entitats, partits, sindicats, col·legis professionals…) que van signar del Pacte Social contra la Corrupció al Parlament de Catalunya el 9 de desembre de 2015 i es va constituir el 30 de juny de 2021, i quina missió te? segons la seva web es la de “desplegar de manera efectiva i organitzada els acords del Pacte Social contra la corrupció”. I nosaltres que hi podem fer? d’entrada el que ens diu aquesta Oficina, utilitzem-la si tenim constància d’algun cas de corrupció o de mala praxi al sector públic català, si hi ha coneixement d’infraccions del Dret de la Unió Europea o d’infraccions penals o administratives greus o molt greus del nostre ordenament jurídic. I posats a recordar, no oblidem l’anomenat moviment 15-M altrament conegut també com el moviment dels indignats, moviment que amb la primera manifestació ja va provocar reaccions en els partits polítics, perquè recordem que per allà “el 2008 es produí una crisi econòmica al país, que s’acaba estenent a altres àmbits, donant lloc a una crisi política, social, institucional i territorial” i això no desitgem pas que torni a passar, oi? penseu que el moviment va focalitzar l’actuació en la denúncia de les «retallades» que afectaven, d’una manera especial, el sistema educatiu i sanitari i va fer extensiva la solidaritat a diversos col·lectius —com els joves aturats o els desnonats— que patien directament les conseqüències de la crisi. us sona tot això? Imatge pròpia generada per IA de Canva

Publicat a

Dret a manipular

Llegia a elPuntAvui+ un article de l’Anna Carreras Aubets que el titular “Gent tòxica” ens parla d’aquelles persones egoistes i manipuladores, en definitiva ens parla de la mala gent.

Però tot plegat es el mateix? o no, he trobat que una persona manipuladora vindria a ser una persona que intenta controlar als altres, en els que vol influir en benefici propi, provocant-los-hi una distorsió mental amb la finalitat d’aconseguir-ne l’explotació emocional. I una mala persona es la que s’inclina a fer el mal, es dolenta, capaç de qualsevol malifeta; i després hi ha el “fills de puta” de tota la vida, tal com diu l’Anna Carreras.

Ens fa reflexionar envers lo pellfins que ens hem tornat, tan que ratllem el ser o convertir-nos en hipòcrites en la manera de parlar, volem vestir amb paraules més boniques, paraules menys malsonants per nomenar el comportament de les persones amb un grau més o menys elevat de menyspreabilitat, d’això anomenat toxicitat.

Però hi ha un petit paràgraf en el que voldria aprofundir, i es el que diu “sempre ens oblidem de mirar el mirall”  i tot i que l’Anna ho diu des del punt de vista de que “ens culpem per permetre que aquests éssers indesitjables tinguin un lloc a la nostra vida”  jo hi afegiria, que ja que mirem al mirall, ho tindríem que aprofitar per fixar-nos be si al mirall a més dels tòxics previstos n’hi apareix algun altre, ni que surti un xic difuminat, es a dir mirem fins on nosaltres mateixos podem començar a tenir alguna ombra de toxicitat.

I no interpreteu que vull titllar a tothom de mala persona o manipuladora, ensopegaria en la pedra de l’autosuficiència, com si jo estigues lliure de culpa, i no es així, tots en algun moment volem, allò que es diu, sortir-nos amb la nostra, i es aquí on hem de mirar-nos al mirall i valorar el grau de manipuladors que volem assolir, per aixo parafrasegem de nou l’Anna, “imaginem un verger esplèndid, ple de flors vibrants. Enmig d’aquesta bellesa, hi ha males herbes que s’entesten a ofegar les plantes sanes. Dir que aquestes males herbes són gent tòxica sona més elegant que reconèixer que, al final del dia, hauran estat simplement unes autèntiques cabrones que no tenen cap altre objectiu que arruïnar el paisatge”.

I arribats aquí, jo em pregunto, que volem deixar ser als que ens envolten, i el més important, que volem ser nosaltres mateixos? components d’un verger esplèndid ple de flors vibrants? unes males herbes que s’entesten en ofegar les plantes sanes? unes persones tòxiques? o unes autentiques cabrones amb l’objectiu d’arruïnar el paisatge?

Quan tinguem clar que som i que volem ser, es quan podrem avaluar seriosament i amb una alta fiabilitat com volem que siguin els que ens envolten, com volem viure la nostra vida, com volem reconstruir la nostra societat, no deixem que el “fills de puta” de tota la vida, continuïn  xuclant l’energia de tots aquells que els envolten. Imatge pròpia generada per IA de Canva.

Publicat a

Ara son els focs

Si, ara el cavall de batalla dels polítics, principalment els dos grans partits, i també com a mínim el tercer en discòrdia que els flanqueja per la dreta del tot, son els focs; hi ha hagut un crit tan social com periodístic “Espanya es crema” que tota aquesta colla de politiquets han aprofitat per fer més foc, no en el fet de cremar res físic, però si encenen el continguts de la premsa i els ànims de la ciutadania.

N’ha parlat tota la premsa i els noticiaris de les teles, si que es cert que segons el biaix del rotatiu i/o dels seus dirigents i col·laboradors, les culpes es reparteixen entre l’executiu central i els autonòmics. Han entrat tots plegats en una batalla dialèctica, que no es res mes que el continuar auto exculpant-se per un canto i carregant els canons lingüístics contra els altres partits.

Ara ha tocat parlar, no parlar no, escridassar-se pel foc, temps enrere per la corrupció, fa uns mesos pels aiguats, i així podríem anar girant la vista a temps passats, i veuríem que sempre tenen arguments per barallar-se públicament, però en el fons tenen cura tots plegats de no perjudicar el seu modus vivendi.

Però parlem seriosament del que fan o millor dit del que deixen de fer els anomenats salvadors de la pàtria, be això s’ho diuen ells mateixos, però no cal que busquem ni gaire enrere en el temps, ni en els resultats de les seves gestions; parlem de la sequera, parlem dels aiguats i parlem dels focs. Es diu que en totes tres calamitats, totes tres diguem-ne naturals, fa dècades que s’havien preparat i pagat projectes per alleugerir, temperar, minimitzar els efectes de les catàstrofes naturals, però que en molts cassos, hem vist que masses, aquests projectes es van quedar amagats i guardats en algun calaix d’algun organisme, que algun polític, algun tècnic o algun funcionari, va tancar amb clau, i hem de suposar que els diners previstos, es van gastar en altres qüestions, que ara tindrien que justificar que eren mes necessàries, cosa que no sembla així.

Sequera, a part de acusar-nos als ciutadans que malgastàvem l’aigua, a la gran majoria de poblacions feia dècades que tenien canonades en molt mal estat i amb importants pèrdues d’aigua, i ningú en tota aquesta pila d’anys ho va solucionar, i ara al patir la sequera, correm-hi tots i busquem culpables, que casualment sempre son els altres.

Aiguats, el problema es el mateix, el famós barranc de Valencia, es va quedar sense arranjar, no sabem ben be perquè, però la qüestió es que no es van fer les inversions previstes també fa dècades, i en el darrer episodi de pluges van morir mes de 200 persones, i no hi ha culpables, be si, son sempre son els altres.

Focs, tornem a ensopegar amb els mateixos problemes; llegeixes a la premsa que fa anys que al bosc no es fa una prevenció tal com Deu mana, o sigui que no es netegen be, i això significa com diuen els professionals, combustible per a les flames, i enguany, després d’una sequera d’anys, ha plogut molt i tenim mes arbres morts i secs, mes herba i sotabosc seca, mes bardissa i més brossa que es com benzina pels focs, i a més hi hem d’afegir que molts sembla ser que son intencionats. De fet una representant dels populars s’ha cobert de gloria, perquè tot i reconeixer l’origen humà dels incendis, treu importància al canvi climàtic, patètics.

Enguany s’han cremat pel cap baix més de 350.000 hectàrees de la superfície espanyola, que esperaran els polítics, trenta anys més a buscar solucions? això si, l’única cosa que aprenen ràpid tots plegats, els de tots els colors, es a criticar i culpabilitzar als altres, i aquests altres a més dels partits contrincants, en ocasions es veu que per a ells som els mateixos ciutadans, encara que la seva sequera d’idees i d’accions, cremi el país. Imatge pròpia generada per IA de Canva.

Publicat a

Viure a contrarellotge

Aquest mati, quan fullejava la premsa, m’ha vingut al cap el fet de que darrerament quasi publico un article diari als meus blocs, i pensava que potser m’estic complicant massa la vida, i total perquè? al cap i a la fi quasi es segur que poca gent, molt poca gent els llegeixen, aleshores perquè ho faig?

Val a dir que fer-ho, per a mi es un refugi envers l’estrès que com a jubilat puc tenir, i direu estres tu? si tots tenim neguits, angoixes, nervis, presses per fer allò que volem fer i sembla que no ho podrem fer mai, o sigui allò de que el món s’acaba.

I he trobat un article a infoLibre amb un titular prou eloqüent “¿On va el nostre temps? la importància de prendre’s un respir en aquesta societat hiperaccelerada” que parla precisament d’aquesta qüestió, vivim en una societat que “mesura el nostre valor pel que produïm” i això es un greu error, ho quantifiquem tot, cada dia tot va mes ràpid i acabem consumin mes ràpid, es a dir ho volem tot, però ens oblidem del mes important, gaudir de la vida, i malauradament això ho traslladem als nostres infants, al nostre jovent, i no assumim que, tal com diu el mateix article “la societat està desvalorant el temps lliure perquè no hi ha una compensació econòmica” o sigui tot ho valorem amb un patró econòmic, des d’una perspectiva material, pura i dura.

Necessitem un respir, i com diu la filòsofa María Azurmendi Tedín, per poder prendre’ns aquest respir són necessàries unes condicions materials pròpies, hem d’aturar-nos, hem de frenar, però no és el mateix frenar quan es compta amb estabilitat econòmica que quan arribar a final de mes depèn d’encadenar torns. Podem fer accions a nivell individual, una bona respiració, reduir l’ansietat, recuperar la calma perduda, però no ens enganyem poca cosa podrem solucionar individualment, perquè el problema radica en l’estil de la societat creada, la societat en la que vivim.

No podem atrapar-ho tot, segur que ens perdrem coses, nomes hem d’avaluar correctament quines volem deixar escapar, hem de decidir si volem perdre la família, o volem perdre els amics, també podem escollir perdre la salut. Oblidem-nos de que ho volem tot, de que volem atrapar-ho tot, no es possible, ens han estat enganyant, al cap i a la fi l’afany de tenir-ho tot es una fal·làcia total, perquè després d’assolir quelcom, sempre hi ha més pastanagues a perseguir, sempre hi ha mes hams que ens enganxen en allò que ens fa més i més esclaus del consumisme.

Busquem en el nostre interior i en el nucli fort de la nostra família i amics, a veure que es que el entenem com a “bona vida” i que no es precisament córrer per consumir, possiblement arribarem a la conclusió que es tot el contrari. Imatge de pen_ash d’ús gratuït sota la llicència de contingut de Pixabay.

Publicat a

La llengua oficial d’Espanya podria ser una altra.

Avui llegint la premsa digital, concretament VilaWeb , he trobat un article de l’Arnau Lleonart i Fernàndez amb el titular “Andorra no fa cabal de la pressió espanyolista per a fer oficial el castellà” i automàticament m’ha sorgit la pregunta, hi ha algunes entitats espanyolistes com les que fa anys que alimenten l’espantall d’imposar el castellà com a llengua oficial del país andorrà, que passaria si els d’aquí, no se, els catalans, els d’Euskal Herria, els de Galicia, els de Valencia, els de ses Illes, els d’Astúries … ens poséssim d’acord, i pressionéssim a favor de l’oficialitat d’un idioma alternatiu arreu de l’estat espanyol, no se com per exemple el català?.

Es el mateix, no? be, per alguns no, o sigui n’hi ha que ens volen negar el dret a parlar el nostre idioma matern oficial a Catalunya, ens crucifiquen quan parlem català entre nosaltres, jo mateix en ocasions m’he sentit el típic “habla en cristiano catalufo” i quan els hi raonaves que no parlaves amb ells que parlaves amb els teus amics o la teva família, la seva aportació tornava a ser ridícula “es que no entiendo si es que me estas insultando”, buf quin nivell, com deia ens volen negar el dret a parlar la nostra llengua materna oficial, a nosaltres i a la resta de gent que viu en zones on tenen llengua pròpia, però paral·lelament volen imposar l’espanyol a Andorra, tot i que la constitució andorrana estableix clarament que “la llengua oficial de l’estat és el català”.

Es cert que hi ha interessos dels que volen fer negoci a qualsevol preu, es cert que cada vegada hi ha un nivell de migració més elevat, i això no ho podem ni ho hem pas d’evitar, al contrari, els hem d’ajudar com sigui al cap i a la fi es auto ajudar-nos, el que si que podem reclamar si aquests espanyolistes no volem tanta mobilitat geogràfica, es que les grans companyies industrials i comercials obrin plantes de producció als països més castigats, als països on la gent te dificultats per poder cobrir les necessitats bàsiques, això si amb un sou raonable, no un sou d’esclavitud, i possiblement els que estan en contra de la mobilitat tindran la seva recompensa i no es trobaran amb nouvinguts pel carrer, però deixin-me fer-les-hi una pregunta: que penseu sacrificar per aconseguir-ho?.

Si al seu país troben feina no vindran, però allà faran una producció que marxarà dels països del anomenat “primer mon” i ja no necessitarem ma d’obra barata per fer les feines anomenades poc qualificades, que son les que els d’aquí no volem fer i que casualment son les més mal pagades.

Però tornem al principi, quin problema tenen alguns en que aquí a Catalunya, es parli el català? quin problema tenen alguns perquè a Andorra l’idioma oficial sigui el català? es purament una qüestió idiomàtica o es tracta més aviat de voler continuar imposant un imperialisme arcaic, tal com s’entenia a l’edat mitjana, si en aquells moments en els que es deia que “en España nunca se pone el sol”? i que aquí ja vam patir enel transcurs del darrer segle, o es que no s’adonen que l’imperialisme avui en dia es purament econòmic, al cap i a la fi aquests que defensen aquestes bestieses, son part dels causants, son part dels que donen suport a que s’imposi una esclavitud salvatge apuntalada únicament pel consumisme, on el que mes importa son els beneficis d’uns quants, i el que menys les conseqüències que n’obtindrem la gran majoria, d’entrada temps difícils, temps de vaques magres, temps de penúries, tot i que bona part dels humans ja ho estan patint avui mateix. Imatge pròpia generada per IA de Canva.

Publicat a

Infants, una vida en guerra.

Fa dies que per alguna de les xarxes em va sortir un muntatge fotogràfic on es veien dues imatges, entre ambdues 80 anys de diferencia, una era de d’Hiroshima després de ser bombardejada per acabar una guerra van dir, l’altra de Gaza en el decurs d’una guerra que encara es ben viva i ben actual.

En el primer dels casos es diu que van morir directament pels bombardejos d’Hiroshima i Nagasaki centenars de milers de persones i, malauradament es van fer famosos el Enola Gay i la Little Boy, en el segon dels cassos ara mateix hi ha unes xifres oficials de moltes desenes de milers de morts, i que alguns organismes no oficials ja diuen que les reals son molt superiors. I tot i que de la primera imatge no he trobat referencies, de la segona si, es calcula oficialment que quasi vint mil dels morts son nenes i nens.

He fet una repassada a les xarxes fent una ullada a diverses noticies publicades referent a aquests esdeveniments totalment sinistres, i com sempre hi trobes de tot, per exemple en un article de la Sexta ens diu que avui en dia “en alguns  països, els responsables polítics fins i tot accepten la idea que les armes nuclears són essencials per a la defensa nacional” i s’ho creuen, o ens ho volen fer creure a tots plegats.

Dirigents japonesos es manifesten públicament com l’alcalde d’Hiroshima que ha demanat “no rendir-se mai per aconseguir l’abolició completa de les armes nuclears”, o les del primer ministre del país, assegurant que “Tòquio busca liderar els esforços a nivell internacional per aconseguir un món sense armes nuclears”, i al The Japan Times, també hi podem trobar redactats com la de “mai no hem de repetir el desastre que van suposar Hiroshima i Nagasaki” o també “fa 80 anys, una bomba atòmica va explotar, deixant milers de pèrdues en vides humanes. Aquells que van sobreviure han viscut una agonia que no es pot descriure”.

I si parlem de Gaza, el primer que trobes es que es un conflicte que va començar ja fa anys, o sigui que les morts s’han de multiplicar, podeu trobar referencies d’aquest conflicte a les pagines de l’agencia EFE o de l’agencia Europa Press entre altres. Una dada mes per això, els ferits en aquesta guerra també son centenars de milers, “tot i que les xifres podrien ser majors a causa de que moltes persones continuen encara sota les runes”.

Molts estats, molts polítics, es van posicionant, ho veuen allò que es diu segons el color del vidre amb que un s’ho mira, però ningú fa res, ningú fa res per aturar-ho, he trobat una frase a les xarxes que ho resumeix amb total claredat “la guerra a Gaza ha tingut un impacte devastador en la infància, amb milers de nens morts, desplaçats i traumatitzats per la violència”, i això per tota la seva vida; així es com la generació adulta actual els hi preparem el futur, el seu futur, no el nostre, perquè ni el tindrem, ni ens el mereixem. Imatge pròpia generada per IA de Canva.