Mes: desembre de 2024

Publicat a

Reconstruir

A mesura que s’apropa l’acabament d’aquest 2024, anem albirant el que serà o voldríem que fos el proper 2025; arriba el moment de recordar les coses que no ens han agradat de l’any que s’esllangueix i imaginem desitjos per millorar-les en el decurs del que naixerà, tot i que sovintegen aquells que no assolirem mai, i que en som del tot conscients.

Un d’aquests desitjos, si més no dels que més hem escoltat, es el de reconstruir, si ara tots ho volem reconstruir tot, hem de posar solució a molts problemes crònics, problemes que ja fa anys que s’estan fent grossos, voluminosos, s’estan complicant i ens compliquen les nostres vides, podríem dir que son problemes que quasi son intractables, quasi els podríem qualificar de no solucionables.

Però es diu que mentre hi ha vida hi ha esperança, i això no ho podem oblidar, però tampoc no hem d’oblidar que els problemes no es solucionen sols, hi hem de posar allò que es diu el nostre granet de sorra, hi hem de posar el nostre esforç, hem de fer pinya com fan els dels castells d’arreu del país; hem d’ensenyar als nostres capitostos que les coses es poden fer sempre millor.

Deixeu-me parlar d’utopies, deixeu-me somiar, deixeu-me pensar que la gent del poble som capaços de fer quedar en ridícul als molt il·lustres legisladors que han posat els seus grossos culs en les butaques de treball que els hi hem assignat, les han adaptat al volum que creuen que necessitaran a mesura que engreixin com a mínim el seu ego.

Hi ha una opció, ridícula si voleu, sense gaire recorregut si voleu afinar més, però entre els desitjos d’aquest nou any, aquest Cap d’Any que tenim a tocar amb els dits, hi hem d’incloure iniciatives populars que encara que no treguin els colors als component dels poders estatals, ja estan vacunats contra aquestes rebequeries del “populatxo”, si que han de fer visibles la gran quantitat d’entrebancs i mancances que patim els anomenats ciutadans o gent del poble, per la manca de visió o per la pèssima gestió que els il·luminats gestors de la nostra societat fan, tot i els mitjans i eines que posem i tenen al seu abast, encara que soguin incapaços de fer-ne un bon us pel be de la comunitat.

Empenyem-los a que reconstrueixin tot allò malmès, i que sovint en son responsables, es tracta de reconstruir tantes coses, per on comencem? … ensenyament, sanitat, justícia, legislació, catàstrofes … rumiem, pensem, aprofundim en com podem aprofitar i utilitzar les anomenades I.L.P. Imatge de TheDigitalArtist a pixabay.

Publicat a

Complexitat de les lleis

Llegia avui a el Periodico una noticia amb aquest titular: “la Generalitat desplega la IA per resumir lleis a la ciutadania” es tracta d’utilitzar una eina tecnològica amb la finalitat de resumir lleis ja que, el llenguatge tècnic adoptat suposa una barrera i així seran més accessibles i més comprensibles.

En resum tenim unes lleis que han de regular, gestionar i defensar a la nostra societat, la nostra vida, el nostre dia a dia, i malgrat aquesta finalitat, es reconeix que els redactats de les lleis, son complexos i poc entenedors. Quan llegeixes que ara pots accedir i llegir tota la legislació catalana, però que els principals consumidors son els juristes, no els ciutadans, a mi em fa por, perquè realment no se a que tinc dret, els que han de vetllar pel meu benestar tenen assumit una de dues coses, o que soc un més del que ens manca comprensió lectora o que no els interessa que els ciutadans tinguem suficients coneixements per reclamar els nostres drets, uns drets que son innats, i que no tindrien que estar supeditats als deliris i als capritxos dels mandataris polítics i jurídics.

Esta be que, encara que sigui amb massa retard, algú es preocupi de fer que la legislació sigui més entenedora, més planera i sobretot més transparent, als ciutadans no ens es necessari tenir una legislació complexa, que necessiti d’intermediaris per a desxifrar-la, perquè entre altres motius sempre n’hi ha un que hem preocupa, i si el que te que interpretar-la es lleva amb mal peu, que passa? i si el que la te que interpretar-la s’equivoca voluntària o involuntàriament, que passa?

No cal que les lleis siguin enrevessades, han de tenir un redactat senzill, planer, entenedor, per exemple si un comet un delicte greu, diguem-li assassinat, diguem-li frau de finances publiques, diguem-li frau de llei, diguem-li com vulguem el càstig ha de ser una pena establerta amb claredat, per la qual cosa no es necessari redactar una llei d’una pagina o dues o tres, perquè així dona peu a que per exemple passi, com ja ha passat, que una persona estigui dos anys en presó preventiva i al final l’han de deixar anar perquè no hi ha probes per jutjar-lo, i en altres ocasions ni trepitgen la presó; no cal ser gaire intel·ligent, ni cal tenir un alt nivell intel·lectual, ni una comprensió lectora fora de mida, per entendre que com més palla te una llei, mes difícil es d’entendre pels ciutadans, més difícil es d’aplicar-la i en resum mes fàcil es escapolir-sen.

Senyor legisladors, seny, serietat i anem per feina, que no vol dir enrotllar-se molt per fer veure que treballen molt. Imatge de Kar3nt a pixabay.

Publicat a

No nomes es odi

Avui llegia un article a la Vanguardia que parlava de l’odi, l’autor, un conegut prohom de casa nostra, ens presenta diversos arguments del perquè determinades persones acaben fent bestieses en contra de la societat que els rodeja i en la que viuen, el darrer exemple d’això ho reflecteix els successos de Magdeburg. Comparteixo el ressaltat de l’article: “L’odi que ha mogut l’autor de la barbaries de Magdeburg és la síndrome d’una societat malalta”.

Pero que ha fet que aquesta societat arribi a aquest punt malaltís? l’odi, si però … d’on surt aquest odi? no surt del no res, no surt per art de màgia, quins condicionats desencadenen els mecanismes per arribar a un punt d’odi, on es pugui intentar justificar qualsevol animalada, qualsevol barrabassada que implica atemptar contra altres essers vius, persones al cap i a la fi, anònimes, desconegudes per a l’autor dels atemptats, dels assassinats executats.

Aquí podríem fer un aiguabarreig de … de que? anys i anys d’aixafament de la societat per part de quatre gualdrapes, si ja se que es un mot en desús, però he volgut repescar aquesta parauleta, que tot i ser allò anomenat un castellanisme, te un so prou impactant i sonor per entendre que descriu allò que no te res de bo, i que vindria a ser algú de pocs principis, mesquí. Dit això, hi podem afegir que fa anys i anys ens han estat alliçonant de que tenim molts drets, i es veritat, però sempre s’han oblidat de recordar-nos també dues coses importants, la primera que els nostres drets acaben on comencen els dels altres i viceversa, i la segona es que amb els dret hi va un afegitó que se’n diu obligacions.

Tot plegat crec que ens porta a analitzar i a ser crítics amb el fet de si es que ja estem tips de sentir-nos oprimits, tips de que ens manipulin contínuament amb l’únic propòsit de que una poca colla que es pensen ser els escollits en surtin beneficiats, encara que ben pensat es precisament per saber que no son els escollits ni de res ni de ningú, volen imposar i ho fan, les seves normes que nomes els beneficien a ells i als llepaculs que els envolten.

I nosaltres com quedem en aquest atzucac, en aquesta partida d’escacs en la que no som ni els peons, som simples espectadors que nomes mirem, ja que amb el silenci que ens s’imposa en aquestes partides no podem ni opinar, no fos cas que els molestéssim. Però si que podem fer quelcom, podem deixar de ser estúpits, babaus, capsigranys, roquerols … i podem començar a tenir allò que se’n diu lliure albir, podem començar d’una vegada a deixar de seguir unes regles de joc injustes, sovint menyspreables que no busquen el benefici social, el benefici de les persones, nomes busquen el benefici material i d’ego de qui les instaura, i començar a aplicar unes regles de bon criteri, unes regles que no ens condueixin a la destrucció irreparable de nosaltres mateixos.

Això de voler més i més, això d’exigir sempre l’acompliment, per part dels altres, dels nostres desitjos i dels nostres capricis més ridículs, no treu cap a res, no ens condueix a cap final feliç, i acabaré amb la frase final de l’article en qüestió i que per a mi també podria ser un bon ressaltat i que diu: “la critica intel·ligent, lliure i honesta no necessita de l’odi per expressar-se” gràcies Miquel. Imatge AI generada per Mindworld a pixabay.

Publicat a

Challenge viral

Dues paraules que, individualment, es possible que tinguin poc significat, o si més no un significat esbiaixat, que no ens faria pensar en res en concret, ni bo ni dolent; ara be, al posar-les totes dues juntetes, obren un mon de manipulació, un mon en el que quasi tot esta permès per tal d’aconseguir algun segon de visibilitat a les xarxes, encara que ben pensat la repercussió personal a les xarxes es nul·la, motivat lògicament per l’allau de posts que s’hi a pengen a cada segon transcorregut.

Comencem per “challenge”, anglicisme, els odio, la seva traducció vindria a ser desafiament, repte, provocació, incitació … no cal continuar, oi? es allò de veure qui pot més, qui s’atreveix a anar més enllà del límit usual, coherent i responsable, bajà i perdoneu l’expressió, es allò de a veure “qui la te més grossa” … la inconsciència, la irresponsabilitat.

I continuem per “viral”, si fins fa poc temps era quelcom relatiu als virus, esser unicel·lular que s’introdueix com a paràsit en les cèl·lules i provoca malalties, actualment també es el nom amb que coneixem els continguts, principalment audiovisuals, que es difonen amb gran rapidesa a les xarxes socials. Encara que ben pensat això de la viralitat a les xarxes no deixa de ser un paràsit que provoca malalties, malalties que poden acabar anul·lant la identitat personal de qui les pateix.

Ajuntem ambdues paraules, i ja tenim el fenomen que ha portat la lleugeresa i rapidesa de les xarxes, els reptes absurds, aquells reptes que la gent copia i representa sense solta ni volta, sense saber el motiu pel que ho fan, possiblement sovint, nomes per intentar que, per absurd que sigui, qui el realitza vol demostrar que també el pot fer i millor, o millor dit més arriscat que els altres, això suposo que li fa pensar que semblarà més important, o sigui que de cara als altres serà més ben vist i millor considerat.

Si no es això, hi ha una altra possibilitat, i es que el sistema ja els ha atrapat tan profundament, que ni pensen, nomes copien allò que es diu que et fa ser més … no se com es diu actualment, temps enrere es deia “més xulo” o també “més guay” encara que buscant sinònims, n’hi ha més com “arrogant, fanfarró, fatxenda, insolent, superb …” es una llàstima.

El darrer, o uns dels darrers, es l’anomenat “Superman Challenge” perillós repte viral a les xarxes que ha deixat diversos menors ferits; i això que es? segons l’article de Cristina Oriol a la Vanguardia es  tracta de que un jove salta amb els braços estesos, emulant el mític superheroi, altres companys entrellacen els seus braços a banda i banda per sostenir-lo. En les versions més extremes, el participant és llançat a l’aire o cap enrere, multiplicant el risc de lesions greus i, en altres variants, es deixen anar deliberadament els braços, cosa que provoca la caiguda de la persona, a la que li poden provocar lesions, en ocasions de considerable gravetat.

Com hem arribat a aquesta situació? deixadesa per part dels adults, manca de referents, es diu que busquen l’aprovació de l’entorn, del col·lectiu més proper, temen la burla i no volen que els deixin al marge. Sigui quin sigui el motiu, no esperem més, no cal que més endavant en patim conseqüències més doloroses, com diu l’article es fonamental fomentar el seu pensament crític, perquè siguin capaços de jutjar la idoneïtat dels seus actes, al cap i a la fi aquests reptes virals existeixen, hem de donar eines als més joves perquè siguin capaços de jutjar críticament i que no tot depengui d’un trist anunci en algunes xarxes, que ens digui que allò que fan o volen imitar, és potencialment perillós. Imatge de dimitrisvetsikas1969 a pixabay.

Publicat a

L’infern burocràtic català

Normalment no m’agrada llegir noticies de segons quins mitjans digitals, ja que no sempre, i ho diré amb correcció, s’ajusten a la realitat que vivim alguns de nosaltres, o aquesta es la meva visió; encara que al final, i per mirar de tenir una idea ni que sigui de passada, sempre acabo llegint-ne alguna que em crida més l’atenció, com a mínim el seu titular.

I avui m’he quedat amb aquesta d’un titular que diu: “Així és l’infern burocràtic d’un català per parlar en espanyol amb les administracions públiques”, be, ho diu en espanyol però m’he pres la llibertat de traduir-ho i espero que ningú es molesti, al cap i a la fi per això hi han els famosos traductors en línia.

L’article, es igual el mitja i es igual qui explica l’historia, així ho denomina el mateix informatiu, parla d’un hispanoparlant que acudeix a una administració catalana per demanar ser atès i informat en espanyol, diu que es troba amb un mur, amb multitud de paperots i també, en ocasions, amb la burla. I m’ha cridat l’atenció perquè explica el cas d’un ciutadà de la comarca del Bages.

Diu que un català, arriba a un edifici oficial i tot, absolutament tot, ho troba en català i «no té res més a fer que centrar-se en la gestió». En canvi, recorda una persona que parla en espanyol, per aconseguir la traducció ho ha de demanar per escrit, via registre d’entrada. Segons aquest escrit a l’espanyol li diuen que si ha de tornar a adreçar-se a aquesta administració en concret, ho ha de tornar a demanar per escrit, i que del que es tracta, denuncia, és que la gent es cansi i s’avorreixi, perquè, després, s’ha de tenir molta paciència per continuar insistint.

Es qüestiona com funciona lingüísticament l’Agencia Catalana de l’Habitatge, el Departament de Salut CatSalut, el Servei Català de Transit, l’Agencia Tributaria de Catalunya, la Diputació de Barcelona, sense oblidar Althaia i els Ajuntaments de Manresa i el de Callús.

La veritat es que no se com funcionen en profunditat totes aquestes entitats quan emeten comunicacions amb els diferents usuaris, el que si que he pogut comprovar i verificar, es que l’Agencia Catalana de l’Habitatge, el CatSalut, el Servei Català de Transit que pengen de la web de GenCat, quan entres en el seu inici pots escollir idioma de com a mínim català i castellà, i en algunes també hi ha les opcions de francès i angles. Althaia hi afegeix l’àrab i l’alemany i per la seva part l’ajuntament de Manresa incorpora suposo que tots els idiomes possibles, alguns ni n’he sentit a parlar mai, i finalment el de Callús te la web en els cinc idiomes diguem-ne clàssics, català, castellà, angles, alemany i francès. O sigui, en principi no hi ha excusa per entendre el que diu l’administració.

Jo el que m’he trobat, es amb la situació de que d’entrada a molts llocs, no nomes ens públics, s’adrecen a tu en castellà, i després quan tu parles català, canvien o no, perquè cada vegada hi ha més gent que te dificultats per entendre i parlar el català. I la realitat es aquesta, a més com més gran es el nucli urbà, més s’accentua aquesta casuística. Que deixin de mentir, deixin d’enganyar a la societat, al cap i a la fi a totes les societats hi ha persones més o menys intransigents, però voler generalitzar-ho es una aberració i ganes de tocar el botet o de crear malestar i problemes on a priori no n’hi ha. Imatge de geralt a pixabay.

Publicat a

Urbanitzar zones inundables

Llegia avui a ElPuntAvuia+ un articles de X.A. amb el titular “Demanen aturar els plans d’urbanització d’una vintena de zones inundables” en el que parla d’aquesta problemàtica que en el decurs dels anys ha estat obviada, personalment crec que penalment obviada en el moment en que aquest oblit o aquesta deixadesa, comporta víctimes mortals.

S’han aliat una colla d’entitats ecologistes i plataformes veïnals i demanen una moratòria dels plans urbanístics que es vulguin desenvolupar en zones amb risc d’inundabilitat, i de moment encara no parlem de les que ja estan urbanitzades. Es demana que s’ha de fer una avaluació i els corresponents mapes actualitzats de perillositat de Catalunya, ja que amb les dades actuals, un 15% del territori urbanitzat està en risc d’inundació, en risc de que hi puguin haber víctimes mortals.

Es fa èmfasi en el fet de que, i així ho denuncien, les eines de càlcul de risc d’inundació son obsoletes, oferint dades que no estan actualitzades ni coincideixen amb la realitat, un exemple, la zona aeroportuària del Prat de Llobregat, que no consta com a àrea amb risc d’inundació però fa poques setmanes va quedar plena d’aigua. Diuen que, tot i que els mateixos plans urbanístics reconeixen l’existència dels riscos d’inundabilitat, l’ACA n’acaba informant favorablement amb unes mesures de gestió del risc que “només són pegats i afegitons superficials per passar el tràmit”.

Arribats a aquest punt, reflexionem, pensem, es cert que tenim un 15% del territori urbanitzat en risc d’inundació? i encara que sigui una mica menys, tots els responsables tan els actuals com els anteriors dels diferents organismes i ens públics que han de vetllar per la seguretat i el benestar de la ciutadania que hi diuen? quina responsabilitat assumeixen envers el cost de la desfeta social, financera i sobretot de possibles pèrdues de vides humanes? si la seva inacció ens porta a viure alguna d’aquestes catàstrofes, ja que ara mateix, amb els mitjans tecnològics actuals, es poden preveure alguns fenòmens, que no evitar, però si que es pot legislar i preveure que no s’ha de fer per reduir-ne les desastroses conseqüències.

No hi ha gran cosa a afegir, tenim zones amb risc elevat d’inundació, i no es fa res; tenim nous projectes per continuar construint en zones perilloses, i no es fa res per evitar-ho; tenim una colla de gent que nomes es preocupen del seu benestar i el seu lluïment, i entre tots ho continuem tolerant; de fet hem der ser exigents i auto exigents en qüestions mediambientals i de salut, i hem de demanar mesures que minimitzin al màxim aquestes catàstrofes naturals, en les que si més no, es podrien evitar o reduir immensament el cost de l’impacte en les vides de les persones, sigui per morts o per perdre tot allò material que van aconseguir amb l’esforç personal al llarg de la seva vida.

I si comencem a exigir que quan es vulguin desenvolupar projectes empresarials, a més de contemplar únicament el benefici empresarial, s’inclogui també el cost de unes possibles catàstrofes no previstes, amb criteris totalment racionals envers el fet de preservar la vida de les persones? si més no serviria per reduir el nombre de projectes a desenvolupar en zones d’alt risc conegudes, i si els polítics i tècnics hi veuen massa feina, senzillament que no deixin edificar en zones d’alta probabilitat de riscos naturals. Imatge de JeanetteAtherton a pixabay.

Publicat a

A qui diuen que representen?

Crec que no m’he pronunciat mai envers les meves preferències polítiques, ni amb els amics ni amb la família, no dic a qui voto, si es que ho faig, per això no tinc clar qui em representa, al cap i a la fi, possiblement en algunes ocasions han acabat tenint poder persones que no vaig votar, es el resultat als desitjos dels polítics de torn, de pactar amb els que creuen que s’entendran millor, o amb els que els hi garanteixen el poder continuar manant.

Dit tot això, posem-nos en un jardí, el darrer que no l’únic, qui manarà a ERC a partir d’ara; no son una excepció, més endavant de l’article repassarem altres formacions. Segons la premsa, el cens ha estat de 8.032 persones, i a les votacions hi han participat 6.585 persones i d’aquests, 3.437 militants el 52,2%, han votat la candidatura de “Militància Decidim” i ara cal veure si estan tots junts com diuen uns, o be continuen amb un partit dividit com diuen uns altres.

Ara repassem les votacions, a mi i també a altres persones o línies d’opinió, m’agrada tenir sempre present l’abstenció, que en aquest cas es un 18,02%, o sigui que d’entrada 1.447 persones van decidir, per un motiu o un altra, no votar. Fem números ràpids, 4.595 afiliats o militants, no conec la denominació correcte dels que voten, no van votar l’opció guanyadora, això vol dir que un 57,20% del cens no necessàriament estaven a favor de que “Militància Decidim” lideres, diguem-ho així, la nova ERC.

Com deia abans, aquesta situació no es pas exclusiva dels republicans, buscava a les xarxes les dades d’afiliació dels partit més representatius o coneguts, i la veritat es que he desistit, perquè costa esbrinar-ho, ja que entre afiliats, simpatitzants, els que no han aportat totes les seves dades … es difícil conèixer aquesta dada concreta, i això es una situació genèrica.

Però si que podem fer una ullada a les eleccions, comencem per les darreres a Espanya, amb un cens de més de 35 milions de persones, el partit que ha reclamat ser-ne el guanyador, que té més vots però que no mana, va tenir poc més de 8 milions de vots, això amb les referencies que jo utilitzo, vol dir que més de 27 milions d’espanyols no els van votar. Ara passem al nostre petit país, amb un cens de 5,4 milions de persones aproximadament, el partit que ha reclamat ser-ne el guanyador, que té més vots i mana gràcies als pactes, va tenir menys de 800.000 vots, això amb les referencies que jo utilitzo, vol dir que quasi 4 milions de catalans no els van votar. I això si en teniu ganes, ho podeu traslladar també a l’àmbit local.

Amb aquestes poques dades, el dubte es molt clar, quan en molts casos, la majoria d’electors no han votat favorablement a la formació que governa, aquesta a qui diuen que representen? a la majoria, no. Això, actualment, ho podem dir de la gran majoria de governs que hi ha arreu del país, a més dels citats, un altre exemple es el de l’autonomia de Valencia, que amb un cens d’uns 3,7 milions de persones, crec que el partit més votat, el que verbalitza que es va proclamar guanyador, el que té més vots i mana gràcies als pactes, va tenir uns 880.000 vots, això amb les referencies que jo utilitzo, vol dir que uns 2,8 milions de valencians no els van votar.

En fi, el dubte sempre es el mateix, els que es presenten, els pactes que fan a posteriori, fan que siguin uns bons governants? precisament els hi podem demanar als valencians a veure que opinen de la gestió que tots plegats han fet de la seva tragèdia. Per cert vaig veure una entrevista que li van fer a l’escriptor valencià Ferran Torrent, i venia a dir que en una democràcia el pitjor que li pot passar al poble, es que mani una majoria absoluta, perquè hi un risc molt gran de que acabi convertint-se en una dictadura, ja que no necessita per res, els vots dels qui estan a l’oposició. A veure que votem. Imatge de terimakasih0 a pixabay.

Publicat a

Phishing, vishing, smishing, spoofing

Sempre dic que no m’agraden els anglicismes, però en aquesta ocasió quasi no hi ha més remei que fer-ne un us puntual, ja que totes aquestes practiques de manipulació i engany per fer frau econòmic son conegudes amb aquestes denominacions.

Primer de tot intentem esbrinar que volen dir. Phishing amb correus electrònics intenten aconseguir informació confidencial o descarregar malware perniciós per a la víctima. Vishing quan el contacte pel frau es fa mitjançant una trucada de veu fent-se passar per un banc o empresa amb la que tenim relacions comercials. Spoofing variant amb la que s’utilitza la missatgeria instantània. Smishing falsejar la identitat amb tècniques de suplantació de webs conegudes per tal d’accedir a uns recursos i fer-ne un us maliciós.

Com podem veure, els camins per arribar a obtenir dades per fer-ne mal us i enganyar-nos son diversos, els darrers es fan amb contactes que suposadament son de fills, de familiars o amics, que han patit un problema o accident greu i que requereix una solució que passa per poder disposar de diners urgentment.

Li podem posar el nom que vulguem, amb l’idioma que desitgem, abans era molt conegut aquell de l’estampeta, actualment les tècniques i els mitjans que utilitzen els farsants, els entabanadors, en definitiva els estafadors han evolucionat molt, tan que per ensarronar-nos ja no es necessària la presencia i contacte personal, la tecnologia dels mòbils, tauletes i ordinadors han permès que els usurpadors de identitats arribin d’una punta a l’altra del món, propiciant que si no estem a l’aguait ens poden fer desaparèixer tots els nostres estalvis i fins i tot endeutar-nos per a tota la nostra vida.

Una de les darreres tècniques de les que m’he assabentat es fa amb els coneguts codis QR, que es poden trobar en cartells enganxats en façanes o en tanques publicitàries, suplantant a diverses companyies que amb l’esquer de problemàtiques amb les facturacions, nomes s’ha d’escanejar el corresponent QR i … ja has begut oli, ets desviat cap una web fraudulenta on els ciberdelinqüents en roben dades personals i bancaries. Llegia a la premsa, que un dels enganys més sofisticats ha arribat fins i tot a alguns establiments que per publicitar els seus productes als clients, aquests s’ho poden descarregar via un QR exterior, que ha estat manipulat pels delinqüents, el qual els dirigeix a una web fraudulenta.

De trampes n’hi ha moltes, malfiem-nos de qui dona “duros a quatre pessetes” malfiem-nos d’aquells que ho regalen tot, malfiem-nos del que pensem que es massa bo per ser veritat, malfiem-nos de quan ens demanen determinades dades perquè les han extraviat, malfiem-nos de tot allò que ens fa dubtar de la bona voluntat de qui ens ho demana, i sobretot malfiem-nos del que es desconegut, falses ofertes de feina, falsos viatges, falses multes al cotxe … recordem que la policia recomana no anar amb pressa, examinar detingudament el paperet abans d’agafar el telèfon i escanejar un QR que no sabem on ens portarà. Imatge de cliff1126 a pixabay. Montpeità 1715

Publicat a

La despesa sanitària

He llegit a la Vanguardia la Vanguardia d’avui un article de l’Antoni López Tovar que parla dels pressupostos que les autonomies destinen a sanitat, i la veritat es que ja n’hi ha prou de que el nostre petit país, si aquest del que tothom se’n omple la boca com si en fossin els salvadors o els guies espirituals, estigui al grup de la cua en aquesta matèria social.

L’autor ens parla d’un anàlisi que ha fet la federació d’associacions per a la defensa de la sanitat publica, en el que es diu que la mitjana de despesa sanitària a Espanya prevista pel 2025 serà de 1.944,47 euros per habitant, en aquest context pensem que a Catalunya serà de 1.515,99 euros per habitant, però a Astúries assoliran la xifra de 2.422,28 euros per habitant. Es curiós que tanqui aquesta llista la comunitat de Madrid, tot i que no esta pas gaire pitjor que nosaltres.

No entraré pas a valorar si es molt o poc el que els governs de cada autonomia destinen a la sanitat publica del seu territori, per no oblidar on estem i de que parlem, l’estudi ens diu que amb aquestes xifres la mitjana espanyola continua estan per sota dels països de la UE i molt per sota dels països de la zona euro. Ho notem això o no?

Ara podríem ficar-hi múltiples variants per intentar justificar aquesta disfunció en aquesta matèria, i segur que en podríem trobar diverses, però no es tracta d’ajudar a justificar amb dubtosos condicionats, que un servei basic com es la sanitat no funcioni correctament. Tots plegats hem pogut notar com el servei ha anat minvant al llarg dels darrers anys, i si, en aquesta ocasió la pandèmia va marca un abans i un després en la sanitat publica catalana, com en tantes altres coses i serveis, i dic la catalana perquè es la que m’afecta a mi a la meva família, i estic segur que en altres autonomies tenen les seves queixes i les seves raons per justificar-ho.

Com en tantes coses, no es un problema d’ara, o sigui no es pas nomes un problema de l’actual govern, la malifeta, les decisions mal preses, així com l’errònia i presumptament interessada visió del futur sanitari del país ja arranca en legislatures anteriors, entre tots han anat i hem anat permeten retallades que a hores d’ara ja son difícils de recuperar, però pensem una mica, tot plegat a qui ha beneficiat? perquè no ens enganyem, com sempre passa en qualsevol moviment polític, empresarial i social que porti incorporat finançament públic, quan hi ha retallades, quan hi ha pèrdua de drets, quan hi ha restriccions pel usuaris, sempre hi ha un munt de gent que hi surt perdent i uns quants que hi surten guanyant, que esperem per canviar-ho? Imatge de DarkoStojanovic a pixabay.

Publicat a

Obrim els ulls

No es nomes al nostre país, arreu passa el mateix, la majoria de dirigents no actuen en benefici dels ciutadans, el dubte, el neguit es saber si ho fan conscientment o be la seva ineptitud es tan gran que encara no ho han vist, si no ho han vist es greu, però si ho han vist i continuen encara ho es més.

A França han votat la mateixa opció la gent de l’extrema dreta i els de l’esquerra per fer caure el govern actual; a Espanya ja fa anys que les picabaralles entre els dos grans partits ens porten a un carreró pel que no es fàcil evolucionar, agreujat a més per la postura dels d’extrema dreta; i al nostre petit país, el partit que governava fins fa quatre dies es mostra més dividit que mai.

Així no podem continuar, però tampoc cal que ens llancem als braços del primer qu’ens promet solucionar-ho tot, quan sabem que hi ha coses que sense esforç no son fàcils de retornar-les al seu recorregut natural i funcional, que es d’on no hauríem d’haver permès que en sortís mai.

A la vida quan sorgeix un problema, mai es soluciona sol, mai hi ha formules màgiques que del no res en fan sortir una joia, mai trobem grans oradors que fan miracles gratuïts per beneficiar a la població en general, més enllà del benefici per a quatre privilegiats. No fem cas dels que prometen solucionar-ho tot amb una vareta màgica que no sabem qui els hi ha donat o en quina tómbola l’han comprat; malfiem-nos dels que ens prometen solucions magnifiques, això si, a canvi de retallar benestar i drets generals.

Podem llegir l’article d’en Rafaeal Ruiz a infoLibre que amb el titular de “Quinze anys de desafecció ciutadana cap a la política: com va començar tot i qui és el gran beneficiat” si més no es interessant veure com analitza l’efervescencia política que naixia a Espanya ara fa poc més d’una dècada.

S’ha polaritzat la política, s’ha potenciat el bipartidisme, i també hi podríem afegir el sentiment popular envers el creixement del frau i la corrupció. Això no ens porta enlloc, anem a votar quan ells, els dirigents, ens ho diuen, recordem que no ho demanen, ho imposen. Votem el que creiem més adient d’acord amb el nostre pensament personal, i dels vots en surt el que en surt, però ells, els elegits no fan cas del nostre desig, no fan cas de les nostres instruccions, no fan pinya, no fan un nucli comú per beneficiar a la societat en general, els importa més el redit polític del partit o dels candidats.

Tinc com altra gent accés a les xarxes socials, i cada vegada més les plataformes ens inclouen publicitat, perfils suggerits o patrocinats als nostres perfils, i de tan en tan me’n surt un, suposo que es l’oficial, amb el nom de “casareal.es” i que avui mateix han penjat una imatge amb la primera pagina de la “Constitución Española” i el primer article diu que “Espanya es constitueix en un Estat social i democràtic de Dret que propugna com a valors superiors del seu ordenament jurídic la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític” i ho remata amb que “La sobirania nacional resideix en el poble espanyol del qual emanen els poders de l’Estat” i això es el que van jurar o prometre els polítics, tots, o es que alguns no se’n recorden? Imatge de la casareal.es a instagram.