Publicat a

Entendre Catalunya

Diàriament trobes noticies que et permetrien posar a “parir” als polítics, a tots, tot i que hi ha qui em vulgui encasellar en un pensament polític concret, pus dir-vos que la “caga” ja que a l’hora d’anar a votar, fico la papereta dels que penso que menys m’enganyen, en ocasions en blanc i fins i tot alguna que altra vegada amb me abstingut.

Ja se que principalment els que son més propers a formacions polítiques, sigui per convicció o sigui per amiguisme, diuen que hem de votar, ja que si no ho fem, després no tindrem el dret a queixar-nos, vull entendre aquesta visió de la democràcia, encara que no la comparteixo del tot, perquè al cap i a la fi participar en un joc on la ciutadania te les de perdre si o si, no se si li podem dir democràcia, ja que com he dit altres vegades no es tracta de votar i callar durant quatre anys. Millor que una dictadura ho es, pero no ens enganyem actualment el nostre succedani de dictadura es el “consumisme”.

No recordo on ho vaig llegir ni qui ho va dir, sempre m’ha sabut greu no haver-m’ho apuntat, ni recordo les paraules textuals, pero aproximadament venia a dir que “tots els polítics tard o d’hora ens fallaran” uns per ineptes perquè intel·lectualment no arriben gaire enllà, altres per amenaces que poden rebre ells o les seves famílies, altres per interessos econòmics, diguem-li frau o corrupció d’ells mateixos o del seu entorn més proper, sigui d’amistats o de familiars; vaja que tard o d’hora se’ns vendran per no sabem que.

I ara anem amb el que podem llegir a l’entrevista que avui a la Vanguardia li fan Jordi Juan i en Javier Gallego a l’Alberto Nuñez Feijóo en el que l’encapçalament “No es pot ser president d’Espanya sense entendre Catalunya” ja ho diu tot, i es que com sempre han fet els que jo anomeno o be “politiquets de joguina” perquè pretenen que el país a les seves mans sigui nomes una joguina pel gaudi personal d’ells, o també en ocasions “aprenents de cabdills” pel mateix motiu , pretenen que juguem nomes al joc que els interessa a ells, no a la ciutadania.

Dit tot això, em poden dir quan els que volen governar Espanya han entès Catalunya i els catalans? ni ens han entès ni ho han intentat, el que si que han procurat hi ho han aconseguit, es posar a la resta de comunitats autònomes en contra nostra. Crec que ja ho he dit en alguna altra ocasió pero ho repetiré, quan treballava tenia lligams amb una empresa de la família, i en aquella època viatjava per algunes terres de l’estranger, pero sobretot per terres espanyoles i mai havia tingut problemes amb ningú, tots estàvem pel que havíem d’estar, es a dir comprar i vendre, amb algun dinar pel mig i tots tan amics.

La cosa va canviar quan els polítics, tots, van començar a emmetzinar al personal, a la ciutadania, uns deien que si s’aprofiten de nosaltres, altres que si ens roben, uns que si sort de nosaltres per fer  créixer la comunitat, altres que encara sort que es podia treballar … podria continuar pero seria absurd perquè seria recurrent i acabaria sent verborrea, perquè realment el que ens passa als catalans amb els polítics nacionals es que ni tenen el més mínim interès en entendre’ns.

Quan aquest senyor diu que “vol una Espanya més radial i menys centralista” se’n esta fotent de tots nosaltres; quan diu que “vindrà a Catalunya cada tres mesos a donar comptes de l’execució de les obres publiques” no s’ho creu ni ell, pero el que si que el deixa retratat es quan diu que “derogarà la llei d’amnistia, perquè no vol amnistiar el sanchisme en cap dels casos que te a davant” i totes les corrupteles dels seus “compis” com les pensa netejar?

Totes les misèries que al llarg de les darreres dècades els diversos polítics ens han fet assumir a la població, com les pensen assumir? com pensen fer el retorn a la societat que els hi vam fer confiança i que ells, tots, han traït, sigui per ineptes, sigui per amenaces o sigui per corruptes. Imatge generada amb IA de ChatGPT.

Publicat a

Pàrquings pel govern

Llegia al Regió7 l’article de la Gemma Camps que parla del  nou edifici del Govern a Manresa i del pàrquing soterrat que finalment sembla ser que no li faran.

No se per qui era el pàrquing, no se si per autoritats o per funcionaris, no se, pero centrem-nos, un edifici nou que en aquests moments te un pressupost de vint-i-cinc milions d’euros, son l’equivalent a molts pisos socials, tot i que l’article ja diu que es un pressupost estimatiu i que el real no se sabrà fins que s’hagi modificat el projecte, jo diria que no el sabrem fins que ja estigui acabat.

Pero anem a la qüestió del pàrquing, diuen que han renunciat a fer la planta -2 per dificultats tècniques, ja que les franges de seguretat i les distàncies de separació respecte de les edificacions existents havien de ser superiors a les previstes inicialment, la qual cosa fa que es consideri inassolible la seva construcció, o sigui hem d’entendre que les aportacions que feien tan el geòleg Josep Maria Mata com els Amics de la Seu i el Centre d’Estudis del Bages no s’han valorat, tot i així la planta -1 si que es construirà amb microvoladures.

Aquesta planta desestimada diuen que s’havia previst per poder allotjar 21 vehicles, amb un pressupost de 2,3 milions d’euros, o sigui més de 100.000 euros per plaça, en ocasions tinc la sensació de que ens em begut l’enteniment i més qual al costat mateix hi ha un aparcament públic, l’anomenat pàrquing Centre Històric, algú ha calculat quants anys o mesos de lloguer conjunt es poden pagar amb aquest pressupost? i a més sense necessitat de posar en perill tot l’entorn.

Massa sovint els responsables d’organismes públics fan volar coloms amb els nostres diners, impostos, edificis emblemàtics, reconeguts tècnics, solucions de lluïment que no sempre van de la ma amb la utilitat real de l’equipament, pressupostos elevats que quasi sempre son superats pel cost real de final d’obra.

Sabem que sempre es fan les obres emblemàtiques quan s’apropen eleccions, la ciutadania no tenim memòria i aquest es el nostre gran problema. Ja se que no ho faran, pero tindrien que aprovar una norma que prohibís presentar-se a unes noves eleccions a tots els polítics que fan les obres a finals de la seva legislatura, encara que en el decurs dels tres anys anteriors alguns no hagin fet res de valor per a la societat.

Mirem una mica enrere en el temps i a qualsevol nivell de govern, hem de tolerar que la majoria esperi a finals del seu període de mandat per fer actuacions que puguin beneficiar un xic més a la gent? tinguem memòria, no nomes la de dècades o segles enrere, també memòria més recent, en benefici nostre, en benefici de totes i tots, pero sobretot pensant en quin futur volem deixar als nostres fills i nets; no deixem que facin volar coloms amb el nostre sacrifici. Imatge generada amb IA de Copilot.

Publicat a

Fills, edat per ser pares

Avui llegia un article “mares als 50” on la Lorena Ferro ens planteja un dilema que en ocasions li volem treure ferro, pero en realitat es una situació en la què cal escollir entre dues opcions igualment bones o dolentes; no penso pas ni felicitar ni qüestionar als que escullen un camí o un altra en el moment en el que l’edat els porta a una cruïlla de difícil elecció.

Quina es la millor edat per tenir fills? hi ha opinions de tots els gustos, per exemple el cap del servei matern-fetal de l’hospital Clínic de Barcelona diu que “als 50 anys no existeix cap precipici biològic” per la seva part una vocal de la Secció de Medicina Perinatal de la Societat Espanyola de Ginecologia i Obstetrícia assenyala que “l’edat materna avançada és un factor de risc en l’embaràs i fins i tot en dones sanes es presenten resultats adversos” per això el dubte no es nomes la llibertat d’escollir si no també pensar en els riscos i el límit diguem-ne ètic.

Es cert, com diu alguna de les defensores, ser mare més enllà dels 50, ha passat de ser l’excepcionalitat absoluta a no ser-ho, i això de que moltes persones li repeteixen de que quan la seva filla tingui vint anys ella en tindrà setanta, assegura que nomes pensa que com que es cuida molt, arribarà be als 70 ja que els 50 d’ara “no són els de les nostres mares”, tot i així diu que “si hagués pogut, ho hauria fet abans”.

Jo ja n’he fet setanta, i li confirmo, no estic tan be com quan en tenia vint-i-cinc o trenta, ni estic tan be ni tinc la mateixa força i energia per cuidar quitxalla, això sense parar-nos a pensar de que a partir de certes edats, estadísticament ens poden afectar i ho fan, diverses diguem indisposicions mediques, reversibles o no, pero no ens enganyem quan estem malalts la canalla ens necessita igualment pero estem segurs de que sempre hi podem ser.

Si, ja se el que diuen alguns, que tots estem exposats a tenir contratemps, es cert, pero a mesura que avança l’edat, la nostra exposició als contratemps es multiplica i el nostre període de recuperació medica, si cal, es dilata cada vegada més. I no ens enganyem, no es necessària la mateixa energia a l’època de ser pares que a l’època de ser avis.

Crec que massa sovint emancipació, professió, llibertat, ganes de descobrir món, s’anteposen a la voluntat de tenir descendència, pero una pregunta queda pendent d’auto respondre’s massa sovint, respondre’s havent reflexionat prèviament, i es que a partir del moment que es decideix ser mare, es valora si l’escala de desitjos, de valors, de compromís continuarà sent la mateixa o canviarà?. Això de l’emancipació serà viable?, la professió es deixarà o serà necessari contractar cangurs?, encaixonar la llibertat serà suportable? I quan es jubili, si es que no es queda sense feina abans, el fill o filla encara estarà en edat universitària.

Diu l’article que actualment hi ha una gran diferència entre l’edat biològica i la social, una persona de 50 anys avui és jove des del punt de vista social i laboral però és més gran pel que fa a l’edat biològica. A mi a vegades em costa molt poc engrescar-me a fer coses noves, i si no son fàcils de dur a terme encara millor, pero això de tan en tan i sense voler retenir-me de res em poso davant el mirall i em dic “nen que ja tens setanta anys, podràs amb aquest nou repte?” I tenir fills més enllà dels 50 es assumir un repte que en el millor dels cassos anirà força més enllà dels 70. Imatge creada amb IA de Gemini.

Publicat a

Eleccions, com sempre les pensions

Sempre que m’assec davant de l’ordinador amb la pantalla en blanc per escriure per aquest raconet d’opinió de sobretaula, penso que hauria de escriure en clau local, pero acabo per trobar més qüestions de caire extern que no pas domèstic, no vol dir que a nivell local no tinguem temàtica per parlar o discutir, pero deixo aquesta tasca als electes que vam votar, be per això i perquè facin de Sant Fruitós un poble millor per a totes i tots.

Ara tenim unes noves eleccions a tocar, de fet amb aquestes engrunes de democràcia ens atabalen i ens volen fer creure que el poder es del poble, renoi quins collons, i nosaltres ens ho creiem. El Diccionari de la Llengua Catalana ens diu que la democràcia es una doctrina política que defensa la intervenció del poble en el govern i en l’elecció dels governants, i el Diccionario de la Lengua Española ens ho defineix com a un sistema polític en què la sobirania resideix en el poble, que l’exerceix directament o a través de representants, dit i fet votem cada quatre anys, callem i ja tenim democràcia.

I quan s’apropen unes eleccions, els polítics sempre treuen lemes i cantineles per escalfar als votants, els hi es igual si el que diuen es cert o no, alguns cervells tenen una inventiva flipant, acollonant, de fet si dediquessin el seu esforç a fer el be, a millorar la societat, amb els anys que fa que ens volen salvar, aniríem de conya.

Eleccions, nois i noies toca parlar d’impostos, de sanitat, d’ensenyament, de pensions, com si la resta de temps això no fos important, han passat dècades des que es va instaurar de nou la democràcia al nostre país, i tots els aprenents de cabdills, els que manen en cada moment, ens diuen que treballen per millorar la vida del poble, tots els que volen arribar a manar ens diuen que ho milloraran, la realitat es que tenim uns serveis minvants i amb la delicada espasa de Dàmocles que penja damunt el nostre cap a veure si cau i ens retalla més drets o ens esberla el cap definitivament.

Un tema recurrent son les pensions, que si estan garantides, que si perillen, alguna va dir que si no hi ha canvis el sistema petarà, n’hi ha que parlen de privatitzar-les, les raons que al·leguen son de millora de gestió perquè la situació actual no garanteix res, els diners recaptats dels que treballen no poden pagar la totalitat de les pensions, l’estat hi ha d’afegir diners periòdicament, i així ens diuen que ho van trampejant, encara que si reconeixen que el sistema no funciona, a més de canviar el sistema potser que canviem també als polítics i funcionaris que el gestionen.

A veure, si ens van engaltar un muntatge que preveu assumir el cost de tota la parafernàlia del sistema, cobra el cap de govern, cobren els ministres, la gent del congres i el senat, els secretaris, els càrrecs de confiança, els funcionaris … perquè no inclouen també els jubilats i problemàtica tancada, com que les pensions sortiran dels pressupostos ja no ens atabalaran en que fan falta diners per pagar-les, aniran de bracet amb tots els emoluments percebuts pels beneficiaris directes d’aquest sistema injust per a la majoria de la població. Imatge generada amb IA de Copilot. Montpeità 1802

Publicat a

Converses amb la IA – 4 – El futur de les pensions a Espanya

Ara que esta de moda, es un dir, es patètic que els polítics utilitzin les pensions per fer-se el fatxenda front els polítics contrincants, i després tot un seguit d’anomenats periodistes, uns si que ho son altres son pseudo-periodistes, els hi fan de claca com si el que diuen o com es mouen fos excepcional, li he demanat a la IA del ChatGPT que em doni la seva opinió de com s’han de plantejar les pensions a Espanya de cara al futur, perque tinguin recorregut sense perjudicar als pensionistes, amb una visió social i no nomes econòmica i comercial, i la seva resposta ha estat prou extensa, massa per publicar-la sencera, per això li he demanat un resum, i aquest es el resultat: LES PENSIONS A ESPANYA, UN REPTE ECONÒMIC, PERÒ SOBRETOT SOCIAL.

Com podem garantir que les pensions tinguin futur sense perjudicar els pensionistes actuals ni condemnar les generacions futures a la precarietat?

El debat sobre les pensions no hauria de centrar-se únicament en quant costen, sinó també en quin model de societat volem construir. Les pensions no són simplement una despesa pública: són una qüestió de dignitat, justícia social i solidaritat entre generacions.

És evident que Espanya afronta un repte demogràfic important: l’envelliment de la població, l’augment de l’esperança de vida i la jubilació de generacions nombroses obliguen a planificar el futur. Però això no significa que les retallades siguin l’única solució possible.

Cal abordar el problema des d’una perspectiva global, amb responsabilitat econòmica i sensibilitat social.

1. Garantir unes pensions dignes

Les persones que han treballat i contribuït durant anys mereixen una vellesa digna. Cal protegir especialment les pensions més baixes i preservar-ne el poder adquisitiu davant l’augment del cost de la vida. Ningú hauria de veure’s obligat a escollir entre pagar l’habitatge, comprar aliments o adquirir els medicaments que necessita.

2. Repartir millor l’esforç del finançament

El futur de les pensions no pot dependre exclusivament de les cotitzacions dels treballadors. Cal combinar-les amb uns pressupostos públics responsables, una fiscalitat justa, la lluita contra el frau i una contribució equilibrada de les diferents fonts de renda.

No es tracta d’apujar impostos indiscriminadament, sinó d’analitzar qui pot contribuir, com es distribueix l’esforç i quins recursos necessita realment el sistema.

3. Crear ocupació de qualitat i millorar els salari

Una economia basada en salaris baixos, precarietat i temporalitat té dificultats per sostenir pensions dignes. Necessitem més ocupació estable, formació, productivitat i activitats econòmiques que generin valor afegit.

També cal facilitar la incorporació laboral dels joves, combatre les desigualtats i integrar adequadament les persones immigrades al mercat de treball. Més ocupació de qualitat significa més cotitzacions i més capacitat de finançar els serveis públics.

4. Evitar el conflicte entre generacions

No podem plantejar el futur com una batalla entre pensionistes i joves. Les persones grans necessiten seguretat econòmica, però els joves també necessiten salaris dignes, habitatge assequible i la confiança que podran jubilar-se en condicions dignes.

Cal reconèixer, a més, les persones que han dedicat part de la seva vida a cuidar familiars, sovint sense remuneració i amb conseqüències negatives sobre les seves futures pensions.

5. Flexibilitzar la jubilació amb criteris de justícia

No tothom arriba a la jubilació amb la mateixa salut ni després de les mateixes condicions laborals. Les mesures per prolongar voluntàriament la vida laboral poden tenir sentit, però no s’hauria d’obligar tothom a treballar més anys sense tenir en compte les feines físicament exigents, les carreres laborals llargues i les situacions de salut.

6. Entendre les pensions com una part d’una política social més àmplia

La dignitat de les persones grans també depèn de l’accés a l’habitatge, la sanitat, les cures i els serveis públics. Aquests serveis han de complementar una pensió suficient, no substituir-la ni justificar-ne la insuficiència.

7. Un pacte de pensions amb visió de futur

Necessitem un acord estable, amb projeccions econòmiques transparents, revisió periòdica dels resultats i compromisos que vagin més enllà dels interessos electorals immediats.

Cal explicar amb honestedat quant costarà el sistema, d’on sortiran els recursos i com es repartiran els esforços. Però també cal mesurar les conseqüències socials de cada decisió: pobresa, desigualtat i qualitat de vida.

EN DEFINITIVA:

La sostenibilitat de les pensions no és només una qüestió de números. És una decisió sobre com repartim la riquesa que generem i quin grau de protecció volem garantir a les persones al llarg de la seva vida.

No podem prometre pensions sense explicar com es finançaran, però tampoc podem acceptar que les retallades siguin l’única resposta sense estudiar totes les alternatives.

Una societat avançada no es mesura únicament pel que produeix, sinó també per com tracta les persones grans, com protegeix les més vulnerables i quines oportunitats ofereix als joves.

Les pensions no són un obstacle per al progrés econòmic. Formen part del progrés social que dona sentit a l’economia.

Imatge i text generats amb IA de ChatGPT.

Publicat a

Uns cervells amb poca cosa per esprémer

Després de l’anunci d’eleccions anticipades, s’inicia el calendari electoral, tot i que la premsa ha anunciat que oficialment començarà el divendres dia 13 de novembre, la veritat es que els partits ja fa dies que mouen fitxa i els rotatius avui ja ens bombardegen a el que diuen i el que fan i prometen fer els partits polítics, si més no el grans.

Uns, els que ara manen, es un dir, diuen que ho fan be i per això els hem de tornar a votar, els altres que s’han passat tot el que portem de legislatura criticant, diuen que ells son la solució als nostres problemes, pero fins ara no n’han aportat cap, els d’entre mig que poden pactar amb qualsevol dels grans continuen amb allò que es deia abans de “fer la puta i la ramoneta” ho dic amb el “carinyo” que s’ha dit sempre eh! pero amb les ganes d’aconseguir determinades concessions, rumien quines exigències poden fer per tenir més poder o més incidència en el govern que surti de les properes eleccions.

Alguns també hi han afegit que el vot per correu pot ser manipulat, el que es més bufonesc, es que això ho digui qui en alguna època va ser responsable de Correus, es patètic; de fet tot es pot manipular, i ens ho han ensenyat tots plegats, els polítics vull dir, dels darrers 50 anys no cal que repassem les garrofes que ens han engaltat, pero si volem fer nomes un xic de memòria ens adonarem que no ens podem fiar de cap.

De fet ja fa temps que la gent ho va veient, recordem que la mitjana d’abstenció a les eleccions generals d’Espanya es de quasi un 35%, en altres convocatòries arreu del país s’ha assolit fins i tot un 40% o més, i això pot anar a més, tot i que els partits no deixen de dir-nos que hem d’anar a votar, a ells eh!, que això es la democràcia, pero el que no diuen es que un cop hàgim votat el que volen alguns es que no els emprenyem i els deixem fer el que vulguin, encara que no sempre sigui a favor de la ciutadania.

Entenc que els aprenents de capitostos vulguin manar, per això es presenten, també es lògic per a ells que votem i no els hi recriminem res durant quatre anys, per després tornar-se a presentar encara que la seva gestió hagi estat fatídica, fúnebre o destructiva; entenc que facin promeses absurdes i entenc que algunes vegades no es que no pensin complir, que també, es que en ocasions les propostes son tan surrealistes que moltes son totalment impracticables, si ho saben això es engany?

El que no entenc es que hi hagi tanta gent que se’ls cregui, perquè tot i les animalades que diuen i que fan, sovint perjudicant-nos a la majoria, anem a votar i els votem, a uns i altres, ens prometen allò que sabem que no podran complir, ens ho empassem, ens diuen que es de bon ciutadà votar, que així demostrem que tenim un alt nivell de responsabilitat democràtica, ens ho empassem, ens diuen que ells ho arreglaran tot, encara que en els darrers cinquanta anys ho hagin espatllat quasi tot, uns i altres, ens ho empassem.

I jo em pregunto, i si tot i estar mal vist i criticat, exercim el nostre dret democràtic i com a expressió de la voluntat del poble deixem de creure en ells, deixem de votar-los, que l’abstenció sigui no se del 70% o del 90%, ens continuaran dient que formaran govern i cobraran perquè es la voluntat del poble? fins on arribarà la seva obscenitat, el seu morro i la seva indecència? no podem deixar que continuïn destruint l’ensenyament, la sanitat, l’habitatge, la convivència, no podem deixar que ens continuïn trepitjant, ensenyem-los-hi que hem obert els ulls, que a més del futbol, dels concerts i dels tardejos, la gent exigim una cosa molt senzilla, viure i això nomes ho tindrem si primer aconseguim el nostre dret a decidir, no el podem delegar més en uns essers insolents i pocavergonyes. Imatge generada amb IA de Chat GPT.

Publicat a

Encaix legal d’una vaga

Aquests dies s’han anat repetint les referencies a una propera vaga convocada pels sindicats que diuen que va “contra la patronal i contra la dreta” segons l’article d’en Jaume Masdeu en el que amb el titular “la patronal carrega contra la vaga general i dubta del seu encaix legal” ens fa cinc cèntims d’aquesta qüestió.

Com deia més amunt els sindicats convocants ho tenen molt clar “s’ha de visualitzar que la societat en aquest moment esta descontenta” i la millor opció de fer-ho es convocar una vaga, que sembla ser que finalment serà el dia 11 de novembre.

Segons el diari, per la seva part la patronal i en boca del seu president, el senyor Garamendi, manifesta que la vaga podria ser il·legal, ja que es una aturada per l’habitatge i això s’escapa de l’àmbit de la feina, perquè el que queda clar es que “té un clar component polític i electoral… és indubtable que és una vaga política”.

Posats a pensar no podem deslligar del tot l’habitatge la feina, perquè tot i que sempre hi ha empresaris de bona fe, empresaris que son com tal Deu mana, n’hi ha altres que grinyolen una mica, i es que actualment i ha massa gent que s’ha de desplaçar excessivament per optar a una feina, i no parlo de 25 o 30 quilometres, parlo de grans distancies, que en ocasions arriben a fer plantejar que l’unica opció es llogar un pis, i aquí es on es barregen habitatge i feina.

Poques, molt poquetes empreses en les contraprestacions pels treballadors hi preveuen pis o habitació, es cert que hi ha un salari mínim, es cert que els horaris estan regulats, pero sovint llegim que no sempre es compleixen, i també es cert que si es vol treballar, els salaris son els que son, els horaris son els que son, i si els treballadors han de creuar el nostre petit país s’han de buscar la vida perquè en el contracte laboral difícilment esta previst.

Si senyor Garamendi, l’habitatge per molts treballadors va lligat a poder desenvolupar una feina, encara que vostès no ho vulguin reconèixer ni facilitar-ho, i no, no es tracta de que les empreses tinguin que assumir l’habitatge laboral, pero si que en el còmput dels costos productius, ha d’estar previst com compensaran als treballadors forans, els hi pagaran el lloguer? els hi facilitaran pisos com a les fabriques tèxtils abans? no tot s’acaba pagant el SMI i tots tan tranquils, i si us plau no parlin de vaga política, perquè respongui que persegueixen els lobbys empresarials que pressionen als governs en beneficis de determinats sectors? podrien pressionar també per regular l’habitatge dels treballadors com si fos un complement salarial més. Imatge generada amb IA de Gemini.

Publicat a

L’habitatge

Un titular d’avui m’ha fet pensar, si llegir a la premsa que “els inversors es retiren del lloguer davant la incertesa jurídica” m’ha fet pensar en tot el que esta passant fa anys a l’entorn de l’habitatge; pujades de preus, desnonaments, reivindicacions, decrets insuficients, infructuosos i fallits, polítics bramaires amb poques llums pero moltes cagades, volgudes o no,

Hem conegut a la ja famosa “Mari Carmen” fins i tot el fallit decret se’l coneix pel seu nom, no entraré pas a lloar o criticar a la senyora en qüestió, ja ho han fet la colla d’electes que tot i demostrar el contrari, es creuen superiors a la resta de mortals i pretenen assolir el llindar de la divinitat terrenal, sense tenir en compte que en general es van cobrint de merda; el que es més fotut es que la ciutadania ens posem la pinça al nas i els anem perpetuant amb els nostres vots.

Si ens centrem en el titular de l’inici, ens podem preguntar com es possible que si els inversors es retiren del mercat els preus dels habitatges no baixin, si tan fotut ho veiessin intentarien treure’s de sobre el producte que els crea angoixa i neguit, no? es el que passa a la borsa, quan hi ha una companyia que les pot passar “putes” el valor de les seves accions cau en picat, aquí no, els preus de l’habitatge continua pujant, o sigui que res de res, els inversors no es retiren, una altra cosa es que aguantin a veure si als mortals amb somnis de grandesa, o sigui tots nosaltres, se’ns torna a despertar la fal·lera d’adquirir propietats per convertir-nos en rendistes imaginaris perquè així ens ho han venut dècada rere dècada.

Llegia que fan falta habitatges de lloguer, diuen que en falten quasi un milió, un milió de pisos, i que les noves promocions nomes signifiquen unes 120.000 nous habitatges anuals, quan la necessitat es construir anualment més de 200.000 habitatges. I aquí ja tenim el ball de números que el podem traslladar a qualsevol àmbit, recordeu que sempre dic que les xifres es el que es més fàcil de manipular, nomes depèn de quines xifres i com es vulguin presentar i defensar, pero no ens desviem, ens diuen que la major part del parc immobiliari esta en mans de particulars, es possible, som un país en el que, perque així ens ho van explicar, la gent hem anat comprant els nostre habitatge, encara que sigui a mitges amb el banc, i per això la majoria tenim propietats.

Diuen que els grans tenidors no arriben a tenir ni el 10% dels habitatges, sembla poc, pero es que quan hi ha un cens de més de 25 milions d’habitatges, un petit 10% significa que els grans propietaris tenen 2.500.000 de finques, us sembla poc? si a aquesta dada hi afegim la de totes les que estan buides, ens diuen que en el conjunt de l’estat espanyols poden ser quasi quatre milions, on tenim el problema de manca d’habitatge? hi ha manca de pisos o hi ha un interès per continuar marejant la perdiu?

Els que tenen pisos que tributin sense deduccions, com ens toca fer a la majoria de la classe treballadora, els que en treguin rendes que paguin pel còmput total dels ingressos com si fos una nomina, i els que tinguin pisos buits que paguin els impostos corresponents al valor real de mercat de l’immoble, com passa per exemple amb els saldos dels dipòsits bancaris remunerats.

Volen revertir la problemàtica de l’habitatge, hi ha formules per fer-ho i fàcils d’aplicar, nomes s’han de posar les piles i vetllar pel benestar de la ciutadania en general, no nomes pel benestar de quatre privilegiats. Imatge generada amb IA de Copilot.

Publicat a

La realitat versus la distòpia

Hi ha un moment a la vida que no saps si et trobes davant d’una realitat o que la imaginació et juga una mala passada; es real o es fictici, aquest es el dubte, ho he viscut o be ho he somiat? Quan llegeixo segons quines noticies em sento feliç, cada dia menys perque la majoria de les noticies son negatives, catastròfiques, dolentes, se’n poden trobar poquetes de bones o positives, i així ho vaig escriure temps enrere, i li vaig consultar a la IA i em va dir que el motiu es perquè les noticies dolentes tenen més repercussió, venen mes diaris, minuts televisius o espai a les xarxes.

Sempre he dit que quan llegeixo noticies, reiteradament dolentes, nomes em queda el dret a queixar-me, picar de peus o teclejar, i com ho puc fer més fàcilment? teclejant, escrivint, em poso davant l’ordinador amb la pantalla en blanc i deixo brollar directament del meu cap al meu ordinador les paraules que engrillonades en el seu conjunt, poden formar unes determinades frases i uns paràgrafs concrets, en definitiva es el que em permet buidar el pap de tantes paraules buides, tanta hipocresia i tanta maldat que escenifiquen dia rere dia aquest aprenents de cabdills i que son als que amb la boca oberta acceptem com a els nostres salvadors. Quina conya.

Pero la gent hem de tenir temps per pensar, per emprenyar-nos, per treballar, per distreure’ns pero sobretot hem de tenir temps per fer quelcom més que sobreviure amb les engrunes que ens llencen els que es creuen uns elegits, junyits per la gracia de Deu i de les monedes.

Per aquest motiu de tan en tan em dedicaré a escriure algun capítol de ficció, textos inventats, no per la IA sinó directament per la meva ment, sense pensar ni preveure si serà un conjunt llarg o curt de pagines, que no se per on discorreran, ni fins on arribaran, no se si a mig camí em podré perdre o directament m’estimbaré; es una proba, a veure fins on pot arribar una inventiva comprensible o no, d’aquelles coses que a mi o també a altra gent en ocasions ens poden preocupar, qui som? d’on venim? on anem? hem existit abans d’ara? ens reencarnarem? anirem tots cap al cel com deia la cançó? o caurem en un pou o un espai a temporal on patirem no sabem quins sofriments o podrem gaudir de no sabem quins plaers … esbrinem-ho. Imatge generada amb IA de ChatGPT.

Publicat a

Converses amb la IA – 3 – Situació de les residències per a gent gran al Bages

La situació residencial de la gent gran al Bages es pot considerar acceptable en estructura, però insuficient davant les necessitats actuals i, sobretot, les futures. El problema no és només el nombre de places disponibles, sinó si el conjunt del sistema està preparat per atendre persones que arriben a la residència amb més edat, més dependència i problemes de salut més complexos.

Actualment, el Bages disposa d’una xarxa de residències, centres de dia i altres serveis, però existeix un dèficit important de places públiques. Segons el Consell Comarcal, la cobertura residencial global és d’aproximadament 5,6 places per cada 100 persones de més de 65 anys, i només una part reduïda de les places són públiques. Això fa que l’accés depengui sovint de la situació econòmica de les famílies i que les persones amb dependència puguin haver d’esperar molt temps per accedir a una plaça pública o concertada.

Un altre problema són les llistes d’espera, que poden arribar a ser d’un o dos anys, especialment per a determinats serveis. Això és especialment preocupant perquè moltes persones no entren a una residència quan encara tenen una dependència moderada, sinó quan la situació familiar o sanitària ja no permet continuar a casa.

També cal tenir en compte que la necessitat residencial està canviant. En els pròxims anys és previsible que augmenti el nombre de persones molt grans, amb dependències més elevades, demències, pluripatologies i necessitats d’atenció continuada. Per tant, construir més places, per si sol, no solucionarà el problema.

El Bages necessita avançar cap a un sistema continu d’atenció a la vellesa: facilitar que les persones puguin continuar vivint a casa quan sigui possible, reforçar l’atenció domiciliària, la teleassistència i els centres de dia, disposar d’habitatges adaptats i, quan sigui necessari, oferir residències amb suficient personal i especialització.

També és important millorar la coordinació entre serveis socials i sanitaris, especialment en els casos de demència, problemes de salut mental o grans dependències. El mateix Pla d’Envelliment Actiu del Bages 2024-2027 identifica aquestes mancances i planteja reforçar recursos, transport, professionals i coordinació.

En resum: el Bages disposa d’una base residencial important, però no sembla prou preparat per absorbir l’augment de demanda que comportarà l’envelliment de la població. El principal repte no és simplement tenir més residències, sinó aconseguir més places públiques, menys espera, més especialització i un sistema de cures que permeti passar de l’atenció domiciliària a la residencial segons les necessitats de cada persona. La conversa s’ha generat amb IA de Chat GPT i la imatge amb IA de Gemini.