Publicat a

L’habitatge

Un titular d’avui m’ha fet pensar, si llegir a la premsa que “els inversors es retiren del lloguer davant la incertesa jurídica” m’ha fet pensar en tot el que esta passant fa anys a l’entorn de l’habitatge; pujades de preus, desnonaments, reivindicacions, decrets insuficients, infructuosos i fallits, polítics bramaires amb poques llums pero moltes cagades, volgudes o no,

Hem conegut a la ja famosa “Mari Carmen” fins i tot el fallit decret se’l coneix pel seu nom, no entraré pas a lloar o criticar a la senyora en qüestió, ja ho han fet la colla d’electes que tot i demostrar el contrari, es creuen superiors a la resta de mortals i pretenen assolir el llindar de la divinitat terrenal, sense tenir en compte que en general es van cobrint de merda; el que es més fotut es que la ciutadania ens posem la pinça al nas i els anem perpetuant amb els nostres vots.

Si ens centrem en el titular de l’inici, ens podem preguntar com es possible que si els inversors es retiren del mercat els preus dels habitatges no baixin, si tan fotut ho veiessin intentarien treure’s de sobre el producte que els crea angoixa i neguit, no? es el que passa a la borsa, quan hi ha una companyia que les pot passar “putes” el valor de les seves accions cau en picat, aquí no, els preus de l’habitatge continua pujant, o sigui que res de res, els inversors no es retiren, una altra cosa es que aguantin a veure si als mortals amb somnis de grandesa, o sigui tots nosaltres, se’ns torna a despertar la fal·lera d’adquirir propietats per convertir-nos en rendistes imaginaris perquè així ens ho han venut dècada rere dècada.

Llegia que fan falta habitatges de lloguer, diuen que en falten quasi un milió, un milió de pisos, i que les noves promocions nomes signifiquen unes 120.000 nous habitatges anuals, quan la necessitat es construir anualment més de 200.000 habitatges. I aquí ja tenim el ball de números que el podem traslladar a qualsevol àmbit, recordeu que sempre dic que les xifres es el que es més fàcil de manipular, nomes depèn de quines xifres i com es vulguin presentar i defensar, pero no ens desviem, ens diuen que la major part del parc immobiliari esta en mans de particulars, es possible, som un país en el que, perque així ens ho van explicar, la gent hem anat comprant els nostre habitatge, encara que sigui a mitges amb el banc, i per això la majoria tenim propietats.

Diuen que els grans tenidors no arriben a tenir ni el 10% dels habitatges, sembla poc, pero es que quan hi ha un cens de més de 25 milions d’habitatges, un petit 10% significa que els grans propietaris tenen 2.500.000 de finques, us sembla poc? si a aquesta dada hi afegim la de totes les que estan buides, ens diuen que en el conjunt de l’estat espanyols poden ser quasi quatre milions, on tenim el problema de manca d’habitatge? hi ha manca de pisos o hi ha un interès per continuar marejant la perdiu?

Els que tenen pisos que tributin sense deduccions, com ens toca fer a la majoria de la classe treballadora, els que en treguin rendes que paguin pel còmput total dels ingressos com si fos una nomina, i els que tinguin pisos buits que paguin els impostos corresponents al valor real de mercat de l’immoble, com passa per exemple amb els saldos dels dipòsits bancaris remunerats.

Volen revertir la problemàtica de l’habitatge, hi ha formules per fer-ho i fàcils d’aplicar, nomes s’han de posar les piles i vetllar pel benestar de la ciutadania en general, no nomes pel benestar de quatre privilegiats. Imatge generada amb IA de Copilot.

Publicat a

La realitat versus la distòpia

Hi ha un moment a la vida que no saps si et trobes davant d’una realitat o que la imaginació et juga una mala passada; es real o es fictici, aquest es el dubte, ho he viscut o be ho he somiat? Quan llegeixo segons quines noticies em sento feliç, cada dia menys perque la majoria de les noticies son negatives, catastròfiques, dolentes, se’n poden trobar poquetes de bones o positives, i així ho vaig escriure temps enrere, i li vaig consultar a la IA i em va dir que el motiu es perquè les noticies dolentes tenen més repercussió, venen mes diaris, minuts televisius o espai a les xarxes.

Sempre he dit que quan llegeixo noticies, reiteradament dolentes, nomes em queda el dret a queixar-me, picar de peus o teclejar, i com ho puc fer més fàcilment? teclejant, escrivint, em poso davant l’ordinador amb la pantalla en blanc i deixo brollar directament del meu cap al meu ordinador les paraules que engrillonades en el seu conjunt, poden formar unes determinades frases i uns paràgrafs concrets, en definitiva es el que em permet buidar el pap de tantes paraules buides, tanta hipocresia i tanta maldat que escenifiquen dia rere dia aquest aprenents de cabdills i que son als que amb la boca oberta acceptem com a els nostres salvadors. Quina conya.

Pero la gent hem de tenir temps per pensar, per emprenyar-nos, per treballar, per distreure’ns pero sobretot hem de tenir temps per fer quelcom més que sobreviure amb les engrunes que ens llencen els que es creuen uns elegits, junyits per la gracia de Deu i de les monedes.

Per aquest motiu de tan en tan em dedicaré a escriure algun capítol de ficció, textos inventats, no per la IA sinó directament per la meva ment, sense pensar ni preveure si serà un conjunt llarg o curt de pagines, que no se per on discorreran, ni fins on arribaran, no se si a mig camí em podré perdre o directament m’estimbaré; es una proba, a veure fins on pot arribar una inventiva comprensible o no, d’aquelles coses que a mi o també a altra gent en ocasions ens poden preocupar, qui som? d’on venim? on anem? hem existit abans d’ara? ens reencarnarem? anirem tots cap al cel com deia la cançó? o caurem en un pou o un espai a temporal on patirem no sabem quins sofriments o podrem gaudir de no sabem quins plaers … esbrinem-ho. Imatge generada amb IA de ChatGPT.

Publicat a

Converses amb la IA – 3 – Situació de les residències per a gent gran al Bages

La situació residencial de la gent gran al Bages es pot considerar acceptable en estructura, però insuficient davant les necessitats actuals i, sobretot, les futures. El problema no és només el nombre de places disponibles, sinó si el conjunt del sistema està preparat per atendre persones que arriben a la residència amb més edat, més dependència i problemes de salut més complexos.

Actualment, el Bages disposa d’una xarxa de residències, centres de dia i altres serveis, però existeix un dèficit important de places públiques. Segons el Consell Comarcal, la cobertura residencial global és d’aproximadament 5,6 places per cada 100 persones de més de 65 anys, i només una part reduïda de les places són públiques. Això fa que l’accés depengui sovint de la situació econòmica de les famílies i que les persones amb dependència puguin haver d’esperar molt temps per accedir a una plaça pública o concertada.

Un altre problema són les llistes d’espera, que poden arribar a ser d’un o dos anys, especialment per a determinats serveis. Això és especialment preocupant perquè moltes persones no entren a una residència quan encara tenen una dependència moderada, sinó quan la situació familiar o sanitària ja no permet continuar a casa.

També cal tenir en compte que la necessitat residencial està canviant. En els pròxims anys és previsible que augmenti el nombre de persones molt grans, amb dependències més elevades, demències, pluripatologies i necessitats d’atenció continuada. Per tant, construir més places, per si sol, no solucionarà el problema.

El Bages necessita avançar cap a un sistema continu d’atenció a la vellesa: facilitar que les persones puguin continuar vivint a casa quan sigui possible, reforçar l’atenció domiciliària, la teleassistència i els centres de dia, disposar d’habitatges adaptats i, quan sigui necessari, oferir residències amb suficient personal i especialització.

També és important millorar la coordinació entre serveis socials i sanitaris, especialment en els casos de demència, problemes de salut mental o grans dependències. El mateix Pla d’Envelliment Actiu del Bages 2024-2027 identifica aquestes mancances i planteja reforçar recursos, transport, professionals i coordinació.

En resum: el Bages disposa d’una base residencial important, però no sembla prou preparat per absorbir l’augment de demanda que comportarà l’envelliment de la població. El principal repte no és simplement tenir més residències, sinó aconseguir més places públiques, menys espera, més especialització i un sistema de cures que permeti passar de l’atenció domiciliària a la residencial segons les necessitats de cada persona. La conversa s’ha generat amb IA de Chat GPT i la imatge amb IA de Gemini.

Publicat a

Obrir en cas de mort

Sempre m’ha fet gracia allò que veia a les pel·lícules, quan es produeix la mort d’algú proper apareix un determinat professional i et lliura un sobre amb una nota que diu “obrir nomes en el cas de la meva mort”, renoi quin impacte, no? pero tot i que les pel·lícules son pel·lícules, o sigui un relat inventat, la realitat pero es que cada dia que passa estem més embolicats amb les xarxes, accessos a correus electrònics, a entitats financeres, a hisenda … tot es allò anomenat identificació d’usuari, codi d’accés o password i que tots ens diuen que ho guardem ben guardat si no volem ser agredit, assetjat i atracat tecnològicament parlant.

El problema de molts es decidir on guardar-ho que no ho trobi ningú que no toqui, pero que sigui de fàcil i ràpid accés per a un mateix, i el que passa sovint es que s’acumula tanta quantitat d’aquest tipus de dades, que avui dia sovint acaba guardat en un telèfon mòbil amb accés restringit, fàcil de perdre, fàcil de que sigui robat, pero difícil de trobar i activar quan un mort.

M’agradaria que tots plegats féssim una petita reflexió, quantes dades de les anomenades sensibles tenim a nivell personal, no cal que hi fiquem les de tota la família directa, nomes les nostres. Comencem amb el DNI, el tenim físic o digital? i el carnet de conduir, també digital? l’accés als comptes bancaris? les relacions amb l’ajuntament i altres organismes públics? les botigues d’electrònica, moda o queviures? les relacions socials amb el mail i les diferents xarxes que ens distreuen excessivament? on ho guardem, a l’abast de qualsevol indesitjable pero no de la família?

De fet abans un titular com aquest en la majoria d’ocasions el trobàvem en el contingut d’una pel·lícula, pero avui en dia no, les coses han canviat o ens les han canviat, com ho vulgueu veure, pero la realitat es la que es, i per això ens hem de parar un moment i pensar com ho tenim embolicat tot això, es parla de testaments quan hi ha propietats, siguin monetàries, immobiliàries o de qualsevol altra condició, pero i les dades sensibles?

No us diré pas com i on s’ha de guardar, cada un es lliure de fer-ho com li sembli o com pugui o com conegui, ara be, cal que hi pensem i cal que ho deixem el mínim d’embolicat possible pels que venen al darrera, al cap i a la fi allò que tan prediquen els que posen lleis i normes, no es del tot cert, si, allò de que tots els avenços tecnològics son per millorar la nostra vida, i dic que no es del tot cert, perquè mai ningú te en compte que la gent ens anem fent grans, minven les nostres facultats físiques i la rapidesa mental, i ens ho hem de començar a apuntar tot i no sempre recordem on ho hem apuntat.

Abans de que sigui massa tard, preparem-ho … els dipòsits i préstecs bancaris, els deutes de les diverses compres a terminis, les referencies d’usuari i codi d’accés a les múltiples pagines de les xarxes, ho hem de deixar preparat pels que desitgin rebre-ho quan morim, encara que possiblement es puguin emportar algun disgust perquè no trobaran allò que pensaven trobar. Ens hem de portar be, hem de fer bondat, pero si tenim algun “pecadet” pensem que un cop petem ja no tindrà cap importància, com a molt els que queden podran pensar, guaita aquest bandarra, que amagat que ho tenia. Imatge generada amb IA de Copilot.

Publicat a

No pot ser que continuem doblegant-nos

No, no pot ser que permetem que ens continuïn doblegant anímicament, mentalment i físicament, no pot ser. Mires, llegeixes, escoltes i arribes a la conclusió de que aquests que fins ara anomenava “politiquets de joguina” i que a partir d’ara els anomenaré com a “aprenents de capitost” o de patriarca per no dir cabdill, i els hi canvio la denominació perquè les seves accions i inaccions no son de joguina precisament, si no que son malintencionades o en el millor dels casos son el resultat d’una ineptitud inversemblant.

Podríem agafar molts exemples, pero avui m’ha donat per fixar-me en una noticia que no parla directament de guerra, no parla de segrestos, no de parla de violacions, no parla d’assassinats, parla d’acollir o no acollir a menors migrants estrangers, es senzill oi? que s’ha de fer amb els menors migrants que actualment malviuen en algun racó principalment de Ceuta?

Podríem començar a discutir si s’ha de permetre l’anomenada immigració il·legal, pero quan surt el tema en alguna tertúlia jo sempre faig la mateixa pregunta, a que estem disposats a renunciar els habitants dels anomenats “països rics” perquè el immigrants no tinguin necessitat de venir?

Les feines que no requereixen alta qualificació professional i mal pagades les farem els d’aquí? ara no les volem fer, no us ho creieu? fem una ullada al mercat laboral actual, les persones cuidadores, les kellis, la restauració, la construcció … no cal que continuï perquè la realitat es que cada vegada hi ha més gent i mes sectors ocupats principalment per nou vinguts, a les hores demano i els d’aquí, els que reclamem que no vinguin migrant en que treballem?

Llegia avui a la contra de la Vanguardia una frase atribuïda a Michael Ignatieff “un país ha de tenir la porta gran i tanques molt altes” la porta gran per facilitar l’entrada dels que vinguin i es vulguin esforçar per contribuir al progres del país i les tanques molt altes per dificultar l’arribada dels que nomes busquen aprofitar-se del sistema, be, es una proposta, pero tancarem també l’arribada de tots els productes fabricats per persones, canalla inclosa, amb uns salaris irrisoris, o això ja ens esta be, així podem continuar consumin i fent-nos els fatxendes perquè creiem que tenim més poder adquisitiu aquí que els dels països productors? Il·lusos, esclavitud de consumisme.

No estic d’acord amb la immigració il·legal, amb la legal tampoc si es forçada, pero no perquè sigui racista, el que no pot ser es que les persones es tinguin que plantejar abandonar el seu poble, la seva família, el seu entorn perquè no tenen possibilitats de subsistència o aquesta sigui mes que precària, mentre els hi refreguem pels nassos que aquí estaquem els gossos amb llonganisses encara que no sigui veritat.

Als capitostos d’algunes regions espanyoles, ui no que ara dir això esta mal vist, als capitostos d’algunes comunitats autònomes els hi hem de recordar que com deien ells si Catalunya no es dels catalans es de tots els espanyols, Aragón, Extremadura y Castilla y León en aquest cas en matèria d’immigració de menors no es dels aragoneses, ni dels extremenys ni dels castellans i lleonesos, es de tots els espanyols, “pues eso” a callar i a acollir menors i com va dir en Trapero “Bueno, pues molt be, pues adios”.

Llegia en algun lloc que la estupidesa es fins i tot pitjor que la maldat, es possible pero el que es pitjor es que persones dolentes siguin també estupides, i això malauradament es el que cada dia trobem mes en el món de la política. Imatge generada amb IA de Gemini.

Publicat a

Pau Casals al Congrés

Avui la portada de la Vanguardia era compartida entre el jutge Peinado i l’homenatge del Congres dels Diputats a Pau Casals. De la primera prefereixo ni parlar-ne, perque al marge de la presumpta culpabilitat de l’acusada, el que si que esta clar es que tots els que hi tenen algun tipus de relació, s’han posat d’acord perquè acabi sent una qüestió política. Pero si que podem parlar de música d’en Pau Casals al Congres.

A veure vist el que veiem tot sovint al Congres, el que no deixa de ser el nostre pa de cada dia, que no se com ho podríem definir, galliner, corral, can pixa, trifulga, avalot … no se, he buscat els sinònims de galliner i he quedat esparverat de la quantitat immensa de denominacions que li podem posar al comportament de la majoria de ses senyories, no enganyo a ningú si dic que possiblement superen el centenar d’opcions, i es que molts d’ells i elles no tenen un bon comportament, no el podríem considerar correcte, possiblement també podria ser vist com a poc ètic, i es que transmeten la imatge de que no hi son per treballar i millorar la vida de les persones, al contrari donen la imatge de que pretenen esverar, escarotar, esvalotar el galliner amb una única finalitat i es la de dominar aquest i tants galliners com puguin.

Tornem a l’homenatge a Pau Casals, si com diu el titular de la noticia “la musica amanseix ses senyories” amb un ressaltat força representatiu del que no passa habitualment en aquell espai “el cant dels ocells de Pau Casals silencia el Congres el dia mundial de la Pau” ens hem de preguntar si tenim equivocadament assignada la utilització de determinats espais. En aquesta ocasió com sempre es fan moviments en clau política, uns hi eren, altres no, uns assegudets a les butaques, altres es van absentar … com recorda l’article de Julio Hurtado, es un cant de llibertat, hi ha qui en diu que es una peça tan senzilla i amb tanta puresa d’esperit que s’ha interpretar sempre al final de qualsevol acte, perquè després s’imposa el silenci.

No se, mentre llegia l’article i escrivia aquestes quatre ratlles, pensava en això de si assignem per error determinats espais a determinats col·lectius, en Pau Casals pot sonar a l’Auditori, al Palau de la Musica, en una Església, en qualsevol lloc es fa un silenci respectuós mentre s’escolta, pero es que al finalitzar la peça sempre es produeix un silenci afegit com si no es vulgues espatllar la seva màgia.

Voldria proposar un canvi, ni que sigui temporal, fem que per exemple el Cant dels Ocells soni més sovint al Congres així deixarà d’haver-vi el guirigall i la poca-soltada de ses senyories, i s’imposarà un silenci de respecte cosa que ells demostren sovint que no tenen, i a ells a ses senyories els col·loquem al TNC o al Teatre Lliure i que continuïn fent les seves actuacions més que ridícules, pero com a mínim allà ni faran mal a ningú i ens podrem partir la caixa de riure, sense el perill de que com passa sovint, ens trenquin la cara. Imatge generada amb IA de ChatGPT.

Publicat a

Recordeu quan la globalització era la solució

Si, fa quatre dies, be qui diu quatre dies diu quatre anys o quatre dècades, al cap i a la fi l’espai temporal es més o menys ampli en funció de la franja de la que parlem; com deia, fa relativament poc temps ens prometien que la globalització era l’elixir màgic per fer un món millor, implementar una cultura global tot superant les barreres geogràfiques que permetria una internacionalització dels mercats, vaja que era la panacea, si, la solució general per a qualsevol mal, era una poció màgica per crear una societat de somni. Ara sabem que realment era construir un malson per a milions de persones.

Tot i que això de la globalització sembla un invent del segle XX, en realitat ja es va començar a implementar cinc o sis segles abans, al cap i a la fi amb el descobriment de terres llunyanes es sotmetien als anomenats indígenes originaris globalitzant la seva societat, o sigui se’ls hi deixava el sofriment i la mort a ells i es traslladaven els bens i les riqueses a mans dels diguem-ne conqueridors, mot menys malsonant que el que realment tindríem que utilitzar.

I tota aquesta pastoral a que be? tot comença en llegir tres noticies seguides a el Periódico, tres noticies que ocupen mitja portada i les quatre pagines següents, ens parlen de la problemàtica de l’habitatge en diferents àmbits; l’ensenyament on el preu de l’habitatge condiciona l’elecció de la universitat, part del funcionariat a qui el cost d’un lloc per viure obliga a rebutjar places, o per exemple el cas de la medicina de poble on es planteja recuperar la idea de l’habitatge pel metge que sempre havia existit als pobles.

Ens ho han globalitzat tot, això si d’aquella famosa idea de un procés econòmic, social, polític i cultural a escala global amb una intenció d’integració i interacció entre els països, les persones i les institucions, nomes ha arrelat la part econòmica per a alguns, quatre gats ben situats i que sovint arribem a la conclusió que possiblement tenen més de set vides, perquè nosaltres passem pero els seus negocis i beneficis passen de generació en generació i es perpetuen.

Si tenim una societat on l’habitatge es un problema per a la majoria de persones, es que hem globalitzat malament, volem que la joventut tingui formació, bona formació, no la que ens mostren els informes PISA, una formació que no nomes sigui un títol penjat en una paret, si volem que el jovent sàpiga comprendre i millorar el seu entorn, la seva vida, la seva societat, posem-los-hi fàcil, que tinguin els centres i professorat adequats, que sigui proper a casa, sense necessitat de desplaçaments o compartir habitatges a uns preus desorbitats.

Volem que a l’àmbit professional tinguem treballadors motivats, difícil pero es pot millorar el que tenim actualment, vinculem les places productives que son necessàries a l’habitatge necessari, que fa falta un metge, un professor, un policia, un jutge … si li hem de fer creuar el país per anar a treballar li hem de facilitar un habitatge, encara que prèviament potser tindríem que intentar cobrir les places amb gent de l’entorn geogràfic. No se quins condicionats hi ha ara per escollir i assignar places, pero quan llegeixes que els del nord de Catalunya han d’anar a treballar al sud i a l’inrevés, es que el sistema no te en compte ni a les persones ni a les necessitats socials reals, prima una globalització que no sabem ben be a qui beneficia, pero si que sabem a qui perjudica i no fem res per millorar-ho. Imatge generada amb IA de Gemini.

Publicat a

Civisme, de qui?

Avui al Pensem que … de la Vanguardia, m’ha cridat l’atenció el titular, reparació cívica, i he pensat a veure de que parla avui això; i parlava del veí de Mataró al que van sancionar per estar compromès amb la seva població, per fer en un espai públic les millores que l’ajuntament no havia fet en els darrers crec que sis o set anys.

Quan es va fer públic aquest afer jo em preguntava, com ho hem de fer per dir prou i que ens creguin? em referia precisament als poders públics, o potser podríem anomenar-los poders fàctics, perquè no ens enganyem quan un poder públic actua presumptament al marge de les necessitats ciutadanes reals, deixa d’estar al servei de les causes formals del poble i està nomes pendent d’aplicar rigorosament una ordenança publica que suposadament es va crear per millorar la vida dels veïns, no per amagar les pífies dels que manen.

Us faig memòria, la noticia deia que el vei en qüestió va reparar el paviment deteriorat del seu carrer, va plantar cinc arbres que s’havien perdut i va restaurar dos bancs, i la reacció de l’ajuntament va ser acusar-lo d’incívic, o sigui que davant una no actuació de l’ajuntament que va començar sembla ser l’any 2019, la seva reacció, la dels responsables municipals es la d’un nen quan l’han enganxat en una dolenteria, amagar-ho i culpar a un altre, si aquella frase  famosa del “jo no he sigut”.

Ara li retiraran la multa, nomes faltaria, pero el que es més greu, i el que es més inaudit, el que es més aberrant es que la multa que li van posar era teòricament l’equivalent al cost de reposar els elements afectats al seu estat anterior, o sigui que el consistori estava disposat a tornar a trencar les llambordes, a espatllar els bancs i a arrencar els arbres per deixar-ho en el mateix estat d’abans i a sobre cobrar aquesta feina al veí, ens hem begut l’enteniment.

Ara diu la regidora que no vol que això estableixi un precedent, de fet el precedent el van establir ells, el consistori, en estar 6 anys a actuar, i quan ho van fer, repeteixo que sembla que el que volien era excusar la seva malifeta de més de mitja dècada, perdoni regidora pero potser el que toca es escombrar l’era de casa i treure polítics i tècnics que menystenen la intel·ligència de la ciutadania.

Diu la nota que el govern municipal encara que ha trigat, ha sabut corregir la situació, perdonin pero no es cert, la situació no quedarà del tot corregida fins que els culpables públics, polítics i funcionaris, no se’ls aparti de les seves responsabilitats, ja que han demostrat com a mínim que son uns ineptes, per no pensar malament. Que el veí no tenia autoritzacio per actuar es cert, pero quina autoritzacio tenien els responsables municipals per justificar la seva deixadesa, van fer gala d’una total irresponsabilitat que podia provocar que algun veí es fes mal amb les rajoles trencades o amb els bancs deteriorats, caigudes, ferides … es veu que alguns no entenen que significa presentar-se a unes eleccions per estar al servei del poble? imatge generada amb IA de ChatGPT.

Publicat a

Xarxes socials i menors

Una de les qüestions que darrerament també omple informatius, es la possible prohibició de que menors de 15 anys puguin accedir lliurament a les xarxes. Tot plegat per millorar la salut mental i anímica del jovent.

Exigències mes restrictives als chatbots d’IA, jocs en línia, autoritzacions dels pares per obrir comptes a les xarxes socials, es parla de normatives que estructuraran l’accés dels menors a les xarxes segmentant-los per franges d’edat fins els 15 anys; un grup serà el de la quitxalla de 13 i 14 anys, un segon grup pels de 3 a 12 anys i finalment els menors de 3 anys no podran accedir a les xarxes.

Mirem-nos be això de les edats, comencem per la darrera, suposem que es del tot lògic que els menors de 3 anys no puguin accedir a les xarxes, ho tenim tots clar? aleshores com pot ser que avui dia puguem veure infantons en un cotxet enganxats al telèfon? perquè no molestin? seria interessant que recordéssim que ningú ens obliga a tenir fills.

Segona franja d’edat, de 3 a 12 anys, quina diferencia hi ha entre els menors de 3 anys i per exemple, per posar una edat, els menors de 6, de 8 o de 10 anys? quina es l’edat optima perquè deixem enganxar als infants al mòbil o la tablet? si als menors de 3 anys els hi endollem el mòbil perquè estiguin quietons, lògicament a mesura que es van fent grans, aquest accés es va fent mes necessari, ja que tampoc han après cap altra modalitat d’entreteniment.

I els de 13 i 14 son jovenets pero volen ser grans, nomes volen allò que veuen diàriament que tenen els seus pares i avis, que de fet ja fa temps que tenen i que ha estat dissenyat per entretenir-los xuclant-los la potestat de pensar lliurement, els punyeteros chatbots i algoritmes de l’IA.

Esta be que els governs i la UE plantegin normes per reconduir la disbauxa actual en aquest camp, ja van tard, pero estaria be que les famílies no esperéssim que tot ens ho regules el papa estat, de fet sovint ens queixem de que tenim massa regulacions i massa prohibicions, si ens aturem un moment a pensar, si, sense el mòbil a la ma, potser veurem i entendrem que també hi podem fer quelcom a nivell individual per, si no aturar, com a mínim si afeblir aquesta xacra, engrandir i maximitzar les relacions humanes i sobretot les familiars.

Llegint comentaris fets a noticies relacionades amb aquesta qüestió, hi trobem de tot, els que no hi estan d’acord, els que aplaudeixen la mesura, els que diuen que aquestes normes s’havien d’haver activat abans, pero en general trobo molt afeblida la crida, millor auto crida, que es pugui fer als adults, pares i avis principalment, perquè a les seves i a les nostres mans hi ha la veritable solució per resoldre aquest atzucac, les tecnològiques no ho faran, recentment n’hem tingut la proba amb una multa milionària a una de les grans empreses, pero res més, com sempre pagant Sant Pere canta, segur que ho volem deixar en mans de les empreses i dels polítics? segur que no volem ser part de la solució? deixem de criticar i queixar-nos i posem-nos a treballar fermament, per aconseguir allò que els dirigents son incapaços i incompetents de fer, deixem un món millor als que ens substituiran en un temps més curt del que pensem, valorem el que tenim, el que podem fer i el que volem deixar. Tan difícil ho veiem? si no fem res, si, dificilíssim. Imatge generada amb IA de Gemini.

Publicat a

On es la quitxalla?

Sovint quan llegeixo noticies o passejo pels carrers de qualsevol població, dues activitats completament diferents pero complementaries, si perquè quan llegeixes les cròniques de la premsa per cert poques de positives, de fet fa un temps que li vaig preguntar a la IA “per què sembla que no hi ha notícies positives a la premsa des del 2000?” , o quan fas un tomb pels carrers de qualsevol poble o ciutat del nostre petit país, t’adones de que a diferencia de quan jo era jovenet, no hi ha quitxalla jugat ni als carrers ni a les places, on es la quitxalla? fent activitats extraescolars? enganxats a les pantalles? on es la quitxalla?

Si, ja se que direu que els carrers son perillosos, es cert, i les places també? hi ha molts cotxes que son el resultat visible d’aquesta gran enganyifa que ens van col·locar anys enrere, demostrar que hem assolit un nivell més alt a la societat de consum, com a mínim classe mitja alta, i ens ho vam creure, hem de tenir un gran cotxe o hem de tenir un cotxe més car de compra que els veïns per demostrar que tenim més poder adquisitiu, quina fal·làcia, perquè no ens enganyem entre el finançament típic de sempre i les noves modalitats del compra ara i paga quan puguis, ens anem endinsant en un endeutament perpetu, realment creiem que tenim la possibilitat real de consumir tot el fum que ens venen?

M’he desviat del fil inicial, retornem-hi, els carrers estan plens de cotxes, fet que impossibilita que la quitxalla hi pugui jugar, ara anem a les places, espais al mig del poble o dels barris, sovint protegits dels vehicles, pero que la quitxalla no hi pot jugar perquè hi ha terrasses de cafeteries, el mateix passa amb les rambles o passejos d’arreu, deixeu-me dir que no estic en contra de la utilització d’aquests espais pels adults, pero racionalitzem-los, hi ha de tenir cabuda tothom, la quitxalla per jugar també.

Massa sovint veus places amb rètols de prohibit jugar a tot, pilota, bicicleta, corredisses … i que fem amb els nens i nenes? aleshores els hi preparem espais tancats perquè es puguin entretenir, si sales de jocs de boles, llits elàstics per fer salts, tobogans, o espais oberts del tipus parcs públics a mercè dels capricis de la meteorologia, els tanquem, els encerclem i que no molestin als grans mentre fem l’aperitiu, el tardeig o el vespreig, per cert com que les costums van canviant mireu l’acudit d’en Galdric al Regio7 es per pensar, ho té això el Galdric, ens interpel.la amb allò que sovint no volem veure, parla de la caiguda del consum d’alcohol als locals d’oci tot posant en boca d’un avi la següent frase: “no ens entretinguem amb el botellot … no voldria coincidir aquí amb els nets” , pregunto a la societat: les places no poden ser de la quitxalla? .

De fet tinc un company que ha treballat molt per fer a conèixer a la canalla i a tots plegats, el joc tradicional de sempre, teclegeu aquest nom i podreu trobar referencies a les xarxes. Fins que no tornem els carrers i les places a la quitxalla, no normalitzarem el rol social, adaptem aquella famosa dita i cridem ben alt: “els carrers seran sempre de la quitxalla”. Imatge generada amb IA de Copilot.