Mes: gener de 2023

Publicat a

El local del “perreo”

Es part del titular amb el que la premsa publicava un article referent al polèmic vídeo de “perreo” infantil/juvenil. El titular en qüestió deia textualment: “el local del perreo, pendent de tancament” i al ressaltat inferior aclaria que nomes te llicencia per a oficines, no per a discoteca per a menors de 14 a 17 anys.

No entraré pas a parlar d’aquest “perreo”, m’agradaria parlar dels tempos i pautes que segueixen les gestions oficials d’organismes públics, en relació als particulars i a les societats privades.

Deia l’article que la policia local va revisar aquests baixos el maig i el juny del 2022, detectant diversos incompliments de la normativa, entre els quals cal destacar que s’hi feien activitats diferents a l’autoritzada, per la qual cosa es van obrir expedients de cessament de l’activitat.

A veure, maig i juny de 2022, o sigui que fa pràcticament nou mesos de la primera inspecció, si nou mesos, i el local encara obre per a “menors d’edat” i ningú fa res. Autoritats, associacions, mares i pares … no hi ha res a dir? diu la noticia que aquests tipus de tancaments no son immediats, no cal que ho diguin, perquè la part afectada, o sigui la que incompleix normativa, te dret a presentar al·legacions i a més el consistori també s’agafa els seus tempos legals de valoració i resposta … no ens prenguin el pel, fa quasi nou mesos, tan de temps te la part incomplidora per al·legar? als ciutadans civils, als particulars, no ens donen pas tan de temps per fer al·legacions envers qualsevol afer que ens afecti, normalment que son 30 dies? aquí estem parlant de mes de 250 dies que, segons les actes d’inspecció, s’està incomplint la llei, una de dues o els hi donen la corresponent llicencia o els hi tanquen el local, el que no pot ser es que no facin res, i després posin el crit al cel pel tipus de ball que hi practica el jovent. Amb això l’únic que en podem extreure, es que si els incompliments de normes es dilaten en el temps, les conseqüències son minses pels infractors. Ja se que políticament es mes fàcil no buscar brega als ciutadans, però quan es presenten per dirigir un poble o ciutat, el càrrec porta incorporats tot tipus de moments, i no sempre son nomes moments bons. I això es vàlid per a tot tipus de municipi. Imatge de Juan Fernando Maya Marín a Pixabay

Publicat a

Igualtat i Justícia

Llegir la premsa o seguir les noticies a les ones i xarxes, s’ha convertit en un … i encara més, no hi ha fets positius, tot son desastres, negativitat, violència … ja se que la nostra societat es genèricament una gran “claveguera”, però entre totes i tots acabem convertim els fets diaris en habituals, i això es el més preocupant.

Com que maten dones cada dia, diem ostres una més, uns minuts de silenci i a esperar la propera mort … segur que la família de l’assassinada ho veu i ho viu diferent, però a nivell legislatiu i jurídic no avancem, continuem debaten com s’ha de solucionar aquesta xacra, però continuem aturats en el no res.

Ara el debat esta en com protegir amb antelació a les possibles víctimes, el braçalet telemàtic sembla un sistema força efectiu segons els defensors d’aquests dispositius, sempre i quan el possible agressor i la possible víctima estiguin correctament identificats i portin ambdós un braçalet, el del possible agressor per ubicar la seva situació i que no s’apropi a la víctima, i el de la possible víctima per alertar-la si l’altra s’apropa. Això d’entrada implica que la possible víctima també s’ha de rastrejar, no? i aquí es on s’ha “rascar” molt i molt. Primer, es diu que el posar un braçalet al possible agressor li pot limitar drets fonamentals, llibertat de moviment, però i la víctima? Segon, si algun jutge decideix posar un braçalet a un possible agressor, suposem que es perquè hi ha una denuncia prèvia, possiblement també hi ha un judici per entremig que l’ha trobat culpable, per això pregunto si hi ha identificació, detenció, judici públic i sentencia, perquè no es pot saber qui son els agressors? al cap i a la fi, si els han condemnat en un judici públic, ja no hi cab al·legar la limitació de dret fonamental de moviment, es part d’una sentencia, no?

Com sempre, tot es mou per fets consumats, no he vist enlloc propostes per incidir, per avaluar, per corregir i per solucionar aquests, i molts altres, problemes que s’han convertit en una xacra social i entre tots els hem anat convertint, dintre de la societat generalista, en habituals i normals … quina pena que no tinguem uns legisladors i juristes més involucrats en el benestar de la societat que els manté. Imatge de Succo a Pixabay

Publicat a

Córrer i recollir

Sovint recorrem a noves paraules, molts anglicismes, per anomenar alguna cosa o fet que s’ha convertit o es vol convertir en habitual, es el cas del “plogging” que avui en parla la premsa.

El “plogging” segons el diari, uneix la paraula “running” (córrer) amb l’expressió sueca “plocka upp” (recollir) i així neix el “plugging” que diu que ja es practica en més de 100 països.

Es tracta de que quan sortim a córrer o fer exercici, paral·lelament també recollim residus que trobem en el nostre recorregut, residus que altres persones o “dropos” que més o menys podríem definir com aquella persona que no vol treballar o que no fa la seva feina per manca d’interès i d’atenció, gandul , mandrós … be, com deia la paraula inventada vol definir el fet de recollir els residus que trobem en el nostre recorregut, i que altra gent ha llançat o deixat a terra.

No ho qüestionaré ni ho criticaré pas, sort n’hi ha de les persones que son responsables i a més van més enllà, i es preocupen d’arranjar una mica les malifetes i les destrosses amb que ens obsequien els porcs i porques amb els que compartim el nostre dia a dia a la nostra societat.

Però dit això, perquè no ens inventem una paraula que signifiqui no tolerar a aquestes persones indesitjables que omplen de la seva porqueria els nostres carrers, els nostre boscos, els nostres rius i mars i en general el nostre hàbitat? i sobretot, perquè no ens posem d’acord per obligar-los a fer el que toca, i que la seva “merda” se la quedin a casa seva fins que la puguin dipositar al contenidor o a la deixalleria?

Hi ha qui diu que la solució a aquest problema de porqueria d’alguns porcs i porques, passa per generar economia blava i circular, a part de reciclar i reutilitzar. També hi ha qui diu que a nivell personal fa “plogging” perquè el que vol es deixar una empremta ambiental el més petita possible. Altres diuen que el fet de practicar-ho amb els seus fills, ajuda a que la quitxalla aprengui i prengui consciencia del que no s’ha de fer i del que s’ha de fer.

Nosaltres, a nivell individual i familiar, podem incidir en no embrutar, en ensenyar als nostres fills i nets que amb la merda pròpia no s’embruta l’entorn que compartim amb l’altra gent, però com en tot el que ens afecta com a col·lectiu, necessitem la tasca que sovint no fan els que es presenten per treballar per nosaltres. De normes n’hi ha de creades, tan a nivell humà amb la responsabilitat personal que hem de suposar que tots tenim assumida, com a nivell legislatiu que es on els nostres càrrecs electes a qualsevol nivell de gestió de país, han d’aplicar quan la primera s’oblida o s’omet per desconeixement o per cara dura, i es aquí on massa sovint es fan el “longuis”

Per cert, la nova paraula inventada per anomenar a aquests individus dels que parlem, podria ser “pickshit” … que surt de compactar “sui generis” la frase “recull la teva merda”. Imatge de Christoph Schütz a Pixabay