Mes: juny de 2025

Publicat a

Bidons radioactius al front marítim de Galicia

He trobat aquest titular a infoLibre “França identifica mil bidons radioactius davant de Galícia 43 anys després de l’últim abocament” el qual m’ha portat a praza.gal on hi he trobat diversos articles que en parlen com per exemple: “la Xunta diu que ha sabut ara <per la premsa> dels bidons nuclears de fa dècades i després recula” o també  “<sorpresa> de la consellera del Mar durant 14 anys pels bidons radioactius ja coneguts” del periodista David Lombao i curiosament després d’un munt d’anys, l’article diu que “ara la diputada del PP al Congrés demana explicacions al Govern d’Espanya per l’absència de vigilància dels residus nuclears abocats a la Fossa Atlàntica, constatada en múltiples ocasions mentre era la responsable del departament marítim de la Xunta”.

En els articles es parla d’anys i anys llançant residus nuclears, l’article publicat per infoLibre diu que es van començar a llançar el 1949 i que la “brometa” va durar fins l’any 1982, en aquest període es podrien haver arribat a llançar presumptament unes 140.000 tones de residus nuclears, i ja l’any 2017 praza.gal sembla ser que manifestava que ningú controlava l’estat de les tones de bidons radiactius; tot plegat ha propiciat que un vaixell oceanogràfic francès, L’Atalante, acaba d’identificar els primers mil barrils de residus radioactius davant de la costa gallega.

La subdelegada del Govern a Galícia, diu que l’objectiu es analitzar les conseqüències d’aquest comportament que va durar molts anys, i que estaran pendents dels resultats per actuar i prendre les mesures adients. També una eurodiputada del BNG, va dir que “no pot ser que Galícia rebés la brossa europea i que avui la UE encara no hagi pres cap mesura”

Diu l’article que els que van abocar més residus radioactius a pocs quilometres de Fisterra, van ser quatre països europeus dels anomenats avançats, i també diu que una comissió del Parlament europeu va respondre, a una pregunta concreta d’un eurodiputat socialista, que el Govern espanyol, en aquell moment de dretes, no veia necessari controlar els residus malgrat que diversos ministeris discrepaven entre ells sobre les competències en la matèria.

M’agradaria parlar de coses diverses, però quan obres els diferents rotatius a les xarxes, no es possible, no passa dia que no surtin nous o vells fets que demostren la com a mínim ineficàcia de molts “politiquets de joguina” que es postulen per defensar-nos i representar-nos, però que mai ningú els avalua ni la seva capacitat moral, ni la seva capacitat mental, i passa el que passa, que de tots els que es presenten en surten alguns de “rana”, com deia una política madrilenya, en surten alguns que tenen clares les seves fites, els seus reptes personals, enriquiment a costa de la butxaca, de la salut i del benestar dels ciutadans.

Ja se que em faig pesat, i que sempre acabo amb les mateixes paraules o similars, deixem-nos de tonteries, deixem-nos de fer cas a les consignes que precisament aquests paràsits de la nostra societat, ens regalen embolcallades amb un farcellet ben acurat, sigui amb paper d’esports multitudinaris i milionaris, sigui amb paper “d’oci per a tothom”, recordem que hi havia una època en que es parlava nomes de “cafè per a tots”, sigui amb paper com diuen algunes publicitats per enlluernar-nos amb alguna frase que ja ho diu tot: “vols viure unes vacances com un rei?” … pensem, actualment que en fan d’aquests residus radioactius? recapacitem, i no donem ales a qui no les mereixent. Imatge de moorpheus d’ús gratuït sota la llicència de contingut de Pixabay.

Publicat a

Gastar en defensa, gastar en armament

Fa uns quants dies que es parla d’aquesta qüestió, s’ha de gastar més en defensa, cosa que es lliga amb el fet de que s’ha de gastar més en armes, si més no això es el que en podem treure de la darrera reunió de l’OTAN, en la que ha acabat imposant la seva voluntat el líder americà.

Això si, la despesa en defensa, que no podem oblidar que porta assimilat el fet de incrementar la despesa en compra d’armes, va lligat a que aquestes armes es comprin als americans, podem llegir a Joaquim Coello al seu article d’opinió al rotatiu Ara ens diu que hi ha la proposta d’augmentar fins el 5% del seu PIB la despesa en defensa “la idea es del president americà, que vol reduir la contribució dels americans al pressupost atlàntic, que ara suporten en prop d’un 58%” el que també ens diu l’article, encara no ho especifiquin ni els americans ni els europeus, es que actualment la UE, gasta al voltant del 2% del PIB en defensa, i que dels 75.000 milions gastats en material de juny del 2022 a juny del 2023, el 63% van ser compres als EUA.

A veure, no se si el president americà i la seva “camarilla”, perquè no ens enganyem mai un individu sol pot dominar res, sempre hi ha qui li riu les gracies, o qui sabent-ne molt més, el condueix a que faci el més convenient en cada moment per uns interessos particulars; no ens desviem, com deia ni conec al president americà, ni li he seguit la vida, però una cosa es certa, tot i no saber si es un bon polític, un bon president, si que li podem reconèixer un bon cop d’ull com a negociant o empresari, com li vulgueu dir, perquè ha aconseguit que els europeus es comprometin a gastar més del doble del que feien fins ara, en armament, això vol dir que els americans podran reduir la seva despesa, i paral·lelament els diners que es gastaran els europeus es destinaran en bona part a comprar armes als americans, negoci rodo, menys despesa i més benefici … “chapeau”.

No se si el que toca ara es gastar més en armament, no ho tinc pas gens clar, perquè això que ens diuen de que ara hi ha armes per destruir no se pas quantes vegades el món, es d’imbecils, amb una vegada en tenim prou, i ara que es vol poder destruir 30 vegades més el món, una vegada estigui ja destruït?

Hi ha milions d’armes, diuen les xarxes que d’aquestes, entre dotze i catorze mil son nuclears, ningú ho sap amb exactitud, tot son suposicions, però tot i així son moltes, masses. Segons he pogut llegir a les xarxes es parla d’un «clar interès internacional en el desarmament nuclear» amb l’aprovació ja any fa uns quants anys del tractat sobre la prohibició de les armes nuclears, aquest acord, que suposava l’únic compromís vinculant de desarmament en un tractat multilateral per part dels estats posseïdors d’armes nuclears, va ser aprovat per 122 països, però, sempre hi ha un però, entre ells no hi havia, precisament, les nacions en les mans de les quals estan les bombes nuclears.

Això significa una tendència preocupant, perquè el que el món realment necessita es un compromís clar, per treballar en un procés efectiu i legalment vinculant cap al desarmament nuclear, no podem continuar tolerant que ens venguin la moto de que necessitem les armes, tan les més convencionals com les nuclears,  pels desafiaments de seguretat territorials  i oblidar la nostra responsabilitat de buscar una societat internacional més pacífica. Voleu més informació, voleu poder tenir un punt de vista diferent, voleu pensar una mica … nomes cal que feu una ullada a la web de les Nacions Unides. Imatge de Pictures_With_Impact d’ús gratuït sota la llicència de contingut de Pixabay.

Publicat a

Perseguir els delictes de corrupció

Al nostre país ens hem anat acostumant a la corrupció política, fa dècades que dura, i sovint pensem que a la resta de paios europeus la situació es força diferent; no se si en una balança pesarien més les corrupteles espanyoles o les d’algun altra país de la unió europea, però la realitat es que de corrupció n’hi ha arreu d’aquest espai europeu.

Hi havia endegades unes negociacions a nivell d’Europa per una futura directiva per fer front a la corrupció, però ara mateix alguns països sembla ser que bloquegen una proposta amb noves regles realitzada per la Comissió Europea el 2023 per substituir acords existents a la UE pactats entre els Estats Membres a nivell d’Interior i Justícia.

Si fem una ullada, allà a l’Europa ben vista, veiem que  a més de la corrupció política espanyola, també hi ha problemes de corrupció, ex-ministres detinguts per blanqueig de diners, o evasió fiscal, operacions immobiliaris fraudulentes o desviament de fons europeus en la construcció d’infraestructures, són alguns dels recents escàndols de corrupció a la Unió Europea. I amb tot això, “les enquestes a la ciutadania, ens diuen que mostren que tres de cada quatre ciutadans europeus creuen que la corrupció no deixa de créixer als seus països i, malgrat aquest context, les futures normes comunitàries per aprofundir en la persecució d’aquests delictes vinculats amb males pràctiques polítiques punibles estan bloquejades” segons l’article d’Alexandre Mato a infoLibre

Hem d’aprofundir-hi una mica més en tot aixo, si tothom te clar que amb les corrupteles no anem be, com es que els mandataris europeus no fan res, com es que no hi posen solució? Diu l’article que els països que posen entrebancs a legislar en aquesta direcció, son alguns països governats per formacions titllades d’ultra conservadors i d’extrema dreta, si es així, com es que les formacions més “progressistes” que se’n diu ara, no reaccionen? tot plegat transmet una imatge d’impunitat dels polítics, i aquesta imatge deteriorada es la que percep la ciutadania.

L’eurodiputada neerlandesa Raquel García Hermida-van der Walle, diu el mateix article, que es lamenta i denuncia que “és una vergonya que els Estats Membres no actuïn” i que “escàndol rere escàndol, els polítics reben correus electrònics dels ciutadans preocupats per la corrupció” si realment es així, si hi ha diputades i diputats que diuen que estan al costat dels ciutadans, que esperen a buscar, trobar i aplicar solucions dràstiques? es que son minoria els que volen el be dels europeus? si son majoria no se a que esperen per tirar-ho endavant, i si son minoria tenim un greu problema amb la corrupció. Imatge de Maklay62 d’ús gratuït sota la llicència de contingut de Pixabay.

Publicat a

Com es pot ser tan pocavergonya

Aquestes darreres setmanes, de fet podem parlar de mesos, hi ha qui es preocupa per fer sortir als mitjans de comunicació, escrits i audiovisuals, tot de “noticies” més o menys creïbles, més o menys greus, més o menys manipulades, referent a les maldats, a les corrupteles dels socialistes, i de fet segur que n’hi ha algunes que presumptament podrien ser veritat, encara que suposo que no totes.

Això esta be, la ciutadania hem de conèixer quines malifetes, possiblement i presumptament poden estar fent els nostres “estimats electes”, personatges que per a la gran majoria de tots nosaltres, en un dia passen de ser uns totals desconeguts o ser encimbellats miraculosament com a garants i salvadors dels nostres valors, de la nostra societat. Tot i que a l’hora de la veritat uns quants d’aquesta colla fan figa, ens fan la “pirula”, traeixen els nostres valors, traeixen la nostra societat.

A mi això m’agrada, si un fa una malifeta, ho hem de saber, l’hem de poder castigar, l’hem de poder apartar de la política, perquè en cas contrari cada vegada estem més perduts, estem més venuts, cada vegada estem més aixafats, més esclavitzats, més oprimits, i això ho hem d’acabar.

El problema quin es? es que s’ha de ser molt pocavergonya per voler veure sempre la palla a l’ull aliè, però mai es vol reconèixer que tenen una biga a l’ull propi. Per exemple, que molts  dels populars, o dels d’extrema dreta, o fins i tot dels que manifesten que tomben a l’esquerra,  ataquin als socialistes, ho trobem normal i lògic, però el que no es lògic ens que ens diguin que ells l’única cosa que volen es fer saltar els socialistes i en Sánchez del poder; ells s’obliden que prometien que volien salvar el país, volien treballar per la ciutadania. I ara, a més s’afegeix al carro la «conferencia episcopal» demanant eleccions anticipades i tot suggerint al Rei la seva intervenció per propiciar-les.

Tothom hi pot dir la seva, de fet ja es així, els polítics, els empresaris, els eclesiàstics, els que van a les tertúlies televisives o radiofòniques, els periodistes, nosaltres els ciutadans i jo també; això si, es fàcil reconèixer de quina tendència son, més que res pel que diuen i com ho diuen, es allò de que “per la boca mor el peix” o si voleu busquem altres símils catalans, que podria ser “qui molt parla, molt erra” o be “la llengua no té os”. La veritat es que tots nosaltres ens veiem prou valents i legitimats a parlar, a opinar llur qualsevol cosa, tots o quasi tots, perquè n’hi ha una colla que en obrir la boca quan no diuen bajanades es per dir tot el contrari del que fan, si no ells directament si alguns dels seus amics, o col·laboradors o companys en la seva mateixa línia de pensament. Si, recordem … fa quaranta anys es parlava de guerra bruta, fons reservats, segrestos, o de la famosa llei de “puntada a la porta” i també allò que d’entrar a l’otan res de res, ho recordeu, oi? i allò del “germanissim”, escàndols, enriquiment il.licit, tràfic d’influències, i sense oblidar altres coses com per exemple la famosa foto de les Açores referent a la guerra d’Irak, o els greus problemes i delictes de pederàstia i tantes altres coses de les que parlava al meu article “On ens portaran les corrupteles” i encara es creuen amb el dret d’opinar, de parlar, de prometre moltes d’aquelles coses que ells mai compleixen. Si no sabem que fer, ens podem comprar un exemplar de la constitució, la llegim i a veure si entre tots trobem la formula, si es que hi es, per apartar els paràsits, els que s’omplen les butxaques amb el nostre patiment. Imatge de fsHH d’ús gratuït sota la llicència de contingut de Pixabay.

Publicat a

On ens portaran les corrupteles.

Cal recordar noms associats a casos de corrupteles polítiques, destapades per acusacions populars i gràcies a la tasca de determinats mitjans de comunicació. Recordem, l’escàndol Filesa, amb 39 persones imputades, això passava a finals dels 80 i principi de la dècada dels 90. No oblidem l’anomenada trama Gürtel, corria l’any 2007 quan va començar la investigació, no se quants però també un munt de gent imputada o investigada o involucrada com vulgueu dir-ho; de fet, crec que n’han separat el que en diuen algunes peces, i crec que encara se n’estan investigant o jutjant algunes. També podem recordar l’anomenat cas Nóos, amb diversos imputats per irregularitats en la gestió de fons públics, amb condemnes significatives pels involucrats, i va deixar palesa la complexitat i profunditat de corruptela que sembla ser que al llarg dels anys s’ha anat instal·lant a la política del país.

Aquests casos, entre altres, demostren que, malgrat els intents de silenciar les acusacions, la veritat sovint surt a la llum gràcies a l’esforç conjunt dels mitjans de comunicació i la justícia. Tot fent consultes a les xarxes he trobat altres noms de cassos de corrupteles polítiques, el cas “Cooperació” amb 33 imputats lligats a ajudes a les ONG. L’operació “Campion” de frau en subvencions publiques i prop d’un centenar d’imputats. Operació “Pokemón”, una suposada trama per a l’obtenció de concessions i contractes públics amb més d’una trentena d’imputats. Els ERE fraudulents amb més de 60 imputats, un procediment per a concedir de manera arbitrària ajudes a empreses en crisis i pre jubilacions a treballadors burlant la llei de subvencions.

La llista d’aquest tipus d’esdeveniments, malauradament, es llarga i de molts colors polítics, també hi trobem l’anomenada “operació Malaya” de corrupció urbanística; el “cas ITV” de l’adjudicació de concessions d’ITV; el cas “Palau de la Musica” de comissions mitjançant aquesta preuada institució Cultural; o fins i tot el cas “Palma Arena”. Com deia n’hi ha hagut molts, masses, arreu del territori nacional i esquitxant a molts polítics, també masses.

Hem viscut èpoques més i menys prolífiques en corrupció, algunes èpoques amb esdeveniments ocorreguts encara molt més greus, polítics i altres personatges que han traspassat no nomes el que se’n podrien anomenar “línies vermelles”, han traspassat qualsevol llinda del que podríem anomenar el correcte comportament humà, personatges polítics o no, que s’han cregut que tenen el dret a decidir com han de viure els seus coetanis, els seus conciutadans, arribant en ocasions a malviure o fins i tot a no viure.

Soc d’una generació que no va viure la guerra civil, però si el final d’una postguerra que alguns per desgracia van fer durar masses anys, anys de penúries on es perseguien pocs reptes i que podríem resumir amb la finalitat de poder menjar, sobreviure i poca cosa més. Hem vist que al llarg dels anys, de les dècades, sempre hi ha qui procura viure be a costa dels altres, sempre hi ha cassos de corrupció, hi havia molta “mala llet”, molt “mala gent” i avui dia arran dels darrers fets coneguts, les coses no han canviat. Potser ja es hora d’aplicar la premissa que avui he llegit que deia un autor: “als escriptors ens tenen por perquè convidem a la gent a pensar” .. pensem i potser amb els granets de sorra que aportem en comú, podrem millorar la nostra societat. Imatge de stevepb d’ús gratuït sota la llicència de contingut de Pixabay.

Publicat a

Presumir de manifestació

Aquest passat cap de setmana es va convocar una manifestació a Madrid, en realitat va ser una concentració, que alguns mitjans de la capital, ja s’han pronunciat que va ser contra el govern espanyol. En el decurs de la concentració, com acostuma a ser habitual en aquest tipus d’actes, es van cridar consignes contra el govern actual, corrupció, dictadura, màfia, decència, llibertat, honestedat …

Però no volia pas parlar d’això, volia parlar de la xifra d’assistents, que com sempre varia molt sensiblement segons qui faci el recompte, una xifra que sovint es mou en una forquilla que te el 100% de variabilitat, en aquesta ocasió els organitzadors, els populars, han dit que van ser 100.000 els participants, i la delegació del govern diu que 50.000. La veritat es que ningú els ha comptat un per un, ni en aquesta ocasió ni mai, s’acostuma a utilitzar programes informàtics que et permeten fer una aproximació en funció dels metres quadrats que indiquis, també pots delimitar un espai determinat en un plànol, i a partir d’aquí es quan apliquem una variable que es “la mare dels ous” i es la densitat de persones per metre quadrat; podem posar des de una densitat baixa, una persona per metre quadrat, fins una densitat més alta, quatre persones per metre quadrat, ah! i una variable més, li podem indicar si hi ha molts espais buits a l’entorn delimitat,  tot plegat es la voluntat del manipulador del programa, que decideix el nombre d’assistents a l’acte que vol comunicar públicament. Com veieu la manipulació esta servida.

Però anem una mica més enllà, en aquesta ocasió agafem la xifra més favorable, la xifra que llueix més, els 100.000 assistents comunicats pels organitzadors, aquella xifra amb la que han dit que la majoria dels espanyols volen fora al Sánchez. A les darreres eleccions a la ciutat de Madrid, els populars van tenir uns 730.000 vots, a la comunitat de Madrid crec que van ser 1.600.000 vots, i a Espanya més de 8.000.000 de vots, i ara comparem aquestes xifres de votants amb la dels assistents a aquesta darrera concentració popular a Madrid. I algú em pot dir a veure que hi pinten les xifres estatals aquí, senzillament es que s’ha dit que per assistir a aquesta concentració, es van activar diversos autocars provinents d’arreu de l’estat. Compareu.

Si volguéssim creure que tots els assistents vivien a Madrid parlaríem d’un 0,14% d’assistència local dels votants, si valorem l’assistència a nivell de la comunitat autònoma parlaríem d’un 0,06% i si volem mirar-ho amb dades estatals, ens deixarien un trist 0,01%, esta tot dit, els que demanàvem de fer fora en Sánchez eren una aclaparadora minoria.

I una qüestió més, els autocars que s’han utilitzat per anar a aquesta concentració qui els paga? suposo que en el cas de que els pagui alguna organització o partit o associació legalment constituïda, els assistents tenen la obligació de declarar-ho a hisenda com una remuneració en especies i pagar el que correspongui, no?

En fi, els que manen o volen manar, ens tenen acostumats a fer molt soroll, criden molt però s’enroquen i no solucionen els problemes reals dels ciutadans, i això ho podem veure a la concentració de Madrid o a la trobada de presidents autonòmics de Barcelona, fan el numeret, es miren el melic, pronuncien frases que imagino que sovint els hi escriuen altres persones, i que també imagino que sovint no son conscients del que diuen, perquè si fossin plenament conscients del que surt de la seva boqueta, callarien, plegarien i deixarien de “putejar” als ciutadans que els hi fem confiança, i que massa sovint veiem traïda aquesta confiança. Imatge de Ben_Kerckx d’ús gratuït sota la llicència de contingut de Pixabay.

Publicat a

Nacionalismes perifèrics o radials

Nova manifestació a la capital espanyola contra la corrupció, tot demanant al president del govern central que es rendeixi davant «la revolució de la decència i la llibertat» considerant que suposava l’inici d’una rebel·lió cívica, la qual ell, el president popular, es troba preparat per encapçalar.

Un dels crits del dia era demanar la dimissió d’en Sánchez i que convoqui eleccions, proposant alguns dels convocants una alternativa, la seva, que es la d’un partit polític amb gent honrada i decent. Lògicament amb el recolzament dels anteriors presidents estatals populars i d’una bona colla dels seus dirigents territorials.

Com sempre ha sortit el ball de xifres dels assistents, no cal esmentar-les, la xifres que es donen varien el doble segons ho diguin els convocants, fins a la meitat segons diuen alguns representants de la delegació del govern de la capital.

Em venen esgarrifances quan després d’uns anys de l’anomenada “democràcia” i recordant alguns “polítics” que han passat, es parli de “decència i llibertat” amb la lleugeresa que ho fan alguns, que no recorden o no volen recordar que al llarg d’aquestes dècades hem tingut casos, diguem-ne foscos, de tot tipus, promeses incomplertes, promeses que han resultat falsedats, actuacions que han perjudicat clarament a la ciutadania i beneficiant descaradament a quatre aprofitats, amics o parents de no se qui.

Tot això, mentre intenten que oblidem els darrers casos de presumpta corrupció que afecta a personatges de bona part de l’espectre polític actual, i no deixen de repetir que els únics que vetllaran amb serietat i bona fe, per la salut democràtica del país, pel benestar dels ciutadans, en definitiva per un futur millor i pròsper pels espanyols, son ells, únicament ells son els únics benefactors que trobarem, ja que com diu alguna dirigent seva «quan la democràcia popular suplanta a la liberal s’entra en dictadura», uff !!! crec que tindríem que fer tots plegats un exercici de reflexió, pensar intensa i profundament amb el que volia dir aquesta política i el que en realitat vol dir aquesta frase.

Nomes un parell d’apunts envers ambdues opcions, la democràcia liberal pretén garantir la igualtat i protecció dels drets ciutadans i els drets humans. Per la seva banda la democràcia popular parla de la sobirania del poble, igualtat, respecte per les llibertats individuals, pels drets humans, i la limitació del poder. I això de la limitació de poder, pensem si actualment ho tenim garantit. Imatge de stevepb d’ús gratuït sota la llicència de contingut de Pixabay.

Publicat a

De qui son les coses?

Darrerament hi ha un bon enrenou amb unes pintures murals que hi ha al MNAC, de qui son?, qui te el dret a tenir-les i exhibir-les? quan busques informació i llegeixes una mica, trobes justificacions de tot tipus, comencem, sembla ser que les famoses pintures procedents del Monestir de Santa Maria de Sixena, van arribar al MNAC com a dipòsit de la comunitat de religioses santjoanistes de l’esmentat monestir, i es consideren una de les mostres més rellevants de pintura romànica de tota la península. Any 1936, en el decurs de la guerra civil espanyola el monestir en qüestió, va patir un incendi, i com a conseqüència del foc hi hagué importants pèrdues pictòriques i alteració dels colors.

El govern aragonès va interposar una demanda per reclamar el retorn dels murals a l’Aragó, i una sentencia judicial obliga a retornar les obres a Sixena. Entre els informes sol·licitats i presentats, diuen que hi destaca el realitzat per la Dra. Simona Sajeva, en el que deia que era impossible traslladar aquestes pintures murals sense danyar-les irremeiablement. I ara tothom esta a l’espera de veure com acaba aquest desgavell polític, vestit o disfressat com vulgueu dir-li, de litigi cultural entre veïns.

No valorare pas qui te la raó, al cap i a la fi hi ha gran quantitat de material aliè exposat a museus d’arreu del món que s’hauria de retornar físicament i geogràficament als seus orígens, que aquests museus es quedarien buits d’allò que els ha fet coneguts, famosos i que els hi ha proporcionat notorietat i llargues cues de visitants.

Per això una reflexió seriosa envers de qui son realment les coses terrenals i materials. No fa pas gaire que algun dels dirigents de les comunitats autònomes, de fet més d’un, deia a l’hora de plantejar una revisió del finançament autonòmic, tot referint-se a la major recaptació d’impostos catalans, que la riquesa de Catalunya no era pas dels catalans, en realitat era de tots els espanyols. Això ho podríem aplicar a les famoses pintures murals, en realitat no son dels aragonesos, son de tots els espanyols, catalans inclosos; per això si els impostos s’han de repartir entre tots, la cultura i les obres d’art també, no?

Potser el primer que tindrien que investigar, si es que encara no ho saben, es qui va calar foc al monestir de Sixena l’any 1936 en el decurs de la malaurada i maleïda guerra civil, he llegit que les flames van devorar la major part de l’extraordinari artesonat mudèjar de la sala capitular, i les pintures murals van anar desapareixent o van quedar danyades de manera irreversible. Sembla ser que les pintures es van extreure per un equip d’especialistes de Barcelona, que posteriorment les van traslladar i restaurar, i tot plegat sembla ser que pagat amb diners provinents de l’Ajuntament de Barcelona. Si realment es així, qui ha de pagar aquella restauració? el Ministerio, la comunitat aragonesa, l’ajuntament de Sixena, qui?

I nomes una pregunta senzilla, he llegit que en algun dels museus aragonesos hi ha obres d’artistes espanyols no nadius d’aquesta comunitat autònoma, el govern de l’Aragó tornarà totes aquestes obres als llocs d’on eren els seus autors, entre els que possiblement també n’hi ha de catalans? Imatge de falco d’ús gratuït sota la llicència de contingut de Pixabay.

Publicat a

Aldarulls, diversió o mala hòstia gratuïta

Aquests darrers dies n’hem vist o hem sentit a parlar d’aldarulls a diverses ciutats com Madrid, o Paris i temps enrere a Barcelona, i a més llocs d’arreu del continent o fins i tot de l’altra part del món. I ens preguntem que passa, que fa que determinada gent acabin alguns esdeveniments fent un salt diabòlic en el seu comportament, i passar d’una manifestació pacifica a quasi una guerra de guerrilles. Penso que en realitat son dos grups de gent que convergeixen en un acte, però amb finalitats ben diferents,

A Barcelona s’han viscut al llarg del temps forces accions d’aquesta índole, Madrid també es va convertir en un camp de batalla i darrerament Paris no ha estat aliè a aquest tipus d’actes; el motiu inicial es indiferent, manifestacions, reclamacions, botellots, celebracions …

I en cada cas si llegim el que hi diu la premsa, es similar, es parla de en aquest tipus d’actes, hi ha una colla d’oportunistes que es barregen enmig de la multitud per fer furts i robatoris amb violència entrant per la força a botigues i restaurants, que van a buscar brega, a fer pillatges, i que s’amaguen entremig de la majoria d’assistents, que el que volen es gaudir d’una festa o fer sentir les seves reivindicacions. O també podria ser que darrera d’algunes colles hi ha un rerefons que busca crear una desestabilització social.

Ja vaig escriure d’això en un article meu ara deu fer un any i mig, amb motiu d’unes Manifestacions a Madrid i deia que segons on es produeixin els aldarulls, les explicacions de qui son els que les provoquen varien segons la premsa. A Barcelona alguns mitjans en deien que “la violència era provocada per grups extremistes, organitzats per portar la lluita al carrer en contra dels drets dels espanyols i per alterar l’ordre constitucional, desestabilitzar el país i trencar Espanya”. Quan això va passar a Madrid, alguns mitjans deien que “els energúmens que buscaven brega i provocaven aldarulls nomes eren petits grups neonazis que volien rebentar la legitima manifestació anti amnistia”.

I de Paris en podem llegir “greus disturbis, vandalisme i enfrontaments amb la Policia amb més de 500 detinguts, quasi 200 ferits i nombrosos incendis, a més d’algun que altre mort”. A les imatges podíem veure, pillatges, containers cremats, en fi violència gratuïta i inacceptable.

Que tenen en comú els fets ocorreguts en aquestes ciutats? el motiu de les aglomeracions de gent es irrellevant, manifestacions i reivindicacions en un o altre sentit en el cas del nostre país, la celebració d’un triomf esportiu al país veí, però tot i que alguna premsa tergiversi la realitat, tot i que alguns mitjans intentin manipular el relat dels fets, la realitat es que en aquestes macro concentracions humanes, si amaguen grups de gent, que no volen celebrar res, no volen reivindicar res, els mou l’afany de crear violència, de crear inseguretat, cremant contenidors i cotxes, enfrontant-se amb la policia, trinxant botigues i negocis, això si mai s’obliden dels furts i robatoris, mai s’obliden de buidar les botigues de segons quins productes. Una cosa en la crida pacifica a manifestar-se o a celebrar un èxit esportiu o social, i una altra cosa es aprofitar-se d’aquest tipus d’esdeveniments per crear confusió, per emmascarar robatoris i violència sense cap més pretensió que fer mal gratuïtament. Imatge de StockSnap d’ús gratuït sota la llicència de contingut de Pixabay.

Publicat a

Demomafia

Voler inventar noves paraules, sovint ens porta a construccions gramaticals impossibles de pair, i aquesta d’avui n’és un exemple; que coi significa això de “demomafia”? una ocurrència com qualsevol altra tot llegint llegir un article de Antonio Ruiz Valdivia a infoLibre que amb el títol de “Així pretén el PP instal·lar la imatge de Govern “mafiós” mentre calla sobre Ayuso”. De fet l’article en qüestió redunda en el que darrerament els politiquets nacionals ens volen fer empassar, allò que es diu que ens volen fer combregar amb rodes de carro, ja que ens consideren uns babaus, i que jo mateix en parlava en el meu darrer article «Fang o femta», be tornem a la qüestió, el periodista en el seu article ens diu que el lema que no deixa de repetir en les últimes hores el Partit Popular contra el Govern és “mafia o democràcia” i d’aqui neix aquest titular: demomafia.

Però m’agradaria revisar les definicions d’ambdues paraules, màfia: gent que s’organitza per intentar defensar els seus interessos sense massa escrúpols; democràcia: quan es diu que es reconeix i respecta com a valors essencials la llibertat i la igualtat de tots els ciutadans, encara que això comenci a trontollar quan s’assumeix que la democràcia s’enfronta a reptes com la corrupció i la necessitat d’assegurar la inclusió i representativitat de tots els ciutadans.

D’entrada dir que els polítics han assumit un lèxic, una línia d’expressió oral, que ja diu molt poc a favor seu, es allò de que un quan no sap que dir o es conscient de que no te raó, aixeca la veu afegint-hi insults per fer-se notar una mica més, i amb això pretén transmetre que esta en possessió de la raó, la seva raó i que esta en possessió de la veritat total, la veritat divina; que falsos que son, perquè una cosa es la màfia, i l’altra una colla de pringats corruptes que s’aprofiten del poble, i no ens enganyem això be de lluny, fins on us voleu submergir en la historia per buscar i trobar culpables, Aleshores quan es fa l’infame pas de la democràcia a la màfia? perquè a veure si ho entenem, si un dels problemes de la democràcia es la corrupció, i una de les fites de la màfia es defensar els seus interessos sense escrúpols, es aquí quan pot sorgir una “demomafia”? que al cap i a la fi vindrien a ser una quadrilla, una fauna d’energúmens sense escrúpols, que s’abracen voluntària o involuntàriament a unes corrupteles en benefici propi i dels seus amiguets de l’anima.

No se si fan més coses criticables, ni se si trobaríem més corrupteles en la penya actual o en les etapes de governs anteriors, no cal anar gaire lluny nomes el període de la democràcia actual, de fet en tots els períodes i mani qui mani, si ho revisem amb rigor ens trobarem amb fets més que qüestionables, fets que sovint acaben als tribunals, fets que de tan en tan aparten algun fanàtic o posseït privant-lo d’un futur polític ben remunerat, el problema que tenim com a societat es que o be veiem amb bons ulls aquells pels que ens deixem entabanar, ensarronar, ni acceptem el que se’ns vulguin rifar, o be tenim una excessiva facilitat d’oblit. No pot ser, no podem oblidar, no podem combregar a ulls clucs amb tot els que ens diuen, enfortim la democràcia, exigim responsabilitats quan hi ha corrupció, quan hi ha frau, i no ens enganyem frau es enganyar als ciutadans, frau es prometre una cosa i fer-ne una altra, frau es mentir als electors. Imatge de nattanan23 d’ús gratuït sota la llicència de contingut de Pixabay.