Mes: gener de 2026

Publicat a

Ineficiència de les titulacions

Avui llegia al Periódico un article de l’Helena López i de la Gisela Boada titulat “Creixen els titulats d’ESO amb assignatures suspeses” i un subtítol ressaltat prou eloqüent “Més de 16.100 adolescents catalans van obtenir el títol de l’ESO amb assignatures suspeses” recomano llegir-lo si es vol entendre perquè hem arribat a la situació actual de deteriorament del sistema d’ensenyament.

Resulta que segons la normativa actual resultat de la Lomloe, la nova llei d’educació que va entrar en vigor el curs 2021-22, permet a l’equip docent consensuar que l’alumnat es graduï al marge del nombre de matèries suspeses. Les darreres dades son del curs 2023-24, i els alumnes que passen amb assignatures no superades, sembla ser que no para de créixer any rere any a tots els racons del nostre petit país.

Diu l’article que el professorat esta preocupat i que tenen la sensació de que en ocasions s’està enganyant als alumnes i a les seves famílies, ja que aconsegueixen un títol sense tenir uns coneixements mínims; ha crescut el nombre de singularitats via PI (plans individualitzats) el que pot donar pas a una falsa i perillosa sensació de que com que es passa, es que s’està ben preparat i no es cert.

Si això be de lluny, perquè passa? els protocols d’educació no son reals? es persegueix la titulitis a qualsevol preu? es baixen els nivells d’exigència per tal de que un nombre més gran de joves assoleixin uns mínims per quedar be?

No entenc que mou als responsables de marcar una determinada línia educativa, en les que sovint sembla que el menys important es la formació dels nostres joves, perquè formar es ensenyar a desenvolupar-se, es ensenyar a fer front a les incerteses, es ensenyar a reconduir situacions complicades, es ensenyar a observar, a pensar i a prendre les decisions adients a cada situació i a cada moment.

Abans ens feien memoritzar la llista dels reis godes, les taules de multiplicar amb cantarella inclosa, les capitals dels països del món i tantes coses que podríem qüestionar-ne la seva utilitat; però i ara? s’utilitza un mètode d’ensenyament que es millor? hi ha coses que no tenen la mateixa importància d’abans, van sortir les calculadores, després els ordinadors i ara la internet amb els seus múltiples buscadors, cosa que ha propiciat per un costat unes altres necessitats educatives, i per l’altra la cerca d’unes de noves.

Però realment tenim un sistema pensat per formar als nostres joves? o el que tenim es un sistema que procura complir amb uns estàndards mínims, per aconseguir que els hi donin uns titolets molt bufons, però que ni els enriqueix acadèmicament, ni els prepara pels reptes de futur amb els que es trobaran d’aquí quatre dies. I no entrem a valorar als mètodes actuals per l’alumnat amb necessitats especials. Tan perfectes es pensen que son els responsables d’instaurar els currículums educatius actuals? Imatge pròpia generada amb IA de Canva.

Publicat a

Una historia de trens

Ara que hi ha hagut molt d’enrenou amb les incidències dels trens, aquí i a la resta de l’estat espanyol, ara que per diferents causes hi ha hagut un nombre molt important de morts, ara els polítics ho aprofiten per dir-se de tot menys “guapos”, tots es foten la culpa els uns als altres, tots demanen dimissions d’alguns responsables, com si amb les dimissions polítiques n’hi hagués prou, no senyors i senyores això ha d’anar més enllà, amb dimissions els morts no tornaran.

Fixem-nos en el que diuen i en el que demanen, uns verbalitzen que les culpes poden ser del material, que si era de baixa qualitat o no, que si estava ben soldat o no, que si era material nou o no; altres posen el crit al cel per si es van fer les inversions necessàries o no, per si hi ha organització o desorganització a les empreses que gestionen la xarxa ferroviària, llegim Renfe i Adif.

De moment han fet fora dos alts càrrec d’ambdues companyies, la gent de la oposició com es habitual demana la dimissió o cessament del ministre de transports i alguns també la del president espanyol com a màxim responsable de tot el “cotarro polític”; com podeu veure no es tracta de millorar, es més fàcil poder atacar al polític oponent pel que passa ara, tot i que en masses ocasions el problema no es d’ara, no ens enganyem el problema be de lluny.

I quan girem la vista enrere, si volem ser honestos com a mínim amb nosaltres mateixos, però sobretot amb les víctimes, veurem que en el decurs de les darreres dècades al país hi ha hagut governants de tots els colors, i a cap d’ells se’ls hi trenca la cara de vergonya per tot el que no van fer, i que en algunes ocasions possiblement hauria evitat algun dels drames actuals.

He buscat informació a internet i he trobat això “la inversió a la xarxa ferroviària espanyola anava creixent al llarg dels anys, des del 2000 havia augmentat assolint el seu màxim històric el 2008, però va experimentar una caiguda significativa des de llavors, que es va anar recuperant lentament a partir del 2019, tot i que va patir un retrocés el 2021 a causa de la crisi provocada per la pandèmia”, i en aquest període podem veure que a la Moncloa hi ha viscut l’Aznar, en Zapatero i en Rajoy, actualment i des del 2018 hi tenim instal·lat en Sánchez.

O sigui que així d’entrada i políticament parlant, el que tindríem que fer es demanar explicacions als Aznar, Zapatero i Rajoy que son els que, diguem que dirigien el transatlàntic, com algú el va anomenar, que es o era Espanya, esperem que entre tots plegats no ens el converteixin en un caiac escatxarrat.

Però amb la dimissió d’un parell de responsables no n’hi ha prou, perquè darrera aquesta gent, i davant també, hi ha personatges que o no han fet be la seva feina o han fet els ulls grossos a les mancances professionals que mereix una infraestructura d’aquesta importància, que s’ha demostrat que amb la negligència o manca de professionalitat com a bandera, es converteix ràpidament en un esdeveniment dramàtic per als usuaris.

I després encara s’esforcen en discutir-se pel funeral o el reconeixement oficial a les víctimes, si tinguessin una mica de vergonya, si tinguessin una mica de decència, tota aquesta colla de galifardeus polítics ni s’hi acostarien als familiars de les víctimes, es mereixen, ens mereixem, una classe dirigent més sana, més professional i amb la cara menys dura, senzillament més humans. Imatge pròpia generada amb IA de Canva.

Publicat a

Llars menys endeutades

Això es el que sembla al llegir l’article de l’Iñaki de las Heras en el que ja ens fa una entrada prou eloqüent “Les llars arriben al nivell d’endeutament més baix en 25 anys” i això sempre es bo, però es real?

A veure com sempre tot depèn de la lectura que se’n vulgui fer, la primera dada ens fa pensar que la situació actual pot ser bona, ja que sembla que les llars tenen una situació més sanejada que temps enrere. D’entrada he llegit que l’augment dels estalvis amb motiu de la covid es va acabar destinant a amortitzar hipoteques, cosa que va reduir l’endeutament de les famílies, però que paral·lelament va fer encarir l’habitatge de les transaccions noves.

Una altra dada ens diu que en termes absoluts, el deute dels particulars ha augmentat, ep!! no dèiem al principi que havíem reduït l’endeutament? hi ha un informe, crec que del Banc d’Espanya, on es diu que el patrimoni de les llars ha augmentat, la seva riquesa també així com la concessió de crèdits per part de les entitats financeres.

Així com ho hem d’entendre tot això? la realitat es que es compren més habitatges, i el seu valor s’ha re valoritzat, es a dir ha augmentat, allò que es diu sempre “el mercat ha fet pujar el preus” i ho han fet amb força, el que ha fet que tot i continuar endeutant-nos, al ser superior la re valorització dels habitatges, tenim un patrimoni més elevat, la riquesa, que es mesura amb la diferencia entre actius i passius, entre patrimoni i deute, s’ha re valoritzat, ha augmentat, som mes rics.

Encara que això ens fot una “hostia” de realitat, i la realitat es que el govern estatal vol regular els “préstecs al consum” per uns interessos elevats, principalment aquells sistemes dels que ja en vaig parlar fa un temps i son els anomenats revolving i que s’utilitzen per a compres d’imports no molt elevats, sigui per oci, sigui per a la llar.

Per això quan es parla de que les llars estan menys endeutades, es nomes un part de la realitat, tenim habitatges més cars, amb el mateix endeutament, aparença de més riquesa, però paral·lelament la realitat ens diu que viure el dia a dia es més difícil, es més difícil per a moltes famílies, i no diguem com ho es de difícil per a la gent que o no te feina, o no te ingressos, o ha de viure amb el salari mínim. No cal que ens il·lusionem amb miratges de falsa realitat, no cal que fem ulls clucs a la realitat social, la societat del postureig i el consumisme desmesurat ens oprimexen cada vegada més. Imatge pròpia generada amb IA de Canva.

Publicat a

Celebracions que cremen, il·lusions cremades

Malauradament aquests darrers dies s’ha parlat molt de l’incendi que a les terres suïsses va acabar amb la vida de moltes persones, molt jovent, que celebrava la nit de cap d’any. La premsa parla de uns quaranta morts i més d’un centenar de ferits, alguns de molt greus.

Problemes en surten a tot arreu i de tot tipus, cap societat, cap país es lliura de tenir-ne, però un cop succeeixen algú se’n ha de fer responsable, els primers els que dirigeixen els locals que estan oberts al públic on si poden celebrar esdeveniments multitudinaris, però en segon lloc o ex aequo amb el primer qui concedeix llicencies per la seva obertura, remodelació o autoritzacio d’activitats, siguin del caire que siguin.

Es parla de que possiblement, ho podeu llegir a qualsevol diari, jo per escriure això he mirat l’Ara, el Punt Avui, el Periodico, la Vanguardia, l’InfoLibre … entre altres, possiblement l’incendi va ser provocat per unes bengales festives, si d’aquelles que utilitzem tots plegats, sovint amb la quitxalla al costat, en determinades celebracions, cosa que no se com esta regulat a Suïssa, però per aquí no esta permès encendre-les en locals d’oci, i alguns coneguts espais lúdics barcelonins ja les van substituir per llums led.

Ningú vol que passin aquestes coses, ja ho se, però tampoc cal temptar la sort, no? i això es el que fan els gerents d’alguns locals i també algunes autoritats; com a responsable d’un local d’oci has de preveure el que pot passar i que millor que no passi mai, encendre bengales, focs en espais tancats i amb afluència altíssima de persones es un risc molt elevat, com també ho es mantenir decoració amb un alt risc de cremar-se, això ho saben els que dirigeixen un local públic, però també ho saben aquells tècnics i polítics que autoritzen l’obertura dels locals i fer-hi activitats de risc.

Parlem de les autoritzacions legals, possiblement quan es van obrir molts dels locals existents avui dia, les normatives eren unes altres, eren més laxes entre altres coses perquè els locals no estaven tan plens de gent com ara, ni la gent teníem la dèria de sortir si o si a celebrar qualsevol cosa, però els temps han canviat i jo demano perquè no l’aplicació de normes? quan hi ha normes noves, tothom les ha de complir, tothom s’ha d’adaptar, es pot donar un temps de marge per fer les modificacions necessàries, però no pot ser que un cop obert un negoci tothom s’oblidi ja de si aquest s’adapta a les noves normatives o no.

Ja se que això son diners en inversions, però l’establiment el van obrir per fer negoci, no? per la qual cosa se’ls hi ha d’exigir que estiguin sempre complint la legalitat vigent, i més quan pel su incompliment en poden esdevenir conseqüències mortals, com ha passat ara a Suïssa o com va passar fa pocs anys a l’estat espanyol. Diu la noticia que els gerents actuals van agafar el local fa uns deu anys, i van fer-hi unes obres que ara veiem que possiblement no es va verificar si el local complia amb la normativa vigent del moment o com sembla que passa sovint arreu, no se si en terres suïsses també, quan hi ha un canvi de titularitat, una subrogació de llicencia, qui ho ha de ser presumptament no es tan estricta com convindria; però a més, tot i que aquest canvi de titularitat s’hagués fet correctament, vetllant per la integritat dels usuaris, aixo voldria dir que en el decurs d’aquests deu anys ningú ha vetllat per si el local esdevenia segur i si l’aforament permès també ho era.

Hi ha masses situacions en que si l’autorització es dones pensant en els usuaris i no en el teòric benefici de l’empresa adjudicatària, es podrien minimitzar els riscos i lògicament es podrien minimitzar les nefastes conseqüències que sovint esclaten per un us inadequat d’espais d’oci. Imatge pròpia generada amb IA de Canva.