Mes: gener de 2024

Publicat a

El futbol continua sent de “mascles”

O això es el que sembla si fulleges la premsa escrita, un dels diaris que he mirat, 4 pagines d’esports, de les quals el 50% parlaven de futbol, i al principi el tema del dia, l’adeu d’en Xavi, 4  pagines senceres més, i de l’equip femení un ressaltat i prou, per cert d’una mida més petita que els mòbils de darrera generació.

Un altra diari, 8 pagines d’esports, 6 d’aquestes dedicades al futbol, tema Xavi quasi 3 pagines, i en aquest l’equip femení li han dedicat mitja pagina i un titular una mica més altisonant: “una trituradora de rivals” i a continuació hi ha un petit resum del partit.

I res més … es veu que en aquest país nomes hi ha futbol de “mascles” els equips femenins no son visibles, no se’n recorda ningú, nomes quan convé airejar que s’ha guanyat alguna cosa, no se una copa, una lliga, una champions, un mundial …

D’entrada ja li diuen la “Liga F” i a la masculina perquè no “Liga M”? tota aquesta historia que hem viscut els darrers temps, motivada per la Federación Española de Futbol i els seus capitosts, sembla que no aconsegueix passar de fumeres que un cop a passat la ventada en queda poca cosa.

Per les coses que en comptagotes es van coneixent, es patètic el tracte que en general reben les components dels equips femenins en comparació amb els masculins, si voleu parlem de diners, penseu que les dues persones que el 2023 van guanyar les pilotes d’or, femenina i masculina, tenen el mateix tracte econòmic?

Llegint els darrers mesos tota la tinta que s’ha fet córrer referent al futbol femení i les seves vicissituds, podem recordar una mica, campiones posant-se les medalles elles soles perquè ningú de la federació ho feia, abraçades i petons totalment fora de lloc, i quan es van plantar per no jugar amb la selecció reivindicant ja no igualtat total, però si el respecte que es mereixien, amenaçades amb multes i expulsions, i cal recordar que part d’aquells “capitostos” encara manen, així no podem anar gens de be.

Es parla de sostres, el sostre de vidre, el sostre groc … ho podeu buscar a les xarxes, el primer es la barrera invisible que representen les limitacions amb què es troben les dones per a ascendir professionalment, i el segon es un documental que ve signat per Isabel Coixet.

Quan sembla que gracies a algunes dones lluitadores s’aconsegueix quelcom, sempre si ha un “mascle” ferit que procura fer-les retrocedir, recordem a les anomenades “tretze roses” que van ser afusellades per defensar la democràcia i la llibertat, i alguns “mascles” les van titllar de terroristes no fa pas tan.

Tenim molt camí per recórrer, tan en això com en moltes altres coses, però avui el futbol de masses m’ha permès parlar d’això, del masclisme opressor que no hi ha manera d’erradicar-lo, imatge de planet_fox a pixabay.

Publicat a

Il·luminacions divines

Aquest mati quan fullejava la premsa, escrita i digital, he vist diferents exemples de com sovint s’il·luminen alguns polítics, i m’ha vingut al cap una reflexió, amb el temps alguns, molts polítics es tornen uns il·luminats o es que tots els il·luminats acaben sent polítics?

Això té difícil resposta, d’entrada veiem que diu el diccionari català, a més de que alguns ens mostren definicions més o menys de caire diví o religiós, el que explica millor el perquè avui l’utilitzo jo, es una que diu “un il·luminat es aquell que es pensa que té la veritat absoluta i uns coneixements superiors als dels altres” us sona això?

Anem al perquè d’aquest titular, d’entrada a la premsa escrita surt una fotografia on es veu una rotonda on hi conflueixen nomes dos vials, rotonda perquè? pel dia que es vulgui ampliar i fer mes carreteres? I el petit escrit diu: on no es creuen els camins, es fora del país, però es igual, el il·luminats son a tot arreu, i continua dient que es l’exemple d’una era d’urbanisme desaforat ara en debat, però mentre es devateix, els il·luminats continuen fent barrabassades.

Un altre, una comunitat autònoma d’aquest país, elimina les multes a les empreses que gestionen sense plantilla suficient les residències d’avis, “chapeau” si senyor, ens explica que el butlletí oficial de la comunitat va publicar la modificació de les sancions que permet als prestadors d’aquest servei incomplir els ràtios de personal exigits en els contractes. El mateix govern de la comunitat ha al·legat que les empreses porten des de 2020 amb dificultats per a trobar gericultors als quals contractar. Hi ha qui assenyala que el problema real podria ser l’estampida de sociosanitaris a comunitats autònomes veïnes amb millors condicions laborals, us sona això?

Rotondes, carreteres i autopistes inacabades que no condueixen enlloc, infraestructures de baix nivell, infrautilitzades o no se sap perquè es van fer. I els més recents com les ampliacions d’aeroports, curses automobilístiques o per exemple les no inversions en infraestructures de serveis de primera necessitat, llegiu aigua. Si ja se que la sequera no es culpa dels il·luminats, però el fet de que ara ens assabentem de que fa dècades que no es destinen recursos a millorar i evitar les fuites de milions i milions de litres  d’aigua si que ho es, si que es culpa de la nefasta gestió que els polítiquets de joguina han fet i continuen fent, malbarataments de tot tipus en el conjunt de la seva gestió. Imatge de pexels a pixabay.

Ho hem de canviar, si no hi ha normes i lleis que permetin expulsar i fer trontollar la “poltrona” a tota aquesta colla de galifardeus, no tots però molts, hem d’exigir que es facin les modificacions adients per encabir aquest filtre del tot necessari per el bon funcionament de la nostra societat, al cap i a la fi com sempre dic, es el futur dels nostre fills i nets. Pensem-hi.

Publicat a

35 anys de Montpeità.

Aquesta historia començà, no ara fa tres o quatre dies, no, ens anem d’anar per allà l’any 1.989, quan després d’uns primers passos a mitjans de la dècada dels ’70, una colla de gent que creien en Sant Fruitós, engeguen un projecte, engeguen aquesta etapa que es la que ara ens permet celebrar aquests trenta cinc anys de Montpeità.

Les coses no es fan soles, hi ha d’haver gent que hi cregui, si no es així segur que no es fa res, s’ha de tenir il·lusió, empenta i creure en el projecte; recordo que en una trobada, a l’inici del darrer relleu  d’aquest setmanari, un periodista de les nostres contrades ens deixava anar, un setmanari? I en paper? esteu bojos … i ben pensat, si, es cert, hi ha gent que esta boja per Sant Fruitós, gent amb il·lusió, gent amb empenta, gent que creu en un projecte de poble, i s’esforça en crear elements que permetin que el dia a dia del nostre poble es conegui, i no caigui en l’oblit, que sovint es el més probable que pot succeir.

Al llarg d’aquestes dècades, han passat diversitat de persones pel Montpeità, persones de totes les edats, dones i homes, que després de la seva tasca laboral de cada dia, possiblement sacrificant també part de la seva vida familiar, dedicaven i dediquen unes hores a que setmana rere setmana el puguem tenir a les nostres mans, i puguem conèixer el que passa al poble, les botigues i empreses que hi han, les opinions de tots tipus dels col·laboradors habituals i esporàdics, fets rellevant ocorreguts al poble …

He agafat alguns d’aquells primers números … historia del poble, Festa de l’arròs, esports, nou pavelló poliesportiu, caramelles, la Creu Roja, l’autopista … col·laboradors, un munt, no hem posaré a anomenar-los perquè segur que me’n deixaria algun, tots han estat i son molt importants, sense elles i ells el Montpeità no tindria contingut i la historia del poble, la nostra historia, no seria recordada. Qui oblida la seva historia, oblida les seves arrels, i posa en perill el seu futur. Endavant Montpeità.

Publicat a

Polítics, una responsabilitat social

M’entretenia a llegir una noticia en la que s’esmenta que en un petit poblet de la Segarra, hi ha hagut un daltabaix perquè una regidora del poble, diguem que teòricament no situada a la dreta de res, ha tractat amb un representant de la ultradreta, treure a l’actual alcalde que teòricament tampoc esta a la dreta de res, suposem que per canviar el color del partit que mana al poblet en qüestió, o per canviar el o la que mana. El poblet, els pobles són molt més que els seus representants polítics, en aquest cas el poblet es molt més que 7 regidors.

Arribats a aquest punt, sempre es postula la màxima de que tot tipus d’acords i de pactes son legítims, i es veritat, el que els interessats es deixen al tinter, si fos benpensant creuria que ho fan inconscientment, es el fet de que mai, mai es volen donar explicacions al poble si s’han incomplert les promeses que via programa electoral es van fer per aconseguir els vots de la ciutadania. I això ho podeu traslladar a qualsevol poble, ciutat, regió o país …

No se que van prometre, com diu el diari la marca blanca d’ERC, en aquesta població, el que si que hem pogut comprovar arreu de les formacions polítiques en general, es que sovint els mouen motius que no sempre son ni en benefici ni pensant en el veïnatge.

Jo sempre he dit que no necessàriament estic d’acord amb el que prediquen els partits, o els seus representants, possiblement hi ha postulats no admissibles social i humanament, però si tenim una legislació que permet presentar candidatures polítiques si es compleixen els corresponents requisits, els hem d’acceptar, encara que els més extremistes sovint no voldrien competència i pregonen possibles il.legalitzacions. Dit això, perquè els partits no es pregunten oberta i públicament perquè la gent vota el que vota, no tota la culpa la tenen els partits qualificats de xenòfobs i feixistes, no, quina culpa en tenen d’aquesta situació la resta de partits? si no fan la seva feina ben feta, si no fan el que van prometre, es lògic que s’arribi a situacions no desitjades, on queda el contracte amb el poble? com podem els ciutadans fer pagar aquest incompliment? votant cada 4 anys? això es riures dels votants.

Fa anys que hi ha una pregunta llançada a l’aire, al vent, i que ningú vol entomar personalment abans de presentar-se com a salvador de la ciutadania, que te el manar, que te el poder, que la majoria no li fa el lleig, ni l’enfarfega? hi ha qui diu que son els bons salaris que cobren, no sempre es així, hi ha qui diu que hi pot haver un possible intercanvi de favors, tampoc sempre es així, hi ha qui diu que això de sentir-se poderós, això de tenir a les teves mans les decisions importants pel poble o pel país enalteix, enforteix l’ego personal, i que d’aquí es fan actuacions no sempre necessàries, i que sovint es per això que ara sen diu “postureig” i que sempre s’havia dit fer-se veure o fer-se l’important, i es que hom pot sentir-se realitzat, pot sentir-se superior a la resta de mortals, i possiblement creu que pot aconseguir immortalitzar la seva persona en un record plàcid, sobresortint com a salvador d’una societat que sense ell o ella estaria en un declivi constant i fatídic. Polítics penseu-hi, ciutadans reflexionem. Amb imatge de gdj a pixabay..

Publicat a

Maniobres fosques

Maniobres polítiques al marge de la llei, encobriment i obstrucció de les investigacions en els seus casos de corrupció, procediments al marge de la llei, dossiers amb informacions majoritàriament falses .. tot això i més, en el primer parell de paràgrafs de la investigació conjunta de La Vanguardia i Eldiario.es, ho vaig llegir al diari d’aquest passat dilluns.

L’article de dilluns, signat per en Manel Pérez, ocupa quatre pagines, on si pot llegir de tot, fets inventats o falsejats, noms propis de l’escena política nacional que es diu que menteixen descaradament, trifulgues, i tot plegat per fer front a l’independentisme. Es parla d’informes ficticis, falsejats, per enfangar, embrutar i fer caure a persones i entitats vinculades a l’entorn catalanista, encara que al llarg del temps la majoria de causes no s’han pogut demostrar, ja que sovintejaven les denuncies “anònimes” plenes de dubtes envers la seva veracitat, i a més alguns responsables de tot això, declaraven sentir-se ofesos.

De fet, tot allò que va passar diuen a partir del 2012 es barreja amb la situació i les accions d’avui en dia, els màxims responsables polítics del país diuen que la investigació ha de seguir fins el final, caigui qui caigui, a veure si en aquesta ocasió es veritat. Es diu que tindrà que declarar l’ex president del govern espanyol, el qual segons aquesta investigació de La Vanguardia i Eldiario.es, estava informat de les practiques de l’anomenada policia patriòtica, un dels acusats injustament i falsament diu que tot això son fets intolerables en democràcia, però no s’actua i els responsables continuen passejant pel carrer tranquil·lament.

Es curiós, no, es vergonyós, tampoc, es de “jutjat de guàrdia” que els responsables de tota aquesta trama reconeguessin que moltes de les investigacions tenien el seu origen en informacions publicades a internet i que no es podien confirmar, els hi sona? fake news? noticies falses? desinformació total constantment.

Els mitjans que han fet la investigació continuaran publicant el resultat del seu treball, jo en tornaré a parlar, segur que si, però i si ens poséssim a treballar individualment, i si féssim treballar una mica el nostre cervell crític? informem-nos, pensem, tinguem el nostre propi criteri per assolir algun posicionament crític amb els mals de la política, amb els polítics dolents, aquells i aquelles que ho embruten tot.

Encara que pensant, pensant … tot això deu ser allò de deslleialtat política, allò que els partits extremistes volen legislar per poder il·legalitzar partits, oi que si? o sigui que els primers que perillen en ser il·legalitzats son ells mateixos … viure per veure, imatge de roszie a pixabay.

Publicat a

Medicina universal

Amb motiu de l’article d’en Josep Corbella a la Vanguardia, m’agradaria posar-hi cullerada, perquè al cap i a la fi això de la medicina universal, ha estat una promesa dels polítics fins que ha tocat estrènyer el cinturo, possiblement com sovint passa, per una mala gestió dels recursos.

Els avenços mèdics nomes seran assequibles a qui els pugui pagar, amb aquesta sentencia l’autor ens endinsa en aquest mon dels assajos clínics i farmacèutics, on les inversions sempre acostumen a estar liderades per companyies privades, i això fa que per exemple el darrer fàrmac per tractar l’obesitat pugui arribar a costar uns 300 euros mensuals, lluny de les possibilitats de la majoria de ciutadans.

Però no son nomes els medicaments per l’obesitat, en el cartipàs de medicaments que no pot pagar la sanitat publica, son massa cars, també n’hi tenim per a la diabetis, el colesterol, el càncer, l’alzheimer, malalties cardiovasculars i un llarg reguitzell de medicaments que no estan a disposició de la gran massa ciutadana pel seu cost excessivament elevat, diuen.

Sempre he tingut clar que comercial i empresarialment es més interessant tenir clients, llegim pacients, per a tota la vida, que no pas clients, pacients, per una única ocasió. Sempre es més interessant aconseguir avenços en la línia de convertir les malalties en cròniques, que no pas una cura definitiva. I entenc aquesta visió des de la vessant comercial d’empresa privada, el que no vull entendre son el munt d’excuses i manifestacions per justificar l’immobilisme del sector públic, per justificar la ineficàcia i inexistència de polítiques clares i fortes en aquest camp. Que si son molts diners, que si la gestió publica es ineficaç, no ens enganyem si per a les empreses privades que han de fer i repartir beneficis es viable, per a empreses publiques que el benefici es social també ha de ser viable, les justificacions contraries, son senyal inequívoc de no saber o no voler fer la feina que toca.

Quan els estats, els governs, els polítics faran la seva feina i destinaran recursos, entre altres coses, per a recerca medica amb el corresponent benefici per a la societat en general i pels pacients de les diferents malalties que si que son tractables medicament? imatge de ckstockphoto a pixabay.

Publicat a

Deslleialtat

Que vol dir deslleialtat? com sempre tot depèn dels interessos del qui ho ha de definir, no tan la paraula per si mateixa, si no per la seva intenció d’encaixar amb quelcom que pugui ser més o menys criticable.

Manca de lleialtat, així es com ho podem veure definit tan en diccionaris en català com en el de la Real Academia Española, llavors que significa lleialtat? fidelitat, noblesa, franquesa, amistat, honradesa, adhesió, en resum fermesa en els sentiments i en les idees que fa que una persona no enganyi ni traeixi els altres.

Així quan els populars demanen dissoldre un partit per deslleialtat constitucional, que es el que demanen? pensem que tot aquesta historia penja de la llei d’amnistia que s’està tramitant, i el que ells proposen és crear un nou delicte que substitueixi a la sedició basat en aquesta suposada deslleialtat constitucional.

Però que podem incloure en el context de deslleialtat constitucional? esta clar que ells hi volen fer encaixar fer referèndums que anomenen il·legals, declaracions d’independència il·legals, però i altres actuacions com tindríem que valorar-les, per exemple el frau fiscal es una deslleialtat constitucional? els que fan frau fiscal amb quantitats rellevants, ho podem veureu com que estan privant a la resta de ciutadans dels drets constitucionals com ensenyament o sanitat? això es deslleialtat constitucional? els acusaran, els detindran, els jutjaran i els tancaran a la garjola? Els partits que han estat condemnats per frau fiscal, els dissoldran i als seus dirigents també els hi aplicaran aquesta mateixa llei?

Recordem la definició … que una persona no enganyi a les altres … o sigui quan un dirigent enganya als ciutadans, pensem en allò de les Açores o algun atemptat ara fa una vintena d’anys, això es enganyar als altres? això es deslleialtat constitucional? hi ha una diferencia substancial entre aquests actes i un referèndum, i es que en aquests darrers hi van haver víctimes mortals, imatge de geralt a pixabay