Categoria: Joventut

Publicat a

No pot ser que continuem doblegant-nos

No, no pot ser que permetem que ens continuïn doblegant anímicament, mentalment i físicament, no pot ser. Mires, llegeixes, escoltes i arribes a la conclusió de que aquests que fins ara anomenava “politiquets de joguina” i que a partir d’ara els anomenaré com a “aprenents de capitost” o de patriarca per no dir cabdill, i els hi canvio la denominació perquè les seves accions i inaccions no son de joguina precisament, si no que son malintencionades o en el millor dels casos son el resultat d’una ineptitud inversemblant.

Podríem agafar molts exemples, pero avui m’ha donat per fixar-me en una noticia que no parla directament de guerra, no parla de segrestos, no de parla de violacions, no parla d’assassinats, parla d’acollir o no acollir a menors migrants estrangers, es senzill oi? que s’ha de fer amb els menors migrants que actualment malviuen en algun racó principalment de Ceuta?

Podríem començar a discutir si s’ha de permetre l’anomenada immigració il·legal, pero quan surt el tema en alguna tertúlia jo sempre faig la mateixa pregunta, a que estem disposats a renunciar els habitants dels anomenats “països rics” perquè el immigrants no tinguin necessitat de venir?

Les feines que no requereixen alta qualificació professional i mal pagades les farem els d’aquí? ara no les volem fer, no us ho creieu? fem una ullada al mercat laboral actual, les persones cuidadores, les kellis, la restauració, la construcció … no cal que continuï perquè la realitat es que cada vegada hi ha més gent i mes sectors ocupats principalment per nou vinguts, a les hores demano i els d’aquí, els que reclamem que no vinguin migrant en que treballem?

Llegia avui a la contra de la Vanguardia una frase atribuïda a Michael Ignatieff “un país ha de tenir la porta gran i tanques molt altes” la porta gran per facilitar l’entrada dels que vinguin i es vulguin esforçar per contribuir al progres del país i les tanques molt altes per dificultar l’arribada dels que nomes busquen aprofitar-se del sistema, be, es una proposta, pero tancarem també l’arribada de tots els productes fabricats per persones, canalla inclosa, amb uns salaris irrisoris, o això ja ens esta be, així podem continuar consumin i fent-nos els fatxendes perquè creiem que tenim més poder adquisitiu aquí que els dels països productors? Il·lusos, esclavitud de consumisme.

No estic d’acord amb la immigració il·legal, amb la legal tampoc si es forçada, pero no perquè sigui racista, el que no pot ser es que les persones es tinguin que plantejar abandonar el seu poble, la seva família, el seu entorn perquè no tenen possibilitats de subsistència o aquesta sigui mes que precària, mentre els hi refreguem pels nassos que aquí estaquem els gossos amb llonganisses encara que no sigui veritat.

Als capitostos d’algunes regions espanyoles, ui no que ara dir això esta mal vist, als capitostos d’algunes comunitats autònomes els hi hem de recordar que com deien ells si Catalunya no es dels catalans es de tots els espanyols, Aragón, Extremadura y Castilla y León en aquest cas en matèria d’immigració de menors no es dels aragoneses, ni dels extremenys ni dels castellans i lleonesos, es de tots els espanyols, “pues eso” a callar i a acollir menors i com va dir en Trapero “Bueno, pues molt be, pues adios”.

Llegia en algun lloc que la estupidesa es fins i tot pitjor que la maldat, es possible pero el que es pitjor es que persones dolentes siguin també estupides, i això malauradament es el que cada dia trobem mes en el món de la política. Imatge generada amb IA de Gemini.

Publicat a

Recordeu quan la globalització era la solució

Si, fa quatre dies, be qui diu quatre dies diu quatre anys o quatre dècades, al cap i a la fi l’espai temporal es més o menys ampli en funció de la franja de la que parlem; com deia, fa relativament poc temps ens prometien que la globalització era l’elixir màgic per fer un món millor, implementar una cultura global tot superant les barreres geogràfiques que permetria una internacionalització dels mercats, vaja que era la panacea, si, la solució general per a qualsevol mal, era una poció màgica per crear una societat de somni. Ara sabem que realment era construir un malson per a milions de persones.

Tot i que això de la globalització sembla un invent del segle XX, en realitat ja es va començar a implementar cinc o sis segles abans, al cap i a la fi amb el descobriment de terres llunyanes es sotmetien als anomenats indígenes originaris globalitzant la seva societat, o sigui se’ls hi deixava el sofriment i la mort a ells i es traslladaven els bens i les riqueses a mans dels diguem-ne conqueridors, mot menys malsonant que el que realment tindríem que utilitzar.

I tota aquesta pastoral a que be? tot comença en llegir tres noticies seguides a el Periódico, tres noticies que ocupen mitja portada i les quatre pagines següents, ens parlen de la problemàtica de l’habitatge en diferents àmbits; l’ensenyament on el preu de l’habitatge condiciona l’elecció de la universitat, part del funcionariat a qui el cost d’un lloc per viure obliga a rebutjar places, o per exemple el cas de la medicina de poble on es planteja recuperar la idea de l’habitatge pel metge que sempre havia existit als pobles.

Ens ho han globalitzat tot, això si d’aquella famosa idea de un procés econòmic, social, polític i cultural a escala global amb una intenció d’integració i interacció entre els països, les persones i les institucions, nomes ha arrelat la part econòmica per a alguns, quatre gats ben situats i que sovint arribem a la conclusió que possiblement tenen més de set vides, perquè nosaltres passem pero els seus negocis i beneficis passen de generació en generació i es perpetuen.

Si tenim una societat on l’habitatge es un problema per a la majoria de persones, es que hem globalitzat malament, volem que la joventut tingui formació, bona formació, no la que ens mostren els informes PISA, una formació que no nomes sigui un títol penjat en una paret, si volem que el jovent sàpiga comprendre i millorar el seu entorn, la seva vida, la seva societat, posem-los-hi fàcil, que tinguin els centres i professorat adequats, que sigui proper a casa, sense necessitat de desplaçaments o compartir habitatges a uns preus desorbitats.

Volem que a l’àmbit professional tinguem treballadors motivats, difícil pero es pot millorar el que tenim actualment, vinculem les places productives que son necessàries a l’habitatge necessari, que fa falta un metge, un professor, un policia, un jutge … si li hem de fer creuar el país per anar a treballar li hem de facilitar un habitatge, encara que prèviament potser tindríem que intentar cobrir les places amb gent de l’entorn geogràfic. No se quins condicionats hi ha ara per escollir i assignar places, pero quan llegeixes que els del nord de Catalunya han d’anar a treballar al sud i a l’inrevés, es que el sistema no te en compte ni a les persones ni a les necessitats socials reals, prima una globalització que no sabem ben be a qui beneficia, pero si que sabem a qui perjudica i no fem res per millorar-ho. Imatge generada amb IA de Gemini.

Publicat a

Xarxes socials i menors

Una de les qüestions que darrerament també omple informatius, es la possible prohibició de que menors de 15 anys puguin accedir lliurament a les xarxes. Tot plegat per millorar la salut mental i anímica del jovent.

Exigències mes restrictives als chatbots d’IA, jocs en línia, autoritzacions dels pares per obrir comptes a les xarxes socials, es parla de normatives que estructuraran l’accés dels menors a les xarxes segmentant-los per franges d’edat fins els 15 anys; un grup serà el de la quitxalla de 13 i 14 anys, un segon grup pels de 3 a 12 anys i finalment els menors de 3 anys no podran accedir a les xarxes.

Mirem-nos be això de les edats, comencem per la darrera, suposem que es del tot lògic que els menors de 3 anys no puguin accedir a les xarxes, ho tenim tots clar? aleshores com pot ser que avui dia puguem veure infantons en un cotxet enganxats al telèfon? perquè no molestin? seria interessant que recordéssim que ningú ens obliga a tenir fills.

Segona franja d’edat, de 3 a 12 anys, quina diferencia hi ha entre els menors de 3 anys i per exemple, per posar una edat, els menors de 6, de 8 o de 10 anys? quina es l’edat optima perquè deixem enganxar als infants al mòbil o la tablet? si als menors de 3 anys els hi endollem el mòbil perquè estiguin quietons, lògicament a mesura que es van fent grans, aquest accés es va fent mes necessari, ja que tampoc han après cap altra modalitat d’entreteniment.

I els de 13 i 14 son jovenets pero volen ser grans, nomes volen allò que veuen diàriament que tenen els seus pares i avis, que de fet ja fa temps que tenen i que ha estat dissenyat per entretenir-los xuclant-los la potestat de pensar lliurement, els punyeteros chatbots i algoritmes de l’IA.

Esta be que els governs i la UE plantegin normes per reconduir la disbauxa actual en aquest camp, ja van tard, pero estaria be que les famílies no esperéssim que tot ens ho regules el papa estat, de fet sovint ens queixem de que tenim massa regulacions i massa prohibicions, si ens aturem un moment a pensar, si, sense el mòbil a la ma, potser veurem i entendrem que també hi podem fer quelcom a nivell individual per, si no aturar, com a mínim si afeblir aquesta xacra, engrandir i maximitzar les relacions humanes i sobretot les familiars.

Llegint comentaris fets a noticies relacionades amb aquesta qüestió, hi trobem de tot, els que no hi estan d’acord, els que aplaudeixen la mesura, els que diuen que aquestes normes s’havien d’haver activat abans, pero en general trobo molt afeblida la crida, millor auto crida, que es pugui fer als adults, pares i avis principalment, perquè a les seves i a les nostres mans hi ha la veritable solució per resoldre aquest atzucac, les tecnològiques no ho faran, recentment n’hem tingut la proba amb una multa milionària a una de les grans empreses, pero res més, com sempre pagant Sant Pere canta, segur que ho volem deixar en mans de les empreses i dels polítics? segur que no volem ser part de la solució? deixem de criticar i queixar-nos i posem-nos a treballar fermament, per aconseguir allò que els dirigents son incapaços i incompetents de fer, deixem un món millor als que ens substituiran en un temps més curt del que pensem, valorem el que tenim, el que podem fer i el que volem deixar. Tan difícil ho veiem? si no fem res, si, dificilíssim. Imatge generada amb IA de Gemini.

Publicat a

On es la quitxalla?

Sovint quan llegeixo noticies o passejo pels carrers de qualsevol població, dues activitats completament diferents pero complementaries, si perquè quan llegeixes les cròniques de la premsa per cert poques de positives, de fet fa un temps que li vaig preguntar a la IA “per què sembla que no hi ha notícies positives a la premsa des del 2000?” , o quan fas un tomb pels carrers de qualsevol poble o ciutat del nostre petit país, t’adones de que a diferencia de quan jo era jovenet, no hi ha quitxalla jugat ni als carrers ni a les places, on es la quitxalla? fent activitats extraescolars? enganxats a les pantalles? on es la quitxalla?

Si, ja se que direu que els carrers son perillosos, es cert, i les places també? hi ha molts cotxes que son el resultat visible d’aquesta gran enganyifa que ens van col·locar anys enrere, demostrar que hem assolit un nivell més alt a la societat de consum, com a mínim classe mitja alta, i ens ho vam creure, hem de tenir un gran cotxe o hem de tenir un cotxe més car de compra que els veïns per demostrar que tenim més poder adquisitiu, quina fal·làcia, perquè no ens enganyem entre el finançament típic de sempre i les noves modalitats del compra ara i paga quan puguis, ens anem endinsant en un endeutament perpetu, realment creiem que tenim la possibilitat real de consumir tot el fum que ens venen?

M’he desviat del fil inicial, retornem-hi, els carrers estan plens de cotxes, fet que impossibilita que la quitxalla hi pugui jugar, ara anem a les places, espais al mig del poble o dels barris, sovint protegits dels vehicles, pero que la quitxalla no hi pot jugar perquè hi ha terrasses de cafeteries, el mateix passa amb les rambles o passejos d’arreu, deixeu-me dir que no estic en contra de la utilització d’aquests espais pels adults, pero racionalitzem-los, hi ha de tenir cabuda tothom, la quitxalla per jugar també.

Massa sovint veus places amb rètols de prohibit jugar a tot, pilota, bicicleta, corredisses … i que fem amb els nens i nenes? aleshores els hi preparem espais tancats perquè es puguin entretenir, si sales de jocs de boles, llits elàstics per fer salts, tobogans, o espais oberts del tipus parcs públics a mercè dels capricis de la meteorologia, els tanquem, els encerclem i que no molestin als grans mentre fem l’aperitiu, el tardeig o el vespreig, per cert com que les costums van canviant mireu l’acudit d’en Galdric al Regio7 es per pensar, ho té això el Galdric, ens interpel.la amb allò que sovint no volem veure, parla de la caiguda del consum d’alcohol als locals d’oci tot posant en boca d’un avi la següent frase: “no ens entretinguem amb el botellot … no voldria coincidir aquí amb els nets” , pregunto a la societat: les places no poden ser de la quitxalla? .

De fet tinc un company que ha treballat molt per fer a conèixer a la canalla i a tots plegats, el joc tradicional de sempre, teclegeu aquest nom i podreu trobar referencies a les xarxes. Fins que no tornem els carrers i les places a la quitxalla, no normalitzarem el rol social, adaptem aquella famosa dita i cridem ben alt: “els carrers seran sempre de la quitxalla”. Imatge generada amb IA de Copilot.

Publicat a

Més enllà de l’11-S

Unitat, convivència, manifestacions, responsabilitat, lluita … la premsa d’avui i sobretot la de demà omple i omplirà pagines i minuts per ensenyar-nos les reivindicacions d’uns i altres d’aquesta data tan assenyalada a Catalunya, una part més diguem-ne institucional amb l’ofrena floral a Rafael Casanova i la part més reivindicativa al Fossar de les Moreres. Com sempre vall de xifres segons faci el càlcul l’organització o la guardià urbana. Per a mi no es una qüestió ni lleugera, ni frívola, penso que si el poble deixa de ser reivindicatiu ho tenim fotut.

Dir que també es una data assenyalada als EEUU, a Nova York hi van morir milers de persones per uns atacs terroristes, d’això en fa vint-i-cinc anys, i a hores d’ara encara hi ha presoners en espera de judici, d’això en diuen presó preventiva?

Més enllà de la diada de l’11 de setembre hi ha més problemes, hi ha moltes qüestions que estan pendents de solucionar, deixem que de la diada se’n ocupi la premsa, i parlem una mica del dia a dia de les persones normals i corrents, les anònimes, aquelles que sovint son oblidades en els pressupostos governamentals, encara que les promeses dels polítics vulguin transmetre una sensibilització realment inexistent.

Dues noticies emparellades a la mateixa pagina de la Vanguardia d’avui, la primera “Campanya d’una mare que va per­dre un fill: que no es parli del suïcidi mata” i es que el seu fill de 24 anys es va suïcidar. I la segona “més del 14% dels alumnes diu que sap casos d’assetjament escolar a les aules” i aquesta em preocupa especialment; que hi diuen els responsables polítics i funcionariat? que hi diuen els docents? que hi diuen les famílies? que pensen fer tots plegats?

El que va passar el 1714 i les seves conseqüències es molt fotut, el que va passar el 2001 a Nova York i les seves conseqüències es molt fotut, pero el que passa dia rere dia a casa nostra per mi ho pot arribar a ser encara més, i es que moltes persones principalment joves no tindran futur perquè es suïciden i altres tindran un futur molt dolent perquè son destrossades amb assetjaments brutals, que en aquest cas te una connotació totalment oposada a la que estem acostumats quan ho diuen en alguns programes culinaris televisius, aquí brutal significa irracionalitat, bestia, violència salvatge …

Perquè dic que pot arribar a ser pitjor? mireu en els atemptats de NY crec que van morir unes 3000 persones i es diu que degut a la toxicitat que va enverinar l’aire poden haver-ne mort unes 10.000 més. En el suïcidi de joves es parla de que més de 350 es lleven la vida cada any a Espanya, i en els 25 anys que fa dels esdeveniments de Nova York, tenim una projecció de quasi 9000 morts nomes en aquest país, ho volem extrapolar a la resta de països? fem números, fem.

Pero si aquí a més hi afegim els assetjaments que en múltiples ocasions acaben també amb el suïcidi dels assetjats, que no dels assetjadors que sovint encara fanfarronegen dels seus actes criminals, tindrem una xifra de morts i destrossats en vida i de per vida esgarrifosa. Mireu, jo no se si com diu la Vicky Nieto “parlar salva” pero si mireu la seva web veureu que diu que la xifra total general oficial a Espanya son d’11 persones mortes per suïcidi cada dia, això extrapolat a l’any son més de 4000 i en aquella comparativa a 25 anys tindríem més de 100.000 morts per suïcidi, es greu o no?

Per l’11-S català fem actes cada any, perfecte, per l’11-S americà tenen empresonades persones pendents de judici, no crec que sigui perfecte precisament, i pels suïcidis a casa nostra que fem? perquè demà l’11-S polític serà passat, pero els suïcidis continuaran i aquest futur continuarà convertint-se en el present mortal de cada dia. Imatge generada amb IA de ChatGPT.

Publicat a

Tenim a les nenes i nens desprotegits

Ara mateix feia una ullada a la premsa digital, una de les primeres noticies que he vist m’ha fet mal, molt de mal, una noticia a infoLibre no poso ni el titular perquè ja es indignant, no se si el podreu llegir o no, a vegades aquest mitjans limiten la lectura de les noticies, nomes us diré que assenyalen a unes botigues de vendre productes amb, presumptament, cultura de la pedofília, es aberrant, indignant, hem de dir prou, deixem de consumir per costum, deixem de consumir perquè ens ho diu una colla d’arreplegats.

Segons la noticia, gent experta consultada ha dit que “la hipersexualització de les nenes és un dels factors que es troben darrere de la tolerància de la violència cap a la infància” us ho podeu agafar com vulgueu, pero vull pensar que a algú li va fer gracia i va comprar el lot de samarretes sense mirar que comprava, no se si tenia coneixements d’angles o no, no se si tenia connotacions malignes o no, pero es va cobrir de gloria i crec que seria necessari esbrinar si es una persona incompetent o va actuar amb mala fe, en el primer cas acomiadament directe i en el segon cas posar-ho en mans de la justícia.

Us posaré la frase que diuen que lluïa a la samarreta per nenes, ho faré en angles que no el domino gaire, així em fa menys mal llegir-ho “small ones are more juicy” pero si ho poseu en un traductor suposo que us bullirà la sang com a mi. Diu la noticia que han retirat el producte de les botigues després que alguns usuaris, entitats feministes i consumidors ho haguessin fet públic.

Segons la noticia, dos ministeris consultats, el de Drets Socials, Consum i Agenda 2030 diu que ells nomes tenen competència en controlar la seguretat dels productes, i per la seva part el de Joventut i Infància diu que no te competència sancionadora en aquests casos. I demano jo, qui es competent? el de Justícia per exemple? ja n’hi ha prou de la sexualitzacio continuada que es fa de la quitxalla, de les nenes principalment, això si mentrestant els informes PISA continuen caient en picat.

La canalla podrà ser i viure com a canalla? hem de tolerar que la societat en general i en aquest cas la moda en particular continuïn, presumptament, incitant a la sexualització i abús de la quitxalla? sempre hi haurà desaprensius criminals que buscaran el moment i la formula per cometre abusos, es tasca de tots evitar-ho, tota la societat ens hi hem d’implicar, adults en general, polítics, docents, juristes, policies, tots hem de dir prou amb els abusos a nenes i nens, prou es prou. Imatge generada amb IA de Copilot.

Publicat a

Escola inclusiva en el context del sistema educatiu actual

Es una qüestió recurrent, encara que potser podríem afinar una mica més i dir que es una malaltia endèmica, si perquè ja quasi ens hem habituat a que sovintegin problemàtiques diverses a l’entorn de l’ensenyament.

Els col·lectius que es mouen en aquest àmbit, principalment docents, sindicalistes i polítics, i dic principalment perquè els màxims perjudicats, jovent i famílies, com deia la consellera d’educació a l’entrevista d’avui a la Vanguardia , hi ha una “veu molt important que s’ha tingut poc en compte, la de les famílies”, i es cert perquè al cap i a la fi com passa en tots els sectors i en tots els col·lectius, discuteixen la jugada els treballadors i els responsables empresarials o com en aquest cas els responsables polítics, i els perjudicats aquí son la quitxalla i les seves famílies.

Tinc una edat, quan jo era petit, i no dic pas que allò era millor que lo d’avui, ningú parlava de ratis, d’escola inclusiva, de colònies, de PISA, d’assetjament, de protocols, i els més vells potser ni van poder estudiar allò que en deien les tres regles bàsiques, ja que molts amb prou feines podien anar a l’escola. eren un altres temps i per sort ha canviat, m’agradaria creure que per millorar, tot i que en els darrers temps sembla que retrocedim en formació pero sobretot retrocedim en drets i llibertats, a nivell de societat s’imposen els drets d’un quants per damunt de la majoria, i a nivell individual es recurrent que es vulgui imposar el dret personal al de la resta, en detriment de la convivència. O sigui estem en un punt en que tots volem fotre el que ens dona la gana sense mirar si molestem als que tenim al costat, això si a l’inrevés no ho tolerem gens.

I que te que veure això amb l’ensenyament? potser que d’una vegada per totes comencem a valorar tots plegats, famílies, docents, sindicalistes i polítics, que es el que volem transmetre al jovent. Volem transmetre valors? o volem transmetre coneixements de caire empresarial encara que malmetin la convivència entre les persones?  perquè no ens enganyem la majoria de dirigents actuals, siguin polítics, tècnics o funcionaris tenen estudis, tenen carrera, es van llicenciar, i de que ens serveix si anem de mal en pitjor en la majoria de camps? jo sempre demano al sector productiu de la societat i a les grans escoles de negocis o universitats de prestigi encara mes, que cony els hi ensenyem a les escoles, si quan passen a ser professionals de molts àmbits, ens foten a la societat cap per avall?

I quan revises coses com les que deia abans ho entens, ratis, inclusivitat, colònies, PISA, assetjament, i tot es vol solucionar incorporant protocols, protocols per a tot, i mentre s’omple la paperassa dels protocols, qui ensenya a la quitxalla?

Deia la consellera que la millora del sistema educatiu català passa per revisar l’escola inclusiva, com ens ho hem d’agafar això? fa temps em vaig endinsar una mica en aquesta qüestió, vaig parlar amb escoles, instituts, representants del departament, perquè hi ha un decret del 2017 que quasi no s’ha desenvolupat, sembla ser que no si han dedicat suficients recursos, per això deixeu-me fer una pregunta incomoda a polítics i a docents, en aquest deu anys que s’ha fet i com s’han posicionat al nostre país tots els implicats en aquesta mancança educativa que mereix un clatellot simbòlic per part de les famílies? i com sempre es fa, no valen les excuses de quedar be amb la vianda al plat. Imatge generada amb IA de ChatGPT.

Publicat a

Tot te un preu

Fins i tot destruir presumptament la vida present i futura de la quitxalla. Això es el que podríem extreure de l’article publicat a l’Ara “Meta claudica i pagarà 17.000 milions per evitar un judici que hauria revelat la seva cara més fosca” i signat per l’Antònia Crespí Ferrer on diu també que “29 estats dels EUA l’havien acusat de dissenyar les seves xarxes socials amb dinàmiques pernicioses per als adolescents”.

De que va aquesta historia? senzillament de què s’acusa la companyia tecnològica d’haver dissenyat xarxes socials addictives per als menors i haver enganyat el consumidor sobre la seguretat dels seus productes. Es diu que els fiscals del cas volien seguir les petjades marcades pel cas de la industria tabaquera; o sigui que no es tractava d’acceptar si la companyia era responsable o no dels danys causats, si no que havien preferit fer ulls clucs, fer caixa tot i ser conscient de les conseqüències nocives dels seus productes. I ara sembla ser que es pretén seguir el mateix camí.

No se que va significar allò per a les tabaqueres, no se quants diners van pagar ni on van anar a parar, als que havien patit malalties i fins i tot la mort ningú els hi pot ni reduir ni restaurar el seu patiment, i en aquesta ocasió tampoc sabem com acabarà. El que si sembla ser es que, segons el rotatiu, la companyia havia previst una clatellada a l’entorn dels 1,4 bilions (amb B) de dòlars, i ara pacta amb 52 fiscals generals dels dos partits dels Estats Units, una quantitat ridícula, feu un petit càlcul i ho veureu, nomes es tracta de contraposar les previsions amb la realitat, i podreu mesurar l’abast de l’escarni.

Ara si, ara es parla de límits de temps, es parla de que mentre estiguin connectats rebin avisos periòdics del temps que porten a la xarxa, es parla de bloquejar l’accés dels nens al nombre dels «m’agrada» i reforçar les mesures per impedir que puguin veure contingut inapropiat, i també es parla de posar eines al servei dels pares per poder exercir un control real. I el mal que han fet fins ara? qui i com es paga? a quan surt per nen o nena destrossat? tot i això, la realitat es que, segons el mateix article, no hi ha ni una sola menció a com funcionen els algoritmes d’aquestes xarxes. El 2022 es va produir un escàndol quan es va saber que eren coneixedors de que s’estava incitant les noies a patir trastorns alimentaris i tot i així l’algoritme els recomanava comptes que fomentaven l’anorèxia i l’obsessió amb la primor. Si això es així, no n’hi ha prou amb una multa més o menys quantiosa, sempre serà insuficient per les destrosses de jovent que s’ha fet.

Tot i que l’acord encara no es oficial, els fiscals consideren l’acord i la retirada del cas com un pas «significatiu» i diuen que «va molt més enllà del que qualsevol tribunal hagi ordenat o pugui ordenar» ??? i es queden tan amples dient que “l’objectiu d’aquest cas era protegir els nostres fills: desactivar les notificacions i alertes a la nit, i quan estan a l’escola, animar-los a descansar de les xarxes socials, protegir-los contra funcions nocives, implementar tecnologia de verificació d’edat i més», perquè potser si que a  partir d’ara es podria transformar el vell corriol en un camí més adequat per a la quitxalla, pero i les destrosses fetes fins ara qui les arregla? Imatge generada amb IA de Gemini.

Publicat a

Crèdit al consum disparat

Hi ha una estadística de crèdits al consum concedits entre març i juny de cada any, amb dades de les dues darreres dècades, amb un gràfic de l’Anna Monell a la Vanguardia que podeu veure i valorar a l’article “Els crèdits al consum abans d’estiuejar arriben a màxims dels últims 20 anys” signat per Iñaki de las Heras , que ens hauria de fer pensar una mica i tot seguit reflexionar amb profunditat pausadament.

Comencem pel principi, l’any 2005 la xifra de concessió de crèdits al consum era de 16.500 milions d’euros, l’any 2007 l’import va pujar fins els 19.700 milions d’euros i a partir d’aquell exercici tot va començar a petar. Ara analitzem que diuen les dades en que ens gastem els diners dels crèdits en qüestió, compra d’electrodomèstics, de cotxes, estudis, vacances, i sembla ser que aquesta darrera finalitat es la que assoleix més volum en els mesos que la precedeixen, o sigui maig i juny.

Sabem que no tot va ser culpa del crèdit al consum, hi ha diversos factors que marquen amb claredat quin camí seguirà una societat, sabem que allò que ens deien de que gastàvem per damunt de les nostres possibilitats no era cert del tot, sabem que incrementar el deute a cada passa que fem i a cada necessitat creada artificialment a la nostra vida no es bo, sabem que l’acumulació de deutes per l’adquisició de serveis i productes no basics no es bo, i tot i que sabem moltes coses, anem oblidant les fonamentals, el consum desmesurat no es gratuït i tard o d’hora ens passa factura.

Ara fem un cop d’ull a les xifres actuals, el gràfic del que parlava al principi, ens ensenya que la xifra de crèdits al consum concedits enguany, si aquest any 2006, es de 16.700 milions d’euros, ja es superior a la de fa dues dècades, i per fer una mica de memòria comparativa remarcar que l’any 2012 aquesta xifra va caure fins els 4.700 milions.

Per contra el preu del diner en el decurs de tot aquest temps no ha deixat de bellugar-se, el juny del 2025 l’euríbor estava en el 2,10%, el juny del 2007 en el 4,5% i el juny del 2012 va assolir l’1,2%. Va passar una època del 2016 al 2021 que aquest índex del preu del diner era negatiu, pero a partir del 2022 no ha deixat d’oscil·lar visiblement, arribant en algun moment a sobrepassar fins i tot el 4%. A mitjans del 2025 va ratllar a la baixa el 2% i des de les hores i fins ara no ha deixat de pujar, tenint-lo ara mateix a la ratlla del 3%.

Si mirem la premsa, i segons la tendència política que segueixi la que vulguem mirar, trobarem dades de tot tipus, millors o pitjors, pero un munt de dades que tampoc ens aclareixen cap on anem, que jo tampoc no ho se, no soc cap guru, pero mirem com evoluciona el consum, mirem com evoluciona el crèdit al consum, podrem tenir criteri propi no dels grans venedors de fum, i ara podem mirar com estan els interessos al consum. Asufin diu que el preu dels préstecs al consum ha sobrepassat el 10%, pero les estadístiques del Banc d’Espanya el situen en una forquilla d’entre el 6,84% pels préstecs personals i el 18,30% de les targetes, o sigui que si fem el conte der la iaia, tenim una mitjana del 12,50%.

Alguns diuen que “de Madrid al cel”, no se si això actualment es creïble, pero el que si que tinc clar es que o be endrecem el nostre consumisme, o amb el temps ens acabarem disparant un tret al peu que en lloc del cel ens pot portar a un infern personal. Imatge generada amb IA de Gemini.

Publicat a

On es la quitxalla

Un article a InfoLibre “Per què els nens han deixat de jugar al carrer” de l’Iván Muñoz em fa recordar que, dies enrere quan vaig passar pel costat d’uns blocs edificats ara fa unes dècades, en una població propera, vam comentar en el grup que en aquells edificis plens de columnes i amb uns baixos molt oberts als residents, no hi havia quitxalla jugant, i això que ja ens trobàvem en període de vacances estudiantils.

La pregunta era perquè no hi havia nens i nenes jugant en un espai sense cotxes, que vull pensar que suposadament es va construir pel gaudi veïnal, pero que era buit de veïns. Ara l’Iván ens en fa cinc cèntims del perquè passa això i de les seves conseqüències.

L’article comença convidant als lectors que viuen a prop d’una plaça o d’un parc o a qualsevol carrer d’un poble mitja, a que obrin la finestra de casa i escoltin, senten nens jugant? no? anys enrere si, que ha passat? en aquesta època de l’any es culpa del canvi climàtic, de la calor, i a la resta de l’any a qui o a que li donem la culpa? massa cotxes, més inseguretat, les famoses pantalles que sempre surten per tot arreu?

Menys nenes i nens jugant al carrer n’hi ha que el cataloguen com a una crisi dels espais comuns. L’ Óscar Barroso, professor universitari assegura que “una terrassa aporta vida, ocupació i seguretat urbana, però no pot substituir completament el banc, l’arbre o el joc infantil”, encara que davant de l’estupidesa i el comportament d’alguns humans, opino que no sempre les terrasses aporten seguretat, potser si ocupació encara que precària, i la vida podria ser discutible perquè cada taula va al seu “rotllo” sovint sense importar-li el que els hi passa als altres.

Deixeu-me que us expliqui una anècdota personal, fa uns dies caminava per un carrer de Manresa, vaig ensopegar i vaig caure ben llarg a terra, alguns diran que es un problema de l’edat, altres que no miro on poso els peus, tot això es possible, no penso qüestionar-ho, i no  es important perquè em passes a mi podia passar-li a qualsevol, es el fet de que a 20 metres hi havia una terrassa plena de gent fent un veure, i ningú es va moure de la seva cadira ni de la seva cervesa, em vaig aixecar, sense conseqüències i vaig continuar el meu camí,

Pero em serveix per lligar-ho amb la problemàtica de la que tracta aquest article del que parlo avui, el fet de que la quitxalla no jugui al carrer, no socialitzar amb altres joves, com diu la psicòloga María García a infoLibre, pot ser que en el futur tinguem adults més esquerps, menys tolerants i que no sàpiguen gestionar les relacions socials. O retornem a la canalla la seva època d’infants que al llarg dels anys els hi hem anat arrabassant, amb jocs al carrer i al parc sobretot no individualitzats, o en poc temps continuarem eixamplant la base d’adults no “socialitzables”.

No es tracta d’arraconar la tecnologia, pero no podem permetre que substitueixi les vivències amb la família i amb els amics, el cervell no es desenvolupa momes amb “pantalletes” que substitueixen el contacte humà, i aquest contacte humà com diu l’article «es produeix des de petits i el parc és el millor lloc per fer-ho». Podem retornar la quitxalla on els hi toca estar pel gaudi seu, no nomes pensant en la comoditat de la vida social adulta? Imatge generada amb IA de ChatGPT.