Mes: febrer de 2024

Publicat a

I després de l’atracament, que?

Ara fa quasi un any, publicava la primera part de les meves vivències i les meves experiències dels atracaments que vaig patir (veure Montpeità 1641). Explicava com vaig viure aquells atracaments i aquelles estressants situacions, perquè van ser diverses, en les que cada persona, cada individu, les viu i les pateix a la seva manera, al cap i a la fi no tots som iguals, ni amb el mateix caràcter, ni amb la mateixa resistència als entrebancs que ens presenta la vida, ni amb les mateixes pautes de recuperació post traumàtiques.

Sorpresa, desagradable però sorpresa, inquietant però sorpresa, pistoles, amenaces, ganivets, agressions, patiment, angoixa … això i més es el que significa un atracament amb violència.

Després, ara fa aproximadament mig any, posava en un paper el segon capítol, l’anomenava post-atracament amb trucades a tot arreu, a la direcció de l’empresa, a la policia, a la companyia d’assegurances, amb declaracions, identificacions … i deixava per a un tercer lliurament una part del recorregut per explicar: rodes de reconeixement, judicis …

No sempre es fàcil, el temps hi ajuda però també les desdibuixa, transmetre els moments, les vivències agredolces, les situacions amb una tensió negativa aclaparadora, aquelles coses que ens van fer mal i que al recorda-ho ens en tornen a fer. Després de tenir que patir també algun cap de l’empresa, diguem-ne un xic estúpid, després de tots els tràmits burocràtics amb l’asseguradora, després de fer les corresponents declaracions a la policia o a la guàrdia civil, després de reviure i visualitzar una vegada i una altra el forat del canó de la pistola davant dels meus ulls, comença un rosari de visites a les dependències o policials o judicials, per tal d’assistir a rodes de reconeixement de delinqüents o possible delinqüents.

Cal dir que en fer les declaracions et demanaven una descripció de l’atracador o atracadors, i tu deies el que creies recordar, i dic creies perquè no oblidem que nervis, acolloniment, estres, neguit, angoixa, no ajudaven gens a fer memòria, tot ho recordaves negatiu i fosc, Les rodes de reconeixement, ara no se com son, però en aquella època un cop havien “pillat” al possible atracador, es tractava d’anar on et manaven, policia, guàrdia civil o jutjats, i en una habitació, rere un vidre, o mirall, o això deien, et posaven quatre o cinc individus i a veure si reconeixies a algú; podia ser que si o que no, també podia ser que no ho tinguessis clar del tot. A les rodes de reconeixement hi podien haver també gent del carrer o fins i tot policies, per tal de que no hi hagués nomes el possible atracador.

En aquest punt del procediment, em vaig trobar en alguna situació diguem que curiosa, i es que per tal de preservar el nostre anonimat, en ocasions ens podien fer entrar al lloc on estàvem citats per portes discretes o laterals per no topar-nos amb el possible atracador, o sigui que anàvem mig d’amagatotis per evitar ser reconeguts. També m’havia trobat que en arribar el detingut, si era l’hora del piscolabis de mig mati, ajornaven una estona la citació, i en aquest temps t’havies de buscar la vida, o t’estaves a la sala d’espera, o anaves a fer un tomb, en funció del temps que es preveia que podia durar el refrigeri.

De fet, quan et poses a recordar, encara que la primera intenció sigui no “enrotllar-te” gaire, els record van sorgint, i apareixent anècdotes que semblaven oblidades, per aquest motiu i com que m’he estes una mica més del previst, deixaré el tema dels judicis per una propera ocasió, procuraré que no passin tants mesos. Imatge de fotorabe a pixabay.

Publicat a

Mantenir corruptes

Normalment quan es vol parlar de polítics s’acostuma a començar dient allò de “jo no els voto, però …” no es aquest el cas, ni diré si voto, ni a qui voto si es que ho faig, es indiferent quan es vol parlar una mica de corrupteles.

Aquests darrers dies ha tornat a sortir el tema a la palestra, i a més la nova acció coneguda,  reitera els possibles abusos de polítics o parents o amiguets en un front tan sensible com va ser la pandèmia, em refereixo que de nou algú suposadament es va lucrar amb el patiment humà.

Com sempre faig, ha anat a les xarxes hi he buscat textualment “corrupció política” i de totes les opcions que em donava el sistema, he escollit la de Wikipedia dedicada al nostre país. La veritat es que quan ha sortit la pagina he quedat astorat, molta, molta informació, tot i que hi ha paràgrafs en els que s’adverteix de possibles desacords sobre la neutralitat del punt de vista d’alguna de les versions actuals de l’article en qüestió, i també soc conscient de que sovint hi ha qui procura o intenta colar noticies falses per tot arreu.

L’article comença fent referencia a possibles corrupteles del segle d’Or, fa uns quants anys, no cal que anem tan enrere, ens podem quedar amb les més recents que parlen de la segona República Española, de la Guerra Civil i també de la posterior dictadura. De fet d’aquell període dels anys trenta del segle passat, hi ha publicades algunes frases que mereixent ser emmarcades, recordem-les: “una cosa és tenir automòbil quan s’és, per exemple, ministre, i una altra cosa és fer-se ministre per a tenir un automòbil” o aquesta altre: “desgraciat país, que es veu governat pels qui manquen de tota classe d’escrúpols” … recordem que tot això correspon als anys trenta, i la darrera d’uns anys més tard: “per als corruptes i la seva clientela va suposar un ràpid enriquiment, mentre que per a la major part de la població va implicar privacions de tota mena: carestia, ignorància, fam, ruïna i misèria”.

Saltem tot això tan “antic” i endinsem-nos en el període democràtic, recordeu l’oli de colza? pèrdues d’estalvis de la gent, finançament il·legal de partits, fons reservats, assessoraments que mai es van fer però si que es van cobrar, sector de la construcció, obres, prevaricació, malbaratament de cabdals públics … tot això en els dos darrers decennis del segle passat, Però el nou segle no va pas començar millor, més finançament irregular de partits, frau en ajudes agrícoles …

Però centrem-nos en el que deia al principi, suposadament algú es va lucrar amb el patiment humà. El primer dels incidents, que posteriorment la fiscalia europea en va decidir arxivar l’expedient en considerar que no va ser un preu inflat de manera irregular, era proper als populars. Ara tenim el nou afer, aquest es proper als socialistes, també per mascaretes, hem de pensar que també l’arxivaran?

De fet tots els nivells fiscals i jurídics, poden fer el que creguin oportú, poden fer el que calgui per castigar més o menys a personatges grotescos i “caradures”, que no sempre tenen en el seu punt de mira el benestar social dels ciutadans, però precisament els ciutadans hem de dir prou corrupteles, prou beneficiar-se a costa nostra, si es necessari deixem d’anar a votar i a veure fins on arriba la seva “jeta” si no surten elegits, no ens podem continuar deixar enganyant per uns menyspreables personatges que no tenen cap mirament en aixafar-nos, no tenen cap mirament en fer-nos patir, en reduir cada dia els nostres drets a un nivell inferior. Imatge de angelayurikosmith a pixabay

Publicat a

Una definició complexa

Darrerament, o no, de fet ja fa temps que la premsa va plena de referencies a aquesta paraula amb motiu de com es vol definir, segons qui ho faci, els fets acorreguts al nostre país, i buscant a les xarxes, la primera referencia que m’ha sortit es la de wikipeida, que de fet ja avisa que es difícil definir el concepte de terrorisme, i que sempre ha estat un assumpte complex per a les ciències socials per una raó: és molt difícil diferenciar els actes legítims dels lluitadors per la llibertat i el terrorisme.

A continuació busco que diu el Diccionario de la Real Academia Española: dominació pel terror, violència, intimidació. Successió d’actes de violència executats per infondre terror. I aleshores em toca buscar el significat de terror: por molt intensa, pànic, horror, espant, aterrament. En resum, podríem dir que es la utilització de la violència, d’una manera sistemàtica i indiscriminada.

Dit tot això per començar, continuem, al llarg dels anys pensem en el que ha passat, analitzem successos diversos i decantem-nos fidedignament cap el que creiem que es terrorisme i el que no?

Podem anar tan enrere com desitgem, a mi m’agrada molt sovintejar referencies a la pel·lícula “2001 una odissea a l’espai” que us pot agradar o no, res a dir, però deixeu-me explicar perquè parlo d’aquesta pel·lícula, al principi en un moment donat els primats descobreixen que els ossos els poden ajudar a sotmetre als altres essers que hi ha al seu entorn, veuen que donant cops amb uns ossos fereixen i aniquilen als possibles contrincants per la subsistència i els poden dominar … això es terrorisme? utilitzar sistemàticament la violència per imposar el terror i dominar a la resta de mortals.

Saltem a un altre període històric, per exemple a finals de l’edat mitjana, per allà el mil quatre-cents i escaig, molt descobrir terres llunyanes, però a costa de massacrar als nadius de la zona, això era terrorisme? la mateixa wikipedia vol diferenciar entre l’ús sistemàtic del terror, utilitzat per una àmplia gamma d’organitzacions polítiques de totes les ideologies, grups o individus en la promoció dels seus objectius, i la violència d’estat pel fet que en aquest cas els seus autors pertanyen a entitats governamentals.

Anem a fets històrics més recents i també vergonyosos, escolliu el que vulgueu, els precedents les guerres civils, les guerres mundials, enviar països tercers amb mentides, tot això es terrorisme o no? les guerres més recents i actuals segons la wikipedia son 56 a desembre de 2023. Hi ha conflictes a África, Amèrica, Asia, Europa i Oceània. I els classifica per colors segons tinguin més de 10.000 morts a l’any, més de 1.000 morts, més de 100 morts I els que en tinguin menys. Això si, no oblidem que totes aquestes dades son oficials, que no necessàriament son reals. Sovint els mort reals son molt més elevats que les xifres oficials.

Mentir, presentar relats sense fonament i sense proves, nomes per esborrar de l’espectre polític als que poden fer trontollar el teu estatus, es lògic? es correcte? es legal? on comença i on acaba el joc polític, el joc brut? com es poden diferenciar els actes legítims dels lluitadors per la llibertat i el terrorisme? la mateixa Real Academia Española de la Lengua ens ho diu: terror, violència, intimidació, el terrorisme es la successió d’actes de violència executats per infondre terror. Això es el que ens volen fer creure que ha passat aquí? Imatge de niekverlaan a pixabay.

Publicat a

L’únic que vull es guanyar diners

Aquesta va ser la resposta d’un alumne quan se li va preguntar que volia ser en aquesta vida. Això es el que diu una antropòloga que es orientadora universitària.

El titular de l’entrevista a la Vanguardia Apatia a les portes de la universitat es tot un repte perquè pensem, l’Alba destapa la caixa dels trons dels alumnes desmotivats quan arriba el pas universitari.

Apàtics i mal educats en lloc dels graciosets d’anys enrere, parlen, riuen, boicotegen la xerrada, això es el que la educadora diuen que va escriure al seu compte d’X.

Fa uns anys, quan jo encara treballava, vaig anar a fer algunes classes d’educació financera a escoles, noies i nois que estaven a cavall entre el que seria l’educació secundaria obligatòria i el batxillerat, fa uns deu anys que no treballo, i ja en aquella època el primer repte que et trobaves era el d’aconseguir l’atenció del jovent, xerraven, s’arreglaven els cabells, qualsevol distracció era valida per evadir-se d’una sessió que podria ser avorrida per a ells i elles, el seu problema no era financer, el seu problema ja era que nomes pensaven en gastar diners, en consumir.

Avui al llegir aquest article a la premsa, he retornat una dècada enrere, i m’ha corprès veure que la situació ha empitjorat, i m’ha fet mal llegir que aquesta orientadora manifesta que es paradoxal, que els professors que viuen diàriament aquestes desagradables situacions guardin tant silenci.

Ella es pregunta que hi fan a les classes de segon de batxillerat alumnes que ja saben que no aniran a la universitat, sigui per no treure la nota de tall adient, sigui perquè elles i ells ja han decidit que voldran fer una altra cosa.

Llegir l’entrevista, buscar-la i seguir-la a l’X ha estat tot una, publica reflexions que val la pena llegir. Passant per preguntar-se perquè alumnes desmotivats refusen buscar altres cicles formatius, entenguem opcions de formació professional, i si en poden tenir la culpa els pares que volen obligar al fills a fer el batxillerat, arribem a la sentencia que serveix de títol a aquestes quatre ratlles, l’únic que vull es guanyar diners.

No ens ha d’estranyar, al llarg dels darrers anys, de les darreres dècades diria jo, ens han anat estimulant que l’única cosa important per triomfar a la vida es treballar poc, guanyar diners i gastar molt en estímuls materials que ens han de donar la felicitat, el que no diuen es que aquest afany d’egoisme i de consumisme retro alimenta la infelicitat, ja que l’avarícia de voler tenir cada vegada més quantitat o més novetats, no te límit ni final.

No se que hem de fer amb el jovent, be no se que ha de decidir fer el jovent, aquest jovent que no veu enlloc un futur digne, el futur de plenitud que els hi prometem. Jovent al que li hem dit, fent-nos pesats i tot, que si es treuen un títol gaudiran d’un futur brillant i ple de riqueses, on tot el que toquin es transformarà en or. Ai senyor, no se si nosaltres en ho hem cregut o no, però ells son joves, no estúpids, i ja han vist que tot això que se’ls hi promet, res de res.

Cada vegada més gent, més persones, mes avenços tecnològics, menys llocs de treball, menys diners, menys oportunitats, més malviure, més entrebancs i no se si ja s’han adonat de que tot allò promès son falsedats, tot allò d’un futur ideal es mentida.

Joves, aparteu de vosaltres l’apatia, aparteu de vosaltres els consells interessats de tots aquells que us volen submisos i deixeu-me utilitzar una dita catalana, aquells que us volen muts i a la gàbia, sigueu conscients del que teniu i del que voleu pel vostre futur, no tot es gresca, beure, festa … i no ho dic perquè sigueu bons minyons i prou, no, ho dic perquè tot i els manipuladors actuals, el futur es vostre, imatge de mediamodifier a pixabay.

Publicat a

De debò que hem de permetre-ho.

A vegades em costa d’entendre com funcionen les nostres administracions, i el perquè permetem que sigui així.

Un dels fils que vaig obrir amb la Generalitat, referent a les residencies habitacionals, o sigui les que coneixem arreu del nostre territori; vaig enviar una sol·licitud online pel canal previst o així ho pensava jo, amb el títol de “Unitats vivendes assistides – Apartaments en lloc de residencies habitacionals”, i com que a la web de la Generalitat has de concretar de que va la reclamació, ho vaig crear d’acord amb les seves pautes amb el tema: Societat, ciutadania i famílies i amb el subtema: Gent gran … això va ser el 19 de juliol de 2023, o sigui ara fa 7 mesos.

El que demanava era que m’agradaria saber si hi ha algun estudi per avaluar la idoneïtat de anar redirigint el sistema actual de residencies per a la gent gran, que son principalment habitacions individuals, cap a un sistema de petits apartaments amb els serveis indispensables associats, tal i com es fa en altres indrets. Si no existeix cap estudi ni cap proposta al respecte, amb qui puc parlar per proposar i encarrilar aquesta opció de futur, que crec que en benefici de tots, ha de substituir el sistema actual de residencies? Es possible que jo no m’expressi prou be, ja que el termini de la resposta ha estat prou dilatat.

El que ja em deixa fora de lloc es la resposta rebuda ahir 12 de febrer de 2024, i diu així:

En resposta a la consulta adreçada al Departament de Drets Socials (CQS), primer de tot disculpar-nos per la demora en la resposta.

Us informem que per aquesta via, la finalitat és la de proporcionar informació genèrica sobre tràmits, serveis, competències i/o equipaments del Departament. 

Per tal de donar compliment a la normativa vigent en matèria de protecció de dades de caràcter personal, no podem donar resposta ni informació, a través d’aquest mitjà.

Per obtenir resposta o informació relacionada amb l’expedient, heu de fer la vostra petició per escrit i registrar-la presencialment als punts d’informació ciutadana i/o a les oficines de registre del Departament, o a través dels canals electrònics habilitats.

i em posen un link que en porta a tornar a començar la petició.

A veure, 7 mesos per aquesta resposta? tinc la sensació de que algú vol burlar-se de mi, amb l’afegit de burlar-se també de la ciutadania en general, no demano cap dada de caràcter personal de ningú, demano una informació genèrica, em diuen que tinc que fer la petició a través dels canals electrònics habilitats … quin son?

No se, possiblement no se que demano, això de pensar en alternatives es veu que es complicat; es possible que el que jo plantejo estigui fora de lloc, es possible, la persona experta en aquest àmbit, que segur que la tenen, pot rebatre, pot qüestionar el que un ciutadà normal i corrent, no en tingui ni idea del que demana, es possible, a més jubilat, que igual ja repapieja.

Suposo que el conseller o consellera responsable ni ho ha vist, el que hem fa pensar que un subordinat seu, sigui amb càrrec o sense, es la persona que  decideix que toca respondre i que es el que no toca fer-ne cas. M’agradaria pensar que o es un lapsus o es que jo ja no se que demano, no voldria entrar a qüestionar la vàlua professional del nostre funcionariat, entre altres coses perquè la relliscada d’un no defineix tot el col·lectiu, i perquè no n’he tingut cap a les meves ordres per poder-lo avaluar professionalment.

No se com fer-ho arribar al conseller o consellera que pertoca, però ni que sigui mitjançant les xarxes, a veure si algú li fa arribar, i comencem en serio a crear un país millor, que vol dir oblidar-se dels somnis particulars i personals, i donar sortida a les necessitats reals de la ciutadania, imatge de geralt a pixa