Mes: juliol de 2024

Publicat a

Parlem del finançament autonòmic

Aquests darrers dies amb motiu de les negociacions entre ERC i el PSC/PSOE, s’ha parlat molt d’això que n’anomenen finançament singular per a Catalunya, hi ha qui diu que serà un concert econòmic a l’estil del regim foral d’Euskadi i de Navarra, però diferent. No ho entenc.

A partir d’aquí no nomes les regions o comunitats autònomes dirigides per gent del PP, fins i tot algunes de les representades per gent del PSOE, han aixecat la seva veu discordant per dir que es un greuge comparatiu i un atemptat a la igualtat entre comunitats, el que més el senyor García-Page que ja ens hi te acostumats, però tampoc es queda enrere el senyor Lamban, i n’hi ha més, com el senyor Tudanca que diu que no tolerarà ni defensarà que hi hagi un sistema singular que perjudiqui els interessos de la seva comunitat, i per acabar-ho de rematar surt l’antic president socialista d’Espanya, el senyor González, dient que es troba molt proper i molt solidari a aquestes reclamacions.

A partir d’aquí tot si val, no paren de dir que ells son els que paguen la investidura d’Illa a Catalunya, no paren de dir que els catalans ens ho emportem tot, financerament parlant, que malgastem els seus diners. I tot plegat, segons la premsa, amb un rerefons de dades publicades per l’AIREF. De fet d’això ja en parlava un mes enrere a que es el que creiem que es més important

A veure repassem i preguntem a tots aquests senyors, com es que ara s’estripen els vestits de demòcrates autonòmics, i durant tot una pila d’anys, cal recordar que ara mateix l’actual sistema de finançament autonòmic esta caducat des del 2014, com deia durant tota una pila d’anys alguns d’ells han permès que les seves autonomies hagin rebut menys diners presumptament que per exemple la de Madrid, o la de Cantabria, o La Rioja o Extremadura … com ens ho expliquen això senyors polítics regionals?

Puc entendre que els que estan entre la autonomies que actualment hi surten guanyant no ho vegin be, però que critiquin una revisió de l’actual sistema caducat els responsables d’autonomies que ara en surten perjudicades, la veritat es que s’escapa a la meva comprensió, ja se que parlar de quelcom singular per a Catalunya fa sortir butllofes, però siguem seriosos, quan hi pot haver un avenç singular i de certa rellevància per a Catalunya, al final sempre acaba sent per a totes les autonomies, ja hi estem acostumats i ho trobo be, però ni això no estan disposats a defensar, ens poden explicar el motiu? si no ho fan serà que presumptament el motiu es molt fosc o es que realment no hi ha motiu coherent? nomes es per portar la contraria i intentar fer créixer l’ego com fan sempre? Imatge de useche360 a PixaBay.

Publicat a

Cal erradicar l’incivisme

Avui llegia un article de l’Emili Agulló al Punt Avui, referent a la defensa del nostre litoral i els ports frustrats i el fondeig clandestí i impune a la Costa Brava, i aquesta defensa del patrimoni natural i cultural, no es pot quedar nomes al litoral marí, s’ha de traslladar a la resta del país, a tot el país, si el volem millorar.

No estic en contra del turisme en general ni de la nàutica en particular, quan he pogut he fet el turista, i tinc el corresponent permís per sortir amb veler.

Recentment he fet de voluntari a la Kakapo Open Race a Barcelona, es una regata internacional de vela adaptada que permet crear i visibilitzar un mar sense barreres. En el decurs de la mateixa, vaig veure i patir gent amb moto aquàtica a tota velocitat pel mig del camp de regates, no se si tots tenien el corresponent títol nàutic, també alguna llanxa d’aquestes que fan parapent nàutic, o com es digui, per a turistes fent el mateix, es a dir no respectar el camp de regates, i conseqüentment no respectar a la resta de persones que gaudien de la mar.

Tot plegat no es problema de turisme, no es un problema dels que ens agrada gaudir d’alguna activitat, es un problema de l’incivisme d’uns quants, d’una colla d’irresponsables que els hi es indiferent si molesten o si fan mal a algú, pensem que patir un accident a la mar es possible, però el que s’ha d’evitar es el fet de provocar-lo per no tenir cura del bon us de les eines amb que ens hi movem. No podem fer barbaritats ni amb les motos aquàtiques, ni amb les llanxes o els iots, hem de ser responsables i cívics, com tampoc podem envair les zones marcades amb boies d’us exclusiu pels banyistes.

Siguem estrictes, fem pinya, i a tota aquesta colla d’incívics fem-los fora d’on calgui, autoritats actuïn. El Punt Avui 

Publicat a

Fustigar als polítics

Podríem utilitzar altres sinònims, fuetejar, criticar, estigmatitzar, flagel·lar … no se, vosaltres mateixos, escolliu el que més us agradi o com es diu a vegades el que més ràbia us faci, i després si voleu, busqueu la seva corresponent definició.

Tot plegat va començar fa una pila d’anys, més enllà del que el nostre cervell pot imaginar, hi ha una colla d’individus que volen manar, i n’hi ha una altra colla que volen impedir-ho per així manar ells, i per acabar una gran massa de persones, tots nosaltres, que ens volen calladets i submisos.

Quan tot això no flueix amb suavitat, hi ha qui busca brots, no se si vermells o blaus, però que en ocasions es tornen morats o negres per a la ciutadania, brots que els permetin ancorar les cadenes, ancorar els seus tentacles en ocasions depredadors, per arrelar les idees que més els hi convinguin.

Ara mateix, assistim a una trifulga entre els mandataris d’aquest país i els que els volen fer fora, no se si amb raó o no, però s’investiga a una senyora que casualment es la dona del president de l’estat, i tot i que la fiscalia segons la premsa no hi estat d’acord, els acusadors ubicats en un anomenat pseudosindicat i algun magistrat tiren endavant.

No se si aquesta senyora es culpable o no, no se si aquesta senyora ha fet el que diuen, per això hi ha jutges, fiscals i policia, per investigar-ho, jutjar-ho i penar-ho si s’escau. I ara en aquesta investigació volen fer declarar com a testimoni al seu espòs, o sigui al president de la nació. Es curiós que hi ha qui pugui declarar de viva veu o per escrit, quan jo vaig anar de testimoni a judicis per atracaments mai em van oferir fer-ho per escrit, com deia ara el volen fer declarar per unes possibles reunions o trobades amb altres possibles imputats, i la línia per poder fer el testimoniatge per escrit o presencialment, sembla ser que es si aquest senyor va assistir a la reunió com marit o com a polític … ens volen prendre el pel, oi? on es la separació entre els papers d’espòs o de polític en el decurs d’una conversa, tenint en compte que diuen que la xerrada es va fer en un espai, en una casa on viu el president del país?

I per més rifada, per riures encara més a la cara dels ciutadans, tota aquesta colla i sort de la premsa que no deixa de recordar-ho, a la llei hi ha una dispensa a no declarar en fets que impliquin parelles, pares i fills … així com es que el criden a declarar com a testimoni? això no es malbaratar diners públics? es parla de presumpte tràfic d’influències en cadena, això sol, segons el que he llegit a la premsa que manifesten els denunciants, no significa que aquest senyor, al que ni conec ni a priori li tinc més estima que a la resta de polítics estatals, estava actuant definitivament com a representant governamental?

Obrim els ulls, mirem, pensem, avaluem a tots els estaments públics, avaluem a tots aquells i aquelles que es creuen amb el dret a manar i que volen que callem, paguem i diguem sempre amen, obrim els ulls, pensem que per això no necessitem permís de ningú, i exigim que d’una vegada per totes, d’aquesta colla que manen o volen manar, toca aplicar allò de qui la fa que la pagui, no podem continuar tenint mantinguts en càrrecs de poder i que no sempre anteposen el benestar social al seu propi benestar. N’he trobat i n’hi ha a tot arreu, i per això hem de poder prescindir d’aquelles servidores i servidors públics, els quals la seva prioritat no es donar un bon servei a les persones, no, la seva prioritat es preservar el seu estatus personal professionalment parlant, i el benestar del seu reduït nucli més íntim i familiar. Imatge de  Breedstock ia generada a Pixabay.

Publicat a

Falsa bandera

I ja en són …. es igual, darrerament ha convingut fer sortir a la llum un parell dels anomenats “atacs de falsa bandera” centrats en el món polític, com si aquest cercle, aquest col·lectiu, el dels polítics, necessites més barrabassades de caps calents; el primer uns cartells amb imatges dels germans Maragall i amb una frase feridora per tots els que pateixen, familiars inclosos, aquesta malaltia; el segon un ninot penjat en un pont amb la cara d’en Junqueras i un rètol d’erc.

Estic convençut que n’hi ha més, no se si d’aquest mateix partit, però d’altres formacions polítiques segur que si; quan a un il·luminat se li encén la bombeta de les idees, si, aquella que en els còmics de paper acostumava a sortir-hi sovint, creu que s’ha d’aprofitar la “gran idea” que ha tingut i explotar-la fins que ja faci pudor o fins que faci fàstic de veure-la, encara que en la majoria d’ocasions nomes li agrada a ell o a ella, l’inventor o inventora.

Com deia, per tot arreu surten accions, campanyes, negocis que podríem qualificar de més o menys encertades, grotesques, ridícules, feridores … es igual, hi ha un personatge que es creu un creador d’idees i que les presenta com aquelles que han de revolucionar la societat, el món en general, això ho entenc, el que no entenc es que després responsables de pes del partit, de l’entitat o d’una companyia en concret, escoltin, valorin positivament i acabin comprant aquestes idees esbojarrades i que sovint ratllen la legalitat, o si més no ratllen allò que avui en dia es repeteix tan sovint, ratllen l’ètica social.

I en tots aquests casos sempre queda una pregunta sense contestar, quan algú pensa en crear aquests tipus d’activitats, perquè no es dedica nomes a pensar en benefici de l’entorn més proper i de la societat en general, i no en un benefici unidireccional? … ah no, queden més preguntes: el primer que comença a aixecar la catifa, perquè ho fa? desenganys amorosos o de manca de lleialtat intra partit o empresa? pactes econòmics o de cadira incomplerts? enveges?

Es penós que els ciutadans tinguem que escoltar contínuament les lliçons d’ètica i de moral amb que ens obsequien els polítics, tot i que en un moment o altre sorgeixen aquestes accions menyspreables d’alguns dels responsables d’algunes formacions, i no ens enganyem, son de tots els colors, i de totes les tendències imaginades, al cap i a la fi de personatges menyspreables n´hi han a atot arreu.

No ens hem de centrar pas en aquests dos casos esmentats, repeteixo que a tot arreu si ho busquéssim be, n’hi trobaríem, nomes toca exigir primer, que deixin de fer accions d’aquest baix nivell, i segon de les que ja s’han produït, que depurin i netegin en la seva totalitat als responsables, com es faria en una ferida infectada, nomes així potser començarem a tornar a escoltar i creure als polítics. Guanyin-s’ho. Imatge de Missartem a Pixabay.

Publicat a

Manca de ma d’obra

Avui llegia que al sector de l’hostaleria no troben suficients treballadors i el motiu diuen que es per les llargues jornades laborals i per la poca conciliació. El que passa es que això no es nomes una problemàtica d’aquest sector, en molts altres passa el mateix. O sigui que no es tracta de fer una critica a l’hostaleria, es tracta de fer una critica a l’actual sistema laboral.

A veure per un costat tenim que un problema, que son les llargues jornades laborals, llargues jornades laborals? no hi ha un horari limitat? per una altre costat en ocasions llegim que a algunes empreses hi ha multitud d’hores extres no remunerades, en que quedem? no hi ha jornades laborals limitades a 38/40 hores setmanals?

Diu l’article de Javier Fernández Rubio al diario.es, que el sector acostuma a tenir un alt índex de litigiositat, i que les denuncies més habituals son l’excés d’hores treballades i la manca de compliment del conveni col·lectiu en relació als dies lliures de descans, i si a tot això hi afegim la manca de conciliació familiar i en molts casos la precarització dels salaris, tenim el còctel perfecte per tenir obert un conflicte a qualsevol sector.

Continuo llegint, i textualment diu que “seria important que la patronal s’agafés seriosament la professionalització del sector, amb pujades salarials importants, i jornades de treball que garanteixin la conciliació familiar i formació professional” i que també caldria valorar com es paguen els excessos de jornada, i si això podria comportar algun tipus de manca de cotització.

No es poden vendre serveis i/o productes a qualsevol preu, el preu final ha de garantir una compensació real per sobre les despeses de les matèries primeres, ha de garantir uns salaris dignes en tota la cadena de producció i de comercialització final, i el possible sobre cost s’ha de traslladar sempre al consumidor final, no pot continuar passant que allò que es va anomenar com a “cafè per a tothom”  ho paguin els treballadors. Els treballadors han de fer la jornada laboral prevista, han de percebre els salaris justos i han de poder realitzar realment conciliació familiar, tal i com esta establert legalment, i el que toca es llogar més gent, més professionals per oferir un servei tal com Deu mana, que en ocasions no es així, i si els que esporàdicament fem de turistes tenim que pagar-ho més car, ho paguem, i sense oblidar que paral·lelament tenim una altra opció, i es valorar la possibilitat de gaudir de menys sortides d’esbarjo.

Pensem si volem continuar seguin els mandats del consumisme caníbal, i pensem si aixo continua sent en  detriment d’un salari i una vida digna d’una part de la societat, llegim treballadors del sector, que farem quan aquesta situació ens agafi de ple a nosaltres o als nostres fills o als nostres nets? valorem quin creiem que es el llinda de jornades laborals, valorem quin creiem que es el llinda dels salaris raonables i valorem si realment es o no es important la tan cloquejada conciliació familiar. Imatge de Alterfines a Pixabay.

Publicat a

Bloqueig polític

Fa dies que al nostre país es parla d’aquesta situació, concretament dos mesos, ja fa dos mesos de les darreres eleccions i encara no tenim govern.

Quan es van conèixer els resultats, ja tots teníem clar que constituir un govern estable no seria una tasca fàcil, al contrari, ben aviat ja es va començar a parlar d’una possible nova convocatòria d’eleccions davant que possiblement no hi hauria cap entesa entre les formacions presentades. Comencen a sorgir els anomenats “pactometres” dels diferents mitjans de comunicació, que el que fan es especular amb totes les possibles combinacions i pactes dels polítics presentats, i es quan algun mitja comença a comparar el possible ball d’escons amb una possible “timba” per tirar els daus de cara a valorar si amb una nova convocatòria, alguns podrien millorar resultats o no.

Qui podria governar? a veure els caps de llista son coneguts, les propostes, les preferències o el que ens han venut en el decurs de les campanyes electorals, a les pre-electorals i a les post electorals ho coneixem, si més no coneixem el que ens han volgut explicar, perquè no cal que ens enganyem, de rocs a la faixa n’hi tenen tots o n’hi voldrien tenir tots, però que si no poden tenir-los ho fan veure igualment. O sigui que realment estem davant una “timba” en tota regla, una “timba” en la que guanyi qui guanyi, si es que guanya algú, els perdedors sempre seran els ciutadans del país, que costa recordar i valorar que son els que voten, els que paguen i els que pateixen les errades i mals pactes dels polítics.

En aquest espai de possible pactes, hi trobem de tot, pactes de dretes, pactes d’esquerres, pactes independentistes, pactes transversals … de tot i força, encara que no podem oblidar que quan es parla d’un possible pacte entre extrems, aquest fet ja fa que es bloquegi la capacitat de maniobra dels negociadors. Hi ha un refrany, o abans hi era “els extrems es toquen” que venia a voler dir que a vegades dues actituds oposades poden tenir més semblances entre si que d’altres més moderades.

Esperem que els polítics facin la seva feina, ja se que alguns es pensen que son superherois i que estan en possessió de la veritat absoluta, i que son els altres els que van errats, principalment els ciutadans que no en tenen ni idea, ni de política ni de res, Deu meu quina penitencia.

Dies enrere parlant amb amics vam tocar aquesta qüestió, davant d’aquest atzucac que s’ha de fer? jo ho tinc molt clar i així ho manifesto sempre, polítics, polítiques, deixeu de fer tasca de partit i feu allò que toca, o sigui allò que sigui el millor pels ciutadans, allò que sigui millor pel país. Imatge de Peggy_Marco a Pixabay.

Publicat a

Torna la mili?

Tot i que fa anys que en el món hi ha guerres, fa un temps vaig llegir que a diferents indrets terraqüis crec que n’hi ha més de 60 diguem que catalogades, fins ara no li fèiem molt cas, en canvi ara que les batusses bèl·liques les tenim a costat de casa, aquí a la “senyorial” Europa, a uns centenars o algun miler de quilometres, segons la part d’Europa on visquem, ara ens preocupem; fins ara si moria gent per les guerres dèiem pobrets i continuàvem la nostra vida com si res, això si, en algun dels països en els que vivim fabriquem i venem armes a qui les compri.

Però ara que els capitostos dels països veuen o noten que la guerra ja els hi escalfa el clatell, els hi comença a fer por, i han decidit que tot això que passa a Ucraïna es una lliçó que com a país no podem deixar passar i alguns creuen que ha arribat l’hora de preparar a civils per a la lluita.

Llegeixo que aquí, al nostre país, tenim aproximadament uns 120.000 soldats professionals, però si ens fiquen en una guerra llarga, amb aquesta quantitat de militars no n’hi ha prou, diuen que tan els russos com els ucraïnesos, probablement ja han tingut més baixes de militars, o sigui soldats morts, que les plantilles que ambdós tenen en temps de pau.

I arribats aquí, el que ens transmeten senzillament es que necessiten més persones per portar-les al front a que les matin. Aquí sembla ser que les estadístiques diuen que necessitaríem entre un 60% o un 70% de militars a la reserva, o sigui unes 80.000 persones. No es tracta de criticar o qüestionar als dirigents de casa nostra, a tot arreu passa el mateix, es tracta de qüestionar el sistema de vida i de societat que els que han de ser els guies, els defensors de la societat o societats mundials, ens han anat imposant al llarg dels anys.

Ara es tracta d’escollir el millor model per fer la mili, per tenir gent disposada a morir, per exemple si es pensa que el que manca son oficials i sotsoficials, cal tornar al model dels antics universitaris de complement (IMEC)?, cal mirar el model nord-americà, amb incentius als civils disposats temporalment a fer de soldats? o el nòrdic, similar, també incentius diversos a canvi d’uns mesos d’instrucció?

Jo soc dels que vaig fer la mili, no entraré ara a valorar, com es fa en algun grup que segueixo a les xarxes, si va servir per res o no, si va ser una bona, regular o mala època, ara mateix les referencies a vivències personals son indiferents, nomes m’agradaria manifestar que si vaig aprendre quelcom amb servitud per a possibles conflictes bèl·lics, al llarg dels anys post mili ho vaig anar oblidant, i ara que teòricament ja estic més que llicenciat, ha anat creixent en mi un dubte, un dubte que m’esgarrifo nomes de pensar-hi, realment tots els dirigents mundials desitgen que visquem en pau? Imatge de thedigitalartist a pixabay (Montpeità 1697)

Publicat a

Turisme, oci, drets, convivència …

De tan en tan surten articles, notes de premsa, noticies a les xarxes i als mitjans audiovisuals que parlen de les mil i una situacions que provoca el turisme, com es normal en qualsevol activitat humana, el dret que tenim tots a l’oci, al turisme, a la diversió, però sempre buscant un encaix amb la convivència social.

Una cosa queda ben palesa, i es que avui en dia el turisme ha arribat a ser excessiu per als nadius i per a la població resident en qualsevol indret turístic. On s’ha de posar el llinda de la xifra, de la quantitat de turistes que pot absorbir un indret, un poble o un racó natural en concret?

Personalment fa anys que recrimino el fet de subvencionar, de facilitar financerament els moviments turístics massius, m’explico, no trobo just que ningú rebi una punyetera subvenció per portar turistes a cap indret, si aquests no es paguen el sobre cost que puguin generar tan en despeses d’aigua, de llum, de brossa, de metges i com no, de contaminació. No pot ser que per quatre euros mal contats, es moguin unes grans riuades de gent que poden generar unes despeses més elevades que els ingressos que s’obtenen, a costa de la butxaca dels ciutadans. I abans de que algú pregunti, com llegia a la premsa, es que tu no fas turisme? li diré que si que n’he fet, ara mateix per diferents motius no m’és possible, però si que he sortit de vacances, i reclamo que s’apliqui també aquesta premissa, mínim has de pagar el cost que generes i que no pot anar nomes a càrrec dels pressupostos ciutadans.

Diuen que hem arribat a un punt, en el que l’única manera de reduir el turisme seria viatjar menys, però la societat tendeix a viatjar més, per la qual cosa nomes podria tenir solució si es prenen decisions globals. Estic d’acord, comencem per repercutir la totalitat dels sobre costos generats pel turisme als mateixos turistes, i no ens deixem enganyar, quan ens presenten xifres del que es gasten els turistes, sovint son els diners que paguen pel paquet contractat, que cada vegada més es fa online, per això tenim clar on esta ubicada l’empresa amb la que es contracta?

Una altra casuística es la dels establiments d’oci i restauració, hi ha de tot com sempre, avui llegia que algunes guinguetes de platja s’han queixat per les sancions que els hi han posat per incomplir reiteradament les normes que regeixen segons el municipi, principalment les d’excessos d’ocupació de la concessió, que en algun cas havia arribat a ocupar quasi 100 metres més de l’autoritzat. En serio que es queixen perquè els sancionen per incomplir les normes? i si les complissin? i no oblidem que en ocasions, en masses opino jo, a molts “xiringuitos” les taules estan tan juntetes, que lògicament també els comensals estan tan apilotats que tens la sensació de que no dines sol o en parella o en família, no i ara, dines amb els ocupants de les taules veïnes, que més que veïnes ja podem dir que en realitat son taules compartides.

Turisme si, massificat no, ni aquí ni enlloc. El turisme ha de significar esbarjo, diversió, passar-s’ho be, gaudir de la família, dels amics, dels espais que visitem, no pot ser que nomes busquem aquella fotografia, sovint retocada, per fer dentetes a una colla de desconeguts via xarxes socials. Turisme vol dir deixar-ho tot tal i com ho hem trobat, turisme també vol dir pagar per les despeses de tot tipus que generem en aquell entorn que hi anem perquè ens han dit que era un lloc idíl·lic. Imatge de pexels a pixabay.

Publicat a

La gespa de la discòrdia

El conflicte en aquesta ocasió es a Berga, però com sempre dic, això es indiferent, si, tan se val a quina població surt un entrebanc, la qüestió es que sovint hi ha disputes amb motiu de determinades actuacions que volen fer les poblacions, que volen fer les corporacions locals.

En aquesta ocasió es tracta del canvi de gespa del camp de futbol, però la trifulga podria ser pel canvi de xarxes de les porteries o les cistelles de basquet o qualsevol altra contractació de l’ajuntament corresponent.

En aquest cas, tan l’ajuntament com el club afectat diuen que l’actuació es urgent pel mal estat del terreny de joc, però després d’un primer concurs desert, perquè no s’hi va presentar cap empresa, i aquí la primera pregunta ni feta ni contestada, perquè no es va presentar ningú? els tècnics i polítics no van fer be la seva feina? van preparar un concurs amb mancances? curiosament a la següent licitació s’hi van presentar dues empreses, una va guanyar el concurs i la perdedora va presentar un recurs, sembla ser que al·legant que la gespa no compleix alguns dels paràmetres.

Quins paràmetres ha de complir la gespa? es que els redactors del projecte i l’equip de govern quan van aprovar l’adjudicació no van avaluar-ho correctament? o es que la segona empresa al·ludeix per al recurs a paràmetres erronis? la qüestió, diu la premsa, que si no prospera el recurs, possiblement es podria fer l’obra aquest estiu amb l’empresa guanyadora, però que si s’admet el recurs, això podria comportar revocar l’adjudicació a la primera i concedir-la a l’altra empresa, la no guanyadora en primera instancia, el que entenc que significaria concedir-ho a un projecte de qualitat secundaria, no?

Amb tota aquesta historia, el dubte es molt clar, es que el procés de convocatòria de concursos públics, la revisió dels projectes presentats i conseqüentment l’adjudicació final de l’obra no hi ha persones, tècnics i polítics, que tenen la capacitat analítica suficient i claredat argumentaria per emetre el dictamen per adjudicar una obra en concret?

La meva opinió, modesta però opinió al cap i a la fi, es que massa sovint s’encallen projectes municipals per trifulgues entre polítics o litigis de les empreses executores. I no parlo nomes d’aquest procediment en concret, cal revisar-los tots, estan ben redactats o no? les queixes o recursos son coherents i certs? En el primer cas s’ha de reclamar als redactors que assumeixin la seva responsabilitat, i en el segon cas, possiblement tot aniria millor, si l’empresa denunciant, si es demostra que ho va fer amb mala fe, es tractaria de que se li fes assumir el cost total de la inversió, possiblement con diu la dita, amb això els concursos “serien figues d’un altra paner” imatge de phillipkofler a pixabay.

Publicat a

Jo ho faig tot be

Encara que amb aquest títol en primera persona sembla que parli de mi mateix, no es així, o si? be tan es, la qüestió es centrar-nos en el fet de que hi ha persones amb un ego tan enlairat, que encara que els demes puguin opinar lo contrari, el cervellet va dient, ni cas als altres tu ets sempre el millor.

Al marge de que se’m pugui incloure en aquest grup de persones, m’agradaria parlar d’una de les darreres i poques dimissions de persones vinculades al mon polític. Tot comença ara fa un any i escaig, o més això mai se sap, amb uns cartells que com a mínim podríem qualificar de “mal gust” quan no de barroers o fins i tot de busca bregues. No cal parlar de noms, al mon polític hi ha de tot a tot arreu, ni tampoc cal concretar el fet en cap formació, repeteixo que hi ha de tot a tot arreu.

La noticia l’he llegit a la premsa, i tot i que parla d’una dimissió concreta, es indiferent, voldria centrar-me en el que es diu. “No ho faig perquè sigui culpable, ho faig perquè crec que és la millor aportació que puc fer a un projecte col·lectiu que s’està esberlant”  a veure, si no es culpable de res, perquè dimiteix? el que toca fer es treballar per fer saltar al responsable i conseqüentment al culpable, no? I quan diu que “no vaig aprovar mai ni aprovaria una acció com aquesta que traspassa els límits ètics” em sorgeix un dubte, tot i no ser  l’instigador de la campanya dels cartells, en el seu moment en tenia coneixement? perquè si ho sabia i no va fer res per aturar-ho, home una mica de culpa si que la té, no? i nomes li toca assenyalar a l’ideòleg, artífex i executor de la nefasta campanya.

Però en el fons tot això es anecdòtic, aquesta situació passa a la gran majoria de partits; el problema real, i la noticia en qüestió ho manifesta, es que al partit hi ha “un ambient més que tèrbol i enrarit, en un moment de pugna interna gairebé intestina entre sectors” i quan es diuen frases com “hi ha qui no li importi ni el partit, ni la militància ni la ciutadania del nostre país” aquesta ciutadania, diguem que sembla ser que menystinguda, ens hem de començar a preguntar, si es que encara no ho hem fet, quina mena de personatges volem que ens representin, persones que son incapaces d’entendres, incapaces de posar-se d’acord en benefici de la ciutadania? o hem de reclamar una renovació profunda en benefici del país?

No volem “campanyes habituals brutes”, no volem l’existència de xarxes anomenades “estructures paral·leles” als partits, no se si el dimitit te raó o no, no se si hi ha algú que pretén “controlar-ho tot a l’organització en qüestió i fer-se-la a mida” no ho se, el que si se es que això no porta enlloc i home, que reconeguin que tot i l’esforç que puguin fer, en el fons no ho fan tot be. Imatge de Kyraxys a Pixabay.