Mes: octubre de 2024

Publicat a

Canviar l’hora o modificar l’horari

Com cada any a finals d’octubre hem de moure els rellotges d’acord amb les directrius europees, ara toca endarrerir-los. Ens van dir que era per aconseguir un estalvi energètic, però ja fa temps que aquesta teoria esta qüestionada, hi ha qui opina que no caldria fer aquesta jugadeta a la ciutadania dos cops l’any, com es fa ara. Es curiós però que, segons la premsa, el Parlament Europeu va acordar posar fi a aquesta pràctica a la UE a partir del 2021, permetent a cada país triar si volien mantenir l’horari d’estiu o el d’hivern, però a la pràctica no es va fer per falta d’acord.

Però perquè canviem l’horari, els defensors deien i diuen que el principal objectiu era, i es, estalviar energia i aprofitar al màxim la llum solar, ara be, un informe de 2019 de la Comissió de la Indústria, Investigació i Energia del Parlament Europeu diu que aquest teòric estalvi és marginal, possiblement es podria percebre mínimament en la il·luminació, però que es qüestionable en la calefacció, que precisament a l’hivern, es quan el seu consum augmenta. Els experts consideren que seria molt més beneficiós per la salut mantenir l’horari d’hivern, ja que s’ajusta més als ritmes de vida que tenim en el dia a dia.

Pensem una mica, estalviar energia en la il·luminació, llars, botigues, escoles, oficines, empreses … tot-hom té les llums enceses durant tota la jornada laboral, a més actualment si han afegit els aparells d’aire condicionat que majoritàriament s’han anat instal·lant al llarg dels anys. I quan la quitxalla surt de les escoles? fan activitats extraescolars amb consum d’energia associat, fins i tot determinats entrenaments a l’aire lliure necessiten il·luminació potent perquè es realitzen quan el sol ja s’ha amagat. I els adults? als adults ens agrada sortir a fer un tomb, ens agrada anar a fer un veure i una tapeta, i hem assimilat que necessitem l’oci nocturn, i això vol dir continuar elevant la despesa energètica, perquè aquest “fer-se fosc més tard” allarga les hores disponibles i conseqüentment fa que augmenti el consum, tot tipus de consum i sovint desmesurat.

A més el cas d’Espanya es curiós, en el decurs de la segona guerra mundial, en la que tot i que teòricament no hi estàvem involucrats directament, teníem altres problemes domèstics dintre el nostre país, es va decidir adoptar el fus de l’Europa central, es tractava de fer la pilota als nazis, i aquest desajust encara perdura avui dia.

Per tot plegat, si hi pensem una mica, possiblement arribarem a la conclusió de que com sovint passa, ens estan prenent el pel, tot i que cada vegada hi ha més gent que demana aplicar una reforma horària, crec que ens podríem situar deu anys enrere, es tracta de racionalitzar els horaris, es tracta segons els defensors, d’aplicar allò que ja fa una majoria d’europeus, per exemple ajustar els horaris educatius, es necessari que hi hagi quitxalla que entri a l’escola a les vuit del mati? (recordem que a l’estiu les vuit del mati, son realment les sis, hora solar) es necessari que hi hagi jovent que surti d’escola a les tres de la tarda per anar a dinar? es necessari que algunes activitats extraescolars acabin a les deu de la nit? i els horaris comercials? i els horaris d’oci tarda/nit? …

Pensem-hi, si volem una vida sana i equilibrada, tal com diu la Societat Espanyola del Son (SES), no desequilibrem el nostre rellotge intern, que pot comportar falta de concentració, irritabilitat, baix rendiment laboral i insomni, i si senzillament ens plantegem no canviar l’hora, si no modificar els nostres hàbits horaris? imatge de domeckopol a pixabay. Montpeità 1708

Publicat a

Les pèrdues d’aigua

Fins fa quatre dies tot era xauxa, quan dic quatre dies vull dir el temps que fa que tenim sequera persistent, tot era alegria, tot era disbauxa, tot era gastar aigua a tort i a dret. Però en un moment determinat comencem a ser conscients de que l’aigua es un be escàs, del que cal fer-ne un us mesurat, i ho vam notar perquè van començar unes restriccions més o menys estrictes, de fet hi ha pobles que encara necessiten utilitzar camions cisterna per proveir-se d’aigua de boca.

Van retallar l’ús domèstic, el de pagesia i l’industrial, encara que no tinc clar que la distribució de consum i conseqüentment d’utilització de l’aigua, fos justa, però endavant, tocava fer restriccions i les vam fer, i ja les tornem a tenir aqui.

Un dels problemes que son difícils de pair, d’acceptar, es el de les pèrdues d’aigua que es produeixen a les xarxes de distribució, si, no a les xarxes dels consumidors, estem parlant de les xarxes publiques, les municipals, les comarcals o les estatals com preferiu. Ens vam assabentar de que algunes feia anys i anys que tenien pèrdues i ningú es va preocupar de reparar les fuites, en ocasions molt importants, en ocasions amb dècades de pèrdues d’aigua que no importaven a ningú, no importaven ni a cap polític ni a cap responsable d’empreses de gestió de l’aigua.

I ara a que be això us preguntareu, he llegit l’editorial del diari El Punt Avui+ i un remarcat: “la meitat dels municipis catalans que havien d’auditar la seva xarxa de distribució d’aigua tenen fuites d’un 20% o més”, tot plegat es greu, molt greu, ja que ens volen, i toca, imposar unes restriccions, però ells, s’obliden de donar l’exemple necessari. A veure si nosaltres no fem cas a les ordres de restricció ens multen, d’acord, però quin càstig tindran els responsables dels ajuntaments, les concessionàries o les agencies corresponents, que amb la seva ignorància, possiblement es una descripció molt suau, han propiciat que bona part d’aquesta aigua perduda pel subsol urbà, pels marges esquinçats o per les canonades trencades, també tenia solució per poder arribar als consumidors finals, o sigui als usuaris, o sigui als ciutadans.

Soc conscient, i així m’ho diuen coneguts i amics, que acostumo a criticar als polítiquets de joguina i a tots aquells que volen aparèixer com a responsables de quelcom que sembli important, però que a l’hora de la veritat, massa sovint s’obliden de les responsabilitats del lloc que ocupen, i així anem. Per això sempre recordo, encara que ningú em faci cas, que tenim el cap per pensar, per avaluar primer, el que fem malament nosaltres mateixos i revertir-ho, i segon avaluar si aquells en els que hem posat la nostra confiança per gestionar el nostre dia a dia, ens retornen aquesta confiança o ens estan fent el salt.

Si els exigim aquesta responsabilitat, l’assumeixen i ho fan be, es a les hores quan podran començar aquesta reciprocitat de la que ara en son els primers incomplidors. Imatge de Fotoauge a pixabay.

Publicat a

Impacte econòmic positiu

Això es una d’aquelles ressenyes que llegim en el context de determinades manifestacions o en el decurs de determinades activitats lúdiques i/o esportives, tots els organitzadors volen remarcar l’impacte econòmic positiu de l’esdeveniment per a la ciutat i el país.

Es curiós, estic col·laborant modestament en un d’aquests esdeveniments, en el meu cas es el de la Copa Amèrica de Vela, he llegit i alguns coneguts m’han transmès tot tipus de critiques envers l’esdeveniment, jo creia i crec que per fer-me una opinió personal, millor estar present en el context de l’activitat en qüestió, i així ho vaig fer.

S’ha dit que es elitista, segons el diccionari es tot aquell que es comporta o manifesta gustos i preferències que s’aparten dels del comú. Be aleshores a qui podem considerar elitista, als que organitzen l’esdeveniment o els que assisteixen als actes i activitats programades? es diu que el públic pot assistir-hi gratuïtament, i es cert, tan cert com que des de les platges de Barcelona es fa difícil veure be les regates, per aquest motiu sempre ens queda les Fan Zones o els Race Village amb pantalles gegants d’accés gratuït, o perquè no, la tele de casa.

No ens desviem, activitat d’elit, no vull desviar-me ni incomodar a ningú, però si que voldria fer comparacions, tot i que sempre es diu que son odioses, comencem, per exemple els salts d’hípica celebrats recentment a Barcelona o els organitzats a Madrid, la formula 1 celebrada també al nostre país ara fa un trimestre, o les diferents competicions futbolístiques al nostre continent, o els concerts i esdeveniments musicals que els darrers anys han crescut com bolets, encara que els bolets hi ha anys que fallen, no en surten. En tots aquestes esdeveniments es remenen milions de recursos.

Com volem valorar això anomenat elit? els diners gastats pels diferents organismes públics? els diners gastats per les marques comercials? o els diners pagats pels assistents? el nombre de visitants? l’impacte de les televisions tradicionals i de les digitals? i aquí arribem al tan festejat retorn social o beneficis municipals i de país, com es calcula això?

Una de les dades que s’utilitzen tan a favor com en contra, es l’assistència de públic, qui el calcula, qui el controla, qui el gestiona? ens hem de creure les dades que ens volen donar?  l’exemple més representatiu es el de les assistències a manifestacions, mai son coincidents, divergeixen i força segons qui les publiqui. Però el fet d’assistir a un esdeveniment, fa que aquest sigui rendible? no, a les hores com podem valorar aquesta tan festejada rendibilitat? no podem, ni a curt ni a llarg termini ho podrem valorar mai, i es que hi han condicionants que no es coneixen o no volen que els coneguem, quin es el sobre cost de despeses sobrevingudes amb motiu de l’esdeveniment? neteja, consum subministraments basics … i quins son els ingressos que es generen? restauració, comerç … encara que la doble pregunta que sempre es queda sense resposta es qui paga les despeses i qui obté els beneficis? imatge de CharlVera a pixabay.

Publicat a

Distribució fiscal

Em sembla que ja ho he dit altres vegades, normalment al mati m’agrada fullejar la premsa en paper, buscant titulars que em cridin l’atenció i aprofundint en allò que com a mínim encén la meva curiositat, després passo a la premsa digital i faig el mateix, encara que ben pensat no sempre mantinc aquestes prioritats, a vegades es a l’inrevés. La veritat es que a mesura que vaig engolint les línies de les pagines dels noticiaris, vaig saltant entre titulars per tal de poder escollir de que parlar en les meves humils quatre ratlles d’un ciutadà emprenyat pels anomenats salvadors polítics que trobem a cada revolt del camí, i sovint hi ha tanta cosa a criticar que em col·lapso i acabo no dient res.

Aquests darrers dies llegia i escoltava a les noticies les paraules que pronunciava en García-Page, si el president de Castillla-La Manxa, «la riquesa de Castella-la Manxa no és dels castellanomanxecs, la riquesa de Catalunya no és dels catalans, és de tots. No es tracta de tenir tots més, sinó que cap tingui més que els altres”.

Ara mateix no se si la seva comunitat autònoma esta entre les que reben més o menys diners de l’estat espanyol, encara que si no recordo malament no estava precisament entre els perjudicats, si no es així agrairé que em rectifiquin; si esta en el grup dels que reben menys diners per habitant, es lògic que defensi que en vol més, ell i la resta de ciutadans de la comunitat, si esta en el grupet dels que reben més, no se que coi reclama si no esta disposat a fer una distribució equitativa.

El que si que trobo que li manca al senyor Garcia-Page, es la critica a la comunitat autònoma que entre els diners que reben com a comunitat més les inversions estatals que es fan amb l’excusa de la capitalitat del país, es qui acaba rebent més diners de la resta dels espanyols. I això a que be ara, us preguntareu, es per la darrera noticia que he llegit, i es que a la Vanguardia podem llegir que Renault trasllada la filiar comercial de Valladolid a Madrid, i nega rotundament que la causa sigui fiscal, i això tot i que va passar al juny, o sigui ara fa quatre mesos, s’ha sabut ara perquè un diputat de les corts de Castella i Lleó ho va denunciar al·ludint al “paradís fiscal” que presumptament es Madrid.

No se com funciona tot això, però entenc segons les seves paraules, que en Garcia-Page també ens be a dir que “la riquesa de Madrid, no és dels madrilenys, és de tots”, per això el que toca fer es que si la comunitat de Madrid vol deixar de recaptar impostos, ok endavant que ho faci, però aquests impostos als que renuncien ells, o els seus dirigents, no tenim perquè renunciar-hi la resta d’espanyols, pues això, que els reparteixin entre la resta de comunitats autònomes, i així tots tan feliços, uns tindran “el privilegi” de continuar sent els que redueixen els impostos a una part de la ciutadania, però la resta d’espanyols ens beneficiarem de les aportacions empresarials a les arques publiques. Benvolgut senyor, que espera a posar una mica més de salsa a la política espanyola també amb això? I els hi recordo a tots, sembla que ja ho han oblidat, que les persones no som com ens pensem, som com ens veuen els altres. Imatge de Ralphs_Fotos a Pixabay.

Publicat a

Dependència

Llegia un article d’en Mayte Rius a la secció de societat de La Vanguardia on parla del cost econòmic que significa cuidar els pares, i on es quantifica el temps que s’hi dedica i que lògicament ens porta a quantificar-ho també econòmicament.

S’ha fet un estudi on es diu que cuidar una persona adulta, gran, dependent, requereix una mitjana de 9,6 hores diàries, 67,2 hores setmanals, 288 hores mensuals amb un total de un xic més de 3.500 hores anuals, i si aquestes hores es tinguessin que remunerar a 14,11 euros hora bruts, tal i com estableix el conveni dels serveis d’atenció domiciliaria del 2022, tindríem una xifra a l’entorn dels 4.100 euros mensuals.

Això seria el salari que tindrien que cobrar, presumptament i majoritàriament totes les filles i fills que cuiden els seus pares, l’estudi també ens diu que estadísticament el 60% de les persones que fan de cuidadores son dones.

Tenia curiositat per veure qui liderava aquest projecte i em vaig posar a buscar qui eren els promotors de l’estudi. L’Observatori Dona, Empresa i Economia (ODEE), la seva web diu que és un fòrum de reflexió, estudi i propostes amb l’objectiu de posar en valor a la dona professional, emprenedora i empresària en el món econòmic actual; la Cambra de Barcelona una corporació de dret públic que presta serveis a les empreses, contribuint a la regeneració del teixit econòmic i la creació d’ocupació, amb el suport del projecte Aliura portal de referència sobre la dependència per acompanyar a les persones grans i les seves famílies en totes les fases d’aquest procés, que és una iniciativa de Suara, una cooperativa catalana amb més de 40 anys d’experiència en el sector de la cura de persones grans i dependents i que ofereix un ventall d’opcions per a donar resposta a les necessitats de les persones.

Després de llegir l’article, un munt de dubtes bullen dintre el meu cap, aquest cost o aquest salari qui l’ha de pagar? perquè per exemple les ajudes pels fills les podem denominar com a minses, això quan arriben; si aquests fills requereixen un complement econòmic per la seva situació particular, la diferencia entre costos i percepcions publiques encara augmenta més, per això en el cas del grans, dels avis, qui ho pagarà? o es perquè ens comencem a acostumar que els serveis que pagarem les famílies per la cura dels pares, si es que ho necessitem a casa o en una residencia, augmentaran en percentatges importants i possiblement no assumibles per les famílies?

Em sembla molt be quantificar el temps i els costos, he trobat curiosa la denominació que es fa de les persones que es poden trobar atrapades entre l’atenció als fills i als pares, se’ls considera la generació sandvitx, a qui aquesta tasca els ha impactat negativament en la seva salut, cansament i/o depressió, que sovint acaba en tractament mèdic; com deia esta be quantificar, però i tot això de la conciliació familiar, els permisos laborals, la formació professional, les polítiques socials i molt important les ajudes publiques, qui ho pagarà? o nomes tindran aquests drets les persones benestants? Imatge generada per AI de beasternchen a pixabay.

Publicat a

Fake news

Amb el titular d’avui, crec que ja he cobert la meva quota mensual d’anglicismes, però continuem i parlem de les noticies falses.

Llegia a la premsa, en diferents mitjans d’abast nacional, un article que així d’entrada ja el vaig qualificar d’això de “fake news” però al veure que sortia a tants mitjans vaig acabar per pensar que possiblement era veritat.

I vaig aprofundir-hi una mica més, resulta que segons un resum del seu llibre “Unleashed” publicat pel diari Daily Mail dies enrere, l’exprimer ministre britànic, si el conegut com a Boris Johnson, ha publicat les seves memòries polítiques, i en tot el garbuix de pensaments que hi manifesta, n’hi ha un que no se com definir-lo, on diu que va pensar a envair els Països Baixos a través d’un atac militar aquàtic per a arrabassar-los milions de vacunes per lluitar contra la covid.

Crec que aquí es necessari posar-hi el famós “presumptament” ja que tot i llegir-ho a diversos mitjans em costa de creure tota aquesta historia, i es que si m’ho vull creure m’esgarrifo de pensar en quines mans posem el nostre futur, pensant en els lideratges que hi ha actualment arreu dels territoris d’aquest mon a punt d’esclatar.

Llegeixes la noticia i es detalla barroerament com volia envair la zona en qüestió, lògicament era per via marítima, i endinsar-se al país pels canals holandesos, agafar les vacunes i fugir amb un enorme camió articulat, i tot perquè sembla ser que no li lliuraven les vacunes que tenia emparaulades.

En resum, finalment ho van deixar córrer, van rebutjar la idea per considerar-la “una bogeria” i que algun assenyat va assegurar que, malgrat que el pla podia ser factible, no seria possible dur-lo a terme sense ser detectats per les autoritats neerlandeses.

Jo soc dels que sempre dic que els polítics, tan locals, com regionals, nacionals i fins i tot mundials, han de fer el que calgui en benefici de la ciutadania, però el que no podem tolerar es que alguns, com ha passat arreu al llarg de la historia, es creguin que son salvadors de no se que, es creguin en possessió de la veritat absoluta, es pensin que els hem de permetre qualsevol bajanada il·luminats per la seva ment maquiavèl·lica que no vol dir ni assenyada.

Pensem una mica, ara ja fa dies que no ho deia això, si aquest tipus de personatges arriben a manar, aquí i arreu, es perquè els votem, be llevat dels que fan cops d’estat, i dels que envaeixen altres països, dels que torturen i maten persones, infants, joves, dones, homes i gent gran sense cap tipus d’escrúpols, però retornem a la casuística genèrica dels països democràtics, si aquests personatges manen, es perquè els votem, voleu dir que no hem de pensar profundament en qui dipositem el nostre futur, o es que ja acceptem que serà un NO futur? Imatge generada per AI de Elf-Moondance a pixabay.