Mes: setembre de 2025

Publicat a

Deixarà de ser la nostra

La veritat es que quan se’n feia publicitat d’aquest nou programa amb bombo i platerets, no se si en català ho podem dir així, però el cert es que era una presentació amb un excés de lloances envers un programa suposadament d’entreteniment, que després de llegir un article de la Mònica Planas a l’Ara amb el titular “La degeneració de TV3 sí que és bestial” i el munt de comentaris afegits, un s’esgarrifa, be per la duresa que els telespectadors mostren amb les seves critiques  o/i paral·lelament per la manca d’idees interessants dels programadors de “la nostra”.

No vaig veure el nou programa, la veritat es que la publicitat no em va encoratjar a dedicar-hi ni uns minutets, no puc opinar en primera persona, però després de llegir la Monica intentaré fer-hi una ullada, perquè el seu article es tan demolidor que un es pregunta com es possible que els responsables de “la nostra”,dirigents i programadors, puguin tenir una visió del que volem els catalanets i catalanetes tan lluny de la realitat en que ens endinsa la periodista.

He fet una aturada en aquestes quatre ratlles per fer una immersió en el programa en qüestió, es cert que l’he mirat a saltirons, les tecnologies actuals ens ho permeten, però continua sense cridar-me l’atenció per enganxar-me, ni per aquest primer programa ni de cara als futurs, si es que continua programat; encara que el que més dol, tal i com diu l’article, es que substitueixi al “30 minuts”, no se si puntualment que podria ser un pecat menor o definitivament que ja passaria a ser un greuge als telespectadors.

I es que frases de l’article, com per exemple “les promocions del programa ja feien saltar totes les alarmes … i, dolorosament, diumenge es va confirmar” o també “Bestial és el festival de la vacuïtat més absurda. És un programa terriblement estèril” i no oblidem fer una ullada rapida als comentaris que, llevat d’algun que intenta comprendre, encara que possiblement sense compartir-la del tot, l’actual línia dels programadors, son prou devastadors, programes “repetitius, manca de frescor i qualitat humana; cada dia més, ens mostren personatges, buits, frívols, avorrits, decadents … és què s’han convertit en el reflex de la societat catalana?” i si ens endinsem a les xarxes, la situació no millora.

Si ens posem a pensar, podríem pensar que nomes es manifesten els crítics, podríem pensar que son la minoria, podríem pensar que qui escull els programes a emetre va tenir un mal dia, en podríem pensar tantes de coses, tantes que difícilment ens portarien a entendre que coi fa que algú decideixi tirar endavant un programa pensant que serà la hòstia de bo, i que la resposta de molta gent es totalment contraria, amb critiques a qui presenta el xou i critiques al seu contingut; sembla ser que l’acceptacio per part del públic esta molt lluny de les previsions dels responsables de “la nostra” i l’anomeno així, perquè es la que ajudem a pagar entre totes i tots. Imatge pròpia generada per IA de Canva.

Publicat a

Un carnet amb punts pels polítics

Un titular de CatalunyaPress del periodista Felip Querol crida l’atenció “Feijóo proposa un visat migratori per punts que premiï la integració i vinculi les ajudes a l’ocupació” on ens explica que presenten els populars per tractar la qüestió de la immigració.

Diuen que ha de prioritzar els coneixements culturals, suposo que d’Espanya perquè en el cas de Catalunya no recordo pas que demanin de prioritzar-los, també que els nouvinguts tinguin una capacitat d’integració i ocupació en sectors amb dèficit laboral, o sigui les feines que els d’aquí no volem fer, i que curiosament acostumen a ser les que tenen els salaris més precaris, i sobretot que les possibles ajudes estiguin lligades a la cerca activa de treball.

Si ens centrem en els polítics, proposo crear un carnet amb punts també per ells, tindria que prioritzar coneixements culturals, no titulitis, coneixements culturals reals, que a més a més tinguin una capacitat d’integració total amb la població, no nomes es tracta de pagar-los el “bocata” i el bus per anar a mítings i fer-los de claca; tambe que estiguessin predisposats a ocupar llocs de treball on hi ha dèficit laboral, no se, per exemple a ensenyament hi ha dèficit, a sanitat hi ha dèficit … per parlar nomes d’un parell d’exemples, i a més que les seves remuneracions estiguessin lligades a la productivitat positiva envers la societat.

Segons l’article també diuen que “si els països d’origen ens ajuden a posar ordre, seran recompensats. I si els països d’origen incentiven el desordre, evidentment no, i no tindran visat les persones que vinguin dels països que no es comprometin a mantenir l’ordre» aquí podríem continuar fent paral·lelismes amb el sector econòmic dels polítics, però clar, qui ens ha d’ajudar als ciutadans a posar ordre en el col·lectiu dels polítics? ells? no, segur que no i com podríem desincentivar-los perquè deixessin de nodrir al país de politiquets de joguina, altrament dits personatges poc productius?

El periodista continua tot dient que “Feijóo ha resumit la seva proposta en tres pilars: contribució, integració i ordre. Han de contribuir al desenvolupament del país, integrant-se culturalment, complint les seves obligacions, alhora que es protegeixen els drets dels qui ja formen part d’Espanya”, home, si la totalitat dels polítics espanyols, els del govern i els de la oposició, complissin amb aquest tres pilars, contribució, integració i ordre, tot plegat serien figues d’un altre paner o un altre gall ens cantaria.

També ha assegurat que necessitem un marc migratori clar, que ordeni l’arribada de persones i vinculi les ajudes a la integració i al treball «tots els drets per als qui treballen davant els qui venen a viure dels qui treballen» potser es tan fàcil com que ells mateixos s’apliquin aquests criteris. Imatge pròpia generada per IA de Canva.

Publicat a

Tornem-hi amb la jornada laboral

Fa pocs dies ja comentava això de la reducció d’hores de feina, al meu article “Això de la reducció de jornada …” però es que avui després de llegir el que diuen que ha dit el president de la CEOE, segons l’article publicat per la Cadena Ser “Garamendi desferma la polèmica amb la seva crítica a la reducció de jornada: Tu creus que l’Alcaraz treballa 37 hores i mitja a la setmana?» no puc quedar-me calladet, d’entrada no dubto pas que aquest bon senyor treballi, no se si molt o poc, suposem que ho fa, però segur que no cobra el salari mínim, no se pas perquè m’ho imagino.

Per altra banda al programa “Mañaneros 360” deien que actualment es fan milers d’hores extres no remunerades, o sigui que els treballadors treballen més hores de les que diu el conveni, i això agreujat amb el fet de que no les cobren, escoltin això no deixa en gaire bona posició a les empreses que ho fan. El presentador deia que a Espanya de mitjana es treballen 6 hores gratis cada setmana, diu també que més de 400.000 treballadors fan hores extres no remunerades, que significa el 47% de les hores extres treballades, la qual cosa equivaldria a uns 70.000 llocs de treball perduts.

Dues versions de la situació laboral al país, no se si les dades del programa televisiu estan allò que anomenem esbiaixades, el que si que tinc clar es que les manifestacions que presumptament ha fet el senyor Garamendi estan fora de lloc, ha pixat fora de l’orinal, perquè dir que els espanyols no volen treballar es una fal·làcia, i posar com a exemple al que crec que es el número del tenis mundial es una animalada, ha vingut a dir que “és la cultura de l’esforç, de patir, de saber què perds, què guanyes» home com diu el presentador de rtve el salari del tenista no deu ser el salari mínim, ni el del senyor Garamendi tampoc.

Entenc que aquest senyor ha de defensar els interessos d’allò que s’anomena la patronal, al cap i a la fi per això cobra, i no poc, ara be defensar quelcom amb fal·làcies com aquestes, crec que es enterrar una mica més la credibilitat tan la d’ell com la de la mateixa CEOE, perquè després d’aquestes burrades amb quins ulls ens hem de mirar a les empreses? i això sense oblidar que les empreses es muntem no com un servei social o obra social, es munten per guanyar diners, tan legítim com que els treballadors vulguin un salari digne i just. Imatge de Skibka d’ús gratuït sota la llicència de contingut de Pixabay.

Publicat a

Reconeixements, medalles i honors

Llegia un article a la Razón de Luis Miguel Serrano Montero amb un titular que crida l’atenció “El PSOE nega l’aplaudiment a Lambán davant l’anunci d’un premi a títol pòstum per la seva defensa de la Constitució” i no es pas pel premi o reconeixement que li han fet a aquest senyor, a qui no coneixia personalment, no se si va fer les coses be o malament, suposo que en línia del pensament puc llançar-me a manifestar que com a polític segur que les podia haver fet millor.

La qüestió es parlar d’això de les medalles i dels actes de reconeixement que sovint es fan amb contraprestacions econòmiques, encara que en aquesta ocasió no sigui així, a aquells als que quasi es santifiquen per haver fet la seva feina. Puc entendre algun tipus de reconeixement simbòlic a aquells que amb els seus actes altruistes, han sobresortit per damunt de la resta de persones, aquells que han aportat a la societat més propera, quelcom que no tenien o no existia, es qüestió de fer una referencia a allò en el que ha destacat la persona en qüestió.

El que no se si es del tot adient, es fer reconeixements i més si son bonificats, es a dir si son amb contraprestació econòmica, a persones que la seva diguem-ne “proesa” ha estat la de fer una feina remunerada i en ocasions no sempre encertada, em refereixo a qualsevol col·lectiu en el que pugueu pensar, però especialment en el dels polítics, i més quan aquest reconeixement es propiciat pels seus amics, col·legues o persones agraïdes per decisions que alguns podríem considerar no sempre alineades amb el benefici social.

Els polítics es presenten perquè volen, si surten elegits cobren més o menys en funció del nivell polític que assoleixin, en el cas dels municipis petits pot ser que sigui una remuneració més reduïda, però quan el municipi es més gran o aquests polítics locals fan el salt als ens comarcals, a les comunitats autònomes o al govern central la cosa ja es diferent, acostumen a tenir remuneracions i altres avantatges, altres privilegis que eleven el seu estatus, si més no això es el que sembla, i assumeixen fàcilment que aquests privilegis no son res més que allò que realment mereixen per ser qui son, perquè no deixen de pensar que estan per damunt dels altres, que son els seus convilatans, els seus compatriotes, i que son els que els hi paguen aquestes prebendes no sempre merescudes.

Si fan la seva feina ben feta, no ens enganyem es allò que ens van prometre que farien, no mereixen cap premi, no mereixen cap medalla, no mereixen cap remuneració afegida, en canvi si ho fan malament, i sovint es així, no passa res, veiem que quan “la caguen” ni pleguen, ni demanen perdó, ni exterioritzen cap tipus d’avergonyiment, en els darrers temps n’hem pogut veure nombrosos exemples. Per aquesta regla de tres, tothom qui treballa i ho fa be, tindria que rebre una medalla i algun tipus de privilegi per fer allò pel que ja cobra. De fet, no es d’estranyar que, principalment els polítics, aprofitin qualsevol excusa per omplir el seu col·lectiu de floretes i procurar sempre sobresortir per damunt de la resta de mortals, encara que les seves accions i actuacions no sempre ho avalin. Imatge pròpia generada per IA de Canva.

Publicat a

Com funciona això del jurat popular

Aquests darrers dies, tot i que la noticia ja no es nova perquè va començar ara deu fer un any i escaig, s’ha parlat molt del judici de la dona del president espanyol, que si ha fet coses irregulars, que si no les ha fet, que si hi ha delicte, que si no n’hi ha, però la darrera qüestió es la que em porta a parlar-n “El jutge proposa que sigui jutjada per malversació per un jurat popular” segons l’article publicat per infoLibre / María López (Agencia EFE).

Això del jurat popular no se pas com funciona del tot, es a dir no se quan s’ha de fer un judici amb jurat popular i quan no, hi ha una regulació especifica i hem de suposar que aquest cas del que tan se’n parla, hi encaixa. Una vegada acceptem que ha de ser un judici d’aquestes característiques parlem d’aixo dels jurats populars, hi ha qui diu, veure comentaris de l’article referenciat, que podria ser possible que acabi sent condemnada per un jurat amb components de dretes, no se, aprofundim-hi una mica més, si el jurat arriba a la conclusió de que es culpable, sempre hi haurà qui podrà argumentar que una representació del “poble” ha condemnat a la dona del president del govern, si pel contrari l’absolen, els mateixos sempre podran dir que tot i la imputació inicial, una colla de gent inexperta ha decidit no condemnar-la. El que no han dit es que en el suposat cas de que succeís això, tal i com ja ha passat en altres ocasions, si es tindria en compte el dictamen del jurat popular o no, i si aleshores es tornaria a jutjar.

Embolicar els ciutadans en disputes polítiques partidistes no toca, ara be si volen embolicar als ciutadans en la política, que ho facin be, que ho facin en tot, no nomes en les coses que els interessa. Possiblement hi ha gent que estaria disposada a fer de jurat popular o “controller” sempre, quan hi ha incendis, quan hi ha inundacions, quan hi ha frau, quan hi ha malbaratament de diners públics, dels nostres diners, també quan qui governa ho fa malament, i quan qui esta a la oposició tampoc aporta solucions a problemes que arrosseguem fa dècades, i que continuen enquistats en els llimbs dels dubtes, dels embolics i la deixadesa política, i tot perquè s’obliden del que van prometre, que es servir al país, als ciutadans, i nomes pensen en malmetre la imatge de l’adversari, com si el sofriment de les persones no fos de la seva incumbència. Imatge pròpia generada per IA de Canva.

Publicat a

Políticament, que es el que vol la societat?

Es una pregunta que em faig sovint sense tenir cap resposta satisfactòria, o sigui no soc capaç ni de convencem a mi mateix amb cap dels arguments que em passen pel cap, ara imagineu l’èxit que obtindria si tingues que convèncer a altres persones.

Quan penso i escric, mai ho faig amb la intenció de convèncer a ningú, penso que tots plegats ja som prou grandets per pensar per nosaltres mateixos, som prou madurs per recollir informació de diverses fonts, pensar, reflexionar i decidir si això que ens estan col·locant amb calçador es el que realment volem.

Si que tinc una idea prefixada, i es la de que molts dels governants que tenim arreu del país, a tots els nivells podrien fer-ho millor, no he cregut mai que tots ho facin malament premeditadament, alguns no en saben més encara que s’ho pensin, ja que en llurs professions precedents, si es que n’han tingut, sovint no han pas sobresortit de la mitjana i en algunes ocasions ni de la mediocritat. Altres presumptament busquen millores, si no pròpies si d’alguns coneguts, amics o familiars; també hi ha els que comencen be, amb bona voluntat, però no se el motiu que fa que amb posterioritat hi ha quelcom que els fa desviar-se una mica del camí idoni, socialment parlant.

Actualment la gent, els ciutadans, els súbdits, els que els hi paguem el sou, les dietes i els complements, estem perduts, estàvem convençuts de que havíem aconseguit, en general, un nivell de benestar prou atractiu i satisfactori, però darrerament no, la veritat es que ja fa temps perquè no es pas una cosa que hagi succeït en setmanes i mesos, fa més temps que aquest benestar social s’ha anat deteriorant, hem perdut beneficis socials a tots els nivells, sanitat i ensenyament possiblement son en els que ho notem més.

A sanitat menys professionals, més temps d’espera per a determinades especialitats, llargues cues als centres sanitaris i menys hores d’atenció a la primària; i a ensenyament, després d’anys d’anar enrere en matèries com matemàtiques i comprensió lectora, ara ens diuen que enguany hi ha més professors i menys alumnes i que ja començarem a anar millor; i si aquí hi afegim com evoluciona la nostra llengua, es per plorar.

Però no podem plorar perquè tinguem uns politiquets de joguina que no saben fer be la seva feina, tampoc ens podem arronsar d’espatlles i anar repetint a tort i a dret allò de que no hi podem fer res.

Entenc que davant d’aquesta situació el més fàcil es pensar en allò de fotre la gorra al foc, però a veure abans pensem una mica; ens van menjar la carbassa, el tarro, el coco, amb allò de que la globalització era l’elixir màgic per que tots anéssim millor, i ens ho vam creure, després s’ha vist que no es així, hem viscut en una disbauxa oligàrquica en la que els únics que n’han sortit ben parats son els capitalistes, els opulents i els potentats, nosaltres els treballadors, el populatxo hem anat seguint les seves instruccions que han comportat, en general, feines més mal pagades i de poca qualificació laboral, tot i que sovint els candidats tenen estudis molt superiors als que realment requereix el lloc de treball que s’ofereix.

Davant de tots aquests disgustos, de tots aquests desenganys, ens creiem les formules màgiques que ens prediquen els líders de les formacions anomenades populistes, que prèviament ja han escampat les llavors, i han cridat als quatre vents les consignes de la seva poció màgica per a salvar-nos de tots els mals que ens angoixen, mortifiquen i neguitegen actualment, i ens creiem els mots, eslògans i llegendes en contra de tot allò que ens han anat repetint de que son els mals de la nostra societat, de tot allò que es el càncer social actual, potser que no siguem tan ingenus. Ara be, com deia més amunt, els dirigents actuals ho podrien haver fet millor? potser part de la culpa també es seva, no? i nosaltres com a societat que volem? solucions o grans promeses que massa sovint cauen en un sac amb un forat al cul i que no sabem on va a parar? Imatge pròpia generada per IA de Canva.

Publicat a

Anem tard amb el català

Continua la batalla, com a mínim dialèctica, encara que pel que sembla també en alguns despatxos, fins i tot diuen que telefònicament també, entorn de la oficialitat del català a la UE; deixant a part les ganes de menysprear que algunes persones tenen envers unes altres, per gosar parlar un idioma que no es del seu gust, costa d’entendre el perquè d’aquest aferrissat desig d’anul·lar qualsevol símptoma o qualsevol brot de voler ser genuí, no tothom vol estar uniformat, si ja se que els mandataris, aquí i arreu volen gent submisa, volen gent que no toquin els pebrots, i la millor eina per uniformar-los es, a part de vestir d’acord amb els estereotips imposats per la línia de moda vigent en cada moment, el fet de que tinguin un pensament únic i, lògicament, això passa per imposar una llengua única.

Ja parlava en anteriors articles, per exemple un del 17 de setembre de 2010 o un altra del 3 d’octubre de 2013 de la problemàtica del català arreu del nostre territori, i fa anys que dic que del problema del català en parlem molt, però poca cosa hi hem fet, ho he dit en més d’una ocasió, quan ens trobem amb gent propera i parlem de l’idioma, sempre dic que fa anys vaig fer un petit experiment, per a denominar-ho d’alguna manera, pel carrer anava al darrera de nois i noies en edat escolar, o al darrera de treballadors, fàcilment identificables, d’algun organisme públic del nostre petit país, i entre ells la majoria de vegades parlaven en castellà, i ja en aquell moment, fa anys, deia que si no fèiem res el nostre idioma tindria una existència futura molt complicada. Pregunto, que han fet de positiu els líders polítics d’aquest país al llarg de tots aquests anys pel català? I no es qüestió de dies, setmanes o mesos, no, parlo de fa 15 anys o més.

Quan jo era jovenet, crec que també em repeteixo, vaig viure una època en la que estudiàvem en castellà, els llibres eren en castellà, els quaderns d’exercicis també, i els que volíem conèixer millor la nostra llengua anomenada materna, ho estudiàvem com si fos un idioma estranger, oficialment no hi havia cap classe ni material de català, també cal dir que en aquella època l’idioma que, a més del castellà, teníem en els estudis oficials era el francès, l’anglès com qui diu ni se’l coneixia ni se l’esperava, com han canviat les tornes.

Si, es cert, oficialment s’han fet campanyetes puntuals, no les anomenaré pas totes, però si que tinc en el record el famós “digui, digui” de fa una pila d’anys, quants? una quarantena? no ho recordo amb exactitud; em sembla be qualsevol acció per preservar i sobretot potenciar l’ús del català, encara que sigui a contracor dels detractors, però no n’hi ha prou, s’ha demostrat al llarg de les dècades que s’ha de fer molt més, hi ha molt camí per fer, jo diria que molt més que uns anys enrere.

No voldria pas que sembles una manca de respecte pels que treballen de valent en la línia de fer el català més visible, hi tinc persones amigues que ho fan diàriament, però si que per tots els motius que hi vulgueu incloure, opino que la realitat es que el català esta en retrocés, no se si anem tard o no, els més optimistes opinen que encara hi som a temps, no ho tinc clar, però si que penso que no podem defugir de la responsabilitat social i comuna de fer quelcom més pel català, encara que segons les males llengües el que torna a estar de moda es parlar el castellà. Ep, que no es qüestió de moda, es qüestió de sentit comú. Imatge pròpia generada per IA de Canva.

Publicat a

Tot s’hi val per fer negoci

Llegia, quin vici eh!, un article de l’Helena Resano a infoLibre amb el titular “una mina d’or… de vergonya” en el que parla de tot això de Gaza, be fa referencia exclusiva a allò de que “sense cap tipus de pudor, alguns ja s’estan repartint com serà la reconstrucció d’aquella zona” i tot amb la única finalitat d’aconseguir que aquella franja de terreny que toca al mar sigui “una mina d’or immobiliària” volen convertir-ho en “un lloc de repòs i diversió”.

El negoci es el negoci, a part d’altres qüestions de difícil justificació, d’entrada tenim que per fer tot el que han fet fins ara, darrera hi ha un negoci d’armamentistes, a veure qui s’emportarà la llesca més grossa, després de destruir-ho tot, s’ha de treure la runa, s’ha d’endreçar, a veure qui s’emportarà la llesca més grossa, després s’ha de construir aquest megaprojecte d’oci tan enlluernador, espatarrant, esbalaïdor … diuen, a veure qui s’emportarà la millor llesca, on si el fan possiblement alguns dels que ara ens esgarrifem hi acabarem anant; i un cop construït algú l’explotarà comercialment, a veure qui serà.

La periodista continua buscant adjectius per descriure el que això pot significar, anomenant-ho directament pornografia, sentirem vergonya? possiblement en un futur la historia ho jutjarà, encara que com diu la Helena, el més fotut es que en ocasions es vulgui justificar que es fa “tot en nom de Déu” i tot i que jo no sigui un expert, ni de bon tros, en això de les religions, dubto molt que trobem en cap religió el mandat diví de destruir al pròxim, potser trobaríem que cal defensar-la, la religió no la riquesa material, però suposo que ha de ser explicant-la be, explicant quina es la paraula de Deu que, torno a dir, dubto molt que sigui la de sotmetre i matar als que fan nosa per desenvolupar els capricis dels que ho fan; i mentre allà els maten, el que no pot ser es que aquí ens estiguem quiets i calladets, perquè al cap i a la fi, a nosaltres tot això ens queda lluny, o això ens pensem.

Mentrestant alguns es fan fotos, altres lliuren condecoracions, altres busquen als diccionaris de sinònims, paraules que no sonin tan malament con “genocidi”, encara que justificar el que es del tot injustificable no si te cap paraula apropiada que no pugui ser titllada de grollera; he llegit en algun lloc que els humans tenim la tendència a justificar allò injustificable com un mecanisme de defensa, on es busca racionalitzar accions que, en el fons, són inacceptables, encara que aquí no esta clara aquesta relació de defensa i/o atac. Pensem en els motius indefensables que ens poden portar a acceptar o a buscar justificacions a fets aberrants, com es en el cas de les guerres, si aquelles que els governs intenten justificar al·legant raons de seguretat nacional o protecció de drets humans, tot i que quasi sempre acaben amb violacions greus precisament dels drets humans. Imatge pròpia generada per IA de Canva.

Publicat a

Xerren, xerren sense posar-se vermells

Quan no es “la Vuelta” es “Eurovision”, qualsevol esdeveniment es utilitzat per guerrejar políticament pels electes espanyols, i tot amb el rerefons del que esta passant ja fa temps a Gaza, ara sembla ser que això d’Ucraïna ha quedat en un segon terme; branden llurs armes dialèctiques fotent-se allò que es diu “els plats pel cap” el que passa es que quan els plats es trenquen sempre acabem pagant-los nosaltres, els ciutadans.

Amb això de “la Vuelta” n’hi ha hagut que amb el que han dit es mereixerien una bona estirada d’orelles, de tots en conegut que davant el fet de que hi participava un equip israelià, hi ha hagut nombrosa gent que ha protestat manifestant-se en el context de la celebració de la cursa ciclista, tot dificultant-ne quasi cada dia el recorregut o les arribades a la meta.

S’ha dit que amb les manifestacions s’ha donat una imatge vergonyosa d’Espanya, que no sap organitzar un esdeveniment d’aquesta magnitud, alguns líders populars també han gosat titllar-ho de “violència  política afavorida pel líder socialista” o directament com a “kale borroka». Sovint em pregunto si quan xerren aquesta colla de gent, a part de no posar-se vermells per vergonya que no tenen o morats per la cara dura que si tenen, s’escolten? no, perquè si s’escoltessin veurien que pixen fora de test, veurien que diuen bajanades, tantes que una persona d’aquelles que anomenem normals s’estiraria els cabells al veure el nivell intel·lectual i formatiu d’alguns dirigents, encara que tampoc es d’estranyar aquest nivell després de la quantitat de títols escolars falsejats.

Tan la Unió Ciclista Internacional com els organitzadors de “la Vuelta” han criticat aquestes manifestacions i al govern central per tolerar-les o no evitar-les més enèrgicament, entenc que els emprenyi que la gent cridi, que la gent es manifesti, entenc que els emprenyi que alguna gent tingui criteri propi, no nomes el criteri de beneficis per uns quants, però estava al seu abast aplicar una solució ben fàcil, no deixar participar o expulsar l’equip israelià.

Ambdós organismes s’excusen mútuament l’un amb l’altra, però el resultat es que ningú dictamina si cal o no fer-los fora, sempre argumentant que això no es política sinó que es esport, i s’excusen dient que en cap país s’ha vetat la presencia ni d’esportistes ni de països. No volen acceptar que si ells es creuen amb el dret de fer aquests esdeveniments amb aquests participants, la gent te tot el dret a manifestar-se en contra, al cap i a la fi no ens enganyem, per on passa la cursa es de tots els espanyols, recordeu qui ho deia? i no nomes dels organitzadors d’esdeveniments internacionals, ni no nomes dels politiquets de joguina dretans.

I ara per acabar-ho d’amanir tot plegat han dit que Espanya es retirarà d’Eurovisió, però el que fa més pena es escoltar a persones, teòricament cultes i ben intencionades, dient que aquí no som ningú per dir si el que passa a Gaza es genocidi o no, patètics. Imatge pròpia generada per IA de Canva.

Publicat a

Falsa felicitat a terminis

Article d’Andrei Boar envers “els perills de finançar les compres quotidianes” avui a l’Ara i que avui en dia es facilíssim, comprem allò que diuen que necessitem, alerta amb la publicitat, i com que se’ns fa feixuc o no podem pagar-ho trinco trinco, ens agafem amb els ulls clucs al finançament ajornat.

En ocasions acabem finançant coses que utilitzarem poques vegades, o nomes una vegada o fins algunes ni les acabarem utlitzant mai. Crec que el primer que s’ha de fer es valorar si allò que volem pagar a terminis es necessari o nomes es un caprici prescindible, no es fàcil decidir-ho, i més després de que publicitàriament ens han bombardejat amb el missatge de que es imprescindible per lluir més, més ser més o per sobresortir més que els altres.

Si finalment decidim que necessitem aquell producte o servei i el volem comprar, tot seguit hem de pensar be el que anem a fer, per una operació d’ajornar el pagament d’una compra no passa res, però quan ho fem una vegada i una altra, acabem ajornant el pagament via quotes mensuals de dues, tres o quatre compres supèrflues o no, perquè entremig de les necessitats imposades socialment, en ocasions n’hi hem d’afegir altres urgents sobrevingudes, i aquí es quan tot plegat es comença a convertir en un problema, ja que anem sumant quotes i d’una primera de per exemple 50 euros, acabem passant a unes afegides de 200 euros o més, i aquí comença el nostre calvari.

Finançament ajornat, si, però amb precaució, i valorant seriosament les necessitats i les possibilitats de cada persona o família; llegia no fa gaire que quan ens endeutem sovint cometem l’error de no valorar la possibilitat de que la nostra vida pot canviar amb el temps, ens podem trobar que incrementem els ingressos, perfecte, però també ens podem trobar amb entrebancs familiars que dinamitin les nostres finances, o també que l’empresa on treballem faci algun tipus de reducció que afectarà al nostre salari, o fins i tot ens podem quedar sense feina i sense els ingressos que teníem anteriorment, i en aquell moment com pagarem les quotes mensuals compromeses?.

I si ens trobem en aque sta situació, es possible que ens acostumem a una paraula complexa, refinançament, ajuntem quotes, allarguem terminis i tot solucionat … NO, això pot ser el començament del gran desastre que ens pot portar a una veritable ruïna, tan personal com familiar … es això el que volem? com que suposo que no, nomes diré el que havia dit durant  tota la vida laboral, inclòs abans de signar un finançament ajornat, pensem be que volem comprar, pensem be si ho necessitem, pensem be si ho podem pagar i pensem be quantes quotes afegides ja estem pagant.

Aquesta darrera podria ser allò del ruc que portava una carrega molt pesada i en travessar un riu un peix li va saltar al damunt i el ruc es va enfonsar per un excés de carrega, per un trist peix, i això es el que ens pot passar, anem afegint quotes de finançaments ajornats fins que n’arriba una que fa insuportable, inviable assumir el total de pagaments compromesos. No ens refiem de les facilitats de pagament, la nostra economia es finita. Imatge de Franz26 d’ús gratuït sota la llicència de contingut de Pixabay.